El metge del rei i la medicina medieval

Un dels temes que els escriptors de novel·la històrica han freqüentat en els darrers anys amb més insistència és, sens dubte, el de la medicina i els metges a l’edat mitjana. Per esmentar alguns títols, El metge de Noah Gordon, El sanador de Caballos, El jinete del silencio de Gonzalo Giner, i darrerament, en la literatura catalana El metge del rei. En aquest últim, Joan Olivares recrea la vida de Lluís Alcanyís, qui, en efecte, va ser metge del rei Ferran II i, també, del papa Aleixandre VI. Va ser el primer en ocupar la càtedra de medicina de la Universitat de València el 1499. Donats els seus orígens jueus fou perseguit per la Inquisició i, finalment, cremat en la foguera el 1506. Val a dir que el treball d’Olivares ha estat guardonat amb el premi Enric Valor del passat 2014. Certament, a la Corona d’Aragó es va consolidar una tradició mèdica entre la població jueva al llarg dels segles XIII i XIV. Particularment hi va destacar l’aljama hebraica de Xàtiva, de l’escola de la qual van eixir noms tan rellevants com Ferrer Torrella (c. 1420-1491), Pere Pintor (c. 1423-1503) o l’esmentat Lluís Alcanyís (c. 1430-1506). En realitat, aquesta associació entre els jueus i la medicina no era exclusiva dels estats de la Corona d’Aragó. Sense anar més lluny, en Al-Àndalus hi va destacar la figura de Maimònides. Igualment, la coneguda Escola de Salern va ser fundada, segons la llegenda, per un grec, un àrab, un llatí i un jueu. A més, també els metges cristians, com Arnau de Vilanova, begueren d’aquesta tradició mèdica jueva.

Condemnats a la foguera, com Alcanyís

El saber mèdic, però, anava molt més enllà d’aquestes figures com Pintor o Alcanyís, o d’altres d’origen no jueu com Pere Ros, que va ser metge de Pere el Cerimoniós. Les urgències de la població eren altres. De fet, les malalties dels potentats sempre han tingut a veure amb l’excés de menjar –la gota, per excés de carn– mentre que en el cas dels desafavorits era justament la mancança d’aliments el que fomentava les malalties. Fins i tot aquests metges de renom no podien viure únicament de l’atenció als poderosos. Alcanyís, tot i ser el metge del rei -en realitat era un més dels galènics que atenien el monarca-, el 1490 fou nomenat, per dir-ho en termes moderns, perit mèdic de la cort del justícia criminal, i l’any posterior metge de l’Hospital dels Innocents, també a la capital del país.

Els metges eren, per tant, la jerarquia pel que feia a la cura i el saber mèdic de la societat. Tot i l’excepció d’Alcanyís, el seu era un coneixement més aviat teòric, dedicat a la reflexió i a l’escriptura de tractats. Els que exercien una medicina que podríem dir «a peu de carrer» eren els barbers i els cirurgians, deixant a un costat, clar esta, el ventall de tradicions curanderes i pràctiques populars. Aquesta complementarietat queda palesa en les ordinacions navals de Pere el Cerimoniós, les quals establien que totes les embarcacions portaren entre la seua tripulació un metge i un cirurgià. Amb tot el treball més manual estava en mans dels barbers. És cert que, com indica el seu nom, afaitaven les barbes, però a més d’això eren els responsables de les cures, així com d’extraure els queixals. Fou un dels primers col·lectius professionals de la ciutat de València en constituir-se en confraria, concretament el 1310 gràcies a un privilegi de Jaume II. La multiplicitat de tasques que desenvolupaven es reflectia en un ampli ventall d’eines especialitzades, segons la faena que anava a fer-se. Com els artesans d’altres oficis, també els barbers, i els cirurgians, transmetien les seues ferramentes als seus parents o als seus deixebles, com una possessió més.

Barber traient els queixals

Barbers i cirurgians sovint entraren en conflicte perquè, en opinió dels darrers, aquells s’excedien en les seues funcions. I és que la pràctica de la flebotomia –provocar el dessagnat de forma controlada d’un pacient, que es considerava una de les principals tècniques terapèutiques, sinó la que més– era també exercida pels barbers, però els cirurgians reclamaven aplicar-la de forma exclusiva. Si bé el col·lectiu més nombrós era el dels barbers, des de 1462 hi havia a València una aula de cirurgia, que seria complementada amb la càtedra de medicina quan es va crear l’Estudi General el 1499. Pel que fa al coneixement del cos humà, no va ser fins a les darreries del segle XIV quan els cirurgians pogueren examinar-lo lliurement, gràcies al vistiplau de la Corona. El beneplàcit papal tardaria quasi un segle més en arribar, el 1484, de la mà de Sixte IV. Val a dir que, fins on sabem, els morts que es feien servir en les disseccions eren sempre de condemnats a mort, o rodamons de les minories religioses. En qualsevol cas, no fou fins Leonardo da Vinci que s’aconseguí un coneixement detallat del cos humà.

