L’urbanisme islàmic i la casa andalusina

Tots coneixem el tòpic de l’urbanisme islàmic: caòtic, anàrquic, en el que cadascú construeix pràcticament on vol. De vegades les cases envaeixen parcialment les vies de circulació, i acaben formant-se uns carrers de traçat enrevessat, carrerons estrets, i atzucacs sense eixida que porten a grups de cases a les que no està massa clar com s’hi entra. En definitiva, tenim la imatge en la ment d’una ciutat ben atapeïda. I sí, en certa manera això és cert, o almenys ho sembla a simple vista quan veiem la foto aèria d’una ciutat islàmica. Però sempre ha estat així? I si no, com ha arribat a ser així? I per què? Realment l’urbanisme islàmic, i per tant l’andalusí en l’edat mitjana, és com un organisme viu, que naix, creix i es desenvolupa, però no de forma anàrquica com ens pensem, ja que existeixen justificacions, i la majoria són socials, jurídiques i culturals.

Vista aèria d’una part de Marràqueix

Per entendre-ho bé, primer cal saber per què els nostres propis pobles i ciutats són com són. Perquè nosaltres estem acostumats al nostre urbanisme i, com en tantes altres coses, ens pensem que és “natural”, lògic, i l’únic possible. Però realment el nostre urbanisme també evoluciona, i tots som conscients que els carrers nous que es tracen actualment no són com els que n’hi ha a la part antiga dels nostres pobles i ciutats. En realitat, però, tot plegat està relacionat amb el model social. En la societat occidental capitalista actual, que és hereva de la societat feudal, la família que ocupa la llar és bàsicament el nucli conjugal amb els fills, i com a molt els pares si són ancians. En el model familiar occidental, doncs, allò normal és que quan els fills creixen i creen el seu propi nucli familiar, parteixen de la llar paterna, més encara si són filles, i van a viure a una altra casa. El nostre model familiar, realment, és molt estrany en el context històric mundial, o almenys no era el més estès fins a dates ben recents, i va començar a existir a Europa en l’edat mitjana, en plena època feudal, per les campanyes de l’Església que tenien la intenció de transformar el model social heretat d’època antiga. Però a la resta del món el model de família és, generalment, el de la família àmplia, com és el cas de la família islàmica, en la que els fills, tots o alguns, continuen vivint en la llar dels pares encara després de casats, i comparteixen entre tots plegats parts comunes de la casa. Aquesta és, realment, la vertadera diferència entre el nostre model urbanístic occidental i l’islàmic: el model de família.

Les cases medievals dels cristians, doncs, no són excessivament grans. Depèn del nivell econòmic de l’habitant, és clar, però em referisc ara a les necessitats pràctiques d’espai. Una sala d’estar multi-usos que sol ser la part més gran de la casa, un o dos dormitoris, una cuina, i poca cosa més llevat del corral, que generalment estava situat al fons de la parcel·la de la casa. En conseqüència, la forma com s’ordena urbanísticament aquest model de casa és el de paret amb paret, és a dir, la façana principal que dóna al carrer, el corral a la part de darrere, i a cada costat les cases del veïns. I així és com es formen els carrers i les illes de cases. Si la ciutat o el poble són una fundació planificada per un poder superior els carrers solen ser regulars, i a l’interior de les illes que es formen es divideixen les parcel·les que ocuparan les cases, llargues i estretes la majoria de les vegades. Si l’origen de la ciutat o poble no està planificat, sinó que és més “espontàni”, generalment se segueixen camins rurals que ja existeixen prèviament a partir del nucli de l’església, que són de traçat més irregular; i inicialment no solen construir-se totes les cases paret amb paret, però a la llarga s’ocupen els espais intermedis i el resultat final acaba sent el mateix que el de l’urbanisme planificat, perquè el model de cases i veïnal és el mateix. El que tots coneixem. No és, per tant, un model urbanístic natural, ni l’únic possible, és simplement el nostre model urbanístic tradicional, que respon al nostre model social i cultural d’origen medieval.

Urbanisme occidental tradicional planificat en un poble valencià. Casses estretes, allargades, i adossades a les veïnes formant illes entre els carrers regulars

Tota aquesta explicació prèvia sobre el nostre propi model urbanístic, abans de parlar de l’islàmic, era necessària perquè les coses sempre s’entenen millor per comparació amb el que ja coneixem i ens és més proper. Tots sabem que la distribució típica de la casa islàmica, al contrari que la cristiana, és la d’un pati interior central, que dóna accés a les construccions que l’envolten pels quatre costats, on estan les diverses estances de la casa. Podria semblar a primera vista que és un model cultural propi d’aquesta societat, com en podia ser un altre; o que és un model agafat d’altres societats més antigues, com per exemple la romana, en la que certament també existia el model de pati central per a les cases. No obstant, es tracta d’un model funcional que, en efecte, coincideix amb el model de casa d’altres societats, però en tots els casos té una explicació clara. La mateixa que en el cas de la casa occidental que ja hem vist: el model social i familiar. Així, la família islàmica típica, com és ben sabut, és la família àmplia, el clan, i conviuen en la mateixa llar diverses generacions. Això vol dir que la casa ha d’acollir un gran nombre de persones i que, alhora, ha d’acomodar-se contínuament a un nombre variable de membres. I aquest model de distribució de les parts de la casa és una conseqüència d’això.

Una casa en una alqueria berber de planura, al Marroc

Inicialment, quan es fa de bell nou una casa, aquesta sol consistir en un únic cos construit, allargat, que normalment no està compartimentat en el seu interior, o com a molt té separada la cuina. I junt al cos construït de la casa es delimita un espai privat, quadrat, que normalment s’envolta per un mur, i que sol gastar-se com a corral dels ramats en un primer moment. Aquesta sempre és la fase inicial d’una casa, i aquest espai delimitat pel mur és el solar de la futura casa quan aquesta estiga completament desenvolupada, que és el que podem veure a la següent imatge amb l’esquema de l’evolució de la casa islàmica, i per tant andalusina. En una segona fase, quan la família creix, es construeix un segon cos de la casa, que de vegades es fa en el costat d’enfront de l’anterior o més generalment adossat formant una L. Açò normalment implica que un dels fills s’ha casat i la nova parella conjugal i els seus primers fills han passat a formar part del nucli familiar en un sentit ample, tot i que també pot ser que simplement es necessita més espai d’emmagatzematge, etc. I així és com va creixen la casa per tots els costats, per fases en moment de necessitat, fins que només resta l’espai central descobert, el pati. I aquest és sempre d’ús comunitari. De fet, és el vertader lloc de sociabilitat entre tots els membres de la família, especialment de les dones, perquè és on passen la major part del seu temps si l’oratge ho permet, fent la bona part de les activitats econòmiques que es fan a la llar, des de filar, netejar certes collites i altres treballs típics d’una societat rural, però també jugar, celebrar una festa, i fins i tot cuinar en ocasions especials.

Esquema de les fases de desenvolupament de la casa islàmica.
Elaboració pròpia basada en imatges similars de J. Torró i J. Ivars

En definitiva, el que vull dir és que la casa islàmica de pati central no es construeix tota d’una des de l’inici, sinó que va creixent amb el temps conforme es necessita més espai construït, i la resta de fases de la imatge responen a això, a l'adaptació constant de la casa a les necessitats d'espai d'una familia que creix, disminueix, i de vegades també mor per complet. Evidentment, no sempre s’acompleixen aquestes 5 fases tal qual estan ací representades. Només es tracta d’un esquema teòric, perquè precisament el que caracteritza el creixement de la casa islàmica, i per tant de l’andalusina, és l’adaptació a les circumstàncies de cada moment. Quan la casa ja no pot créixer més dins de l’espai delimitat inicialment, si es necessita més espai puntual el que es fa normalment és construir alguna habitació més adossada en l’exterior, i això és el que provoca que els carrers tinguen tants recolzes i girs estranys, donant-li una aparença caòtica a l’urbanisme. De fet, normalment a les alqueries rurals ni tan sols n’hi a carres pròpiament dits, sinó un espai entre les cases, que no estan adossades entre elles, pel qual es pot circular.

