La primera Delicada de Gandia?

El destí ha sigut generós amb Narcisa. Prou que sabem de la seua vida i de la seua família si tenim en compte que es tracta de l’esposa d’un llaurador que va viure a Gandia a les darreries del segle XIV. Ni de lluny la fortuna es mostra així de còmplice amb totes les dones i permet només a unes poques, les de l’alta noblesa i la burgesia més acomodada, de burlar el pas del temps. I és que les dones, fins a dates ben recents, han romàs en els afores de la història. Quan han emergit, quasi sempre ho han fet en referència a una figura masculina: filla, esposa, mare. Les tres edats que marquen la singladura vital d’una dona, des de la reina més poderosa fins a la més pobra desgraciada de qualsevol indret perdut de l’Occident medieval. I Narcisa no és cap excepció.

Amb tot, cal ser justos, Narcisa tampoc és una qualsevol. De fet, si tenim constància de la seua existència és perquè pertany a una família acomodada, de camperols, és cert, però amb les necessitats bàsiques ben cobertes i un volum notable de recursos econòmics. En efecte, les fonts escrites presenten el seu home, Guillem Ponç, com a llaurador, encara que és poc probable que ell mateix treballara la terra, sobretot durant les darreres dècades de la seua vida. El seu temps el devia ocupar, més que el treball amb l’aixada, la compravenda de productes agrícoles i de bestiar, les visites a l’oficina del notari per a enregistrar les transaccions i, clar està, inspeccions regulars a les terres per a evitar els furts i les malifetes dels joves que en més d’una ocasió fan la llesca. La trajectòria de Guillem i Narcisa és, tot plegat, la història del treball quotidià i de la gestió amb seny dels recursos, d’aquells que viuen sense mai estirar més el braç que la mànega.

Representació d'una boda medieval

Guillem Ponç i Narcisa tenen dos fills, Guillem i Jaume. És cert que les famílies benestants acostumen a tindre progenitures més extenses però, en qualsevol cas, l’efectivitat mostrada pel matrimoni és rotunda: els dos cadells arriben a edat adulta, mentre que la major part dels pares, els ducs de Gandia sense anar més lluny, han de soterrar fills que no sobreviuen als primers anys de vida. El primogènit rep el nom del pare i, curiosament –perquè no sol ser habitual amb els primers fills– és encaminat cap a la vida religiosa. No coneguem ben bé les etapes de la seua carrera eclesiàstica perquè quan el documentem a les fonts escrites figura ja com a prevere de l’església de Santa Maria de Gandia.

Cap a finals de 1401 Guillem adquireix dels germans Sarriba, hereus, a ben segur, d’un prevere recentment difunt, “un llibre de pergamí anomenat ‘Breviari segons ús i costum del bisbe de València’, de lletra gran, en el que hi ha 447 planes totes amb caplletra i amb un saltiri amb caplletres d’or i blau, amb les seues cobertes ferrades”. Per ell, Guillem ha de desemborsar 385 sous, una xifra que equival al preu d’un mul –indispensable per a les tasques agrícoles– de les millors condicions. Sens dubte, el seu ascens en el clergat va continuar fins que el 1426 documentem que des de uns anys enrere exerceix el càrrec de vicari de l’esmentada parròquia. Es tracta de la segona autoritat eclesiàstica, únicament sotmesa a les ordres del rector de Gandia i, per descomptat, del bisbe de València. Les seues responsabilitats inclouen fer-se càrrec de la rectoria quan el seu titular està absent, que sol ser la major del temps, revisar els comptes i presidir les reunions del capítol local, així com qualsevol acte religiós. Fet i fet, en la pràctica Guillem Ponç, fill, és el capellà amb més poder de Gandia durant la major part de l’any.

Fa la impressió que el seu anar i vindre pels carrers de la vila és constant, atès que els notaris sempre el troben a mà per a signar com a testimoni de les operacions que enregistren. La seua casa, que heretarà dels pares, deu estar situada a un dels carrers principals que recorren la vila, prop de la plaça Major. La qualitat de la residència esdevé un altre indicador que no som davant una família amb escassos recursos. Entre els veïns del carrer destaquen Joan Pelegrí i Blai Blasi. El primer és un pintor que ha fet diversos treballs per les esglésies de la comarca i a la mateixa vila i, a més, és sogre del batle de Vilallonga, Francesc Monyós, la qual cosa pressuposa certa prestància social i nivell econòmic. El segon, igualment gendre de Pelegrí, és un dels primers mestres sucrers en arribar –en el seu cas, des de Palerm– a l’horta de Gandia, quan aquest cultiu comença a despuntar sobre el paisatge agrari local.

Fet i fet, el prevere Guillem Ponç és un personatge conegut i respectat. Possiblement per això, i perquè ambdues famílies es coneixen de temps enrere, que el cavaller Joan de Cabrera l’escull com a un dels seus marmessors, és a dir, un dels responsables de fer complir les seues testamentàries. A més, el nomena tutor i curador dels seus fills. Una responsabilitat, aquesta, digna de la més absoluta confiança i que no tots estan disposats a acceptar perquè no són poques les ocasions en què les gestions del tutor són qüestionades a través de la justícia pels orfes en arribar a la majoria d’edat. La gestió de Guillem Ponç al capdavant de la marmessoria i de la tutoria, tanmateix, resulta brillant, fora de qualsevol sospita. Bona prova d’això és el fet que anys més tard un altre dels cavallers que resideixen a la vila, Pere de Trullàs, el nomena igualment marmessor seu. Aquestes tasques solen vindre acompanyades, encara que no sempre, de retribucions econòmiques més o menys generoses, Trullàs li deixa en compensació pels seus treballs 100 sous o, el que és el mateix, el consum de forment d’un adult durant any i mig. En realitat, aquests treballs de marmessor o tutor d’orfes són responsabilitats que el jove Guillem ha aprés a casa perquè el pare també ha sigut reclamat en diverses ocasions per la comunitat, a través de la cort del justícia, a fi d’exercir-les en favor d’altres als que la mort els sobrevingué sense temps per redactar les darreres voluntats.

És possible que, a banda de Guillem i Jaume, Narcisa donara a llum altres fills que no arribaren a l'edat adulta

Del segon fill de Narcisa i Guillem Ponç, Jaume, disposem menys informació. En 1401 signa amb Joana, la filla de Domingo Anyegot, llaurador com el seu pare, el contracte de germania pel qual inicien una nova singladura conjunta. La particularitat d’aquest règim matrimonial consisteix en la posada en comú dels béns de cadascun dels cònjuges. Per això, cada una de les parts sol apartat el mateix a la nova unitat familiar. Jaume aporta 2.000 sous que rep directament del seu pare “in dineriis peccuniis numeratis”. El fet de rebre aquesta quantitat de diners en moneda comptant i sonant és un altre reflex de la capacitat econòmica d’aquesta família, entre altres raons, perquè a l’edat mitjana, si bé és cert que tot es mesura en diners, la moneda escasseja. Per això mateix, disposar d’aquesta liquiditat esdevé un signe de distinció.

La candidata escollida –perquè els matrimonis, tant se val si es tracta dels reis com dels burgesos, dels cavallers o dels llauradors, és el resultat d’una selecció i una negociació– prové d’un nivell socioeconòmic similar, atès que rep de la seua mare, Miquela, –el pare aleshores ja és mort– 2.200 sous d’aquesta forma: 200 sous valorats en un tros de terra a l’horta de Gandia, altres 200 sobre un tros de terra de secà al llogaret de Benieto Jussà, altres 200 estimats en una casa a la vila i encara 200 més en robes i joies, una altra forma de condensar la riquesa. Els 1.400 sous que encara resten són satisfets a la jove parella també en diners comptants. Tot plegat, doncs, un patrimoni valorat en 4.200 sous que és més del que moltes famílies de la mateixa vila de Gandia mai arribaran a reunir. Per completar la donació Miquela es compromet a lliurar al patrimoni familiar la resta de drets, béns mobles, immobles i semovents que posseïsca en el moment de la seua mort.

