L’Arqueologia medieval està poc representada al món acadèmic. Entrevista a Helena Kirchner

A continuació podreu veure un nou lliurament de la sèrie d'entrevistes que el Grup Harca vam poder enregistrar al juny de l'any passat a Lleida, mentre tenia lloc el segon International Medieval Meeting que organitza la Universitat d'aquella ciutat.

En aquesta ocasió es tracta d'Helena Kirchner Granell, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i, com de ben segur que ja sabeu, co-responsable del desenvolupament de la metodologia de la denominada Arqueologia Hidràulica. De fet, van ser Carme Navarro i ella mateixa les autores del primer article que es va fer al respecte, després de les primeres prospeccions realitzades a finals dels anys 80 per Miquel Barceló i la gent que treballava llavors amb ell. En aquell primer article, doncs, publicat fa just 20 anys, el 1993, s'explicava la nova metodologia i els objectius que es pretenien aconseguir. (“Objetivos, métodos y prácticas de la Arqueología Hidráulica”, Archeologia Medievale, XX (Florència), p. 121-150; publicat també el 1994 a la revista Arqueología y Territorio Medieval, 1 (Jaén), p. 159-182; i finalment el 1995 al llibre El agua que no duerme, Granada, p. 91-118. El podeu llegir sencer en pdf ací). La mateixa Kirchner parla a l'entrevista d'aquelles primeres prospeccions a Castellitx (Mallorca) i a Guajar Faragüit (Los Guajares, Granada) que van permetre establir la metodologia i traure les primeres conclusions fefaents. Uns moments en els que, sens dubte, no es podia arribar a imaginar la trajectòria que arribaria a tindre aquesta metodologia ni els magnífics resultats històrics que anava a aconseguir. Tot i les reticències d'alguns investigadors per la simplesa que presentava inicialment el mètode: la reconstrucció planimètrica d'un sistema hidràulic sobre una fotografia aèria. Per descomptat el procés és molt més complicat, i més que s'està fent amb la introducció de les noves eines informàtiques, però com ella mateixa afirma, poc ha canviat en tot aquest temps.

Helena Kirchner és també autora del llibre La construcció de l'espai pagès a Mayūrqa: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró, Universitat de les Illes Balears, Palma, 1997 (ací l'índex), que és el resultat de la seua pròpia tesi doctoral, a més de tota una sèrie de llibres i articles en solitari i en col·laboració amb molts del membres que han anat formant part del mateix equip de recerca al llarg de les darreres dues dècades.

La segona part de l'entrevista versa de forma més genèrica sobre l'Arqueologia Medieval en general i la seua relació amb el Medievalisme en particular. De fet, Helena Kirchner també va formar part (parlant de la ceràmica) del grup de gent que va escriure el conegut llibre Arqueología Medieval, en las afueras del Medievalismo (Barcelona, Crítica, 1988), pel qual hem preguntat ja en diverses ocasions a altres entrevistats. La seua conclusió al respecte és molt semblant a la d'altres arqueòlegs medievalistes, com ara Antonio Malpica Cuello i Virgilio Martínez Enamorado: l'Arqueologia Medieval gaudeix a Espanya de bona salut, ja que creix constantment en volum i en qualitat fins a arribar a situar-se en els nivells estàndards europeus, però encara li queda molt de recorregut per arribar a formar part plenament del Medievalisme acadèmic. No és per casualitat que he elegit aquest títol per al post, extret de les paraules de Kirchner, com tampoc el títol del post en el qual us vam oferir l'entrevista a Virgilio Martínez.

