La primera Delicada de Gandia?

El destí ha sigut generós amb Narcisa. Prou que sabem de la seua vida i de la seua família si tenim en compte que es tracta de l’esposa d’un llaurador que va viure a Gandia a les darreries del segle XIV. Ni de lluny la fortuna es mostra així de còmplice amb totes les dones i permet només a unes poques, les de l’alta noblesa i la burgesia més acomodada, de burlar el pas del temps. I és que les dones, fins a dates ben recents, han romàs en els afores de la història. Quan han emergit, quasi sempre ho han fet en referència a una figura masculina: filla, esposa, mare. Les tres edats que marquen la singladura vital d’una dona, des de la reina més poderosa fins a la més pobra desgraciada de qualsevol indret perdut de l’Occident medieval. I Narcisa no és cap excepció.

Amb tot, cal ser justos, Narcisa tampoc és una qualsevol. De fet, si tenim constància de la seua existència és perquè pertany a una família acomodada, de camperols, és cert, però amb les necessitats bàsiques ben cobertes i un volum notable de recursos econòmics. En efecte, les fonts escrites presenten el seu home, Guillem Ponç, com a llaurador, encara que és poc probable que ell mateix treballara la terra, sobretot durant les darreres dècades de la seua vida. El seu temps el devia ocupar, més que el treball amb l’aixada, la compravenda de productes agrícoles i de bestiar, les visites a l’oficina del notari per a enregistrar les transaccions i, clar està, inspeccions regulars a les terres per a evitar els furts i les malifetes dels joves que en més d’una ocasió fan la llesca. La trajectòria de Guillem i Narcisa és, tot plegat, la història del treball quotidià i de la gestió amb seny dels recursos, d’aquells que viuen sense mai estirar més el braç que la mànega.

Representació d'una boda medieval

Guillem Ponç i Narcisa tenen dos fills, Guillem i Jaume. És cert que les famílies benestants acostumen a tindre progenitures més extenses però, en qualsevol cas, l’efectivitat mostrada pel matrimoni és rotunda: els dos cadells arriben a edat adulta, mentre que la major part dels pares, els ducs de Gandia sense anar més lluny, han de soterrar fills que no sobreviuen als primers anys de vida. El primogènit rep el nom del pare i, curiosament –perquè no sol ser habitual amb els primers fills– és encaminat cap a la vida religiosa. No coneguem ben bé les etapes de la seua carrera eclesiàstica perquè quan el documentem a les fonts escrites figura ja com a prevere de l’església de Santa Maria de Gandia.

Cap a finals de 1401 Guillem adquireix dels germans Sarriba, hereus, a ben segur, d’un prevere recentment difunt, “un llibre de pergamí anomenat ‘Breviari segons ús i costum del bisbe de València’, de lletra gran, en el que hi ha 447 planes totes amb caplletra i amb un saltiri amb caplletres d’or i blau, amb les seues cobertes ferrades”. Per ell, Guillem ha de desemborsar 385 sous, una xifra que equival al preu d’un mul –indispensable per a les tasques agrícoles– de les millors condicions. Sens dubte, el seu ascens en el clergat va continuar fins que el 1426 documentem que des de uns anys enrere exerceix el càrrec de vicari de l’esmentada parròquia. Es tracta de la segona autoritat eclesiàstica, únicament sotmesa a les ordres del rector de Gandia i, per descomptat, del bisbe de València. Les seues responsabilitats inclouen fer-se càrrec de la rectoria quan el seu titular està absent, que sol ser la major del temps, revisar els comptes i presidir les reunions del capítol local, així com qualsevol acte religiós. Fet i fet, en la pràctica Guillem Ponç, fill, és el capellà amb més poder de Gandia durant la major part de l’any.

Fa la impressió que el seu anar i vindre pels carrers de la vila és constant, atès que els notaris sempre el troben a mà per a signar com a testimoni de les operacions que enregistren. La seua casa, que heretarà dels pares, deu estar situada a un dels carrers principals que recorren la vila, prop de la plaça Major. La qualitat de la residència esdevé un altre indicador que no som davant una família amb escassos recursos. Entre els veïns del carrer destaquen Joan Pelegrí i Blai Blasi. El primer és un pintor que ha fet diversos treballs per les esglésies de la comarca i a la mateixa vila i, a més, és sogre del batle de Vilallonga, Francesc Monyós, la qual cosa pressuposa certa prestància social i nivell econòmic. El segon, igualment gendre de Pelegrí, és un dels primers mestres sucrers en arribar –en el seu cas, des de Palerm– a l’horta de Gandia, quan aquest cultiu comença a despuntar sobre el paisatge agrari local.

Fet i fet, el prevere Guillem Ponç és un personatge conegut i respectat. Possiblement per això, i perquè ambdues famílies es coneixen de temps enrere, que el cavaller Joan de Cabrera l’escull com a un dels seus marmessors, és a dir, un dels responsables de fer complir les seues testamentàries. A més, el nomena tutor i curador dels seus fills. Una responsabilitat, aquesta, digna de la més absoluta confiança i que no tots estan disposats a acceptar perquè no són poques les ocasions en què les gestions del tutor són qüestionades a través de la justícia pels orfes en arribar a la majoria d’edat. La gestió de Guillem Ponç al capdavant de la marmessoria i de la tutoria, tanmateix, resulta brillant, fora de qualsevol sospita. Bona prova d’això és el fet que anys més tard un altre dels cavallers que resideixen a la vila, Pere de Trullàs, el nomena igualment marmessor seu. Aquestes tasques solen vindre acompanyades, encara que no sempre, de retribucions econòmiques més o menys generoses, Trullàs li deixa en compensació pels seus treballs 100 sous o, el que és el mateix, el consum de forment d’un adult durant any i mig. En realitat, aquests treballs de marmessor o tutor d’orfes són responsabilitats que el jove Guillem ha aprés a casa perquè el pare també ha sigut reclamat en diverses ocasions per la comunitat, a través de la cort del justícia, a fi d’exercir-les en favor d’altres als que la mort els sobrevingué sense temps per redactar les darreres voluntats.

És possible que, a banda de Guillem i Jaume, Narcisa donara a llum altres fills que no arribaren a l'edat adulta

Del segon fill de Narcisa i Guillem Ponç, Jaume, disposem menys informació. En 1401 signa amb Joana, la filla de Domingo Anyegot, llaurador com el seu pare, el contracte de germania pel qual inicien una nova singladura conjunta. La particularitat d’aquest règim matrimonial consisteix en la posada en comú dels béns de cadascun dels cònjuges. Per això, cada una de les parts sol apartat el mateix a la nova unitat familiar. Jaume aporta 2.000 sous que rep directament del seu pare “in dineriis peccuniis numeratis”. El fet de rebre aquesta quantitat de diners en moneda comptant i sonant és un altre reflex de la capacitat econòmica d’aquesta família, entre altres raons, perquè a l’edat mitjana, si bé és cert que tot es mesura en diners, la moneda escasseja. Per això mateix, disposar d’aquesta liquiditat esdevé un signe de distinció.

La candidata escollida –perquè els matrimonis, tant se val si es tracta dels reis com dels burgesos, dels cavallers o dels llauradors, és el resultat d’una selecció i una negociació– prové d’un nivell socioeconòmic similar, atès que rep de la seua mare, Miquela, –el pare aleshores ja és mort– 2.200 sous d’aquesta forma: 200 sous valorats en un tros de terra a l’horta de Gandia, altres 200 sobre un tros de terra de secà al llogaret de Benieto Jussà, altres 200 estimats en una casa a la vila i encara 200 més en robes i joies, una altra forma de condensar la riquesa. Els 1.400 sous que encara resten són satisfets a la jove parella també en diners comptants. Tot plegat, doncs, un patrimoni valorat en 4.200 sous que és més del que moltes famílies de la mateixa vila de Gandia mai arribaran a reunir. Per completar la donació Miquela es compromet a lliurar al patrimoni familiar la resta de drets, béns mobles, immobles i semovents que posseïsca en el moment de la seua mort.

