Que no et furten el carro

Encara hui, el principal element de diferenciació al si de les comunitats camperoles és l’accés, o no, als mitjans de producció. Per descomptat, el primer d’ells és la terra, però al darrere hi ha altres variables que marquen, que marcaven, profundes escletxes entre les famílies dels llauradors. Comptar amb una, o més, cavalcadures i carro, era, fins a no faça anys, requisit indispensable per ser qualificat com llaurador. A casa nostra això ha tingut unes derivacions que encara són visibles al nostre urbanisme. Així, els llauradors que treballaven directament la terra (en propietat o en arrendament) requerien d’una casa mínimament ampla per permetre el pas de la cavalcadura amb el carro, disposada de forma allargada perquè era al final on s’hi trobava el corral per als animals. En canvi, els jornalers, sense terra i, per tant, se necessitat de mantindré cap animal, vivien afinats en cases de dimensions més reduïdes.

Els vincles entre l’home i la seua cavalcadura anaven més enllà. De fet, al voltant de les haques es generaria tot un espai de sociabilitat que té en el tir i arrossegament (castellanitzat en “tir i arrastre”) el seu element més visual. Fins no fa massa anys totes les festes locals solien organitzar aquestes competicions però dissortadament, les despeses i les demandes originades per la cultura urbana (assegurances i un llarg et cetera) i la falta d’espais propis han fet recular aquesta pràctica. La competició consisteix a travessar una pista de sorra de platja, terra solta i lleugera, per tant, amb la cavalcadura i el carro carregat amb el doble del pes de l’animal, en el menor temps possible tot fent tres parades en els llocs indicats. L’home deu tirar també del carro i facilitar la tasca de la cavalleria i vaja per davant que està totalment prohibit maltractar a l’animal. De fet, testimonis orals em dient que això de colpejar amb crueltat les cavalcadures és més bé recent, de les darreres dècades quan molts dels que competien ja no treballaven la terra amb animals i, per tant, el seu pa no depenia de la bona salut d’aquests. Temps enrere, la gent s’ho mirava més. En un altre ordre de coses, les travesses, òbviament il·legals, existien. Més d’un malentranyat comprometé el pa dels fills esmerçant la suor de tota una setmana en aquestes quinieles. L'ancestral antiguitat que alguns presumeixen per al tir i arrossegament no va més enllà de la puta postguerra. Sembla ser que l'origen d'aquesta pràctica cal situar-lo al mateix llit del riu Túria, quan un venedor de cavalleries, Ramon Tamarit, a fi d'exposar-les i mostrar la seua força les feia passar vora el riu, on la terra era més fina, tirant d'un carro carregat de sacs i escombreries.

Venda de cavalleries al vell llit del Guadalaviar o Túria

Però realment tot això és extrapolable a l’edat mitjana? En altres paraules, hi havia carros als segles medievals? Ras i curt: No. Els llauradors valencians contemporanis de sant Vicent Ferrer, d’Ausias Marc o de Joanot Martorell no feien servir carros per a les tasques agrícoles. Això no vol dir, malgrat tot, que no existira aquesta forma de transport, però, com dic, aquests no transportaven productes del camp, com ja vam suggerir en una altra ocasió. Fet i fet, la imatge del carro i l’haca al camp valencià –a les comarques centrals del País Valencià almenys– és posterior al segle XVI.

Potser aquesta afirmació puga sorprendre, donat el que passa a altres regions d’Europa. A més a més, no podem negligir la influència que el cinema ha exercit a difondre de la imatge dels usos agrícoles dels carros. En efecte, a Anglaterra el carro era propietat del senyor, qui cedia el seu ús a la família pagesa. A Andalusia sembla que també els camperols i els comerciants podien transportar els seus productes mitjançant aquest sistema. Així, per exemple, el 1477 dos comerciants burgosins transportaven llana fent servir tant carretes com una rècua de mules. Sabem que aquesta estava composta de vuit bèsties carregades amb un total de 14 saques de llana, dissortadament no consta la càrrega dels carros. D’altra banda, el cinema també ha tingut molt a veure en la difusió d’aquesta imatge. No cal pensar massa per trobar pel·lícules on els camperols facen servir carros per al transport de productes del camp. No cal anar molt lluny, Robin Hood de Rdiley Scoot (2010) –on apareix Russel Crowe– tant els ruscos de mel del frare golafre com els cereals del delme són transportats amb carro. Sense deixar aquesta temàtica, en el Robin Hood de Michael Curtiz (1938) el protagonista encarnat per Errol Flynn amotina els camperols des d’una carreta. I els exemples podrien continuar però, com ja he dit adés, aquesta no és la situació al camp valencià.

