Lo Sénia no és frontera

Joan Negre Pérez

Universitat Autònoma de Barcelona

"Lo Sénia no és frontera, que és la saba de la unió

que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:

planers, moros, borregos, caduferos i falduts,

goril·les, llaganyosos, bords caseros i garruts."

Pepet i Marieta, Lo Sénia no és frontera

Ja han passat més de dos anys des que la Generalitat Valenciana va executar l'ordre de detenir totes les emissions de la Televisió de Catalunya (TVC) al País Valencià. Amb la completa col·laboració del Tribunal Superior de Justícia valencià es procedí al tancament del conjunt de repetidors, la majoria dels quals sota titularitat d'Acció Cultural de País Valencià, que realitzaven aquesta difusió. A pesar de les protestes ciutadanes, les manifestacions explícites de rebuig a aquestes mesures i la cerca de solucions menys dràstiques, el govern de Francisco Camps aplicà les ordres de manera implacable, a més de sotmetre a la institució cultural valenciana presidida per Eliseu Climent a importants sancions econòmiques que amenaçaren la seua pròpia existència.

A finals del passat any, el Tribunal Suprem de l'Estat espanyol va anular aquesta sentència, indicant clarament que l'executiu valencià no hi tenia cap competència en l'assumpte i que s'havia excedit en les seues funcions. Va desbaratar les multes imposades i a més considerà que l'emissió de la senyal de la TVC fora de Catalunya era totalment lícita, més encarà quan han estat ja diverses i repetides les sentències judicials que corroboren la unitat de la llengua catalana en totes les seues variants dialectals; una unitat que ja havia estat insistentment defensada per lingüistes i filòlegs. Durant tot aquest període, a més, vam viure una important Iniciativa Legislativa Popular, amb més de 650.000 signatures, en favor de la llibertat d'emissió audiovisual entre els territoris amb una mateixa llengua. Iniciativa que el PP s'encarregà de tombar al Congrés dels Diputats al·legant problemes d'infraestructura tècnica.

Ara, tot just fa unes setmanes, finalment els governs valencià i català, signaren un acord de reciprocitat d'emissions entre ambdós territoris, sempre vinculada a l'ampliació per part del Ministeri d'Indústria de l'espai de radiofreqüència valencià. Amb altres paraules, per poder emetre els canals de la TVC al País Valencià l'executiu haurà de rebre nous multiplex per tal d'encabir les senyals provinents de Catalunya, tot guanyant al mateix temps una sèrie de nous espais audiovisuals per poder cedir o vendre als consorcis privats que ho desitge. Res nou sota el Sol. Si no fos prou amb això, la Radio Televisió Valenciana (RTVV) es reserva el dret a tallar la senyal catalana si els informatius meteorològics continuen informant de l'oratge al conjunt de territoris de parla catalana o si es fa servir l'ignominiós terme de País Valencià.

Amb tot, sembla que la qüestió que rau sobre la taula és suficientment greu com per fer-li una ullada des d'una perspectiva històrica. L'actitud refermada dels diferents governs populars valencians respecte a la diferenciació explícita entre la cultura valenciana i la catalana, sembla haver acabat per calar en molta gent, que reprodueix el discurs sobre els pèrfids catalans que tot ho volen i tot ho roben. Sembla que no tinguéssem res a veure els uns amb els altres a ambdues ribes del Sénia, que aquell riu s'hagués situat des de la capital del Túria qual finis terrae mentre Pepet i Marieta se'l boten de banda a banda tan valentament. Així, en què quedem? Hi ha alguna relació entre catalans i valencians més enllà d'aquesta fita o l'únic vincle que ens uneix és l'heroica acció del rei Jaume alliberant-nos del jou sarraí per poder ficar-li costelletes de porc a la paella?

No és el meu objectiu resoldre ara totes aquestes qüestions obertes, ni entrar en el propi procés post-conquesta que ja ha estat fantàsticament tractat per tants medievalistes de la nostra terra, entre els que destacaria a Enric Guinot i els seus treballs sobre les Cartes de Poblament valencianes. En canvi, m'agradaria fer-li una ullada a aquest límit, el del riu Sénia, i intentar esbrinar en quin moment es fixà com la barrera infranquejable en què hui en dia s'ha convertit.

Concretament, l'abast territorial on volem detenir-nos és el de l'àrea de la ciutat de Tortosa, la capital del curs inferior del riu Ebre què ja des d'època ibèrica sembla haver controlat un ampli espai entre el riu Ebre i les comarques septentrionals del País Valencià, allò que hom anomena la Ilercavònia. Descrita per alguns autors clàssics com Plini el Vell o Ptolemeu, la cultura material d'aquest poble ha permès establir uns límits aproximats entre el riu Millars i la vall de l'Ebre, sempre en un àmbit costaner. La seua capital, anomenada pels romans com Hibera Iulia, ha estat vinculada a la ciutat tortosina gràcies a les encunyacions monetàries, que ja en època imperial anaven acompanyades per la llegenda Dertosa. Aquest extens territori entrà a formar part durant el període clàssic de la província d'Hispania Tarraconensis, i possiblement mantingué la seua vigència durant el període visigòtic, en forma de diòcesi eclesiàstica, i posteriorment durant els primers segles de dominació andalusina, on s'establí com a madīna, una sort de província. Els seus límits però, segueixen sense estar clars.

És gràcies als tractats geogràfics andalusins, principalment als llibres de les rutes i dels països (kutub al-masālik wa-l-mamālik) d'al-Idrīsī (segle XII), que obtenim una primera definició clara de l'abast territorial d'aquesta ciutat. La seua principal obra d'aquest gènere, l'Uns al-Muhaŷ wa-rawḍ al-furaŷ, editat per Jassim Abid Mizal sota el títol de Los caminos de al-Andalus en el siglo XII, ens permeten restituir el conjunt de centres territorials o ḥuṣūn que depenien de Tortosa en el moment en què realitzà la seua descripció. Si unim les referències que fa dels castells d'aquesta ciutat amb d'altres que apareixen esmentats com a estacions viàries a l'intern d'aquest territori, obtenim un mínim de 13 casos amb els què plantejar la seua extensió. L'inici d'aquesta organització administrativa sembla que pot retreure's fins al període califal, si atenem al registre arqueològic d'aquestes fortificacions, que semblen presentar unes primeres fases d'ocupació durant el període de pau signada entre el califa ˁAbd al-Raḥmān al-Naṣīr i els comtats catalans, que durà aproximadament des del 940 fins al 974.

A l'extrem nord-occidental del districte es senyala el castell de Mequinensa (Miknāsa), sobre el riu Ebre, situat a mig camí entre Ṭurṭūša i Saraqusṭa, ciutats que disten cinc etapes. En aquest mateix àmbit del entorn de la ribera del riu Ebre, encara més pròxims a la nostra capital, es situen la major part dels castells la identificació dels quals sembla segura, com són els d’Horta de Sant Joan (Wurtah), Tivissa (Tābisa), Miravet (Mirabīṭ), Flix (Uflayš/Iflīš) i Ascó (Aḏkūn). La descripció d’al-Idrisī sobre aquest sector septentrional es completa amb el castell d’Albarca (al-Birka), situat a 18 milles, si bé també es cita Siurana de Prades (Š.brāna) poc més enllà, encara que sense mencionar la seua fortificació. Ple de llacunes interpretatives, a partir d’aquí el passatge menciona alguns llocs en els confins de Lleida i afegeix altres en el districte (aˀmāl) de Barcelona la localització dels quals resulta difícil, si bé es evident que abasta la plana del Penedès, una zona que es trobava sota domini comtal des del segon terç del segle X.

Per la seua part, l’extrem meridional de la circumscripció de Tortosa ve definit en el litoral pel castell de Peníscola (Biniškula), primera estació viària en la ruta costanera que passarà per Alcalà de Xivert (Šibart). També s'havia tractat de veure el lloc de Xert en la transcripció idrisiana de Šārt, tot i que l'Arqueologia convida a ser escèptic amb aquest cas i considerar-la més bé una segona transliteració del propi Xivert. En qualsevol cas, a ambdues fortificacions les supera en distancia el castell de Llobregat (Luriqāṭ), que es localitzaria a 50 milles de Tortosa, i que identifiquem amb el Castell de Miravet, a Cabanes. Es tracta d'un error repetitiu d’al-Idrisī, que identifica en alguns casos les fortificacions de les que coneix la seua posició, amb el nom de la regió que dirigeixen, en aquest cas l'antic territorium Lubricatum.

