Beyond lords and peasants. Un llibre del Grup Harca

Ja està. Després d'any i mig de gestions i d'esforços titànics, ja està. Sembla que fa una eternitat quan començàrem a donar les primeres passes, com sol ser habitual en aquests casos, que és trobar els cacaus. Però ara ja està. El treball dóna els seus fruits i ara, per fi, podem fer un tast.

Portada de Beyond Lords and Peasants

Aquest és un llibre col·lectiu en molts sentits. Abans que res perquè són diversos els autors que hi participen, i també perquè és el resultat del treball de molta gent, més enllà de la tasca dels editors. Per damunt de tot, però, és un llibre d’Harca, i això perquè tots quatre ens hem capficat en aquest projecte en la mesura de les nostres possibilitats. És per això que trobareu el logo harquià al darrere de la coberta. Com sol succeir en aquests casos, hi ha coses que s'hagueren pogut fer d'una altra manera, i d'altres que es podrien millorar. Només podem assegurar-vos que aquest és el millor llibre que hem pogut fer, donades les circumstàncies i els recursos. Nosaltres estem satisfets amb el treball realitzat, i esperem que vosaltres també ho estigueu.

Portada del darrere, amb el logo d’Harca

Per ser totalment sincers, la idea de publicar un llibre conjuntament ha estat sempre present, des dels mateixos inicis del Grup Harca. Així d'agosarats eren aquests joves investigadors. Sí, quan organitzàrem la sessió per al WEHC 2009 a Utrecht ja teníem en el cap la possibilitat de recollir els materials en un volum col·lectiu. Al remat, això es va esvair per unes raons o per altres. La possibilitat es va presentar arran del Seminari de Joves Investigadors del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, que en la seua tercera edició (2011) va adquirir un caràcter internacional amb la participació dels col·legues flamencs de les universitats de Gant i d’Anvers, que ara participen al llibre. En principi, la publicació anava a ser un recull de les aportacions que uns i altres férem a sengles trobades, a les ciutats de València i Anvers. Al capdavall, però, atès que era una qüestió que, poc o molt, ens preocupava a tots, decidírem centrar-nos en l’anàlisi dels sectors benestants de la societat rural, com es desprèn del títol del llibre. No és aquest, per tant, una simple edició de papers esparsos, sinó que hem tractat de donar-hi una coherència interna, establint un objecte d'estudi comú. Analitzat, això sí, des de cronologies, perspectives i territoris diversos.



Prement ací podeu veure o descarregar l’índex en pdf

Com podeu veure, n’hi ha articles sobre el País Valencià i Flandes fonamentalment, i també un treball sobre Anglaterra. A més, inclou un pròleg del professor Ferran Garcia-Oliver, una introducció a la temàtica de les elits rurals escrita pels editors, i unes conclusions del professor anglés Christopher Dyer, de la Universitat de Leicester.

Si voleu llegir el llibre sencer podeu trobar-lo en paper a les millors llibreries universitàries de l’Estat, a la pàgina web de PUV, també a Amazon, o comprar-lo en llibre electrònic a través de les Publicacions de la Universitat de València. Esperem que el gaudiu. Enjoy it!

Tramuntana: colonitzant nous territoris

A poc a poc ja ens hem plantat en la vespra de la nostra diada, de la festa de Sant Dionís i dels enamorats valencians. Mai els 9 d’octubre són igual als anteriors, però enguany diferències amb els precedents hi ha massa i, malauradament, negatives. Per començar, la mateixa festivitat estigué a punt de perdre el seu dia gràcies al poc trellat i l’escàs sentiment valencianista d’alguns polítics. Si de cas, que els nord-americans canvien la data del seu 4th of July o els francesos moguen la festa del 14 juillet. Finalment demà hi haurà processó cívica, Te Deum i hom podrà anar al forn a comprar una mocadorà per a la seua estimada. De tot això, però, no en tindrem retransmissió per Canal 9, la nostra televisió, ara per ara. Per primera vegada des que existeix, la nostra televisió pública estarà absent aquest dia. Heus ací la gran diferència amb els anys anteriors. El motiu és la vaga dels treballadors de la radiotelevisió pública de tot@s els valencian@s per expressar “el rebuig a l'ERO i a l'atac de la Generalitat [Valenciana] al principal mitjà de comunicació dels valencians". La direcció de RTVV va aprovar a l'agost un pla per a comiadar 1.198 dels 1.695 treballadors que té l'empresa. Per descomptat, la vaga em sembla del tot justificada i crec parlar per tot el grup en donar suport als treballadors i treballadores de la televisió i la ràdio valencianes.

