La primera Delicada de Gandia?

El destí ha sigut generós amb Narcisa. Prou que sabem de la seua vida i de la seua família si tenim en compte que es tracta de l’esposa d’un llaurador que va viure a Gandia a les darreries del segle XIV. Ni de lluny la fortuna es mostra així de còmplice amb totes les dones i permet només a unes poques, les de l’alta noblesa i la burgesia més acomodada, de burlar el pas del temps. I és que les dones, fins a dates ben recents, han romàs en els afores de la història. Quan han emergit, quasi sempre ho han fet en referència a una figura masculina: filla, esposa, mare. Les tres edats que marquen la singladura vital d’una dona, des de la reina més poderosa fins a la més pobra desgraciada de qualsevol indret perdut de l’Occident medieval. I Narcisa no és cap excepció.

Amb tot, cal ser justos, Narcisa tampoc és una qualsevol. De fet, si tenim constància de la seua existència és perquè pertany a una família acomodada, de camperols, és cert, però amb les necessitats bàsiques ben cobertes i un volum notable de recursos econòmics. En efecte, les fonts escrites presenten el seu home, Guillem Ponç, com a llaurador, encara que és poc probable que ell mateix treballara la terra, sobretot durant les darreres dècades de la seua vida. El seu temps el devia ocupar, més que el treball amb l’aixada, la compravenda de productes agrícoles i de bestiar, les visites a l’oficina del notari per a enregistrar les transaccions i, clar està, inspeccions regulars a les terres per a evitar els furts i les malifetes dels joves que en més d’una ocasió fan la llesca. La trajectòria de Guillem i Narcisa és, tot plegat, la història del treball quotidià i de la gestió amb seny dels recursos, d’aquells que viuen sense mai estirar més el braç que la mànega.

Representació d'una boda medieval

Guillem Ponç i Narcisa tenen dos fills, Guillem i Jaume. És cert que les famílies benestants acostumen a tindre progenitures més extenses però, en qualsevol cas, l’efectivitat mostrada pel matrimoni és rotunda: els dos cadells arriben a edat adulta, mentre que la major part dels pares, els ducs de Gandia sense anar més lluny, han de soterrar fills que no sobreviuen als primers anys de vida. El primogènit rep el nom del pare i, curiosament –perquè no sol ser habitual amb els primers fills– és encaminat cap a la vida religiosa. No coneguem ben bé les etapes de la seua carrera eclesiàstica perquè quan el documentem a les fonts escrites figura ja com a prevere de l’església de Santa Maria de Gandia.

Cap a finals de 1401 Guillem adquireix dels germans Sarriba, hereus, a ben segur, d’un prevere recentment difunt, “un llibre de pergamí anomenat ‘Breviari segons ús i costum del bisbe de València’, de lletra gran, en el que hi ha 447 planes totes amb caplletra i amb un saltiri amb caplletres d’or i blau, amb les seues cobertes ferrades”. Per ell, Guillem ha de desemborsar 385 sous, una xifra que equival al preu d’un mul –indispensable per a les tasques agrícoles– de les millors condicions. Sens dubte, el seu ascens en el clergat va continuar fins que el 1426 documentem que des de uns anys enrere exerceix el càrrec de vicari de l’esmentada parròquia. Es tracta de la segona autoritat eclesiàstica, únicament sotmesa a les ordres del rector de Gandia i, per descomptat, del bisbe de València. Les seues responsabilitats inclouen fer-se càrrec de la rectoria quan el seu titular està absent, que sol ser la major del temps, revisar els comptes i presidir les reunions del capítol local, així com qualsevol acte religiós. Fet i fet, en la pràctica Guillem Ponç, fill, és el capellà amb més poder de Gandia durant la major part de l’any.

Fa la impressió que el seu anar i vindre pels carrers de la vila és constant, atès que els notaris sempre el troben a mà per a signar com a testimoni de les operacions que enregistren. La seua casa, que heretarà dels pares, deu estar situada a un dels carrers principals que recorren la vila, prop de la plaça Major. La qualitat de la residència esdevé un altre indicador que no som davant una família amb escassos recursos. Entre els veïns del carrer destaquen Joan Pelegrí i Blai Blasi. El primer és un pintor que ha fet diversos treballs per les esglésies de la comarca i a la mateixa vila i, a més, és sogre del batle de Vilallonga, Francesc Monyós, la qual cosa pressuposa certa prestància social i nivell econòmic. El segon, igualment gendre de Pelegrí, és un dels primers mestres sucrers en arribar –en el seu cas, des de Palerm– a l’horta de Gandia, quan aquest cultiu comença a despuntar sobre el paisatge agrari local.

Fet i fet, el prevere Guillem Ponç és un personatge conegut i respectat. Possiblement per això, i perquè ambdues famílies es coneixen de temps enrere, que el cavaller Joan de Cabrera l’escull com a un dels seus marmessors, és a dir, un dels responsables de fer complir les seues testamentàries. A més, el nomena tutor i curador dels seus fills. Una responsabilitat, aquesta, digna de la més absoluta confiança i que no tots estan disposats a acceptar perquè no són poques les ocasions en què les gestions del tutor són qüestionades a través de la justícia pels orfes en arribar a la majoria d’edat. La gestió de Guillem Ponç al capdavant de la marmessoria i de la tutoria, tanmateix, resulta brillant, fora de qualsevol sospita. Bona prova d’això és el fet que anys més tard un altre dels cavallers que resideixen a la vila, Pere de Trullàs, el nomena igualment marmessor seu. Aquestes tasques solen vindre acompanyades, encara que no sempre, de retribucions econòmiques més o menys generoses, Trullàs li deixa en compensació pels seus treballs 100 sous o, el que és el mateix, el consum de forment d’un adult durant any i mig. En realitat, aquests treballs de marmessor o tutor d’orfes són responsabilitats que el jove Guillem ha aprés a casa perquè el pare també ha sigut reclamat en diverses ocasions per la comunitat, a través de la cort del justícia, a fi d’exercir-les en favor d’altres als que la mort els sobrevingué sense temps per redactar les darreres voluntats.

És possible que, a banda de Guillem i Jaume, Narcisa donara a llum altres fills que no arribaren a l'edat adulta

Del segon fill de Narcisa i Guillem Ponç, Jaume, disposem menys informació. En 1401 signa amb Joana, la filla de Domingo Anyegot, llaurador com el seu pare, el contracte de germania pel qual inicien una nova singladura conjunta. La particularitat d’aquest règim matrimonial consisteix en la posada en comú dels béns de cadascun dels cònjuges. Per això, cada una de les parts sol apartat el mateix a la nova unitat familiar. Jaume aporta 2.000 sous que rep directament del seu pare “in dineriis peccuniis numeratis”. El fet de rebre aquesta quantitat de diners en moneda comptant i sonant és un altre reflex de la capacitat econòmica d’aquesta família, entre altres raons, perquè a l’edat mitjana, si bé és cert que tot es mesura en diners, la moneda escasseja. Per això mateix, disposar d’aquesta liquiditat esdevé un signe de distinció.