És el mateix cas que presenta la identificació del castell de Kūna, tradicionalment associat amb Ulldecona, però que ara sembla més adient vincular a la fortificació de Cervera del Maestrat (Ŷirbīra), centre territorial d'aquesta vall i amb un ric registre arqueològic que fa impossible obviar la seua presència a una font geogràfica d'aquesta magnitud. Des de finals del segle XI les primeres mencions llatines al·ludeixen a la corrent fluvial que separarà els territoris cristians i musulmans com Aqua Vallisconae, una antiga denominació que pogué estendre’s a altres punts de la vall, mentre que el castell d’Ulldecona tardarà dècades encara en documentar-se, i quan es faça s'estipularà la necessitat d'edificar la fortificació (quod ibi cum Deus dederit edificatibur). Així, veiem com fins i tot la delimitació del riu Sénia com a límit entre territoris resulta dificultosa en aquest primer moment, doncs els primers esments documentals situen aquesta frontera al llarg de la Vallis de Chona, sense què puguem precisar si es tracta d'aquest curs fluvial, el del Cérvol o la conca hidrogràfica en el seu conjunt.

Casos més complicats són els que ens trobem amb el castell de Mūrālla, el qual tradicionalment s'ha vinculat a Morella, però que per les indicacions que ens aporta el tractat idrisià, caldria més bé fer-lo casar amb la fortificació de Móra d'Ebre. Per la seua banda, resulta impossible identificar el ḥiṣn Qabālš, situat per alguns autors a la serra de Cavalls i per altres al castell de Paüls, de nou una fortificació d'errònia atribució andalusina si atenem als resultats que ha proporcionat la seua prospecció arqueològica exhaustiva.

Finalment, ens trobem amb els casos del castell d’Amposta i el ribāṭ de Cascall. El primer, amb una documentació arqueològica que apunta a la seua edificació ja a inicis del segle IX i amb posteriors modificacions califals, funcionaria com a punt de vigilància del pas principal de l’Ebre cap al sud, per l’antiga via romana, establint un petit territori cap al sud que abastaria des de la rambla de la Galera fins al mar. Al seu interior s'inclouria la segona fortificació, documentada als textos àrabs també des de mitjans del segle IX i que exerciria la seua àrea d’influència a la vessant marítima de la serra del Montsià. Amb tot, sembla que la completa absència del castell d'Amposta a les fonts escrites àrabs, es degué probablement a la seua consideració com a part de l'articulat defensiu de la pròpia ciutat de Tortosa.

La majoria d’aquestes fortificacions ens estan indicant una fragmentació territorial determinada i tot i que les seues funcions de control de les vies i accessos al territori de la ciutat de Ṭurṭūša són prioritàries, ens serviran també per a delimitar una darrera organització administrativa andalusina, entre el califat i la conquesta cristiana. A partir de l’estudi detallat de la documentació escrita llatina, en especial de les cartes de població, hem pogut reconstruir les àrees d’intervenció d’aquestes fortificacions, que en molts casos defineixen els posteriors termes castrals que els feudals els assignaran.

A pesar de la dificultat d’establir uns límits a la demarcació territorial de Tortosa, hem pogut fer un esbós de l’àrea de control d’aquesta ciutat-província i els seus districtes. Aquests organitzarien la recaptació fiscal d’uns determinats bens acordats amb les comunitats rurals que d’ells en depenien, i posteriorment els centres territorials farien efectiu aquests pagaments a la ḥāḍra (capital de la demarcació). A partir d’aquests resultats podem plantejar, a mode d’hipòtesi, una regió administrativa àmplia, que es correspondria aproximadament amb les actuals comarques septentrionals valencianes de la Plana i el Maestrat, així com les meridionals catalanes i orientals aragoneses que composen les Terres de l'Ebre, com podem observar al mapa. La ciutat, a més, disposaria d’una demarcació pròpia encarregada d’abastir les seues necessitats més immediates, el seu ḥawz com generalment s’ha tendit a anomenar des de la historiografia, on no es localitzarien més fortificacions que aquelles destinades a la defensa directa de la ciutat i, per extensió, de la frontera. Tot aquest marc, com hem vist, seria variable a través del temps i s’adaptaria als models que l’Estat o els interessos de la ciutat dictaren per al conjunt del territori.

Amb aquest breu repàs a l'articulació territorial de la ciutat de Tortosa hem intentat esbossar les bases d'aquest espai entre l'Antiguitat i el Món Islàmic, tot apreciant què l'actual divisió administrativa únicament fou implantada en un moment determinat de la conquesta cristiana dels territoris andalusins. Abans d'això, el riu Sénia no suposà en cap moment una frontera de facto entre dos territoris, sinó que a banda i banda únicament existien llogarets que es consideraven part d'una única realitat. Des de València fins a Tortosa s'estenia el Šarq al-Andalus, una divisió geogràfica que agermanava els pobles del llevant mediterrani, el mar que realment ha unit aquests territoris durant mil·lennis. Molts cops ens pregunten als historiadors quin sentit té la nostra tasca hui en dia, i en molts casos, la resposta més senzilla és la correcta: reflexionar sobre el passat i fer saber a la gent que el món en què vivim no ha estat sempre igual, i que les mentides repetides mil cops, continuen sent mentides. Els territoris a nord i sud d'aquesta fictícia frontera han estat sempre units per una cultura i uns costums en comú, i aquesta certesa no pot perdre's pel breu lapse en què ací s'establí una frontera religiosa o per les posteriors separacions administratives. Com encara tractem de recordar alguns que no ens volem resignar al reduccionisme, lo Sénia no és frontera, que és la saba de la unió.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm el seu esforç. A més a més, volem aprofitar l’ocasió per felicitar-lo, ja que en el moment de publicar aquest post fa encara poques setmanes que es va produir la lectura de la seua tesi, i per tant ja és doctor. Enhorabona!

L’Arqueologia medieval està poc representada al món acadèmic. Entrevista a Helena Kirchner

A continuació podreu veure un nou lliurament de la sèrie d'entrevistes que el Grup Harca vam poder enregistrar al juny de l'any passat a Lleida, mentre tenia lloc el segon International Medieval Meeting que organitza la Universitat d'aquella ciutat.

En aquesta ocasió es tracta d'Helena Kirchner Granell, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i, com de ben segur que ja sabeu, co-responsable del desenvolupament de la metodologia de la denominada Arqueologia Hidràulica. De fet, van ser Carme Navarro i ella mateixa les autores del primer article que es va fer al respecte, després de les primeres prospeccions realitzades a finals dels anys 80 per Miquel Barceló i la gent que treballava llavors amb ell. En aquell primer article, doncs, publicat fa just 20 anys, el 1993, s'explicava la nova metodologia i els objectius que es pretenien aconseguir. (“Objetivos, métodos y prácticas de la Arqueología Hidráulica”, Archeologia Medievale, XX (Florència), p. 121-150; publicat també el 1994 a la revista Arqueología y Territorio Medieval, 1 (Jaén), p. 159-182; i finalment el 1995 al llibre El agua que no duerme, Granada, p. 91-118. El podeu llegir sencer en pdf ací). La mateixa Kirchner parla a l'entrevista d'aquelles primeres prospeccions a Castellitx (Mallorca) i a Guajar Faragüit (Los Guajares, Granada) que van permetre establir la metodologia i traure les primeres conclusions fefaents. Uns moments en els que, sens dubte, no es podia arribar a imaginar la trajectòria que arribaria a tindre aquesta metodologia ni els magnífics resultats històrics que anava a aconseguir. Tot i les reticències d'alguns investigadors per la simplesa que presentava inicialment el mètode: la reconstrucció planimètrica d'un sistema hidràulic sobre una fotografia aèria. Per descomptat el procés és molt més complicat, i més que s'està fent amb la introducció de les noves eines informàtiques, però com ella mateixa afirma, poc ha canviat en tot aquest temps.

Helena Kirchner és també autora del llibre La construcció de l'espai pagès a Mayūrqa: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró, Universitat de les Illes Balears, Palma, 1997 (ací l'índex), que és el resultat de la seua pròpia tesi doctoral, a més de tota una sèrie de llibres i articles en solitari i en col·laboració amb molts del membres que han anat formant part del mateix equip de recerca al llarg de les darreres dues dècades.

La segona part de l'entrevista versa de forma més genèrica sobre l'Arqueologia Medieval en general i la seua relació amb el Medievalisme en particular. De fet, Helena Kirchner també va formar part (parlant de la ceràmica) del grup de gent que va escriure el conegut llibre Arqueología Medieval, en las afueras del Medievalismo (Barcelona, Crítica, 1988), pel qual hem preguntat ja en diverses ocasions a altres entrevistats. La seua conclusió al respecte és molt semblant a la d'altres arqueòlegs medievalistes, com ara Antonio Malpica Cuello i Virgilio Martínez Enamorado: l'Arqueologia Medieval gaudeix a Espanya de bona salut, ja que creix constantment en volum i en qualitat fins a arribar a situar-se en els nivells estàndards europeus, però encara li queda molt de recorregut per arribar a formar part plenament del Medievalisme acadèmic. No és per casualitat que he elegit aquest títol per al post, extret de les paraules de Kirchner, com tampoc el títol del post en el qual us vam oferir l'entrevista a Virgilio Martínez.