Hi havia un temps, però, que aquest país arribava a despertar il·lusions i confiança en el futur, lluny de la república bananera que alguns han convertit aquesta terra. Un temps quan la programació de Canal 9 en la nostra diada estava consagrada a aquell dia, amb documentals, pel·lícules i entrevistes sobre aquell nou d’octubre de 1238. Per davant de la càmera desfilaven alguns experts, totalment desconeguts llavors, que parlaven del temps i de la gent que acompanyà el rei Jaume. Van ser aquelles les primeres vegades que vaig sentir les veus d’Enric Guinot, Antoni Furió, Josep Torró i Ferran Garcia-Oliver, entre d’altres. La graella d’aquell dia la completava a sovint una pel·lícula, Tramuntana, que és l’origen d’aquest post.

Tramuntana (1991), és una pel·lícula que narra les aventures i desgràcies d’un grup de colons que deixen Garòs, a la Vall d’Aran, per a instal·lar-se a Borriana i consolidar la conquesta d'aquesta ciutat. Des del punt de vista cinematogràfic que ningú s’espere gran cosa. És una pel·lícula finançada per la Generalitat Valenciana, el Ministeri de Cultura i Canal 9, amb recursos modestos. Va ser dirigida per Carlos Pérez Ferre i en ella van participar Álvaro de Luna i dos dels actors joves referents del moment, Jorge Sanz i Emma Suárez. El polifacètic Enrique San Francisco també hi pren part, i pel que fa a la presència valenciana, destaca Juli Mira.

El cavaller feudal guiant els colons cap al sud

Des del punt de vista historiogràfic, em sembla una pel·lícula prou encertada, força didàctica a l’hora d’explicar l’ocupació feudal del Xarq Alandalús. D’entrada, presenta el procés de conquesta i colonització com el que va ser, l’expansió de la societat feudal sobre la islàmica, i no segueix el pretext de la religió. Que fou aquest un procés dirigit i controlat pels senyors, i pel monarca en darrera instància, ho mostra les aparicions de Jaume I i, sobretot, el guiatge d’en Guerau al llarg del camí, i encara després. Els qui mamprenien el camí eren, abans que ningú, els rodaires i també les famílies més modestes, com Arnau o la família de Blanca. Marxen del nord cap al sud, portant res més que el que poden carregar a l’esquena, però amb la seua cultura, la del pa i del vi, la seua llengua i els seus costums. De fet, l’antroponímia de la pel·lícula és típicament del segle XIII, com heu pogut comprovar: Guerau, Martí, Blanca, Arnau, Jofre. Deixen el poc o no-res que tenen per arribar a la terra promesa, un lloc on poder començar una nova vida, plena d’oportunitats. Es tracta de gent que mai ha vist la mar, així que imagineu la reacció en veure’l per primer cop. El suport que l’església va donar a l’empresa ve escenificat per la figura de fra Martí, de qui se’ns diu que havia estat predicant d’entre la comunitat camperola. Fins i tot ell en participa.