Guillem Ponç i Narcisa, com veurem tot seguit, tampoc han lliurat la totalitat dels seus béns al fill sinó que, com sol succeir en les ocasions que els pares sobreviuen al matrimoni dels fills, es reserven una part de l’explotació familiar per garantir-se el seu propi sosteniment. I és que no són pocs els casos en què per culpa de desavinences o simplement el pur instint de supervivència els fills condemnen els seus progenitors amb l’abandonament i la més crua indigència. La Gandia que viuen, perquè hi ha espais on simplement es viu i altres que es viuen, és una vila en creixement. El seu duc, Alfons el Vell, està decidit a esborrar les petjades que ha deixat la guerra amb Castella de trenta anys enrere. I per a això compta amb l’ajuda indispensable dels prohoms de la comunitat, artesans, mercaders i notaris en la seua major part, però també llauradors benestants com Guillem. La renovació de la vila és ben visible sobretot a l’església.

Campanar de la Col·legiata de Gandia

El que pogués quedar del temple construït al segle XIII és completament ensorrat per a aixecar un nou edifici d’acord amb les noves modes arquitectòniques, el gòtic, i la dignitat senyor d’aleshores que a més de membre de la família reial del Casal de Barcelona, és comte de Dénia, marqués de Villena, condestable a Castella i primer duc de Gandia, la qual converteix en el centre neuràlgic dels seus dominis. Així, doncs, els millors artistes de la Corona d’Aragó s’apleguen a la vila per a pintar, esculpir i tallar diferents escenes amb motius religiosos i formes vegetals sobre l’església. Un pedrapiquer, pic en mà, dibuixa una flor que ha d’anar sobre la cornisa de l’entrada principal. La col·loca al seu lloc, després fa una passa enrere i la contempla satisfet amb el treball ben fet, ignorant completament que en el futur aquesta flor ha de matar a una jove donzella. D’ací la llegenda de la Delicada de Gandia, aquella donzella que muigué pel “simple” impacte d’una floreta.

I així passen els dies i els anys per a la família de Guillem, fins que un dia qualsevol, concretament un divendres dos de maig de 1404, heus ací que trobem la Narcisa “detenguda de gran accident en ma persona per raó d’una caiguda”. Si per una flor diran que les xiques de Gandia són unes delicades, què haurien dit de conèixer la “simple” caiguda de Narcisa. Ben bé que podríem dir que Narcisa va ser la primera Delicada de Gandia. Aquelles paraules, però, també amaguen una gravetat major. On i com va caure no ho sabem, però Narcisa està segurament estesa al llit, paralítica, si no tetraplègica. Paraules massa rebuscades, tècniques si es vol, per a aquelles gents de l’edat mitjana, més hàbils en la descripció plana i senzilla. Narcisa es troba impedida, “estant, emperò, en mon bon seny”. Per això mateix, conscient que el seu final està pròxim, es decideix a dictar el seu testament. Per primera vegada en tots aquests anys emergeix per fer sentir la seua veu a través, això sí, de la mà d’un altre, el notari de confiança de la família. Esteve Corts s’ha apressat a acudir a casa d’en Ponç, a qui coneix bé per la multitud de negocis que li ha escripturat. I és que abans, vull dir abans de la batalla d’Almansa, els valencians ja anaven a casa el notari, fins i tot, molt més que ara.

“En nom de Déu eternal, etcètera”, així comença el testament de Narcisa, una clàusula d’inici realment poc utilitzada pels notaris en aquests casos. I és que el document sorprèn per l’absència quasi absoluta de les fórmules habituals en aquest tipus d’actes. Narcisa deu haver tingut temps de madurar les decisions amb calma, però la seua exposició omet qualsevol circumloqui. Abans que res cal escollir els responsables de materialitzar les últimes disposicions. I Narcisa no compta amb ningú de més confiança que el seu marit, que ha sigut company fidel i suport indispensable en el discórrer per aquest món d’angúnies i malfiances. No deuríem de pressuposar cap tipus de sentiment entre les famílies de l’Antic Règim. Les dures condicions de la vida quotidiana deixen poc de marge per l’aflorament d’emocions entre els cònjuges o entre els pares i els fills. Ja ho he dit, el matrimoni és un negoci, la vida, una lluita sorda i constant. Per això mateix, l’elecció de Narcisa resulta més suggestiva encara si cap. Lluny de qualsevol formulisme imposat per la societat, és el reflex d’una complicitat i, per què no, d’una estima forjada al llarg dels anys que transpira a través de la documentació. L’altre dels marmessors és el primogènit, el prevere Guillem. Tant el pare com el fill coneixen bé quins són els procediments que cal seguir arribat el moment definitiu. Narcisa sap a qui confia les seues darreres voluntats i, en tractar-se de parents tan pròxims, els donatius resulten sobrers.

Detalls del àngels de la porta principal de la Col·legiata de Gandia

El primer manament que reben els marmessors fa referència al soterrament: “elig la sepultura del meu cors en la capella de nou construïda en la ecclésia de nostra dona Santa Maria de la dita vila sots invocació de Santa Maria Magdalena per en Guillem Papiol, difunt, i la seua dona, Isabel, muller sua e neboda mia”. Es tracta, sens dubte, d’un acte singular. I és que només les famílies més riques poden permetre’s el luxe de soterrar-se a l’interior de l’església i, a més, a una capella familiar pròpia. Òbviament, la titular de la capella ja deu haver sigut consultada prèviament, però cal també que el bisbat i el rector donen el pertinent vistiplau. Per descomptat, el fill haurà fet algunes gestions com a prevere, però per acabar de convèncer qui calga Narcisa deixa 200 sous per a comprar “en la vila de Gandia o terme de aquella” una renda que produïsca 10 sous anuals en concepte d’interessos per al manteniment d’aquella capella. Cal afegir que, a més de guanyar-se la simpatia de les autoritats eclesiàstiques, Narcisa el que pretén és garantir alguns ingressos al seu primogènit, que viu de cantar misses de difunt i poca cosa més. No veurà ella quant lluny arribarà, anys a venir, el jove Guillem.

Ací acaben les disposicions que han de procurar-li el descans etern. Toca ara afrontar qüestions més prosaiques i sovint més delicades que han de veure amb aquest món. Al haver estat casada en règim de germania, li corresponen la meitat dels béns que ara –en el moment de dissolució forçada d’aquesta societat– el matrimoni posseeix. Abans, però, de procedir a la partició dels béns, Narcisa ordena que els 2.000 sous que se li han de donar al seu fill Jaume pel seu matrimoni “sien stats pagats dels béns comuns d’ell [el marit] i de mi, de nostra germania. E que en açò al dit marit meu no puixa ésser feta qüestió”. La confiança en Guillem és absoluta. Per això mateix, per l’estima que li confessa, “leix al dit marit meu de tota la vida sua tant solament e aquell dit marit meu, hereu e usufructuari faç e ordene”.

Mentre visca Guillem podrà administrar i servir-se dels béns que correspondrien a la dona i això amb independència que es case de nou que, com Narcisa deu sospitar, és el més probable. Ben mirat, és el que espera la societat que faça Guillem, més encara si els fills ja no són uns xiquets. I és que si ja resulta estrany trobar una dona sola, més difícil encara documentar un vidu. Els sentimentalismes són una creació burgesa del segle XIX, ja ho he avançat. A l’edat mitjana, en canvi, impera cert grau de pragmatisme, més intens encara entre els sectors populars. Així, doncs, per afrontar la vellesa, sempre difícil i amarga, millor trobar un nou company, companya en aquest cas, que no afrontar-la en solitud perquè poca cosa o no res es pot esperar dels fills. El nomenament de Narcisa en favor del seu marit és en qualitat només d’usufructuari dels béns que a ella li corresponen. Això no vol dir que Guillem no pot disposar lliurement d’ells en cap moment, tampoc quan redacte el seu propi testament. I això perquè “al dit Jaume Ponç, fill meu, hereu meu propri e universal, aprés òbit del dit marit meu, faç e instituhesc per dret de institució a fer d’aquells béns totes les seues volentats”. Aquestes són les darreres disposicions que deixà per escrit Narcisa.

