La parròquia i la comunitat camperola, de nou, en el punt de mira

En els darrers anys sembla que els estudis sobre història rural estan gairebé monopolitzats per dues línies temàtiques, les elits rurals i les pautes de consum i nivells de vida. Al darrere, però, encara trobem altres camps de recerca que no per més conreats deixen d'oferir els seus fruits. I això és bo. Un d'aquests temes és la comunitat camperola, la qual ha estat des dels 50, si més no, en el punt de mira dels historiadors, particularment dels especialistes en història medieval. Potser alguns no veuran la necessitat de tornar-hi de nou. Tanmateix, una nova aproximació pot donar interessants resultats: no es tracta de repetir el que ja sabem sinó, des d'una perspectiva actual -la història sempre és història contemporània- i arreplegant el bo i millor de l'avanç historiogràfic de les darreres dècades, realitzar noves preguntes i nous plantejaments. Directament relacionada amb la comunitat camperola està la parròquia rural: la seua organització, fonts d'ingressos, els ritus funeraris, entre d'altres perspectives. Al meu parer, la parròquia no és una línia de recerca tan trepitjada com ho pot ser el tema de la comunitat camperola. És cert que a Europa compten ja amb una llarga tradició historiogràfica sobre la matèria però a casa nostra no és així. Només el treball d'Elvis Mallorquí sobre la parròquia rural a Girona ha reeixit en l'àmbit dels territoris de parla catalana. Al País Valencià és una temàtica verge si fa no fa.

Com dèiem, a Europa la comunitat rural i la parròquia són temes historiogràfics consolidats. Bona mostra és la trobada que cada any s'organitza a Anglaterra, el Warwick Symposium on Parish Research . Durant gairebé tres dies, medievalistes i modernistes anglesos, alguns nord-americans i, encara, algun despistat arribat des del continent, es reuneixen per a abordar la parròquia des de les perspectives més diverses: música, arquitectura, fiscalitat, paisatge o relacions socials. Ací vos presentem l'edició de 2012 que va estar amablement penjada a la xarxa per algun membre de l'organització. Tant de bo fos una pràctica comuna en les trobades científiques. En qualsevol cas, hi ha ara mateix dues tendències clarament oposades: per un costat, la privatització del coneixement, si no pagues no accedeixes; i, per l'altre, la difusió gratuïta a cost cero. Així, mentre hi ha plataformes de lliure accés com ara Academia.edu, alhora ha començat a sorgir la pràctica en determinades revistes de fer pagar als que pretenen publicar en ella. Sí, heu llegit bé, publicar, no consultar. Ja en parlarem. Ara per ara, gaudiu la conferència. Ací teniu la primera de les intervencions, a càrrec de Christopher Dyer al voltant de la comunitat camperola i la parròquia i com aquestes han estat analitzades pels historiadors en els darrers anys. A la xarxa, però, trobareu la resta de treballs presentats a la trobada, a més d'algunes de les intervencions corresponents als simposis de 2013. L'edició de 2014 es va celebrar fa unes setmanes, però sembla que encara no han penjat res. Gaudiu, mentrestant, de les anteriors.

Beyond lords and peasants. Un llibre del Grup Harca

Ja està. Després d'any i mig de gestions i d'esforços titànics, ja està. Sembla que fa una eternitat quan començàrem a donar les primeres passes, com sol ser habitual en aquests casos, que és trobar els cacaus. Però ara ja està. El treball dóna els seus fruits i ara, per fi, podem fer un tast.

Portada de Beyond Lords and Peasants

Aquest és un llibre col·lectiu en molts sentits. Abans que res perquè són diversos els autors que hi participen, i també perquè és el resultat del treball de molta gent, més enllà de la tasca dels editors. Per damunt de tot, però, és un llibre d’Harca, i això perquè tots quatre ens hem capficat en aquest projecte en la mesura de les nostres possibilitats. És per això que trobareu el logo harquià al darrere de la coberta. Com sol succeir en aquests casos, hi ha coses que s'hagueren pogut fer d'una altra manera, i d'altres que es podrien millorar. Només podem assegurar-vos que aquest és el millor llibre que hem pogut fer, donades les circumstàncies i els recursos. Nosaltres estem satisfets amb el treball realitzat, i esperem que vosaltres també ho estigueu.