De lladres, rodamons i aprofita-ocasions també hi ha en aquesta pel·lícula. Al llarg del camí, els colons, que si bé es coneixien no eren gaire amics entre si, van forjant vincles de solidaritat, compartint els queviures i els perills. La marginació de les minories religioses hi és representada per la figura de Zaira. També trobareu el xoc de l’església amb la cultura popular escenificat en la relació entre el frare i l’herbolari. Així, a poc a poc, arriben a Borriana. S’hi instal·len després que el notari del rei, una altra figura indispensable de la colonització i ben mirat de la història medieval d’aquest país, els assigne una casa i unes terres. Malgrat tot, arribar-hi és només l’inici. Arnau i el seu company engeguen una fusteria. I junt a la maduresa professional, la personal: casar-se, tindre fills, engegar un altre tipus d’empresa tot plegat. Són colons però també són soldats, o almenys han de ser-ho per fer front als atacs dels musulmans i per conquerir València. Quan tot acaba, cal tornar al nou llar, on la dona espera. La nova família comença la seua singladura en una nova terra.

Tal volta, per ser més aviat un record d’infantesa que una altra cosa, però també perquè crec que és una pel·lícula molt didàctica, hi he estat al darrere alguns anys; i ara per fi, des d'Harca, em pogut aconseguir-la. Com que la direcció de Canal 9 no l’emetrà (a no ser que aquest post els desperte els colors, i fem que canvien la graella, la qual cosa no crec que passe), ací us oferim la versió original en castellà. Gaudiu-la.

Els valencians, des de quan són valencians?

Per bé que sembla una pregunta cabdal per satisfer les demandes de la societat actual, la historiografia no havia oferit encara cap resposta concloent: des de quan els valencians, els habitants del territori valencià, són -es consideren- valencians? Cal pensar, en primer lloc, que el regne de València va ser fundat en 1238 per Jaume I d'Aragó, quan, l'endemà de la conquesta de la ciutat musulmana homònima, atorgà unes lleis particulars a un territori definit en aquell mateix règim jurídic. La decisió creà una nova entitat política, però, evidentment, els colonitzadors que poblaren les seues terres no se sentien valencians d'immediat, ja que hi arribaven amb unes altres consciències identitàries. Eren, majoritàriament, catalans i aragonesos, els gentilicis col·lectius dels quals sabem que estaven formats ja durant la segona meitat del segle XII (per al cas català, vegeu aquest article de Josep Maria Salrach). Amb tot, conforme avançà el temps, aquella nova societat instal·lada al regne de València desenvolupà una identitat pròpia, la valenciana, que integrava i englobava a tots els pobladors del territori, vingueren d'on vingueren. Ara bé, en quin moment concret nasqué eixa nova consciència col·lectiva? Fins el moment no en teníem una idea clara, si més no fruit d'una recerca específica. Únicament es coneixia una data post quam, a partir de la qual podíem certificar l'existència d'una identitat diferencial valenciana, tot seguint una cita del teòleg gironí Francesc Eiximenis, realitzada en 1383:

Ha volgut nostre senyor Déu que poble valencià sia poble special e elet entre los altres de tota Spanya, car, com sia vengut e eixit per la major partida de Catalunya e li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans, per special privilegi, ha propri nom propi e es nomena poble valencià.

Així les coses, donant per bona l'autenticitat del text -que ha estat discutida pel filòleg  Curt Wittlin, qui el considera de finals del segle XV-, aquesta sentència era la més antiga coneguda referent a la consciència col·lectiva valenciana. I, de fet, un altre filòleg, Antoni Ferrando, l'ha relacionat amb l'evolució del nom de la llengua catalana al regne de València, ja que tot just un poc després hi ha el primer esment concret a la llengua valenciana, realitzat en 1395 pel frare dominic Antoni Canals. Per tant, segons s'havia pogut suposar fins ara, es pensava que la identitat valenciana havia nascut en les darreres dècades del segle XIV, malgrat no haver-se fet cap estudi ad hoc sobre la qüestió. Ací, però, estem en disposició d'oferir noves dades que avancen considerablement el naixement de la consciència col·lectiva valenciana. Aquestes dades procedeixen de la meua pròpia tesi doctoral, que incloïa una anàlisi específica de l'evolució del gentilici territorial valencià entre els milers de documents de caire polític i fiscal observats durant el període que va de 1238 a 1367.