Podem aventurar, a més, el lloc on reposa el cos de Narcisa, a l’interior de la Seu o, com es coneixia a l’edat mitjana l’església de Santa Maria de Gandia. Els treballs arqueològics i de documentació que en els darrers anys s’han realitzat a l’esmentat temple cristià permeten concloure que les restes de Narcisa s’hi troben en les capelles que hui corresponen a dues advocacions diferents de la Mare de Déu, la dels Dolors i la de les Ànimes. No sospitava Narcisa que, temps a venir, els turistes es farien fotos sobre la seua tomba, ni que historiadors glossarien les seues batalles quotidianes i menys encara que lectors s’entretindrien en escoltar-les. Com diu la cançó, “són les coses bones de passar a l’eternitat”.

En la capella de l'esquerra, en l'interior de la Col·legiata de Gandia, és on probablement descansa Narcisa

Aquest text va ser originalment publicat en el número #05 de la revista Lletraferit.

En la sort i la dissort: el paper de la dona a l'edat mitjana

Que el paper de la dona a l’edat mitjana, tant en la societat cristiana com en la musulmana, és subsidiari del de l’home resulta obvi. No és la tasca de l’historiador jutjar aquest rol sinó més bé explicar-lo i trobar-hi els matisos en les dinàmiques generals. Està clar que, habitualment, les dones emergeixen en la documentació medieval arran de l’absència del referent masculí, normalment el marit però també el pare o el fill. De fet, les diferents edats de la dona venen condicionades per aquest referent: “filla de”, “dona de”, “vídua de” o “mare de” o “sogra de”. I és que a l’edat mitjana una persona sola esdevé un fet estrany, llevat que no siga algun ermità. La major part d’individus, a l’enviduar, tant elles com sobretot ells, cerquen el recer d’un nou company/a. Ara bé, a diferència del primer enllaç, en els posteriors, no es tracta tant de concertar un bon matrimoni des d’una perspectiva econòmica, que també, com de trobar un company/a en els durs i insegurs anys de senectut que venen per davant.

El matrimoni era l'excusa per a les festes i la joia

Resulta estrany topar amb la veu pròpia d’elles si no és perquè ells estan absents. L’habitual és trobar-les vídues, sobretot si tenen una edat avançada i més encara si no compten amb recursos (com a exemple de l’Antiguitat, recordeu l’anècdota de l’almoina de la vídua ací). De benestants, entre les vídues, també hi ha, de fet sospite que són la majoria d’elles. Pertanyen a llinatges acomodats, del camp o de la ciutat, ací tant se val, i han aprés la gestió dels assumptes familiars a casa, com els germans. Abans que casar-se de nou, prefereixen assumir la gestió dels afers familiars a fi de garantir la transmissió del patrimoni als fills. És el que fa la duquessa de Gandia, Maria Enríquez: després de morir Pere Lluís de Borja es casa amb Joan de Borja. A la mort d’aquest, tot i els requeriments del seu sogre per contraure un nou matrimoni, Maria decideix romandre vídua i fer-se càrrec del ducat de Gandia i la resta de dominis que han de passar al seu fill Joan.

Escultura dedicada a Maria Enríquez a Gandia

A més de la viduïtat, hi ha d’altres ocasions en les que les dones es col·loquen, o la vida col·loca, al capdavant dels afers domèstics, encara que tots ells tenen el denominador comú de l’home absent. Aquesta absència pot respondre a un viatge de negocis -com el que fan els traginers musulmans arreu del país-, el servei en algun enfrontament bèl·lic, més estrany a casa nostra, o, com la protagonista de la següent història, perquè l’home ha estat detingut per deutes.

Tot just un mes després de la fira de 1388, Acem Serrano, a qui tots en el raval de Gandia coneixen amb el malnom de Valencí, està detingut a la presó de la vila, situada a la plaça Major. Es tracta d’un lloc aspre, fred, on no hi ha lloc per a la més mínima comoditat, si aquest concepte té cabuda a l'edat mitjana. Acem és ací perquè els requeriments previs del justícia a fi que pagara els diners que li deu a Genís de Pertusa, un pescador local, han estat infructuosos. La suma que Valencí devia era de 300 sous, dels quals només havia pogut satisfer 60. Resten, per tant, altres 240 sous encara per pagar. L’origen de l’endeutament el desconeixem però per la quantitat deguda potser no siga arriscat pensar que els diners anaren destinats a l’adquisició d’un animal de treball per al camp. En qualsevol cas, és evident que no es pretén que Valencí pague el deute amb dies d’empresonament, però la privació de llibertat resulta una mesura efectiva a l’hora de trobar solucions. És important retindre aquesta idea perquè, en efecte, la presó no és un fi -tot el contrari que en la societat actual- sinó un mitjà per forçar el reequilibri que el delicte ha suposat.

Però ara i ací ens interessa el paper de la dona d’Acem. Dit i fet, en un parell de dies, Aixuix ha reunit els diners del deute. No és que ella no puga estar al capdavant de casa però a l’edat mitjana són molts els fronts que reclamen la presència del cap de família: les terres, el bestiar o els negocis en són només alguns. A més, una dona sola és objecte del xafardeig i víctima fàcil dels desitjos sexuals de joves i no tan joves. La carn vol carn, també entre els moros. En realitat, Aixuix no disposa encara de les monedes físicament. El que ha aconseguit reunir la dona del presoner és el compromís de diverses persones d’aportar cadascuna una part dels diners necessaris per pagar el deute.



Ajuntament de Gandia a les darreries del segle XIX.
La Casa de la Vila devia estar al mateix lloc, amb la presó en un dels carrers adjacents.

Aixuix troba l’ajuda que necessita en la parentela més pròxima. Ara i adés la família continua sent el recer més segur en la dissort. Entre els que donen la cara trobem el germà d’Aixuix, Abdal·là, també del Raval de Gandia; i Mahomat i Cilim Valencí, parents d’Acem, que viuen a l’alqueria d’Alcodar. A més, hi col·laboren Mahomat Almian, de l’alqueria d’En Morera, Saat Biari, de la d’En Ortoneda, així com Saat Ubeït i Mahomat Abdeig, ambdós de l’alqueria de N’Orriols. Tots ells es reconeixen deutors de Pertusa i es comprometen a pagar els 240 sous abans del dia de Sant Joan, el 24 de juny. Cadascú aporta una quantitat, en funció del seu grau de parentiu amb l’empresonat i de les seues possibilitats. Abdal·là, cunyat d’Acem, és qui contribueix amb més diners, quasi la meitat del deute, 110 sous. La resta participa amb xifres significativament menors: cada un dels Valencí ho fan amb 35 sous; Almian i Biari, 20 sous i, finalment, Ubeït i Abdeig, 10 sous. Per fer-nos una idea de l’esforç econòmic que aquestes quantitats representen cal tindre en compte que el consum de forment -l’aliment principal- anual d’un adult, abans de pagar rendes i impostos, oscil·lava segons la bondat de les collites al voltant dels 65 sous.

Garantit el cobrament del deute, Acem Serrano pot eixir de la presó. La mesura ha estat realment efectiva perquè Pertusa, finalment, podrà recuperar els seus diners. Ara Acem està en deute amb els seus parents, i no només en el sentit econòmic de la paraula. És per això que acudeix al notari a fi de comprometre’s per escrit amb Abdal·là i la resta de familiars a tornar i restituir els 240 sous. A més, promet no fugir ni abandonar la seua casa, i dóna com a garantia el seu dot, que és l’acidac en el cas dels musulmans. Finalment, el 6 de juny de 1389, unes setmanes abans que expirara el termini, Genís de Pertusa acudeix de nou al notari. Aquesta vegada és per a registrar el pagament dels 240 sous. El deute havia estat satisfet, almenys pel que respecta a ell. Si finalment Acem Serrano va retornar els diners als seus parents és una dada que se’ns escapa. En qualsevol cas, Acem coneixia ben bé els inconvenients de no pagar els deutes.

Si no és estima el que uneix Acem i Aixuix, això els documents no ho conten, però la comunió d’interessos queda palesa en oferir els béns d’ella com a garantia del deute amb els parents i amics. És un fet que compta, necessàriament, amb el vistiplau d’Aixuix, ja que l’home no té potestat alguna sobre els seus béns. Només així, amb l’autorització de la dona, els jutges podrien procedir contra les seues possessions. Del contrari, la llosa del deute hauria de caure inexorablement sobre el marit sense que la dona i el seu dot es veieren afectats. Ara bé, per a una família modesta, i ací tan se val si musulmana o cristiana, el dot representa el darrer recer que hi troba la família. Per això, és raonable pensar Acem s’esforçara, ara sí, en cancel·lar el deute amb aquells que li havien prestat els diners. Ben mirat, no només estava en joc el dot d’ella sinó el nom d’ell com a home de paraula. I és que el patrimoni familiar es mesura, a més d’en diners i joies, en la bona reputació dels seus membres.



