L'espurneig del flash s'ha apagat

La setmana passada ens vam assabentar de la mort sobtada de Francisco Teodoro, més conegut entre els joves medievalistes valencians, i els ja no tan joves, com el "fotògraf de Valldigna", perquè des que s'iniciaren els cursos d'estudis medievals al monestir de Santa Maria de Valldigna ell no se n'ha perdut cap ni un. Ja des de la primera edició Paco hi era, indiscret amb la càmera, sempre alerta per capturar l'instant més graciós o el moment institucional. El que molta gent no sap és que aquell no era el seu ofici, ni tampoc rebia cap mena de retribució per la tasca que feia, llevat de poder quedar-se al dinar com un més dels participants. I és que no eren poques les vegades que havia de fer no vegeu quines combinacions de torns al seu lloc de treball –com a radiòleg de l'hospital de Gandia– per poder assistir-hi. I no només, ja que per als que sovintegem el curs d'Història Medieval Paco Teodoro era "el fotògraf de Valldigna", però per a les gents de la vall ell era "el fotògraf de la Valldigna". No es perdia cap dels actes que es feien a la vall. Donava igual que fóra un curs d'història medieval que una cursa popular, o la trobada de la Multaqa. Paco sempre estava allí, armat amb la seua càmera per immortalitzar el moment. Per als que tinguérem l’oportunitat de conèixer-lo fora de Valldigna vam tractar amb una persona de trellat, amb mesurat en la resposta i, sobretot, molt tranquil·litzador. Era de la classe de persones que es desviuen pels altres, una qualitat cada com més estranya entre la gent.

Fruit de la seua tasca fotogràfica i de l’estima pel monestir de Santa Maria de Valldigna fou el seu treball Valldigna: imatges del monestir, que va publicar amb Agustí Pascual el 2009. A més, era col·laborador de pràcticament tots els mitjans de comunicació de la Valldigna, des de Las Províncias a Llibertat.cat. No cal dir que les fotografies que heu vist en tots i cadascun dels cartells de les diferents edicions del Curs d’Estudis Medievals de la Valldigna són d’ell. El proper curs de Valldigna, si finalment n'hi ha, no serà ben bé igual. Trobarem a faltar els comentaris àcids i els acudits que ens regalava Paco mentre compartíem taula, o una cigarreta a la vora del camí, però sobretot trobarem a faltar el so de la seua càmera. Paco ens ha deixat com si d'una de les seues fotografies es tractara, les que més li agradaven, quan disparava sense avisar, d'imprevist, per copsar l'expressió més natural de la persona, sense artificis ni posats. Fins sempre!

De congressos: Valldigna i ESSHC Glasgow 2012

Les passades vacances de Pasqua les vaig passar de congressos. Les tasques docents limiten, i molt, la possibilitat d’assistir a les conferències científiques que cada vegada s’organitzen en un major nombre arreu d’Occident. És per això que calia aprofitar l’ocasió que es presentava, ja que el curs de Valldigna i l’ESSHC tenien lloc durant la segona setmana de Pasqua, que com alguns sabeu al País Valencià és període de vacances.

Des de fa un parell d’anys el Curso de especialización en Historia medieval Santa Maria de Valldigna va traslladar la data de celebració del mes de juliol, als dies posteriors a la Setmana Santa. I la veritat és que el canvi ha estat del tot un encert, ja que sembla existir un major grau de concentració dels participants en la pròpia activitat i una mica de relaxació en general: no s’està pensant en eixir i prendre-li foc a tot, en anar a comprar, en allò d’«estic rebentat». Com sempre, el curs arrancava amb un sopar de benvinguda el dilluns a l’hotel Bayren, amb un menú ben gustós però sense excessos. Enguany, l’edició de Valldigna era la que feia VII, ja en tenim més que Rockies. La temàtica de la trobada era Saberes, prácticas y experiencias. Cultura y cotidianeidad en la sociedad medieval, una anàlisi del coneixement teòric i pràctic dels temps medievals des de diverses perspectives. Sens dubte, una de les més interessants aportacions fou la Juan Vicente Marsilla, que portava per títol «El universo de las cosas. Cultur amaterial y pautas de consumo en la baja edad media». També força il·lustrativa i suggestiva resultà la intervenció de Maria del Carmen Garcia Herrero, de la Universitat de Saragossa, sobre «La lactancia en la baja edad media. Teoría y práctica». I el grup de recerca Harca va estar representat amb la presència de Vicent Royo i un servidor, que presentàrem una comunicació que sota el títol «El valor de l’experiència. Sabers pràctics al món rural valencià» pretenia oferir una visió de la societat camperola ben allunyada de la paràlisi cultural i tecnològica que alguns pressuposaven i, encara hui, continuen pressuposant.