La candidata escollida –perquè els matrimonis, tant se val si es tracta dels reis com dels burgesos, dels cavallers o dels llauradors, és el resultat d’una selecció i una negociació– prové d’un nivell socioeconòmic similar, atès que rep de la seua mare, Miquela, –el pare aleshores ja és mort– 2.200 sous d’aquesta forma: 200 sous valorats en un tros de terra a l’horta de Gandia, altres 200 sobre un tros de terra de secà al llogaret de Benieto Jussà, altres 200 estimats en una casa a la vila i encara 200 més en robes i joies, una altra forma de condensar la riquesa. Els 1.400 sous que encara resten són satisfets a la jove parella també en diners comptants. Tot plegat, doncs, un patrimoni valorat en 4.200 sous que és més del que moltes famílies de la mateixa vila de Gandia mai arribaran a reunir. Per completar la donació Miquela es compromet a lliurar al patrimoni familiar la resta de drets, béns mobles, immobles i semovents que posseïsca en el moment de la seua mort.

Guillem Ponç i Narcisa, com veurem tot seguit, tampoc han lliurat la totalitat dels seus béns al fill sinó que, com sol succeir en les ocasions que els pares sobreviuen al matrimoni dels fills, es reserven una part de l’explotació familiar per garantir-se el seu propi sosteniment. I és que no són pocs els casos en què per culpa de desavinences o simplement el pur instint de supervivència els fills condemnen els seus progenitors amb l’abandonament i la més crua indigència. La Gandia que viuen, perquè hi ha espais on simplement es viu i altres que es viuen, és una vila en creixement. El seu duc, Alfons el Vell, està decidit a esborrar les petjades que ha deixat la guerra amb Castella de trenta anys enrere. I per a això compta amb l’ajuda indispensable dels prohoms de la comunitat, artesans, mercaders i notaris en la seua major part, però també llauradors benestants com Guillem. La renovació de la vila és ben visible sobretot a l’església.

Campanar de la Col·legiata de Gandia

El que pogués quedar del temple construït al segle XIII és completament ensorrat per a aixecar un nou edifici d’acord amb les noves modes arquitectòniques, el gòtic, i la dignitat senyor d’aleshores que a més de membre de la família reial del Casal de Barcelona, és comte de Dénia, marqués de Villena, condestable a Castella i primer duc de Gandia, la qual converteix en el centre neuràlgic dels seus dominis. Així, doncs, els millors artistes de la Corona d’Aragó s’apleguen a la vila per a pintar, esculpir i tallar diferents escenes amb motius religiosos i formes vegetals sobre l’església. Un pedrapiquer, pic en mà, dibuixa una flor que ha d’anar sobre la cornisa de l’entrada principal. La col·loca al seu lloc, després fa una passa enrere i la contempla satisfet amb el treball ben fet, ignorant completament que en el futur aquesta flor ha de matar a una jove donzella. D’ací la llegenda de la Delicada de Gandia, aquella donzella que muigué pel “simple” impacte d’una floreta.

I així passen els dies i els anys per a la família de Guillem, fins que un dia qualsevol, concretament un divendres dos de maig de 1404, heus ací que trobem la Narcisa “detenguda de gran accident en ma persona per raó d’una caiguda”. Si per una flor diran que les xiques de Gandia són unes delicades, què haurien dit de conèixer la “simple” caiguda de Narcisa. Ben bé que podríem dir que Narcisa va ser la primera Delicada de Gandia. Aquelles paraules, però, també amaguen una gravetat major. On i com va caure no ho sabem, però Narcisa està segurament estesa al llit, paralítica, si no tetraplègica. Paraules massa rebuscades, tècniques si es vol, per a aquelles gents de l’edat mitjana, més hàbils en la descripció plana i senzilla. Narcisa es troba impedida, “estant, emperò, en mon bon seny”. Per això mateix, conscient que el seu final està pròxim, es decideix a dictar el seu testament. Per primera vegada en tots aquests anys emergeix per fer sentir la seua veu a través, això sí, de la mà d’un altre, el notari de confiança de la família. Esteve Corts s’ha apressat a acudir a casa d’en Ponç, a qui coneix bé per la multitud de negocis que li ha escripturat. I és que abans, vull dir abans de la batalla d’Almansa, els valencians ja anaven a casa el notari, fins i tot, molt més que ara.

“En nom de Déu eternal, etcètera”, així comença el testament de Narcisa, una clàusula d’inici realment poc utilitzada pels notaris en aquests casos. I és que el document sorprèn per l’absència quasi absoluta de les fórmules habituals en aquest tipus d’actes. Narcisa deu haver tingut temps de madurar les decisions amb calma, però la seua exposició omet qualsevol circumloqui. Abans que res cal escollir els responsables de materialitzar les últimes disposicions. I Narcisa no compta amb ningú de més confiança que el seu marit, que ha sigut company fidel i suport indispensable en el discórrer per aquest món d’angúnies i malfiances. No deuríem de pressuposar cap tipus de sentiment entre les famílies de l’Antic Règim. Les dures condicions de la vida quotidiana deixen poc de marge per l’aflorament d’emocions entre els cònjuges o entre els pares i els fills. Ja ho he dit, el matrimoni és un negoci, la vida, una lluita sorda i constant. Per això mateix, l’elecció de Narcisa resulta més suggestiva encara si cap. Lluny de qualsevol formulisme imposat per la societat, és el reflex d’una complicitat i, per què no, d’una estima forjada al llarg dels anys que transpira a través de la documentació. L’altre dels marmessors és el primogènit, el prevere Guillem. Tant el pare com el fill coneixen bé quins són els procediments que cal seguir arribat el moment definitiu. Narcisa sap a qui confia les seues darreres voluntats i, en tractar-se de parents tan pròxims, els donatius resulten sobrers.

Detalls del àngels de la porta principal de la Col·legiata de Gandia

El primer manament que reben els marmessors fa referència al soterrament: “elig la sepultura del meu cors en la capella de nou construïda en la ecclésia de nostra dona Santa Maria de la dita vila sots invocació de Santa Maria Magdalena per en Guillem Papiol, difunt, i la seua dona, Isabel, muller sua e neboda mia”. Es tracta, sens dubte, d’un acte singular. I és que només les famílies més riques poden permetre’s el luxe de soterrar-se a l’interior de l’església i, a més, a una capella familiar pròpia. Òbviament, la titular de la capella ja deu haver sigut consultada prèviament, però cal també que el bisbat i el rector donen el pertinent vistiplau. Per descomptat, el fill haurà fet algunes gestions com a prevere, però per acabar de convèncer qui calga Narcisa deixa 200 sous per a comprar “en la vila de Gandia o terme de aquella” una renda que produïsca 10 sous anuals en concepte d’interessos per al manteniment d’aquella capella. Cal afegir que, a més de guanyar-se la simpatia de les autoritats eclesiàstiques, Narcisa el que pretén és garantir alguns ingressos al seu primogènit, que viu de cantar misses de difunt i poca cosa més. No veurà ella quant lluny arribarà, anys a venir, el jove Guillem.

