A propòsit de la fira de Tots Sants de Cocentaina

A poc a poc van arribant els firers amb les mercaderies a lloms de mules i ases. De carros, cap ni un. Impossible de pujar les costeres i camins que condueixen fins ací, i més difícil encara moure's pels carrers estrets del nucli. La calma - sempre relativa- del dia a dia dels veïns dóna pas, a mesura que s'acosta el dia assenyalat, al tràfec de persones, també d'esclaus negres, de tota classe d'animals -porcs, cavalcadures, ovelles, cabres, bous i vaques, principalment- i de productes més o menys exòtics -draps de seda i espècies, i sucre de Gandia- o de la terra -oli, cereals, draps comuns. Tothom s'aplega amb l'esperança de tancar un bon tracte. La perspectiva dels xiquets és una altra: la seua mirada queda enlluernada per la diversitat de colors, i d'olors, de coses que per primer cop observen, oloren, toquen, senten, tasten. La seua esperança és que els pares, o els iaios, els firen alguna cosa. Fet i fet, Tots Sants representa per als veïns de Cocentaina alguna cosa més que una celebració religiosa, és el temps de la seua fira. Durant quinze dies la vida sembla que s'accelera, tot és un enrenou. Les compravendes es tanquen amb una simple encaixada de mans, el que val és la paraula donada, perquè tots entenen que "la paraula és l'home", una dita que ara es pot sentir entre els més vells i no tan vells.

Mercaders arribant a una ciutat

Però prou d'aquest quadre idíl·lic, de colors massa vius i alegres, farcit de tòpics i imatges creades que venen del cine i de la literatura historicista. És cert que resulta temptador assimilar o imaginar-se la fira de Cocentaina, o qualsevol altra d'arreu del país -Gandia, Onda, Xàtiva...- tal i com Ken Follet descriu la trobada comercial de Shiring:

«Una fira del velló dóna tants diners en una setmana com un mercat de diumenge durant tot l'any. Clar que enguany no podrem celebrar-la, ja que ningú n'estaria assabentat, però farem córrer la veu enguany durant la fira del velló en Shiring, que l'any proper celebrarem la nostra assegurant-nos que tots els compradors s'assabenten de la data. Shiring ho notarà molt (...) Vós i jo som els més importants venedors de llana de tot el comtat i si els dos ens retirem...»

Però les fires valencianes no eren així exactament, i dubte que fins i tot que el quadre que dibuixa Follet reflectisca bé les fires medievals angleses. El negoci de les recreacions medievals també ajuda a crear aquesta imatge excessivament feliç i esbiaixada de les trobades medievals. És cert que les fires marcaven un punt d'inflexió en el cicle anual de les viles i ciutats que en celebraven però, per descomptat, el seu impacte econòmic era limitat i per a tots no era un període de festa sinó més bé un moment crític i angoixós. Anem-hi, doncs.

D'entrada pensem que les fires eren una mena de revulsiu econòmic i que, per tant, les ciutats amb un mercat suficientment actiu i dinàmic no en necessitaven. La ciutat de València, per exemple, funcionava com una mena de fira ininterrompuda durant tot l'any. No li calia, en conseqüència, un privilegi específic per a un període de temps específic. D'una altra banda, cal entendre el vertader significat econòmic de les fires i els mercats. L'edat mitjana sovint és menyspreada i de forma sistemàtica se li pressuposa un endarreriment en tots els vessants de la vida quotidiana que no es correspon amb la realitat històrica. Fins i tot, els mateixos historiadors especialistes d'altres períodes adopten aquesta actitud, de forma conscient o inconscient, negant el desenvolupament de processos històrics tant importants com l'Estat, les modes o el consum. Com afecta aquest prejudici al tema que ens ocupa? Per a aquests investigadors, simplifique, a grans trets les fires anuals i els mercats setmanals són un dels pocs moments de consum de la societat medieval. Clar, que per a ells, les gents de l'edat mitjana, vull dir, les gents que viuen a Cocentaina el 1449, per exemple, viuen en una mena d'autarquia i autoconsum, llevat de quinze dies a l'any. És clar que no! O és que a València vivien de l'autoconsum tot l'any?



