En la sort i la dissort: el paper de la dona a l'edat mitjana

Que el paper de la dona a l’edat mitjana, tant en la societat cristiana com en la musulmana, és subsidiari del de l’home resulta obvi. No és la tasca de l’historiador jutjar aquest rol sinó més bé explicar-lo i trobar-hi els matisos en les dinàmiques generals. Està clar que, habitualment, les dones emergeixen en la documentació medieval arran de l’absència del referent masculí, normalment el marit però també el pare o el fill. De fet, les diferents edats de la dona venen condicionades per aquest referent: “filla de”, “dona de”, “vídua de” o “mare de” o “sogra de”. I és que a l’edat mitjana una persona sola esdevé un fet estrany, llevat que no siga algun ermità. La major part d’individus, a l’enviduar, tant elles com sobretot ells, cerquen el recer d’un nou company/a. Ara bé, a diferència del primer enllaç, en els posteriors, no es tracta tant de concertar un bon matrimoni des d’una perspectiva econòmica, que també, com de trobar un company/a en els durs i insegurs anys de senectut que venen per davant.

El matrimoni era l'excusa per a les festes i la joia

Resulta estrany topar amb la veu pròpia d’elles si no és perquè ells estan absents. L’habitual és trobar-les vídues, sobretot si tenen una edat avançada i més encara si no compten amb recursos (com a exemple de l’Antiguitat, recordeu l’anècdota de l’almoina de la vídua ací). De benestants, entre les vídues, també hi ha, de fet sospite que són la majoria d’elles. Pertanyen a llinatges acomodats, del camp o de la ciutat, ací tant se val, i han aprés la gestió dels assumptes familiars a casa, com els germans. Abans que casar-se de nou, prefereixen assumir la gestió dels afers familiars a fi de garantir la transmissió del patrimoni als fills. És el que fa la duquessa de Gandia, Maria Enríquez: després de morir Pere Lluís de Borja es casa amb Joan de Borja. A la mort d’aquest, tot i els requeriments del seu sogre per contraure un nou matrimoni, Maria decideix romandre vídua i fer-se càrrec del ducat de Gandia i la resta de dominis que han de passar al seu fill Joan.

Escultura dedicada a Maria Enríquez a Gandia

A més de la viduïtat, hi ha d’altres ocasions en les que les dones es col·loquen, o la vida col·loca, al capdavant dels afers domèstics, encara que tots ells tenen el denominador comú de l’home absent. Aquesta absència pot respondre a un viatge de negocis -com el que fan els traginers musulmans arreu del país-, el servei en algun enfrontament bèl·lic, més estrany a casa nostra, o, com la protagonista de la següent història, perquè l’home ha estat detingut per deutes.

Tot just un mes després de la fira de 1388, Acem Serrano, a qui tots en el raval de Gandia coneixen amb el malnom de Valencí, està detingut a la presó de la vila, situada a la plaça Major. Es tracta d’un lloc aspre, fred, on no hi ha lloc per a la més mínima comoditat, si aquest concepte té cabuda a l'edat mitjana. Acem és ací perquè els requeriments previs del justícia a fi que pagara els diners que li deu a Genís de Pertusa, un pescador local, han estat infructuosos. La suma que Valencí devia era de 300 sous, dels quals només havia pogut satisfer 60. Resten, per tant, altres 240 sous encara per pagar. L’origen de l’endeutament el desconeixem però per la quantitat deguda potser no siga arriscat pensar que els diners anaren destinats a l’adquisició d’un animal de treball per al camp. En qualsevol cas, és evident que no es pretén que Valencí pague el deute amb dies d’empresonament, però la privació de llibertat resulta una mesura efectiva a l’hora de trobar solucions. És important retindre aquesta idea perquè, en efecte, la presó no és un fi -tot el contrari que en la societat actual- sinó un mitjà per forçar el reequilibri que el delicte ha suposat.

Però ara i ací ens interessa el paper de la dona d’Acem. Dit i fet, en un parell de dies, Aixuix ha reunit els diners del deute. No és que ella no puga estar al capdavant de casa però a l’edat mitjana són molts els fronts que reclamen la presència del cap de família: les terres, el bestiar o els negocis en són només alguns. A més, una dona sola és objecte del xafardeig i víctima fàcil dels desitjos sexuals de joves i no tan joves. La carn vol carn, també entre els moros. En realitat, Aixuix no disposa encara de les monedes físicament. El que ha aconseguit reunir la dona del presoner és el compromís de diverses persones d’aportar cadascuna una part dels diners necessaris per pagar el deute.



Ajuntament de Gandia a les darreries del segle XIX.
La Casa de la Vila devia estar al mateix lloc, amb la presó en un dels carrers adjacents.

Aixuix troba l’ajuda que necessita en la parentela més pròxima. Ara i adés la família continua sent el recer més segur en la dissort. Entre els que donen la cara trobem el germà d’Aixuix, Abdal·là, també del Raval de Gandia; i Mahomat i Cilim Valencí, parents d’Acem, que viuen a l’alqueria d’Alcodar. A més, hi col·laboren Mahomat Almian, de l’alqueria d’En Morera, Saat Biari, de la d’En Ortoneda, així com Saat Ubeït i Mahomat Abdeig, ambdós de l’alqueria de N’Orriols. Tots ells es reconeixen deutors de Pertusa i es comprometen a pagar els 240 sous abans del dia de Sant Joan, el 24 de juny. Cadascú aporta una quantitat, en funció del seu grau de parentiu amb l’empresonat i de les seues possibilitats. Abdal·là, cunyat d’Acem, és qui contribueix amb més diners, quasi la meitat del deute, 110 sous. La resta participa amb xifres significativament menors: cada un dels Valencí ho fan amb 35 sous; Almian i Biari, 20 sous i, finalment, Ubeït i Abdeig, 10 sous. Per fer-nos una idea de l’esforç econòmic que aquestes quantitats representen cal tindre en compte que el consum de forment -l’aliment principal- anual d’un adult, abans de pagar rendes i impostos, oscil·lava segons la bondat de les collites al voltant dels 65 sous.

Garantit el cobrament del deute, Acem Serrano pot eixir de la presó. La mesura ha estat realment efectiva perquè Pertusa, finalment, podrà recuperar els seus diners. Ara Acem està en deute amb els seus parents, i no només en el sentit econòmic de la paraula. És per això que acudeix al notari a fi de comprometre’s per escrit amb Abdal·là i la resta de familiars a tornar i restituir els 240 sous. A més, promet no fugir ni abandonar la seua casa, i dóna com a garantia el seu dot, que és l’acidac en el cas dels musulmans. Finalment, el 6 de juny de 1389, unes setmanes abans que expirara el termini, Genís de Pertusa acudeix de nou al notari. Aquesta vegada és per a registrar el pagament dels 240 sous. El deute havia estat satisfet, almenys pel que respecta a ell. Si finalment Acem Serrano va retornar els diners als seus parents és una dada que se’ns escapa. En qualsevol cas, Acem coneixia ben bé els inconvenients de no pagar els deutes.

Si no és estima el que uneix Acem i Aixuix, això els documents no ho conten, però la comunió d’interessos queda palesa en oferir els béns d’ella com a garantia del deute amb els parents i amics. És un fet que compta, necessàriament, amb el vistiplau d’Aixuix, ja que l’home no té potestat alguna sobre els seus béns. Només així, amb l’autorització de la dona, els jutges podrien procedir contra les seues possessions. Del contrari, la llosa del deute hauria de caure inexorablement sobre el marit sense que la dona i el seu dot es veieren afectats. Ara bé, per a una família modesta, i ací tan se val si musulmana o cristiana, el dot representa el darrer recer que hi troba la família. Per això, és raonable pensar Acem s’esforçara, ara sí, en cancel·lar el deute amb aquells que li havien prestat els diners. Ben mirat, no només estava en joc el dot d’ella sinó el nom d’ell com a home de paraula. I és que el patrimoni familiar es mesura, a més d’en diners i joies, en la bona reputació dels seus membres.



