Twin Peaks o Camelot. L’imaginari medieval en l’univers de David Lynch

Analitzar una pel·lícula en clau historiogràfica és, encara hui, eixir-se’n del marc preestablert de l’acadèmia i què us diré del món dels videojocs i de les recreacions històriques. Més curiós sembla això quan dins el cine, el gènere històric és un dels més conreats. Fins i tot els westerns podríem integrar-los al mateix grup. Això no obstant, són els professionals de la història els que han donat l’esquena a la indústria cinematogràfica, tot i les comptades excepcions. Potser entre els historiadors de l’art la situació és, diguem-ho així, més normal i, de fet, la història del cine s’ha consolidat com un àrea més de recerca, la qual cosa tampoc ens deuria sorprendre si pensem que el cine és considerat el setè art. També em fa la impressió que els col·legues de història contemporània porten algun avantatge. El cine, però, encara roman als afores del medievalisme. Fins i tot, el fet de visualitzar una pel·lícula en classe amb als alumnes és vist pels companys de departament com un signe de no haver-se preparat la lliçó o per esmunyir-se d’impartir-la. Per descomptat, no són pocs els que ho fan amb eixa intenció. I els mateixos estudiants ho copsen així també. Això és perquè fer servir un film com a eina didàctica requereix d’un treball previ no només des de punt de vista purament històric sinó també cinematogràfic. No es tracta únicament d’explicar el context que ambienta la pel·lícula, cal també aprofundir en el moment en qual es va rodar. En aquest sentit, al blog d’Harca ja us hem parlat d’alguns films que, per una raó o un altra, en considerat interessants (Tramuntana, The Black Shield of Falworth i Krzyżacy), i ací teniu algun treball amb una bibliografia ampliada.

El ben cert és, però, que la relació entre la història i el cine no es limita al gènere del cine històric. La influència que el passat exerceix la podem observar en les metareferències que guionistes i directors fan servir en les seues creacions. Es tracta d’adaptar el fet històric a la trama de la pel·lícula, una adaptació que pot resultar més o menys obvia en funció del coneixement de la història. Així, per exemple, convindreu amb mi que existeix un clar paral·lelisme entre els Jedis i els cavallers medievals.

La televisió també s’ha fet ressò d’aquesta demanda d’història de la societat. Per això no són poques les sèries ambientades en temps passats que han gaudit d’un èxit més o menys sonat, de totes les èpoques, per cert: Game of Thrones, Spartacus, Robin Hood, Curro Jiménez, The Tudor, Isabel, Cuéntame cómo pasó o Merlin en són algunes. I com en el cas del cinema, les referències històriques van molt més enllà de servir com a context del film argumental. De fet, tot i estar ambientada en el temps present, una sèrie pot fornir-se d’elements i referències a societats anteriors. D’alguna manera, això és el que vull plantejar amb aquest post: les influències del mite artúric en Twin Peaks una sèrie creada a inicis dels anys 90 per David Lynch y Mark Frost. El fil argumental de la trama és la investigació de l’agent especial del FBI Dale Cooper per resoldre l’assassinat de Laura Palmer, una xica molt ben considerada entre la comunitat local. L’acció transcorre a un xicotet poble, Twin Peaks, (fictici) a l’estat de Washington. Tot i que l’èxit de la sèrie com a producte televisiu es deu, en bona mesura, a Frost, el cert és que Lynch va ser el responsable de donar el toc metafísic, transcendental. El resultat del treball d’ambdós és, en opinió dels experts, la primera sèrie moderna. Això s’ha traduït en un fum de seguidors no només de la sèrie sinó, al remat, de l’univers de David Lynch, com podreu comprovar si navegueu per la xarxa. I això ha donat peu a un fum d’interpretacions sobre les fonts de les quals beu Lynch.

A partir d’ací tot és SPOILER, per tant,

els qui esteu interessats en veure la sèrie deixeu de llegir.