Dues imatges del Taccunium Sanitatis que representen el consum diari a les ciutats

Llavors, quin fou el paper econòmic de les fires? Aquestes trobades funcionaven com a punts de trobada entre productors i mercaders per a donar eixida a la producció regional. Això implica la compravenda a l’engròs, no al detall com alguns li pressuposen. Així, per esmentar algunes, les fires de la Campanya francesa era el punt de trobada per als productors i mercaders de draps de llana, a la zona de Tolosa de Llenguadoc es comercialitzaven els productes de la Mediterrània, que a través d'aquesta xarxa de fires arribaven fins al nord d'Europa. A aquestes trobades les gents acudien no per a adquirir productes sinó per passar-ho bé i veure productes exòtics que junt als productes "estrela" eren venuts. Per al seu consum, ells havien d'acudir a la botiga, a la tenda que a totes les viles valencianes hi havia, sovint més d'una.

Com que les fires anaven vinculades a l'especialització productiva de la regió, si aquesta canviava, també podia fer-ho la data de celebració de la fira. En efecte, la trobada de Cocentaina no sempre s'ha celebrat a Tots Sants. Durant l’edat mitjana la fira sempre va tindre lloc d'ençà el dia de Sant Miquel en avant. Sembla que fou a les darreries del segle XVII quan es traslladà a les dates actuals, i des de llavors ha experimentat molt poques alteracions. D'entrada, cal posar en relació la data del 29 de setembre amb el cicle agrícola. Llavors és quan se seguen els cereals d’estiu, però sobretot és quan s’inicia la verema i els mercats s’abasteixen de vi novell per als mesos vinents. Tanmateix, l'anàlisi de la documentació fa pensar que la producció agrària no era el que protagonitzava els intercanvis a Cocentaina. Sense descartar el mercadeig de productes agraris, el vertader protagonista d'aquesta trobada era el mercat d'animals, tant cavalcadures per al treball agrícola com de bestiar, essencialment oví i cabrum, fonamental per al desenvolupament tèxtil que va experimentar el Comtat, i les comarques dels voltants, al llarg de la baixa edat mitjana. Des de diferents contrades del país, i encara de més enllà dels seus límits, s’aplegaven comerciants de bestiar, o llauradors amb alguns caps de ramat que vendre, amb la certesa de tancar les operacions.



Munyit  i esquilat de les ovelles

Abans he dit que aquesta imatge de l'encaixada de mans com a forma de tancar el tracte, i que més d’un any hem vist repetidament al malaurat Canal 9, no deixava de ser un tòpic. I és cert, almenys amb anterioritat a la batalla d’Almansa i el decret de Nova Planta (1707), ja que la imposició de les lleis castellanes va destruir la cultura notarial que hi havia al regne de València. En efecte, no és que al segle XV l’oralitat no tinguera un paper important, però la gent acudia amb molta més freqüència al notari del que ho fem ara. La feina, per tant, s’acumulava per als notaris durant els dies de fira, que havien de consignar les compravendes que es produïen.

Encara una altra consideració: la concessió del privilegi de celebrar una fira era una potestat reial. Responia, per tant, a la voluntat del monarca i a la relació que aquest poguera tindre amb la vila, o amb el senyor d'aquesta. Cert, sí, però aquest no era l'únic criteri. La societat feudal responia també a criteris racionals, vull dir, racionals des de la nostra lògica actual: calia garantir la rendibilitat econòmica de la trobada. Per això no es concedia la celebració d'una fira a tots els nuclis de població i calia una distància física i en el temps entre dues trobades. Així, en el cas que ens ocupa, tot i que sembla que a la segona meitat del segle XIV Alcoi va comptar amb una fira anual, aquesta va fracassar davant la força i la pujada de la pròpia de Cocentaina.

D'altra banda, la fira era un punt de trobada, no només per als comerciants de bestiar sinó per a tothom. És per això que molts deutes que es produïen al llarg de l’any havien de cancel·lar-se durant els dies de fira. Seria llavors quan, després de vendre la collita de raïm o les cries de bestiar, el pagès disposaria de la liquiditat necessària per a tornar els diners que li havien prestat.



Els productes que es venien a les fires eren d'allò més diversos encara que els grans protagonistes eren els draps i els cereals

Actualment, la fira de Tots Sants de Cocentaina continua sent, sens dubte, una fita ineludible del cicle anual a casa nostra, més encara després de la gran volada que van prendre fa uns anys les fires medievals, o potser fóra més adient dir "medievalitzants". Efectivament, fins i tot trobades més consolidades, com la de Gandia, o amb una tradició històrica major, com la de Xàtiva, s'han vist -poc o molt- sobrepassades per la del Comtat. Podem aventurar les claus del seu èxit: una oferta ben complementada entre gastronomia, cultura (amb les visites al palau comtal) i exhibició del passat preindustrial. No cal menystenir la presència de bestiar i cavalleries, tot i el seu paper purament anecdòtic. I és que cada vegada són més els xiquets i xiquetes que mai han vist viu i de prop un porc, una oca o un bou. A més d'aquesta complementarietat d'activitats, el marc és encomiable. No resulta difícil perdre's entre els carrers estrets del casc antic, testimoni de l'origen feudal de la vila. I en tots ells, o en la plaça on desemboquen, sempre hi ha alguna paradeta amb coses que vendre. Finalment, cal destacar-ne la implicació de la comunitat local, més enllà de les tasques d'organització i coordinació que realitza l'ajuntament.