Dones escoltant l’iman de la mesquita

Per acabar, la història d’Aixuix ens serveix per a recordar una altra idea. I és que convé ponderar el grau d’independència d’aquestes dones al capdavant dels afers domèstics. Per descomptat, les decisions no es prenien de forma autònoma i independent, sinó que comptaven amb l’ajuda, i la supervisió, de la parentela més pròxima i del cercle d’amistats de l’home. D’una forma o d’una altra, per tant, ells sempre hi són.

Entrevista a Frederic Aparisi i presentació de "Fer Harca. Històries medievals valencianes" a Gandia

Estem extremadament contents amb el funcionament del llibre Fer Harca. Històries medievals valencianes. Ja s'han venut una primera edició i una reimpressió i acaba d'eixir una segona edició, amb la qual es passen amplament els 1.000 exemplars venuts, una xifra ben considerable dins del panorama literari en la nostra llengua. Si l'objectiu de la publicació en paper era donar una nova dimensió a la tasca de difusió de la història medieval que tractem de fer des del blog, pensem que ja s'ha aconseguit. Gràcies a vosaltres, evidentment, que heu demostrat que hi ha un interés molt viu pel nostre passat. I ens ho demostreu també en persona, en les presentacions físiques que fem del llibre, com la que va tindre lloc a la llibreria Ambra de Gandia el passat 20 de novembre, en la qual es va produir un excel·lent maridatge, mai millor dit, amb la gent del Celler de la Muntanya. El seu director, Juan Cascant, ens va mostrar i fer un tast del seu vi monovarietal de malvasia, Naturalment Dolç, una delicada i deliciosa raresa que enllaçava amb un dels articles del llibre, Dels mals no n'hi ha cap de bo. Només la malvasia, de Frederic Aparisi. Uns dies després el mateix Frederic, precisament, va ser entrevistat per la periodista Puri Naya en el magazín de TeleSafor 7 días, amb el resultat que podeu veure a continuació. Us deixem també algunes imatges de la presentació en Ambra i aprofitem per donar les gràcies a tots els que ens han acollit tan càlidament a la ciutat ducal, un ducat fundat precisament en 1399, durant la nostra edat mitjana. Ah, i us recordem que el pròxim divendres 19 de desembre a les 19:30 h. també farem una presentació a la llibreria Samaruc d'Algemesí, amb la presència de Josep Enric Estrela. Us esperem!

Vicent Baydal explica què és el Grup Harca i què ens va ajuntar, davant la severa mirada de Frederic Aparisi i l'editor Toni Sabater

Frederic Aparisi insisteix en la manca d'atenció que han rebut els ducs de Gandia que no pertanyen a la família Borja. L'editor continua amb la mirada severa

Una trentena de persones, assegudes i dretes, s'aplegaren en la llibreria Ambra de Gandia

Juan Cascant explica l'activitat del Celler de la Muntanya, inspirada en l'Economia del Bé Comú

El públic assistent disfruta del tast del vi de malvasia Naturalment Dolç, dirigit per Juan Cascant

El Grup Harca brinda amb el Celler de la Muntanya i Llibres de la Drassana en finalitzar la presentació. L'editor s'alegra un poquet

Signatura de Fer Harca per als verkamistes de Llibres de la Drassana i lectura de la revista Lletraferit en el sopar posterior en Casa Sanchis - La Tulipa

La fundació de Gandia, 1253: una intrahistòria

Els avatars del temps solen ser poc compassius amb la documentació medieval, més aviat es mostren impassibles amb la nostra “matèria primera”. Guerres, revoltes i revolucions (ací tant se val el cassus belli), fan dels arxius vertaders polvorins. En un instant una petita i minúscula flama muda tota la paperassa en cendres que suren en l’aire. Un fil de fum negre marca el lloc del crim. I el paper no és com la fusta, de la què broten espurnes. Entre el blanc o groc de la cel·lulosa, i el negre de la cendra, només transcorren uns nanosegons. És un treball a destall, violent. El foc incommensurable devora la memòria escrita de les societats pretèrites i presents en un tres i no res. Però, vet ací que, de vegades, la voluntat dels deus, o l’alineació dels astres, com vulgueu, burlen la violència del conqueridor, la ignorància de l’escamot, la covardia del traïdor.

Uns dels darrers capítols més sagnants, convindreu amb mi, va estar la darrera Guerra Civil. Com en altres indrets del país, a Gandia les institucions religioses van estar al punt de mira dels revolucionaris. I amb elles, els seus arxius. Pel que fa als convents i ordes religiosos podem estar un mica tranquils, feliços en la nostra ignorància, donat que poc se sabia del que n’hi havia en les seues prestatgeries. La tragèdia es concentrà a l’arxiu parroquial que, com a combustible per a falles, es va esvair un mal dia. I amb ell se n’anava el que devia constituir un dels fons eclesiàstics més rics i valuosos del país. El drama era encara major si tenim en compte que, sembla ser, a les dependències de l’arxiu s’hi trobaven alguns dels volums més importants de l’arxiu municipal, que, per cert, també va sofrir malmeses.

I això per què, us preguntareu? Doncs perquè el llavors canonge i arxiver de la Seu de Gandia, Andrés Martí, compaginava el seu càrrec eclesiàstic amb el d’arxiver municipal, o almenys tenia accés lliure al que ell anomenava polvillo de antaño. Ja sabeu com són aquestes coses. L’home de Déu, des de l’admiració vers Roc Chabàs, va tindre a bé fer còpia i glossa d’alguns documents i registres de l’esmentat arxiu municipal. Tot un seguit d’apunts i altres materials de treball que el canonge va realitzar just abans de la Guerra Civil. En total es conserven tres quaderns A4 (Llegat Andrés Martí, mns. I, II i III) de 100, 30 i 480 pàgines respectivament.

Entre els documents s’hi trobava una transcripció, realment meritòria, d’un privilegi concedit pel rei Jaume I a la vila de Gandia el 1253. Tot i que abans de la transcripció hi ha una breu introducció, Martí no específica la signatura del document i es limita assegurar que “hay una copia fehaciente en el archivo municipal de Gandia”. El bo i millor de tot això és que el document al seu temps era ja una còpia de l’original que es va fer el 1362, tot just abans de la guerra de Castella, durant la qual la vila va ser arrasada per les tropes de Pere I el Cruel. Els quaderns d’Andres Martí van romandre inèdits fins que als anys 70 se’n va fer una petita selecció i els van publicar. Curiosament, o no, aquest va romandre inèdit. De la seua existència en va tindre constància l’arxiver municipal, Jesús Alonso. Com? No ho sé, però ací ni deus ni astres sinó treball ben fet. Després de les negatives inicials i de les pertinents peticions oficials, Alonso va aconseguir que el capítol abacial li fera una fotocòpia del document per a l'arxiu municipal i això gràcies a aquella expressió abans esmentada que deia “hay una copia fehaciente en el archivo municipal de Gandia”. Va ser el mateix Alonso qui em va posar en coneixement de l’existència d’aquest document, allà pel 2008, i em va acompanyar en la primera consulta, perquè volia veure la meua reacció. El document, d’allò més prosaic, és un privilegi d’exempció fiscal força habitual. Prou, però, per donar-ne notícia i situar-lo en el seu context històric.