Dones escoltant l’iman de la mesquita

Per acabar, la història d’Aixuix ens serveix per a recordar una altra idea. I és que convé ponderar el grau d’independència d’aquestes dones al capdavant dels afers domèstics. Per descomptat, les decisions no es prenien de forma autònoma i independent, sinó que comptaven amb l’ajuda, i la supervisió, de la parentela més pròxima i del cercle d’amistats de l’home. D’una forma o d’una altra, per tant, ells sempre hi són.

Per Nadal, torrons!

Un dels productes típics, potser el que més, d’aquestes dates són els torrons. Com tants altres temes, també aquestes postres estan farcides de tòpics i idees prefixades. I això afecta d’especial manera a la qüestió de quin és l’origen del torró. Per a uns, cal relacionar-lo amb la cuina cristiana mentre que per a altres pertany a la tradició gastronòmica musulmana. Arguments en favor de cadascun dels bàndols hi ha, tot i que sembla una mica difícil que un producte més aviat propi d’una taula de benestants del segle XIII acabe a la dels llauradors musulmans en el segle XV. Pocs són els que han plantejat l’opció d’un sostrat comú anterior a l’any mil, una tesi versemblant entre d’altres raons perquè la recepta no és d’allò més complicada i perquè les matèries primeres les trobem arreu de la Mediterrània. De fet, productes similars al torró existeixen a Grècia i Turquia (halva), a la França mediterrània (nougat) i al sud d’Itàlia (torrone) -encara que ací la influència valenciana-catalana podria ser possible.

Nogat de Montelaimar

En qualsevol cas, la paraula “torró” és clarament catalana. És a dir, que no deriva de l’àrab i, per tant, ens remet a un passat més aviat cristià. A les fonts del segle XIII apareix com a “terró” i “terrons”, la qual cosa –segons alguns investigadors– faria referència al seu aspecte com un terròs de terra. No sé si seria més bé per la seua duresa perquè, normalment, els terrossos es formen quan la terra està seca i dura. En qualsevol cas, aquesta forma evolucionaria cap a l’actual “torró” degut a la presència en la seua composició de fruits secs torrats abans de la barreja final.

Però què és el torró, exactament? El procediment medieval consistia en coure la mel al punt, és a dir, com diu el Llibre de totes maneres de confits: «E la conexensa de la mell és, com sia cuyta, tu pendràs de la mell e metràs-ne en una escudela d’aygua frede, e puys aquella mell que y auràs messa se deu trencar com a vidre; e axí matex n’i à alguns que la masteguen ab les dens e, si·s pegua ab les dents, no és cuyta, car com sia cuyta no s’i peguerà, ans se trencarà com a vidre». Llavors, se li afegien ametles que prèviament havien estat torrades. Un cop tot estava ben barrejat, es treia de la cassola, es disposava de forma plana i es deixava assecar. Fins ara la referència més antiga sobre el consum de torrons és el Costumari del monestir de sant Cugat del Vallès, originalment en llatí, Consuetudines Monasterii Sancti Cucuphatis, redactat als anys 20 del segle XIII, tot i que es parla de “ciceribus terrones”, és a dir, torrons de cigrons, sense especificar que es tracte d’unes postres. És clar que actualment trobareu torrons ben rars també. Amb tot, cal esperar al segle XIV per a trobar els torrons tal i com els entenem als nostres dies. Al famós Llibre de Sent Soví s’hi fa esment d’uns “torrons a malalts” mentre que el Llibre d’aparellar de menjar parla de “torrons melats”, això és, fets amb mel. És, però, al Llibre de totes maneres de confits on trobem la primera recepta del torró, en aquest cas, d’avellanes, típics de la Catalunya Nord:

«[P]er fer torrons de avalanes torrades ab mell e fer-ne tauletes, tu prendràs les avallanes e torrar-les-as. E, com sien torrades, tu les faràs ben netes ab un tros de vidre, e que sien ben netes. E pux pendràs la mell, tanta com ne auràs manester, so és, una lliura de mell per liura de vallanes, e metràs-la al foch ab patit foch e menar l’as bé; e puxs levar-l’as del foch. E metràs per liure de mell un blanch d’ou e lensar-los-hi-has com la mell sia tebea. E lavons menau-ho una gran estona fort, e aprés tornar-ho-as tentost al foch; e cogua tant fins que sia cuyta, menant tostemps ab poch foch. E la conexensa de la mel con és cuyta és atràs en lo capítol de la pinyonada. E cuyta la mell, levar-l’as del foch e pendràs les avallanes e metràs-les dins e mesclar-les-as ben ab la dita mell. E, fet asò, lensar-ho-as sobre una taula que sia ben neta ab aygua, e aprés estendràs-ho tot e fer-n’as tauletes de calt en calt, tals com volràs.»

També els receptaris musulmans en donen la recepta. Hi destaca el Fudalat al-Khiwan, d’Ibn Razin al-Tugibi, confegit als anys 30 del segle XIII, és a dir, només deu anys després del Costumari de sant Cugat, però molt abans que els llibres de cuina cristians del segles XIV i XV. En aquest receptari d’Ibn Razin trobem la recepta del halwā’ baydā’ rātba, una mena de dolç blanc tou. La seua recepta és: «Es posa mel de qualitat en una cassola, i quan crema es posa al foc tot agitant-la constantment i sense deixar de remenar-la a foc lent. Es remou amb una canya o s’hi refrega en la superfície un cilindre de coure fins que es torna blanca i apareix la seva espessor. Després s’hi aboca la clara de quatre ous per cada [4 lliures] de mel i es remouen la mel i l’ou fins que constitueixen un sol cos. Llavors es posa a foc lent i no es deixa de remenar fins que es torna blanc i apareix la seva espessor. I qui vulgui ficar-hi alhora nous i ametlles pelades que ho faci».

Halwa de pistatxo

Ara bé, cal tenir en compte que els receptaris, tant musulmans, com sobretot els cristians, són productes culturals i, per tant, reflecteixen qui els ha creat. Aquesta mena de llibres es creen en cercles aristocràtics i burgesos, destinats a aquest tipus de famílies, i no per al camperolat, ni tampoc per a l’artesanat comú. Per això, perquè la cuina és també un reflex de la riquesa familiar, els ingredients ens parlen del nivell socioeconòmic dels comensals. En aquest sentit, convé recordar que la mel és l’edulcorant més primitiu que existeix, l’obtenció del qual es limita a la "simple" recol·lecció. Res a veure amb el complex i exigent, en termes econòmics, procés d’obtenció del sucre. El torró era, per tant, unes postres de pobres. De fet, les primeres referències documentals provenen de receptaris monàstics on, almenys en teoria, la cuina, com la resta de vida quotidiana, havia de caracteritzar-se per la pobresa. El torró, malgrat la simplicitat d’elaboració i d’ingredients, resultava altament nutritiu en aquell temps de penúries i privadeses alimentàries. Tot plegat, els mateixos ingredients del torró palesen el seu origen popular.

Torró de Xixona

Ara la disputa consisteix a discernir si aquest origen és musulmà o cristià. Qualsevol opció hauria d’explicar com els monjos de qualsevol monestir de Catalunya entraren en contacte amb els moros de Valldigna, per esmentar algun indret de població musulmana més al sud. Més versemblant resulta l’opció que ja he avançat abans, un origen tardo romà més o menys comú a la Mediterrània, a partir d’una recepta matriu que s’adaptà a les especificitats locals de cada territori: al nord de Catalunya les avellanes, al sud del País Valencià i d’Itàlia les ametles, al nord d’Àfrica el sèsam, i a Grècia i Turquia els pistatxos.