Guillem Ponç i Narcisa, com veurem tot seguit, tampoc han lliurat la totalitat dels seus béns al fill sinó que, com sol succeir en les ocasions que els pares sobreviuen al matrimoni dels fills, es reserven una part de l’explotació familiar per garantir-se el seu propi sosteniment. I és que no són pocs els casos en què per culpa de desavinences o simplement el pur instint de supervivència els fills condemnen els seus progenitors amb l’abandonament i la més crua indigència. La Gandia que viuen, perquè hi ha espais on simplement es viu i altres que es viuen, és una vila en creixement. El seu duc, Alfons el Vell, està decidit a esborrar les petjades que ha deixat la guerra amb Castella de trenta anys enrere. I per a això compta amb l’ajuda indispensable dels prohoms de la comunitat, artesans, mercaders i notaris en la seua major part, però també llauradors benestants com Guillem. La renovació de la vila és ben visible sobretot a l’església.

Campanar de la Col·legiata de Gandia

El que pogués quedar del temple construït al segle XIII és completament ensorrat per a aixecar un nou edifici d’acord amb les noves modes arquitectòniques, el gòtic, i la dignitat senyor d’aleshores que a més de membre de la família reial del Casal de Barcelona, és comte de Dénia, marqués de Villena, condestable a Castella i primer duc de Gandia, la qual converteix en el centre neuràlgic dels seus dominis. Així, doncs, els millors artistes de la Corona d’Aragó s’apleguen a la vila per a pintar, esculpir i tallar diferents escenes amb motius religiosos i formes vegetals sobre l’església. Un pedrapiquer, pic en mà, dibuixa una flor que ha d’anar sobre la cornisa de l’entrada principal. La col·loca al seu lloc, després fa una passa enrere i la contempla satisfet amb el treball ben fet, ignorant completament que en el futur aquesta flor ha de matar a una jove donzella. D’ací la llegenda de la Delicada de Gandia, aquella donzella que muigué pel “simple” impacte d’una floreta.

I així passen els dies i els anys per a la família de Guillem, fins que un dia qualsevol, concretament un divendres dos de maig de 1404, heus ací que trobem la Narcisa “detenguda de gran accident en ma persona per raó d’una caiguda”. Si per una flor diran que les xiques de Gandia són unes delicades, què haurien dit de conèixer la “simple” caiguda de Narcisa. Ben bé que podríem dir que Narcisa va ser la primera Delicada de Gandia. Aquelles paraules, però, també amaguen una gravetat major. On i com va caure no ho sabem, però Narcisa està segurament estesa al llit, paralítica, si no tetraplègica. Paraules massa rebuscades, tècniques si es vol, per a aquelles gents de l’edat mitjana, més hàbils en la descripció plana i senzilla. Narcisa es troba impedida, “estant, emperò, en mon bon seny”. Per això mateix, conscient que el seu final està pròxim, es decideix a dictar el seu testament. Per primera vegada en tots aquests anys emergeix per fer sentir la seua veu a través, això sí, de la mà d’un altre, el notari de confiança de la família. Esteve Corts s’ha apressat a acudir a casa d’en Ponç, a qui coneix bé per la multitud de negocis que li ha escripturat. I és que abans, vull dir abans de la batalla d’Almansa, els valencians ja anaven a casa el notari, fins i tot, molt més que ara.

“En nom de Déu eternal, etcètera”, així comença el testament de Narcisa, una clàusula d’inici realment poc utilitzada pels notaris en aquests casos. I és que el document sorprèn per l’absència quasi absoluta de les fórmules habituals en aquest tipus d’actes. Narcisa deu haver tingut temps de madurar les decisions amb calma, però la seua exposició omet qualsevol circumloqui. Abans que res cal escollir els responsables de materialitzar les últimes disposicions. I Narcisa no compta amb ningú de més confiança que el seu marit, que ha sigut company fidel i suport indispensable en el discórrer per aquest món d’angúnies i malfiances. No deuríem de pressuposar cap tipus de sentiment entre les famílies de l’Antic Règim. Les dures condicions de la vida quotidiana deixen poc de marge per l’aflorament d’emocions entre els cònjuges o entre els pares i els fills. Ja ho he dit, el matrimoni és un negoci, la vida, una lluita sorda i constant. Per això mateix, l’elecció de Narcisa resulta més suggestiva encara si cap. Lluny de qualsevol formulisme imposat per la societat, és el reflex d’una complicitat i, per què no, d’una estima forjada al llarg dels anys que transpira a través de la documentació. L’altre dels marmessors és el primogènit, el prevere Guillem. Tant el pare com el fill coneixen bé quins són els procediments que cal seguir arribat el moment definitiu. Narcisa sap a qui confia les seues darreres voluntats i, en tractar-se de parents tan pròxims, els donatius resulten sobrers.

Detalls del àngels de la porta principal de la Col·legiata de Gandia

El primer manament que reben els marmessors fa referència al soterrament: “elig la sepultura del meu cors en la capella de nou construïda en la ecclésia de nostra dona Santa Maria de la dita vila sots invocació de Santa Maria Magdalena per en Guillem Papiol, difunt, i la seua dona, Isabel, muller sua e neboda mia”. Es tracta, sens dubte, d’un acte singular. I és que només les famílies més riques poden permetre’s el luxe de soterrar-se a l’interior de l’església i, a més, a una capella familiar pròpia. Òbviament, la titular de la capella ja deu haver sigut consultada prèviament, però cal també que el bisbat i el rector donen el pertinent vistiplau. Per descomptat, el fill haurà fet algunes gestions com a prevere, però per acabar de convèncer qui calga Narcisa deixa 200 sous per a comprar “en la vila de Gandia o terme de aquella” una renda que produïsca 10 sous anuals en concepte d’interessos per al manteniment d’aquella capella. Cal afegir que, a més de guanyar-se la simpatia de les autoritats eclesiàstiques, Narcisa el que pretén és garantir alguns ingressos al seu primogènit, que viu de cantar misses de difunt i poca cosa més. No veurà ella quant lluny arribarà, anys a venir, el jove Guillem.

Ací acaben les disposicions que han de procurar-li el descans etern. Toca ara afrontar qüestions més prosaiques i sovint més delicades que han de veure amb aquest món. Al haver estat casada en règim de germania, li corresponen la meitat dels béns que ara –en el moment de dissolució forçada d’aquesta societat– el matrimoni posseeix. Abans, però, de procedir a la partició dels béns, Narcisa ordena que els 2.000 sous que se li han de donar al seu fill Jaume pel seu matrimoni “sien stats pagats dels béns comuns d’ell [el marit] i de mi, de nostra germania. E que en açò al dit marit meu no puixa ésser feta qüestió”. La confiança en Guillem és absoluta. Per això mateix, per l’estima que li confessa, “leix al dit marit meu de tota la vida sua tant solament e aquell dit marit meu, hereu e usufructuari faç e ordene”.

Mentre visca Guillem podrà administrar i servir-se dels béns que correspondrien a la dona i això amb independència que es case de nou que, com Narcisa deu sospitar, és el més probable. Ben mirat, és el que espera la societat que faça Guillem, més encara si els fills ja no són uns xiquets. I és que si ja resulta estrany trobar una dona sola, més difícil encara documentar un vidu. Els sentimentalismes són una creació burgesa del segle XIX, ja ho he avançat. A l’edat mitjana, en canvi, impera cert grau de pragmatisme, més intens encara entre els sectors populars. Així, doncs, per afrontar la vellesa, sempre difícil i amarga, millor trobar un nou company, companya en aquest cas, que no afrontar-la en solitud perquè poca cosa o no res es pot esperar dels fills. El nomenament de Narcisa en favor del seu marit és en qualitat només d’usufructuari dels béns que a ella li corresponen. Això no vol dir que Guillem no pot disposar lliurement d’ells en cap moment, tampoc quan redacte el seu propi testament. I això perquè “al dit Jaume Ponç, fill meu, hereu meu propri e universal, aprés òbit del dit marit meu, faç e instituhesc per dret de institució a fer d’aquells béns totes les seues volentats”. Aquestes són les darreres disposicions que deixà per escrit Narcisa.