Portada del darrere, amb el logo d’Harca

Per ser totalment sincers, la idea de publicar un llibre conjuntament ha estat sempre present, des dels mateixos inicis del Grup Harca. Així d'agosarats eren aquests joves investigadors. Sí, quan organitzàrem la sessió per al WEHC 2009 a Utrecht ja teníem en el cap la possibilitat de recollir els materials en un volum col·lectiu. Al remat, això es va esvair per unes raons o per altres. La possibilitat es va presentar arran del Seminari de Joves Investigadors del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, que en la seua tercera edició (2011) va adquirir un caràcter internacional amb la participació dels col·legues flamencs de les universitats de Gant i d’Anvers, que ara participen al llibre. En principi, la publicació anava a ser un recull de les aportacions que uns i altres férem a sengles trobades, a les ciutats de València i Anvers. Al capdavall, però, atès que era una qüestió que, poc o molt, ens preocupava a tots, decidírem centrar-nos en l’anàlisi dels sectors benestants de la societat rural, com es desprèn del títol del llibre. No és aquest, per tant, una simple edició de papers esparsos, sinó que hem tractat de donar-hi una coherència interna, establint un objecte d'estudi comú. Analitzat, això sí, des de cronologies, perspectives i territoris diversos.



Prement ací podeu veure o descarregar l’índex en pdf

Com podeu veure, n’hi ha articles sobre el País Valencià i Flandes fonamentalment, i també un treball sobre Anglaterra. A més, inclou un pròleg del professor Ferran Garcia-Oliver, una introducció a la temàtica de les elits rurals escrita pels editors, i unes conclusions del professor anglés Christopher Dyer, de la Universitat de Leicester.

Si voleu llegir el llibre sencer podeu trobar-lo en paper a les millors llibreries universitàries de l’Estat, a la pàgina web de PUV, també a Amazon, o comprar-lo en llibre electrònic a través de les Publicacions de la Universitat de València. Esperem que el gaudiu. Enjoy it!

IMC Leeds

A l’estiu tothom viu, sentencia un acudit valencià. En efecte, la canalla corre i revola al camp i a la ciutat, vora mar i a l’ombra del pinar, mentre els avis fan les voltes de curadors i assistents domèstics i alguns encara es poden permetre el luxe –perquè això hui en dia és un luxe– de seure a poqueta nit, o ja tot just després de sopar, a la porta de casa, fent rogle amb els veïns. L’estiu, però, també és el temps dels congressos, o digueu-li com vulgueu, que reuneixen investigadors i amics, i amigues, medievalistes d’arreu d’Europa i encara de l’altra banda de l’Atlàntic i, fins i tot, de l’Orient Llunyà. Una concatenació de grans esdeveniments que, malgrat tot, semblen tenir el seu espai i el seu públic ben delimitats. El millor símil que em ve al cap és el de les fires medievals. Sí que és veritat que la ingerència dels polítics, i les disputes més personals que professionals, que també, han produït alguna situació una mica exagerada, però res que el mercat i la historiografia medieval no hagen pogut regular. I és que aquestes trobades són també això, un negoci –no sé si rendible o no–, una oportunitat de promoció turística i una excusa per a dinamitzar l’economia local.

D’entre totes les reunions científiques que escalonen l’estiu l’International Medieval Congress of Leeds (endavant, IMC) ocupa un lloc central per la seua durada, cinc dies, però sobretot la seua envergadura, enguany comptava amb vora les 1.600 comunicacions. No paga la pena insistir en el fet que el contingut científic de les intervencions era, ja sobre el paper, força desigual, però aquesta, lluny de ser una limitació, és presentada allí mateix com un gran virtut. I, en efecte, aquesta potser siga una de les lliçons més interessants que ofereix la historiografia anglesa a la resta d’Europa, la proximitat, quan no la barreja, entre l’erudició i la divulgació, entre els grans temes clàssics (renda feudal, senyoria, camperolat) i altres més heterodoxos (vestimenta, nutrició, videojocs). De manera que ara et trobes amb tota una eminència científica, i ara amb un tipus vestit d’arquer reial del segle XV, amb qui, per cert, ja havia coincidit en un altre congrés (i havia vingut a València a la recreació de la cavalcada d’Alfons el Magnànim de 1458 realitzada el 2008). D’altra banda, el congrés es presenta com un punt de trobada de professionals del medievalisme d’arreu del món, de manera que resulta més o menys fàcil establir contactes professionals –d’un altre tipus és cosa de cadascú– amb els/les col·legues.