Capçalera de la sèrie

Com deia abans, són moltes les veus que tracten de cercar l’origen del món que ha creat David Lynch. De fet aquest univers va més enllà de Twin Peaks (endavant, TP): va començar a desenvolupar-lo amb Blue Velvet, per a desenvolupar-lo a TP i ha continuat altres pel·lícules. Fins on jo he pogut cercar, la única influència clarament acceptada pel director és la pel·lícula Laura, les metareferències de la qual en la sèrie són més que evidents. A partir d’ací tot són hipòtesis i comentaris dels crítics cinematogràfics i dels aficionats. En aquest sentit, el present treball no és el primer que mira d’assenyalar les influències del món medieval –real o literari– en la sèrie però, insistic, fins on jo he pogut arribar, no he trobat una anàlisi que anés més enllà d’identificar un personatge amb algun referent històric. En la meua opinió, hi pot existir un paral·lelisme entre el mite artúric i la trama de TP com miraré de provar tot seguit. No es tracta de fer una simple translació entre una història i l’altra, ni tampoc d’encaixar les peces a força sinó més aviat això que ja he dit, possibles paral·lelismes o metareferències que Lynch pren del món artúric i adapta al seu interès.

El primer d’aquests préstecs és el topònim de Glastonbury. Fins a Avalon, nom amb el qual es fa referència a aquesta ciutat n el cicle artúric, hauria arribat Josep d’Arimatea amb el sant Grial que va contenir la sang de Jesús. També ací és on fou soterrat el rei Artur i, de fet, ja al segle XII uns monjos pretengueren haver trobat la tomba a la ciutat anglesa del mateix nom, en la regió de Somerset. L’únic cert, ara per ara, és que es tractava d’un nucli celta important on acabaren confluint les tradicions paganes amb els primers influxos del cristianisme. El que interessa, però, és que Glastonbury és configura com una porta d’entrada entre el món real i el sobrenatural. I en aquest sentit el fa servir Lynch. En efecte, Glastonbury és una zona del bosc que envolta TP per on Cooper aconsegueix entrar en la Sala d’espera, una mena de purgatori [recordeu que aquest és d’altra de les creacions de l’imaginari medieval] on els morts, i els vius que hi entren, guareixen les culpes per mirar d’arribar a formar part de la lògia blanca, o en cas contrari, acaben integrant-se en la lògia negra.

Restes de l'abadia medieval de Glastonbury a Anglaterra

Qui aconsegueix entrar estant viu és Dale Cooper. En realitat, ara puc dir-ho, després d’haver avisat de l’spoiler, la trama de la sèrie no gira tant en torn a l’assassinat de Laura Palmer, com a la pròpia evolució personal de l’agent de l’FBI. Molts han pretès veure en Cooper una mena d’Artur, justament per això, perquè aconsegueix entrar en aquest món sobrenatural. Al meu parer, Cooper guarda un major paral·lelisme amb la figura de Lancelot. Abans, però, necessite desgranar una d’altra idea. Al llarg de tota la sèrie s’insisteix en presentar TP com un lloc tranquil, un d’aquests pobles on mai passa res, almenys aparentment. Aquesta estabilitat de la justícia i l’ordre social ens recorda a Camelot. L’harmonia, però, es trencarà en un moment donat, deixant caure el vel que amaga les vergonyes de la societat local. Si al mite són els pecats de Lancelot i Ginebra els que acaben amb la pau de Camelot, a la sèrie és l’arribada de Cooper, i no l’assassinat de Laura Palmer, el que trenca la serenitat de TP. En efecte, és l’agent especial de l’FBI qui descobreix el vertader significat de la mort de Laura i amb això provoca tot l’enrenou que acaba amb l’assossec propi de TP. Com en el mite artúric, serà Cooper-Lancelot qui retorne la pau a la comunitat: Lancelot acaba amb Mordred (segons la versió del cicle), Cooper ho fa (“aparentment”!) amb Bob. Identificar Cooper amb Lancelot, però, requereix d’un element cabdal: Ginebra i la seua relació pecaminosa. Si recordeu el mite, Lancelot es converteix en el campió de la reina Ginebra un cop aquesta s’ha casat amb el rei Artur, després d’haver-la escoltada fins a Camelot. Cooper també es nomenat com el guardià, l’escolta de Caroline, un testimoni protegit de l’FBI, la bellesa de la qual enamora a l’agent. Llavors sorgeix entre ambdós una relació no diré pecaminosa donat el context social però sí fora de la llei atès que Cooper és l’escolta de Caroline i, per tant, li és estat prohibit mantindré qualsevol relació afectiva amb la seua protegida. I la traïció que ha donat a escriure tantes línies? La famosa traïció de Lancelot i Ginebra en TP és doble: per un costat, la deixadesa de funcions de Cooper amb el que és el seu ofici i la seua germandat, que és l’FBI; i per l’altre, la traïció personal, en clara referència al mite artúric, de Cooper, i Caroline, al marit d’aquesta, Windom Earl, mestre, perquè també és agent, i amic d’ell.