En relació a tot açò, un aspecte molt interessant que tracta Kirchner a l'entrevista és el de la relació entre arqueologia i l'escriptura, fent referència a John Moreland i el seu llibre Archaeology and text (2001), en el qual defensa que l'escriptura és un artefacte més que cal considerar. És cert que n'hi ha un sector de l'Arqueologia medieval que vol prescindir per complet dels textos escrits, i el que és pitjor, dels contextos historiogràfics que ja existeixen, i això és un greu error. Equiparable, almenys, a l'error que suposa per als documentalistes estrictes el menyspreu a l'Arqueologia que, molt a poc a poc, va desapareixent. A hores d'ara és més que evident que no es pot fer una Història medieval completa sense la combinació de les dades proporcionades pels textos i les dades proporcionades per les tècniques arqueològiques.

I ara, sense més dilació, us deixem amb l'entrevista:

Teles, draps, tapissos i penons medievals

L’any passat vaig parlar breument del Tapís de Bayeux, i vaig explicar que es tracta d’un llenç de lli datat al segle XI, amb una sèries de figures brodades que conten la història de la invasió normanda d’Anglaterra el 1066. Sens dubte, una obra meravellosa de l’art romànic que ens parla directament dels inicis de l’expansió feudal europea.

Tangencialment, vaig esmentar també el Tapís de la Creació, que es conserva a la Catedral de Girona, i que està datat entre finals de l’XI i principis del XII. Una altra obra mestra de l’art romànic en tela que ha estat reparat recentment pel Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya. Allí, el primer que es feu va ser retirar la tela d’arpillera que el cobria per darrere des del 1975, i amb això s’han pogut descobrir una sèrie de dades molt interessants. En primer lloc els colors originals del tapís. La banda del davant està completament descolorida, com es pot veure en les imatges, però, com que és un tapís brodat, la part de darrer és pràcticament igual, i com que aquesta ha estat molts anys tapada s’han conservat millor els colors. Així, en retirar la tela s’ha pogut veure, entre altres coses, que el mantell del Pantocràtor era porpra. De la mateixa manera, s’ha pogut veure un tros d’inscripció que al davant està completament esborrada, i que relaciona una de les figures amb la constel·lació d’Hèrcules, mentre que fins ara es creia que era Abel. En definitiva, de la restauració i la recerca es desprenen noves i interessants hipòtesis sobre el seu origen.

El tapís de la Creació de Girona abans i després de la restauració

Però aquests i altres tapissos no són les úniques teles d’època medieval que s’han conservat, malgrat que no es són moltes. Els penons de guerra que tenen un significat simbòlic per algun fet, com ara commemorar alguna victòria militar important, també han tingut certa tendència a conservar-se. Un exemple seria, per exemple, el Penó de la Navas de Tolosa, ara que falten pocs dies perquè es complisquen 800 anys de la coneguda batalla. Es tracta d’un penó de guerra musulmà, que segons la tradició fou arrabassat a les tropes almohades durant la batalla el 1212, i que s’ha conservat en el monestir de Santa María la Real de Huelgas, a Burgos. En l’actualitat, de fet, encara continua desfilant en la processó del Corpus d’aquesta localitat de la mà d’una autoritat militar. Hi ha també qui diu, però, que en realitat seria un poc posterior, de l’època de Ferran III, que hauria estat lliurat al monestir quan es va construir el claustre. En qualsevol cas, cal dir que al monestir on es conserva n'hi ha, així mateix, una gran col·lecció de teles medievals.

Té una mida de 3 x 2 metres aproximadament, i està teixit amb or, argent i seda. Al bell mig n’hi ha una estrella, i al seu voltant inscripcions en àrab: en el cercle central hi diu: “al-mulk”, una paraula que significa, “el poder”, i que sempre apareixia esmentada en les monedes i en la ceràmica omeia, que posteriorment van emprar tots els poders musulmans, inclosos els almohades. En la sanefa superior hi diu: “Em refugie en Déu de Satanàs, l’apedregat. En el nom de Déu piadós i clement. La benedicció de Déu siga sobre nostre Senyor i amo Muhammad, el profeta honrat i sobre la seua familia i amics. Salut i pau”; i en les sanefes xicotetes que hi ha dalt i baix de la gran sanefa superior diu: “No hi ha més Déu que Al·là i Muhammad és el seu Profeta”. En les 4 sanefes que envolten el quadrat central sembla que n’hi ha escrita una sura de l’Alcorà, la 56, que diu més o menys, en la franja superior: “Oh, Creients! Jo us fare conèixer un negoci que us lliurarà d’un càstig dolorós” (aleia 10). En la franja de l’esquerra: “Sigueu dels que creuen en Al·là i el seu enviat! Sigueu dels que combaten en la senda d’Al·là, amb els vostres bens i les vostres persones!” (aleia 11). En la franja de la dreta diu: “Açò serà per a vosaltres, si arribeu a comprendre-ho! Al·là us perdonarà els vostres pecats i us donarà entrada a jardins” (aleies 11-12). I en la franja inferior: “Déu us perdonarà i us donarà entrada a jardins, a sota dels quals corren rius, i en habitatges amenes dels jardins de l’Edèn. Açò és una felicitat gran!” (aleia 12). Finalment, a les mitges llunes de sota del tot hi diu: “l’Imperi etern”, “la felicitat perpètua”, “la salvació perpètua”, “lloem a Déu pels seues dons”, i “salut eterna”. Com es pot observar, els estendards medievals dels musulmans no tenien únicament la funció d’identificar les milícies portadores, com en el cas dels cristians, sinó que arreplegaven tot un programa polític del poder que els enarborava. Les inscripcions, de fet, són paregudes a les que podem trobar, per exemple, en els dos penons arrabassats als musulmans en la batalla del Saldo, que es conserven a la Catedral de Toledo, i que també són molt interessants.

Penó de las Navas de Tolosa

El penó en la processó del Corpus de las Huelgas, portat per un militar d’alt rang

Un altre penó molt semblant a l’anterior seria l’Estendard de Colls, també d’origen andalusí, conservat des de fa anys a la localitat aragonesa de Colls, i actualment al Museu Arqueològic provincial d’Osca. Datat en el segle XI, o a principis del XII, no està clar de quina batalla o fet històric procedeix. Està fet, com és habitual en les banderes andalusines, amb bordats de tapís. Consta de tres franges horitzontals, en verd, blanc i verd que recorden a l’actual bandera autonòmica d’Andalusia. En la franja blanca o groguenca del mig hi ha bordats dibuixos geomètrics i vegetals, mentre que a les franges verdes hi ha inscripcions en àrab, en les quals hi diu, també, “en el nom d’Al·là, el Clement, el Misericordiós...”

Estendard de Colls

Dibuix esquemàtic de l’estendard en el qual es poden apreciar millor les figures. (Imatge estreta del blog Universo Andaluscista)

D’una època semblant, però del camp de batalla contrari, és el Penó de San Fernando de Sevilla. Segons la tradició, és l’estendard que va portar Ferran III de Castella al capdavant del seu exercit durant la conquesta de la ciutat de Sevilla, el 1248, que va penjar posteriorment a la torre més alta de l’alcàsser sevillà el 23 de novembre d’aquest mateix any, quan es va rendir la ciutat. Ho esmenta així la Estoria de España, la Crònica que va manar fer Alfons X: “Los moros entregaron el alcaçar de Sevilla al rey don Fernando, et mandó poner luego el rey don Fernando la su senna ençima de la torre, faziendo todos los cristianos «Dios ayuda», et dando gracias al Nuestro Sennor. Esto fue en día de Sant Clemeynte.” A partir d’ací, l’estendard es va conservar a la ciutat i es va engegar una tradició que consistia en una processó amb l’espasa i el penó reial, de caire monàrquic, que encara hui en dia té lloc cada 23 de novembre. Actualment, però, s’empra una còpia per l’estat de conservació de l’original, que es guarda a la Catedral de Sevilla com a relíquia des que Ferran III va ser proclamat sant al segle XVII.