Participants del VII CEHM

Sense temps per a més, vaig marxar cap a Alacant, des d’on eixia el vol cap a Glasgow. La terra de William Wallace em rebia amb la típica fina pluja d’allà. Després d’una mitja hora en tren sobre la línia de costa, amb la caterva de corderets que et donen la benvinguda, finalment arribava a la ciutat. Glasgow havia estat la segona ciutat de Gran Bretanya gràcies al desenvolupament industrial, però des d’Anglaterra sempre han tractat d’enfonsar el seu creixement, i sembla que ho han aconseguit. Personalment no tenia la sensació d’estar en una gran ciutat industrial, sinó en una altra cosa. I no dic que no m’agradara, però està clar que les polítiques dels governs donen els seus fruits, i Glasgow n’és un bon exemple.

Universitat de Glasgow

L’ESSHC potser siga el congrés més gran al qual he assistit mai, més que el Rural History de Brighton o el WEHC d’Utrecht, que ja és dir. La seua immensitat encara resultat més abismal quan tot just el dia anterior t’hi trobes en un congrés, curs o trobada de característiques completament oposades, com era el de Valldigna. Davant del caràcter monogràfic d’aquest, la diversitat temàtica de l’altre, mentre a un hi ha completa llibertat horària, amb tot allò bo i dolent que això implica, les grans trobades internacionals són força estrictes amb això del temps; però en aquests congressos resulta molt fàcil entrar en contacte amb la gent, i les jerarquies, en general, s’esvaeixen. Això, per als que comencem, és d’agrair. Ara bé, amb tanta oferta un acaba saturat, no saps realment on acudir llevat de casos molt concrets, de manera que no són pocs els que opten per refugiar-se en la sala del càtering i mantenir xarrades al voltant de la feina.

Sopar de benvinguda a l'ESHCC

El dijous era el dia que tenía la meua sessió, juntament amb els col·legues de Bèlgica, sota el títol Peasant and the Market: Between Accumulation, Distress and Life Cycle-strategies. Malgrat l’ampli ventall d’oferta que n'hi havia, la nostra era l'única sessió sobre món rural a l’edat mitjana. N'hi havia més d’història rural, i n'hi havia més d’època medieval, però res tan específic. Supose que per això mateix, i per la presència d’alguns investigadors consolidats com Tim Soens o Erik Thoen en el cartell, l’assistència de públic fou significativa. De fet, algú es quedà despagat en saber que Erik Thoen no havia pogut assistir, i agafa els trastos i se n’anà. Al remat, els temes de la sessió foren la cria i comerç del bestiar, més enllà de la llana i dels tòpics que l’acompanyen, i per un altre costat el mercat de la terra, a través de diversos observatoris: Bèlgica, Polònia i el País Valencià. Possiblement aquest fou un dels grans avantatges de la trobada, la diversitat d’observatoris sobre els quals fer les mateixes preguntes. De fet, com que els participants ens havíem distribuït prèviament el text, poguérem fer productiu això que es diu torn de preguntes, al qual es va afegir el públic.

Miriam Müller fent la presentació de la sessió

L’ESSHC és una de les grans trobades del circuit acadèmic anual i bianual. Com tots els congressos de gran format, tenen al seu favor la diversitat de temàtiques, de cronologies i d’àrees, però si no coneixes ningú resulten altament impersonals, freds i avorrits. Estan fets per a l’intercanvi de coneixement i d’experiències, no per a romandre aïllat. No es tracta d’anar-hi pel simple fet de fer-ho, cal anar-hi i participar-hi; prendre'n part.