Això ens portaria a identificar Windom Earl amb el rei Artur? D’entrada, que aquest siga l’únic personatge de la sèrie amb una clara referència a les categories nobiliàries, al cim de les quals hi era el rei, no em sembla que tinga més importància. Voler trobar algun tipus de connexió em sembla massa rebuscat. Ara bé, el fet que siga la víctima de la infidelitat podria permetre aquest paral·lelisme. A més a més, tot i que en la sèrie no apareix explícitament, de les paraules del major Briggs s’escau que Windom Earl ja havia estat a TP en la seua recerca de la porta d’entrada al món sobrenatural. Earl, com el rei Artur, coneix millor TP-Camelot, que no Cooper-Lancelot, qui en el moment d’iniciar-se la narració és un nouvingut. Tornant de nou sobre Cooper, hi ha un darrer element que permet identificar-lo com a Lancelot. Aquest, en un parèntesi de les seues relacions es casa amb Elaine, una jove innocent que desconeix els secrets que el seu home amaga. Cooper, després de la seua història d’amor al marge de la llei, mirarà de refer la seua vida sentimental al costat d’Annie, qui perfectament encara aquesta innocència i puresa de sentiments que vèiem en Elaine.

Annie amb Cooper

Encara hi ha un parell més de paral·lelismes que em semblen confirmar aquesta influència del mite artúric en TP. Quan el rei Artur trenca la seua espassa Excalibur apareix la Dama del llac per a refer-la, en anglès, Lake lady. Per tant, aquest personatge de nou connecta ambdós mons, el real i el sobrenatural. Aquesta és la funció que fa al llarg de tota la sèrie Log Lady, el nom de la qual té, com vèieu una sonoritat similar al seu paral·lel artúric. És veritat que la Dama del Lleny no està al servei de Earl però com en el mite medieval del rei Artur, el seu paper esdevé cabdal quan apareix en escena Cooper-Lancelot. Fins aleshores, en la Matèria no apareix esmentada i, en la sèrie, és una veïna incompresa per la resta de la societat local.

Loglady

Un altre personatge de la llegenda artúrica que tindria lloc a TP em sembla que és Perceval, aquest representat en el personatge d’Andy. Tots dos encarnen la puresa d’intencions, la innocència masculina, la castedat (de fet, Andy sembla ser, almenys al principi, estèril) i, fins i tot, certa ingenuïtat (és l’únic no familiar que plora per la mort de Laura i des de llavors ho farà cada vegada que veja un cadàver). Aquesta virtut els permet resoldre les recerques en les que prenen part, que en el cas de Perceval és el sant Grial. Per la seua banda, Andy serà qui resolga tots i cada un dels dubtes o de les investigacions que Dale Cooper-Lancelot du a terme. És Andy qui troba la droga en casa de Leo Johnson, és ell qui resol el dubte de les botes de Mike i, per a no estendre’m més, és ell qui resol el significat del pictograma que explica l’entrada a la Sala d’espera. Tots aquests descobriments van apropant-lo a Cooper-Lancelot, tot fent la seua relació cada vegada més estreta. Tot i que la vinculació entre ambdós mai serà de dependència o subordinació, almenys teòrica, sí que convén recordar en aquest punt que Perceval s’inicia en el món de la cavalleria com a escuder lligat a Lancelot per bé que al remat cadascú farà la seua.