Vista general des de l’aire de la mateixa alqueria berber marroquina de la casa d’abans

Vista aèria d’ una altra alqueria berber marroquina

En qualsevol cas, si l’espai domèstic inicial està ja tot construït i la família continua creixent, el que es fa és construir una casa nova, començant de nou el mateix cicle de fases. Si n’hi ha espai a l’exterior de la casa dels pares es fa adossada a aquesta, de manera que la família continue unida, i si no hi ha espai es construeix en un altre lloc, però no massa lluny. Normalment a les ciutats és més difícil el creixement de les cases fora de l’espai delimitat inicialment per a la casa, sobretot quan la ciutat és antiga i ja està en una fase avançada de desenvolupament urbanístic. Però quan la ciutat és recent no hi ha cap problema per al creixement, i les famílies amplies o clans tendeixen a construir les seues cases totes juntes. Això és el que provoca que la ciutat estiga dividida, que existisquen conjunts o illes de cases, quasi barris, en les que no es diferencia clarament on comença una casa i acaba l’altra, a les que s’accedeix a través d’atzucacs perquè no s'hi pot accedir directament al carrer de circulació. I no són d’aquesta manera perquè hagen estat construïdes així des del principi, amb un urbanisme caòtic conscient i planificat, sinó perquè els barris han anat creixent paulatinament amb el temps, conforme s’ha creat la necessitat de més espai construït.

Barri en una ciutat islàmica

En definitiva, tot plegat és el que explica la imatge atapeïda i caòtica que tenim de les ciutats islàmiques. D’entrada, quan una ciutat és fundada per l’Estat, sí que es tracen alguns carrers, que després seran les principals vies de circulació, i que la majoria de les vegades sí són regulars. El que fan és comunicar les diverses portes de la muralla amb el centre, on està la mesquita major, i amb l’alcassaba, que és la seu de l’Estat. De fet, aquests són els tres elements construïts pel poder com a espai públic: la muralla i els carres principals, la mesquita, i l’alcassaba. La resta de la ciutat no és espai públic, és privat, carres inclosos, que segons la tradició legislativa islàmica pertanyen als seues usuaris, i quan cal agafar un tros de carrer per augmentar la casa familiar s’agafa, mentre no s’impedisca l’accés a altres cases. De vegades la ciutat no és una fundació estatal, sinó que es forma a partir de la unió de diverses alqueries rurals properes que creixen fins ajuntar-se, i en un moment determinat s’envolten d’una muralla comuna passant a ser madina. En aquest cas l’aparença de l’urbanisme pot ser encara més caòtica, però realment no hi ha massa diferència entre una situació i altra, perquè qui vertaderament fa créixer la ciutat i gestiona l’urbanisme són els usuaris amb la construcció de les seues cases per fases. De fet, en Alandalús s’ha pogut veure que, precisament, els espais urbans més regulars eren quasi sempre els ravals exteriors a les muralles, per ser els barris de construcció més recent i per tant els que menys temps havien tingut per desenvolupar-se abans que les conquestes cristianes, que interromperen el creixement normal de les ciutats andalusines. Aquest és el cas del gran raval de San Esteban, a Murcia, que es va excavar fa pocs anys, o el del barri del Carme a València, en el que hi havien carrers paral·lels i les cases estaven adosades.

Vista parcial d’una ciutat del Marroc amb carrers regulars. L’urbanisme interior, per contra, no es diferencia de les ciutats cam carrers irregulars

Pel que fa a les alqueries rurals, deixant de banda els poblats moriscos que encara perduren, en els que es poden veure perfectament les cases i la seua distribució interior, d’alqueries andalusines anteriors a la conquesta se n’han excavat algunes per tot Alandalús. Però les més properes a casa nostra, que es coneixen prou bé, són les de Bofilla, al terme municipal de Bétera, i Madinat Siyasa, l’actual Cieza, en la part alta de la vall del Segura, a Múrcia. En el cas de Bofilla, d’acord amb la interpretació de les formes domèstiques que va fer el director de l’excavació, el que trobem són diverses agrupacions de cases formant aquesta mena de barris o illes de cases familiars dels que ja he parlat adés. El nivell de desenvolupament de les cases és en general intermedi, ja que totes tenen entre un i tres cossos edificats al voltant de l’espai propi delimitat per un mur, però sembla que cap d’elles té els quatre costats construïts. En qualsevol cas, amb la informació que tenim actualment, provinents de les excavacions dels anys 80, no és segur fer afirmacions en aquest sentit.

Reconstrucció parcial de Bofilla

El cas de Siyasa es coneix molt millor, tot i que realment només s’ha excavat un 4% de la seua àrea total. En qualsevol cas el seu urbanisme no és directament comparable al de Bofilla, o al de qualsevol altra alqueria en pla, perquè Siyasa era un hisn que estava construït en el vessant d’una muntanya, i per tant en un espai de creixement poc flexible. De fet, l’espai està aterrassat, i les cases construïdes en diferents nivells. Hi ha un cas, fins i tot, que a causa de l’espai tan reduït no es podia construir als quatre costats, ja que el pati estava pegat a un límit de terrassa, pel qual passava un carrer a un nivell inferior. De manera que es va construir el cos de la casa que faltava en alt, per damunt del carrer de circulació, de manera que el sòl de l’habitació quedava al mateix nivell que el pati, però per sota podien circular les persones. De fet, en el cas de Siyasa les cases estaven completament desenvolupades quan es van abandonar, ja que totes, almenys les excavades, tenien els quatre costats al voltant del pati construïts, i moltes estaven ricament decorades amb guixeries. La millor manera d’apropar-se a aquest jaciment, però, és amb el següent vídeo, que ens mostra tant les excavacions com, sobretot, la reconstrucció informàtica del hisn o ciutat-alqueria, i ens dóna pistes sobre la seua vida quotidiana. Una magnífica manera de tancar aquest post.

La gestió del territori des d'una perspectiva històrica

Una primera versió d'aquest text va aparèixer publicada al diari Levante-EMV, en la seua edició per a la Safor, el diumenge 12 de gener de 2014.

Es féu d'esperar, Hug. Els conats de pesta a València aconsellaven demorar el viatge des de Cardona. Amb la regressió de l'epidèmia, el pares, Joan Folc de Cardona i Joana, accedeixen a lliurar el menor dels seus fills a l'avi matern. Finalment, Alfons el Vell rebia Hug de Cardona el 30 de novembre de 1411 al seu palau de Gandia i el mateix dia, amb només cinc anys, el mateix duc el va nomenar cavaller. El que diferencia els nobles de la resta de la societat no és únicament formar part de l’orde de la cavalleria sinó, més important encara, posseir un senyoriu i uns vassalls sobre els que senyorejar. És per això que el duc havia promès a la seua filla Joana i el seu gendre, Joan Ramon Folc de Cardona, fer donació al seu nét dels llocs i alqueries del Real, Benipexcar, Beniopa, Alcodar, Benicanena i l’Alqueria Nova, en l’horta de Gandia, Ondara, en el comtat de Dénia, i Calassanç i Sanui, en el comtat de Ribargorça, bo i reservant-se l’usdefruit en vida, a canvi que Hug fos instruït en les formes de la cavalleria a la cort de Gandia. L’avi espera trobar en el nét l’estima i la devoció que el fill, Alfons el Jove, li nega.

En qualsevol cas, primer la mort d’Alfons el Vell el 1412 i després la d’Alfons el Jove el 1425 suposen un fort entrebanc perquè Hug prenga possessió de les terres que li havien estat concedides. La mancança d’un hereu comporta la reversió a la Corona del ducat de Gandia. Així les coses, per assegurar-se l'accés al senyoriu que li havia atorgat l'avi, Hug de Cardona obté del seu pare la majoria d'edat amb només 19 anys, sis abans del que prescriuen els Furs. Finalment, després de llargues negociacions amb Joan de Navarra –nou duc de Gandia– i el mateix Alfons el Magnànim, Hug ha de desemborsar 200.000 sous, pel cap baix, a fi de poder prendre possessió de les terres heretades del seu avi. Per fer front a l’elevada suma, decideix vendre l’alqueria d’Alcodar per 30.000 sous, i carregar diversos préstecs. També hi destina íntegrament els 154.000 sous del dot de la seua esposa, Blanca de Navarra, neboda del rei de Navarra Carles III. Malgrat els esforços, però, el deute es converteix, des dels seus inicis com a senyor de vassalls, en una forta càrrega.