Primerament, el que hi destaca és que durant el primer segle d'història del regne, fins a la dècada de 1330, tota la documentació jurídica i parlamentària analitzada evita utilitzar cap mena de gentilici associat al territori valencià, bo i limitant-se a emprar expressions com regnicolis regni Valencie, incolarum regni Valencie o habitantium in regno Valencie. Això, a més, en un moment en què les convocatòries de Corts dels altres territoris de la Corona parlaven amb tota normalitat dels cathalani o dels aragonenses, tot palesant l'arrelament històric del seu gentilici col·lectiu. A terres valencianes, en canvi, encara no hi havia un nom comú que englobara a tots els seus habitants, com, per exemple, indica una carta tramesa pels jurats de València a Jaume II en 1326 en què l'informaven de l'enviament de missatgers dels prelats, richs hòmens, cavallers e generoses, axí catalans com aragoneses, d'una banda, i de les ciutats e viles [reials] del regne, d'una altra banda. Per tant, a aquelles alçades sembla que hi havia una consciència clara de catalanitat i aragonesitat entre els senyors laics i eclesiàstics, mentre que, per un altre costat, hi havia els nuclis urbans del rei, que potser estaven desenvolupant una identitat pròpia, la valenciana.

Això és ben probable a causa de l'intens i llarg conflicte que s'havia produït entre la major part d'aquelles ciutats i viles reials, defensores dels Furs de València, i la majoria nobiliària d'origen aragonés, partidària dels Furs d'Aragó. En concret, des que Jaume I declarara en 1261 que les lleis valencianes havien de ser les úniques observades en tot el territori valencià, els nobles i cavallers aragonesos es revoltaren, ja que no estaven disposats a renunciar a les seues pròpies lleis en els dominis que tenien dins del regne de València. Era, en el fons, una aferrissada lluita de poder, ja que les primeres garantien prerrogatives judicials, fiscals i d'ús dels recursos naturals per al rei i els seus vassalls, mentre que les segones les reservaven exclusivament als senyors. En conseqüència, la disputa per la validesa o la il·legalitat dels Furs d'Aragó al regne valencià s'allargà durant dècades: en 1264-1265 Jaume I hagué d'enfrontar-se militarment amb els nobles aragonesos per eixa raó, en 1271 aquests es negaren a resoldre les qüestions sobre el repartiment de terres en les Corts valencianes, en 1283 es rebel·laren de nou i fins a 1287 mantingueren una guerra oberta contra el monarca i els nuclis reials valencians -causant muytas tales e danyos en las huertas e en la ciudat de Valencia e de la villa de Murbiedro-, en 1289 es produïren magnas altercaciones entre els nobles aragonesos i els dirigents urbans valencians en les Corts Generals de Montsó, i, finalment, en 1290 s'arribà a un apaivagament de la qüestió, quan Alfons el Liberal reconegué a la noblesa d'origen aragonès el seu dret a emprar les lleis d'Aragó al territori valencià, sense haver de sotmetre's als Furs de València.

La solució, però, era provisional, ja que tampoc la ciutat i les viles reials estaven disposades a acatar l'ordre perpètuament i hi insistien en l'observança exclusiva de les lleis valencianes. Així, per exemple, en 1315 s'enfrontaren als nobles i cavallers aragonesos establint en els mercats urbans unes taxes que havien de pagar tots, incloent ells i els seus vassalls; i aprofitaren per retreure'ls la seua negativa a integrar-se en el regne, ja que no volien ésser ab les dites universitats en un fur, ço és, en fur de València, sots lo qual totes les dites universitats e regne és poblat. La realitat, però, era que una grandíssima part del territori, com es pot observar en el següent mapa, estava poblada a fur d'Aragó i aquella dura confrontació entre els partidaris d'una llei i d'una altra impedia arribar a consensos generals entre les elits dirigents del país. I això tenia el seu clar reflex en la consciència identitària, que, com hem vist, a l'alçada de 1326 diferenciava clarament entre els senyors, d'una banda, i les comunitats urbanes del rei, d'una altra banda. De fet, durant tot el primer terç del segle XIV només s'ha pogut localitzar una única utilització del gentilici col·lectiu, emprat en un document de Frederic II de Sicília destinat als valentini habitatores civitatis Valencie et non alii -els valencians habitants de la ciutat de València i no altres-, en què, a més a més, es feia un esment als fiadors mercantils valentinis seu catalanis. En tot cas, com que és l'única cita d'aquesta data i prové d'una cancelleria propera però "externa", cal considerar-la amb molta prevenció, ja que potser no reflectia la realitat valenciana "interna".