Al món artúric hi ha una germandat que mira d’assegurar el manteniment de la pau i l’ordre al regne de Camelot, els cavallers de la taula redona. És possible trobar un paral·lelisme a TP? Sí, els integrants de la Bookhouse. Com en la llegenda d’Artur, els membres de la bookhouse són els més valerosos de la comunitat i miren de defendre els desvalguts més enllà de la llei, per això, potser, Andy no en forma part. Arribat el seu moment, Cooper també en formarà part, de la mateixa manera que Lancelot pertany a la germandat de la Taula Redona. Hank Jennings encarnaria Mordred qui, segons la versió del cicle artúric no seria fill del rei sinó més bé un cavaller díscol que hauria abandonat la Taula Redona, per allò d’haver format part inicialment de la Bookhouse i després haver-la deixadesa en trencar amb els valors que suposadament havia de defendre. I fins ací els paral·lelismes referits als personatges. Hi ha encara alguna correlació més que apuntaré breument: Cooper i Earl juguen una partida d’escacs durant els darrers capítols de la segona temporada com també ho fan Lancelot i Artur al llarg del cicle.

Membres de la Bookhouse fent la seua salutació secreta

És veritat que resten alguns element de la llegenda artúrica que no queden reflectits en la sèrie: què podem identificar com a Sant Grial?, i Excalibur? O qui representa Merlín (Gordon?) I a l’inrevés: què representaria Diane? I encara Truman i Hawk? Sí és cert, que tots aquests queden una mica penjant d’un fil. Però com deia abans no he tractat de fer un calc ni pense que tampoc ho pretengués fer Lynch. Simplement he mirat de suggerir una interpretació que em sembla versemblant. Òbviament qui pot respondre el dubte de si aquesta influència és correcta o no és el mateix David Lynch, però al meu parer hi ha suficients elements com per afirmar que, en efecte, la matèria de Bretanya hi és present a Twin Peaks. Un exemple, un més, de la presència de la cultura medieval, en aquest cas, de la literatura i l’imaginari de l’edat mitjana en la societat actual.

Mite artúric	Twin Peaks
Rei Artur	Windom Earl
Ginebra	Caroline
Lancelot	Dale Cooper
Elaine	Annie
Log Lady	Lake lady
Andy	Perceval
Cavallers de la Taula redona	Membres de la Bookhouse
Hank	Mordred
Camelot	Twin Peaks
Glastonbury	Glastonbury

El temps de les Catedrals

Per a acabar amb la setmana dedicada a l’escola dels Annales us volem oferir una vella sèrie de documentals de la televisió francesa sobre l’art religiós medieval, basada en el llibre “Le temps des Cathédrales. L’Art et la société, 980-1420” (1976), de Georges Duby. La sèrie, de 9 capítols, emesa en 1980, està dirigida i produïda per Roger Staphane i Roland Darbois, i presentada pel mateix Duby. De fet, es ben coneguda la faceta divulgativa d’aquesta historiador, relacionada amb la televisió, que el va portar a ser un dels principals responsables de la cadena francoalemanya La Sept, precursora d’Arte.

Es tracta d’una producció que actualment pot semblar antiga, especialment en la producció, però precisament això és el que li dóna un cert encant, i en qualsevol cas és interessant de veure pel contingut. Sembla que existeix una versió doblada al castellà, però a internet només es pot trobar la versió original en francés que tot seguit us oferim (també podeu fer servir, si s interessa molt, l’eina de subtítols i traducció automàtica de Youtube per a ajudar-vos a entendre més o menys el que es diu). Fruïu-la.

Capítol 1. L’Europe de l’an Mil (L’Europa de l’any Mil)

Capítol 2. La quête de Dieu (La recerca de Déu)

Capítol 3. Dieu est lumière (Déu és llum)

Capítol 4. La Cathédrale, la ville, l’école (La Catedral, la ciutat, l’escola)

Capítol 5. Louis IX, chevalier-roi et sant (Lluis IX, cavaller-rei i sant)

Capítol 6. Les nations s’affirment (Les nacions es refermen)

Capítol 7. Le tournant du XIVe siècle (El cavi del segle XIV)

Capítol 8. Le bonheur et la mort (La felicitat i la mort)

Capítol 9. Vers les temps nouveaux (Cap als nous temps)

L'oratge (de desembre de 1474)