Tot just en aquells dies es parlava al departament d’Història Medieval de la Universitat de València sobre el col·loqui al voltant de Jaume I (recordeu que estàvem al 2008) que l’IEC i el CEIC Alfons el Vell organitzaven a Gandia. Vaig pensar que seria una bona ocasió per dur a terme la recerca pertinent i fer-ne la presentació en societat. Després de comentar-ho amb Ferran Garcia-Oliver i l’organitzador del congrés, Enric Guinot, que van acceptar la proposta. I llavors vaig començar a treballar, contrarellotge, a fi de tindre l’exposició preparada i redactar almenys les traces principals del què després seria l’escrit. I això passava per consultar el document original, vull dir la còpia manuscrita d’Andrés Martí. No era gens fàcil, però me les vaig apanyar per seure davant dels tres volums que el canonge arxiver va confeccionar setanta anys enrere. Pel camí vaig haver de fer marrada per les fòbies vers la Tramuntana de qui aleshores exercia d’arxiver. En fullejar els escrits de Martí, la primera impressió va ser de respecte. Vaig quedar enlluernat per la qualitat del treball, que la posterior edició havia negligit de forma increïble. Gràcies a aquesta visita, la transcripció amb què anava a treballar estava perfectament contextualitzada des del punt de vista paleogràfic i arxivístic. Així, l’anàlisi historiogràfica seria molt més complexa. El privilegi em donava oportunitat d’analitzar el procés de constitució de Gandia, això que més mercantívolament parlant diríem la “fundació de la vila”. Ací en teniu un resum del treball que, finalment, ha estat publicat enguany.

Bairén des de la marjal dels Borrons, per on va accedir Jaume I

Després de l’ocupació efectiva del castell de Bairén per part de les tropes cristianes el 1239, Jaume I va repartir les primeres terres entre els que l’acompanyaven, amb la finalitat de garantir el control sobre el territori al temps que s’iniciava l’explotació de les parcel·les. Les reduïdes dimensions de la fortificació, així com el seu accés difícil, feien poc adient el castell com a centre colonitzador. Per això, el 1249 el rei decidí fundar en el pla una nova vila: Gandia. De mica en mica anaven arribant els nous colons, per bé que instal·lar-s’hi era només el principi. Davant la procedència diversa, calia crear nous referents materials i espirituals comuns a tots i, potser per això, l’església fou dels primers elements enllestits. Per tal d’organitzar la nova comunitat, un petit cos administratiu amb els jurats i el justícia al capdavant ordenava les relacions entre els seus membres. Sens dubte, una de les preocupacions principals de la seua tasca degué ser la regulació dels intercanvis, ja foren en la seua celebració diària, setmanal (mercat dels dissabtes), o anual (la fira de sant Miquel). Tant en el mercat com en l’administració local l’escriptura tingué una importància cabdal, com testimonia el nombre de notaris documentats a la vila en la segona meitat del segle XIII.

D’altra banda, la fundació de Gandia va comportar la desaparició de diverses alqueries i la redistribució de la població musulmana, la qual experimentà un procés de diferenciació entre uns pocs grans propietaris enfront de la majoria despresa de les seues possessions que minava a poc a poc la seua cohesió interna. Només l’aljama de Beniopa, hereva de la de Bairén, mantingué durant tota la centúria del Tres-cents el seu caràcter autònom, en tant que els seus membres pogueren transmetre els patrimonis i organitzar el treball d’acord amb les pròpies pautes reproductives. Finalment, el 6 de juny de 1323 Jaume II concedia a l’infant Pere, entre d’altres possessions, la vila de Gandia i les alqueries de Benipeixcar, Beniopa i el Real. Aleshores Gandia disposava, a una escala més reduïda, de tots els elements que defineixen un centre urbà de l’Occident medieval, especialment com a nucli d’intercanvis local i comarcal. Aquestes funcions de mercat són el que defineixen les viles valencianes que, com ara Gandia, vertebraven el territori a mig camí entre el camp i la ciutat.

Gravat de Gandia realitzat per E. Bofí c.1500

Canyamel i sucre al regne de València (II). Producció, comercialització, usos i decadència

Fa unes setmanes parlava dels orígens medievals de la producció de sucre a València. Primer, com a introducció, recordava com els europeus van començar a produir sucre en diversos territoris de la Mediterrània des de finals de segle XIII per a abastir els mercats italians i del nord del continent. Després, sobre la implantació de la producció de sucre al regne de València, en part gràcies als mercaders locals i italians, que buscaven nous centres de producció, i sobretot gràcies a la coerció senyorial sobre la població musulmana de l'horta de Gandia. Hui, com a complement, explicaré amb més detall com era el procés de producció, tot i que a penes sabem res del cas concret valencià. També veurem com i on s'exportava el sucre valencià, o per a què s'emprava. Finalment, veurem algunes de les claus que expliquen per què va començar la decadència del sucre valencià, que va provocar la seua desaparició definitiva dels nostres camps.

El primer pas per a la producció de sucre calia donar-lo en setembre, sobre el camp que acolliria la plantació de canyamel, ja que eren necessàries diverses llaurades abans de plantar. Segons el territori de la Mediterrània es podien fer fins a 7 passades de rella, tot i que normalment en serien menys. I és que calia preparar bé la terra per a rebre unes plantes que es quedarien allí diversos anys. A Granada, els contractes d'arrendament eren de fins a 8 anys, i a Sicília de 4, un de preparació i tres de cultiu. A València no he vist que cap autor en parle, però com que les companyies solien durar uns tres anys, podem pensar que aquest era el temps que la canyamel romania plantada a cada parcel·la. La plantació es feia per esqueixos, entre gener i març, i sembla que es feia formant quadrícules o rectangles (la superfície dels quals variava segons els territori) per a facilitar el repartiment de l'aigua per l'interior de la parcel·la. Però açò no està massa clar, perquè la informació prové de les instruccions que donen els agrònoms musulmans, i no sabem com es duia a la pràctica sobre el camp. En qualsevol cas, sí que és cert que la canyamel té grans necessitats d'aigua (almenys un reg per setmana), sobretot a l'estiu, com qualsevol altra planta d'origen asiàtic acostumada al clima monsònic, que només pot sobreviure a la Mediterrània gràcies a la irrigació. Per això, va quallar a les grans planes irrigades de la costa, i encara així es van haver de fer ampliacions o nous sistemes hidràulics quan la producció va augmentar. Això està documentat sobretot a Sicília, on els sistemes hidràulics d'origen àrab eren molts menuts, i també a València, en alguns casos molt coneguts de construcció de noves séquies com ara els de Galceran de Vic, a Xeresa, i Ausiàs Marc, a Beniarjó, ambdós a la Safor.

Dos esqueixos de canyamel amb tres nucs cadascun; de cada nuc eixirà una canya. A la Sicília medieval els esqueixos solien tindre entre 6 i 15 nucs

A partir de setembre, les canyes es desfullaven per a preparar la collita. A l'octubre la irrigació es detenia per a augmentar la quantitat de sucre de la canya, i finalment al novembre es tallava. Una vagada tallades i agrupades en feixos d'unes 25 canyes aproximadament, calia transportar-les al pati del trapig, on eren dipositades a l'espera de la molta. Aquesta operació era obligatòria per als vassalls musulmans, que abans havien cultivat la canyamel per l'exigència del senyor, mentre que en les plantacions de les companyies es podia emprar també vassalls, o mà d'obra assalariada lliure, segons els casos.

Una vegada al pati del trapig es llevaven les fulles que quedaven, es tallava la part de dalt de la canya, que no contenia sucre, i la part aprofitable es tallava a trossos. Després de rentar-los amb aigua per a eliminar restes de terra, aquests trossos eren els que passaven al trapig (és a dir, al molí pròpiament dit) per a picar-los i extraure'n el suc. Inicialment s'empraven dues moles semblants a les almàsseres d'oli (de fet, en alguns llocs els primers trapigs eren almàsseres), mogudes per tracció animal, i a partir del XVI s'introduiria la energia hidràulica en el que s'ha denominat “enginy”, de roda vertical al contrari que els molins fariners. El suc que s'extreia corria per un canal fins a una basa d'acumulació, però aquest encara contenia trossos de canya picada que calien ser retirats. D'ací el suc passava a uns grans calders per a coure'l, i durant el procés les impureses que contenia pujaven a la superfície, d'on havien de ser retirades a mà. D'altra banda, per a fer el foc calia llenya, que en el cas dels trapigs que pertanyien als cavallers de l'horta de Gandia devia ser aportada pels vassalls musulmans, d'acord amb el vell concepte de la sofra. Quan açò no era possible, calia comprar la llenya, que solia vindre des de l'interior del país o des de Castella, a través dels rius, perquè els boscos locals ja havien estat artigats, o estaven greument sobreexplotats, i s'arribava a tallar arbres fruiters per a vendre la llenya als trapigs.