Ací acaben les disposicions que han de procurar-li el descans etern. Toca ara afrontar qüestions més prosaiques i sovint més delicades que han de veure amb aquest món. Al haver estat casada en règim de germania, li corresponen la meitat dels béns que ara –en el moment de dissolució forçada d’aquesta societat– el matrimoni posseeix. Abans, però, de procedir a la partició dels béns, Narcisa ordena que els 2.000 sous que se li han de donar al seu fill Jaume pel seu matrimoni “sien stats pagats dels béns comuns d’ell [el marit] i de mi, de nostra germania. E que en açò al dit marit meu no puixa ésser feta qüestió”. La confiança en Guillem és absoluta. Per això mateix, per l’estima que li confessa, “leix al dit marit meu de tota la vida sua tant solament e aquell dit marit meu, hereu e usufructuari faç e ordene”.

Mentre visca Guillem podrà administrar i servir-se dels béns que correspondrien a la dona i això amb independència que es case de nou que, com Narcisa deu sospitar, és el més probable. Ben mirat, és el que espera la societat que faça Guillem, més encara si els fills ja no són uns xiquets. I és que si ja resulta estrany trobar una dona sola, més difícil encara documentar un vidu. Els sentimentalismes són una creació burgesa del segle XIX, ja ho he avançat. A l’edat mitjana, en canvi, impera cert grau de pragmatisme, més intens encara entre els sectors populars. Així, doncs, per afrontar la vellesa, sempre difícil i amarga, millor trobar un nou company, companya en aquest cas, que no afrontar-la en solitud perquè poca cosa o no res es pot esperar dels fills. El nomenament de Narcisa en favor del seu marit és en qualitat només d’usufructuari dels béns que a ella li corresponen. Això no vol dir que Guillem no pot disposar lliurement d’ells en cap moment, tampoc quan redacte el seu propi testament. I això perquè “al dit Jaume Ponç, fill meu, hereu meu propri e universal, aprés òbit del dit marit meu, faç e instituhesc per dret de institució a fer d’aquells béns totes les seues volentats”. Aquestes són les darreres disposicions que deixà per escrit Narcisa.

Podem aventurar, a més, el lloc on reposa el cos de Narcisa, a l’interior de la Seu o, com es coneixia a l’edat mitjana l’església de Santa Maria de Gandia. Els treballs arqueològics i de documentació que en els darrers anys s’han realitzat a l’esmentat temple cristià permeten concloure que les restes de Narcisa s’hi troben en les capelles que hui corresponen a dues advocacions diferents de la Mare de Déu, la dels Dolors i la de les Ànimes. No sospitava Narcisa que, temps a venir, els turistes es farien fotos sobre la seua tomba, ni que historiadors glossarien les seues batalles quotidianes i menys encara que lectors s’entretindrien en escoltar-les. Com diu la cançó, “són les coses bones de passar a l’eternitat”.

En la capella de l'esquerra, en l'interior de la Col·legiata de Gandia, és on probablement descansa Narcisa

Aquest text va ser originalment publicat en el número #05 de la revista Lletraferit.

El metge del rei i la medicina medieval

Un dels temes que els escriptors de novel·la històrica han freqüentat en els darrers anys amb més insistència és, sens dubte, el de la medicina i els metges a l’edat mitjana. Per esmentar alguns títols, El metge de Noah Gordon, El sanador de Caballos, El jinete del silencio de Gonzalo Giner, i darrerament, en la literatura catalana El metge del rei. En aquest últim, Joan Olivares recrea la vida de Lluís Alcanyís, qui, en efecte, va ser metge del rei Ferran II i, també, del papa Aleixandre VI. Va ser el primer en ocupar la càtedra de medicina de la Universitat de València el 1499. Donats els seus orígens jueus fou perseguit per la Inquisició i, finalment, cremat en la foguera el 1506. Val a dir que el treball d’Olivares ha estat guardonat amb el premi Enric Valor del passat 2014. Certament, a la Corona d’Aragó es va consolidar una tradició mèdica entre la població jueva al llarg dels segles XIII i XIV. Particularment hi va destacar l’aljama hebraica de Xàtiva, de l’escola de la qual van eixir noms tan rellevants com Ferrer Torrella (c. 1420-1491), Pere Pintor (c. 1423-1503) o l’esmentat Lluís Alcanyís (c. 1430-1506). En realitat, aquesta associació entre els jueus i la medicina no era exclusiva dels estats de la Corona d’Aragó. Sense anar més lluny, en Al-Àndalus hi va destacar la figura de Maimònides. Igualment, la coneguda Escola de Salern va ser fundada, segons la llegenda, per un grec, un àrab, un llatí i un jueu. A més, també els metges cristians, com Arnau de Vilanova, begueren d’aquesta tradició mèdica jueva.

Condemnats a la foguera, com Alcanyís

El saber mèdic, però, anava molt més enllà d’aquestes figures com Pintor o Alcanyís, o d’altres d’origen no jueu com Pere Ros, que va ser metge de Pere el Cerimoniós. Les urgències de la població eren altres. De fet, les malalties dels potentats sempre han tingut a veure amb l’excés de menjar –la gota, per excés de carn– mentre que en el cas dels desafavorits era justament la mancança d’aliments el que fomentava les malalties. Fins i tot aquests metges de renom no podien viure únicament de l’atenció als poderosos. Alcanyís, tot i ser el metge del rei -en realitat era un més dels galènics que atenien el monarca-, el 1490 fou nomenat, per dir-ho en termes moderns, perit mèdic de la cort del justícia criminal, i l’any posterior metge de l’Hospital dels Innocents, també a la capital del país.

Els metges eren, per tant, la jerarquia pel que feia a la cura i el saber mèdic de la societat. Tot i l’excepció d’Alcanyís, el seu era un coneixement més aviat teòric, dedicat a la reflexió i a l’escriptura de tractats. Els que exercien una medicina que podríem dir «a peu de carrer» eren els barbers i els cirurgians, deixant a un costat, clar esta, el ventall de tradicions curanderes i pràctiques populars. Aquesta complementarietat queda palesa en les ordinacions navals de Pere el Cerimoniós, les quals establien que totes les embarcacions portaren entre la seua tripulació un metge i un cirurgià. Amb tot el treball més manual estava en mans dels barbers. És cert que, com indica el seu nom, afaitaven les barbes, però a més d’això eren els responsables de les cures, així com d’extraure els queixals. Fou un dels primers col·lectius professionals de la ciutat de València en constituir-se en confraria, concretament el 1310 gràcies a un privilegi de Jaume II. La multiplicitat de tasques que desenvolupaven es reflectia en un ampli ventall d’eines especialitzades, segons la faena que anava a fer-se. Com els artesans d’altres oficis, també els barbers, i els cirurgians, transmetien les seues ferramentes als seus parents o als seus deixebles, com una possessió més.