Amb tot, el model sembla que haja donat alguns signes d'esgotament. I no ho dic pel nombre de visitants, cosa que desconec, sinó pel model en si mateix. S'entén que aquells que s'acosten per primer cop a la fira queden enlluernats, però per als habituals no deixa de ser una mica repetitiu. No obstant això, sempre paga la pena deixar-se caure per Cocentaina en els dies de fira. De bon matí, si no sou amants de les aglomeracions i les cues. I que us firen alguna cosa!

La Vila Joiosa que fou capital cristiana d'una comarca musulmana (1300-1609)

 

El regne de València cap a 1260

En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

Cap al final del regnat de Jaume I, una trentena d'anys després de la conquesta de València en 1238, els cristians encara eren minoria en el nou regne acabat de crear. Tot i la constant arribada de colons, no hi devia haver més de 60.000 per uns 100.000 musulmans que, no obstant això, havien estat dominats militarment i expulsats de les millors terres. En conseqüència, els cristians ocupaven els corredors estratègics i les àrees més fèrtils, ja que havien arraconat els musulmans a les parts interiors i muntanyenques del país. Únicament existien dos espais litorals on la presència musulmana era encara majoritària: l'actual comarca de la Safor, des de la Valldigna fins a Oliva-Pego, exceptuant Gandia, i i l'actual comarca de la Marina Baixa, des d'Altea fins al Cantal, que en aquells moments era tot just el límit meridional del regne. Vila Joiosa encara no existia i la zona, tot i que teòricament repartida entre senyors cristians, estava en realitat administrada per l'alcaid al-Tâbisî i els seus fills. De fet, quan bona part dels musulmans del regne s'alçaren en armes en 1276 -l'enfrontament que encara es rememora en moltes festes valencianes de Moros i Cristians-, els d'Orxeta destacaren per armar barques contra els cristians. A mitjan revolta, Jaume I morí de vell i hagué de ser el seu successor, Pere el Gran, qui aixafà definitivament la resistència andalusina. 

En qualsevol cas, els cristians s'encarregaren de controlar millor les zones rebels d'una manera més efectiva, això és, enviant colons que serviren de reforç a les guarnicions militars presents. Així, per exemple, entre 1279 i 1280 viles i castells com els de Pego, Castalla, Biar, Tàrbena, Altea i Finestrat foren poblats amb cristians, mentre que un poc més tard els dos hòmens forts de l'exèrcit reial, els almiralls Roger de Llúria i Bernat Sarrià, reberen grans estats senyorials en l'àrea meridional. No debades, fou el darrer qui fundà en 1300 la Vila Joiosa, a la qual degueren acudir un gran nombre de colonitzadors, puix a penes quatre anys després fou ja objecte d'un gran atac per part dels musulmans nassarites. En el context d'unes agressions mútues entre els súbdits de la Corona d'Aragó i els de l'emirat de Granada, que arribaren a cremar Cocentaina, la Vila fou saquejada per sis galeres capitanejades per al-Rândasî, que donaren mort a una dotzena de persones i s'emportaren més de dos-centes, desembarcades a Almeria i entregades a l'emir Muhàmmad III. Amb tot, els cristians valencians no abandonaren el lloc, sinó que a partir d'aleshores, ben emmurallat, el convertiren en el principal nucli de la comarca, una comarca poblada majoritàriament per musulmans, tret d'allí mateix, l'esmentada Altea i Benidorm, fundada en 1325 novament per Bernat de Sarrià, que havia perdut la possessió de la Vila Joiosa per disputes senyorials amb l'orde castellà de Sant Jaume.