Senyorius poblats a fur aragonés al regne de València (1233-1304). Mapa confeccionat per Ferran Esquilache i Martí

No és fins a la fi del conflicte foral que trobem els primers usos interns del gentilici valencià, referit a tots els habitants del regne. En aquest sentit, sabem que l'acord definitiu i general sobre els furs arribà, després de diverses temptatives en 1321 i 1326,  en les Corts de 1329-1330. En concret, els Furs d'Aragó foren eliminats del regne, però, a canvi, es concedí als senyors una part important de les prerrogatives jurisdiccionals que aquells els garantien. Era una solució intermèdia, que repartia el poder entre els senyors, d'una banda, i el rei i els nuclis reials, d'una altra banda. En qualsevol cas, allò important pel que respecta a la consciència col·lectiva és que l'enfrontament entre uns i altres acabà definitivament i a partir d'aleshores començaren a dur-se a terme projectes col·lectius, que incloïen comunament als senyors i els nuclis reials, com ara la guerra contra el baró de Xèrica en 1336, la defensa del regne contra els benimerins en 1338, la lluita contra els musulmans en l'Estret de Gibraltar en 1340-1342 o la revolta de la Unió en 1347-1348. No debades, fins a la resolució de la disputa foral les Corts valencianes havien estat un espai controlat quasi exclusivament per la ciutat i les viles reials, ja que els senyors es negaven a assistir o bé acudien, però sense negociar políticament res ni atorgar cap donatiu al rei. A partir de les Corts de 1329-1330, en canvi, tot fou diferent, puix els senyors començaren a dur-hi propostes i aprovar el pagament de subsidis.

Així les coses, és precisament a partir d'aquesta època quan es troben els primers esments al gentilici territorial valencià. Primer en una carta de 1336 dirigida al baró de Xèrica, en què, davant la seua negativa d'anar a les Corts valencianes perquè es reivindicava exclusivament aragonés, Pere el Cerimoniós li recordà que els seus antecessors hi havien acudit sempre i havien fet todos actos de richos homnes e valençanos. Després trobem un document de 1340 en què el mateix rei recordava aquella reunió de Corts, que, segons deia, havia celebrat als valentinis. I aquestes dues cites coincideixen en el temps amb la primera menció coneguda sobre la manera particular de parlar dels valencians, referida a una dona, filla d'un ciutadà de València i nascuda a Oriola, la qual, segons un mallorquí de 1346, parlava valencianesch. Per tant, sembla que a partir de la dècada de 1330 començava a irrompre el gentilici territorial valencià i amb ell una identitat comuna per als habitants de tot el regne. Amb tot, cal tenir molt en compte que per aquelles dates encara és molt majoritari el recurs a d'altres expressions com ara regnicolis regni Valencie, incolarum regni Valencie, regnícoles e habitadors del regne de València, habitadors del regne de València o los del regno de Valencia. 