La mola d'un trapig

Una vegada cuit als calders, el xarop resultant, que s'havia reduït en 2/3 parts de volum, es filtrava amb una tela, i a continuació es buidava en uns motlles de ceràmica de forma cònica, amb un forat a sota que es tapava amb deixalles de la canya, i es col·locava sobre un altre recipient ceràmic, on estaria una setmana filtrant-se cap al recipient de baix. N'hi havia sales especials als trapig per a emmagatzemar les formes. Quan aquesta mel s'havia assecat, calia passar-la a la refineria, per a que esdevinguera blanca. Per a fer-ho calia coure-la amb llet, o amb clara d'ou i aigua, o fins i tot amb cendra. A més, depenent de la qualitat final del producte que es volguera aconseguir, es podien fer una, dues o fins a tres cuites (sucre candi). Quantes més se'n feren, major seria la qualitat final del sucre, i també el seu preu. La melassa resultant de la primera cuita ja es podia comercialitzar, i s'exportava majoritàriament al nord d'Europa, en bótes de fusta. Però normalment el sucre valencià es cristal·litzava per a vendre'l en pols. Per això, una vegada feta la cuita o cuites necessàries per a blanquejar-lo, el producte resultant passava de nou a les mateixes formes ceràmiques, però aquesta vegada el forat de baix era tapat amb terra neta, i la mel no es filtrava al recipient de baix, sinó que cristal·litzava al seu interior. El resultat final serien els coneguts pans de sucre, amb la mateixa forma cònica del motlle, com la famosa muntanya de Rio de Janeiro al Brasil.

Motles ceràmics de cristal·lització del sucre

Un pa de sucre (en aquest cas produït a l'actual Marroc)

Tot el procés productiu descrit fins ara estava controlat pel mestre sucrer, i en ell intervenien moltes persones amb diversos nivells d'especialització. Dels no especialitzats, el transport de la canya i la llenya al trapig, fet pels mateixos llauradors que l'havien conreat als seus camps o als del senyor. O la neteja i partició en trossos de la canya, que almenys a Sicília era una faena que solien realitzar els xiquets. Per contra, l'alimentació del foc i la cocció i maneig de les melasses calentes requerien una mà d'obra amb una certa experiència, però no un gran nivell d'especialització, perquè la cocció la supervisava el mestre o algun dels seues ajudants directes. Totes aquestes tasques, doncs, podien ser realitzades per camperols, en temps de parada agrícola, després d'agafar experiència en altres faenes al trapig. De fet, quan arribava el temps de la cocció al trapig els calders funcionaven dia i nit, per torns, perquè la collita es feia tota a l'hora i era necessari picar la canya i coure el suc en poc de temps, mentre la canya estava en condicions.

Pel que fa a l'emplaçament dels trapigs valencians, l'altre dia ja s'esmentaven els primers que se’n van bastir al llarg del regne, i en concret a la Safor. Però en el següent mapa podeu veure l'emplaçament de 14 dels trapigs saforencs que van existir entre els segles XV i XVI. Tot plegat ha estat extret d'un treball en un altre blog, en el qual podeu trobar algunes directrius sobre l'antic emplaçament dels trapigs en els carres actuals dels pobles, i les restes que queden d'algun d'ells.

Potser la comercialització és un dels aspectes del sucre valencià medieval que ha estat millor estudiat, tot i que indirectament, a través de l'estudi del comerç medieval i modern. La producció valenciana, com vèiem, havia nascut de la mà de mercaders locals i italians per a proveir uns mercats en continu creixement, que els centres de producció anteriors no podien satisfer per si sols. Per això, el sucre valencià, i el de qualsevol altre centre productor, arribava en major o menor mesura a tots els punts de venda establerts a partir de les grans rutes marítimes i terrestres: des del nord d'Europa (incloent Anglaterra, Flandes i Alemanya), a França i a tots els territoris de la península itàlica, però també a Granada i al nord d'Àfrica. Jaqueline Guiral va dir que a finals del XV el 80% del sucre valencià era exportat als països del mar del Nord en forma de melassa, i que el 18% anava als territoris italians en forma de sucre en pols. Alguns autors ho han repetit després. Sens dubte, algú deuria revisar aquestes xifres algun dia, ja que semblen massa esbiaixades cap a la ruta atlàntica, mentre que s'obvia la ruta nord-africana (els mercaders musulmans tenien molta importància en aquesta ruta), i s'exagera la producció de melassa front a la de formes de sucre, que estan més documentades. A més, no es tenen en compte els confits ja elaborats, amb els quals també es comercialitzava.

Amb el sucre valencià comerciaven principalment mercaders valencians i genovesos, també altres italians, alguns catalans, flamencs i alemanys. La historiografia ha remarcat molt la presència d'aquest últims, a través de la Große Ravensburger Handelsgesellschaft (la Gran Companyia de Ravensburg), esmentada per tots els autors. Fins i tot, assenyalen, es va implicar directament en la producció a través de l'arrendament del trapig del Real (el que havia bastit Hug de Cardona anys enrere), per a fabricar sucre molt refinat, després que els turcs tallaren de nou el comerç amb Orient. En realitat, cal dir que l'arrendament es va limitar a 15 anys, entre 1460 i 1475, quan la companyia va abandonar la producció escarmentada amb les disputes i conflictes entre el senyor del Real i els seues creditors.

Pel que fa als usos, inicialment el preferent era el medicinal, i el consum per part de les elits aristocràtiques. A partir del segle XV el seu ús alimentari s'havia “popularitzat” prou com per a reformular una part de la cuina medieval. L'anomenat Llibre de totes maneres de confits, per exemple, és una compilació de receptes basades en la mel i en el sucre, publicat al segle XV. La majoria són receptes per fer fruita confitada (carabassat, taronja i llima, bresquilles, pomes i peres, cireres, codonys, i la recepta del codonyat), verdures (bastonagues, que són safanòries, arrel de penicalt, que és el cardo), i fruita seca (nous verdes, dàtils i ametlles). També n'hi ha receptes de dolços de pasta de sucre.

Imatge d'un físic donant-li al sucre un ús medicinal en el Theatrum sanitatis

Per al segle XV la producció de sucre a l'horta de Gandia i d'Oliva és important, i manté un creixement constant pel que sabem a partir de les poques dades disponibles, però esdevé quasi anecdòtica si la situem en el context general del regne. També té poca importància si la comparem amb la producció de la resta de territoris sucrers de la Mediterrània. De fet, l'època daurada del sucre valencià serà el segle XVI, i sembla que la dècada dels 80 d'aquesta centúria el període de màxima producció i exportació (sempre segons les dades fragmentàries disponibles). A partir d'ací començà la davallada constant fins a la seua completa desaparició, entre finals del segle XVII i principis del XVIII. Però per què es va deixar de produir? Tradicionalment la historiografia ha donat diverses explicacions, de les quals destaquen les dues que més s'han repetit: d'una banda l'expulsió dels moriscos en 1609, i de l'altra l'arribada de sucre produït a l'Atlàntic, amb el qual el sucre valencià, i el de la Mediterrània en general, no va poder competir. Caldria matissar, però, ambdues explicacions.

És cert que l'expulsió dels moriscos va influir especialment en la davallada de la producció. Com vam veure en el post anterior, bona part de la producció saforenca estava bassada en l'explotació dels vassalls mudèjars-moriscos per l'obligatorietat de conrear canyamel, la d'aportar llenya, i l'obligatorietat de treballar en el trapig a canvi d'uns jornals fixos per sota del preu del mercat de treball. Després de l'expulsió, els colons cristians que els van substituir en el poblament dels senyorius no van acceptar aquestes imposicions. Ho explicava, per exemple, un procurador del duc de Gandia el 1610, en una carta dirigida al seu senyor, en la qual afirmava que abans un morisc treballava per 1 sou i 8 diners, mentre que ara no es trobaven peons cristians per menys de 4 reals o 3 reals i vi. És obvi, doncs, que l'expulsió dels moriscos va resultar un colp molt dur a la producció de sucre en l'horta de Gandia (que és quasi com dir en la totalitat del regne valencià), però no podem dir que en siga la causa principal de la seua decadència, ja que la davallada de la producció ja havia començat uns 30 anys abans del 1609.