Cirurgià realitzant una flebotomia

Respecte a la presència femenina, a casa nostra no hi va haver cap dona que destacara en el camp de la medicina. El seu era l’espai domèstic on desplegaven ventall de coneixements i tradicions que havien passat de mare a filla de forma oral. Particularment, les qüestions referides a l’embaràs i, per descomptat, el moment del part, estaven dirigides per dones. De fet, el tractat De passionibus mulierum aconsellava –ja al segle XI– que les mateixes dones pogueren diagnosticar-se i tractar-se les malalties relacionades amb el seu cos i que aquelles que disposaven del coneixement devien instruir les que no sabien, a fi d’evitar la intromissió dels homes en aquests afers. En el conjunt europeu sí que hi va haver diverses figures femenines que sobresortiren. Segons Salvatore de Renzi, coneixem el nom de cinc dones que es van formar a l’escola de Salern als segles XIV i XV: Abel·la de Salern, que va publicar dos tractats que no han arribat fins a nosaltres, Rebeca de Guarna, Mercuriade i Constança Calenda, especialitzada en el tractat de problemes de visió, i Trota de Salern, a qui se li reconeix que va escriure, almenys, dos tractats. Fora de l’àmbit de l’escola de Salern cal fer esment de Hildegarda de Bingen (que era igualment compositora, escolteu els seus greatest hits ací). També la literatura de l’època atribueix tasques sanitàries a les dones com en el romanç de Chretien de Troyes, Erec i Enide.

Dones assistint al part

L’organigrama sanitari el complementaven els apotecaris. Per buscar un paral·lelisme actual podríem dir que eren els farmacèutics a l’edat mitjana (no debades farmàcia en grec es diu apoteca). Eren ells els que confeccionaven i dispensaven els beuratges i ungüents que els físics receptaven als malalts. En la seua fabricació es feien servir espècies, raó per la qual també foren els responsables de la comercialització al detall d’aquestes. Entre els productes exòtics que comercialitzaven es trobava, a més, el sucre, per bé que al segle XV el regne de València era autosuficient gràcies a la canyamel de l’horta de Gandia i, en conseqüència, no era ja un producte tan rar. Per acabar, possiblement perquè dispensaven d'espècies i mel, també venien tota classe de ciris i candeles. Al remat, la botiga dels apotecaris era, com les farmàcies d’ara, un lloc on podies trobar qualsevol cosa relacionada amb la cura del cos.

"El deute que hom paga"

Un món complexe, per tant, el sanitari a l’edat mitjana on, a grans trets, només els benestants tenien dret, previ pagament, a una sanitat digna i de qualitat. Sembla que aquest puga ser el model de referència d’alguns governants. No vos sembla? Que Sant Blai vos cuide la gola, i Santa Llúcia vos conserve la vista. Salut!

Si voleu saber més: Cabré, Montserrat y Ortiz, Teresa (edits.), Sanadoras, matronas y médicas en Europa, siglos XII-XX, (Barcelona, 2001); Ferragud, Carmel, Medicina i promoció social a la Baixa Edat Mitjana, Corona d’Aragó, 1350-1410, (Madrid, 2005).

Dona tenint cura del malalt

III Seminari de Joves Medievalistes (Part I)

Com alguns ja sabeu, la setmana passada va tenir lloc a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València el III Seminari de Joves Medievalistes. D’aquesta edició cal destacar abans que res dues coses; la primera, que ja en van tres. Durant els darrers cursos els becaris i doctorands del departament d’Història Medieval de València hem estat capaços i capaces de coordinar-nos per a dur endavant aquesta tasca. I bona mostra de la utilitat i de la necessitat d’aquests tipus de trobades és el fet que altres departaments de la facultat han iniciat també les seues respectives singladures en aquest punt. La segona novetat és el seu caire internacional. En una primera edició miràrem d’entrar en contacte amb altres col·legues de la Corona d’Aragó, i en la segona els intercanvis es feren amb universitats de l’àmbit de la Corona de Castella. Enguany, havia sorgit l’oportunitat de treballar conjuntament amb companys de fora d’Espanya, concretament de les universitats de Gant i Anvers, a la regió de Flandes. Una altra novetat de la present edició és que, com haureu pogut observar en la cartells i tríptics, la reunió es feia sota el paraigües d’una temàtica més o menys comuna a tots els participants, la mobilitat social i la jerarquització econòmica. Ara bé, això no vol dir que s’hagen abandonat les qüestions metodològiques en favor de les de contingut. No, més encara, s’ha insistit i s’ha discutit molt a propòsit de conceptes i formes d’aproximació. El fet de donar una temàtica comuna a la trobada responia al fet que tots els participants provenien d’àmbits comuns i es troben immerses en processos de recerca realment similars sota aquesta perspectiva de la diferenciació econòmica.