Com sabeu els més fidels, Harca hi participava amb una sessió pròpia que podeu consultar ací i encara ací. Donada la situació personal de cadascú, al remat només hem pogut assistir-hi Vicent Royo i un servidor, per bé que Vicent Baydal ens féu arribar la seua comunicació per a ser llegida durant la sessió. Així les coses, amb puntualitat anglesa, començàrem la sessió acompanyats d’un públic reduït, entre els quals figuraven els col·legues Pere Benito i María Ángeles Romera. Del contingut de les exposicions en podeu prendre bona nota al web. Pel que fa al torn de preguntes, bona part dels assistents quedaren sorpresos davant l’exhibició de recursos del camperolat benestant valencià, enfront d'uns sectors mitjans i sobretot modestos que amb prou feines arribaven a final d’any. Una demostració de capacitat econòmica que es canalitzava també a través dels hospitals o cases d’acollida existents en tota la trama urbana del regne de València i encara de la Corona d’Aragó. Un dels assistents preguntava si en el període analitzat, la segona meitat del segle XIV i durant el segle XV, s’havia pogut documentar la presència d’almogàvers entre el camperolat valencià, per si algú en pot saber alguna cosa. Nosaltres, per la nostra banda, no en teníem cap constància.

Del bon treball dut a terme, malgrat no ser-hi tots, en dóna mostra el fet que durant la presentació de la conferència central que anava a càrrec del professor Christopher Dyer es féu menció de la nostra sessió. I és que entre el públic amb el qual havíem comptat s’hi trobava un membre del comitè organitzador que havia quedat realment impressionat amb les possibilitats que ofereix la documentació medieval i moderna valenciana.

Del congrés cal destacar la conferència central donada, com ja ha estat dit, pel professor Christopher Dyer, que versava sobre el col·lectiu dels pobres com a objecte historiogràfic, per a després fer una anàlisi de les possibilitats que ofereixen les fonts al respecte. Finalment, presentava alguns casos concrets als quals ha pogut seguir el rastre, un treball que veurà la llum en els propers mesos.

Aquest format de sessions amb tres-quatre papers sembla que serà modificat en els propers anys, concretament d’ençà el 2013. La raó del canvi no és altra que la mercantilització del sistema universitari que està tenint lloc arreu d’Europa. Segons ens digueren, ja sabeu, diuen que diuen, la universitat de Leeds ha venut els terrenys on es celebrava l’IMC –en realitat, la major part dels actes de l’IMC tenen lloc en una zona residencial per a estudiants de la universitat amb petites sales i a un hotel de luxe llogat per a l’ocasió. Per això, el 2013 l’IMC es farà al campus central de la universitat, el qual sembla no adaptar-se massa bé al model de congrés que estaven presentant ara mateix. A fi de preparar els habituals i d’orientar els estranys, mostra de la seua bona organització, ja disposen de tota la informació en el seu web. Des d’Harca no podem sinó animar-vos a participar en aquesta trobada, enriquidora en tots els vessants.

"An Age of Transition?": Entrevista a Christopher Dyer

Per a acabar l'any us presentem l'entrevista que, ara ja fa més d'un any, tinguérem oportunitat de realitzar a Christopher Dyer, recentment nomenat Leverhulme Emeritus Professor of Regional and Local History de la University of Leicester. A través de diverses qüestions fem un recorregut per les principals línies de recerca que el professor Dyer ha treballat al llarg de la seua dilatada trajectòria investigadora. Cert és, però, que entre tots els seus temes, les pautes de consum i els nivells de vida han ocupat un lloc predominant i li han valgut el reconeixement internacional. A més dels temes de recerca, aprofundim en el paper de les historical societies, que no nomes fomenten la transferència del coneixement científic generat per les universitats sinó que, a més a més, elles mateixa estan en condicions de generar un coneixement al més alt nivell científic. Un tret, aquest, i una forma de procedir que deurien aprendre molts dels nostres centres d'investigació comarcals.

Com a reconeixement per la seua tasca historiogràfica, fa uns mesos isqué a la llum un volum amb el títol Survival and Discord in Medieval Society: Essays in Honour of Christopher Dyer, que recollia un seguit d'articles de diversos investigadors que feien una actualització dels temes que ha treballat el professor Dyer durant la seua trajectòria. Amb aquesta entrevista, des d'Harca volem també reconéixer i agrair el mestratge i les aportacions de Christopher Dyer a la nostra formació.

D'altra banda, finalment, aprofitem l'avinentesa per a desitjar tothom un Bon Nadal i un bon any.

Xth Anglo-American seminar on the medieval economy and society (Noves fotografies)

El passat dilluns va concloure la Xth Anglo-American seminar on the medieval economy and society que va tindre lloc a Durham auspiciat per la universitat de dita ciutat. Es tracta d’un seminari que ve realitzant-se des de fa més de vint anys. De fet el primer va tindre lloc a Exeter el 1983 organitzat per Bruce Campbell. Al llarg de dos dies i mig historiadors i historiadores d’ambdós costats de l’Atlàntic per a tractar des de diferents perspectives temàtiques com el paper de les dones en l’economia medieval o el crèdit a l’edat mitjana. En aquesta ocasió el simposi comptà amb la presència de Christopher Dyer, Judith Bennett; Jeremy Goldberg, John Langdon, Barbara Hanawalt o Bruce Campbell, entre d’altres, a més de Phillipp Schofield, organitzador d’aquesta desena edició.