"Sabe de vista su hermano don Jayme e su padre don Jayme seyer citados a las ditas Cortes de Valencia e compareçer e seyer en ellas como richos homnes de Valencia e fazer todos actos de richo [ho]mnes e valençanos". Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, reg. 1522, f. 51v (c. XI-1336)

"Nos, Petrus et cetera, licet olim in prima Curia quam celebravimus valentinis". Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, reg. 869, f. 145rv (11-VI-1340)

Així les coses, sembla que no és fins a la dècada de 1350 que el gentilici territorial es consolida plenament, puix almenys a partir de 1354 es produeix una autèntica disparada del seu ús en la documentació escrita. Per exemple, aquell mateix any trobem un parell d’esments a un Parlament demanat als valencians i a les futures Corts que s’havien de celebrar als valentinis. I des de llavors les referències són constants, fins a 22 en 13 anys, com ara: el dit Parlament sia entengut als valencians, convoquets general Parlament als valencians, celebrets Parlament als valencians, celebràs Corts generals als valencians, les Corts que celebrats als valencians, demanar ajuda e secors als valencians, CCCC hòmens a cavall nos són stats atorgats per los valencians, ajuda als valencians per la guerra, que els dits valencians volenterosament se tornen a fer les cavalcades, o ab los valencians vos n’anets en regne de Múrcia. De fet, a partir d'aquella època -des de 1356- també s'han pogut localitzar les primeres cites que parlen juxtaposadament de cathalans i valencians, o d’aragonenses, cathalani et valentini, un fenomen que no s'observa anteriorment.

"Com siats en lo loch de Sent Matheu, on deien ésser per lo Parlament que havem manat en lo dit loch als valencians". Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, reg. 1400, f. 12r (12-I-1354)

"Serà cap de les dites cavalcades, que ço que guanyarà e s'aurà de les dites cavalcades partesca en tal manera e don tal part a aquells del dit regne, que·ls dits valencians volenterosament se tornen a fer les cavalcades desús dites". Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, reg. 1380, f. 38r (7-X-1356)

Tot plegat, doncs, podem concloure que el gentilici territorial valencià, i per tant la primera consciència col·lectiva valenciana, va nàixer en la dècada de 1330, vora mig segle abans del que es tenia constància fins ara, i, si més no, estava plenament consolidat en la de 1350. A més, segons hem explicat, sembla que va ser una identitat fortament vinculada a la defensa dels Furs de València en el context de la lluita contra els senyors que pretenien fer observar els Furs d'Aragó en el territori valencià. I, en consonància amb això, el gentilici valencià no s'estengué al conjunt d'habitants del regne fins que les lleis valencianes no s'aplicaren de forma única i exclusiva en tot el regne, un fet que s'aconseguí en les Corts de 1329-1330. 

Els codis jurídics de la Corona d’Aragó (III). Els Furs de València

En els dos posts anteriors vaig presentar els codis normatius que serviren per consolidar la unificació jurídica de Catalunya i el regne d’Aragó. Territoris amb una tradició jurídica ben arrelada, l’herència dels temps passats influeix de manera directa en la confecció dels respectius cossos legals, en la seua caracterització i la seua aplicació. A Catalunya, la introducció dels preceptes romanocanònics que havien de servir a Jaume I per dur a terme el procés d’homogeneïtzació jurídica es produeix sobre un substrat de lleis feudals que determinen la redacció i el contingut dels Usatges de Barcelona. A Aragó, en canvi, el monarca disposa de major llibertat d’actuació i, de la mà del jurista Vidal de Canellas, aconsegueix elaborar un codi, els Furs d’Aragó, ben favorable als interessos de la monarquia. Es tracta d’una tendència que s’accentua al recent nascut regne de València. Anem a pel plat principal d’aquest menú jurídic.

Jaume I finalitza el procés d’unificació jurídica de les entitats polítiques de la Corona d’Aragó amb la promulgació dels Furs de València en les corts de 1261. Des de 1232, data d’inici de les accions bèl·liques, el monarca havia dirigit la conquesta militar i també el posterior procés de colonització de les terres preses als andalusins. Per dret de conquesta i com a cap de la piràmide feudal, Jaume I s’erigeix en senyor suprem del territori incorporat i crea un nou regne. Forja, així, un escenari favorable per a l’actuació de la monarquia i du a terme una política que consolida el poder reial per sobre de senyors laics i eclesiàstics. I un dels màxims exponents és precisament la formulació d’un codi jurídic exclusiu per al nou regne sota els preceptes romanocanònics.