Ja vam parlar fa uns mesos al blog d'Harca d'alguns dels aspectes de la pràctica notarial, observables en treballar de prop amb els llibres de protocols i notals que s'han conservat d'aquests garants de la fides publica. Hui em limitaré a fer esment i donar prova d'un altre dels fenòmens relacionats amb els registres dels notaris, el dels apunts que alguns d'ells feien de manera marginal al gruix dels instruments que hi anaven anotant. En conseqüència, atesa la seua distribució aleatòria i el seu contingut divers, és pràcticament impossible seguir cap metodologia per tal d'estudiar-los, de forma que únicament es pot procedir per l'acumulació d'aquest tipus de textos. En el cas valencià, segurament el millor coneixedor d'eixos apunts siga l'historiador i filòleg Vicent Josep Escartí, que els ha resseguit arran dels seus estudis sobre la literatura memorialística al País Valencià entre els segles XIV i XIX. De fet, els considera una forma de dietarística embrionària, en tant que són conseqüència de l'activitat de notaris i escrivans que realitzaven notes per tal de recordar de manera privada determinats fets que els semblaven interessants o importants, per raons molt diverses.

Una bona mostra són els apunts que indiquem a continuació, realitzats pel notari titular de l'escrivania del Consell municipal de València, Jaume Eiximeno, en iniciar un dels seus llibres de protocols. En concret, hi anotà l'oratge que va fer a la capital valenciana durant els dotze dies anteriors a la festa de Nadal, del 13 al 24 de desembre de 1474. Així, podem saber que plogué quatre jorns diferents, no massa, excepte el 15 de desembre, que plogué tot lo dia. Pel que fa a les jornades amb sol, el notari considerà que aquestes constituïen un dia bell, dient en ocasions que hi va fer un bell sol i emprant també una altra expressió de la qual -si l'hem transcrita bé- desconeixem el significat: un sol ab dents i un dia clar ab dents. Quin sentit tindrien aquestes dents? Fos quin fos, el que sabem del cert és que, efectivament, les notes d'aquell tipus constituïen un estat embrionari de la memorialística, que posteriorment, sobretot a partir de la segona meitat del segle XVI, fou desenvolupada amb major profusió, dedicant-hi fins i tot llibres específics per a registrar les memòries dels fets i successos jutjats com a interessants. Només resta ací que mostrar-vos les anotacions de 1474 en qüestió, per tal que pugueu saber quin oratge va fer durant alguns dies d'aquell desembre a la ciutat de València:

 AMV, Protocols notarials, Jaume Eximeno, 8-7 (Any 1475)

Dimecres, a XIII de deembre, féu sol de matí, a migjorn plogué hun poch, e aprés vent e núvol, e tota la nit plogué. 

Dijous, a XIIII del dit, plogué de matí suau, plovent e no plovent, emperò sempre núvol.

Divendres, a XV, plogué tot lo dia.

Disabte, a XVI, començà bell dia, ab sol tot lo dia.

Digmenge, a XVII, tot lo dia sol mol seré.

Dilluns, a XVIII, començà clar e tèrbol, e aprés se anuvolà, e al vespre, hora del seny, plogué hun poch.

Dimarts, a XVIIII, començà lo dia núvol, e aprés féu bell sol.

Dimecres, a XX, lo dia començà ab sol ab dents.

Dijous, a XXI, dia de Sent Thomàs, lo dia clar ab dents.

Divendres, a XXII, lo dia bell, axí entreverat.

Disabte, a XXIII, lo dia bell, part ab núvols.

Digmenge, a XXIIII, idem ut ad proximum.

"Tot o veya monsényer Sen Vicent"

Al blog d'Harca ja hem parlat amb anterioritat de les fonts judicials i, en alguna d'aquestes ocasions, ens hem fet ressò d'històries com la que tot seguit explicaré. Per descomptat hi ha milers que es poden donar a conéixer, i qui ha treballat aquesta font bé que ho sap. Però jo vaig a contar una que ja fa alguns anys vaig emprar en un estudi sobre paisatge de l'horta per alguns detalls que dóna el relat, demostrant-se així la gran versatilitat d'aquestes fonts pel que fa a la informació que proporcionen. Ara es pot llegir la transcripció completa en l'edició dels Llibres del Justícia de València que van fer la Universitat de València i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la qual ja en vam parlar també en el seu moment. Però si l'explique ara ací serà, més bé, per una altra característica d'aquest cas concret, i és el de les particularitats de la justícia medieval pel que fa a la resolució dels casos criminals.