Barber traient els queixals

Barbers i cirurgians sovint entraren en conflicte perquè, en opinió dels darrers, aquells s’excedien en les seues funcions. I és que la pràctica de la flebotomia –provocar el dessagnat de forma controlada d’un pacient, que es considerava una de les principals tècniques terapèutiques, sinó la que més– era també exercida pels barbers, però els cirurgians reclamaven aplicar-la de forma exclusiva. Si bé el col·lectiu més nombrós era el dels barbers, des de 1462 hi havia a València una aula de cirurgia, que seria complementada amb la càtedra de medicina quan es va crear l’Estudi General el 1499. Pel que fa al coneixement del cos humà, no va ser fins a les darreries del segle XIV quan els cirurgians pogueren examinar-lo lliurement, gràcies al vistiplau de la Corona. El beneplàcit papal tardaria quasi un segle més en arribar, el 1484, de la mà de Sixte IV. Val a dir que, fins on sabem, els morts que es feien servir en les disseccions eren sempre de condemnats a mort, o rodamons de les minories religioses. En qualsevol cas, no fou fins Leonardo da Vinci que s’aconseguí un coneixement detallat del cos humà.

Cirurgià realitzant una flebotomia

Respecte a la presència femenina, a casa nostra no hi va haver cap dona que destacara en el camp de la medicina. El seu era l’espai domèstic on desplegaven ventall de coneixements i tradicions que havien passat de mare a filla de forma oral. Particularment, les qüestions referides a l’embaràs i, per descomptat, el moment del part, estaven dirigides per dones. De fet, el tractat De passionibus mulierum aconsellava –ja al segle XI– que les mateixes dones pogueren diagnosticar-se i tractar-se les malalties relacionades amb el seu cos i que aquelles que disposaven del coneixement devien instruir les que no sabien, a fi d’evitar la intromissió dels homes en aquests afers. En el conjunt europeu sí que hi va haver diverses figures femenines que sobresortiren. Segons Salvatore de Renzi, coneixem el nom de cinc dones que es van formar a l’escola de Salern als segles XIV i XV: Abel·la de Salern, que va publicar dos tractats que no han arribat fins a nosaltres, Rebeca de Guarna, Mercuriade i Constança Calenda, especialitzada en el tractat de problemes de visió, i Trota de Salern, a qui se li reconeix que va escriure, almenys, dos tractats. Fora de l’àmbit de l’escola de Salern cal fer esment de Hildegarda de Bingen (que era igualment compositora, escolteu els seus greatest hits ací). També la literatura de l’època atribueix tasques sanitàries a les dones com en el romanç de Chretien de Troyes, Erec i Enide.

Dones assistint al part

L’organigrama sanitari el complementaven els apotecaris. Per buscar un paral·lelisme actual podríem dir que eren els farmacèutics a l’edat mitjana (no debades farmàcia en grec es diu apoteca). Eren ells els que confeccionaven i dispensaven els beuratges i ungüents que els físics receptaven als malalts. En la seua fabricació es feien servir espècies, raó per la qual també foren els responsables de la comercialització al detall d’aquestes. Entre els productes exòtics que comercialitzaven es trobava, a més, el sucre, per bé que al segle XV el regne de València era autosuficient gràcies a la canyamel de l’horta de Gandia i, en conseqüència, no era ja un producte tan rar. Per acabar, possiblement perquè dispensaven d'espècies i mel, també venien tota classe de ciris i candeles. Al remat, la botiga dels apotecaris era, com les farmàcies d’ara, un lloc on podies trobar qualsevol cosa relacionada amb la cura del cos.

"El deute que hom paga"

Un món complexe, per tant, el sanitari a l’edat mitjana on, a grans trets, només els benestants tenien dret, previ pagament, a una sanitat digna i de qualitat. Sembla que aquest puga ser el model de referència d’alguns governants. No vos sembla? Que Sant Blai vos cuide la gola, i Santa Llúcia vos conserve la vista. Salut!

Si voleu saber més: Cabré, Montserrat y Ortiz, Teresa (edits.), Sanadoras, matronas y médicas en Europa, siglos XII-XX, (Barcelona, 2001); Ferragud, Carmel, Medicina i promoció social a la Baixa Edat Mitjana, Corona d’Aragó, 1350-1410, (Madrid, 2005).

Dona tenint cura del malalt

La miraculosa banya d'unicorn en temps de Joan I de Girona (1377-1378)

«L'unicorn, a causa de la seua manca de temprança, sense saber com controlar-se davant el plaer que sent per les donzelles, s'oblida de la seua ferocitat i salvatgia i, deixant a un costat tota por, va cap a les donzelles assegudes i s'adorm en la seua falda; és llavors quan el caçador el pot prendre». Això era el que Leonardo da Vinci deixava escrit a finals de la dècada de 1470 en un dels seus llibres de notes, en el qual, alhora, dibuixava aquests bells traços. Sí, Leonardo da Vinci, el geni universal, l'home del Renaixement, també creia en els unicorns, com la resta d'europeus de la seua època. ¿Per què no havia de fer-ho, si això era precisament el que deien els llibres amb els quals s'havia format? De fet, tothom sabia que els unicorns existien, era vox populi; potser ningú no n'havia vist cap o potser alguns pocs sí que ho afirmaven, tornats de viatges a llocs llunyans, on n'havien sentit parlar de la seua existència i, fins i tot, perjuraven haver-los vist. Els unicorns, en l'imaginari col·lectiu d'Occident i de Pròxim Orient, existien pràcticament des de sempre. Eren citats en els tractats perses, grecs i romans, que els ubicaven a l'Índia, i, per si fóra poc -la prova definitiva per a un home medieval- apareixien en diversos passatges bíblics, com els Psalms o els llibres d'Isaïes i Job (fent referència, probablement, a un tipus de bou salvatge amb les banyes simètriques, tal i com el podem veure en aquest baix-relleu assiri). En tot cas, l'obra clau de l'Antiguitat de la qual begueren tots els bestiaris medievals fou el Physiologus, un manuscrit anònim sobre animals, plantes i roques, escrit en grec a Alexandria durant el segle II. En ell apareixen les característiques que Leonardo da Vinci encara recollia tretze segles després: l'unicorn era un animal menut, però realment ferotge, impossible de caçar per l'home si no era a través d'una trampa: posant-li com a esquer una dona verge, ja que els unicorns sentien una feblesa especial per elles i s'amansaven de tal manera que s'adormien a la seua falda, únic moment en el qual podien ser capturats. D'ací a la reinterpretació cristiana d'aquell comportament hi havia un pas: l'unicorn era una al·legoria de Jesucrist, menut per la seua humilitat, ferotge en la seua lluita contra el dimoni i pacífic davant les verges, que representaven Maria i tota l'Església universal; la banya, poderosa i enroscada, era correlat de la connexió mística entre Déu i el seu fill.

A esquerra i dreta, gàrgoles amb forma d'unicorn a les catedrals de Barcelona i Ciutadella. 