Un exemple més: un cottage anglès amb ànecs, rossí i carro, i encara l'arada amb rodes, de The Black Shield of Falworth

Per tant, quin transport fan servir els llauradors valencians? Per a què es fan servir, llavors, els carros, si no es per transportar la producció agrícola? Inicialment podríem pensar que, com passava fa unes dècades, l’adquisició del carro estava reservat a les economies pageses més solvents però això no és així. Els inventaris post-mortem de diversos pagesos benestants d’arreu el país ho confirmen. Llorenç Ros, de l’horta de València, mort el 1421, posseïa una mula, dos ases i dos rossins, però cap carro. Com tampoc en tenia Bartomeu Miquel, de Xàtiva, mort el 1448, que sí comptava amb quatre mules. Joan Garcia, de Xirivella, mort el 1491, tenia al corral de sa casa un ase i un rossí. A l’inventari de Lluís Gorrea, de Sueca, mort el 1552, no s’inventaria cap animal de treball ni tampoc cap carro, però sí set anells d’or, signe evident de la seua riquesa. El transport de la producció agrícola es feia, per tant, a lloms de cavalleria, no amb carros. El millor testimoni d’això la donen els guiatges atorgats pel batle general del regne als musulmans perquè puguen abandonar llur senyories i marxar als mercats de la part meridional del regne i encara a Múrcia i Granada. Tots ells marxen acompanyats de bèsties mulars, ases o rossins. Hom podria dir que aquest ús de les cavalleries respon a una mena d’especificitat mudèjar. És cert que els andalusins, si més no els de la vall d’Alfàndec, estaven especialitzats en el comerç d’animals, però no és obstacle perquè els cristians no feren servir també el sistema de rècues de matxos i atzembles. I és que, si bé ho mirem, tampoc la geografia del país convidava a circular d’ací cap allà amb carro. Només el complexe d’inferioritat manifestat en grans obres faraòniques per part d’alguns governants i la tecnologia han estat tristament capaços d’alçar ponts i foradar muntanyes allà on la rabosa i el conill feien el cau, on només hi arribava el vol del falcó. Abans d’això, voltes i voltes per calçades i camins de via estreta, amb el marge pròxim, pensats i fets, no per a carros, sinó per a homes i cavalleries. No és només el paisatge, la natura, el que destrueix la formigonera. El ciment que vomita el seu ventre acaba també amb tota una xarxa de camins que, tot comunicant poble a poble, permetia recórrer el país del Sénia al Segura. Camins com aquest.

Ací vegeu un traginer musulmà amb una cavalleria

Només puntualment es van construir camins pensat específicament en la circulació de carros. Així, per exemple, durant la dècada dels anys 20 del segle XV el Consell de la ciutat de València va finançar la construcció d’un camí de carro que connectara la capital del regne amb Castella a través de Requena, el que seria desprès el Camí reial de Castella, a fi de facilitar l’arribada des de la Meseta de grans quantitats de cereals, bàsicament forment.

Llavors quin era l’ús dels carros? Aquests es feien servir bàsicament per al transport de productes pesats no agrícoles. La tesi de la nostra col·lega Maite Izquierdo confirma aquesta idea. Segons la historiadora de l’art, els fusters transportaven la matèria primera des del riu Guadalaviar fins al mercat o els seus tallers amb carros, raó per la qual el Consell va prohibir la entrada dels carros carregats amb fusta dins la ciutat el 1375. També la pedra que arribava des de les diverses pedreres del regne devia ser transportada així, amb carro.

Malgrat tot, els carros són força esmunyedissos entre la documentació, les referències, ben minses. Els llibres d’obres, que en principi semblen adients per rastrejar la presència de carros, donada la necessitat de transportar fusta i pedra, no diuen res al respecte. Els protocols notarials poc, o ben poc. És aquest, com altres, un tema que exigeix temps i recerca però, sobre tot, major comunicació i intercanvis de dades entre els investigadors a fi de topar amb el rastre. Ben mirat, l’incís de les rodes sobre la terra no s’esborra així com així.