Està fet de tafetà i seda, segons diuen de tradició francesa, i en ell estan representades juntes per primera vegada en la història les armes dels reis de Castella i les dels reis de Lleó. Curiosament, la disposició dels quarters no és la tradicional, ja que n’hi ha tres castells i un sol lleó en el segon quarter, que a més a més mira cap a la dreta, i no cap a l’esquerra com és habitual. Però tot plegat té una explicació, que es va poder esbrinar el 1999 durant la restauració de la pesa per part de l’Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico. En realitat, sembla que el penó ha sofert tantes reparacions al llarg de la història que ha arribat a la actualitat molt refet, ja que originàriament sí tenia dos castells i dos lleons, com en l’actual bandera autonòmica de Castella i Lleó. A més a més, tenia un anvers i un revers, i en algun moment determinat algú li va pegar la volta, per això el lleó apareix mirant cap a on no toca. I això vol dir que l’estendard que portava Ferran III de Castella ja era el mateix que posteriorment es consolidaria definitivament com les armes de la monarquia castellano-lleonesa.

A dalt un dibuix del Penó de San Fernando en la disposició que té actualment, i a sota la bandera actual de Castella i Lleó amb la disposició tradicional dels quartes amb dos castells i dos lleons.

Detall del lleó original que es conserva del Penó de San Fernando

Una història molt similar a la sevillana va passar a València uns anys abans, el 28 de setembre de 1238, quan Jaume I va conquerir la ciutat. Diu el conegut passatge del Llibre del Fets (§ 282) que el rei “enviam a dir al raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era València, e que negun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple; e els dixeren que·ls plaïa. E nos fom en la rambla, entre'l reyal e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta”. La rambla és el riu Túria; i aquella torre del Temple en la muralla era la d'Alí Bufat que, en efecte, estava situada junt al Palau del Temple; mentre que el reyal era un riyad andalusí en el que estava allotjat el rei en la fase final del setge de la ciutat, a la vora nord del riu, i que posteriorment es convertiria en el Palau del Real. Per tant, la hissada del senyal reial sobre la muralla era l'acord al que havien arribat Jaume I i Zayyan ibn Mardanix a través del seu enviat. El procediment històric entre els casos sevillà i valencià és el mateix (a Múrcia, de fet, es tornarà a repetir), però sembla que n’hi ha una diferència entre ambdues peces. Mentre que el Penó de San Fernando és el que portava el rei, i està fet amb seda, el Penó de la Conquesta de València, que es conserva actualment al museu de l’Ajuntament de la ciutat, hauria estat improvisat, segons es desprèn de la seua factura i de les paraules de la Crònica. De fet, es tracta de tres draps de tela tosca cosits en vertical, de color blanc, d'uns poc més de 2 metres de llarg, en el que s'han pintat quatre barres roges a la manera del senyal reial, i han retallat o esgarrat la part de baix de forma bocellada. De fet, aquesta era la forma que, efectivament, devien tindre els estendards reials que portava la host feudal catalano-aragonesa, tal i com apareixen a les pintures del castell d’Alcanyís. Amb tot, també cal dir que no hi ha constància documental de la seua existència abans de 1551, quan l'esmenta Pere Antoni Beuter a la seu Crònica, segurament recollint una tradició oral de la ciutat de València. Això ha servir en nombroses ocasions per a qüestionar el seu origen, tot i que, en principi, no hi ha cap raó objectiva per a pensar que siga fals o posterior.

Penó de la Conquesta de València

Pintures murals del castell d’Alcanyís (del segon quart del segle XIV) que representen la conquesta de València, en les quals es poden apreciar dos penons semblants sobre les torres de les muralles de Madinat Balansiyya

A València també es fa una processó similar a la sevillana cada 9 d’octubre, en aquest cas des de 1338, tot i que mai s’ha emprat la relíquia original, sinó la bandera de la ciutat. La diferència entre ambdós fets és que la processó sevillana té un marcat caràcter monàrquic, mentre que la valenciana és una mostra de poder municipal. Podeu veure més comparacions en l’article de Vicent Baydal “La señera de Valencia y el pendón de San Fernando. Dos banderas para dos conmemoraciones diferentes: el 9 de octubre y el 23 de noviembre”, i per al cas concret de la processó cívica valenciana és molt interessant el llibre de Rafael Narbona “El nou d'octubre: ressenya històrica d'una festa valenciana”. Al mateix museu de l’Ajuntament on està el Penó de la Conquesta encara es conserva, també, una de les darreres banderes municipals que es van fer en època foral, tradicionalment coneguda com a Reial Senyera malgrat que no ho és. No sabem exactament de quina data és aquesta en concret, perquè se’n van fer diverses al llarg dels segles XV i XVI, però probablement siga la darrera que tenim documentada en 1596.

Senyera de València

A l’Aragó sembla que es conserva encara una senyera reial del segle XIII, l’anomenada Bandera de Daroca, però n’hi ha molta confusió i especulació al seu voltant. En realitat sembla que no és una bandera, sinó dos, de les quals no queden sinó dos esquinçalls quasi transparents de tafetà que en el segle XX es van cosir sobre una bandera més moderna. En la imatge de sota es pot apreciar un d’aquests esquinçalls, el qual té bordat un Crismó, encara que normalment es diu que és el làbarum de Constantí. Segons la tradició, aquestes banderes serien dues de les que es van posar al llarg de les muralles de València immediatament després de la conquesta (diferents i un poc posteriors, per tant, al Penó de la Conquesta que hem vist abans), i les hauria donat personalment Jaume I al consell de Daroca com a premi per la valerosa participació de la host d’aquesta vila en la guerra. De fet, hi ha tota una llegenda novel·lada al seu voltant, que té relació amb la presa de la ciutat per assalt, cosa que mai no va passar. Actualment les dues banderes apareixen representades en l’escut de la població, i dues còpies es trauen en la processó del Corpus i en els actes solemnes de l’Ajuntament.

La "bandera de Daroca". En realitat és el tros de tela transparent cosit sobre la bandera moderna

I ara finalment, per a acabar amb el post, vull fer referència a un fet del segle XX, relacionat amb alguns d’aquests penons medievals, i que té molt a veure amb la utilització de la història que sempre fa qualsevol poder polític per a justificar-se. Potser alguns de vosaltres us heu fixat alguna vegada en una sèrie de banderes que presideixen la desfilada de la Victòria de l’exèrcit franquista que va tenir lloc a Madrid en 1939. Entre elles podem veure tant el Penó de San Fernando de Sevilla com la Senyera de València (en aquest cas la còpia de 1928), així com també diverses banderes relacionades amb fets històrics moderns i contemporanis de la Història espanyola, com ara la bandera de la batalla de Bailen, etc. Totes foren portades des de diversos llocs de la geografia peninsular amb la intenció de relacionar la victòria de l’exèrcit rebel amb les diverses victòries històriques magnificades pel nacionalisme espanyol.

Detall del cadafal que presidia la desfilada de la victòria dels franquistes, on es poden observar les diverses banderes històriques que es van portar a Madrid. Entre elles el Penó de San Fernando (el segon estendard a la dreta del dictador) i la Senyera de València (segon estendard a l’esquerra del mateix personatge)

Un cas semblant a aquest va ocórrer eixe mateix any a València, concretament el 9 d’Octubre. L’any anterior, el 1938, l’Ajuntament republicà de València havia celebrat el 700 aniversari de la conquesta de la ciutat i de la creació del regne amb la tradicional processó cívica, i una sèrie d’actes que proclamaven, entre d’altres coses, l’esperit democràtic de Jaume I, representat per la donació dels Furs. Cadascú s’adapta la història com pot, clar està. El 1939 les noves autoritats franquistes consideraren que tot allò havia estat inacceptable, i que calia celebrar el 7é Centenari de nou, destacant òbviament “l’alliberament” de la ciutat de València dels musulmans per part de Jaume I. Es pot veure clarament la intenció, de fet, d’establir un paral·lelisme entre "l’alliberament" dels musulmans el 1238 i l’alliberament dels rojos el 1939, i així mateix la igualació històrica de Franco amb Jaume I. La qüestió és que aquell any a la processó cívica de València va desfilar el Penó de la Conquesta, custodiat per un grup de falangistes. Tant en un cas com en l’altre una prova de que un mateix símbol pot significar coses molt diferents depenent del moment històric i del poder que l’enarbora. També és significatiu que el Penó de las Navas, que és un trofeu de guerra, continue desfilant encara hui a la processó del Corpus portat per un militar. I així, podríem seguir amb una llarga llista.