Era una nit tancada de mitjans de setembre de 1285, i segurament encara feia calor, quan els germans Ferrer i Joan de Calataiud guaitaven la collita en l'era del seu camp armats amb llances. Quan ja s'havia fet fosc, després de tocar el seny del lladre, Joan es va apartar del grup i se'n va anar a sota d'una figuera, en la riba d'una séquia, a menjar figues. Òbviament tothom sap, al segle XIII i al XXI, que les figues es mengen de nit, i a fosques. I en això estava, degustant tranquil·lament la fruita a la fresca de la séquia, quan, de sobte, li va vindre un esternut (un ahuir). Sembla que aquesta parcel·la afrontava directament amb el camí de València a Quart i, gràcies al so que produí, delatà la seua presència a un grup de gent armada que passava pel camí reial –diuen que moros conversos–, els quals van començar a cridar “fotuts barbamerdosos, muiren los traïdors”, i intentaren atacar-lo amb llances i coltells. Com que a l'edat mitjana els canals de terra eren prou més amples que els d'ara, la séquia que separava el camp del camí el va protegir per un moment, però de seguida els tres perseguidors van aconseguir creuar-la al crit de “per assí passem”, i van anar darrere de Joan, que ja fugia cap a l'era en busca del seu germà. Arribats allí, els dos germans es van retirar cap a la vinya del veí, però els seus perseguidors els van caçar i van continuar atacant-los amb les llances i a pedrades; i així, mentre Ferrer, que era el major, responia amb la seua llança, Joan es limitava a parar les ganivetades com podia, mentre rebia les pedrades i repetia una i altra vegada “Santa Maria, val-me”. En qualsevol cas, en la brega van nafrar Ferrer, i sembla que va morir algun dels atacants.

Una figuera vora séquia

Davant d'aquesta situació, els germans de Calataiud van fugir de l'escena, refugiant-se en una altra vinya propera, on es van adonar de la nafra de Ferrer, que aparentment era greu. Sembla que Joan li va llavar un poc la ferida amb aigua de la séquia i li'n va donar a beure, amb la qual cosa es demostra -valga'm l'incís- que a l'edat mitjana l'aigua de les séquies de l'horta de València no era com la d'ara. Joan va intentar tornar cap a casa, deixant sol el seu germà Ferrer, qui va fugir cap a l'església de Sant Vicent de la Roqueta pel camí que va “ora la séquia de Favara”. Per a qui no ho sàpiga, la casa i hospital de Sant Vicent és un complex monàstic extramurs, situat en el camí de Xàtiva sobre una antiga església mossàrab on, segons la tradició, va ser soterrat Sant Vicent Màrtir. Per tant, mentre la baralla es produïa a l'oest de la ciutat de València, l'acció es traslladava ara al sud. Mentrestant, Joan, que havia arribat a la ciutat, ja va escoltar rumors sobre la mort d'algú en estranyes circumstàncies, per la qual cosa va decidir fer marxa enrere i anar a buscar el seu germà travessant per mig dels camps. Per aquesta raó, i perquè Ferrer anava ferit, l'aconseguí a meitat camí gitat sobre un arrossar; ja que al segle XIII l'arròs, que encara no estava massa estés com a cultiu a València, es plantava en l'horta i no en la marjal, amb els consegüents problemes que això suposava. En qualsevol cas, una vegada junts, ambdós germans van arribar a Sant Vicent travessant per les vinyes quan ja clarejava i, en arribar, Ferrer es va deixar caure sobre un matalàs de l'hospital i es va adormir. Unes hores després, de bon matí, Ramon de Riu-sec i Berenguer Dalmau es van presentar, armats i a cavall, amb un grup d'hòmens a la porta de l'església, i van traure tots dos germans, portant-los al davant del justícia de València. I a partir d'ací començà el procés, amb el clam i el primer interrogatori als denunciats: Ramon de Riu-sec acusava els germans de Calataiud d'haver matat el seu oncle, Francesc de Maçó.