Així i tot, Hug no és dels que es queden de braços creuats ni tampoc dels que claudiquen. Ell brega en tots els fronts possibles per a poder reeixir. Atent a les innovacions, participa de forma decidida en la implantació del sucre a les terres de l’horta de Gandia, construint un trapig al Real, on abans el seu avi tenia el viver i el jardí; a les terres de la Marina, comercialitza juntament amb els vassalls la producció de pansa. Aquestes iniciatives expliquen els 30.000 sous, o més, que el cavaller obté del seu senyoriu. En l’àmbit judicial, els seus advocats i procuradors despleguen totes les argúcies possibles per dilatar i ajornar els processos legals que els creditors inicien contra ell fins el punt d’exasperar-los. A més, Hug disposa d’una nau i un bergantí que dedica a la pràctica del cors, una mena de pirateria autoritzada contra els enemics del regne. En l’àmbit institucional, acudeix quan és requerit a les reunions del Consell de Gandia, donat que el seu senyoriu forma part del terme general de la vila, i a les sessions de les Corts com a membre del braç militar.

Tots les energies esmerçades, però, resulten inútils. El degoteig de creditors per casa seua (al Real o a València) és constant, fins el punt que el rei autoritza el segrest de les rendes del senyoriu el 1462 per a poder pagar els deutes. I mentrestant Joan, el primogènit, ara ja major d’edat, reclama el que considera seu, la totalitat del senyoriu, d’acord amb els capítols matrimonials signats entre els seus pares, Hug i Blanca. El colp definitiu arriba el 1469 amb la sentència donada per Joan Ramon Folc de Cardona, comte de Prades i nebot d’Hug, segons la qual aquest deu traspassar íntegrament el senyoriu al fill per bé que li atorga una pensió anual de 6.000 sous i la possibilitat de residir a Ondara o qualsevol alqueria de l’horta de Gandia. Després d’acceptar la sentència davant el justícia de València, el 3 de desembre de 1470, Hug de Cardona desapareix de les fonts, tot i que fins a 1474 no hi podem assegurar la seua mort.

La singladura personal d’Hug de Cardona i la seua relació amb Gandia ens serveix com a excusa per plantejar una qüestió sobre allò que ens ateny als nostres dies. La seua condició de membre de la família d’Alfons el Vell, el seu matrimoni amb Blanca de Navarra (membre de la família reial navarresa) però sobretot la ubicació estratègica de les seues alqueries al voltant de la vila, feien d’Hug de Cardona el principal objectiu dels burgesos, obstinats en retallar els privilegis i jurisdiccions de la petita noblesa disseminada pel seu terme general. L’esmicolament del ducat en petites senyories realitzat per Alfons el Vell i Alfons el Jove va comportar també el debilitament del control urbà sobre l’espai circumdant i els recursos. Els prohoms de la vila trobaren en el nou duc, Joan de Navarra, un aliat a l’hora de doblegar els cavallers als seus interessos i expandir el seu control sobre l’horta de Gandia.

L’arribada dels Borja va suposar el tancament en fals al llarg de tot el període modern de les disputes entre les diverses comunitats de l’horta de Gandia sobre l’ordenació del territori en favor de la vila. Si bé ho mirem, i amb les pertinents matisacions, el debat continua obert als nostres dies. Quina ordenació del territori volem construir? Ha de ser necessàriament Gandia el centre sobre el qual pivoten la resta de barris i pobles de la comarca? o és preferible un model policèntric amb una gestió mancomunada dels serveis i de les infraestructures? La mancança d’un servei comarcal de transports, o els problemes per a travessar la N-332 al seu pas per Bellreguard i Oliva, palesen la importància d’aquesta qüestió. El debat, sens dubte, exigeix de consideracions més àmplies i reflexions més assossegades de les què ací podem fer, però no m’estaré d’assenyalar que l’estalvi i la maximització dels recursos, paraules de moda entre els polítics, passa necessàriament per una major integració comarcal, per fer més comarca.

Final? No serà ni tan sols el final de l'inici...

Fins ací l’article publicat a la premsa, però voldria afegir alguna cosa més. En efecte, prenent l'expressió de Ferran Garcia-Oliver, la disputa entre "hòmens de vila vs cavallers" va anar redefinint-se al llarg del temps com un procés plurisecular que encara no ha acabat, almenys al meu parer. Prenc com a observatori la ciutat de Gandia i la seua horta, encara que la problemàtica s'estén al conjunt de ciutats mitjanes d'arreu del País Valencià i, per extensió, a l'Occident europeu. Si a l'edat mitjana el conflicte enfrontava les viles contra els petits senyorius, a època moderna la confrontació es produeix en termes d’independència per a les comunitats de veïns més petites i la creació dels seus propis espais comunals. Pense, per exemple, en els processos de segregació de diferents llocs del terme general d'Alzira, com ara Algemesí, o la construcció de noves sèquies "municipals" a la part baixa del Xúquer. Amb la fi de l'Antic Règim el domini de les viles es va mantindre mitjançant nous mecanismes, però almenys en el vessant teòric dos consistoris com el de Gandia i Beniopa eren iguals. Amb el creixement demogràfic dels anys 60, aquestes ciutats mitjanes (i què dir de la ciutat de València) allargaren la mà sobre els petits nuclis dels voltants. Gandia integrà Beniopa i Benipeixcar, tot assumint les gestions burocràtiques. Ambdós pobles representen les singladures possibles. Beniopa, possiblement ajudada per una frontera física com ho és el barranc, sempre ha mantingut una forta personalitat, que queda palesa en la intensitat que té l’associacionisme al barri-poble. Benipeixcar, en canvi, s'ha dissolt a Gandia i únicament les festes patronals han aconseguit mantindre l'espurna i el record d'un passat independent.

Més enllà de les qüestions relacionades amb la identitat, sempre delicades, aquests temes ens porten, com deia abans, a la gestió del territori. En el cas de la Safor, l'ordenació de l'espai fa anys que deuria haver deixat de ser una qüestió local, per a ser tractat des d'una perspectiva comarcal: Gandia ja ha absorbit Benirredrà. Palmera, Bellreguard i l'Alqueria de la Comtessa ja formen una connurbanització, i poc resta perquè s'afegeixca Rafelcofer. Per la línia de costa, igualment, Guardamar de la Safor, Miramar, Piles i la platja de Bellreguard es freguen. I per l'interior, Ador i Palma formen un cos únic de cases, mentre que Llocnou de Sant Jeroni i Almiserà sort que està el riu pel mig. I així encara, estem sense un servei comarcal de transport, per no parlar de la línia de tren cap al sud per la costa o dels problemes de transit per la mancança d'una perimetral al voltant dels pobles de la N-332. I què us diré dels problemes derivats de l'aigua, per excés o per mancança? A l'edat mitjana, sense tants savis assessors ni tants regidors, n’hi havia una major consciència de l'espai supralocal, de la necessitat i, fins i tot, de les bondats de mirar-se menys el melic i alçar una mica la mirada per poder veure el bosc. Prohoms de les seues comunitats que, per interès propi, o no (ara no és el moment de parlar d'això), eren plenament conscients de la idea del guanyar, que tant de moda resulta darrerament. I això sense l'ajuda de cap coach, d’eixos que ara qualsevol president de veïns exigeix per fer la seua tasca.

L’antic recorregut del tren a Dénia, ara reconvertit en una senda maltractada de bicicleta

Deixar-se perdre pels carrers de Dàniyya

Gisbert dirigint-se als assistents

Que la divulgació de la història es mou a cop d’aniversaris, malauradament, no és cap novetat. Dels vicis i limitacions que això suposa ja n’hem parlat ací i ací i també ací. Tanmateix, seria esbiaixat menysprear les activitats que, amb l'excusa d’un centenari, es poden arribar a fer, més encara en els temps que corren. I un bon exemple és la visita nocturna pel castell de Dénia guiada per l’arqueòleg municipal, Josep Antoni Gisbert, que vam podem gaudir el passat 11 d’octubre, en el marc del mil·lenari del regne taifa de Dénia. En efecte, el 1013 Abu-l-Jayx al-Muwàffaq ibn Abd-Al·lah al-Amirí, més conegut com Mujàhid, consolidà Daniyya com la capital de seu territori, que es va estendre en alguns moments fins a Sardenya per l’est, i per l’oest fins a Lorca i el nord de Múrcia. És justament aquest passat andalusí el que la visita pretenia posar en valor, bo i insistint en els elements islàmics que encara en els nostres dies podem gaudir al castell de Dénia, particularment a les portes de l’alcassaba de Daniyya. L’assistència de públic va estar nombrosa, en part gràcies al treball d’una de les associacions falleres pròximes al castell, la falla Baix la mar. I és que, per molt que puga sorprendre a més d’un i més d’una, jo inclòs, les falles són alguna cosa més que bufera, soroll i ocupació consentida del carrer.