Penó de la Conquesta desfilant pels carrers de València el 9 d’Octubre de 1939

El mateix Penó i l’espasa de Jaume I dipositats sobre la caixa amb les suposades despulles del rei, quan aquestes van ser traslladades des de la Catedral de Tarragona fins al Monestir de Poblet, en 1952, després de la reconstrucció de les tombes reials destruïdes al segle XIX. El mateix Franco va presidir, també, la cerimònia

Unes notes de música medieval. Els Berros de la Cort tenen nou disc

El setembre de 2010, a Perpinyà estant, vaig tindre l’ocasió de conéixer un grup de música medieval del que ja m’havien parlat i del que havia escoltat alguna coseta per internet. Ara bé, res comparat a l’espectable que, en directe, ofereixen Els Berros de la Cort a les seues actuacions. Feia temps que em rondava pel cap dedicar-los unes línies, tal fou la bona sensació que em deixaren, però no havia trobat mai el moment. I ha estat precisament ara, rebuscant entre els cofres de la meua discografia particular, que he trobat els seus discs i he tornat a escoltar-los. Si més no, la seua música és un bon antídot contra el sopor que provoquen les hores de treball davant de l’ordinador. Les notes i els acords d’aquest grup gironí et transporten a un univers que tan bé coneixem i del que tant i tant escrivim, però que tan poc escoltem. No sóc un expert en música, menys encara en música medieval, així que em limitaré a presentar-vos-els per a què sigueu vosaltres mateix els que gaudiu del seu treball.

Els Berros de la Cort nasqueren a Girona el 1993 i, des d’aleshores, com si d’un vaixell carregat de mercaderies es tractara, han recorregut bona part dels principals ports de la Mediterrània Occidental, actuant, dansant i cantant en fires i jornades medievals. La seua posada en escena és senzillament espectacular. Els integrants del grup s’abillen amb vestimentes de pells, cuir, lli i cànem, braçalets, collars i penjolls que imiten les peces de roba pròpies d’aquells segles i, al so de gralles, tarotes, sacs de gemecs, santurs, cornamuses, bombos, caixes i panderetes, recreen la música que impregnava les corts, els palaus i les places dels pobles medievals. Gràcies a una seriosa tasca de recerca, han recuperat peces de la lírica trobadoresca, la literatura litúrgica i la poesia religiosa procedents d’Occitània, Catalunya, Castella i Itàlia, acompanyades de recreacions melòdiques que s’adapten ben bé als preceptes musicals de l’època. Entre les més destacades, per esmentar-ne algunes, l’Adam, d’amour vous demant del trobador Adam de la Halle, la Douce dame jolie del poeta Guillaume de Machaut –un dels màxims exponents de l’Ars Nova del segle XIV–, el Madre Deus recollit a les Cantigues de Santa Maria –un dels més importants llegats de la lírica hispànica del segles XIII i XIV en llengua galaicoportuguesa– i, sobretot, el Plany per a Jaume I, escrit en occità pel poeta àulic Mateu de Caersí a la mort del Conqueridor, el 1276.

Portades de dos dels seus discos

Aquestes composicions es poden trobar al seu segon disc, Egregore, editat el 2008. Abans, el 2005, ja havien publicat Els Berros de la Cort i el passat mes d’abril presentaren el seu últim treball, Los nòstres vices e pecats. No l’he escoltat encara, però per les cròniques que he pogut llegir, es tracta d’un treball que recupera peces poc conegudes d’autors catalans i occitans dels segles XII-XV, com Berenguer de Palou, Guiraut de Borneilh, Raimon de Miraval o Arnaut de Maroill. La temàtica, la gola i el sexe, tan recurrents als segles medievals i també avui dia, està inspirada per dos tractats catalans. El primer, el Llibre de Sent Soví, el recull culinari més antic que es conserva, de mitjan segle XIV, i el segon, l’Speculum al foder, del segle XV, tractat d’andrologia i higiene sexual que fou el primer a tota l’Europa Occidental que incloïa una apartat de posicions per al coit. Som al davant, doncs, de dos temes ben suggerents, així que deixem-nos endur pels sons dels Berros de la Cort fins als segles medievals per descobrir un univers que sovint escapa dels seriosos estudis universitaris.

Us deixo dos vídeos perquè pugueu conéixer-los. El primer és un vídeo promocional del propi grup després del concert fet a Castelló d’Empúries el 2009, mentre que el segon és un reportatge que féu TV3 en el seu programa “Planeta Música”.

Els registres de la cort del batlle i les seves aplicacions en la Història econòmica i social. Breus reflexions introductòries

Lluís Sales i Favà

Universitat de Girona

Aquells que ens interessem per la Història econòmica i social a l'Edat Mitjana valorem les actes notarials com un testimoni únic de les operacions que es produïen al mercat de les vitualles, de la terra o del serveis. La majoria d’aquests negocis depenien del crèdit –del préstec o del finançament– uns mecanismes, que encara en més mesura, havien de descansar en testimonis escrits per tal de garantir-ne el retorn. És per això que en els darrers decennis gran part de l’edifici de la història econòmica i social de la baixa Edat Mitjana s’ha edificat gràcies a les informacions sistemàticament buidades dels llibres dels notaris. Sabem també, però, que en cas de produir-se alguna desavinença sobre els contractes registrats, la primera instància jurisdiccional que servia per a resoldre el conflicte era la cort local competent en afers civils. A més, els documents assentats en ambdues escrivanies, la del notari o la de la cort, estaven garantits amb la fides publica i per tant constituïen proves vàlides per defensar els propis interessos en un litigi [Vegeu “Usatge: De la fe que han les cartes” (Constitucions de Catalunya de 1495), Barcelona, Generalitat de Catalunya (Textos Jurídics Catalans. Lleis i costums, 4/1), 1988, pàg. 288-289]. Amb l’oferta de més seguretat jurídica, podem dir que corts del batlle i notaris van garantir la fluïdesa dels intercanvis comercials en els darrers segles medievals i van contribuir a rebaixar-ne els costos de transacció.

Amb tot, podem intuir que el registre notarial compta amb una font germana, però que és avui força més desconeguda: els llibres de la cort del batlle. Aquests volums són les redaccions amb valor públic de “les actuacions portades a terme en l’exercici d’una jurisdicció per part d’aquell qui la deté o per part dels seus oficials o delegats” [Segons la definició de Rafel Ginebra Molins: “Les escrivanies eclesiàstiques a Catalunya” dins Josep Maria Sans Travé (coord.): Actes del segon Congrés d’Història del notariat català, Fundació Noguera, Barcelona, 2000, pàg. 110]. Els documents que s’hi escripturaven poden tenir relació amb diversos àmbits governatius i jurisdiccionals, però els assumptes que es relacionen amb el dret civil hi suposen la major part dels afers registrats. Per aquesta raó, també ofereixen possibilitats extraordinàries per a emprendre estudis de caràcter socioeconòmic. Les corts –responsables de l’emissió d’aquesta font– delimitaven un espai polític i unificaven moltes de les necessitats i funcions de la societat. Aquestes institucions van ser instal·lades pels senyors jurisdiccionals, amb l’objectiu de facilitar les transaccions econòmiques, resoldre conflictes entre veïns o disciplinar als habitants del districte.

Cal apuntar que a l’interior d’una demarcació jurisdiccional a la Catalunya del nord-est és comú que hi convisquessin nombroses senyories alodials amb els seus propis batlles, que es limitaven a exercir, essencialment, la percepció de rendes i una mínima jurisdicció sobre els seus homes propis. En general, però, aquestes senyories territorials no oposaven majors resistències a l’exercici d’una jurisdicció districtual, que era vàlida per a tots els habitants d’una baronia o d’un espai de reialenc. Aquests diferents batlles que interactuaven alhora tenien funcions recaptatòries, mentre que els oficials del senyor jurisdiccional podien regular la pau i treva, l’aplicació del dret comú i l’ordenació de les activitats econòmiques i politiques de la comunitat. De fet, molts dels contenciosos que les senyories territorials tenien entre elles o amb els particulars podien acabar despatxant-se en les institucions de la senyoria jurisdiccional, aquella que ostentava el mer o el mixt imperi (o bé ambdós alhora). Aquesta, era capaç d’impel·lir als habitants dels termes a complir els seus pagaments o bé a acatar sentències relacionades amb reclamacions emeses pels diferents batlles de sac.