     

 

El regne de València cap a 1330

En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

A principis del segle XIV, d'una altra banda, la Vila Joiosa deixà d'estar en la frontera amb Castella, ja que Jaume II conquerí el regne de Múrcia i incorporà al de València les terres entre Alacant i Oriola. A poc a poc la Vila es consolidà com la principal localitat de la comarca, en la qual, a banda d'activitats agrícoles i ramaderes, es concentraven les relacionades amb la pesca, la construcció naval i el comerç. No debades, en 1327 rebé un privilegi reial que autoritzava la càrrega i descàrrega de figues, panses, vins i fruites seques en el seu port, el més important que hi havia entre Dénia i Alacant. La Vila Joiosa, doncs, era l'eixida de la major part de la producció d'un rerepaís habitat per musulmans, que ocupaven la zona muntanyenca entre el Comtat i la Marina i amb els quals mantingué sempre una relació tensa, tant per les baralles internes dins del regne com pels habituals enfrontaments marítims. En 1335, per exemple, quatre habitants de la Vila, Berenguer Sarta, Antoni Perdigó, Pasqual Garduix i el seu fill, foren capturats per vaixells nassarites mentre pescaven a les mars d'Alacant i duts a Màlaga per a ser venuts com a esclaus. Però no foren els musulmans els únics enemics dels vilers durant el segle XIV, sinó que també els castellans feren perillar seriosament la seua existència a partir de 1356, quan iniciaren una llarga guerra per a intentar recuperar els territoris del sud valencià que els havien pertangut dècades abans.

En 1359 Pere el Cerimoniós hagué d'ordenar al senyor útil del lloc, l'aragonés Blasco Fernández de Heredia -que l'havia arrendat temporalment de l'orde de Sant Jaume-, que organitzara ràpidament la defensa de la Vila per a evitar el dampnatge de la terra. En concret, havia de fornir-la amb armes, viandes i farratges, vallejar el perímetre amb un fossat més gran, de 2,4 metres d'amplària i 3 de profunditat, i fortificar les muralles fent-les arribar als 2,6 metres de grossària i els 6 d'alçària. A més a més, totes les cases que s'havien construït apegades a les muralles per la part de fora hagueren de ser enderrocades, axí que dins aquest spay no romanga edifici algun. De poc serví: quatre anys després, a finals de 1363, la Vila Joiosa era ocupada per les hosts castellanes, juntament amb Elx, Petrer i Benidorm. No seria recuperada, com tota la zona, fins a 1366, quan el Cerimoniós es presentà amb un exèrcit de vora 20.000 soldats, en el qual s'incloïen companyies franceses que havien participat en la Guerra dels Cent Anys. A partir de llavors, passats els desastres de la guerra, la vida en el lloc pogué començar a estabilitzar-se, tot i que el perill, en aquest cas en forma d'incursions puntuals de pirates i corsaris musulmans, continuà present durant els segles subsegüents. No és debades que durant l'època medieval, a banda del castell existent dins del recinte emmurallat, es puguen comptabilitzar fins a vuit torres de vigia diferents en el terme municipal, una de les xifres més elevades de tot el regne.

A partir de finals del segle XIV les notícies sobre albiraments de galiotes musulmanes es repeteixen de manera recurrent, com en 1379 i 1391. El tombant de la centúria fou especialment preocupant en aquest sentit, ja que els pirates, tant musulmans com cristians, trobaren en l'illa de Sardenya una base perfecta per a les seues escomeses. Els oficials que hi tenia la Corona d'Aragó, en compte de combatre'ls, els donaven recer, especialment en les viles de l'Alguer i Càller. És per això que els principals nuclis de la façana marítima catalanovalenciana, des de Perpinyà fins a Alacant passant per la Vila Joiosa, organitzaren repetides armades, pagades amb impostos i almoines recollides en les esglésies, per a assegurar la tranquil·litat de les aigües. Cal dir, en tot cas, que aquests llocs també acollien corsaris quan els convenia, segons mostren els conflictes que es donaren en 1435 quan una galiota de Mallorca procedí, en la Vila, a fer el repartiment d'un botí o les llicències que donà el batle reial en 1452 als mariners locals per tal de dedicar-se al cors contra els musulmans. Les activitats marítimes quotidianes se centraven, no obstant això, en el comerç i la pesca, com indica la construcció d'una gran nau mercantil, de fins a 825 tones de càrrega, en la desembocadura del riu de la Vila en 1427, per part del ciutadà de València Jofre de Meià, o els enfrontaments de 1452 per l'illa de Benidorm, que tradicionalment usaven els pescadors dels dos pobles, però era reclamada en exclusiva pels benidormers.