De la mà de qui és, possiblement, el màxim expert sobre el passat d’aquesta vila valenciana, Josep Gisbert, vam rastrejar les petjades d’un passat fastuós, desemmascarant les tèrboles evidències dels dies dels Mujàhid. Cal tenir en compte que el castell ha estat en ús fins a les darreries del segle XIX, raó per la qual ha sofert diverses modificacions i transformacions, a més de les pròpies ferides que provoquen els conflictes armats, indefugibles per a una construcció com aquesta. Començàrem la visita per la porta principal, on encara ara perviuen les pollegueres originals de la madina del segle XI, tot i que la façana és una reconstrucció dels anys 50. Entrem a l’albacar, que després serà l’espai on els cristians assentaran la vila. Pel vessant del turó, pujant, arribem a les restes d’una porta, o millor, portalet, en la façana oest. Es tracta, simplement, dels fonaments. L’obscuritat de la nit, malgrat la contaminació lumínica que ens envolta, dificulta la identificació de les diverses tècniques constructives (carreus i tapial). Gisbert, però, ve ben preparat amb un potent làser, amb el qual identifica per a la mirada profana cadascuna de les formes de construcció. El més interessant de la visita, però, ens espera al cim (si et pot dir així) del turó. L’alcassaba amaga nombrosos vestigis d’aquest passat islàmic, durant el qual el port de Daniyya va ser un punt ineludible de les rutes marítimes; al nivell, o fins i tot per damunt, de Barcelona, i no diguem de Balansiya (en paraules de Gisbert). La presència d’una entrada de carro feta sobre pedres de marbre en dóna bon testimoni. L’estudi d’aquesta porta, de la qual només queda el terra, permet albirar la intensitat del comerç, ja que aquest tipus de pedra no es troba en tota la regió. Sembla ser, a més, que part de la construcció roman oculta sota un talús de terra que es féu en època moderna per col·locar allí una bateria de canons. 

Entrada de carro amb la pedra de marbre

Continuem, i per una portalada accedim a l’esplanada del palau del Governador. Ací, una volta certament original, de la qual nomes s’ha trobat paral·lelisme a Granada, ens obri l’accés. De nou podem apreciar les pollegueres, amb la seua decoració encara original. I quan hom pensava que havíem arribat a la fi, Gisbert ens condueix per un camí sinuós, vessant avall, deixant enrere l’esmentat palau-seu del museu arqueològic, fins a la porta millor conservada. Tan ben conservada que ens ha arribat pràcticament intacta. I això perquè aquesta porta, que donava pas a la ciutat islàmica del segle XI des de la mar, va ser reblerta en temps d’Alfons el Vell, construint-ne una de nova. Aquesta també es va tancar, i tot l’espai es va reblir de terra per a col·locar una bateria de canons en el segle XVIII.

Porta de la Mar del segle XI

 A la dècada dels 90 del segle XX tota aquesta terra va ser retirada, i es van descobrir ambdues portes d’accés, una sobre l’altra, primer la cristiana i després la islàmica. Ara mateix hi ha un gran buit que fa perillosa l’estada, especialment per als més menuts perquè la utilitat de la tanca de fusta que hi ha posada és més bé limitada. La visita acaba a les faldes del castell, on en Gisbert ens assenyala la possible existència d’una altra porta reblerta que futures excavacions (?) haurien de desemmascarar. Per concloure, sota una delicada pluja (en realitat, ha estat amenaçant al llarg de tota la nit, però és ara, afortunadament al final, quan es fa present) Gisbert fa una mena d’arenga al públic assistent sobre la necessitat de posar en valor, però també de valorar, el que tenim, el que ens ha arribat, deixant a un costat dèries costumistes però també sobreposant-se a les dificultats econòmiques. La inversió en recerca, en investigació arqueològica en aquesta cas, no pot -clamava Gisbert- estar subjecta als cicles econòmics, i menys encara a les vel·leïtats del calendari, sinó que ha de formar part de les prioritats dels governants amb independència del seu àmbit d’actuació, local, comarcal o nacional.

Possible porta islàmica reblerta 

Les torres de Quart: art a les muralles?

La guerra de Castella i, particularment, els dos setges sobre la ciutat de València, infligiren durs danys a les muralles de la capital del regne. En lloc de reparar-les, els jurats de la ciutat van decidir construir-ne unes noves en les últimes dècades del segle XIV. No hi ha dubte que la funció bàsica de les murades era defensar les ciutats i els seus habitants, però també es van utilitzar per al control tributari. Un altre aspecte, sovint negligit pels historiadors, és que es van convertir en un instrument per mostrar la riquesa de la ciutat o, almenys, de la seua oligarquia local. Els nous murs de València havien de servir per a la defensa de la ciutat i, a més, per a mostrar el desenvolupament econòmic que la capital i el seu regne, o bona part d’aquest, estaven experimentant. En altres paraules, els nous murs i, particularment, les noves portes, van esdevenir un instrument de propaganda per al patriciat urbà valentí. De fet, a més de la nova muralla i les portes, altres elements van ser construïts o acabats, com la Llotja, la Generalitat i el campanar de la catedral (el Micalet), l’església de Santa Caterina o les obres a l’interior de la catedral. Tot això va canviar l’aspecte general de la ciutat des de les darreries del segle XIV i sobretot al XV.

Tornant a la murada, les principals entrades a la ciutat foren transformades mitjançant noves portes custodiades pel sistema de doble torres. La primera en ser bastida fou la porta de Serrans, a les darreries del segle XIV. Si aquesta era la porta d’entrada des del nord, les gents que venien de l’oest ho feien per la porta de Quart, que fou construïda de nou ja al segle XV. Aquesta porta proporcionava accés al camí de Quart de Poblet, però es van convertir en una de les portes principals de la ciutat pel fet que aquest camí enllaçava amb les calçades cap a Castella. D’altra banda, aquesta porta conduïa directament al centre neuràlgic de la ciutat, la plaça de la Seu, a través dels carrers Quart i Cavallers. En aquesta plaça, a més de la Catedral com el seu nom indica, estaven ubicades la casa de la Ciutat, la Generalitat i altres institucions. Les obres per aixecar aquesta porta es van iniciar el 1441, després d’enderrocar la torre-porta amb el mateix nom que existia anteriorment, i es van acabar en 1469, durant el regnat d’Alfons V. En 1442 el Consell va decidir "a partir d'ara i mentre les obres s’allarguen que endavant qualsevol persona de qualsevol condició o estat no se li permet introduir calç a la ciutat, sinó només a través de la porta de Quart ". Des de llavors, la porta de Quart també era coneguda com porta de la Calç.

Pere Bonfill va iniciar els primers treballs de construcció, encara que el mestre Francesc Baldomar va ser qui va dirigir la major part del procés constructiu. Pere Compte va participar-hi com el seu aprenent. Tomàs Peres i Jaume Oller, escultors, també van treballar a l’edifici. La porta combinava dues tècniques, la pedra i el morter. Com podem veure en la porta de Serrans, el mur estava recobert amb carreus. D’altra banda, els pedrapiquers hagueren d’afrontar el problema de l’angle format pel carrer Quart amb la línia de la murada. Francesc Baldomar resolgué el problema mitjançant la construcció de dues torres al portal i amb un biaix que va fer innecessari alterar ni el camí ni la muralla. Va repetir aquest sistema a la porta de la Capella Reial del monestir de Sant Domingo, en algunes finestres de la catedral i en la porta d’entrada de la torre del Micalet. A més, va utilitzar voltes d’aresta i escales en espiral, que es van convertir en símbols de la seua obra.



Arrancada de l'escala de la Llotja de València



Tot i l’explotació d’aquestes tècniques, no podem dir que el disseny de la porta de Quart fóra realment original (com tampoc ho són les torres de Serrans, que segueixen el model de la porta de Sant Miquel de Morella). Baldomar va prendre com a referència les torres semicirculars del Castel Nuovo de Nàpols, ciutat conquerida per Alfons de Trastàmara. El Consell local havia fet importants esforços econòmics per a renovar l’aparença de València des del punt de vista de urbanístic, amb nous murs i portes noves, però aquesta renovació incloïa també les inversions en altres arts com l’escultura i, sobretot, la pintura. El 1374, el Consell va decidir donar facilitats al pintor Llorenç Saragossa, que estava molt ben qualificat en la seua professió. Solia viure a València, però a causa de les adversitats relacionades amb les guerres i altres dificultats es traslladà a la ciutat de Barcelona. Els membres del govern local van insistir en atorgar-li una paga oficial argumentant que això podria ser beneficiós per a l'interès públic i “la fama d'aquesta ciutat”. Aquesta política, però, no deu ser sobreestimada atès que des d'altres ciutats d'Europa, com Bruges o Florència, també la van utilitzar, encara que il·lustra la capacitat i l'interès de València per atraure alguns dels millors artistes.