Podem dir que, en general, les corts tractaven tres espais “administratius” i de treball significativament diferents: L’exercici de la jurisdicció criminal, la civil i el govern i l’administració de la comunitat. Pels estudiosos de fenòmens com el crèdit, a més, és d’interès reparar en el fet que a l’intern de la jurisdicció civil s’hi solien contenir dues accions diferents: Una jurisdicció contenciosa, encaminada a perseguir els morosos, però també una jurisdicció graciosa, que oferia un marc d’assentament alternatiu al protocol notarial. Si bé penso que en l'estudi del crèdit ens haurem de centrar en la jurisdicció contenciosa, també esmentarem, de passada, que en el marc de l’exercici graciós de la jurisdicció sol citar-se el registre d’obligacions, és a dir, els instruments públics semblants als debitoris notarials que quedaven directament vinculats a l’acció punitiva de la cort. Tant aquestes obligacions com la resta d’instruments que emanaven de qualsevol exercici jurisdiccional es troben recollits en llibres específics. Aquests llibres sovint estan dividits en diferents sèries, depenent en cada cas de la complexitat institucional del territori o del volum de documentació que calgués registrar i consultar. A més, les escrivanies comptaven amb procediments específics que responien als costums particulars del territori; fenòmens que fan variar també les tipologies documental que hom hi pugui trobar. Així, mentre les diferents sales del Justícia de la ciutat de València elaboraven una àmplia gamma de llibres atenent als procediments judicials, a l’altre extrem de la balança s’hi ubicaven institucions com la cort del batlle de la vila de Sant Feliu de Guíxols, on durant el segle XIV es confeccionà una única sèrie documental que reunia tota la documentació.

Manorial records d'Anglaterra

Tal i com hem dit, penso que cal centrar-nos en analitzar l’exercici contenciós i els mecanismes –els procediments– que regien les disputes per deutes a les corts. Per estudiar-los, s’haurà de suplir l’oblit historiogràfic que ha patit aquesta temàtica. La historiografia institucional a l’àmbit de la Corona d’Aragó no s’ha inclinat vers l’estudi sistemàtic de les jurisdiccions local i en conseqüència, encara hi ha molts aspectes que ni tan sols han estat descrits. En aquest sentit, encara no comprenem del tot els contenciosos detallats en els llibres, ja que cal clarificar les tipologies documentals que hi apareixen i proposar una filiació jurídica per a cadascuna d’elles [En la línia del què s’ha fet a Anglaterra. Vegeu, per exemple, un estudi diplomàtic de les fonts que emetien aquest mateix tipus de institucions a Denis Stuart, : Manorial records: An introduction to their transcription and translation, Phillimore, Chichester, 1992]. Cal reconèixer, tanmateix, que en els darrers anys s’han fet bones edicions d'alguns dels registres de corts locals (o d’altres fonts on també es reflecteix l’exercici de la jurisdicció). Atents, però, al salt important que es produeix entre els principis substantius del dret comú i les multiplicitat de tradicions locals –especialment quan es tracta de corts pertanyents als estat senyorials– creiem que també es requereixen estudis de caràcter local fent ús de les fonts disseminades pel territori, a més d’una major atenció als costums territorials.

Per altra banda, tot i que ens manqui una monografia sobre les corts jurisdiccionals, podem desbrossar el camp de la historiografia institucional per tal de trobar-hi allò que ens ajudi a entendre els mecanismes processals en el dret civil. Amb tot, la deficient catalogació dels llibres de la cort del batlle afegeix una altra dificultat a la recerca històrica. Com que era habitual que els barons tinguessin en destret tant les escrivanies curials com les notaries, almenys a les comarques gironines ambdues institucions solien ser establertes al mateix individu o regentades per un mateix escrivà. Aquesta casuística ha dut a confusió als responsables de catalogar i descriure els arxius, que han obviat les diferències entre tipologies documentals, tot indexant llibres de cort com si es tractés dels notarials. Encara avui estem mancats d’una perspectiva àmplia de la disponibilitat d’aquesta font en la majoria de partits judicials. Tot i així, podem dir que la font conforma sèries cronològiques menys contínues que les dels notaris, ja que la seva conservació ha estat més irregular, a més del fet que alguns dels procediments que a vegades es recollien per escrit, en d’altres moments o espais quedaven relegats a l’oralitat.

Tenint en compte els entrebancs que hem comentat, d’altres escoles o tradicions historiogràfiques poden ajudar-nos a orientar els estudis de les fonts jurisdiccionals. En aquest sentit cal tenir en compte els treballs dels medievalistes britànics, que han estat pioners en la recerca sobre el crèdit i l’endeutament valent-se de fonts jurisdiccionals: Indiquen les potencialitats dels nostres propis registres, a la vegada que permetrien dur a terme estudis comparats. No és sobrer esmentar que l’avenç britànic és fruit de la pròpia disponibilitat de les fonts a l’illa. Mentre que a l’àmbit de difusió notarial, a l’Europa meridional, el crèdit pot ser fàcilment documentat en els protocols, el crèdit privat a Anglaterra i Gal·les gairebé només dóna indicis d’existència a través de les fonts jurisdiccionals. Així, els treballs dels historiadors britànics han tendit a centrar-se en l’estudi dels registres emesos per la senyoria jurisdiccional d’abast local, els manorial court rolls. En aquest àmbit, en els darrers quinze anys, una nova història institucional s’ha fixat en les qüestions legals que hi operaven, amb la perspectiva posada en entendre les interaccions econòmiques i la seva relació amb el crèdit [Responsables d’aquest gir historiogràfic són per una banda els historiadors del dret com Lloyd Bonfield i John S. Beckerman i per l’altre, els projectes de recerca integrats pels professors de les universitats de Cambridge, Southampton i Aberystwyth, Richard Smith, Chris Briggs i Phillipp Schofield respectivament: English Peasants and the Provision of Civil Justice 1275-1400 i Private Law and Medieval Village Society: Personal Actions in Manor Courts, c.1250- c.1350]. D’aquesta manera, ha treballat aspectes fins ara inèdits.

En primer terme s’han abordat les peculiaritats legals d’uns àmbits, les corts senyorials locals, en contínua tensió entre les normes provinents de les corts reials i el costum local. En aquest sentit, s’ha parat atenció a la pròpia habilitat dels individus i dels seus advocats per interactuar amb les institucions legals i obtenir-ne el màxim profit. Una altra línia de recerca, en canvi, posa èmfasi en la influència de les institucions i procediments en la fluïdesa dels mercats financers. La recerca amb aquesta font, així mateix, és d’utilitat per a relacionar l’extensió del crèdit amb l’estructura socioeconòmica d’una comunitat i també per analitzar les respostes a les conjuntures econòmiques crítiques. També han estat introduïts aspectes de la història cultural i del gènere, com ara l’actuació de la dona en els contenciosos per deutes. Arran de la meva investigació he pogut comprovar com els registres de les corts jurisdiccionals catalanes, tot i estar poc estudiats fins el moment, també presenten enormes possibilitats pel que fa a l’estudi del crèdit privat a l’àmbit rural i les petites ciutats durant la baixa Edat Mitjana. Prenent l’exemple del medievalisme britànic, aquesta font pot desvelar-nos aspectes fins ara inèdits de la vida dels individus i de les comunitats.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm l'esforç. Podeu veure en pdf l’article complet de Lluís Sales, amb notes i abundant bibliografia.

Alimares d’al-Andalus

Un dels problemes amb els quals es troben els historiadors molt a sovint quan s'empra el mètode arqueològic és el de la datació, cosa que amb els documents escrits és més difícil que passe. A vegades la ceràmica, si n'hi ha, és massa genèrica o escassa per a una datació fiable, i les datacions per Carboni-14 i altres mètodes semblants són cares i no sempre és possible fer-les. Així, encara que cada període i societat presenta unes característiques arquitectòniques pròpies, tampoc no hi ha massa mètodes de construcció, la qual cosa fa que en alguns casos hi haja encara actualment construccions mal datades. Una cosa així sembla que ha passat amb la torre del Malpaso, emplaçada en la població valenciana de Castellnovo, a l'Alt Palancia. Oficialment catalogada com a ibèrica, perquè es troba emplaçada al bell mig d'un poblat d'aquest període i es van emprar els mateixos materials locals en la seua construcció, va ser excavada fa uns anys per Sergi Selma i Ramon Martí. Es tracta d’una torre circular amb funcions de talaia que domina l’entrada a la vall del Palància, que reutilitza materials del poblament ibèric precedent, i aquests autors la daten als primers temps d’Alandalús; encara que no poden precisar el moment exacte, però consideren que es pot remuntar al segle VIII o IX.

Torre de Malpaso, a Castellnovo, en la distància

Sembla que a partir dels resultats obtinguts es va desenvolupar tota una nova línia de treball que es va traslladar a Catalunya, on existeixen tota una sèrie de torres semblants a aquesta, i catalogades majoritàriament com a romanes o ibèriques sense massa criteri científic per una clara analogia entre totes elles, i pel prestigi d’alguns autors primerencs que les van catalogar així, com ara Martín Almagro entre d’altres. Però en la major part dels casos no es pot descartar una altra datació cronològica alternativa a l’Antiguitat per una manca de proves. Així, aquestes torres tenen en comú el fet de ser circulars, tindre unes mesures homogènies, estar construïdes mitjançant fileres de carreus travats amb morter, i presentar un encoixinat en la cara vista. Aquesta darrera característica és, de fet, la que les relaciona més clarament entre si, de les quals podem desatacar la Torrassa del Moro a Llinars del Vallès, la Torre de la Mora o del Far a Sant Feliu de Buixalleu (la Selva) i la Torre del Far, a Santa Coloma de Farners (també a la Selva).