Podem aventurar, a més, el lloc on reposa el cos de Narcisa, a l’interior de la Seu o, com es coneixia a l’edat mitjana l’església de Santa Maria de Gandia. Els treballs arqueològics i de documentació que en els darrers anys s’han realitzat a l’esmentat temple cristià permeten concloure que les restes de Narcisa s’hi troben en les capelles que hui corresponen a dues advocacions diferents de la Mare de Déu, la dels Dolors i la de les Ànimes. No sospitava Narcisa que, temps a venir, els turistes es farien fotos sobre la seua tomba, ni que historiadors glossarien les seues batalles quotidianes i menys encara que lectors s’entretindrien en escoltar-les. Com diu la cançó, “són les coses bones de passar a l’eternitat”.

En la capella de l'esquerra, en l'interior de la Col·legiata de Gandia, és on probablement descansa Narcisa

Aquest text va ser originalment publicat en el número #05 de la revista Lletraferit.

En la sort i la dissort: el paper de la dona a l'edat mitjana

Que el paper de la dona a l’edat mitjana, tant en la societat cristiana com en la musulmana, és subsidiari del de l’home resulta obvi. No és la tasca de l’historiador jutjar aquest rol sinó més bé explicar-lo i trobar-hi els matisos en les dinàmiques generals. Està clar que, habitualment, les dones emergeixen en la documentació medieval arran de l’absència del referent masculí, normalment el marit però també el pare o el fill. De fet, les diferents edats de la dona venen condicionades per aquest referent: “filla de”, “dona de”, “vídua de” o “mare de” o “sogra de”. I és que a l’edat mitjana una persona sola esdevé un fet estrany, llevat que no siga algun ermità. La major part d’individus, a l’enviduar, tant elles com sobretot ells, cerquen el recer d’un nou company/a. Ara bé, a diferència del primer enllaç, en els posteriors, no es tracta tant de concertar un bon matrimoni des d’una perspectiva econòmica, que també, com de trobar un company/a en els durs i insegurs anys de senectut que venen per davant.

El matrimoni era l'excusa per a les festes i la joia

Resulta estrany topar amb la veu pròpia d’elles si no és perquè ells estan absents. L’habitual és trobar-les vídues, sobretot si tenen una edat avançada i més encara si no compten amb recursos (com a exemple de l’Antiguitat, recordeu l’anècdota de l’almoina de la vídua ací). De benestants, entre les vídues, també hi ha, de fet sospite que són la majoria d’elles. Pertanyen a llinatges acomodats, del camp o de la ciutat, ací tant se val, i han aprés la gestió dels assumptes familiars a casa, com els germans. Abans que casar-se de nou, prefereixen assumir la gestió dels afers familiars a fi de garantir la transmissió del patrimoni als fills. És el que fa la duquessa de Gandia, Maria Enríquez: després de morir Pere Lluís de Borja es casa amb Joan de Borja. A la mort d’aquest, tot i els requeriments del seu sogre per contraure un nou matrimoni, Maria decideix romandre vídua i fer-se càrrec del ducat de Gandia i la resta de dominis que han de passar al seu fill Joan.

Escultura dedicada a Maria Enríquez a Gandia

A més de la viduïtat, hi ha d’altres ocasions en les que les dones es col·loquen, o la vida col·loca, al capdavant dels afers domèstics, encara que tots ells tenen el denominador comú de l’home absent. Aquesta absència pot respondre a un viatge de negocis -com el que fan els traginers musulmans arreu del país-, el servei en algun enfrontament bèl·lic, més estrany a casa nostra, o, com la protagonista de la següent història, perquè l’home ha estat detingut per deutes.

Tot just un mes després de la fira de 1388, Acem Serrano, a qui tots en el raval de Gandia coneixen amb el malnom de Valencí, està detingut a la presó de la vila, situada a la plaça Major. Es tracta d’un lloc aspre, fred, on no hi ha lloc per a la més mínima comoditat, si aquest concepte té cabuda a l'edat mitjana. Acem és ací perquè els requeriments previs del justícia a fi que pagara els diners que li deu a Genís de Pertusa, un pescador local, han estat infructuosos. La suma que Valencí devia era de 300 sous, dels quals només havia pogut satisfer 60. Resten, per tant, altres 240 sous encara per pagar. L’origen de l’endeutament el desconeixem però per la quantitat deguda potser no siga arriscat pensar que els diners anaren destinats a l’adquisició d’un animal de treball per al camp. En qualsevol cas, és evident que no es pretén que Valencí pague el deute amb dies d’empresonament, però la privació de llibertat resulta una mesura efectiva a l’hora de trobar solucions. És important retindre aquesta idea perquè, en efecte, la presó no és un fi -tot el contrari que en la societat actual- sinó un mitjà per forçar el reequilibri que el delicte ha suposat.

Però ara i ací ens interessa el paper de la dona d’Acem. Dit i fet, en un parell de dies, Aixuix ha reunit els diners del deute. No és que ella no puga estar al capdavant de casa però a l’edat mitjana són molts els fronts que reclamen la presència del cap de família: les terres, el bestiar o els negocis en són només alguns. A més, una dona sola és objecte del xafardeig i víctima fàcil dels desitjos sexuals de joves i no tan joves. La carn vol carn, també entre els moros. En realitat, Aixuix no disposa encara de les monedes físicament. El que ha aconseguit reunir la dona del presoner és el compromís de diverses persones d’aportar cadascuna una part dels diners necessaris per pagar el deute.



Ajuntament de Gandia a les darreries del segle XIX.
La Casa de la Vila devia estar al mateix lloc, amb la presó en un dels carrers adjacents.

Aixuix troba l’ajuda que necessita en la parentela més pròxima. Ara i adés la família continua sent el recer més segur en la dissort. Entre els que donen la cara trobem el germà d’Aixuix, Abdal·là, també del Raval de Gandia; i Mahomat i Cilim Valencí, parents d’Acem, que viuen a l’alqueria d’Alcodar. A més, hi col·laboren Mahomat Almian, de l’alqueria d’En Morera, Saat Biari, de la d’En Ortoneda, així com Saat Ubeït i Mahomat Abdeig, ambdós de l’alqueria de N’Orriols. Tots ells es reconeixen deutors de Pertusa i es comprometen a pagar els 240 sous abans del dia de Sant Joan, el 24 de juny. Cadascú aporta una quantitat, en funció del seu grau de parentiu amb l’empresonat i de les seues possibilitats. Abdal·là, cunyat d’Acem, és qui contribueix amb més diners, quasi la meitat del deute, 110 sous. La resta participa amb xifres significativament menors: cada un dels Valencí ho fan amb 35 sous; Almian i Biari, 20 sous i, finalment, Ubeït i Abdeig, 10 sous. Per fer-nos una idea de l’esforç econòmic que aquestes quantitats representen cal tindre en compte que el consum de forment -l’aliment principal- anual d’un adult, abans de pagar rendes i impostos, oscil·lava segons la bondat de les collites al voltant dels 65 sous.

Garantit el cobrament del deute, Acem Serrano pot eixir de la presó. La mesura ha estat realment efectiva perquè Pertusa, finalment, podrà recuperar els seus diners. Ara Acem està en deute amb els seus parents, i no només en el sentit econòmic de la paraula. És per això que acudeix al notari a fi de comprometre’s per escrit amb Abdal·là i la resta de familiars a tornar i restituir els 240 sous. A més, promet no fugir ni abandonar la seua casa, i dóna com a garantia el seu dot, que és l’acidac en el cas dels musulmans. Finalment, el 6 de juny de 1389, unes setmanes abans que expirara el termini, Genís de Pertusa acudeix de nou al notari. Aquesta vegada és per a registrar el pagament dels 240 sous. El deute havia estat satisfet, almenys pel que respecta a ell. Si finalment Acem Serrano va retornar els diners als seus parents és una dada que se’ns escapa. En qualsevol cas, Acem coneixia ben bé els inconvenients de no pagar els deutes.

Si no és estima el que uneix Acem i Aixuix, això els documents no ho conten, però la comunió d’interessos queda palesa en oferir els béns d’ella com a garantia del deute amb els parents i amics. És un fet que compta, necessàriament, amb el vistiplau d’Aixuix, ja que l’home no té potestat alguna sobre els seus béns. Només així, amb l’autorització de la dona, els jutges podrien procedir contra les seues possessions. Del contrari, la llosa del deute hauria de caure inexorablement sobre el marit sense que la dona i el seu dot es veieren afectats. Ara bé, per a una família modesta, i ací tan se val si musulmana o cristiana, el dot representa el darrer recer que hi troba la família. Per això, és raonable pensar Acem s’esforçara, ara sí, en cancel·lar el deute amb aquells que li havien prestat els diners. Ben mirat, no només estava en joc el dot d’ella sinó el nom d’ell com a home de paraula. I és que el patrimoni familiar es mesura, a més d’en diners i joies, en la bona reputació dels seus membres.