El penó de la conquesta de València (del que ja vam parlar l’altre dia)

Presa la ciutat de València l’octubre de 1238, al llarg de 1239 el monarca atorga el Costum de València, text que servirà de base per als futurs Furs, i el 1240 sanciona la seua oficialitat. En primera instància, aquest compendi de dret consuetudinari és concedit únicament a la ciutat de València i a la seua zona d’influència més immediata, però en el pròleg s’inclouen dos projectes que prompte es faran realitat: la constitució del nou regne i l’extensió a tot el territori del codi propi de la capital. Se sanciona, d’aquesta manera, una situació de dret, però no de fet, ja que la zona septentrional havia estat pobla a Fur d’Aragó o a Costum de Lleida, mentre que per aquestes dates encara no s’havia ocupat tot el territori existent entre la ciutat de València i el límit fixat com frontera del regne, en la línea Biar-Busot.

A partir de 1240, aquest cos jurídic s’amplia amb alguns privilegis reials i adquireix una progressiva codificació, gràcies a la introducció dels preceptes romanocanónics, fins que en les corts de 1261 Jaume I jura els Furs de València, estableix l’obligatorietat de fer el mateix per tots els seus successors i ordena a tots els habitants del regne que s’han de regir per les disposicions d’aquest codi. També durant aquests anys el nom de Costum és substituït progressivament pel de Furs. El text del Costum estava format per rúbriques, dividides al seu torn en furs o capítols, però es pren el nom de les lleis concretes per fer referència al conjunt del cos normatiu fins que es produeix la substitució definitiva, a la fi del segle XIII. Així mateix, l’adopció del terme Furs de València s’impulsarà per equiparar el codi als Furs d’Aragó i evidenciar la independència del nou regne, que pretén ser incorporat pels aragonesos als seus dominis.

Entrada de Jaume I a València després de la conquesta, en les pintures murals del castell d’Alcanyís

El jurament del monarca de 1261 es produeix sobre la versió llatina del text i també sobre una altra escrita en català, traduïda uns dies abans per a tal fi, encara que, abans de la seua aprovació, Jaume I realitza les pertinents addicions i esmenes, com consta en els furs corresponents. A la base del codi originari es troba un compendi de dret consuetudinari, redactat ex novo o pres del dret local català i aragonés, i sobre ell es du a terme la introducció de les disposicions del dret comú, especialment del Corpus Iuris Civilis, que impregna quasi tot el cos legal. Ara bé, el contingut del Costum és incorporat als Furs sense fer cap tipus d’indicació i, per tant és impossible discernir quin era el text originari.

Això a banda, el preceptes romanocanònics són incorporats literalment al nou codi. De fet, de les 144 rúbriques que componen els Furs, 114 són preses directament del Corpus, sobretot del Codex repetitae praelectionis de Justinià, i en menor mesura de la Digesta sive pandectae i les Instituta. Altres dos no coincideixen en el títol, però sí en el contingut, mentre que només 28 no tenen cap paral·lel amb la llei justinianea. Amb tot, molts d’aquests preceptes deuen adaptar-se a les particularitats pròpies de l’època i el territori, sobretot els furs relatius a dret civil, pena i processal. Així mateix, en un primer moment, el contingut s’estructura en dos llibres, dividits al seu torn en rúbriques, composades per furs o capítols, i no serà fins el segle XV quan s’adopte l’articulació justinianea en nou llibres.