D'altra banda, el 2006 es van iniciar els treballs per dur a terme la restauració de les torres de Quart. Les obres van consistir en l’explotació de l’estructura de la paret utilitzant la tècnica de GPR i la consolidació dels elements, així com la substitució dels més delmats. Durant la restauració, algunes pintures de calç amb pigments ocres fetes amb el raspall en carreus sense preparació van ser descobertes. Diferents escenes componen els grups localitzats en diverses parts de la torre, encara que la seua ubicació no sembla estar relacionada amb el seu significat. Sobre això, en la majoria dels casos no està clar el que representen. Tampoc sembla que els dibuixos estiguen relacionats entre si. Ens centrarem en les que va tractar de representar algun tipus de peix, és a dir, únicament els panells que han estat numerats pels restauradors amb els números 4 i 8.

El panell 4 és el més gran del conjunt, ja que està integrat per més de deu motius. Representa un banc de peixos aigües amunt en l’orientació de l'escala. El pintor representa les brànquies dels peixos amb una línia doble, mentre que les aletes es van suggerir amb formes punxegudes. Encara que inicialment els investigadors (arquitectes restauradors) no saberen com interpretar el panell, pensaren que aquestes podrien representar molls, imberbis apogones. No obstant això, a causa del nombre d’aletes i la forma general, sembla més probable que els peixos representats foren tonyines, Thunnus thynnus. Aquest suggeriment es pot aplicar també per a l’escena número 8. Ací podem observar els mateixos peixos en una xarxa. Si acceptem que aquests peixos són tonyines, a continuació, aquesta xarxa ha de ser una almadrava, el que sembla raonable (les imatges provenen de J. Benlloch. et alii (ed): Estudio de los grafitos interiores de las Torres de Quart de Valencia. Grupo de color, Fotogrametría, Levantamientos y Análisis Gráfico para la Arquitectura histórica, València, Universitat Politècnica de València, 2010).

En qualsevol cas, els quadres no ens permeten ser absolutament contundents sobre això, tot i que els diferents elements apunten cap a la mateixa direcció. El primer d’ells és la bona lògica: la tonyina és l’únic peix que es desplaça formant grans bancs, que pot ser observat des d’algunes parts de la costa i que s’adapta als dibuixos rescatats. A més, no podem oblidar la consideració social d’aquest peix, la captura del qual a les almadraves era un passatemps dels sectors benestants de la societat medieval, que, per una altra banda, eren els seu consumidors habituals. Una consideració social que encara hui manté, si bé el consum s’ha democratitzat, afortunadament. Gaudiu-ne.

Alfons d'Aragó, l'ambició contra la dissort

Escut d'Alfons d'Aragó, I duc de Gandia

Amb la conferència de Ferran Garcia-Oliver, dijous passat, es tancava el cicle sobre la figura i el temps d’Alfons el Vell que durant les darreres setmanes ha tingut lloc a la Casa de la marquesa de Gandia, com ja vam tindre oportunitat d’anunciar ací mateix. Amb tot, volia esperar que el cicle finalitzara bans d’oferir unes valoracions, i per això el post de hui, així que sense més entrem en matèria. L’avaluació general que faig del cicle és altament positiva, atesa la resposta magnífica de la ciutadania. Això no obstant, no m’abstindré de fer alguns comentaris. El cicle no sols pretenia analitzar la figura d’Alfons d’Aragó (d’Aragó i prou, que això d’Aragó i de Foix no procedeix) sinó també el temps; bàsicament, la segona meitat del segle XIV, i el país que va viure. És per això que les perspectives havien de ser diverses, complementàries i, sobretot, atractives per a un públic no especialitzat.

La Pobla d'Ifac és un bon observatori sobre el que plantejar hipòtesis sobre la formació de viles noves al regne de València

La mirada dels ponents s’ha fixat primer sobre l’urbanisme de Gandia, sobre el consum de la cort ducal, sobre el paper militar d’Alfons el Vell, així com la seua candidatura al tron del Corona d’Aragó i, finalment, sobre la pròpia família ducal. L’observatori local, per tant, ha estat el fil conductor al llarg de totes les intervencions. Tampoc vaig a desengranar totes i cadascuna de les xarrades, encara que sí m’agradaria destacar alguns aspectes. Com deia, en la primera de les intervencions Carles Miret i Vicent Olaso feren una anàlisi de les transformacions urbanístiques de la vila de Gandia durant el temps del nostre personatge, tot sorprenent els assistents amb una nova teoria a propòsit de la fundació i posteriors alteracions de l’esmentada vila. Val a dir que, possiblement pel seu títol, arquitectes i constructors feren acte de presència, sense saber el que anaven a trobar-se.

El que els col·legues Olaso i Miret proposen és, a grans trets, que la planta originària de Gandia no fos trapezoïdal, o octogonal adaptada al terreny si voleu, sinó que des de la seua fundació tingué una orientació longitudinal. Segons la seua hipòtesi, la vila s’extendria en sentit vertical com he dit des del portal de València, al nord [actual plaça de les Escoles Pies] fins al pont d’Oliva, al sud, tot incloent el que desprès, al temps d’Alfons el Vell, seria el raval. Per descomptat, caldrà esperar a la publicació del treball per a una millor comprensió, i sobretot una millor argumentació. Malgrat tot, a mi em sembla una teoria força agosarada, i no sóc l’únic. Olaso i Miret van afirmar que si bé no disposaven de tots els elements per sostenir amb contundència la seua teoria, tampoc hi havia suficients arguments per a tombar-la. Discrepe. És obvi que no posseïm proves definitives per a fixar els orígens de les viles de conquesta o pobles noves. Ara bé, algunes indicacions, comparacions i simples observacions sí que és poden fer. Aquesta vila longitudinal, quines dimensions tindria? I aquestes mesures es corresponen amb la resta de viles que coneixem del segle XIII? Estaria murada? Si és així, quines evidències hi ha? En aquest sentit, per exemple, la muralla creuaria perpendiculament l’actual Passeig de les Germanies (les quals no tenen a veure res amb els alemanys, per si el traductor fa de les seues). I desprès de les obres fetes a la zona no sembla haver cap evidència que permeta afirmar-ho. Esperem amb impaciència el seu treball.

En la penúltima conferència Rafael Narbona posava de manifest les aspiracions d’Alfons d’Aragó, ja vell i sofrint de poagre, al tron de la Corona d’Aragó. En efecte, el duc de Gandia va fer tots els possibles diplomàtics per aconseguir el suport de les institucions del regne i de la ciutat de València. Malgrat tot, el fet de no mobilitzar tropes, com sí feren la resta de candidats, i la feblesa dels seus suports, donada la seua edat avançada, feren rodar els seus somnis. Ara bé, provar de convertir-se és una bona mostra de l’ambició d’aquest personatge. El fill renuncià a qualsevol dret a la corona donat que no comptava ni amb els diners ni amb els soldats per seure al tron, conformant-se amb recuperar les possessions que el seu pare i sa mare li havien sostret amb les donacions a altres membres de la família i a Joan de Lluna.

Guerrers de la Corona d'Aragó

La darrera sessió analitzava la família ducal. Ferran Garcia-Oliver va posar sobre la taula alguns dels tòpics que sobre els primers ducs de Gandia s’han versat de forma gratuïta pels falsaris d’aquest ofici. És cert que la relació entre pare i fill, Alfons el Vell i el Jove, darrerament fou nefasta. Ara bé, Garcia-Oliver va demostrar que això no es devia a l’empresonament de vint-i-dos anys que patí el Jove. Més aviat, era el resultat d’una concatenació de fets que acabaren per damnar les possibilitats del fill. Res nou, fa unes setmanes l’actual príncep de Gal·les ha manifestat que està fartant-se d’esperar, ja que com sa mare, la reina d’Anglaterra, no va de caça, no ha de fer front als elefants. Això mateix li degué passar a Alfons el Jove, que veia com el pare sobrepassava la vuitantena, una barbaritat a l’edat mitjana. També va quedar de manifest que les relacions, les dolentes relacions, entre mare i fill no eren el resultat d’aquest conflicte, almenys no únicament, sinó més aviat de les aspiracions i desitjos de Violant d’Arenós, muller d’Alfons el Vell. Ara per ara només podem albirar la forta personalitat de la primera duquessa de Gandia i requereix, amb urgència, d’una mirada més profunda i particular, no només des de una perspectiva eminentment local, sinó en favor d’un millor coneixement de la noblesa valenciana, i del paper de les dones en els cercles de l’alta aristocràcia. Una altra novetat que Garcia-Oliver va posar sobre la taula és el comportament de Pere Marc, qui sembla que durant els darrers anys de vida s'allunyà fortament del qui havia estat el seu senyor i prengué part per Alfons el Jove.