En realitat no sabrem si el difunt Francesc es trobava entre els hòmens de la brega, ni qui el va matar en veritat. De fet, al justícia això poc l'importa en eixe moment, i el llarg procés que es va iniciar aquell matí no es centraria en els fets en qüestió, sinó únicament en saber si Ferrer i Joan de Calataiud havien eixit de Sant Vicent per la força o per voluntat pròpia. És ben coneguda l'existència en el dret canònic del dret d'asil eclesiàstic, pel qual la justícia civil no pot apressar ni actuar sobre ningú que s'haja refugiat en sagrat; això és, en una església, un monestir, un hospital o un cementeri, i el complex de Sant Vicent ho tenia tot. Així, els refugiats en sagrat estan sota la protecció de l'Església, que s'haurà d'encarregar del seu penediment i penitència, i l'acusat només serà lliurat a la justícia civil si ho autoritza el rector de l'església en concret. A més, en aquest cas, s'afegeix l'especial privilegi atorgat per Jaume I a Sant Vicent en 1261, amb la intenció inicial de convertir-lo en el més gran complex religiós de la ciutat, pel qual no es podia exercir la violència en cap de les seues possessions. Així, doncs, dos dies després del clam els germans de Calataiud es presenten de nou davant del justícia i acusen Ramon de Riu-sec d'haver-los tret de l'església per la força, ja que, de fet, en el primer interrogatori això no ho havien deixat massa clar. En conseqüència, Tomàs Fabre es veu obligat a obrir un procés paral·lel sobre l'assumpte, per la qual cosa a mitjans d'octubre ha de dirigir una carta a Pere del Rei, prior de Sant Vicent –en aquell moment en mans dels mercedaris fins a 1289– i sagristà de Lleida –ciutat en la que residia– en la qual se l'informava de la situació i es demanava el seu permís per interrogar els clergues. Aquest va delegar l'assumpte en un jurisperit, donant també llibertat a tots els clergues per donar testimoni del que va passar aquell matí del 15 de setembre de 1285 a l'església de Sant Vicent de València.

El monestir de Sant Vicent de la Roqueta en l'actualitat, en un mal estat de conservació. L'aspecte neogòtic de la façana és fruit de les remodelacions del segle XIX

No va ser fins a mitjans de març de l'any següent que s'iniciaren les compareixences. I així, segons els testimonis cridats pels germans de Calataiud, l'esmentat Berenguer Dalmau va entrar a l'església i va traure Ferrer a punta de llança al pati o corral que hi havia davant de la porta. Això, segurament, devia ser l'espai que encara actualment ocupa el claustre del monestir, que aleshores encara no s'havia construït. Molt probablement, però, la porta lateral tardoromànica que actualment es conserva ja devia ser la mateixa per la qual van entrar i eixir els nostres protagonistes, construïda a partir de 1240. Una vegada fora, al pati, tot el grup armat va envoltar Ferrer i, mentre l'apuntaven amb les llances, aquest va començar a balbucejar “A, barons, ho·m lexats estar o·m donats aigua”. Cal recordar que estava nafrat i ja devia haver perdut molta sang, per la qual cosa estava assedegat. El seu germà Joan, mentrimentres, en la mateixa situació, cridava amb més força “Barons, gran tort a nós fan, que per força m'an pres e·m trahen de l'esgleia; tota res o veya monsényer Sen Vicent!!”. Ramon de Riu-sec, per contra, va aportar testimonis majoritàriament relacionats amb el seu nivell social, els quals van negar que Ferrer i Joan hagueren eixit de l'església per la força, i declararen que els acusats van acompanyar el grup armat de bona voluntat. Cal recordar que els Riu-sec, la major part dels quals s'anomenaven Ramon o Ramonet, era un dels llinatges de cavallers més actius que residia en aquells moments a la ciutat de València.