Un clàssic de l'estiu, IV CEHM Valldigna

Després d’un dies per a la reflexió i mentre poc a poc van arribant les fotografies crec que estem en disposició d’oferir, per fi, la crònica del què ha estat el IV Curso de Especialización en Historia Medieval. Així, de la mateixa que anualment tenen lloc el FIB o el Donington, els historiadors tenim Estella, Balaguer, Nàjera i Valldigna. Certament hom estarà d’acord en que aquest curs, almenys per als de casa, s’ha convertit en un tot un punt de trobada i un ritus d’iniciació per els estudiants de la carrera. Tanmateix, i s’ha de dir, aquest any la resposta internacional ha estat força dolenta. Caldrà seure, veure què passa, i als problemes, solucions. En aquesta edició s’han introduït algunes les novetats, ja que, almenys alguns dels estudiants participants han gaudit de l’oportunitat de presentar els primers resultats de la seua recerca. Llevat d’això, el curs ha repetit l’esquema que venia presentant en edicions anteriors. El curs comença amb el sopar de benvinguda el dimecres per la nit, amb els habituals parlaments de les autoritats. Les sessions s’inicien el dijous de matí. Aquest dia ja intervingueren l’harquer Ivan Martínez, que féu una exposició de la seua recerca en el temps atorgat, 20 minuts, i Javier Quinteros, qui per a reis demane un rellotge, perquè estigué ni més ni menys que 45 minuts. La seua intervenció, hom està d’acord en això, resultà ser, damunt, una vertadera monodia farcida d’anacronismes (jo era la primera vegada que sentia la paraula nacionalitzar i el seu camp semàntic referida al segle XV, almenys sense les cometes). Vicent Royo fou un altre dels que clavaren el temps. En 20 minuts ens féu una completa i coherent presentació de les elits rurals de Vilafranca en la transició del segle XIV i XV. Per altra banda, també s’ha de destacar la participació femenina de Noelia Rangel, el treball de la qual ja coneguem, Teresa Izquierdo i la italiana Silvia Servis. Voldria cridar l’atenció en aquest punt sobre el treball de Teresa perquè em semblen força interessants les perspectives de la jove historiadora de l’art a l’hora d’estudiar els fusters i la seua producció en la València medieval. La seua mirada és, a un temps, la de la historiadora de l’art, però també la de la historiadora, preocupant-se no sols pels productes finals, sinó també per tot el que els envolta (matèries primeres, preus, salaris, clients, destinació són algunes de les idees que va suggerir). Certament em va semblar la més interessant de totes les intervencions dels joves investigadors. Donat que un servidor havia de fer una visita guiada per Gandia al professorat italià del curs, vaig haver de parlar el dissabte de matí, abans de dinar. En 15 minuts vaig presentar les idees bàsiques de la meua línea de recerca, les elits rurals. Per la vesprada hauria de parlar Salvador Ferrando, el més roig de Sueca, diuen, però com que jo estava fent de guia, doncs no puc parlar-ne.

Per la nit tingué lloc el ja també tradicional sopar de germanor estudiantil, o simplement per fugir del sopar de l’hotel cada any més fluix. Òbviament, per la nit ha tingut lloc un congrés paral·lel on la distensió i les cerveses han ajudat a mantenir interessants diàlegs historiogràfics i d’altres tipus. El diumenge tampoc vaig poder assistir donat que tenia que agafar el vol cap a les East Midlands angleses.

III Curs d'especialització d'història medieval

Del 10 al 13 d’aquest mes ha tingut lloc el III Curso de Especialización de Historia Medieval. Enguany el tema monografic era Conflito y consenso en la sociedad medieval, siglos XIII-XV. El curs esta finançat per la fundació Jaume II i sota la direcció científica del professor Rafael Narbona. En aquesta edició han participat 29 alumnes de diverses universitats dels Països Catalans, altres de l’estat espanyol i encara italians.

(En la foto: Ni són tots els que estan, ni estan tots els que són)