Les ardors de la carn

Finalment, el públic ha estat divers. Convé assenyalar l’absència de la classe política en general. Em sembla vergonyós que únicament el regidor de cultura s’ha molestat en acudir. Això posa de manifest els seus interessos, no solament polítics sinó també personals. Que tenint possibilitat d’acudir a cinc conferències, no ho hagen fet a cap vol dir que a aquesta gent poc li interessa la seua pròpia història, més enllà de fer-se la foto quan toca. Si la seua condició de polítics els obligava a acudir-hi, com acudeixen a gran quantitat d’actes d’un altre tipus, com a ciutadans s’espera un altre comportament. També em sembla significativa l’absència dels professors d’història de secundària. Únicament un parell han estat presents en alguna sessió, tot portant-se amb sí tota la canalla. Supose que no els agrada els temps medievals o que tenien coses més interessants a fer, què us diré. Però cal afavorir aquest tipus d’iniciatives més encara en els temps deixats de la mà de Déu que ens ha tocat viure, perquè si són gratuïtes per al públic no ho són per a les institucions ni per als que les organitzen.

Públic en la conferència de Rafael Narbona

La propera setmana: el XVIIIe Colloque International de Glyptographie de València

Estiu, temps de sol, platja, ponentades i incendis, és temps també de congressos i trobades científiques, especialment durant aquest mes de juliol. Així, el proper dilluns a les 9.30 al palau de Colomina de València arranca el XVIIIe colloque de glyptographie organitzat pel CIRG (Centre International de Recherches Glyptographiques) en col·laboració amb la universitat CEU-Cardenal Herrera. El director de la trobada és Raúl Romero Medina, professor de l’esmentada universitat. Potser això de «gliptografia» sone una mica estrany, però més coneguts són els estudis de marques de pedreria o marques de pedrapiquers, especialment durant el període medieval. Així, doncs, la gliptografia és la ciència que es consagra a l’estudi d’aquestes marques.

La major part dels investigadors que es dediquen a aquesta línia de treball provenen de la història de l’art, els quals entenen aquestes marques com a signes d’identificació o signatures dels pedrapiquers que marcaven les pedres a fi de saber quina devia ser després la seua retribució econòmica pel seu treball. Si l’origen de les marques, per tant, és purament econòmic, i no artístic, potser els més interessats deurien ser els historiadors pròpiament dits, però ja sabem que sovint els seguidors de Clio resultem prou fugissers fora de la coberta de l’arxiu. En qualsevol cas, els historiadors de la construcció deurien fer un colp d’ull a aquesta bibliografia.

Tornant de nou sobre la present edició, al llarg de tota la setmana els especialistes aplegats miraran de presentar les últimes novetats al voltant de les marques de pedreria i l’arquitectura gòtica mediterrània. Ací podeu fer una ullada al programa. Com vegeu, el congrés, a més, té ua vessant pràctic significatiu, ja que està prevista la visita a diferents edificis medievals de nord a sud del País Valencià: la catedral, les torres de Serrans i de Quart al cap i casal, però també les viles de Morella i de Sant Mateu i el castell de Peníscola al nord, i cap al sud, els castells de Novelda, Petrer i Dénia.

Al País Valencià els estudis sobre les marques de pedreria o gliptogràfics sembla ser que no estan massa desenvolupats. Ara per ara només tenim les aportacions de Josep Gisbert i el seu estudi del castell de Dénia, que es publicà el 1982 en el marc també d’un congrés del CIRG. Més recents són els treballs de Mercedes Gomez-Ferrer, però poca cosa més. Per tant, ací teniu una altra línia de treball. Del congrés, vos mantindrem informats al twitter d’harca (@harcamedievalis) i en el facebook, grup harca.

Marca de pedreria de les torres de Serrans

Poblar, de nou, el territori. Cartes de Poblament al segle XVII (II)

L’expulsió dels moriscos –dels valencians de sempre, no ho oblidem– el 1609 va significar la pèrdua de vora un terç de la població del regne de València. Aquest fet, analitzat des de la perspectiva local, significà el despoblament de molts llogarets i alqueries, com ja hem tingut oportunitat d'assenyalar ací en Harca. Després del foragitament calia poblar el territori, ocupar de nou les cases i tornar a treballar les terres,ara, amb cristians vells. No obstant això, la repoblació no tingué tot l’èxit que s’esperava i el poblament es concentrà sobre uns pocs nuclis, antics o nous, de manera que molts d’aquells indrets poblats per musulmans restaren per sempre més abandonats. De tot això, Vilallonga és un bon exemple però compta, també, amb els seus propis ritmes que fan del particular un cas suggestiu i el doten de singularitat històrica.

En setembre de 1609 abandonaren llurs cases els vassalls moriscos del duc de Gandia -home pròxim  la Corona- i amb ells, a ben segur, els habitants del terme de Vilallonga ja que en aquell moment el senyoriu estava integrat en el Reial Patrimoni i el procurador de l’administrador del senyoriu, Vicent Cutanda, era un ciutadà de Gandia. Les terres del comtat de Vilallonga –títol creat el 1603 per Felip III–, però, no foren repoblades fins gairebé tres anys. A poc a poc, anaren assentant-se famílies de cristians vells i, així, el 26 de gener de 1612, tot just fa quatre-cents anys, naixia el poble de Vilallonga, amb l’atorgament, després de«diversos coloquis y parlaments sobre la efectiva poblasió del dit condat» de la seua carta pobla. En efecte, aquests tipus de document es redacten per afixar per escrit les condicions que marcaran la relació entre el senyor del lloc i els vassalls, en especial referència als tributs que aquests li hauran de satisfer». Ara bé, la relació no s’estableix entre el senyor i cadascuna de les famílies nouvingudes sinó amb el conjunt d’elles. És per això que les cartes de poblament representen, també, el moment de creació de la comunitat de veïns amb entitat jurídica pròpia. Des d’aleshores, la comunitat desenvoluparà uns signes de pertinença al grup propis, dels quals la carta de poblament és el primer.

Fet i fet, aquesta data de 1612 marca un punt i a banda amb les etapes prèvies. La barreja de llengües que es podia escoltar al camp i a la taverna deixava pas al cant d’una sola, el valencià. L’hàbitat en alqueries disperses –com Buixerques, El Reconc, l'Almàssita i Recunxent– en concentrava en favor d’uns pocs nuclisCais, La Font i l’Alcúdia, que acabaran per unir-se i formar així l’actual Vilallonga. Malgrat tot, aquestes transformacions comportaren també una minva important dels efectius demogràfics que poblaven aquestes terres. Així, doncs,si el 1607 hi havia unes cent noranta-una famílies morisques, el repoblament de 1612 es durà a terme únicament amb trenta-sis famílies cristianes. Pel que fa a la procedència dels nous veïns, que no s'especifíca al document de la carta pobla, no sembla arriscat pensar que en la seua major part procediren de la pròpia comarca o de territoris limítrofs, més encara quan aquesta fou la dinàmica general del repoblament a la comarca i encara en el conjunt del regne,llevat de comptades excepcions. De fet, alguns dels cognoms que documentem entre els nous veïns són habituals d’altres llocs de la Safor. Així, per exemple, Faus, Estruc i Mascarell són cognoms fortament arrelats a la vall del Vernissa pràcticament des del moment de la conquesta de Jaume I, al segle XIII. D’una altra banda, és probable que existiren vincles de parentiu entre els nouvinguts donada la reiteració d’alguns cognoms com Mascarell, Roc o Tarrasó.