Moles localitzades en l'excavació arqueològica de la Casa del trapig al Verger (Marina Alta), un edifici datat en el segle XVI

L'altra explicació, la de la competència del sucre atlàntic, és més encertada, però també requereix matisacions, especialment cronològiques. El conreu de canyamel i la construcció de molins de sucre a Madeira i a Canàries va començar molts pocs anys després de la conquesta d'aquestes illes, durant la primera meitat del segle XV. I la seua producció arriba al màxim esplendor en el XVI, igual que en el cas valencià. De fet, sembla que algun mestre sucrer i comerciants valencians van participar en la posada en marxa d'aquestes infraestructures, i és possible que un poc més tard algun també ho fes a Amèrica. En qualsevol cas, en els mateixos anys en que els trapigs valencians produïen més sucre que mai, el sucre atlàntic arribava al port de València i era reexpedit als mercats italians i francesos des d'ací, com també des d'alguns ports andalusos on estaven instal·lats mercaders valencians i catalans que feien aquesta mateixa operació a meitat camí entre Canàries i la península itàlica. No era aquest el problema, doncs.

Al segle XIII, quan va començar la producció a la Mediterrània occidental, el sucre era una espècia de luxe que només consumia l'aristocràcia europea com a dolç, o que tenia un ús més bé medicinal. Conforme va anar augmentant la producció, i en territoris més propers als mercats finals de consum, el preu del sucre va anar baixant, popularitzant-se en seu ús entre la població, de manera que la demanda augmentava de forma exponencial. Per això, l'arribada de sucre atlàntic no només no suposava una competència, sinó que es complementava amb la producció dels territoris de més àmplia tradició sucrera. Tampoc el sucre americà implicava inicialment cap competència insalvable, ja que si bé costava molt poc de produir, gràcies a l'ús de mà d'obra esclava, la durada del viatge fins a Europa encaria el producte de nou, i damunt es feien malbé les formes de sucre. Amb tot, en el segle XVII el sucre valencià i el de tota la Mediterrània deixà de ser competitiu, davant l'aclaparadora producció americana, fortament augmentada, i la millora de les condicions de transport. A principis del segle XVIII ja havia desaparegut per complet del País Valencià i de tota la Mediterrània.

De congressos: Valldigna i ESSHC Glasgow 2012

Les passades vacances de Pasqua les vaig passar de congressos. Les tasques docents limiten, i molt, la possibilitat d’assistir a les conferències científiques que cada vegada s’organitzen en un major nombre arreu d’Occident. És per això que calia aprofitar l’ocasió que es presentava, ja que el curs de Valldigna i l’ESSHC tenien lloc durant la segona setmana de Pasqua, que com alguns sabeu al País Valencià és període de vacances.

Des de fa un parell d’anys el Curso de especialización en Historia medieval Santa Maria de Valldigna va traslladar la data de celebració del mes de juliol, als dies posteriors a la Setmana Santa. I la veritat és que el canvi ha estat del tot un encert, ja que sembla existir un major grau de concentració dels participants en la pròpia activitat i una mica de relaxació en general: no s’està pensant en eixir i prendre-li foc a tot, en anar a comprar, en allò d’«estic rebentat». Com sempre, el curs arrancava amb un sopar de benvinguda el dilluns a l’hotel Bayren, amb un menú ben gustós però sense excessos. Enguany, l’edició de Valldigna era la que feia VII, ja en tenim més que Rockies. La temàtica de la trobada era Saberes, prácticas y experiencias. Cultura y cotidianeidad en la sociedad medieval, una anàlisi del coneixement teòric i pràctic dels temps medievals des de diverses perspectives. Sens dubte, una de les més interessants aportacions fou la Juan Vicente Marsilla, que portava per títol «El universo de las cosas. Cultur amaterial y pautas de consumo en la baja edad media». També força il·lustrativa i suggestiva resultà la intervenció de Maria del Carmen Garcia Herrero, de la Universitat de Saragossa, sobre «La lactancia en la baja edad media. Teoría y práctica». I el grup de recerca Harca va estar representat amb la presència de Vicent Royo i un servidor, que presentàrem una comunicació que sota el títol «El valor de l’experiència. Sabers pràctics al món rural valencià» pretenia oferir una visió de la societat camperola ben allunyada de la paràlisi cultural i tecnològica que alguns pressuposaven i, encara hui, continuen pressuposant.

Participants del VII CEHM

Sense temps per a més, vaig marxar cap a Alacant, des d’on eixia el vol cap a Glasgow. La terra de William Wallace em rebia amb la típica fina pluja d’allà. Després d’una mitja hora en tren sobre la línia de costa, amb la caterva de corderets que et donen la benvinguda, finalment arribava a la ciutat. Glasgow havia estat la segona ciutat de Gran Bretanya gràcies al desenvolupament industrial, però des d’Anglaterra sempre han tractat d’enfonsar el seu creixement, i sembla que ho han aconseguit. Personalment no tenia la sensació d’estar en una gran ciutat industrial, sinó en una altra cosa. I no dic que no m’agradara, però està clar que les polítiques dels governs donen els seus fruits, i Glasgow n’és un bon exemple.

Universitat de Glasgow

L’ESSHC potser siga el congrés més gran al qual he assistit mai, més que el Rural History de Brighton o el WEHC d’Utrecht, que ja és dir. La seua immensitat encara resultat més abismal quan tot just el dia anterior t’hi trobes en un congrés, curs o trobada de característiques completament oposades, com era el de Valldigna. Davant del caràcter monogràfic d’aquest, la diversitat temàtica de l’altre, mentre a un hi ha completa llibertat horària, amb tot allò bo i dolent que això implica, les grans trobades internacionals són força estrictes amb això del temps; però en aquests congressos resulta molt fàcil entrar en contacte amb la gent, i les jerarquies, en general, s’esvaeixen. Això, per als que comencem, és d’agrair. Ara bé, amb tanta oferta un acaba saturat, no saps realment on acudir llevat de casos molt concrets, de manera que no són pocs els que opten per refugiar-se en la sala del càtering i mantenir xarrades al voltant de la feina.

Sopar de benvinguda a l'ESHCC

El dijous era el dia que tenía la meua sessió, juntament amb els col·legues de Bèlgica, sota el títol Peasant and the Market: Between Accumulation, Distress and Life Cycle-strategies. Malgrat l’ampli ventall d’oferta que n'hi havia, la nostra era l'única sessió sobre món rural a l’edat mitjana. N'hi havia més d’història rural, i n'hi havia més d’època medieval, però res tan específic. Supose que per això mateix, i per la presència d’alguns investigadors consolidats com Tim Soens o Erik Thoen en el cartell, l’assistència de públic fou significativa. De fet, algú es quedà despagat en saber que Erik Thoen no havia pogut assistir, i agafa els trastos i se n’anà. Al remat, els temes de la sessió foren la cria i comerç del bestiar, més enllà de la llana i dels tòpics que l’acompanyen, i per un altre costat el mercat de la terra, a través de diversos observatoris: Bèlgica, Polònia i el País Valencià. Possiblement aquest fou un dels grans avantatges de la trobada, la diversitat d’observatoris sobre els quals fer les mateixes preguntes. De fet, com que els participants ens havíem distribuït prèviament el text, poguérem fer productiu això que es diu torn de preguntes, al qual es va afegir el públic.

Miriam Müller fent la presentació de la sessió

L’ESSHC és una de les grans trobades del circuit acadèmic anual i bianual. Com tots els congressos de gran format, tenen al seu favor la diversitat de temàtiques, de cronologies i d’àrees, però si no coneixes ningú resulten altament impersonals, freds i avorrits. Estan fets per a l’intercanvi de coneixement i d’experiències, no per a romandre aïllat. No es tracta d’anar-hi pel simple fet de fer-ho, cal anar-hi i participar-hi; prendre'n part.