En el centre, un dels tapissos de la sèrie La Dame à la licorne, teixits en Flandes a finals del segle XV per a un noble de la cort reial francesa

Dels poders terapèutics de les banyes de l'unicorn, precisament, parlava un altre tractat grec de l'Antiguitat, l'Indica de Ctesias, segons el qual estaven fetes d'una substància especial, l'alicorn, que podia purificar tota mena de substància emmetzinada i guarir aquells qui havien estat objecte d'enverinament. És per això que aquest element amb suposats poders protectors es convertí en un preuat objecte de desig en l'entorn de les corts medievals, especialment les de reis, prínceps i altres grans senyors, sempre pendents del risc que comportaven les conxorxes per eliminar-los físicament a través de tot tipus de verins. Així, com va mostrar Odell Shepard en el seu clàssic estudi The Lore of the Unicorn (1930), començà un veritable tràfic d'alicorn per tota Europa, bé en forma de petits trossos que servien com a antídot i amulet, bé en forma d'objectes artesanals destinats als poderosos (anells, empunyadures, ceptres, etc.), bé en la seua matèria primera: les banyes d'unicorn senceres, en tota la seua esplendor. Aquestes darreres eren les que reforçaven el convenciment total en l'existència d'aquells animals dels quals parlaven els llibres de ciència de l'època; qui n'havia vist una no podia dubtar-ho: els unicorns existien. I quina mena de banya era la que veien alguns pensant que era d'unicorn? Doncs ni més ni menys que les procedents dels narvals, una espècie àrtica de cetaci caracteritzada per tindre un gran ullal, de fins a dos metres i mig, com els que podeu veure en les imatges següents. Així, com han documentat Bruno Faidutti, Alexander Pluskowski i molts altres, els ullals de narval, que eren capturats per esquimals a Grenlàndia, s'introduïren en els mercats europeus fent-se passar per banyes d'unicorn, de manera que a la darreria del segle XV, per exemple, el duc de Borgonya Carles el Calb en tenia fins a sis complets, que exhibia orgullosament en els festins i celebracions més importants (entre les joies de la Corona austríaca, d'altra banda, encara se'n conserva un, l'ainkhürn). De més a més, amb ells es confeccionaven objectes de luxe, també per als àmbits cortesans, dels quals segurament el més espectacular és el tron de la Corona danesa, fet en el segle XVII suposadament amb alicorn i que, analitzat contemporàniament, ha donat com a resultat la seua elaboració amb ullals de narval.

A l'esquerra, un grup de narvals. Enmig, els seus ullals. A la dreta, el tron de la coronació del rei de Dinamarca (1662-1671)

Els membres de la casa reial aragonesa, com no podia ser d'una altra manera, també anaren darrere del preuat alicorn. Probablement ho feren tots, però de qui tenim constància plena és de Joan, fill de Pere el Cerimoniós, que regnà la Corona entre 1387 i 1396 i es guanyà el malnom de Joan el Caçador, l'Amador de la gentilesa, o el Descurat, ja que els seus principals interessos estaven en els sumptuosos plaers de la cort i no el govern dels regnes. El cronista saragossà Jerónimo Zurita deixà escrit que «en todo eran sus cosas tan singulares y raras, y de tan excesivo precio, que en ninguna otra corte se pudiesen no solamente igualar, pero ni aun hallar», una impressió que el barceloní Josep Maria Roca reforçà en la seua biografia moderna, Johan I d'Aragó (1930), en la qual insistí, amb ulls contemporanis, en el pretés caràcter supersticiós del personatge. Allò ben cert, en tot cas, és que gràcies a aquest treball tenim ben documentat l'interès de Joan per les banyes d'unicorn i la seua utilització, si més no durant el seu període com a duc de Girona, el títol que a partir d'ell reberen els hereus de la Corona. Sabem, per exemple, que en 1377, quan Joan comptava amb 27 anys i havia vist morir tres fills mascles de manera consecutiva, demanà al bisbe de Lleida la banya que es trobava a la capella funerària d'Ot de Montcada, dins de la catedral, fent esment dels seus poders antiavortius: «qui·n tenga ab si, no·s pot de son prenyat afollar». El prelat, tanmateix, li indicà que l'havia agafada el comte d'Urgell, a qui s'adreçà Joan reclamant-li-la «tota o ço que n'hajats» diverses vegades, «cor la hajam molt necessària». El comte, finalment, li la trameté, informant-lo que, a més a més, tenia constància de l'existència d'altres dues banyes d'unicorn, «la una que és a Roncesvalls, en Navarra, e l'altra que és en una esgleya ermitana de illa de mar». El primogènit, en correspondència, prometé tornar-li un fragment i li féu relació dels miraculosos poders de l'alicorn, segons havia pogut comprovar recentment, quan un escuder del seu cunyat, el comte d'Armanyac, li'n donà un tros a Perpinyà, «quaix en quantitat de una amel·la», que havia portat de l'illa de Rodes. A la mateixa ciutat de Perpinyà, com li comentà l'escuder que havia vist fer al mestre de l'Hospital a Rodes, féu enverinar dos gossos i, posteriorment, tocà només un amb l'alicorn: «e aquell qui no fou tocat de la dita banya tantost morí e l'altre guarí». Encara més, el poder d'aquell trosset de banya d'unicorn havia estat certificat amb la intervenció en diversos casos de persones emmetzinades o malaltes a la ciutat de Girona:

Lo dia de Divenres Sant, e anants per les esgleyes segons és acostumat, e passants per un carrer, oym en una casa grans crits e plós e nós volguem saber què ere allò, e digueren-nos que eren dues criatures poques qui havien menjat realgar [arsènic], e nós entram en la casa on eren e veem les criatures qui eren fort inflades e quaix a la mort, traguem aquell troç de l'unicorn que nós ara portam e metem-lo en aygua, e de la dita aygua begueren les dites criatures e tantost foren guarides, axí que huy són vives e sanes... Aprés una dona vídua d'aquesta ciutat, la qual segons fama no és bona de son cors, e sos amichs per la desonor que n'avien donaren-li metzines a menjar, e tantost que ella se sentí metzinada trameté a nós per l'aygua, en què tocà lo dit unicorn e begué de la dita aygua, e guarí tantost, e huy en dia és sana e despuys no la han gosada metzinar... Aprés una dona d'amor de Déu [molt pobra] vench a nós e va·ns dir que son fill stave a la mort, e nós demanam-li què mal havie e ella dix-nos que havie la mala buanya [una malaltia cutània] e demanà·ns de la dita aygua, e nós donam-li'n e enviam a un cavaller nostre, e féu-li beure de la dita aygua e ruxaren-li la cara on havie la mala buanya segons que nós li haviem manat, e dintre dos dies lo fadrí guarí e és viu e sa... Altre jorn una dona de poch stament vench ab una filla sua al braç a nós e dix-nos que a la dita sa filla un scurpí la havie picada en la cara, e veem-li la cara tota inflada, e dix-nos si l'aygua del unicorn li seria bona e nós diguem-li que hoc, e banyam en l'aygua l'unicorn e fem-li'n beure e ruxar la cara, e açò li fem continuar dos dies arreu e guarí tantost, e huy en dia és sana.