En qualsevol cas, són tots llauradors, com afirma de forma categòrica el document. En efecte, malgrat que en alguns casos s’especifica l’ofici dels veïns això no vol dir que aquests artesans estiguen completament desvinculats de la terra. Com la resta, reben el lot de terres de secà i de regadiu pertinent i, per tant, no viuen únicament del seu treball artesanal. Més encara, es tracta d’oficis relacionats d’una manera o una d’altra amb les tasques agrícoles i amb el dia a dia d’una comunitat camperola. No hi ha argenters ni d’altres treballs més especialitzats sinó sastres que confeccionen o adoben les robes, fusters que apanyen els mobles de la casa o l’aladrer que repara el forcat i altres eines del camp. Per bé que no es fa menció a quina superfície tenia l’explotació donada a cada repoblador, el més habitual a la comarca fou atorgar quinze fanecades de secà i quinze de regadiu a cadascú d’ells. El que sí s’estipula és que cada any s’haurà plantar «la tercera part de les terres que cascun poblador tindrà de manera que cascun any se planten e hagen de plantar quatre-centes fanecades de canyamel, que és la tercera part de l’horta sobre dita». I és que aquest cultiu ocupa el primer i més extens dels catorze capítols que composen la carta pobla de Vilallonga. A més de plantar i conrear la canya de sucre hauran de «a son temps, portar-la a ses pròpries despeses al trapig per a fer de aquella lo sucre» i encara «portar dins en tres quintals (156 kg) de llenya per cada fanecada de terra de la dita orta que aquells y cascú de aquells tindran per a cremar en dit trapig per obs de fer dit sucre, la qual si la farà en lo pla de dit condat, lo senyor los haja de pagar a raó de sinc dinés per quintal, y si es farà en la muntanya, a raó de set dinés.» Donat que tradicionalment la canya de sucre havia estat un dels cultius més rendibles, els senyors no només imposaren als vassalls l’obligació de cultivar-lo sinó que a més a més el carregaren amb una partició força elevada. En efecte, els llauradors devien partir amb el senyor la collita de sucre al 50% i amb la seua pròpia part satisfer el delme i la primícia, les rendes que percebia l’Església. Amb aquestes demandes, la senyoria tractava de mantindre la rendibilitat de la canyamel, que es trobava en clar retrocés davant la competència dels sucres procedents de les colònies americanes, per bé que els intents resultarien del tot inútils.

En la carta pobla també es fixen els censos que han de satisfer per les cases iterres que reben. Com en el cas de Beniopa, hauran «de pagar per cada casa que se’ls establirà 20 s. de cens (...) 3 s. per cada fanecada de la terra orta e 3 s. per cada cafissada (10 d. per fanecada) de terra secà del dit condat». Aquestes eren les úniques rendes que els veïns havien de satisfer en moneda ja que l’administrador del senyoriu, com bona part de senyors feudals valencians, aprofitaren les noves cartes pobles per a fixar els censos en espècie, a fi de poder fer front a la inflació i la consegüent devaluació dels pagaments en metàl·lic. Així, doncs, pels cereals i per la fruita collida en terres d’horta devien pagar la sisena part, una de les particions més moderades que trobem ala comarca i encara al conjunt del regne. A Daimús, per exemple, la partició estava fixada en 1/4 de la collita. En canvi, pels «forments, ordis y cevada e altres grans, fruits y esplets que es culliran en lo secà del terme del dit condat, hagen de pagar, pagat delme y primícia, de 9, hu», la qual cosa representava un cens realment moderat. Certés, però, que som al davant de les terres possiblement menys productives de tot l’espai local que ens ocupa, un fet que no passava desapercebut ni a la senyoria ni tampoc als nous pobladors que venien a assentar-se a Vilallonga i que, com ja he dit, procedien de la pròpia comarca.

Pel que fa a la producció de raïm, les vinyes devien ser conreades al secà ja que «no es pusquen plantaren la orta», clar, aquesta es reserva per a la canyamel, el forment i els fruiters. Si el raïm es transformava en pansa, llavors s’havia de pagar la huitena part al senyor però si es feia vi es pagaria «a la novena, pagant primer delme y primícia». La partició de les garrofes així com de les figues es farà a la sisena. Finalment, la collita de les olives s’havia de «partir al ters y han de restar obligats dits nous pobladors de portar-les a la almàssera del senyor y fer en aquella el oli y pagar per dret de moltura tres almuts per cafís (12 l. de cada 201 l.) y lo pinyol». Aquesta partició tant elevada responia al fet que l’olivera ben possiblement era el cultiu principal al terme de Vilallonga, en la seua major part, terres de secà. I és que, com és sabut, no en sobrava massa, d’aigua, i per aquesta raó, la senyoria mirava d’assegurar-se les aportacions hídriques, indefugibles per a certs conreus, reservant-se «en quant la haja de menester per a regar o hort del senyor o fer regar les canyamels, preferint-les a tots los altres esplets». Estava clar, per tant, quines eren les estratègies productives del senyoriu, aquelles que tenien una forta demanda comercial i que, en principi, proporcionaven sucosos guanys. Malgrat aquestes pervivències com el predomini de l’olivera o la presència de la canya de sucre, el paisatge agrari de les terres de Vilallonga experimentà algunes transformacions ja que van desaparéixer o almenys van reduir la seua presència alguns cultius, com el mill i sobretot el panís, més vinculats a l’agricultura morisca en favor d’uns altres com ara el forment, el conreu per excel·lència de la societat cristiana feudal.

L’objectiu final de les cartes pobles és, en qualsevol cas, no només fixar les rendes que els vassalls hauran de pagar sinó també i en última instància, garantir el poblament del nucli i l’explotació de les terres. És per això que en aquest document s’especifica l’obligació de tots els nous pobladors «de viure y habitar y tenir son domicili y cap major en dit condat y que no puixa haver ningun terratinent». Tot plegat, la carta de poblament de Vilallonga de 1612 atorga entitat jurídica a una nova comunitat de veïns que des de aleshores comencen a ordir un complex sistema de relacions i solidaritats. Però tot i els esforços, la recuperació demogràfica d’aquestes terres es produirà molt a poc a poc. A mitjan segle les famílies assentades eren només cinquanta-vuit i cent anys després, el 1712, hi havia unes cent divuit, molt lluny encara dels cent noranta-un caps de família de 1607. I és que la trajectòria de Vilallonga és, també en aquest punt, un reflex de la singladura que traçarà el conjunt del País Valencià al llarg del Set-cents.

Ifac 2011

Ja fa uns dies que ha acabat el període en el qual uns fan vacances, mentre la majoria fan cursos i congressos d'estiu, continuen treballant a casa, o traslladen la seua “oficina” al jaciment arqueològic. Els treballs d'excavació programats per interés científic que patrocinen museus, universitats i altres institucions públiques al període estival són prou abundants al nostre país, encara que la immensa majoria dels jaciments excavats són prehistòrics i, sobretot, d'època ibèrica o romana. Amb tot, un dels pocs jaciments datats en època medieval que té campanyes anuals d'excavació programada a casa nostra és el de la pobla d'Ifac, a Calp (la Marina), patrocinada i finançada pel Museu Arqueològic d'Alacant i la Diputació de la qual depén. I com no podia ser d'una altra manera, la campanya d'enguany s'ha desenvolupat, una vegada més, amb avanços importants en les troballes, i també amb sorpreses per a l'equip de voluntaris que hi han treballat sota la direcció de l'arqueòleg José Luis Menéndez. De fet, si per alguna cosa destaca aquest projecte, a banda de la informació científica que proporciona i, sobretot, que proporcionarà amb el temps, és el gran treball de difusió que es fa, a través de visites programades durant la campanya, mitjançant facebook i twitter, i encara més a través del blog del projecte Ifach que Menéndez escriu puntualment tots els dies, avançant les troballes de la jornada. I això ofereix als interessats, per tant, l'oportunitat de seguir dia a dia l'avanç de l'excavació.