No vaig a fer una anàlisi fil per randa de totes i cada una de les intervencions però sí que voldria destacar el perfecte ambient de treball que es va generar de forma gairebé immediata. El ritme de treball va ser força intens des del primer moment amb intervencions ben preparades que donaven joc a debats prolífics i fecunds amb suggeriments, comentaris i, també, crítiques. Altra vegada, el model anglosaxó de reunió científica sobrepassa amb escreix el sistema mediterrani que semblen ser més bé reunions de gastronòmiques de vells amics que vertaders encontres científics.

Òbviament, a més de treball, hi hagué temps per al relax i el turisme. El diumenge a mitjan vesprada, primer Ben Dodds es féu una entusiasmada visita, veieu la foto, per la Finchale Priory.

Després, Richard Britnell ens conduí pels indrets més interessants de Durham, com veieu a la segona foto. El millor de tot era que els debats, els intercanvis no s’acaben en la sala de la conference sinó que continuaven després en el bar, en to més distes, clar està, amb unes pintes en la mà.

Tot plegat, balanç més que positiu.

"Deserted Villages" i altres consideracions sobre el paisatge rural anglés

En el dia d'ahir vaig tenir l'oportunitat de conéixer de ben a prop el paisatge rural anglés de la mà de Christopher Dyer, Professor of Regional and Local History de la Universitat de Leicester. Per eixir de la ciutat varem prendre la vella calçada romana. Vet ací les primeres curiositats. És tracta d'una carretera petita, amb un carril per a cada sentit, que sols condensa transit en l'hora punta d'entrada i eixida del treball. Però el principal fet que crida l'atenció dels investigadors és que no condueix a cap lloc, almenys a cap lloc rellevant, més encara si considerem que Leicester és una important fundació romana [important dins l'escala de romanització britànica]. Potser per això, perquè no condueix enlloc, ha estat possible la seua conservació. Per descomptat, quan parle de conservació em referisc al seu traçat original, res queda del paviment originari. La seua amplària també ha estat alterada. Per aquesta carretera, que actualment s'anomena Gartree Road, arribem al primer despoblat o deserted village, que diuen ací. Bona mostra de l'interés de la societat anglesa pel seu passat (no tota, com després veurem) és que aquests deserted villages apareixen en el mapes [També en el google maps] Bé, com deia, aquest primer poblat s'anomena GREAT STRETTON [endavant GS] que vol dir alguna cosa així com el gran poblat de la carretera. Val a dir que aquest, juntament amb Little Stretton, són dos dels pocs assentaments vora a una calçada romana que continuen actius després del període romà. Un altre fet desconcertant és que el GS és abandonat cap a finals del període medieval, mentre que el germà petit ha arribat fins els nostre dies. GS era un assentament sense muralles que allotjava unes vint cases més la residència senyorial. Val a dir que aquests assentaments han quedat fossilitzats en bona mesura gràcies al desenvolupament que des de finals de l'edat mitjana va tenir la ramaderia. La necessitat d'àmplies pastures va reduir els espais de conreu i altres que havien estat ocupats foren guanyats per a la pastura.

El que veieu és la casa senyorial. En primer terme podeu observar la fossa que envoltava la residència. L'aigua que contenia li arribava des d'una font situada a una dotzena de metres per darrere. Tot sembla indicar que la fossa i l'aigua, lluny de tenir un funció realment defensiva, almenys en aquest cas, la seua finalitat, sense excloure la primera, seria més bé ornamental, és a dir, de remarcar les diferències entre les cases de la pagesia i la del senyor. Reconec que sembla una mica difícil de veure, però el turó que veiu a dalt és un dels extrems de la casa. L'entrada es situaria més cap a l'esquerra.

Aquest assentament també disposava d'una petita església, la torre de la qual podeu observar en la fotografia. De la construcció medieval sols resta dempeus la torre. La resta ha estat reconstruit en el segle XIX, si bé és cert que fent servir bona part dels materials originals que hi havia per l'àrea. Com podreu imaginar, les seues dimensions són reduïdes encara que no disposava de cap testimoni per a representar l'escala.