Dones escoltant l’iman de la mesquita

Per acabar, la història d’Aixuix ens serveix per a recordar una altra idea. I és que convé ponderar el grau d’independència d’aquestes dones al capdavant dels afers domèstics. Per descomptat, les decisions no es prenien de forma autònoma i independent, sinó que comptaven amb l’ajuda, i la supervisió, de la parentela més pròxima i del cercle d’amistats de l’home. D’una forma o d’una altra, per tant, ells sempre hi són.

El metge del rei i la medicina medieval

Un dels temes que els escriptors de novel·la històrica han freqüentat en els darrers anys amb més insistència és, sens dubte, el de la medicina i els metges a l’edat mitjana. Per esmentar alguns títols, El metge de Noah Gordon, El sanador de Caballos, El jinete del silencio de Gonzalo Giner, i darrerament, en la literatura catalana El metge del rei. En aquest últim, Joan Olivares recrea la vida de Lluís Alcanyís, qui, en efecte, va ser metge del rei Ferran II i, també, del papa Aleixandre VI. Va ser el primer en ocupar la càtedra de medicina de la Universitat de València el 1499. Donats els seus orígens jueus fou perseguit per la Inquisició i, finalment, cremat en la foguera el 1506. Val a dir que el treball d’Olivares ha estat guardonat amb el premi Enric Valor del passat 2014. Certament, a la Corona d’Aragó es va consolidar una tradició mèdica entre la població jueva al llarg dels segles XIII i XIV. Particularment hi va destacar l’aljama hebraica de Xàtiva, de l’escola de la qual van eixir noms tan rellevants com Ferrer Torrella (c. 1420-1491), Pere Pintor (c. 1423-1503) o l’esmentat Lluís Alcanyís (c. 1430-1506). En realitat, aquesta associació entre els jueus i la medicina no era exclusiva dels estats de la Corona d’Aragó. Sense anar més lluny, en Al-Àndalus hi va destacar la figura de Maimònides. Igualment, la coneguda Escola de Salern va ser fundada, segons la llegenda, per un grec, un àrab, un llatí i un jueu. A més, també els metges cristians, com Arnau de Vilanova, begueren d’aquesta tradició mèdica jueva.

Condemnats a la foguera, com Alcanyís

El saber mèdic, però, anava molt més enllà d’aquestes figures com Pintor o Alcanyís, o d’altres d’origen no jueu com Pere Ros, que va ser metge de Pere el Cerimoniós. Les urgències de la població eren altres. De fet, les malalties dels potentats sempre han tingut a veure amb l’excés de menjar –la gota, per excés de carn– mentre que en el cas dels desafavorits era justament la mancança d’aliments el que fomentava les malalties. Fins i tot aquests metges de renom no podien viure únicament de l’atenció als poderosos. Alcanyís, tot i ser el metge del rei -en realitat era un més dels galènics que atenien el monarca-, el 1490 fou nomenat, per dir-ho en termes moderns, perit mèdic de la cort del justícia criminal, i l’any posterior metge de l’Hospital dels Innocents, també a la capital del país.

Els metges eren, per tant, la jerarquia pel que feia a la cura i el saber mèdic de la societat. Tot i l’excepció d’Alcanyís, el seu era un coneixement més aviat teòric, dedicat a la reflexió i a l’escriptura de tractats. Els que exercien una medicina que podríem dir «a peu de carrer» eren els barbers i els cirurgians, deixant a un costat, clar esta, el ventall de tradicions curanderes i pràctiques populars. Aquesta complementarietat queda palesa en les ordinacions navals de Pere el Cerimoniós, les quals establien que totes les embarcacions portaren entre la seua tripulació un metge i un cirurgià. Amb tot el treball més manual estava en mans dels barbers. És cert que, com indica el seu nom, afaitaven les barbes, però a més d’això eren els responsables de les cures, així com d’extraure els queixals. Fou un dels primers col·lectius professionals de la ciutat de València en constituir-se en confraria, concretament el 1310 gràcies a un privilegi de Jaume II. La multiplicitat de tasques que desenvolupaven es reflectia en un ampli ventall d’eines especialitzades, segons la faena que anava a fer-se. Com els artesans d’altres oficis, també els barbers, i els cirurgians, transmetien les seues ferramentes als seus parents o als seus deixebles, com una possessió més.

Barber traient els queixals

Barbers i cirurgians sovint entraren en conflicte perquè, en opinió dels darrers, aquells s’excedien en les seues funcions. I és que la pràctica de la flebotomia –provocar el dessagnat de forma controlada d’un pacient, que es considerava una de les principals tècniques terapèutiques, sinó la que més– era també exercida pels barbers, però els cirurgians reclamaven aplicar-la de forma exclusiva. Si bé el col·lectiu més nombrós era el dels barbers, des de 1462 hi havia a València una aula de cirurgia, que seria complementada amb la càtedra de medicina quan es va crear l’Estudi General el 1499. Pel que fa al coneixement del cos humà, no va ser fins a les darreries del segle XIV quan els cirurgians pogueren examinar-lo lliurement, gràcies al vistiplau de la Corona. El beneplàcit papal tardaria quasi un segle més en arribar, el 1484, de la mà de Sixte IV. Val a dir que, fins on sabem, els morts que es feien servir en les disseccions eren sempre de condemnats a mort, o rodamons de les minories religioses. En qualsevol cas, no fou fins Leonardo da Vinci que s’aconseguí un coneixement detallat del cos humà.

Cirurgià realitzant una flebotomia

Respecte a la presència femenina, a casa nostra no hi va haver cap dona que destacara en el camp de la medicina. El seu era l’espai domèstic on desplegaven ventall de coneixements i tradicions que havien passat de mare a filla de forma oral. Particularment, les qüestions referides a l’embaràs i, per descomptat, el moment del part, estaven dirigides per dones. De fet, el tractat De passionibus mulierum aconsellava –ja al segle XI– que les mateixes dones pogueren diagnosticar-se i tractar-se les malalties relacionades amb el seu cos i que aquelles que disposaven del coneixement devien instruir les que no sabien, a fi d’evitar la intromissió dels homes en aquests afers. En el conjunt europeu sí que hi va haver diverses figures femenines que sobresortiren. Segons Salvatore de Renzi, coneixem el nom de cinc dones que es van formar a l’escola de Salern als segles XIV i XV: Abel·la de Salern, que va publicar dos tractats que no han arribat fins a nosaltres, Rebeca de Guarna, Mercuriade i Constança Calenda, especialitzada en el tractat de problemes de visió, i Trota de Salern, a qui se li reconeix que va escriure, almenys, dos tractats. Fora de l’àmbit de l’escola de Salern cal fer esment de Hildegarda de Bingen (que era igualment compositora, escolteu els seus greatest hits ací). També la literatura de l’època atribueix tasques sanitàries a les dones com en el romanç de Chretien de Troyes, Erec i Enide.

Dones assistint al part

L’organigrama sanitari el complementaven els apotecaris. Per buscar un paral·lelisme actual podríem dir que eren els farmacèutics a l’edat mitjana (no debades farmàcia en grec es diu apoteca). Eren ells els que confeccionaven i dispensaven els beuratges i ungüents que els físics receptaven als malalts. En la seua fabricació es feien servir espècies, raó per la qual també foren els responsables de la comercialització al detall d’aquestes. Entre els productes exòtics que comercialitzaven es trobava, a més, el sucre, per bé que al segle XV el regne de València era autosuficient gràcies a la canyamel de l’horta de Gandia i, en conseqüència, no era ja un producte tan rar. Per acabar, possiblement perquè dispensaven d'espècies i mel, també venien tota classe de ciris i candeles. Al remat, la botiga dels apotecaris era, com les farmàcies d’ara, un lloc on podies trobar qualsevol cosa relacionada amb la cura del cos.