En relació a tot açò, un aspecte molt interessant que tracta Kirchner a l'entrevista és el de la relació entre arqueologia i l'escriptura, fent referència a John Moreland i el seu llibre Archaeology and text (2001), en el qual defensa que l'escriptura és un artefacte més que cal considerar. És cert que n'hi ha un sector de l'Arqueologia medieval que vol prescindir per complet dels textos escrits, i el que és pitjor, dels contextos historiogràfics que ja existeixen, i això és un greu error. Equiparable, almenys, a l'error que suposa per als documentalistes estrictes el menyspreu a l'Arqueologia que, molt a poc a poc, va desapareixent. A hores d'ara és més que evident que no es pot fer una Història medieval completa sense la combinació de les dades proporcionades pels textos i les dades proporcionades per les tècniques arqueològiques.

I ara, sense més dilació, us deixem amb l'entrevista:

Guerra, refugiats i captius. La balma de Ferrutx a Mallorca

Només fa uns pocs dies que ha acabat la segona fase d'excavacions arqueològiques de la balma d'en Xoroi, en el pic de Ferrutx, a la població mallorquina d'Artà. Es tracta, sens dubte, d'una d'eixes recerques que, per diverses raons, resulten interessants tant per a investigadors com per al gran públic, i per això els diaris ho han seguit des del principi. Tanmateix, la informació avançada a la premsa per part dels responsables, que els periodistes faciliten al lector filtrada, simplificada i a voltes tergiversada, no fa més que augmentar la necessitat i el desig de més informació a través d'alguna publicació especialitzada en un futur pròxim. I és que, no tots els dies s'excava un jaciment relacionat amb un fet històric concret, i ben acotat cronològicament, que a més a més està documentat per escrit.

Ferrutx

La història de tot plegat comença fa uns pocs anys, quan un grup de bombers mallorquins escalava el Ferrutx, a Artà, per un vessant no practicat fins llavors, i un d'ells detectà la presència de ceràmica andalusina i algunes estructures en un plataforma de la roca. Aquesta és una de les característiques més destacables del jaciment arqueològic, i és el seu més que difícil accés, si bé és cert que això l'ha preservat pràcticament intacte des del segle XIII fins a l'actualitat. La notícia va arribar directament als professors de la Universitat Autònoma de Barcelona, Helena Kirchner i Miquel Barceló, que junt a Mateu Riera van començar a preparar un projecte per al seu estudi arqueològic. Se sabia que aquesta serra havia servit de refugi a la població indígena andalusina durant la conquesta catalana del segle XIII, per això els indicis trobats feien esperançar una troballa d'informació molt rellevant per a l'estudi de la societat camperola andalusina i de la conquesta feudal. S'obria la possibilitat d'excavar uns fets històrics concrets narrats per la Crònica de Jaume I, i més tard es comprovaria que les paraules del monarca en la narració d'aquest esdeveniment eren ben certes.

Les condicions de treball no han estat gens fàcils. Fotografia presa de dBalears.cat

En 1229 Jaume I d'Aragó va arribar a Mallorca al front d'una host feudal disposat a conquerir l'illa. Relacionat amb aquest primer episodi, en la darrera dècada també ha estat excavat el poblament almohade del Puig de sa Morisca, al municipi de Calvià: el primer lloc habitat que van atacar els cristians en desembarcar a la badia de Santa Ponça, que consistia en unes poques habitacions adosades a una torre talaiòtica i datades entre 1203 i 1229. Després de la coneguda batalla de Portopí, i caiguda Madinat Mayurqa, l'exercit invasor es va disposar a sotmetre la resta de l'illa, la qual tenia a la major part de la població refugiada en les muntanyes. No hi havia castells refugi a l'illa, com ja va indicar Kirchner fa uns anys per demostrar que els husun no són un element necessari per a la formació de xarxes d'alqueries com havia indicat Guichard. Hi havia coves i penya-segats naturals, que al cap i a la fi acomplien la mateixa funció de refugi esporàdic.