De la mateixa manera, segons es relatava en la mateixa lletra, Joan volia provar amb dos coloms o dos polls -enverinant-los fortament- les propietats de la banya d'unicorn que el comte d'Urgell li havia tramès. La prova, no obstant això, no es realitzà finalment amb animals, sinó amb persones -amb persones, però, de segona categoria a ulls del primogènit, és a dir, musulmans i jueus. Als pocs mesos d'aquella carta informà als oficials reials de justícia que: «per assayar e provar alscunes coses qui són bones contra verí mortal, en tant que preserven de mort qualsevol persona que y aja d'aquell reebut, havem ordenat e acordat que en los primers dos moros o mores, o juheus o juhies, que sien condempnats o condempnades a mort en aquest regne [d'Aragó] e en aqueix [de València] façam fer assaig e prova de les coses dessús dites». Si algun dels dos subjectes sotmès a l'experiment -el mateix que el dels gossos- eixia amb vida, seria perdonat i tingut per absolt... La realitat, però, fou ben diferent. Finalment només s'utilitzà un condemnat a mort, un jueu del regne d'Aragó, per al qual dos dels metges reials, Guillem Colteller i Joan d'Ordàs, prepararen «les pus forts metzines que pogueren» i li les donaren a beure. En prendre el verí caigué a terra «com a mort» i llavors li donaren «per força V cullerades d'aygua en què la dita banya era estada banyada e féu-li gitar mantinent totes les dites metzines e tornà tantost en son seny axí com si res no fos estat». De fet, el jueu «visch després V jorns aytant sa com d'abans», però aleshores, sense commiseració, el príncep ordenà que el penjassen: «mas despuys lo faem penyar». Allò important per a ell, en qualsevol cas, era que, segons l'experiment, la banya d'unicorn que tenia en el seu poder funcionava a l'hora d'evitar la mort per enverinament. 

La seua fe en l'objecte, evidentment, no degué ser cega ni degué evitar que continués prenent tota mena de mesures preventives a l'hora de beure i menjar, però, més enllà de la seua efectivitat, Joan obtingué amb aquells experiments una altra cosa realment important: encara més prestigi i autoritat simbòlica. La notícia degué córrer entre tots els grans senyors de la Corona i de seguida començà a rebre peticions per tal de compartir trossos de la banya: del comte d'Empúries, del comte de Cardona, del mateix comte d'Urgell, del bisbe de València, de la infanta de Sicília, etc. I no només li'n demanaven, sinó que ell mateix en repartia, utilitzant l'objecte en les seues relacions diplomàtiques, per exemple, amb el comte d'Armanyac, el comte de Flandes, el duc de Borbó, el rei d'Armènia i, fins i tot, el papa d'Avinyó, a qui trameté un anell amb un tros de banya per tal que: «tota vegada que de metzines hagués dubte o de verí, bevén aygua en què lo dit anell o troç fos banyat no hauria perill de res, e no·s maravell com l'anell és axí tort, car aytal és la banya». L'anell, evidentment, devia contenir un fragment d'ullal de narval, sense cap mena de propietat antitòxica. La creença en els unicorns i la utilització curativa de les seues preteses banyes fins al segle XVIII arreu d'Europa ens mostra, tanmateix, com de diferents eren els homes precontemporanis, respecte a nosaltres, a l'hora de concebre físicament el món i, alhora, com de similars eren a l'hora d'exercir les seues relacions de poder.  
 

Hi havia mascotes a l'edat mitjana?

Un lloro amb collar de campanetes daurat ("Bestiari", Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Folio 33v, Anglaterra, segle XV)

Fa un parell d'anys vam dedicar un post als animals de companyia durant l'edat mitjana, "De gossos i gats", a partir d'alguns exemples documentals valencians dels segles XIV i XV. Ara tornem sobre el mateix tema arran de la recent publicació d'un parell de llibres de la historiadora Kathleen Walker-Meikle, actualment investigadora associada de la University of York: Medieval cats (2011) i Medieval Pets (2012). Ambdós textos tracten per primera vegada de forma monogràfica i amb una certa extensió la qüestió de les mascotes dins de la societat medieval a partir de l'estudi de cròniques, epístoles, sermons, poemes i iconografia de diverses parts de l'Europa occidental entre els segles XII i XVI. En aquest sentit, encara que el concepte no existia en aquella època, la mascota és definida com tot animal que és mantingut pels humans amb la principal finalitat de procurar-los companyia. I és per això, d'una altra banda, que molts dels casos documentats en l'edat mitjana es corresponen amb dones, clergues i estudiants, que, en romandre solitaris durant llargues estones a casa, agraïen la companyia dels animals domèstics.

Les espècies més comunes per a exercir com a mascotes eren: els gossos (especialment els menuts), dels quals es valorava la seua enorme fidelitat; els gats, emprats també com a caçadors de ratolins i que, no obstant, tenien connotacions negatives associades al diable; els micos, que eren mantinguts com a símbol d'estatus entre els més rics; els esquirols i els furons, domesticats i lligats amb collars i corretges; els conills, especialment en els monestirs femenins; i, finalment, els ocells mantinguts en gàbies, des de tords fins a merles, passant per rossinyols, cotorres o, més estranyament, lloros. Tots ells solien rebre un nom propi com en l'actualitat, ja foren extrets de noms comuns de persona (Mag, Robin, Pierre, Tibert, Alice), relacionats amb històries i romanços (Artús, Venus, Fortuna) o amb les característiques dels propis animals (Whitefoot, Dyamant, Sattin, Bellina, Gris). I ja en època medieval existien crítiques recurrents a aquelles famílies que cuidaven excessivament les seues mascotes, en contrast amb la misèria en la qual vivien moltes persones (el cas millor conegut d'aquesta mena de reprovació, però, és molt posterior: la "gran matança de gats" que tingué lloc a París en la dècada de 1730).

 

Un gat aguaita un ratolí mentre un gos seu davall de dos persones ("Ormesby Psalter", Bodleian Library MS. Douce 366, Anglaterra, segle XIV)

L'intercanvi de mascotes era un símbol d'estatus entre els més rics: les corts reials europees, asiàtiques i africanes es regalaven recíprocament, almenys des del segle XIII, lloros, micos, gossos, etc. També en les grans ciutats es podien trobar mercaders especialitzats en la venda de mascotes, com els venedors d'ocells que hi havia al portal de Saint-Geneviève la Petite de París o els que portaven gats exòtics de l'Orient Mitjà. Un cas que il·lustra la manera de cuidar les mascotes és el del conegut escriptor Petrarca, que visqué a soles amb els seus servents i els seus gossos durant diferents èpoques de la seua vida. I en diversos escrits testimonià com vivien els cans: alimentats amb pa i aigua, corrent per corredors o pel camp i nadant en estanys o basses d'aigua. A més, li feien sempre companyia, el protegien i li mostraven afecte constant. Un altre dels aliments que rebien les mascotes, a banda del pa, era la llet, especialment els gats, així com les llavors per als ocells, o les pomes i les nous per als micos. Del que no hi ha constància en la cura dels animals, però, és de cap mena de tractament veterinari específic. 

Quant a l'hàbitat, les mascotes solien desenvolupar la seua vida de portes cap a dins, tant en els menjadors com en els dormitoris, on apareixen freqüentment en la iconografia, fins i tot dormint en el mateix llit que els amos. Però, evidentment, aquells que podien fer-ho també els acompanyaven en l'exterior, especialment en el cas dels gossos, que en ocasions apareixen com a companys de viatge. En els monestirs, convents i abadies les mascotes estaven generalment prohibides, ja que les autoritats eclesiàstiques no veien amb bons ulls la seua presència en espai sagrat, però, així i tot, els casos documentats, especialment entre els ordes femenins, són molts, incloent gossos menuts, conills, ocells i esquirols. I el mateix passava en els ambients universitaris -llavors també eclesiàstics-, on, malgrat les prohibicions, era usual la presència d'animals en les residències d'estudiants. La seua freqüència en la vida medieval queda també reflectida en la iconografia i la literatura, atès que apareixen en sepulcres, segells, anells, retrats, llibres d'hores, romanços, elegies, etc.