"El deute que hom paga"

Un món complexe, per tant, el sanitari a l’edat mitjana on, a grans trets, només els benestants tenien dret, previ pagament, a una sanitat digna i de qualitat. Sembla que aquest puga ser el model de referència d’alguns governants. No vos sembla? Que Sant Blai vos cuide la gola, i Santa Llúcia vos conserve la vista. Salut!

Si voleu saber més: Cabré, Montserrat y Ortiz, Teresa (edits.), Sanadoras, matronas y médicas en Europa, siglos XII-XX, (Barcelona, 2001); Ferragud, Carmel, Medicina i promoció social a la Baixa Edat Mitjana, Corona d’Aragó, 1350-1410, (Madrid, 2005).

Dona tenint cura del malalt

Dona i sexualitat a la Barcelona baixmedieval segons els registres eclesiàstics

Lucía Conte

Professora associada del Departament d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra

“De la dona va venir el primer pecat i tots hem de morir per culpa d’ella”. Amb aquesta sentència contundent del Llibre del Siràcida, que la Cristiandat llatina medieval va considerar un compendi de saviesa pràctica, es resumeix una concepció de la dona com a causa del pecat que, molts segles després, hauria d’adoptar i redibuixar l’església catòlica. Gairebé deu anys de recerca i d’anàlisi de visites pastorals i processos episcopals de l’Arxiu Diocesà de Barcelona semblen confirmar el que he volgut demostrar amb la meva tesi doctoral: que l’Església va esmerçar grans esforços per controlar la moral sexual dels seus feligresos i dels seus ministres, en particular als segles XIV i XV. I que, en fer-ho, l’església catòlica, que bevia de les fonts d’alguns pares de l’Església, profundament preocupats per les conductes sexuals (així com de la tradició legal romana i mosaica) va anar perfilant, a poc a poc, una actitud poc tolerant amb el comportament sexual dels catòlics. Aquesta actitud va tendir a identificar la dona amb la causa de la concupiscència. Val la pena recordar que el relat del pecat original al Gènesi recull –sempre sota la interpretació de l’Església– la idea de la dona pecadora i origen del pecat, que porta el gènere humà a la perdició. Aquest relat, interpretat des d’un angle estret, devia ser inquietant i podia exercir una profunda influència entre els seus ministres i feligresos, ja que semblava indicar que, en crear la dona, Déu havia creat un company perillós per a l’home, una parella dotada d’un poder que podia arribar a dominar-lo i fins i tot allunyar-lo de la salvació. 

Això no vol dir, però, que la societat medieval fos misògina en el seu conjunt, ni tampoc que tota fos intolerant amb les conductes íntimes dels seus membres, fossin clergues o laics. De fet, la recerca que he dut a terme parteix de l’anàlisi d’unes fonts que documenten tot el que a ulls d’una part de la jerarquia eclesiàstica no funciona: les visites pastorals i els processos episcopals, els més antics que es conserven a Europa. Els bisbes visitaven regularment la seva diòcesi i recollien als registres de visita pastoral les denúncies que els testimonis presentaven sobre les conductes íntimes dels seus veïns. De vegades, aquestes denúncies –per greus o reiterades– acabaven desembocant en un procés judicial. Es tracta, doncs, d’unes fonts en negatiu que documenten allò que es desviava de la norma i, per tant, cal mirar-les amb certa prevenció. No convé, doncs, caure en el risc de generalitzar i considerar que tot el que hi trobem era la forma de vida normal del comú de la gent i de tot el clergat. Tanmateix, sembla innegable que aquestes fonts ens diuen que una gran part de la població era certament permissiva amb la moral sexual dels seus veïns i amb les seves pròpies conductes i recullen innombrables casos d’adulteri, concubinat sacerdotal, promiscuïtat, danses i balls dits “deshonestos”, pràctiques contraceptives, pràctiques homoeròtiques, incestos, etc. Altres fonts de l’època, com els fabliaux, les cançons populars, els contes, etc., semblen reforçar la idea que la societat medieval era més tolerant en matèria sexual del que la doctrina de l’Església sembla indicar. 

En tot cas, hi hauria, penso, un divorci clar entre la realitat i la pràctica de la vida quotidiana de clergues i feligresos de la diòcesi barcelonina i la teoria que la jerarquia de l’Església pretenia imposar. És difícil no deixar-se endur per la temptació d’identificar el conjunt de la societat medieval amb allò que visites i processos ens expliquen d’ella. Els registres ens mostren la resposta dels parroquians o dels clergues, els donen veu, i així ens permeten intuir quines raons podien portar a algunes persones a esbombar els pecats dels seus veïns, mentre que d’altres discretament els amaguen. També permeten aventurar les relacions d’amistat o d’animadversió entre uns i altres en constatar com canvien les seves denúncies sobre determinades persones a mesura que passava el temps. Els escrivans del Bisbat de Barcelona ens regalen deposicions en estil directe, on la radiografia de les relacions veïnals a la parròquia és vívida i permet imaginar els sentiments d’alguns clergues envers els seus fills, d’alguns marits envers les esposes adúlteres, d’algunes dones envers les amants dels seus enamorats..., interpretant el que semblava amagat rere les simples paraules. Podem conèixer filiacions, oficis i altres circumstàncies personals que s’anoten sistemàticament, donant a les notícies una dimensió plenament humana. Però, com és aquest model que l’Església vol imposar? En el seu centre hi havia una moral sexual que trencava amb antigues tradicions (per això va topar amb dures resistències), i que, bé o malament, es va imposar, i va donar forma a la societat occidental gairebé fins als nostres dies. Vejam què ens diuen les fonts, doncs, del comportament sexual de clergues i laics a la Diòcesi de Barcelona i com es va perfilant una imatge negativa de la dona que és sexualment activa fora dels paràmetres marcats per la doctrina de la reforma catòlica.

 

Les conductes sexuals dels clergues medievals 

El model de comportament que l’Església volia generalitzar pretenia allunyar els fidels de les temptacions de la carn i exigia un plus d’exemplaritat per part dels clergues: el celibat, perquè així ho havia entès una part de la jerarquia eclesiàstica i de la seva tradició doctrinària. Les conductes morals del clergat que testimonien les fonts comprenen molts registres: monges de vida alegre, clergues alcavots, violents, que participen en complots d’assassinats o que són amics de la festa, el ball i les cançons lleugeres. Homes i dones d’Església no deixaven de ser, primer que res, persones, amb les mateixes inquietuds, debilitats i ganes de divertir-se que els seus feligresos. Però el que predominava eren els clergues que avui diríem que volien fer una vida normal de parella, amb una dona estable i fills, i que no podien, i segurament no volien, acceptar el celibat forçós. La tradició de l’Església, la més antiga, preveia amb tolerància el concubinat clerical. Ara bé, l’ofensiva eclesiàstica que maldava per imposar el celibat com una condició necessària i volguda per Déu anava guanyant posicions. Com que el missatge penetrava a poc a poc en la ment i la jerarquia inspirava temor (amb multes i altres càstigs), els concubinaris se n’amagaven, tenien sentiments de culpa i els seus companys de ministeri, o els seus feligresos, cedien a la pressió dels visitadors i els denunciaven.

Hi havia una profunda divisió d’opinions sobre la qüestió del celibat sacerdotal, més pràctica que doctrinal, i que consistia en el fet que una gran part dels clergues del segle XIV s’oposava al celibat. I s’hi oposava bé de fet, mantenint relacions estables amb dones (prop d’un 25%), bé ideològicament. Aquells que acceptessin el celibat intel·lectualment o doctrinària, però que fossin incapaços de dur-lo a la pràctica, no caurien també en una profunda contradicció interna i de consciència? Amb o sense oposició, un sector políticament i intel·lectualment dominant dins l’Església va imposar el celibat a partir de la baixa edat mitjana. Ho va fer amb la mateixa força que va imposar la indissolubilitat del matrimoni i la submissió de la dona a l’home, com sembla demostrar el tracte de menyspreu i fins i tot la crueltat que es dóna a les companyes dels capellans i als seus fills, i que s’evidencien en episodis com aquell en què una dona anomenada Na Serradela es presenta, amb un nadó en braços, davant el bisbe de Barcelona per reclamar-li què ha de fer amb la criatura, fruit de la relació amb un clergue que l’ha abandonada per l’obligació que el bisbe li ha imposat: mantenir-se cèlibe.