El que reflecteix la documentació valenciana és aquesta idea d’una producció i consum local. Com que la fruita ja havia estat assecada en el moment de la collita i, per tant, podia suportar més o menys bé el pas dels mesos, la preparació dels torrons es feia en els dies previs al seu consum. Al País Valencià, ja ho he avançat, eren els musulmans els que més en menjaven. La degustació sempre tenia a veure amb els moments de festa en els que es reunia la família –en el sentit extens del terme– al voltant de la taula, com eren les bodes, la celebració de la fi del Ramadà (la festa del Id al-Fitr), i encara alguna celebració menor. Per bé que puguen semblar poques les ocasions per a la seua degustació, al remat aquestes no devia ser menyspreables, ja que només així s'entén que els senyors no deixaren córrer l'oportunitat de taxar fiscalment el seu consum. De fet, bona part de les referències que disposem les trobem en fonts de caire fiscal, en les quals consten sota la forma genèrica de “melcutxa”, forma antiga de mel-cuita. Per contra, no sembla que entre els cristians del camp i de la ciutat el seu consum fóra habitual, i només les famílies benestants en menjarien de forma esporàdica. De fet, a Catalunya, eren igualment els sectors acomodats –aquells als quals anaven destinats els receptaris, recordem-ho– i els monestirs els que en menjaven.

Torró dur o d'Alacant

Ja he dit adés que la documentació medieval valenciana reflecteix totes aquestes idees. Pel que fa als protocols notarials, no trobem compravendes del producte. Sí d’ametles o de mel a l’engròs, però no al detall, de manera que podem pensar que realment no va existir una comercialització del producte sinó que més bé la seua confecció tenia lloc en l'àmbit domèstic local. En aquest sentit, és la documentació senyorial la que millor pot reflectir aquest consum. D’entrada, l’existència d’una renda específica per a gravar el producte anima a pensar el consum no devia ser gens menyspreable. Així, per exemple, als dominis d’Hug de Cardona “el dret de melcucha” generava a l’any 30 sous, molt per damunt d’altres rendes com la de “barberia”, de només 10 sous, i similar al carnatge, amb 34 sous.

Per concloure, no podem afirmar que els torrons de Xixona i d’Alacant, el tou i el dur, siguen estrictament d’origen medieval, ni tampoc hereus d’un passat islàmic, com se sol dir gratuïtament. Tal i com els coneixem ara potser siguen més recents, tot i que, això sí, la recepta originària és anterior al segle XIII. En qualsevol cas, l’antiguitat de la recepta tampoc els farà millors ni més coneguts, això és una tasca que no pertoca als avantpassats, sinó a nosaltres. I per acabar, resulta si més no curiós la connexió entre els torrons i la riquesa. Així, diem “Tu menjaràs torrons" quan fem un encàrrec a algú i li avancem els diners per a la compra. També "amb diners, torrons" per finançar una compra o "acabar-se els torrons" quan hem acabat amb les reserves d’alguna cosa, bé siguen diners, bé el patrimoni familiar en general. Però tranquils, ací encara tenim torró per a una bona estona.

Per Nadal, torrons!!!

Nota: Les cites dels textos i algunes idees que discutisc provenen d’ací. Si voleu saber més podeu llegiu també P. Balañà i J. Garcia (1995), «Probable origen àrab del torró d’Alacant», en I Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó, vol. II, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 971-988.

Dur l'enemic a casa. La crema de Cocentaina en 1304

Actual mapa d'Israel, que inclou (en verd) els territoris ocupats de Gaza, Cisjordània i els Alts del Golan

A començaments del segle XIV encara no feia ni dues generacions que s'havia produït la conquesta cristiana del territori islàmic del Xarq Alandalús, consumada en la dècada de 1250, una cinquantena d'anys abans. Si fa no fa, el mateix període que actualment ha transcorregut des de l'ocupació de les terres de Palestina per part de l'estat d'Israel en la dècada de 1940. És fàcil d'imaginar, doncs, que, tot i els períodes de pau i coexistència entre cristians i musulmans, l'odi a l'altre, al conqueridor o al subjugat, era una constant. Així, en 1276 es produí un primer gran alçament, tota una intifada, que tractà d'aprofitar la reorganització dels estats islàmics del nord d'Àfrica i la primera incursió dels benimerins de Fes en la península Ibèrica amb un contingent de genets berbers, així com la tornada al regne de València del cabdill Al-Azraq des de terres granadines. De fet, Jaume I morí aquell mateix any enmig d'una rebel·lió musulmana generalitzada, sense arribar a saber si podria mantindre el control del territori que ell mateix havia guanyat anys arrere. Ho aconseguiria el seu fill, Pere el Gran, qui, mitjançant l'aixafament dels nuclis revoltats, les deportacions massives d'aljames en l'interior del regne i l'impuls de la colonització en les viles fortificades, consolidà les bases del domini cristià. Però una generació després la situació era encara inestable i qualsevol espurna podia donar lloc a un nou incendi, com també sabem que passa en l'actualitat en el conflicte palestinoisraelí.

És el que va succeir en 1304, l'any en què es va produir la crema de la vila cristiana de Cocentaina -immortalitzada en el malnom dels seus habitants, anomenats socarrats des d'aleshores-, per una espurna que, en realitat, va propiciar el mateix monarca de la Corona d'Aragó, Jaume II. I és que a finals de 1303, davant la guerra que mantenia amb Castella després d'haver-li ocupat el regne de Múrcia en 1296, contractà un grup mercenari de 400 genets nord-africans capitanejats per Al-Abbas ibn Rahhu, pertanyent a la família emiral marínida, a canvi de la quinta part de tot allò que prengueren com a botí. En un principi, amb l'ajuda del rais de Crevillent, Muhammad ibn Hudayr, un altre cabdill musulmà en qui confià Jaume II per a la conquesta de les terres murcianes, Al-Abbas i els seus s'instal·laren en el castell de Negra, en terres murcianes de l'Alt Segura. Prompte, no obstant, partiren cap al nord, per a fer allò per al que havien estat contractats: atacar els enemics. Barrejaren durant dues setmanes les terres castellanes entorn d'Alarcón i Conca, enduent-se vora 12.000 caps de bestiar, i entraren en el regne de València per Xarafull, refugiant-se en la moreria de Xàtiva, atés que les autoritats cristianes de la vila no volgueren obrir-los les portes, malgrat saber que tenien el suport reial. 

Regne de València cap a 1260 i cap a 1310. En verd s'indiquen les poblacions de majoria musulmana i en groc les de majoria cristiana

Era març de 1304 i precisament llavors es produïren dos fets que feien presagiar el pitjor: d'una banda, el batle general del regne detingué a la Gallinera un predicador musulmà anomenat Alhaig que animava els seus congèneres a rebel·lar-se i prendre els castells del regne, i, d'una altra banda, ell mateix i el procurador general observaren a Xàtiva com Al-Abbas, en primer lloc, havia rebut tres missatgers de l'emir de Granada i, a continuació, havia parlat amb moltíssims musulmans del territori valencià, uns 200 o 300 cada dia: "tots los moros de la terra són se vists ab él e an molt parlat ab ell", "besen-li tots la man e an gran consell ab ell tots dies, e alegren-se fort de la sua venguda". De fet, molts estaven venent les seues possessions en el regne, al mateix temps que els predicadors no paraven de reunir-se, de manera que la conclusió era evident: "éls no estegren axí, sinó de pus que s'alsaren l'altra vegada" [en 1276]. Tanmateix, Al-Abbas escriví a Jaume II per a assegurar-li que estava disposat a "servir lo vostre manament en totes coses" i, en tant que havia sabut que els monarques d'Aragó i de Castella havien arribat a una treva, volia tornar a Múrcia. Allà també havia acudit amb les seues hosts el mestre del Temple, Berenguer de Cardona, per a assegurar la defensa del territori davant dels rumors que hi havia sobre un possible atac granadí.