Bé, sense més dilació marxarem per la vella calçada romana fins un punt en que la carretera es bifurca. És aleshores quan assoma la vertadera calçada, més o menys. Ací teniu la calçada quan deixa de ser carretera i passa a convertir-se en un camí rural. Actualment es fa servir com a frontera entre dos termes municipals. Tot i que no s'observa massa clarament, us dic que és tota una línia recta que es perd en l'hortizó.

Després d'aquesta breu aturada continuarem fins BURTON OVERY. D'ací cal destacar, en primer lloc, el pub del poble, del nom del qual no em vull recordar, i de les seues cambreres, el nom de les quals no em vaig atrevir a preguntar. Val a dir que les salsitxes amb salsa de vi vermell estaven delicioses. Dit això, paga la pena assenyalar una construcció pagesa que ha perdurat fins els nostres dies.

Per als ulls que estan preparats (òbviament els meus no ho estaven ni ho estan ara) resulta fàcil d'entreveure les particularitats d'aquesta casa. Ací teniu una visió dels principals elements de la residència. En primer lloc, s'ha de destacar els fonaments, tots ells de pedra per tal de frenar la humitat. Per descomptat, les rajoles són d'època recent, però fins i tot en aquest punt convé assenyalar diferències. Mentre que les rajoles de l'esquerra són més grosses (quasi no es veuen en la imatge), les del cos central de la imatge són més fines. Doncs bé, això ens indica que mentre les primeres són més recents, aquestes últimes són del segle XVII-XVIII. No paga la pena dir que la casa ha estat alterada en diverses ocasions, però des de fa uns vint anys esta sota protecció.

El següent element que atorga la seua importància a aquesta construcció són les seues bigues, de fusta com podeu observar. Segons Dyer, aquesta és l'element més antic de la casa, que el situa al voltant dels segles XV-XVI, i que gràcies als fonaments encara estan ahí. Aquesta zona, per altra banda, no disposa d'aquest tipus de fusta, és a dir, que han estat portades des de 20 o 30 milles més al nord. Fixeu-vos també que cada biga té un basament propi, i aquest sembla ser també original. Avui en dia els propietaris són gent molt amable i més o menys conscient de l'antiguitat de la seua casa. Ens permeteren passar dins, encara que em vaig abstenir de fer cap foto. A més, a diferència del que veurem després, escoltaven atentament el que Dyer anava comentant. Marxàrem cap a CARLTON CURLIEU, encara que hauríem de tornar després ací per a sopar, abans d'empendre el camí de tornada a casa. En Carlton Curlieu trobem un nou poblat abandonat. Ací també es conserva una església antiga, de la qual sols part de la torre és medieval. D'aquest lloc el que sí em va sorprende fou la quantitat de llana que hi havia solta per la terra. Per descomptat, em vaig agafar una mica perquè a la Safor queden pocs ramats, i menys d'ovella, i tot que un servidor està acostumat a escardar, la ramaderia és una ciència completament desconeguda per a mi.

De nou començà a ploure altra vegada, així que decidírem tornar al cotxe i seguir la marxa cap a la nostra següent destinació: WHATBOROUGH. Aquest és un altre despoblat que gràcies a la ramaderia ha quedat fossilitzat en el paisatge. El primer problema que té aquest assentament és que es troba dins un propietat privada, i clar, semblen estar una mica farts de les visites dels investigadors. El cas és que entrem i parlem amb el fill de l'amo. Al principi sembla prou reticent a deixar-nos passar, i agafa el ninot i pregunta: "però què trobeu d'interessant en aquell turó, jo he estat mil vegades amb les haques i les vaques i no he vist mai res d'interessant". I Dyer li diu, "doncs vine amb nosaltre i ho veuràs"; a la qual cosa, el tipus li respon que té molta a feina a fer i que no, que anem nosaltres i ens banyem. (ei, amb això tenia raó el xic, bona la que replegarem)

Bé doncs, comencem a pujar el turó i quan arribem ens veiem les vaques soltes per ahí. A més "algú" ha fet un clot per acumular aigua i que pugeun beure els animals. El problema és que ho ha fet en mig del que era un dels carrers principals del nucli. En la primera imatge podeu veure el clot amb les vaques (res de vaquetes) i en la següent s'observa millor el carrer, just on està la brossa, amb les construccions al costat. Les cases, òbviament, estan orientades cap el carrer, haurien de ser d'unes dimensions semblants a la que hem vist abans.

Com he dit adés, tot aquest coneixement ha estat possible gràcies al desenvolupament de la ramaderia, i per tant la necessitat d'extenses pastures, han impedit que aquestes terres foren dedicades al cultiu i, en conseqüència, la terra no ha estat remoguda ni artigada. I sense més acabem, salutacions.