De casuístiques del concubinat n’hi ha de tots colors: capellans que tenien diverses amants, sovint totes vídues o parentes entre si, o que mostraven preferència per les monges d’algun convent veí. N’hi havia molts que, per contra, buscaven les seves parelles entre les dones casades de la seva vila, de vegades amb l’aquiescència –i fins i tot la complicitat– dels seus marits. Des del Concili d’Elvira (300-306) al IV  de Laterà (1215), i ben especialment a partir del segle XIII, l’Església havia mostrat una posició contrària al concubinat, però segurament molts segles de pràctica van pesar tant o més que les disposicions conciliars a favor i en contra del celibat. El concubinat era un problema d’arrels antigues i profundes. Alguns parroquians es mostraven escandalitzats per les relacions dels seus rectors i capellans, però normalment això passava quan es trobaven amb clergues que anomenen “immorals”: aquells que no només mantenien concubines sinó que eren agressius, violents, polígams, violadors del secret de confessió o tenien altres tipus de conducta que consideraven deshonesta. Els clergues que formaven famílies “convencionals”, amb una dona i fills, no semblaven gaire censurables per part dels seus feligresos. La imposició antinatural del celibat desencadenava en alguns clergues baixmedievals una sensació de mancança, de malaltia, que els fa mal i que no tots ells podien o volien acceptar. Per això, alguns queien en la temptació de la concupiscència, com un capellà de Santa Maria del Mar de Barcelona que confessà haver-ho fet “per soplir la fragilitat e dolència de la carn”. 

La vida d’alcova dels feligresos  

No només els clergues i el concubinat apareixen en les denúncies fetes als bisbes visitadors. Com ja s’ha apuntat, l’edat mitjana barcelonina ens presenta una varietat de pràctiques tan plural com pugui ser-ho en la societat actual. La naturalesa humana, al capdavall, no deixa de ser la mateixa i els nostres registres donen molts detalls de la vida privada dels feligresos. Per exemple, es poden rastrejar encara moltes empremtes de creences i de tradicions paganes en la celebració del matrimoni que provoquen la sensació que la majoria de les persones creien que la unió matrimonial es fonamentava en el compromís de la parella i no en el fet que hi hagués un ritual canònic aprovat, o la presència d’un clergue presidint la cerimònia. No són poques les parelles que vivien plegades sense casar-se, sovint en relacions molt llargues i estables, i que sense tenir cap impediment per celebrar canònicament la seva unió, mantenien la convivència i l’afecte mutu com a únic lligam: simplement preferien viure com el que avui anomenaríem parelles de fet. Segons que mostren les fonts que he estudiat, les relacions sexuals entre solters, siguin puntuals o siguin relacions de concubinat estable, eren ben comunes. Evidentment, aquestes pràctiques van continuar al llarg dels segles i no semblaven trasbalsar gaire les consciències de ningú, no més enllà de col·locar les dones implicades en el punt de mira de les xafarderies dels seus veïns, fent-les cada cop més qüestionables.  Contribuïren, això sí, a perfilar una imatge negativa de la dona sexualment activa. També es poden documentar alguns casos de relacions entre parents naturals o espirituals. 

L’incest, un tabú des de sempre, va quedar reforçat com a tal per la reforma catòlica, i la tasca dels bisbes barcelonins es va centrar a ensenyar als feligresos com identificar les conductes incestuoses i computar els graus de parentiu i d’afinitat. Els processos d’anul·lació de matrimoni per consanguinitat en són testimoni. L’adulteri era considerat, però, el pitjor dels pecats sexuals. Potser perquè impactava en l’estructura social, potser perquè qüestionava la virilitat del marit enganyat, l’adulteri sempre es va veure com una conducta greu a ulls de l’Església, tot i que, analitzat en la llarga durada, va perdre importància en les fonts i els registres d’època moderna. Però, tot i que la dona adúltera, com la dona soltera que practicava lliurement el sexe, centrà menys l’atenció de l’Església en els segles moderns, en contrapartida, també va ser cada cop més mal vista i denotada en el si de la seva comunitat, abans més laxa. Si les connotacions associades a l’adúltera contribueixen a perfilar una imatge misògina de la dona sexualment activa, no es pot oblidar la contribució de la prostituta a la deformació d’aquesta imatge. L’Església va mostrar un parer ambigu envers la prostitució: d’una banda, la prostitució, que des d’antic estava criminalitzada socialment, queda acceptada, i fins i tot justificada, per alguns sectors de l’Església medieval. Però, si bé la jurisdicció sobre la prostitució requeia en els tribunals civils, les activitats de prostitutes, alcavots i alcavotes també deixaren la seva empremta en els registres del tribunal episcopal. Són nombrosos els testimonis que parlen d’alcavots i alcavotes, prostíbuls i proxenetes, especialment en visites urbanes, en parròquies de ciutats grans.

No deixa de resultar sorprenent que la mateixa Església, que regulava fins a graus gairebé ridículs com havien de ser les relacions sexuals en el si del matrimoni legítim, únicament orientades a la procreació, no només comprenia, sinó fins i tot justificava, el paper de la prostitució en la societat. Així, les fonts que he treballat parlen del comerç carnal com a vàlvula d’escapament per a les pulsions sexuals “desordenades” dels homes, amb l’objectiu que no fessin pecar les seves dones legítimes. Aquesta postura tan incoherent als nostres ulls, no està assenyalant també que cal protegir la dona casta dins del matrimoni del seu revers en negatiu: la dona pecadora, que cal arraconar? Potser no és que la societat medieval fos misògina en termes absoluts, sinó que el que va fer va ser polaritzar allò femení al voltant de la idea de la sexualitat. Una mirada ràpida a les visites pastorals i als processos d’època moderna sembla indicar que aquests temes de moral sexual deixaren de preocupar els visitadors. Els registres sobre adulteri, concubinat, prostitució, etc., es tornaren escassos, mentre que els processos inquisitorials començaren a perseguir només un tipus de dona: la bruixa. Les bruixes que, entre altres crims, com l’heretgia, controlaven la sexualitat de la seva comunitat (pel seu poder de seducció, pel control de la natalitat, per les pràctiques desenfrenades que realitzaven en conventícoles). Val la pena preguntar-se el perquè d’aquest transvasament.

En tot cas, els processos d’època moderna semblen assenyalar la fi del camí de la misogínia social i eclesiàstica que es va anar articulant al voltant de la dona sexual. Un camí que, gradualment, va definir la dona seductora (encarnació d’allò sexual) versus la dona casta (encarnada en aquella que s’absté de la sexualitat o que només la practica segons els paràmetres que marca l’Església). Aquest camí comportava apartar la font del pecat del conjunt de la societat, bé mitjançant la foguera (les bruixes), bé amb el tancament del bordell a les ciutats (les prostitutes). Les conductes de moral sexual dels laics de la baixa edat mitjana que aquí hem esmentat van ser objecte de la reforma eclesiàstica que les va encarar amb diversa intensitat i amb èxit divers. Però, en general, es pot afirmar que les doctrines reformistes van reeixir en les mentalitats dels seus feligresos i l’Església de la reforma va poder generalitzar –tot i que no imposar– un model de conducta sexual que progressivament va filtrar-se en la mentalitat de la societat cristiana. Semblaria que d’un qüestionament moral i de consciència (el de l’Església de la reforma) s’evolucionà progressivament cap a un qüestionament social de la dona que exercia la seva vida sexual fora dels paràmetres comunament acceptats. Amb això, s’apuntaria cap a la idea de fons que la pretesa reforma de les conductes va acabar tenint altres conseqüències, tal vegada inopinades: la definitiva conformació de la imatge d’una dona pecadora i, per què no dir-ho, perillosa.

Nota del Grup Harca: Aquest post és obra d’un autora convidada, a qui públicament agraïm la seua col·laboració.