El poblat almohade del Puig de sa Morisca durant la restauració i consolidació en 2009

Va ser un dia de primavera de 1230 quan Jaume I va reparar en les muntanyes de la serra de Llevant i, segons el Llibre dels Fets, va preguntar uns adalils si allí hi havia sarraïns per fer-ne cavalcada, “e dix d'aquels loy he estat en cavalgada encara no ha pus de ·VII· jorns, e cujam pendre sarraïns en una cova en aquela serra que vos veets: e quan nos los cuydam pendre isqueren bé ·LX· sarraïns ab armes per reebre els, e recuyliren los en la cova”. Content per la notícia, al dia següent el rei alçà el campament i va emprendre el camí cap a “la terra Dartana”, on va posar setge a la població refugiada en la muntanya. Primer va enviar el cavaller aragonés Pero Maza a sotmetre'ls amb ballesters, però com que ni aquests ni les pedres del fonèvols servien de res perquès els refugiats hi eren amagats a les coves, el mestre de l'Hospital va aconseguir cremar algunes barraques de fusta que havien construït a dalt, i els va donar missatge que tenien 8 dies per a rendir-se. Cosa que feren exactament en el termini marcat, el diumenge de Rams d'aquell any, amb la qual cosa el rei va capturar com a esclaus la majoria dels andalusins, es va fer amb un gran botí de ramat, i amb els cereals que tenien emmagatzemats.

La conquesta de Mallorca en les pintures murals del MNAC

El que s'ha trobat a la balma de Ferrutx, doncs, són les proves físiques d'una part d'aquells fets històrics. En concret, el lloc on es refugiaren aproximadament una vintena d'aquells camperols berbers d'Artà; això és, de la terra dels Ait Iraten. Durant la campanya de setembre de 2009 les troballes van ser importants, i una de les que més crida l'atenció són unes claus, presumiblement del pany d'alguna casa. Són el fetitxe que serveix de reclam i que deixa de banda informacions més rellevants, com ara la ceràmica recuperada d'ús domèstic, o les restes de menjar: una cuixa de conill que no va arribar a ser consumida i s'ha trobat amb els ossos anatòmicament al seu lloc dins d'un improvisat forn fet amb mitja gerra, o restes de peix, petxines i eriçons de mar en un abocador. Tanmateix, les claus també són un element important dels esdeveniments documentats ací, ja que simbolitzen que els camperols refugiats no eren conscients del final que els esperava quan van marxar de casa camí de la muntanya, i mantenien l'esperança de tornar a la llar una vegada tot haguera passat. Però la invasió de l'illa no era una simple ràtzia en busca de botí com les que acostumaven a fer els feudals, ara la conquesta no tenia retorn, i els indígenes sobraven en el pla de colonització.

Una de les claus trobades, dalt abans de ser extreta de terra i baix després de la restauració. Fotografies preses d'El País

La segona campanya, que ha tingut lloc en les darreres setmanes, segons les previsions havia de servir per acabar d'excavar alguns racons, consolidar les restes descobertes l'any anterior, i finalitzar la planimetria. Però aquest indret amagava encara una troballa de gran magnitud: les restes òssies d'una de les refugiades (una “rebel”, en diu la premsa) a la balma en 1230, que tindria entre 20 i 40 anys en el moment de la seua mort. Aquella dona, que va pujar amb la resta dels seues familiars i veïns fugint de la mort o l'esclavitud que els esperava en mans dels invasors, mai no tornaria a baixar d'allí. Els seus acompanyants la van soterrar de forma improvisada, quasi entre la roca de la muntanya, seguint la preceptiva direcció a la Meca, i va restar allí oblidada fins ara. No sabem la sort concreta que van córrer la resta de persones refugiades en aquesta cova, però al conjunt de la muntanya el rei va apressar uns 2.000 musulmans que va convertir en esclaus, i va aconseguir un botí de 10.000 vaques i 3.000 ovelles. Sí sabem, però, que arran d'aquell episodi Jaume I va tornar aquella nit “alegrament e pagada a la ciutat de Maylorques". En dues generacions no quedava cap nadiu musulmà a l'illa.

Les restes de la dona mentre van ser excavades. Fotografia presa d'El País