El sopar de gala amb el qual s’inaugurà el curs ha experimentat una notable millora respecte edicions anteriors. Després de diversos entrants, un plat principal de salmó amb verdures i fruites, acompanyades d’un caldo blanc, d’una qualitat més que acceptable. Els alumnes, ja aquesta primera nit¸ isqueren fins a les 6 de la matinada, si bé és cert que algunes tornaren més contentes que altres.
Dijous inicià les sessions de treball el mateix Rafael Narbona, en una sala sense aire condicionat. Mitjançant ventalls tradicionals ferem front a la intensa basca que dins aquells murs hi havia, una gesta gens menyspreable. Narbona féu una presentació dels Llibres del justícia de València, i a més interrogà l’alumnat local. Crouzet-Pavan resultà infumable, tot i parlar de la violència entre els joves. El dinar de catering que com cada any ens serveix Catering Salva fou de qualitat bastant mediocre, si bé és cert que en els últims dos dies, el menú millorà molt. De vesprada intervingué Enric Guinot per donar algunes pinzellades sobre la conflictivitat derivada dels usos de l’aigua. Les fotografies i el powerpoint que s'havia preparat, tot i l'escassa atenció d'alguns i algunes, queden en aquest resum en un segon lloc. De nou hem de parlar d'un nou atemptat a la llibretat i una mancança absoluta d'actitud democràtica, i no pense en el País Basc. La seua intervenció, com en el títol s’indicava, fou en llengua catalana, la qual cosa provocà l’enuig d’alguns dels assistents. Aquells que es queixaren, casualitat o no, provenien d’universitats espanyoles on hi ha una sola llengua oficial. Açò ja és una qüestió de supèrbia!. No sols els professor Guinot jugava a casa, no sols el seu títol estava en català al programa, amb la qual cosa el que et trobaràs, és el fet que eren 4 persones les que es queixaren front a 25 que no, i que eren 8 front a 21 les que no entenien el català-valencià-balear. Tot plegat, some things never change.
Divendres, amb un poc de retard, Martine Charageat, de la Universitat de Bordeaux, inicià el treball amb una xerrada sobre conflictes entre conjugues a l’Aragó baixmedieval. Cal destacar el seu llenguatge totalment fora de lloc, amb expressions com “tíos que quieren lío” i altres. Malgrat tot, s’ha d’assenyalar el seu coneixement de les fonts i la seua expossició ben organitzada. En el moment de l’esmorzar hi va haver una visita guiada al monestir, feta per l’arqueòleg de les excavacions, la qual acabà de trencar els horaris. La intervenció d’Andrea Zorzi, de la Universitat de Florència, sobre els conflictes dels comuni italians fou acurtada per acabar a les 14.30. La seua recerca descansa sobre una important diversitat de fonts que pot oferir interessants possibilitats per a una història comparada amb el cas del País Valencià. En la nit de divendres, una volteta tranquila, alguna amb el Coco-loco i uns pocs que es mantingueren a l’anonimat.

Dissabte, Maria Asenjo, de la Complutense, bé, no en podem parlar massa. Després Enrique Cruselles ens parlava de la violència i la conflictivitat interna del món mercantil relacionada amb els negocis, amenitzat amb un powerpoint força interessant, currat amb diverses fotografies i organigrames. Una exposició ben esquematitzada, amb pauses en la locució que serveixen per a cridar l’atenció d’un públic no massa entregat, un cop més en la lluna. Cruselles fa un ús freqüent de les interrogatives com a forma d’expossició. A la fi, gairebé 2.30 seguides, vullgues que no esgota. No paga la pena dir que Enrique Cruselles se’n dugué el premi Yunque. Per a la vesprada, amb retard, José Cabezuelo, Alicante, vaya cante!!! Per la nit, tot per l’aire, l’arribada de l’ulema de València sacsejà els ànims exaltats del jovent del curs. Una guerrejar nocturn que quedava reflexat en els rostres al dia següent. Hi havia qui estava més blanc que Ete moribund.
Diumenge parlava Paulino Iradiel sobre la conflictivitat artesanal. De nou, Iradiel demostrà la validesa de les velles pràctiques discursives, car que si no t'interessa el tema, doncs no fas més que fer sorolls, mirar el mòbil i xarrar. El trellat en les persones que bonic és, Maedeu. Pablo Perez, qui fou company de promoció de Rafael Narbona, tancà el curs amb una lliçò magistral i renovada sobre les Germanies valencianes.

Al remat i tot plegat, un curs on la festa nocturna i el treball historiogràfic es disputen l'atenció del jovent. Són les preferències d'aquesta joventut les que donen o no la validesa al curs. Car, hi ha qui no ix en tot l'any i espera Valldigna per a desmadrar-se. La resta d'historiadors i dores, o millor, aspirants a ser-ho, continuarem amb la nostra vida social. Ara bé, existeix un historiador o dora sense vida social? Pense que no. En Efecte, no pot existir una cosa sense l'altra.