Ifach

Al blog d'Harca ja hem parlat anteriorment de la pobla d'Ifac, fundada per Pere el Gran i impulsada per l'almirall Roger de Llúria a l'ombra del penyal, per controlar mitjançant els colons residents la costa sud del nou regne de València. Allò interessant del jaciment, però, és que la incipient vila va ser destruïda pels castellans al segle XIV, uns 60 anys després de la seua fundació, de manera que no ha sofert l'evolució urbanística de la resta de les viles de colonització fundades després de la conquesta, i a més a més ara és possible l'excavació i l'accés a la informació, cosa que no és gens fàcil en qualsevol altra pobla medieval que actualment és una ciutat habitada com Gandia o Vila-real, entre moltes altres. En qualsevol cas, abans d'entrar amb les novetats dels treballs d'enguany, serà bo recordar amb més detall i de forma amena el context històric i geogràfic del jaciment, gràcies a aquest vídeo de divulgació de fa dos anys, que explica el que se sap de la pobla a través de la documentació escrita i les excavacions de les primeres campanyes:

Seguir el procés en el blog de la pobla d'Ifach al llarg de l'estiu ha estat un plaer, i fer-vos ara aquest resum per a informar els que no ho han seguit també. Així, l'excavació començava al mes de juliol amb poques notícies i només algunes troballes a la muralla, ja que les novetats vindrien sobretot de la necròpoli, en els dies successius. En els anys anteriors ja s'havia excavat bona part del fossar de la porta de l'església de la Mare de Déu dels Àngels, un total de 16 tombes amb les restes de 20 individus, entre elles una persona aparentment important per la seua centralitat. L'excavació de la resta del fossar era, per tant, un treball que aparentment semblava ràpid i rutinari. Tanmateix, en una tomba doble que ja es coneixia es va confirmar, inicialment, cap a mitjans de juliol, que hi havia dos fases d'ús de la tomba, ja que havia estat reaprofitada. De fet, ja se sabia que una de les inhumacions responia a una obertura de la tomba posterior, cosa que hipotèticament quadrava amb les dades aportades per la datació amb Carboni-14 de les campanyes dels anys anteriors, que apunten a dos fases d'aprofitament del fossar: d'una banda el període 1290-1340, coincident amb la construcció de la pobla, i una segona fase de 1350-1400, durant el període de semi-abandonament posterior a l'atac castellano-genovés de 1359. Cap al dia 20 es confirma que la primera inhumació en aparéixer és un xiquet d'uns 8-9 anys, però al dia següent, quan es passa a excavar la segona inhumació, resulta que hi ha dos cranis, i la tomba es converteix en triple.

La necròpoli a l'inici de la campanya de 2011, tal com quedà l'any anterior. Al fons els carreus de la base de la torre-campanar de l'església

El dia 31 apareix una quarta persona soterrada per sota de les altres tres, cosa que permetia aventurar als arqueòlegs en aquell moment la presència d'un panteó, i argüir hipòtesis que ho expliquen: membres d'una mateixa família? Reaprofitament de tombes per la sobreexplotació del fossar i la consegüent manca de lloc? Com deia Menéndez al blog, només futures anàlisis d'ADN i Carboni-14 ens donaran la resposta. El dilluns de la setmana següent, el dia 25, el nombre d'inhumacions de la tomba ja arribava a 7, i la cota interior d'excavació començava a baixar, mentre es confirmava l'aparició d'una nova tomba a prop, la número 22. Dimecres n'eren 8 els soterrats, i el conjunt d'ossos en aquell moment semblava ja indestriable. De fet, quan al dia següent apareixen dues perdones més, sumant-ne en total 10, l'amalgama de restes és tal que els arqueòlegs comencen a plantejar-se si es tracta d'un ossari en el qual s'han dipositat les restes d'altres tombes més antigues, amb la finalitat de ser reaprofitades. Divendres no aparegueren més restes, cosa que feia sospitar que s'havien acabat, però dissabte a última arribaria l'onzena, i la sospita que encara seguirien apareixent-ne més.

La tomba “doble”, o T-20, en el moment d'excavació de la huitena inhumació

I mentre aquesta successió de notícies a la gran toma anava produint-se, els treballs a la resta de sectors avançaven a bon ritme. El sondeig en la muralla est a la recerca de construccions d'habitat donava negatiu, ja que sota la capa de runa de l'hotel derruït als anys 80 apareixia una capa de terra agrícola i de seguida la roca mare. Mentre, front a la porta principal d'accés a la pobla apareixia un mur mitger de tapia que feia pensar els arqueòlegs que estaven davant de les primeres estances d'habitació, en ser paral·lel a altres murs trobats en la campanya de 2009. En qualsevol cas, el darrer dia d'excavacions de juliol va ser fructífer, ja que no només va aparéixer l'onzena inhumació del gran ossari, sinó que també van aparéixer les primeres restes de la porta d'entrada a la pobla, en la muralla oest, el gran objectiu de la campanya, així com les primeres restes d'una nova capella a l'església, que s'afegia a l'anomenada capella sud excavada l'any passat. Com que el cos principal del temple està adossat a la muralla, l'església no tenia la tradicional forma de creu, de manera que les dues capelles estaven una al costat de l'altra, ambdues al costat sud.

Avançat el mes d'agost arribava la notícia que el Ministeri de Medi Ambient eliminaria amb maquinària les restes que quedaven de l'hotel derruït els anys 80, cosa imprescindible per a continuar amb l'excavació de l'església. Mentrimentres, les notícies arqueològiques se centraven en la porta, on aparegueren les primeres restes de l'arc, i guixeries que demostrarien que la porta estava decorada amb una espècie d'encoixinat en l'obertura de la cara interior. També apareixia una nova estança adossada a la porta i a les estructures adés esmentades, però es mantenia la incògnita sobre la seua utilitat. I més endavant, en baixar el nivell d'excavació de la porta, va aparéixer un escaló, de manera que quedava clar que aquella porta d'accés no era apta per a carros, només per a persones i bèsties.

La porta d'accés a la pobla d'Ifac

Pel que fa a la gran tomba, que des de juliol no havia aportat novetats excepte l'aparició de la inhumació número 12 entre l'amalgama d'ossos extrets, aportava encara noves sorpreses a mitjans d'agost: l'aparició d'una altre enterrament més, en aquesta ocasió en decúbit supí, que per estar anatòmicament format pareixia ser el darrer. Però el 23 d'agost, una vegada extret aquest darrer, apareixia el soterrament 14 de l'ossari. En la resta de l'excavació, el 15 d'agost el Ministeri començava a retirar la capa de runes de l'hotel, i pareixien les primeres peces de l'església, entre elles una de les impostes del sostre de la nau principal. Ara bé, les sorpreses vindrien amb la retirada total de les restes per part de les màquines, quan va eixir a la llum el mur nord de l'església i l'Altar major, i la confirmació que els fonaments de l'hotel no havien afectat l'estructura. Pel que fa a la segona capella sud, descoberta al juliol, es confirmava el tancament i amb ell la planta completa, així com el fet que al seu interior encara estava la major part del seu propi enderroc. De fet, l'estat de conservació de tota l'església, una vegada eliminat l'hotel, és més que acceptable, d'acord amb el que podia haver patit. El 23 d'agost apareix una espècia fust octogonal de pedra, diferent a la pedra arenisca localitzada fins ara, i amb un rebaixament en forma de piqueta, amb signes de desgast o polit per aigua, de manera que s'especula amb la possibilitat que es tracte d'una pica per a aigua beneïda. El dia 25 comencen a netejar l'interior de l'església, que ha quedat alliberada de les restes de l'hotel, amb la finalitat de deixar-ho preparat per a la campanya de l'any vinent. Però encara no han acabat les sorpreses i apareix l'Altar major. Es confirma que s'ha conservat una miqueta del sòl originari, i l'absis es conserva amb un metre d'alçada. I així, una vegada completada i alliberada la planta, la pròxima campanya aportarà més dades sobre l'interior de l'església.

L'Església de la Mare de Déu dels Àngels d'Ifac, amb la seua planta completa al descobert, vista des del costat nord amb l'absis en primer pla, i al fons la porta d'entrada.

Quant a la porta d'accés, els darreres treballs anaren encaminats a documentar el front exterior, mentre que la torre de guàrdia presentava una potencia estratigràfica considerable, amb un alçat de carreus important a la base. De fet, s'ha conservat una alçada de 3 metres del total de 7 o 8 que es calcula que tindria. Per finalitzar, en el darrer dia d'excavació, quan ja s'han traslladat totes les restes recuperades als magatzems, i s'està condicionant el jaciment per a la seua conservació en els pròxims 10 mesos, encara apareix la darrera inhumació al gran ossari: el colon número 15, que s'estava fent esperar. En realitat no queda clar al blog si és definitivament l'última inhumació de la tomba, ja que la campanya va acabar eixe dia, però l'any vinent ho sabrem. En qualsevol cas amb aquesta aparició es tancava la campoanya a falta de prendre algunes cotes i dibuixar plànols. Tanmateix, com és ben sabut, l'arqueologia no acaba amb els treball d'excavació, i al llarg de la tardor i l'hibern espera als arqueòlegs una llarga faena de catalogació i estudi de les peses recuperades, especialment enguany amb la tomba múltiple, i d'interpretació de les estructures localitzades. Caldrà esperar a llegir els treballs científics que en el futur, que aportaran totes aquestes dades, per conéixer-ho tot millor, però de moment ens haurem de conformar amb açò. En qualsevol cas, hem d'agrair a José Luis Menéndez la faena de difusió que fa.