Després d’una primera pressa de contacte el dimecres per la vesprada, el seminari arrancava dijous de bon de matí, a les 9.15 amb les paraules introductòries del director del departament Rafael Narbona. Tot seguit, Vicent Royo i un servidor férem una contextualització del tema i la zona de recerca a fi que el públic assistent tingués una major idea de l’àmbit sobre el que anaven a centrar-se les intervencions. I és que, per estrany que puga semblar, la regió de Flandes i el regne de València tenen elements en comú que fan d’ambdós territoris dos observatoris idonis per a analitzar i comparar les diferències i semblances que els mateixos processos històrics tingueren sobre ells. Al remat, la historia és també això, comparar. De fet, ja s’han realitzat alguns treballs entre ambdós territoris de la perifèria europea medieval en el marc de l’exposició del Toisó d’Or celebrada a València quant les vaques eren grosses.

Després de la presentació, començà el torn d’intervencions amb el treball conjunt de Maïka de Keyzer i Iason Jongepier, de la Universiteit Antwerpen, a propòsit dels límits físics entre comunitats i del paper jugat al si de l’economia pagesa per les zones comunals. A la regió flamenca de la Campine, àrea d’estudi,els artigaments foren dirigits per les famílies més acomodades de la comunitat amb el vist i plau dels senyors, que no mostraven gaire interés per aquests espais. En aquest sentit, no tots els membres de la comunitat coneixen amb nitidesa la direcció dels límits i menys encara la ubicació dels mollons, tal i com es desprèn dels testimonis en els processos judicials estudiats. I ací, com a casa nostra hui en dia, aquesta ordenació del territori, la seua posada en cultiu, i tot plegat, aquest patrimoni, ha estat menystinguda i en gran part destruïda per la societat moderna actual.

Tot seguit Lies Vervaet, procedent en aquest cas de la Universiteit Gent, analitzava les rendes de l’Hospital de Sant Joan de Bruixes en els segles XV i XVI, amb uns resultats realment força suggerents. La gestió, en lloc de ser municipal, correspon al clergat local. D’altra banda, els arrendadors són famílies de l'elit local que incrementen les seues explotacions arrendant fins a 30 i 35 ha, en diferents parcel·les, de terres de l’Hospital. En alguns casos, els menys, aquests arrendadors tenen parents entre els rectors de la institució. La vinculació, però, entre aquests arrendadors i l’Hospital és únicament i exclusiva econòmica, també en els casos que existeixen vincles de parentiu entre les parts. No ocupen cap tipus de càrrec ni tampoc realitzen cap gestió com a procuradors del monestir. Aquesta escassa, quan no nul·la, vinculació s’evidència en el fet que cap dels arrendadors demana ser soterrat a l’església de l’Hospital, i menys encara al fossar de la institució. A partir de les dades oferides per Vervaet, poguérem establir que, almenys per a la ciutat i la regió de Bruixes, un sou valencià equivalia, més o manco, a uns quatre sous parishes.

video suprimit

No podem deixar de ressenyar la intervenció, en francés, del professor Ferran Garcia-Oliver al voltant dels nivells de vida i les pautes de consum durant l’edat mitjana. Una reflexió essencialment historiogràfica, amb una especial atenció a les particularitats valencianes però des d’una perspectiva europea. Finalment, després del torn de preguntes, que se’n feren unes quantes, baixàrem a dinar. No ha estat fàcil mirar d’ajustar els dos bioritmes, el mediterrani i el de l’Europa del nord. Això de dinar a la 1 no acomodava a ningú, per a ells massa tard, per a nosaltres massa prompte. I del menjar, “mengeu massa” deien. Tampoc tant, si tenim en compte que els dinars eren a la facultat, ja m’enteneu... De vesprada tinguérem oportunitat de realitzar una visita guiada a l’Arxiu del regne de València de la mà del seu director, Francesc Torres Faus, i del col·lega Sergio Urzainqui. Fou interessant conèixer les dependències i els fons al seu lloc (perquè els fons ja ens eren ben coneguts) i fins i tot algun material curiós com els documents en àrab o en hebreu. El sopar, una cosa lleugera, i cap a l’hotel que demà continua el treball.

continuarà...