La pobla de les àvols fembres a la ràdio

Dijous passat van entrevistar la nostra companya i amiga Noelia Rangel a RNE. Tot va començar fa unes setmanes quan el diari Valencia Plaza publicava a la seua secció de cultura un llarg article sobre la prostitució medieval i el prostíbul de València. Ho feia arran de la inauguració d’unes rutes culturals per la ciutat, organitzades per una agència de turisme, que ensenyen i rememoren aquell ambient medieval. En l’article periodístic, ben documentat en obres científiques, es citava entre d’altres un treball de Noelia Rangel, publicat en 2008 a Miscelania Medieval Murciana, anomenat “Moras, jóvenes y prostitutes: acerca de la prostitución valenciana a finales de la edad media”. Per aquesta raó, la nostra companya fou cridada per la ràdio per a fer aquesta entrevista, amb un notable èxit.

Aquesta ha estat una nova oportunitat per a trencar la barrera entre historiadors i periodistes, i difondre un altre passatge de la història al gran públic a través dels mitjans de comunicació. De fet, periodistes, si us animeu, el tema encara té molt de recorregut per a aprofundir-ne en altres mitjans.

En definitiva, a continuació us oferim la seua intervenció en un vídeo que hem editat amb l’àudio de l’entrevista i algunes imatges al·lusives. Fruïu-lo i compartiu-lo.

El poder de las mujeres, las mujeres del poder. La figura de la reina consorte en Castilla durante el siglo XV

Diana Pelaz Flores

Universidad de Valladolid

Hasta hace no mucho más de tres décadas, hablar del poder en la Edad Media se conectaba únicamente con la figura del varón. Se trataba de un varón con unas características muy concretas, tales como su linaje o su riqueza, las cuales permitían su acceso a las más altas instancias del gobierno de un territorio o, incluso, de un reino, si así le correspondía en función de su vinculación con la dinastía reinante en aquel momento. En relación con esta idea, la aparición de mujeres en un escenario semejante perfilaba la excepción, la anomalía dentro del dominio masculino que, a lo largo de los siglos, había cincelado el nombre de grandes señores y reyes. Basta citar las palabras con las que Diego Clemencín se refería a la Reina Católica, Isabel I de Castilla, en el Elogio que éste le dedicara ante la Real Academia de la Historia en 1807:

«Gobierno verdaderamente admirable, obra de una muger, que reuniendo en su persona las virtudes y calidades de ambos sexos, acertó á concebir un sistema mezclado convenientemente de suavidad y energía; que comprimió la licéncia sin substituirle la servidumbre». (Clemencín, Diego, Elogio de la Reina Católica, Madrid, Real Academia de la Historia, 1820, p. 29)

Su visión se centra así en lo extraordinario que encierra, a su entender, un acontecimiento semejante: la capacidad de una mujer para gobernar y dirigir el destino de la Corona de Castilla, lo que encuentra justificación en la presencia de cualidades masculinas en Isabel I, aquellas que le permiten gobernar con justicia y rectitud. Es precisamente, la necesidad de comprobar la veracidad de afirmaciones como ésta, la que ha conducido recientemente a la Historia de las Mujeres a buscar otros ejemplos de “mujeres singulares” que participaron activamente en la vida política castellana o a examinar con mayor detenimiento y juicio crítico la actuación femenina con respecto al poder.

Suscripción autógrafa de la reina María de Aragón con motivo de la cesión de la fortaleza de Montalbán al privado regio, D. Álvaro de Luna. Sección Nobleza AHN, FRÍAS, c. 126, doc. 19. Guadalajara. 1437, febrero, 1

Suscripción autógrafa de la reina Juana de Portugal, segunda esposa de Enrique IV, en una cédula en la que ratifica a Rodrigo Ponce de León la tenencia de la villa de Tarifa y del alcázar de Carmona. Sección Nobleza del AHN, OSUNA, Leg. 141, doc. 124. s/l, 1466, julio, 6

Mujeres pertenecientes a la alta aristocracia, como Leonor Pimentel, esposa del conde de Plasencia don Pedro de Estúñiga, o la duquesa de Villalba, Inés de Guzmán, esposa del contador mayor Alfonso Pérez de Vivero, abadesas de monasterios tan destacados como el Monasterio burgalés de Santa María de las Huelgas, o las esposas de los monarcas castellanos, ilustran a la perfección la imagen del poder medieval en femenino. Por su especial relevancia respecto a las tareas de gobierno, la figura de la reina consorte merece una atención particular que permita descubrir su identidad, ideología y significación política. Gracias a su matrimonio, el destino de estas mujeres quedaba vinculado al del rey y, por extensión, al del reino en su conjunto, lo que hace de ellas estrechas colaboradoras y valedoras de los intereses de su marido, aunque también de la familia de la que procede, como ocurre en el caso de María de Aragón y el apoyo que ésta brinda a la causa de sus hermanos, los Infantes de Aragón, respecto al monarca castellano, Juan II de Castilla, y al privado de éste, el Condestable D. Álvaro de Luna.

Dibujo a pluma de los Infantes de Aragón extraído de la Genealogía de los reyes de España, de Alonso de Cartagena, Biblioteca de Palacio, 1460

Detrás de estas mujeres se esconde una fuerte personalidad y una sagacidad política que comprende un sinfín de matices que se ven afectados por el contexto político del reino, los intereses nobiliarios, la formación recibida como infanta o la relación que mantiene con el propio rey. Todos ellos, pero particularmente su manera de enfrentarse a los acontecimientos castellanos, demuestran su interés por participar en los circuitos del poder y ejercerlo conforme al estatus privilegiado del que goza a nivel político.

En todo caso, rey y reina integran, a través de la institución matrimonial, una sólida estructura que conduce y representa a la Monarquía castellana: la pareja regia. La presencia de cualquiera de ellos refuerza el compromiso que existe entre la Corona y sus súbditos a través de la visibilidad que proporcionan con sus continuos viajes por las ciudades y villas castellanas. De esta manera, la itinerancia cortesana estimula la relación de lealtad y fidelidad que han de prestar hacia el rey, como señor natural del reino, y al príncipe, como futuro heredero del trono, en el seno de una comunicación simbólica que se construye entre la Monarquía y el reino. Especialmente en lo que respecta al lenguaje ceremonial que afecta al príncipe de Asturias, la reina participará de una manera activa, con el fin de asegurar que la sucesión se produzca con normalidad. La reina, como mujer que está llamada a ser la madre del heredero y, por tanto, quien asegure la continuidad dinástica, velará por los intereses de sus hijos y, en particular, los del príncipe heredero, procurándoles una buena educación como infantes de la Casa real castellana y ejerciendo una influencia, a menudo decisiva sobre ellos, fruto del afecto, la confianza y la cercanía maternas.

Comienzo de la carta que envió la reina Isabel de Portugal al concejo de Murcia para comunicarles el nacimiento del infante don Alfonso. AMM, CAM, 785, 21. Tordesillas. 1453, noviembre, 15

Conscientes de su capacidad para influir en el futuro rey, no faltarán ocasiones en que se trate de separar a la reina de su hijo por parte de otros nobles que buscaran incrementar su dominio sobre el heredero, como le ocurrirá a la reina Catalina de Lancaster, tras enviudar de Enrique III y ser nombrada corregente del reino junto con su cuñado, el infante Fernando de Antequera, de acuerdo con el testamento del rey difunto. Según su testamento, Enrique III disponía que la guarda del príncipe pasara a manos de dos nobles castellanos, Juan Velasco, camarero mayor de Enrique III, y Diego López de Estúñiga, justicia mayor del reino, lo que motivó la rotunda negativa de la reina Catalina argumentando que nadie mejor que ella debía disponer de la educación y cuidado del futuro Juan II ya que, dado que ella era la madre del rey “dixo que ella lo entendia tener e criar, pues lo pariera e saliera de las entrañas de su vientre” (García de Santamaría, Alvar, Crónica de Juan II de Castilla, ed. de Juan de Mata Carriazo y Arroquia, Madrid, 1982, p. 44).

Además de velar por los intereses de sus vástagos y por el mantenimiento de su preponderancia en el ámbito cortesano, las competencias de la reina se trasladarán al ámbito de la política diplomática con otras Coronas vecinas, participando en las recepciones de embajadores y emisarios, pero asimismo, en los asuntos de la política interna castellana. Si bien es cierto que las funciones de gobierno del reino y administración del territorio afectan al rey en última instancia, la reina asumirá parte de la gestión de las tierras del rey, es decir, aquellos núcleos que pertenecen a la jurisdicción del realengo.