En conclusió, encara que els llibres de Kathleen Walker-Meikle no aprofundeixen en l'anàlisi de la funció social de les mascotes -més enllà de considerar-les animals de companyia-, sí que testimonien a bastament la seua utilització i apleguen per primera vegada un gran nombre de documents relacionats amb elles, predominantment de les Illes Britàniques, França, Flandes, les terres germàniques, Castella i el nord d'Itàlia. El seu paper era similar a l'actual, encara que no rebien tanta atenció com hui en dia i la gamma d'espècies utilitzades era més curta (no es cuidaven hàmsters, tortugues, peixos o rèptils, per exemple). D'una altra banda, aquest interès iniciàtic de l'autora esmentada per la relació entre humans i animals l'ha duta a engegar un nou projecte, The medical category 'Bites and Punctures' in Latin medical literature in the 13th and 14th centuries, en què estudiarà les reaccions i experimentacions realitzades en plena revolució mèdica medieval per tal de fer front a les mossegades i picadures de tot tipus d'animals. Esperem, doncs, noves aportacions en aquest camp en un futur pròxim. Us deixem, finalment, amb un vídeo que potser despertarà els vostres sentiments de simpatia cap als animals, tant domèstics com salvatges. 

El temps de les Catedrals

Per a acabar amb la setmana dedicada a l’escola dels Annales us volem oferir una vella sèrie de documentals de la televisió francesa sobre l’art religiós medieval, basada en el llibre “Le temps des Cathédrales. L’Art et la société, 980-1420” (1976), de Georges Duby. La sèrie, de 9 capítols, emesa en 1980, està dirigida i produïda per Roger Staphane i Roland Darbois, i presentada pel mateix Duby. De fet, es ben coneguda la faceta divulgativa d’aquesta historiador, relacionada amb la televisió, que el va portar a ser un dels principals responsables de la cadena francoalemanya La Sept, precursora d’Arte.

Es tracta d’una producció que actualment pot semblar antiga, especialment en la producció, però precisament això és el que li dóna un cert encant, i en qualsevol cas és interessant de veure pel contingut. Sembla que existeix una versió doblada al castellà, però a internet només es pot trobar la versió original en francés que tot seguit us oferim (també podeu fer servir, si s interessa molt, l’eina de subtítols i traducció automàtica de Youtube per a ajudar-vos a entendre més o menys el que es diu). Fruïu-la.

Capítol 1. L’Europe de l’an Mil (L’Europa de l’any Mil)

Capítol 2. La quête de Dieu (La recerca de Déu)

Capítol 3. Dieu est lumière (Déu és llum)

Capítol 4. La Cathédrale, la ville, l’école (La Catedral, la ciutat, l’escola)

Capítol 5. Louis IX, chevalier-roi et sant (Lluis IX, cavaller-rei i sant)

Capítol 6. Les nations s’affirment (Les nacions es refermen)

Capítol 7. Le tournant du XIVe siècle (El cavi del segle XIV)

Capítol 8. Le bonheur et la mort (La felicitat i la mort)

Capítol 9. Vers les temps nouveaux (Cap als nous temps)

Un cant que no es pot acallar

Per a les gents de les societats preindustrials el bosc representava una doble realitat, un moneda de dues cares. Si per un costat, la muntanya ofereix tot un seguit d’oportunitats: cacera, herbatges, combustible, fruita silvestre; per l’altre esdevé un niu de perills: cau de raboses, llar de roders, laberint sense tanques, el polvorí que desperta el foc a l’estiu, el torrent desbocat que porta l’aigua destructora a la tardor, la neu frondosa que aïlla a l’hivern. És en aquest espai on la realitat i el sobrenatural s’hi troben: druides, bruixes i monstres tenien també ací la seua guarida. Un munt de pors que quedaven representades en un sol animal, el llop (Canis lupus). En efecte, la societat medieval, del nord al sud d’Europa, va condensar en el llop tots els perills de la muntanya.  

En realitat, la relació entre el llop i l’home sempre ha estat, i és, difícil. Una conflicte que es perd en la nit dels temps i que a l’edat mitjana viu un capítol singular. I això perquè el avanços i les regressions dels artigaments penetren en l’espai del llop, tot acostant ambdós sers vius. Si la història de Ròmul i Rem presentava a la lloba com a salvadora, en la història de Caputxeta, d’origen medieval, aquest animal esdevenia el perill o què us diré del pastor mentider. Deixant a un costat llegendes i narracions moralitzants, el ben cert és que la caça i extermini del llop es va convertir en una de les majors preocupacions dels governs locals, des de les comunitats més modestes fins a les grans ciutats.

El 2 de juny de 1426 el jurats de la vila d’Alcoi proveïen que com per stabliment de la vila sia que tot hom que porte conillada de lobatons aja V sous volem que en Berthomeu Pasqual, menor, e en Guillem Soler, vehins de la dita vila, agen de una conillada de lobatons que són VII deus sous. Alguns anys més tard, en març de 1433, encara stabliren que si per ventura alcú vehí de la dita vila matarà alcun lop dins lo terme de la dita vila que lo consell sia tengut de donar e pagar X sous per aquells a qui aurà mort lo dit lop. Et si portarà litiguada de lobatons e que sien trobats dins lo dit terme que ajen axí mateix X sous. Cap a les darreries del segle XV, encara a les Comarques Centrals del País Valencià, en la montanya de la Taverna ha trobat mort hun home. E de fet, anà lo honorable justícia en Jacme Martorell, e lo alamí Abdal·là Bisquert e molta altra gent. E anaren a la dita montanya, prop de hunes forques, e trobaren lo dit home mort tot menjat de llops o de goços. (F. Garcia-Oliver, La vall de les sis mesquites, PUV, 2003, p. 43). Això no obstant, sembla ser que la presència del llop a les comarques centrals valencianes veié limitada per l’expansió de la canyamel a la Safor en la mesura que les demandes de combustible per a la cocció del sucre provocaren una intensa desforestació de les muntanyes més pròximes. Lògicament això degué provocar forts trastorns sobre l’ecosistema, forçant una minva del nombre de llops. Així i tot encara al segle XVII a Gandia es pagaven 5 sous per llop mort. Però com deia, la presència del llop a les nostres terres sembla ser, perquè no hi ha un estudi que permeta ser categòric al respecte, que no adquirí els nivells documentats a altres indrets de la Corona d’Aragó com a l’antic terme de Tortosa. Ací, Albert Curto i Albert Martínez han documentat que en 90 anys d’estudi, entre els segles XIV i XV, total de 282 referències. El valor de les recompenses sembla confirmar la relativa escassa presència del llop atès que si a les Comarques Centrals es podia pagar entre 5 i 10 sous per llop o litigada de llobatons morts al terme de Tortosa ja només el llobatons de més de mig any es pagaven a 20 s. i els animals adults podien arribat fins els 40 s.