Així, a mitjan maig, després d'algunes algarades frontereres dels nassarites, l'exèrcit aragonés, comandat pel procurador del regne de Múrcia i amb els hòmens del Temple i d'Al-Abbas ibn Rahhu, féu una ràtzia des de Lorca per tota la zona oriental de l'actual província d'Almeria, atacant i talant diversos llocs com Zurgena, Vera, Las Cuevas de Almanzora, Overa i Huércal. Segons l'informe enviat pel cap dels templers, les baixes causades als nassarites foren vora 150, mentre que ells només perderen alguns hòmens, tots del grup d'Al-Abbas, que d'una altra banda s'havia mostrat com un fidel servidor dels aragonesos: "s'és molt bé et lealment menat". L'atac, però, provocà una resposta immediata i a penes una setmana després sis galeres i dos llenys de l'emirat de Granada saquejaren la Vila Joiosa, on acabaren amb la vida d'una dotzena de persones i prengueren més de 200 captius, duts a Almeria. El pànic s'escampà per la zona i els habitants de totes les viles costaneres, "d'Alacant tro a Gandia", les abandonaren per a refugiar-se en els castells més pròxims. Paral·lelament, tots sospitaren de les converses que havien mantingut els musulmans amb Al-Abbas, però Jaume II, confiant en l'actuació d'aquest a terres granadines, féu que el batle general convocara tots els alamins del regne a Gandia per tal d'explicar-los que els continuava acollint "sots nostra fe, salvs e segurs".

Aleshores tot semblà tornar a la calma. D'una banda, el 9 de juny de 1304 l'emir de Granada anunciava que s'adheria a la treva que llavors hi havia entre les Corones d'Aragó i de Castella fins al 15 d'agost, mentre que, d'una altra banda, l'11 de juny el batle general del regne de València explicava a Jaume II que la reunió a Gandia amb els alamins havia estat un èxit: "no us cal aver negun dupte d'ells". De fet, com a acte de bona voluntat ordenà l'alliberament d'Alhaig, el predicador detingut uns mesos abans pel possible complot amb Al-Abbas. Així les coses, Jaume II donà ordre de retirada a les tropes de la frontera i també degué ser durant aquell mes quan el mateix Al-Abbas abandonà el servei reial i marxà de les terres de la Corona. Els primers mesos de l'estiu transcorregueren, doncs, en calma, una situació que va ser culminada per la Sentència Arbitral de Torrellas, del 8 d'agost, que, amb la partició del regne de Múrcia, posava fi a huit anys de guerra castellanoaragonesa. Per tant, tot pareixia presagiar un cicle de relativa tranquil·litat, gràcies a la pau general entre els principals governants de la península.

 

Disposició urbanística de Cocentaina i la seua moreria durant l'edat mitjana, amb el castell al fons

Tanmateix, la notícia de la pau de Torrellas, en la qual també quedava inclòs l'emir de Granada com a vassall del rei de Castella, va arribar tard a terres nassarites. La treva prèvia finalitzava el 15 d'agost i uns dies després els emissaris castellanoaragonesos anaven encara de camí per terres d'Almeria, on trobaren "tot lo poder del rey de Granada", és a dir, un exèrcit d'uns 3.000 genets liderat pel nebot d'Al-Abbas Ibn Rahhu i amb la participació del mateix Al-Abbas. Les converses de març a la moreria de Xàtiva prenien ara tot el seu significat. El dimecres 26 d'agost les tropes musulmanes feien acte de presència en les valls de la Mariola: "entraren e currigueren Bocayrén e Al[...,] e cremaren les alcaries e albergades, e feren nit a Banyeres". La seua idea era partir el sendemà a Xàtiva i després a València, però "los moros de la terra" els informaren que podien prendre Cocentaina, ja que era "loc flac", mal protegit, i Al-Abbas, que hi havia estat durant els mesos anteriors, donà la seua conformitat. També ho sabia, però, l'almirall Roger de Lloria, gran senyor feudal de la zona, que posseïa la vall de Seta, la Torre de les Maçanes, Altea, Calp i, des de 1291, després de les grans gestes militars de la conquesta de Sicília, les viles d'Alcoi i Cocentaina. Per tant, hi procurà de seguida la defensa del nucli urbà.

A l'alba del dijous 27 d'agost de 1304 "les fenbres e·ls fadrins" de Cocentaina havien estat evacuats al castell, mentres que els hòmens es disposaven a evitar l'entrada de l'exèrcit musulmà. Per dos voltes aconseguiren rebutjar la seua escomesa, però finalment, a migdia, hagueren d'abandonar la vila i marxar cap al castell, moment en el qual es produí un combat a camp obert en què 15 contestans perderen la vida per uns 100 granadins, segons el relat del mateix Roger de Lloria. Els habitants de Cocentaina quedaren, doncs, encerclats en el castell pels musulmans, la majoria dels quals partí el dia següent a Alcoi per tractar de prendre la vila. Els alcoians, però, "defensaren-se bé" i els causaren més de 200 baixes, de manera que les tropes nassarites tornaren al setge del castell de Cocentaina aquell mateix dia, divendres, "tots desbaratats e dolents". En l'evacuació els cristians no havien tingut temps d'agafar res i durant quatre dies, "dijous, ni·l divendres, ni·l disapte, ni·l digmenge", no tingueren "ni què menjar ni què beure". Dissabte s'hi presentà Alhaig, segurament el predicador de la Gallinera que havia preparat anteriorment l'atac amb Al-Abbas, i demanà a Roger de Lloria que donara permís a tots els seus musulmans per a marxar lliurement del regne, però l'almirall es negà en redó: "la pus àvol cabra que yo avia la mort no retria, menys de vostre manament" [del rei]. 

Consegüentment, el sendemà, diumenge 30 d'agost de 1304, un gran exèrcit amb la presència de "los sarraïns de la terra", fins a 12.000 hòmens d'armes, arrasà la vila per complet, mentre els contestans, des del castell, tractaven de fer tot el mal que podien llançant pedres. Dilluns els musulmans intentaren prendre Alcoi una altra volta, calant foc al fossat amb 20.000 feixos de branques, però, tot i cremar els murs del castell de dalt a baix, novament els alcoians rebutjaren l'atac i donaren mort a més de 100 granadins. Aleshores les tropes musulmanes iniciaren la seua retirada cap a la costa, a Xixona i Alacant, on havien quedat amb la flota nassarita, amb l'objectiu d'embarcar els nombrosíssims musulmans del regne de València que anaven amb ells. Tanmateix, malgrat esperar-hi un parell de dies, entre el 3 i el 4 de setembre, els vaixells no feren acte de presència, de manera que els musulmans es retiraren per via terrestre, pel regne de Múrcia, cap a l'emirat de Granada. La flota aparegué un parell de dies després, "que mal temps los avia enbargats", i desembarcà a Xàbia tractant de buscar "la host dels genets", però, davant les notícies que ja no hi eren, mamprengué també el camí de tornada. 