Torrassa del Moro, a Llinars del Vallès, amb el sòcol original antic i reconstruïda en la seua meitat superior en un moment posterior

Les excavacions arqueològiques realitzades en aquestes tres torres difereixen entre elles, tot i la semblança arquitectònica evident i la proximitat geogràfica entre totes, encara que sí comparteixen una estratigrafia complicada que no acaba de permetre una identificació absoluta i segura de l'origen. En el cas de Llinars, Eduard Sánchez proposa un origen romà, possiblement republicà per la presència de ceràmiques ibèriques, tot i que deixa oberta la possibilitat al fet que puguen pertànyer a un assentament anterior no localitzat. També documenta a l'interior diverses sitges coetànies o posteriors a la construcció de la torre que contenien ceràmica altmedieval, i finalment una reutilització baixmedieval a l’exterior. A la segona torre, la de Sant Feliu, Jordi Tura i Joaquim Mateu detectaren també una reutilització altmedieval, del segle IX, datada per Carboni 14 en les bigues de fusta carbonitzades que sustentaven el primer pis, però per a aquests autors no ho seria el sòcol de pedra, el qual daten en època romana només per analogia amb altres torres de carreus encoixinats, encara que no hi ha rastre de ceràmica romana. I la darrera torre, la de Santa Coloma, molt propera a l’anterior, Cristian Folch, Jordi Gisbert i Joan Llinàs la daten al segle VIII per la ceràmica recuperada, la qual identifiquen amb aquest període, i de nou constaten una total absència de ceràmica romana.

Restes de la torre del Far a Santa Coloma de Farners durant la seua excavació

És evident que en aquestes discrepàncies, deixant de banda les dificultats tècniques en la datació, hi ha un problema de metodologia de treball. Així, quan l'excavació arqueològica forma part d'un projecte historiogràfic amb la finalitat de fer recerca científica es consideren certs elements en la interpretació que no es tenen en compte en una excavació d'urgència. El darrer cas explicat de la torre de Santa Coloma forma part de la recerca engegada a la torre de Malpaso, els resultats provisionals del qual es van poder escoltar al col·loqui organitzat en 2006 pel Grup de Recerca Ocorde de la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universidad del País Vasco, dirigit pel mateix Martí. Les actes d'aquest col·loqui es van publicar fa dos anys sota el títol Fars de l’islam, antigues alimares d’al-Andalus i, de fet, aquest grup fa temps que estudien la transició a l’edat mitjana i el control del territori conquerit pels musulmans, en particular a Catalunya. En aquest llibre, doncs, se'ns presentes unes interessants teories sobre l'existència als primers temps d’Alandalús d'una xarxa de fars que cobria la península ibèrica amb la finalitat d’enviar visualment missatges telegràfics. Així, segons els investigadors, aquesta xarxa, que consistia en un seguit de torres i punts elevats connectats, la va construir l’estat emiral amb la finalitat de controlar i defensar el territori durant la conquesta de la península al segle VIII. I és en aquest context, doncs, que cal emmarcar la reinterpretació de les torres talaies esmentades al paràgraf anterior. Per això, la hipòtesi principal de treball és que aquestes torres eren, en realitat, fars o alimares, les quals servien per a transmetre senyals visuals i observar el territori adjacent.

Fars de l'Islam. Antigues alimares d'al-Andalus, Ramon Martí ed.

Des dels temps d'Akad a Babilònia hi ha documentat al textos l'utilització de senyals de foc per a comunicar-se en la distancia a través d'una xarxa de punts organitzada, passant pels romans en algun limes de l’imperi i els seus hereus bizantins, i també per part dels àrabs, que l’haurien portat a la península. En el context andalusí diverses recerques toponímiques i bibliogràfiques al País Valencià i a l'Alt Ebre ens indiquen l’existència d’una toponímia relacionada amb els fars –Faro, Haro, Farell, Alfaro, Almenara, Manar, etc.– i es detecta la presència de torres amb unes característiques semblants a les catalanes, que es poden datar generalment amb anterioritat al segle X. De nou, en molts casos, datades per la historiografia en base a l’aspecte i al mètode de construcció, com en el cas de la monumental torre d’Urkulu, al nord de Navarra. Retornant sobre el cas català, s'ha pogut estudiar la distribució geogràfica dels fars a la Catalunya Vella i la interconnexió visual de la majoria d’aquests fars, que formen una xarxa entre punts amb una distància regular. I així, s'ha pogut detectar que la majoria dels fars identificats estan emplaçats al llarg del corredor prelitoral que uneix les ciutats de Barcelona i Girona, i que també prendria la direcció cap a Narbona.

Torre d'Urkulu, a Navarra, oficialment un monument triomfal romà

En definitiva, actualment tenim un recull de 150 topònims relacionats amb el terme far a tota la Península Ibèrica i part del sud de França, en el qual destaca la presència de dos tipus de fars per la ubicació: els uns situats en cims preeminents amb més de 1000 metres d’alçada i els altres emplaçats en monticles o elevacions enmig de planures que permeten el control visual de tot el territori adjacent. La major part es troben emplaçats a la meitat nord de la península, i tant Galícia com Catalunya presenten grans aglomeracions, però Ramon Martí descarta que es tracte d’un sistema de defensa de frontera, i alhora també que es tracte d’una xarxa centrípeta en algun punt concret. Considerant la datació, doncs, que aquests investigadors enquadren en el procés d'ocupació i formació d'Alandalús, el llibre entra de ple en el debat sobre la capacitat estatal de controlar i defensar el territori en aquest període. Resten, però, moltes qüestions obertes.

Finalment, caldrà recordar que al llarg del mes de novembre que ara comencem es portaran a terme dues reunions científiques relacionades, en part, amb el període andalusí altmedieval. En primer lloc el II Simpósio Internacional sobre Castelos Fortificações e Território na Península Ibérica e no Magreb (séculos VI a XVI), que tindrà lloc a Òbidos, Portugal, on entre diverses ponències i comunicacions s'escoltarà parlar sobre fortificacions i vigilància territorial durant l'ocupació d'Alandalús. I uns quants dies després, a Barcelona, se celebra el col·loqui Teoria y práctica fiscal en el occidente latino y en Dar al-Islam (siglos VIII-IX), organitzat també pel grup Ocorde.

Somnis de llibertat

L’1 de juliol de 1425, a poqueta nit, dos esclaus, els dos anomenats Jordi, decideixen emprendre un nou camí i abandonar la mísera vida que ha marcat la seua existència a Castelló d’Empúries. Amb ells havia d’anar-hi Pere, un altre esclau resident a la vila de l’Empordà, però, arribat el moment, quan els dos fugitius «sonaren lo dit Pere», ell «no hisqué» i tots dos «anaren-se’n a Garriguella», a la falda de la Serra de l’Albera, on s’amagaren al bosc, indret de lladres, malfeiners i fugitius per excel·lència. A ben segur que feia temps que desitjaven escapar del captiveri perquè, en efecte, tots dos declaren posteriorment que «fuisqueren de Castelló ... e se meteren en fuyta ... de lur propri motiu». Somniaven amb un futur millor, amb començar una altra vida, i per això la fugida no havia estat feta a corre-cuita, ni molt menys, sinó que havia estat ben planificada.

La Serra de l'Albera

Un bon indici d’açò és l’elecció del dia i l’hora, perquè els fugitius decideixen emprendre el camí de la llibertat un diumenge, és a dir, una dia festiu en el que les obligacions a casa dels seus amos són més lleugeres i poden eixir a fer un tomb per la vila. La nit, a més, els ajudaria a encobrir la fugida i quan, al matí següent, tots demanarien per ells, ja serien ben lluny. Un dels dos, fins i tot, degué invertir bona part dels seus estalvis per emprendre el nou camí, perquè eixe mateix diumenge comprà una camisa per 6 sous i unes calces blanques per 7 sous a uns conversos de la vila, que s’afegien als 4 reals en moneda que havia aconseguit reunir «de son treball, tirant aygua, adés un diner, adés altre». El seu sarró l’omplien altres «sinch pans doblenchs» que Pere, l’esclau que no es decidí a fugir, li donà abans de marxar. El seu company de viatge, tanmateix, no disposava dels mateixos mitjans i únicament dugué «lo lansol en que jasia ... de casa de son mestre». Fins i tot entre els esclaus la tirania dels diners imposa unes diferències!