Cartes de poblament al segle XVII (I)

De centenaris i aniversaris hi ha tots els anys, però establir una política cultural en funció d'aquests sembla del tot desgavellat, com ben bé s'ha pogut observar al País Valencià en els darrers anys. Aquestes dates significatives, malgrat tot, no tenen la culpa, a quin sant. Els únics responsables són els polítics. Fins i tot estic per excusar els científics i pseudo-científics que hi col·laboren perquè, no s'enganyem, al remat, tots anem cercant els cacaus. Cert és que hi ha unes actuacions més dignes que altres i que també el món de la ciència està farcit d'impostors. Per tant, no veig cap problema amb això dels centenaris, sempre que es faça de forma coherent i planificada, d'acord amb els recursos i uns objectius raonables.

Això justament és el que han fet, pense, l'Associació de Veïns de Beniopa, que han celebrat el quart centenari de la seua carta de poblament l'any que tot just acaba de finalitzar. I ho han fet amb seny, recorrent als experts i suggerint iniciatives, però sense tirar la casa per la finestra. És per això que han demanat ajuda e consell a altres institucions més expertes en la matèria com l'Arxiu Històric de Gandia i el CEIC Alfons el Vell. El resultat és l'edició de la seua carta pobla, un treball modest, senzill, però ben fet i, per tant, digne. La publicació consta de dues parts, per un costat, la transcripció i traducció de la carta de poblament de 1611, i per l'altre, el nomenament de Beniopa com a seu de la nova rectoria que havia d’integrar les alqueries de Beniopa, Benicanena i Alcodar, escindides de l’església col·legial de Gandia.

El 24 de setembre de 1609, Carles Francesc de Borja, XIé duc de Gandia i senyor de Beniopa, convocava en les dependències del seu palau ducal a todos los officiales de los lugares de moriscos que ay cerca de aquí (...) y les he dicho la merced que el rey nuestro señor les hacía. Tot i que ens manca el testimoni documental, a ben segur eren presents els caps dels principals llinatges de Beniopa. La mercé que el rei els feia no era una altra que expulsar-los de la que havia estat la seua terra durant vora nou-cents anys. Per bé que la notícia era un secret a veus des de feia mesos, i malgrat les sospites dels dirigents moriscos de l’horta de Gandia que acudirien a la reunió, és fàcil imaginar com degué colpir el fet d’escoltar aquelles paraules: l’expulsió era una realitat. L’endemà mateix es feia públic a la vila i l’horta el ban que obligava tots els moriscos a abandonar les seues cases i dirigir-se al port de Dénia, on serien embarcats cap a Orà i altres ports de Barbaria. En aquest sentit, no és casualitat que foren els vassalls del duc de Gandia els primers a abandonar el regne. Es tractava d’una mesura exemplar per a la resta de la noblesa valenciana, atés que Carles Francesc de Borja era el senyor que més vassalls havia de perdre amb aquest decret. A Beniopa deixaven alguna cosa més que les seues llars vora 136 famílies, mentre que a la resta del regne ho eren més de111.400 valencians, gairebé una tercera part de la població.

Embarcament dels moriscos

Òbviament, la decisió del foragitament va suposar que moltes alqueries i llocs de moriscos quedaren deshabitats o amb només unes poques famílies de cristians vells. Calia, doncs, ocupar de nou les cases i posar en cultiu les terres. La tasca d’atraure nous pobladors, però, no seria gens fàcil, més encara quan la monarquia abandonava a la seua sort la noblesa valenciana i, per tant, havia de ser cada senyor el responsable de la tasca colonitzadora. El temps que es requerí per a repoblar els llocs abandonats és una bona mostra de les dificultats que implicava aquesta empresa. A Beniopa, malgrat que de segur les gestions per al repoblament s’iniciaren l’endemà mateix de l’expulsió, no serà fins a dos anys després, el 1611, quan aquestes considere finalitzat amb un total de 38 famílies assentades. És aleshores quan el duc atorga als pobladors una carta de poblament, un document que és el resultat d’una negociació entre el senyor feudal, Carles Francesc de Borja, d’una banda, i els colons arribats de diversos indrets, de l’altra. En relació amb les seues característiques formals, la major part del text està redactada en llatí. Només la part dels capítols, per descomptat la més important, està redactada en castellà, tot i la presència d’algunes paraules en valencià. I és que la castellanització de la noblesa valenciana és un fenomen bastant anterior a la desfeta d’Almansa. Val a dir que la funció d’aquest tipus de document és regular les relacions socials i econòmiques dels nous veïns, tant entre ells com, sobretot, amb el senyor. Per tant, les cartes de poblament no tenen un efecte de crida, sinó que més bé el contrari, fixen per escrit acords i pactes als quals s’ha arribat anteriorment de forma oral.

Carrer de l'Església

Com queda palés en el mateix document, la major part dels colons, fins a 29 famílies, eren omnes ex villa Gandie oruendi, és a dir, que provenien de la vila de Gandia, amb la consegüent pèrdua d’habitants per a aquesta. En efecte, un dels trets generals que va caracteritzar la colonització posterior al foragitament dels moriscos és que, majoritàriament, les gents provenien dels nuclis propers als assentaments que havien de repoblar. En un paper secundari quedaven els nouvinguts de territoris més llunyans, per bé que en alguns indrets del territori valencià representaren un percentatge important, cas dels mallorquins a la Marina o dels maltesos a la Valldigna. A les terres del duc de Gandia, hi arribaren els genovesos, que procedien més concretament del marquesat de Finale, a la Ligùria. Aquesta presència s’explica pels vincles entre la família Borja i els Dòria de Gènova, fruit dels quals el 1593 tingué lloc el matrimoni entre Carles Francesc, qui havia de ser l’XIé duc, amb Artemisa, filla de l’almirall Andrea Dòria. Fruit d’aquests contactes, els genovesos foren assentats majoritàriament a Benipeixcar i, en menor mesura, al Real de Gandia. A Beniopa, tenim constància de l’assentament de només 9 famílies: Ormell, Joan, Lledó, Panero, Mohina, Borrell, Braco, Donete i Brigasco. Segons indiquen les fonts documentals, sembla que l’empresa repobladora tingué un èxit acceptable, atés que, si la carta de poblament de 1611 recull 38 famílies, el 1622 la població era de 50 caps de família. En qualsevol cas, però, aquesta demografia no tenia res a veure amb el poblament anterior a 1609, quan Beniopa arribava als 136 focs.

Barranc de Beniopa

D’una altra banda, pel que fa a les condicions de poblament que recull la carta, aquestes són força similars a les que el duc de Gandia havia atorgat a altres llocs de la comarca, cas de Benipeixcar, Miramar i l’Almoina. Com en aquests casos, els nous pobladors de Beniopa reberen trenta fanecades de terra –la meitat d’horta i la meitat de secà–, i pagaren un cens de 3 sous pel regadiu i un sou i mig pel secà. Per contra, existeix una forta diferència en la renda que hagueren de pagar per les seues cases. Així, doncs, a Daimús pagaven 10 sous i a Benipeixcar 12. La renda més alta, però, s’establia a Beniopa, on devien pagar anualment 20 sous i, a més a més, una gallina. Aquestes eren les úniques rendes que els veïns havien de satisfer en moneda ja que el duc, com bona part de senyors feudals valencians, aprofitaren les noves cartes pobles per a fixar els censos en espècie, a fi de poder fer front a la inflació i la consegüent devaluació dels pagaments en metàl·lic. Com a altres llocs del ducat, pels cereals i per la fruita devien pagar la huitena part de la collita, després d’haver satisfet el delme i la primícia, que eren les rendes que corresponien a l’Església. La partició de les olives i la canyamel era, però, més elevada: la quarta part i la meitat de la collita, respectivament. Endemés, cada any devien pagar una sàrria de panses, i dur des de la platja al trapig senyorial vint quintars (1.040 kg) de llenya per cada fanecada de canyamel. A més a més, havien de treballar amb les seues cavalcadures per al trapig quan els ho fos requerit, tot i que cobrant un salari per determinar en cada moment. Amb aquestes demandes, el duc tractava de mantindre la rendibilitat de la canyamel, que es trobava en clar retrocés davant la competència dels sucres procedents de les colònies americanes, per bé que els intents resultarien del tot inútils. Tot plegat, la carta de poblament de 1611 dóna entitat jurídica a una nova comunitat de veïns que des de llavors comencen a ordir un complex sistema de relacions i solidaritats.