Cocentaina en l'actualitat, en primer pla, i el castell, sobre el turó de Sant Cristòfol, al fons

El balanç fou tota una zona, la del Comtat, devastada: "en tot lo térmen de Cusentayna [e de Planes, ni de ...], ni de Travadell, no ha romasa casa, ni casal, ni almàsara, que tot no sia cremat, e tot ço que avíem per los locs, tot és cremat". A més a més, com es devia haver planejat des de març de 1304, molts musulmans aprofitaren l'atac per a abandonar el regne de València i traslladar-se a terres islàmiques com les de Granada. Degueren ser milers, ja que hi ha notícies de la marxa de famílies i alqueries senceres de l'horta de Gandia, Xàtiva, la vall d'Albaida, el Comtat, Orxeta, Elx, Alacant i Oriola. Molts se n'anaren, fins i tot, malgrat que els cristians havien pres com a hostatges les seues dones i fills. Amb tot, la pròpia duresa de la marxa i les dificultats d'iniciar una vida nova des de zero feren que al cap d'uns mesos una part d'ells començara a tornar. Els senyors cristians hi estaven interessats, ja que necessitaven vassalls per a treballar les seues terres, però la tornada va ser certament dolorosa. D'un costat, molts dels llocs abandonats havien estat saquejats pels cristians de les viles pròximes, i, d'un altre costat, Jaume II actuà amb duresa contra aquells musulmans fugits, que havien comés un crim de lesa majestat en abandonar els dominis del rei sense el seu permís. Un parell d'any després, en 1306, ja n'havia detingut fins a 450 i la persecució "dels moros del regne de València qui se n'anaren ab los genets e tornaven en la terra" continuava.

 

Tot plegat, aquella fou la segona gran rebel·lió dels musulmans des de la conquesta del territori valencià a mitjan segle XIII. La primera arribà a fer trontollar les bases del domini cristià, però aquesta segona, en canvi, ja no pretengué capgirar les coses, sinó que estigué principalment destinada a fer mal a l'enemic i permetre l'eixida dels musulmans que no desitjaven continuar vivint sota el jou cristià; el país ja no els oferia moltes més possibilitats: viure-hi resignats o plantejar la fugida. Dels fets, en qualsevol cas, es guardaria memòria durant molt de temps i, no debades, degueren estar a la base de la participació activa dels cristians valencians en l'intent de conquesta d'Almeria dut a terme per Jaume II a penes cinc anys després, en 1309. Cal recordar, no obstant, que, tot i que ningú degué gosar blasmar-lo en públic, va ser el mateix monarca qui afavorí indirectament l'atac i la sublevació, en introduir les tropes d'Al-Abbas ibn Rahhu, un príncep de la dinastia marínida, en el regne de València. Fóra com fóra, el ben cert és que les conseqüències van ser tràgiques per a molts, que moriren en les lluites o hagueren de fer front a una dificultosa reconstrucció posterior. Els habitants de Cocentaina encara ho recorden, amb el seu malnom de socarrats.

La sèrie de documentals "Los moriscos" (1999-2000)

Com bé sabeu, en el blog d'Harca sempre hem parat especial atenció a la presència dels musulmans en el regne medieval de València i la seua expulsió posterior l'any 1609, quan ja s'havien convertit, teòricament, en cristians. És un dels principals trets que caracteritzà la societat valenciana des del segle XIII i que la diferencià, tot i estar plenament inserida en el seu marc general, d'altres parts d'Europa. És per això que hui també volem aplegar en un sol post una sèrie de documentals que poden servir per a repassar la seua història, tant la dels valencians com la dels de tota la Corona d'Aragó i la Península Ibèrica. En concret, són sis vídeos d'entre 25 i 55 minuts pertanyents a una mateixa sèrie titulada Los moriscos, produïda i dirigida entre el 1999 i el 2000 per Rafael Cortés, amb l'assessorament històric dels professors Bernard Vincent i Encarnación Motos. El primer capítol, "Andalusíes, mudéjares y moriscos", parla de forma general sobre la presència musulmana en la península durant vora nou segles; el segon, "Los primeros moriscos", sobre la seua existència en els diversos territoris hispànics al llarg del segle XVI, després de la conversió forçosa; el tercer, "Sublevación, destierro y expulsión", sobre la rebel·lió de les Alpujarras de 1571 i l'expulsió general de 1609; el quart, "Los moriscos en Túnez", sobre el seu exili, especialment dels castellans, aragonesos i andalusos, en terres tunisianes; el cinqué, "Los moriscos en el Sudán", sobre els que acabaren instal·lant-se en aquell territori, després de la seua conquesta per part dels marroquins; i el sisé, "La República de Salé", sobre la sorprenent història dels moriscos extremenys d'Hornachos, que fundaren un enclavament piràtic autònom enfront de Rabat i negociaren amb Felip IV, fins i tot, la seua tornada a Espanya. Esperem que els disfruteu (obviant, d'una altra banda, que s'hi utilitza per sistema el terme "levantinos" per a referir-se als valencians).

La mel és més dolça que la sang

Alguns reconeixereu de seguida aquest títol per ser una obra de Salvador Dalí. I, en efecte, no aneu errats. Fou mentre fullejava un catàleg de l’obra del pintor de Cadaqués que vaig pensar en dedicar el post a un aspecte marginal de la història rural: la mel. En realitat, com qualsevol altre tema, les perspectives d’anàlisi són múltiples: des de la història de l’alimentació, del consum o del comerç, per esmentar-ne les més immediates. Les referències a l’apicultura són, fonamentalment, indirectes. Així, doncs, és gràcies a les cartes de poblament i els establiments dels Consells municipals que podem albirar la importància econòmica d’aquesta activitat, ja que la informació que aporten els protocols notarials és molt escadussera. Potser degut a aquesta escassesa documental, l’estudi de la mel al regne de València durant l’edat mitjana i moderna és limita a aquest treball de Pau Viciano i alguns esments en treballs més generals. Vaja per davant que aquest post no pretén salvar aquest buit sinó simplement oferir una reflexió.



Assaig per a "la mes és més dolça que la sang" S. Dalí  (1941)

La mel era el principal (per no dir l’únic) edulcorant amb què comptava la societat medieval fins a l’arribada del sucre de canya. Fins i tot, la difusió de la canyamel a les terres de la Safor no degué tindre un impacte massa fort sobre el comerç de la mel, i això per dues raons. Primer perquè els preus del sucre de canya no estaven a l’abast de la major part de la població, sinó que des del principi va ser un producte de luxe, reservat per als sectors acomodats de la societat (noblesa i burgesos fonamentalment). A la cort del duc de Gandia, per exemple, la lliura de mel es pagava a 2 diners i mig, mentre que la mateixa quantitat de sucre en valia 60, és a dir, era vint-i-quatre vegades més car. A més, els usos de la mel no s’esgotaven en el seu caràcter edulcorant. Si bé és cert que de forma molt marginal, més a l’Europa atlàntica que a la mediterrània, la mel s’utilitzava per a obtenir begudes alcohòliques com ara l’hidromel o l’aiguamel (vegeu, per exemple, les referències directes que hi ha al cinema: Robin Hood (2010) i El guerrer número 13 (1999), entre d’altres). En segon lloc, perquè la producció de mel era una de les activitats que comportava la “pastura” (per fer servir el vocabulari medieval) de les abelles. A més de la mel, les abelles eren essencials per a l’obtenció de cera, a partir de les bresques que construïen, la importància de la qual era igual o major que la mateixa mel, ja que amb ella es fabricaven les candeles i els ciris indispensables no només per als usos religiosos sinó també quotidians. Igualment, aquests bresques podien, i poden, ser consumides. Són delicioses, vaja.



Escena de Robin Hood: el frare amb els bucs d'abelles

Com deia al principi, les notícies al voltant de la compravenda de la mel són molt escasses. En canvi, els llibres d’establiments municipals estan replets de disposicions al respecte. Des d’una perspectiva general, aquestes tractaven de limitar, quan no directament prohibir, la presència dels ruscos en les zones d’horta i, per descomptat, a l’interior de la ciutat. Es tracta d’un capítol més de la secular contraposició entre ramaderia i agricultura. De fet, sovint en els establiments els esments a les abelles van seguits d’altres a cabres i ovelles. Això no obstant, potser seria millor parlar, més que de contraposició entre ambdues activitats, d’una ordenació del territori en la que es delimiten els espais d’acord a un model productiu que, per una altra banda, també té la seua lògica: la terra de regadiu per a l’agricultura intensiva i la resta per al secà i la ramaderia.