A començaments del segle XVI tornaria la guerra oberta dins del regne, amb la revolta de les Germanies. La Vila Joiosa s'alineà amb els rebel·lats i, de fet, fou el punt des del qual el capità Vicent Peris es dirigí per mar cap a València, per tal de recuperar la ciutat per a la causa agermanada. Just abans, en l'estiu de 1521, els revoltats havien derrotat les tropes del rei a l'horta de Gandia i havien atacat els musulmans de les valls de la Marina fins arribar a Polop, on la matança fou especialment cruenta: entre 700 i 1.000 persones passades a coltell. Moltes altres foren convertides forçosament al cristianisme per tal d'igualar la seua condició jurídica amb la de la resta de valencians i evitar així que serviren de base al poder dels senyors, que els explotaven més intensament a causa de la diferència ètnicoreligiosa. El resultat, però, fou un altre ben distint. Acabada la revolta, tots els musulmans del regne foren declarats oficialment cristians, però l'explotació continuà sent la mateixa, pitjor fins i tot en alguns aspectes, ja que estigueren sotmesos a la pressió constant de les autoritats eclesiàstiques. La revifada del corsarisme nord-africà amb el suport dels otomans, durant les dècades centrals del segle XVI, tampoc hi ajudà. Així, per exemple, quan el 29 de juliol de 1538 es produí el gran assalt frustrat a la Vila de 26 vaixells algerians, un morisc de Polop els demanà que no ho feren, ja que todo aquello redundaría en perjuicio suyo y de los nuevos convertidos, segons relatava un capellà, testimoni dels fets. 

 

Representació de Vila Joiosa atacada per corsaris en la Crònica de Martí de Viciana (1564)

Encara 25 anys després els atacs marítims eren la principal amenaça per a la seguretat de la Vila Joiosa. Com exposava el cronista Martí de Viciana: Este pueblo está assentado a la lengua del agua, y bien fortalescido de muro, torreones y baluartes, con muchas pieças de artillería y moniciones necessarias para ella, porque los que goviernan la tierra su principal intento tienen siempre en la fortificación de la tierra. Y assí dentro XVIII años han gastado en los reparos de la villa más de XVII mil ducados, y lo han mucho menester porque corren peligro, assí de la tierra como de la mar, que en la tierra dentro cinco leguas de su contorno todos los pueblos que ay son de moriscos; y por la mar los cossarios juntan tanto con la tierra sus navíos que dellos mesmos pueden assentar la batería, según por este retrato se muestra. De fet, quan en 1575 la Generalitat decidí distribuir cinc companyies permanents de cavallers al llarg del territori valencià, la Vila Joiosa fou un dels nuclis triats, juntament amb Moncofa, Canet, València i Oliva. Precisament a partir d'aquella dècada, després de la victòria cristiana de Lepant, l'amenaça corsària decaigué considerablement, però no així la pressió sobre els moriscos del regne, que, com és sabut, foren finalment expulsats per ordre de Felip III en 1609. 

Els més de 130.000 musulmans que encara vivien a terres valencianes havien de ser embarcats pels ports de Vinaròs, Moncofa, València, Dénia i Alacant, però molts d'ells decidiren rebel·lar-se davant d'aquella decisió final. A finals de setembre començaren a alçar-se en armes aljames de tota la Marina, com les de Relleu, Sella, Finestrat, Orxeta, Xaló i Guadalest. Per contra, Dénia i la Vila Joiosa, com a capitals comarcals cristianes, organitzaren el darrer acte de control i domini dels musulmans del rerepaís. Així, el justícia de la Vila, Josep Ferriol, advertí que los moriscos están muy alterados y dizen que no quieren pasar, sino morir, i demanà l'enviament de reforços, que arribaren des d'Alacant en nombre de 500 soldats. A més a més, segons informava el cavaller encarregat de les operacions, també se sumaren alguns veïns de les dos localitats: aventureros de Alicante y Villajoyosa, que todos hizieron una tropa de cien hombres. Fins a 20.000 musulmans d'un costat i l'altre de la Serrella i Bèrnia s'aplegaren a la Vall de Laguar tractant de resistir, però finalment foren obligats per les tropes cristianes a descendir de les muntanyes i embarcar-se cap al nord d'Àfrica o altres territoris més llunyans. 

Hi quedaren moltes petjades de la seua presència: la toponímica, la lingüística, la gastronòmica, la de la memòria, etc. Però, després de vora 1.000 anys de presència ininterrompuda, ja no quedaren musulmans. Únicament "els morisquets", xiquets presos com a botí en aquells enfrontaments finals, dels quals es distribuïren més de 50 en Vila Joiosa. Tanmateix, criats com a cristians i en un entorn completament cristià, acabaren per oblidar les seues arrels. Així es posava fi a més de tres segles de coexistència entre els cristians vilers i els musulmans de la seua contornada. Un trist final que no hauria de tornar-se a repetir mai.