Alguns furs aprovats per Martí l’Humà

El text aprovat en 1261 és reformat en les corts de 1271 per Jaume I a petició dels tres braços que les componen, el nobiliari, l’eclesiàstic i els de les viles reials, amb la ciutat de València al capdavant. El rei corregeix, esmena i addiciona alguns furs, manté la immunitat d’altres i jura de nou la seua oficialitat, la prohibició de ser modificats en el futur, l’obligació dels seus successors de fer el mateix jurament a l’inici del seu regnat i la vigència per tot el territori. Amb aquesta remodelació queda fixat el text primitiu, que serà ampliat de manera successiva amb les disposicions aprovades en corts –furs i actes de cort, com a Aragó– i altres privilegis reials, encara que les addicions són fàcilment identificables perquè s’introdueixen referències cronològiques que permeten establir l’evolució de la legislació valenciana.

Cal fer, tanmateix, una precisió. A pesar de que Jaume I sanciona la unificació jurídica del regne, a la zona septentrional, al Maestrat, es manté la vigència dels Furs d’Aragó i els Costums de Lleida fins mitjans segle XIV, ja que són els codis legals de referència estipulats en les cartes pobla i els habitants dels distints llocs veuen en ells un mecanisme d’evasió a la pressió exercida pels senyors. Açò suposa una ingerència jurídica en l’entramat legislatiu de la monarquia i no serà fins després de la guerra de la Unió i la derrota de les comunitats rurals que han pres part contra el rei, quan s’imposarà l’oficialitat dels Furs i s’unifique jurídicament tot el territori, malgrat les resistències de molts dels llocs afectats i els consegüents plets, que s’allarguen fins ben entrat el segle XV.

Edició dels Furs de València de 1547

Mitjançant la redacció, aprovació i promulgació dels tres codis, les entitats polítiques de la Corona d’Aragó adquireixen una certa unificació jurídica que serveix per a consolidar la posició de domini de la monarquia. Aquesta unificació es du a terme a partir de la introducció del dret romà i canònica, que es realitza en dues fases ben diferenciades. En un primer moment, s’incorporen de manera literal els preceptes de la llei romana, como ocorre en les addicions fetes als Usatges de Barcelona a partir de la segona meitat del segle XII i en la redacció dels Furs d’Aragó i València, especialment en aquest últim cas, que reprodueix amb gran exactitud moltes de les disposicions del text justinianeu. En canvi, a la segona meitat del segle XIII s’abandona el sistema d’introducció literal i s’opta per fer una importació de conceptes i mètodes jurídics a partir d’una conceptualització dels preceptes romanistes. Aquesta tendència es manifesta en les primeres Constitucions de Catalunya i en les Commemoracions de Pere Albert, així com també en les novetats als codis respectius.

Així, doncs, com succeeix a la resta de l’Europa occidental, la cultura jurídica de la Corona d’Aragó es reformula gràcies a la introducció i adaptació del dret comú, creant marcs legislatius de referència amples, fortament romanitzats i amb un vigència general en cadascun dels territoris. Un vigència que roman intacta fins l’abolició dels respectius codis després de la Guerra de Successió, a principis del segle XVIII. És cert que la unió dinàstica que es produeix arran del matrimoni de Ferran i Isabel suposa una pèrdua progressiva de pes de la Corona d’Aragó en favor de Castella, tant en els assumptes peninsulars com en els internacionals, però l’entrament jurídic no sofreix modificació alguna, més que res perquè els emperadors estan més llunyans que mai dels territoris catalanoaragonesos. Després de 1707, en canvi, l’entrament legislatiu i també la vida quotidiana dels habitants de la Corona d’Aragó hagué d’adaptar-se a la força a les directrius imposades des de Castella... fins avui dia. S’esborraven, així, quasi cinc segles de la història jurídica catalanoaragonesa, malgrat la supervivència d’algunes mínimes reminiscències legals i algunes concessions de cara a la galeria que no foren més que això, concessions gracioses de la subsistència d’unes poques lleis buides de contingut entre l’amalgama de normes castellanes. Som al davant, per tant, d’un camp d’anàlisi que mai s’hauria de perdre de vista pels medievalistes valencians, catalans i aragonesos, ja que constitueix la base legal de la societat que estudien.