En qualsevol cas, la reiteració d’aquesta normativa palesa el seu incompliment, com recullen els establiments de València: “(…) que tot hom (…) qui haja abelles en la ciutat o en la orta d’aquella, que les n’aga tretes o feytes trer de la ciutat e de la orta per dicmenge”. El càstig per als infractors era “perdre tots los dits buchs d’abelles e, ultra açò, encorrerà en pena de LX sous”. Aquesta literatura la trobem del nord al sud del país: a Gandia existia de bell antuvi un establiment que prohibia “tenir abelles dins lo mur de la vila de Gandia sots pena de 10 sous”. El 1400, però, el Consell decidida incrementar la sanció fins als 60. A les terres de l’horta, contràriament al que succeïa a València, sí que es podien tindre ruscos o cases, encara que tan solament tres. La finalitat d’aquestes prohibicions era “esquivar dampnatges als fruyts e venema de la orta de la ciutat”. Curiosament, o no, a les terres del rerepaís, on els espais d’horta eren més reduïts, la producció de mel no troba aquestes limitacions. Més encara, als establiments d’Alcoi o Cocentaina estan completament absents.



Representació medieval de bucs

L’altra font fonamental per a conèixer l’apicultura medieval són les cartes de poblament. En una aproximació inicial podem copsar l’assimilació entre ovicàprids i abelles. A Xestalgar, tant els caps de bestiar com els bucs pagaven un diner per unitat. A Benilloba pagaven igualment “per cascuna cabeça, hun diner, e per cascun buch de abelles, hun diner.” Com veieu, es tracta de dos llocs de població mudèjar. I és que alguns autors han plantejat la possibilitat que l’apicultura fóra una altra de les especialitats agrícoles de la població musulmana. Sense descarta-ho, convindria preguntar-se quin paper jugava en aquesta especialització l’entorn natural, en la mesura que bona part de les terres muntanyenques i de secà estaven ocupades pels musulmans. En canvi, per exemple, a l’horta de Gandia, on la població islàmica també era nombrosa, l’apicultura sembla ser que tingué una importància molt marginal.

Resten encara molts interrogants al voltant de l’apicultura en temps medievals, però a poc a poc, com les abelles mateixa, anem fent.

Recol·lecció de la mel

La Vila Joiosa que fou capital cristiana d'una comarca musulmana (1300-1609)

 

El regne de València cap a 1260

En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

Cap al final del regnat de Jaume I, una trentena d'anys després de la conquesta de València en 1238, els cristians encara eren minoria en el nou regne acabat de crear. Tot i la constant arribada de colons, no hi devia haver més de 60.000 per uns 100.000 musulmans que, no obstant això, havien estat dominats militarment i expulsats de les millors terres. En conseqüència, els cristians ocupaven els corredors estratègics i les àrees més fèrtils, ja que havien arraconat els musulmans a les parts interiors i muntanyenques del país. Únicament existien dos espais litorals on la presència musulmana era encara majoritària: l'actual comarca de la Safor, des de la Valldigna fins a Oliva-Pego, exceptuant Gandia, i i l'actual comarca de la Marina Baixa, des d'Altea fins al Cantal, que en aquells moments era tot just el límit meridional del regne. Vila Joiosa encara no existia i la zona, tot i que teòricament repartida entre senyors cristians, estava en realitat administrada per l'alcaid al-Tâbisî i els seus fills. De fet, quan bona part dels musulmans del regne s'alçaren en armes en 1276 -l'enfrontament que encara es rememora en moltes festes valencianes de Moros i Cristians-, els d'Orxeta destacaren per armar barques contra els cristians. A mitjan revolta, Jaume I morí de vell i hagué de ser el seu successor, Pere el Gran, qui aixafà definitivament la resistència andalusina. 

En qualsevol cas, els cristians s'encarregaren de controlar millor les zones rebels d'una manera més efectiva, això és, enviant colons que serviren de reforç a les guarnicions militars presents. Així, per exemple, entre 1279 i 1280 viles i castells com els de Pego, Castalla, Biar, Tàrbena, Altea i Finestrat foren poblats amb cristians, mentre que un poc més tard els dos hòmens forts de l'exèrcit reial, els almiralls Roger de Llúria i Bernat Sarrià, reberen grans estats senyorials en l'àrea meridional. No debades, fou el darrer qui fundà en 1300 la Vila Joiosa, a la qual degueren acudir un gran nombre de colonitzadors, puix a penes quatre anys després fou ja objecte d'un gran atac per part dels musulmans nassarites. En el context d'unes agressions mútues entre els súbdits de la Corona d'Aragó i els de l'emirat de Granada, que arribaren a cremar Cocentaina, la Vila fou saquejada per sis galeres capitanejades per al-Rândasî, que donaren mort a una dotzena de persones i s'emportaren més de dos-centes, desembarcades a Almeria i entregades a l'emir Muhàmmad III. Amb tot, els cristians valencians no abandonaren el lloc, sinó que a partir d'aleshores, ben emmurallat, el convertiren en el principal nucli de la comarca, una comarca poblada majoritàriament per musulmans, tret d'allí mateix, l'esmentada Altea i Benidorm, fundada en 1325 novament per Bernat de Sarrià, que havia perdut la possessió de la Vila Joiosa per disputes senyorials amb l'orde castellà de Sant Jaume.

     

 

El regne de València cap a 1330

En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

A principis del segle XIV, d'una altra banda, la Vila Joiosa deixà d'estar en la frontera amb Castella, ja que Jaume II conquerí el regne de Múrcia i incorporà al de València les terres entre Alacant i Oriola. A poc a poc la Vila es consolidà com la principal localitat de la comarca, en la qual, a banda d'activitats agrícoles i ramaderes, es concentraven les relacionades amb la pesca, la construcció naval i el comerç. No debades, en 1327 rebé un privilegi reial que autoritzava la càrrega i descàrrega de figues, panses, vins i fruites seques en el seu port, el més important que hi havia entre Dénia i Alacant. La Vila Joiosa, doncs, era l'eixida de la major part de la producció d'un rerepaís habitat per musulmans, que ocupaven la zona muntanyenca entre el Comtat i la Marina i amb els quals mantingué sempre una relació tensa, tant per les baralles internes dins del regne com pels habituals enfrontaments marítims. En 1335, per exemple, quatre habitants de la Vila, Berenguer Sarta, Antoni Perdigó, Pasqual Garduix i el seu fill, foren capturats per vaixells nassarites mentre pescaven a les mars d'Alacant i duts a Màlaga per a ser venuts com a esclaus. Però no foren els musulmans els únics enemics dels vilers durant el segle XIV, sinó que també els castellans feren perillar seriosament la seua existència a partir de 1356, quan iniciaren una llarga guerra per a intentar recuperar els territoris del sud valencià que els havien pertangut dècades abans.

En 1359 Pere el Cerimoniós hagué d'ordenar al senyor útil del lloc, l'aragonés Blasco Fernández de Heredia -que l'havia arrendat temporalment de l'orde de Sant Jaume-, que organitzara ràpidament la defensa de la Vila per a evitar el dampnatge de la terra. En concret, havia de fornir-la amb armes, viandes i farratges, vallejar el perímetre amb un fossat més gran, de 2,4 metres d'amplària i 3 de profunditat, i fortificar les muralles fent-les arribar als 2,6 metres de grossària i els 6 d'alçària. A més a més, totes les cases que s'havien construït apegades a les muralles per la part de fora hagueren de ser enderrocades, axí que dins aquest spay no romanga edifici algun. De poc serví: quatre anys després, a finals de 1363, la Vila Joiosa era ocupada per les hosts castellanes, juntament amb Elx, Petrer i Benidorm. No seria recuperada, com tota la zona, fins a 1366, quan el Cerimoniós es presentà amb un exèrcit de vora 20.000 soldats, en el qual s'incloïen companyies franceses que havien participat en la Guerra dels Cent Anys. A partir de llavors, passats els desastres de la guerra, la vida en el lloc pogué començar a estabilitzar-se, tot i que el perill, en aquest cas en forma d'incursions puntuals de pirates i corsaris musulmans, continuà present durant els segles subsegüents. No és debades que durant l'època medieval, a banda del castell existent dins del recinte emmurallat, es puguen comptabilitzar fins a vuit torres de vigia diferents en el terme municipal, una de les xifres més elevades de tot el regne.