Escena d'esclaus servint en un banquet

L’aventura dels nostres protagonistes dura ben poc, perquè a penes una vintena de dies després de la fugida són capturats i duts davant del procurador general dels comtats de Rosselló i Cerdanya, qui fa els pertinents interrogatoris. Durant aquest temps els fugitius han travessat els Pirineus i han fet tots els possibles per sobreviure. De fet, quan són capturats, un dels dos du certa quantitat de ferro, que, segons diu, ha extret ell mateix «ab dos pedres», segurament amb la intenció de vendre’l i aconseguir unes poques monedes. És un bon testimoni de la versalitat d’aquests homes acostumats a bregar amb les dificultats i la duresa de les seues condicions de vida, però aquesta versatilitat és insuficient per sobreviure. Lluny de familiars, amics i de l’entorn que els ha acollit en els últims anys –no sabem si, fins i tot, des del mateix moment del seu naixement–, els dos fugitius són això, fugitius, homes sense arrels, homes fora de tot enquadrament social, i l’única cosa que aconsegueixen és despertar sospites i recels allà per on passen. Aleshores, és qüestió de temps que els guardians de qualsevol dels llocs que visiten o les mateixes autoritats reials els capturen al camp, a la taverna, al mercat o a la plaça d’algun poble on s’ofereixen com a jornalers, sobretot si els seus amos han reclamat la seua tornada. Aquest és, a ben segur, el destí que espera els nostres protagonistes: tornar a la seua “presó” quotidiana i sofrir el càstig que els seus propietaris els vullguen infringir. El seu somni, com molts altres, té un punt i final tant rotund i tant dur com la vida que han dut fins el moment i que els espera d’ara endavant.

Façana de la presó medieval de Castelló d'Empúries

Deixant de banda la història particular dels nostres dos Jordi, reflexionem un moment sobre les condicions i les formes de vida al món medieval. El document que ens ha permès conéixer la seua història ofereix unes dades molt suggerents que no podem desatendre. D’una banda, com hem esmentat abans, fins i tot entre els esclaus hi ha diferències econòmiques que determinen les seues pautes de consum. Un dels nostres protagonistes adquireix dues peces de roba noves per emprendre un nou destí, mentre que el seu company de viatge només pot furtar el llençol de casa del seu amo. De l’altra, cal esmentar la ja més que repetida idea de “móns en contacte”, perquè, si recordem, Jordi compra la roba a dos jueus conversos al mercat de la vila. No coneixem la procedència dels nostres protagonistes, segurament eslaus o nord-africans, i per això hem d’imaginar, de nou, una realitat on conviuen cristians, jueus, conversos i musulmans. Els elements de segregació degueren ser ben presents, però no molt més que els vincles de solidaritat i d’amistat teixits entre persones de les distintes religions i, fins i tot, de les distintes condicions socials.

Aquest és l’últim punt sobre el que volem cridar l’atenció. Per uns moments ens hem endinsat en la vida de dos esclaus, sempre tan fugissers dels documents, i açò ens ha permès conéixer, o almenys intuir, les seues relacions quotidianes i, sobretot, la seua actitud davant de la seua condició. Saben perfectament el que són, coneixen també el lloc que ocupen en l’escala social, i per això intenten escapar-hi. Certament, era una causa perduda, perquè les dificultats per començar una nova vida no anaven a ser poques i tard o d’hora els que ho intentaven queien en mans dels seus antics amos, si no iniciaven un itinerari de vagabundeig i delinqüència que prompte els convertia en uns marginats socials. A més, la condició de fugitius els convertia en homes sense un enquadrament social, polític i econòmic, i aquesta era la pitjor de les realitats dins l’imaginari col·lectiu de la gent medieval. La línia que separava unes situacions de les altres era molt fina, sovint imperceptible –per als contemporanis i, encara més, per als historiadors–, i el cas que hem comentat n’és una bona mostra.

La reina Blanca i el rei perdut

Recuperant la sèrie de posts intranscendents i de caràcter més frívol, com ara el de l'obertura de la tomba de Pere el Gran, caldrà parlar també de l'obertura de la de Jaume II, recollida per la premsa la setmana passada quan el Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya va permetre l'entrada dels periodistes per a veure les restes que s'havien trobat a l'interior i en va fer públics els primers resultats. Al contrari que en el cas de Pere el Gran, la tomba del seu fill i la reina Blanca d'Anjou sí havia estat oberta i espoliada al segle XIX durant les guerres carlines, per la qual cosa no s'esperava trobar restes tan ben conservades com les de la tomba de l'altre costat de l'altar de Santes Creus. Però l'espectacle que hi havia en obrir-la, i que s'aprecia a la fotografia, era prou decebedor: restes humanes òssies i momificades, i altres restes tèxtils i de fusta, tot trossejat i barrejat. Sembla que en 1836 un escamot de l'exercit liberal, que havia assaltat el monestir, van arrancar el front d'alabastre de la tomba afegit al segle XVI i van practicar un forat al sarcòfag de pedra gòtica, per on van extraure les mòmies dels reis tirant bruscament dels peus; però el forat era massa estret i els cosos es van destrossar. Posteriorment van clavar les despulles reials en baionetes i les van passejar per tot el monestir, fins que la mòmia de la reina va acabar dins d'un pou i la del rei es va perdre per sempre més. Temps després un ex-monjo va recuperar del fons del pou les despulles de Blanca d'Anjou i les va introduir de nou a la tomba, junt a la pelvis d'un home d'uns 60 anys -possiblement la de Jaume II- i altres restes d'un altre home jove -potser de l'infant Ferran-, deixant-ho tot tal qual ho han trobat ara els experts del projecte de restauració de les tombes reials.

Cal recordar que aquestes dues tombes són tot un aparell arquitectònic i iconogràfic d'ideologia reial ideada per Jaume II, pròpia del primer rei de la Corona d'Aragó que va tindre una visió estadista de la monarquia. Primer de tot cal tindre present el fet que Pere el Gran decidira soterrar-se a Santes Creus i no al monestir de Poblet com son pare Jaume I, marcant distàncies. Alfons el Franc va voler tornar a Poblet, però el seu germà Jaume II preferí seguir els passos mortuoris de son pare i, de fet, ell va ser l'artífex de la construcció de les dues tombes de Santes Creus. Primer la que va manar fer per a son pare mitjançant una banyera de pòrfir d'època antiga, a l'estil dels reis de Sicília; i després la seua pròpia, compartida amb la seua muller, amb estàtues jacents mortuòries al damunt, seguint l'estil de les tombes reials de França a Saint-Denis de Paris ideades per Lluís IX. Les estàtues dels reis estan protegides per àngels junt als coixins on reposen els caps, i al peus el rei té un parell de lleons, símbol de poder i força, mentre que la reina té, curiosament, dos gossets, símbol de fidelitat. No deixa de ser molt curiós, també, que Jaume II decidira soterrar-se junt a la seua esposa -sent el primer cas de la dinastia, encara que després les reines es soterraren a Poblet- i més tenint en compte que van passar 17 anys entre la mort d'ambdós i que el rei havia tingut dues esposes més després. Clar que, no caldria donar-li una explicació massa romàntica al fet, si pensem que la doble tomba per al matrimoni reial va ser encarregada molt poc després de la mort de Blanca.

Passant a l'aspecte més morbós de tot plegat, el forenses i antropòlegs de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya han pogut restituir anatòmicament la mòmia de Blanca d'Anjou, destacant el fet extraordinari de la seua posició, lleugerament inclinada a l'esquerra, cosa molt poc habitual als enterraments medievals. Està previst aconseguir el seu ADN, i amb ell el dels Anjou, però de moment ja s'ha pogut confirmar que la reina va morir durant un part o molt poc de temps després, ja que la mida de l'úter momificat és el d'una dona embarassada, i el ventre unflat cobreix part de les extremitats. De fet, per la documentació escrita sabem que va morir el 13 d'octubre de 1310, amb 27 anys, només dos dies després d'haver donat a llum al seu desé fill per una complicació en el part. En aquest sentit, també es volen estudiar els productes farmacològics que s'empraven a l'Edat Mitjana per a mitigar els dolors del part. Finalment, cal dir que a la mòmia li falta part del crani, però conserva tota la pell momificada de la cara, per la qual cosa ara s'han pogut reconstruir les faccions i més avant es podrà fer una imatge fidedigna del seu aspecte. Però de moment sobre això darrer sabem que, en opinió d'una antropòloga de l'equip, i segons conta la crònica del diari el País, la reina Blanca “era guapa”. Potser per això Jaume II va rebre de bon grat el seu matrimoni de conveniència amb la filla del rei de Nàpols, que posava fi a les disputes per Sicília.

Fotografies de Ramon Maroto i el CRBM de Catalunya fetes públiques pel projecte de restauració de les tombes reials de Santes Creus