Tras contraer matrimonio, era el momento de cumplir con las cláusulas que habían sido fijadas previamente en el contrato matrimonial entre ambos contrayentes. Como consecuencia del mismo, en pago de la dote y arras que le correspondían a la novia según la legislación castellana, el monarca procedía a la entrega de algunas ciudades y villas realengas en favor de su esposa, de las que ella misma tomaría posesión en los meses siguientes. Estas tierras, que conforman el Señorío de la reina, debían ser gestionadas por ésta, impartiendo justicia y velando por el mantenimiento del orden público y del bien común en todas ellas. La Corona castellana se aseguraba, al mismo tiempo, fortalecer el sentimiento de pertenencia a las tierras del rey, aportándoles mayor seguridad frente a las apetencias de una levantisca nobleza que podía aspirar, en un momento dado, a hacerse con el control de alguno de estos núcleos, gracias a una falta de control por parte del soberano sobre los municipios que pertenecían a la jurisdicción real.

Para cumplir con estas obligaciones que le imponía el señorío, la reina pasará largas temporadas en algunas de estas ciudades y villas, como las villas abulenses de Arévalo o Madrigal de las Altas Torres, refugio habitual de la reina y de los oficiales y servidores que la asistían a diario en sus tareas, los cuales daban carta de realidad a la Casa de la Reina.

Plaza de la Villa, situada en la localidad de Arévalo

Palacio de Juan II en Madrigal de las Altas Torres. Una de las residencias habituales de María de Aragón e Isabel de Portugal, primera y segunda esposa del monarca

Esta mayor proximidad a la Reina favorece, por un lado, una mayor accesibilidad a los vecinos de estas localidades para entrar a formar parte de la Casa de la Reina como sus servidores, y por otro lado, el avecindamiento de algunos de estos criados, como el linaje de los Velázquez de Cuéllar en Arévalo, aprovechando las largas estancias de las que disfrutaron en la villa reinas como Isabel de Portugal.

Con independencia del contexto político o de las particularidades personales que, en un determinado momento, pueden llevar a adoptar posturas muy diferentes ante situaciones cruciales para el destino de la Corona castellana, las responsabilidades que la esposa del rey precisan de un compromiso que es común a todas ellas: la defensa de los intereses de la monarquía. En relación con esto, se comprueba la preocupación de la reina por mantener su estatus y preponderancia en el entorno del poder, tanto a nivel personal como a nivel dinástico. No hay que olvidar que la reina es, en definitiva, pieza fundamental del presente, pero sobre todo la llave que da acceso al futuro de la Monarquía castellana.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’una autora convidada, a qui públicament agraïm el seu esforç.

Multaqa o el desencontre amb el patrimoni andalusí valencià

Aquesta setmana que ens visita l’oncle Bernie sembla adient parlar de grans esdeveniments, encara que els carrers de València porten dies preparant-se per a la data i, a hores d’ara, ja estan totalment engalanats com a assagadors per al ramat. El cas és que la política que ha practicat la Generalitat Valenciana en els darrers anys també ha tingut el seu reflex en el món de la cultura. Només cal recordar la celebració que es féu tot per l’aire del 800 aniversari del naixement de Jaume I. Més modesta és la Multaqa, que es celebra cada any al monestir de Santa Maria de Valldigna (Que NO Santa Maria de LA Valldigna!). L’esdeveniment pretén ser, com indica la mateixa paraula en àrab, una trobada de les diferents cultures mediterrànies sota la direcció del Consejo Mediterráneo de Cultura, depenent de la UNESCO. I és que l’any 2000 el Centro de Valencia de la Unesco i la Fundació Jaume II, depenent de la Generalitat, estaven sota la direcció de la mateixa persona, Vicente Burgos. Els excessos en la gestió de la fundació portaren a la seua destitució. Burgos ja no està i la fundació ha retallat, i molt, les despeses de cara a la galeria, però la Multaqa continua celebrant-se perquè depèn del Centro Unesco Valencia.

Però, què és la Multaqa? Què us diré, heu un vist una mascletà? Bé, llavors una cosa similar: molt de soroll, molt de fum, pim, pam, pum i punt. Qualsevol altra definició és distorsionar la realitat. La qüestió és portar al monestir a qualsevol estrela mediàtica relacionada amb la política o la cultura internacional perquè diga la seua al voltant d’un tema d’actualitat dins l’àmbit mediterrani. L’edició d’enguany, la huitena ja, es va celebrar el passat cap de setmana i va comptar amb la presència de la directora general de patrimoni cultural, Marta Alonso. Enguany, el tema era «La mujer, el mediterráneo y la paz» (sic) i d’acord amb això s’havia comptat amb la presència de Michelle Bachelet, expresidenta de Xile (América?) i de Federico Mayor, als quals se’ls ha atorgat el premi UNESCO Valldigna 2012, segons la nota de premsa el Centro Unesco Valencia. Quin és l’impacte de tot això? Els periodistes ja tenen alguna cosa sobre la qual escriure. Quins beneficis dóna a l’economia local? Vet ací el gran interès de la fita: els periodistes que cobreixen la notícia, que tampoc en són massa, van als bars de fora el monestir a fer-se’n una. I això és tot.

Foto presa d'elperiodic.com realitzada per Paco Teodoro. Bachelet on s'hi troba? 

Mentre això passa, el patrimoni musulmà al territori valencià s’ensorra. Alguns anys de protestes i denúncies han hagut de transcórrer per a que es duguera a terme la restauració de la mesquita de la Xara o ermita de santa Anna, ben a prop del monestir. Però el cas és que roman tancada al públic, llevat d’alguns dies de visita. Així i tot, la Xara encara és un d’aquests elements patrimonials millor considerats per l’administració valenciana, potser per la proximitat al monestir. No reben la mateixa atenció, ni els mateixos diners, altres restes del passat musulmà del nostre territori: el morabito de Gandia, un element singular a tot el País Valencià; les torres islàmiques vinculades a alqueries (de les quals també n’hem parlat ací); els castells, els despoblats moriscos o els sistemes de regadiu, per esmentar-ne alguns. Es tracta d’un llegat que roman en estat d’abandonament, deixat a la bona de Déu, o d’Alà si voleu.

L’esmentat morabito, per exemple, encara es troba en una parcel·la privada, víctima de la malesa i cau de la volateria, el fem de la qual corromp la pedra centenària. El propietari de la parcel·la que l’envolta, com puc arribar a entendre, està fins als nassos que curiosos i experts li entren al bancal per anar al morabito dels c... “Qualsevol dia d’estos el tombe i a fer la mà”, ens va confessar en certa ocasió a mi i al grup de gent que anàvem a la cova de les Meravelles, que és just a la muntanya que hi ha darrere. Afortunadament, el bon home no ha fet res, com no ho fa tampoc la Generalitat. Com podem pretendre que aquesta persona puga valorar la construcció si l’únic que n’obté són problemes i incomoditats? Potser si les institucions a les que pertoca tingueren cura i gestionaren millor aquest element patrimonial la gent podria valorar-lo millor, i tindre una major estima.

Morabito de Gandia

Construcció al Marroc

Però parlem de diners, que és el que mou el món. Posar en valor aquest patrimoni afavoriria el turisme de curt radi, de cap de setmana, que és el que realment té un impacte sobre l’economia local (i no el turisme de passeig, platja i pipes!). Es podrien crear la ruta dels castells o la ruta de les torres islàmiques, per improvisar-ne d’algunes. El que és inadmissible són els casos com el del morabito, que està totalment abandonat per l’administració, quan en realitat es troba al costat de la ruta dels monestirs. De fet, des del monestir de sant Jeroni de Cotalba hi ha només uns minuts en cotxe!

Per a eixir de la crisi a la qual ens han portat no podem fer-ho per la porta d’entrada, ni utilitzar fórmules, ni menys encara demanar ajuda a mortals. L’eixida és just davant de nosaltres, amb solucions reals i factibles, que compten amb la gent de carrer, que continua treballant per la seua terra com sempre ha fet.

* Mentre prepara aquest post he descobert que no són pocs els que han "treballat" amb Ecclestone i han mort pocs després, aneu amb compte...