A partir de finals del segle XIV les notícies sobre albiraments de galiotes musulmanes es repeteixen de manera recurrent, com en 1379 i 1391. El tombant de la centúria fou especialment preocupant en aquest sentit, ja que els pirates, tant musulmans com cristians, trobaren en l'illa de Sardenya una base perfecta per a les seues escomeses. Els oficials que hi tenia la Corona d'Aragó, en compte de combatre'ls, els donaven recer, especialment en les viles de l'Alguer i Càller. És per això que els principals nuclis de la façana marítima catalanovalenciana, des de Perpinyà fins a Alacant passant per la Vila Joiosa, organitzaren repetides armades, pagades amb impostos i almoines recollides en les esglésies, per a assegurar la tranquil·litat de les aigües. Cal dir, en tot cas, que aquests llocs també acollien corsaris quan els convenia, segons mostren els conflictes que es donaren en 1435 quan una galiota de Mallorca procedí, en la Vila, a fer el repartiment d'un botí o les llicències que donà el batle reial en 1452 als mariners locals per tal de dedicar-se al cors contra els musulmans. Les activitats marítimes quotidianes se centraven, no obstant això, en el comerç i la pesca, com indica la construcció d'una gran nau mercantil, de fins a 825 tones de càrrega, en la desembocadura del riu de la Vila en 1427, per part del ciutadà de València Jofre de Meià, o els enfrontaments de 1452 per l'illa de Benidorm, que tradicionalment usaven els pescadors dels dos pobles, però era reclamada en exclusiva pels benidormers.

A començaments del segle XVI tornaria la guerra oberta dins del regne, amb la revolta de les Germanies. La Vila Joiosa s'alineà amb els rebel·lats i, de fet, fou el punt des del qual el capità Vicent Peris es dirigí per mar cap a València, per tal de recuperar la ciutat per a la causa agermanada. Just abans, en l'estiu de 1521, els revoltats havien derrotat les tropes del rei a l'horta de Gandia i havien atacat els musulmans de les valls de la Marina fins arribar a Polop, on la matança fou especialment cruenta: entre 700 i 1.000 persones passades a coltell. Moltes altres foren convertides forçosament al cristianisme per tal d'igualar la seua condició jurídica amb la de la resta de valencians i evitar així que serviren de base al poder dels senyors, que els explotaven més intensament a causa de la diferència ètnicoreligiosa. El resultat, però, fou un altre ben distint. Acabada la revolta, tots els musulmans del regne foren declarats oficialment cristians, però l'explotació continuà sent la mateixa, pitjor fins i tot en alguns aspectes, ja que estigueren sotmesos a la pressió constant de les autoritats eclesiàstiques. La revifada del corsarisme nord-africà amb el suport dels otomans, durant les dècades centrals del segle XVI, tampoc hi ajudà. Així, per exemple, quan el 29 de juliol de 1538 es produí el gran assalt frustrat a la Vila de 26 vaixells algerians, un morisc de Polop els demanà que no ho feren, ja que todo aquello redundaría en perjuicio suyo y de los nuevos convertidos, segons relatava un capellà, testimoni dels fets. 

 

Representació de Vila Joiosa atacada per corsaris en la Crònica de Martí de Viciana (1564)

Encara 25 anys després els atacs marítims eren la principal amenaça per a la seguretat de la Vila Joiosa. Com exposava el cronista Martí de Viciana: Este pueblo está assentado a la lengua del agua, y bien fortalescido de muro, torreones y baluartes, con muchas pieças de artillería y moniciones necessarias para ella, porque los que goviernan la tierra su principal intento tienen siempre en la fortificación de la tierra. Y assí dentro XVIII años han gastado en los reparos de la villa más de XVII mil ducados, y lo han mucho menester porque corren peligro, assí de la tierra como de la mar, que en la tierra dentro cinco leguas de su contorno todos los pueblos que ay son de moriscos; y por la mar los cossarios juntan tanto con la tierra sus navíos que dellos mesmos pueden assentar la batería, según por este retrato se muestra. De fet, quan en 1575 la Generalitat decidí distribuir cinc companyies permanents de cavallers al llarg del territori valencià, la Vila Joiosa fou un dels nuclis triats, juntament amb Moncofa, Canet, València i Oliva. Precisament a partir d'aquella dècada, després de la victòria cristiana de Lepant, l'amenaça corsària decaigué considerablement, però no així la pressió sobre els moriscos del regne, que, com és sabut, foren finalment expulsats per ordre de Felip III en 1609. 

Els més de 130.000 musulmans que encara vivien a terres valencianes havien de ser embarcats pels ports de Vinaròs, Moncofa, València, Dénia i Alacant, però molts d'ells decidiren rebel·lar-se davant d'aquella decisió final. A finals de setembre començaren a alçar-se en armes aljames de tota la Marina, com les de Relleu, Sella, Finestrat, Orxeta, Xaló i Guadalest. Per contra, Dénia i la Vila Joiosa, com a capitals comarcals cristianes, organitzaren el darrer acte de control i domini dels musulmans del rerepaís. Així, el justícia de la Vila, Josep Ferriol, advertí que los moriscos están muy alterados y dizen que no quieren pasar, sino morir, i demanà l'enviament de reforços, que arribaren des d'Alacant en nombre de 500 soldats. A més a més, segons informava el cavaller encarregat de les operacions, també se sumaren alguns veïns de les dos localitats: aventureros de Alicante y Villajoyosa, que todos hizieron una tropa de cien hombres. Fins a 20.000 musulmans d'un costat i l'altre de la Serrella i Bèrnia s'aplegaren a la Vall de Laguar tractant de resistir, però finalment foren obligats per les tropes cristianes a descendir de les muntanyes i embarcar-se cap al nord d'Àfrica o altres territoris més llunyans. 

Hi quedaren moltes petjades de la seua presència: la toponímica, la lingüística, la gastronòmica, la de la memòria, etc. Però, després de vora 1.000 anys de presència ininterrompuda, ja no quedaren musulmans. Únicament "els morisquets", xiquets presos com a botí en aquells enfrontaments finals, dels quals es distribuïren més de 50 en Vila Joiosa. Tanmateix, criats com a cristians i en un entorn completament cristià, acabaren per oblidar les seues arrels. Així es posava fi a més de tres segles de coexistència entre els cristians vilers i els musulmans de la seua contornada. Un trist final que no hauria de tornar-se a repetir mai.

Beyond lords and peasants. Un llibre del Grup Harca

Ja està. Després d'any i mig de gestions i d'esforços titànics, ja està. Sembla que fa una eternitat quan començàrem a donar les primeres passes, com sol ser habitual en aquests casos, que és trobar els cacaus. Però ara ja està. El treball dóna els seus fruits i ara, per fi, podem fer un tast.

Portada de Beyond Lords and Peasants

Aquest és un llibre col·lectiu en molts sentits. Abans que res perquè són diversos els autors que hi participen, i també perquè és el resultat del treball de molta gent, més enllà de la tasca dels editors. Per damunt de tot, però, és un llibre d’Harca, i això perquè tots quatre ens hem capficat en aquest projecte en la mesura de les nostres possibilitats. És per això que trobareu el logo harquià al darrere de la coberta. Com sol succeir en aquests casos, hi ha coses que s'hagueren pogut fer d'una altra manera, i d'altres que es podrien millorar. Només podem assegurar-vos que aquest és el millor llibre que hem pogut fer, donades les circumstàncies i els recursos. Nosaltres estem satisfets amb el treball realitzat, i esperem que vosaltres també ho estigueu.