La porta en qüestió

En definitiva, els testimonis es contradeien, com era ben habitual. Davant d'aquesta situació –afegint també que del crim en qüestió només s'havia presentat el testimoni d'un criat en casa del pare de Riu-sec, per la qual cosa no havia estat acceptat– el justícia Tomàs Fabre va tirar pel camí del mig, i després de consultar amb experts en dret i altres membres del consell de la ciutat, va dictar sentència a mitjans de maig. D'una banda donava la raó a Ramon de Riu-sec i no considerava provat que els acusats hagueren estat extrets per la força de Sant Vicent, per la qual cosa els negava el dret a ser-hi retornats. Per una altra banda, considerava que no hi havia proves per condemnar Ferrer i Joan d'assassinat, per la qual cosa els deixava en llibertat. Tot i això, cap de les dues parts va acceptar la sentència, de manera que a mitjans de junt van recórrer-la, i es va iniciar un nou procés que ja no s'ha conservat. Comptat i debatut, més enllà de l'anècdota de la història, que ja de per si és una curiositat, tot plegat ens dóna molta informació històrica sobre el període. Del relat dels fets d'aquella nit durant l'interrogatori es poden aprofitar moltes coses, i així un acte tan usual, i alhora tan poc conegut a través de les fonts, com devia ser el fet de vigilar la collita en l'era per la nit, se'ns presenta en ple segle XIII. També se'ns informa sobre com era el monestir de Sant Vicent en aquell moment, pràcticament en els inicis de la seua construcció, i altres coses més. Però tot i això, com que som humans, després de llegir la història la pregunta que queda en l'aire, i que a tots ens mou la curiositat com en una novel·la qualsevol, és saber què va passar vertaderament. Tanmateix, sembla que mai ho sabrem.

En els afores dels documents

En obrir un registre documental moltes vegades trobem coses totalment diferents a les que cerquem. I no ho dic ja per la informació continguda sinó per les anotacions o els dibuixos fets ocasionalment pels escrivans. A tots ens ha passat i, supose que a tots, ens continua sorprenent i fent goig quan ens ho trobem. Per a mostra un botó, el full que encapçala el llibre del Consell municipal de Barcelona començat en 1354, en el qual hi ha de tot: proves, escrits nominals, dibuixos de diversos tipus (fixeu-vos-hi bé!), proverbis llatins (Flores et lignis quoddam vas fit, quod si est vacuum vel plenum ponderat equum / Ex genitrisse mea quendam puerum scio natum, qui mihi frater nec soror esse potest), etc.

Tanmateix, aquestes troballes no solen passar de l'anècdota en tant que, d'una banda, no sol ser el tipus d'informació cercada pels historiadors i, d'una altra banda, aquells investigadors als quals els podria interessar no hi solen consultar aquestes fonts. Podríem dir que és una informació "fora de lloc", marginal i de difícil compilació. Ara, però, hi ha una nova i magnífica via de compartir i tenir accés a tots aquests testimonis: internet. Per exemple, particularment no tinc cap interés historiogràfic pel full comentat, però potser algun altre investigador, des de camps d'estudi diversos, sí que n'hi té. Ja sap, doncs, on trobar-lo (en l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, a la sèrie corresponent). El mateix succeeix amb la concreció del dia de la mort de Jaume II en 1327, que vaig trobar extemporàniament en un llibre d'albarans del mestre racional dels reis de la Corona d'Aragó i que vaig comentar ací i ací (ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, Llibres d'albarans, 630, f. 184v) .

Igualment, en la mateixa sèrie però en el volum número 635, corresponent a l'any 1335, es pot trobar -segons he sabut després- la còpia d'un parell de proverbis de Guillem de Cervera (a. 1259 - c. 1290), anotats en la part interior final de la pròpia coberta del llibre. La seua transcripció fa així:

No vulles chom té pell per semblant full reprès,
no·s deu vestir la pell del lop qui lop no és.

Si tot en qui ben dich bé no faç, no garts mi,
chom val mays que·s castich per altre que per si.

Finalment, per cloure aquesta sèrie d'anotacions marginals, faré esment de la còpia d'uns altres versos trobadorescs, en aquest cas de Pèire Cardenal (c. 1180 - c. 1278), en el primer full del registre número 1475 de la Cancelleria reial del mateix Arxiu de la Corona d'Aragó, que és un volum que recull peticions fiscals realitzades entre 1375 i 1381. Segurament en cloure el registre, l'oficial reial anotà al principi del volum els següents versos (dels quals es poden trobar versions anteriors de caire més provençal):

Anno milleno tricesimo unius

Si·l paubre hom a emblat un lançol,

tot jorn irà ab cap clin.
Si un rich hom a emblat moncayol,
no·s lexarà perlar a Contestí.
Lo paubre hom és pendut per una veta
e penge·l tal qui ha amblat un roçí.
Açò és dret, no pas con assaieta,
que·l rich layre penyg lo layre mesquí.