Tot això em fa replantejar quin era el perill que representaven els llops, vull dir, realment hi havia tants llops, atacaven de forma tant reiterada els humans com per a exigir tants esforços o més aviat es tractava d’una necessitat humana de domesticar l’entorn natural o, fins i tot, d’una obligació dels consells vilatans heretada de temps anteriors. Sense dades, i des de la reflexió, crec que darrera la caça del llop, més que una vertadera amenaça, el que hi ha és una voluntat de control sobre el desconegut, de domesticació. Ben mirat, aquest animal és l’únic que trenca, que impossibilita el domini absolut de l’ésser humà més enllà dels camps de cultiu. Abans d'acabar dues notícies per si són del vostre interès. La primera és una referència fruit d’una conversa fa uns mesos amb Xavier Rodenas, enginyer tècnic forestal per la Universitat Politècnica de València. Sembla ser que l’abadonament dels nostres boscos i de les terres de cultiu de secà a les muntanyes està fent posible no només l’increment significatiu del nombre de llops a l’Europa mediterrània, quan fa un segle estaven pràcticament extingits. L’altra noticia és un congrès que es farà a Saint Martin Vesubie (França) sota el títol Vivre ensemble avec le loup el proper mes de novembre. Ací teniu el pdf. 

Algunes dades sobre la prostitució a la València medieval

Miniatura d'un manuscrit del segle XV relativa a la prostitució

Són coneguts els elogis dels viatgers estrangers al bordell de València. Com els del metge alemany Hyeronimus Münzer, qui en 1494 s'admirava de l'ambient nocturn de la ciutat ("hòmens i dones passegen fins a ben entrada la nit en tal quantitat que sembla una fira"), els del canonge italià Antonio de Beatis, qui en 1518 afirmava que in Valencia he un bordello bellissimo, o del cortesà holandés Hendrik Cock, qui en 1585 arreplegava l'opinió, "segons diuen els curiosos en aquesta matèria", que la "puteria pública" de València era la més gran d'Espanya. No és debades, doncs, que el primer estudi històric sobre la prostitució medieval fet contemporàniament dins de l'àmbit hispànic tractés, precisament, sobre La mancebía de Valencia. Apuntes para el estudio de la prostitución, publicat per l'erudit valencià Manuel Carboneres en 1876. I, més recentment, s'han realitzat nous estudis sobre la qüestió, que han arribat a ajustar en 200 prostitutes el nombre de les que actuaven alhora, a finals del segle XV, dins de l'anomenada "Pobla de les fembres pecadrius", el barri, en l'extrem nord-occidental, que acollia els hostals i les tavernes de la ciutat dedicats a la prostitució des de l'any 1325. Tampoc és d'estranyar, per tant, que encara en 1604 el cavaller francés Barthélemy Joly comentara que:

Hi ha en València, com en tota Espanya -però ací més deliciós-, un lloc gran i famós de femelles dedicades al plaer públic, que tenen un barri en la ciutat on eixa vida s'exerceix amb tota llibertat. El proverbi espanyol diu: "Rufià cordovés i puta valenciana".

La grandària i la fama del gran prostíbul públic valencià fou anomenada, doncs, durant almenys quatre segles. En relació amb això, les darreres tres dècades del segle XIV constitueixen un dels períodes que n'ha rebut més atenció historiogràfica gràcies a un article de M. Carmen Peris, publicat en 1990, basat en l'estudi de les composicions i les penes aplicades contra els que incompliren les ordenances reguladores del bordell públic entre 1367 i 1399. Així, per exemple, en un període de 33 anys l'autora documenta fins a 676 dones infractores en diversos actes de prostitució i n'estableix una localització parcial de les zones de procedència. En destacaven les castellanes (fins a un 53%), i molt per darrere les italianes (un 9,6%), les aragoneses (un 7,2%), les valencianes (un 7,2%), les navarreses (un 4,8%), les portugueses (un 3,%), i les catalanes, mallorquines i gregues (amb un 2,4%). A totes elles els estava prohibit eixir de la Pobla de les fembres pecadrius sense permís i si eren trobades fora dels seus murs, havien de pagar una multa, com també passava si portaven vestidures prohibides per a elles, com capes, pells o altres ornaments. Igualment, les prostitutes cristianes també tenien prohibit mantenir relacions sexuals amb musulmans i jueus, un fet que era castigat severament, com quedà ben palés amb la crema en la foguera d'un convers que facilitava aquest tipus d'encontres, en gran menyspreu de la fe cristiana.

Però no només les prostitutes estaven sotmeses a determinades regulacions, sinó també els hostalers que els facilitaven tant els llits com els menjars o les robes amb les quals treballaven. Per exemple, tenien un horari de tancament i havien de procurar que les "fembres públiques" no abandonaren la Pobla. Amb tot, la prostitució s'estenia més enllà del bordell públic, en altres hostals i tavernes situats per tota la ciutat, de forma que passava a ser clandestina, en deixar d'estar localitzada i vigilada. També hi havia cases particulars d'"alcavotes" que servien de lloc per a encontres sexuals, però en aquests casos no sempre s'hi exercia la prostitució, sinó que moltes vegades s'hi consumaven relacions extramatrimonials. De fet, les alcavotes solien ser dones majors, moltes vegades vídues, a les quals acudien tant els hòmens com les dones per tal d'aconseguir relacions amb una determinada persona, habitualment casada. I, per això, l'alcavoteria era fins i tot més perseguida que la prostitució clandestina, ja que l'adulteri era considerat un pecat de primera magnitud que atemptava contra la moral cristiana. Amb tot, també era perseguit el proxenetisme, ja que en 1372 es prohibí que les prostitutes tingueren cap amic especial, els quals els facilitaven els clients i les protegien, alhora que les sotmetien i se'n beneficiaven econòmicament del seu treball. I entre aquests "rufians" es trobaven no només professionals exclusivament d'això, sinó també artesans, servents domèstics, comerciants, mariners, estudiants, llauradors o eclesiàstics (se'n documenten fins a 9 d'aquests darrers durant el període esmentat).

Finalment, M. Carmen Peris també tracta una de les poques eixides que tenien les dones que exercien la prostitució per a abandonar aquell món i adaptar-se als paràmetres que dominaven la societat medieval. Es tractava de la Casa de les Repenedides, creada en 1345 sota el patronatge del Consell municipal de València, amb l'objectiu d'induir a deixar la prostitució a través de la "reeducació" i el matrimoni. En primer lloc, les prostitutes s'havien de penedir i passar un any totalment tancades en la casa, després del qual es tractava que es casaren com a forma d'obtenció d'una vida pública honesta. Els resultats, però, eren habitualment escassos i, de fet, la Casa de les Repenedides servia no només per al penediment voluntari, sinó també per al control de la prostitució en funció de la moral dominant, ja que era el lloc on eren closes totes les prostitutes del bordell públic en moments de religiositat exacerbada, com ara els dies de Setmana Santa. En general, però, aquest és un tema que encara requereix de més estudis concrets, com ara l'aportació que va realitzar recentment Noelia Rangel entorn dels casos de diverses jóvens musulmanes que exerciren la prostitució en el regne de València durant la dècada de 1490. Esperem i animem, doncs, a què es desenvolupen més investigacions sobre la qüestió.