Portada del darrere, amb el logo d’Harca

Per ser totalment sincers, la idea de publicar un llibre conjuntament ha estat sempre present, des dels mateixos inicis del Grup Harca. Així d'agosarats eren aquests joves investigadors. Sí, quan organitzàrem la sessió per al WEHC 2009 a Utrecht ja teníem en el cap la possibilitat de recollir els materials en un volum col·lectiu. Al remat, això es va esvair per unes raons o per altres. La possibilitat es va presentar arran del Seminari de Joves Investigadors del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, que en la seua tercera edició (2011) va adquirir un caràcter internacional amb la participació dels col·legues flamencs de les universitats de Gant i d’Anvers, que ara participen al llibre. En principi, la publicació anava a ser un recull de les aportacions que uns i altres férem a sengles trobades, a les ciutats de València i Anvers. Al capdavall, però, atès que era una qüestió que, poc o molt, ens preocupava a tots, decidírem centrar-nos en l’anàlisi dels sectors benestants de la societat rural, com es desprèn del títol del llibre. No és aquest, per tant, una simple edició de papers esparsos, sinó que hem tractat de donar-hi una coherència interna, establint un objecte d'estudi comú. Analitzat, això sí, des de cronologies, perspectives i territoris diversos.



Prement ací podeu veure o descarregar l’índex en pdf

Com podeu veure, n’hi ha articles sobre el País Valencià i Flandes fonamentalment, i també un treball sobre Anglaterra. A més, inclou un pròleg del professor Ferran Garcia-Oliver, una introducció a la temàtica de les elits rurals escrita pels editors, i unes conclusions del professor anglés Christopher Dyer, de la Universitat de Leicester.

Si voleu llegir el llibre sencer podeu trobar-lo en paper a les millors llibreries universitàries de l’Estat, a la pàgina web de PUV, també a Amazon, o comprar-lo en llibre electrònic a través de les Publicacions de la Universitat de València. Esperem que el gaudiu. Enjoy it!

Deixar-se perdre pels carrers de Dàniyya

Gisbert dirigint-se als assistents

Que la divulgació de la història es mou a cop d’aniversaris, malauradament, no és cap novetat. Dels vicis i limitacions que això suposa ja n’hem parlat ací i ací i també ací. Tanmateix, seria esbiaixat menysprear les activitats que, amb l'excusa d’un centenari, es poden arribar a fer, més encara en els temps que corren. I un bon exemple és la visita nocturna pel castell de Dénia guiada per l’arqueòleg municipal, Josep Antoni Gisbert, que vam podem gaudir el passat 11 d’octubre, en el marc del mil·lenari del regne taifa de Dénia. En efecte, el 1013 Abu-l-Jayx al-Muwàffaq ibn Abd-Al·lah al-Amirí, més conegut com Mujàhid, consolidà Daniyya com la capital de seu territori, que es va estendre en alguns moments fins a Sardenya per l’est, i per l’oest fins a Lorca i el nord de Múrcia. És justament aquest passat andalusí el que la visita pretenia posar en valor, bo i insistint en els elements islàmics que encara en els nostres dies podem gaudir al castell de Dénia, particularment a les portes de l’alcassaba de Daniyya. L’assistència de públic va estar nombrosa, en part gràcies al treball d’una de les associacions falleres pròximes al castell, la falla Baix la mar. I és que, per molt que puga sorprendre a més d’un i més d’una, jo inclòs, les falles són alguna cosa més que bufera, soroll i ocupació consentida del carrer.

De la mà de qui és, possiblement, el màxim expert sobre el passat d’aquesta vila valenciana, Josep Gisbert, vam rastrejar les petjades d’un passat fastuós, desemmascarant les tèrboles evidències dels dies dels Mujàhid. Cal tenir en compte que el castell ha estat en ús fins a les darreries del segle XIX, raó per la qual ha sofert diverses modificacions i transformacions, a més de les pròpies ferides que provoquen els conflictes armats, indefugibles per a una construcció com aquesta. Començàrem la visita per la porta principal, on encara ara perviuen les pollegueres originals de la madina del segle XI, tot i que la façana és una reconstrucció dels anys 50. Entrem a l’albacar, que després serà l’espai on els cristians assentaran la vila. Pel vessant del turó, pujant, arribem a les restes d’una porta, o millor, portalet, en la façana oest. Es tracta, simplement, dels fonaments. L’obscuritat de la nit, malgrat la contaminació lumínica que ens envolta, dificulta la identificació de les diverses tècniques constructives (carreus i tapial). Gisbert, però, ve ben preparat amb un potent làser, amb el qual identifica per a la mirada profana cadascuna de les formes de construcció. El més interessant de la visita, però, ens espera al cim (si et pot dir així) del turó. L’alcassaba amaga nombrosos vestigis d’aquest passat islàmic, durant el qual el port de Daniyya va ser un punt ineludible de les rutes marítimes; al nivell, o fins i tot per damunt, de Barcelona, i no diguem de Balansiya (en paraules de Gisbert). La presència d’una entrada de carro feta sobre pedres de marbre en dóna bon testimoni. L’estudi d’aquesta porta, de la qual només queda el terra, permet albirar la intensitat del comerç, ja que aquest tipus de pedra no es troba en tota la regió. Sembla ser, a més, que part de la construcció roman oculta sota un talús de terra que es féu en època moderna per col·locar allí una bateria de canons. 

Entrada de carro amb la pedra de marbre

Continuem, i per una portalada accedim a l’esplanada del palau del Governador. Ací, una volta certament original, de la qual nomes s’ha trobat paral·lelisme a Granada, ens obri l’accés. De nou podem apreciar les pollegueres, amb la seua decoració encara original. I quan hom pensava que havíem arribat a la fi, Gisbert ens condueix per un camí sinuós, vessant avall, deixant enrere l’esmentat palau-seu del museu arqueològic, fins a la porta millor conservada. Tan ben conservada que ens ha arribat pràcticament intacta. I això perquè aquesta porta, que donava pas a la ciutat islàmica del segle XI des de la mar, va ser reblerta en temps d’Alfons el Vell, construint-ne una de nova. Aquesta també es va tancar, i tot l’espai es va reblir de terra per a col·locar una bateria de canons en el segle XVIII.

Porta de la Mar del segle XI

 A la dècada dels 90 del segle XX tota aquesta terra va ser retirada, i es van descobrir ambdues portes d’accés, una sobre l’altra, primer la cristiana i després la islàmica. Ara mateix hi ha un gran buit que fa perillosa l’estada, especialment per als més menuts perquè la utilitat de la tanca de fusta que hi ha posada és més bé limitada. La visita acaba a les faldes del castell, on en Gisbert ens assenyala la possible existència d’una altra porta reblerta que futures excavacions (?) haurien de desemmascarar. Per concloure, sota una delicada pluja (en realitat, ha estat amenaçant al llarg de tota la nit, però és ara, afortunadament al final, quan es fa present) Gisbert fa una mena d’arenga al públic assistent sobre la necessitat de posar en valor, però també de valorar, el que tenim, el que ens ha arribat, deixant a un costat dèries costumistes però també sobreposant-se a les dificultats econòmiques. La inversió en recerca, en investigació arqueològica en aquesta cas, no pot -clamava Gisbert- estar subjecta als cicles econòmics, i menys encara a les vel·leïtats del calendari, sinó que ha de formar part de les prioritats dels governants amb independència del seu àmbit d’actuació, local, comarcal o nacional.

Possible porta islàmica reblerta