Bocairent, bon lloc i millor gent

  

A la baixa edat mitjana, el rerepaís valencià va jugar un paper cabdal en el creixement econòmic i demogràfic i, al remat, en la integració del conjunt del regne en els circuits internacionals. Morella, Sant Mateu, Vilafranca, primer, i després Cocentaina, Alcoi, Penàguila, experimentaren un fort desenvolupament que contribuí notablement a la integració del regne de València en els circuits comercials europeus. Des d’aleshores, l’interior valencià ha romàs en una llarga letargia amb, clar està, les pertinents excepcions, com el desenvolupament industrial d’Alcoi. En les últimes dècades, però, aquestes regions han recuperat la iniciativa gràcies al desenvolupament del turisme d’interior. Davant la progressiva desindustrialització i l’escassa viabilitat de l’agricultura s‘ha optat per posar en valor el patrimoni en tots els seus diversos vessants. L’exemple més paradigmàtic és la ciutat de Morella, que fins i tot ha arribat a convertir-se en seu universitària gràcies als cursos interuniversitaris de la xarxa Joan Lluís Vives. Pel que fa a les terres centrals del país, a poc a poc Bocairent va consolidant-se com a nucli de referència. En efecte, aquest caràcter primerenc potser siga la gran diferència amb Morella. La capital dels Ports és un centre turístic consolidat, especialitzat en l’explotació del seu patrimoni històric i gastronòmic, i que amb els anys ha estat capaç de bastir una gens menyspreable oferta hotelera i altres infraestructures turístiques. A Bocairent, en canvi, tot està a mig fer o, millor dit, està fet d’una altra manera. Ací el turista pot gaudir tranquil·lament d’un passeig pels carrers del poble sense haver d’esquivar cambrers que et conviden a entrar al restaurant ni tampoc els mostraris de souvenirs de les tendes que envaeixen la vorera. Tot sembla més natural, pensat per al dia a dia. Així, per exemple, de tendes de productes típics només hi ha dos, una a la plaça i l’altra al carrer de darrere, res més. Pot ser que per aquesta absència de mercantilització s’han instal·lat al poble algunes famílies angleses, alemanyes i holandeses. En aquest procés de consolidació, sembla que Bocairent pretén atraure un turisme molt concret: famílies o parelles amb un nivell cultural i econòmic mitjà-alt, només heu de fer un tomb pels webs per a veure els preus. Pel que fa als incentius que ofereix la vila, no trobareu un element singular sobre el que pivota tota la resta, bé, en tot cassi es vol, les covetes dels moros, però l’atractiu de Bocairent és més aviat la complementarietat entre els seus diversos elements: gastronòmics, històrics i naturals, gràcies a la proximitat de la Serra Mariola. 

Com en el cas de Morella, Bocairent se situa sobre un gran turó, encara que a diferència no hi ha cap evidència del recinte emmurallat. Sí que ha arribat fins a nosaltres l’entramat de carrers i travesses medievals. I heus ací el primer atractiu d’aquest poble. Resulta fàcil, delitós, perdre’s per carrers estrets que sovint desemboquen en xicotetes places o detectar la pervivència encara hui de parcel·les d’horts darrere les cases (vegeu la foto!). Malauradament, també hi ha cases ensorrades, deixades, perquè el seu propietari no pot finançar la seua restauració. En el gairebé laberint plànol, el lloc central, més alt està reservat per a l’església, que data del segle XVIII. D’època medieval només resta la pila baptismal (vegeu la foto!) que originàriament no va ser concebuda per a celebrar cap sagrament. Segons diuen, era una font situada a la plaça que en algun moment es va decidir reutilitzar per al batejos.

També resulta força interessant pujar el campanar, des del que es pot tindre un bona observació del terme. A més, la torre conté unes pintures (dir-li frescos em sembla dir-li massa) i escrits de finals del XIX i principis del XX fetes pels campaners d’aleshores en els quals es descriuen les dificultats de l’ofici. D’èpoques passades encara conserven la matraca (vegeu la foto!), un element gairebé extingit dels nostres campanars i que es feia sonar durant els dies de Setmana Santa en substitució de les campanes. 

No massa lluny de l’església es troba el monestir rupestre. Es tracta d’un monestir excavat a la roca des del segle XVI on han residit les monges agustines. Es diu que el fou supervisat per Sant Tomàs de Villanueva i visitat per sant Joan de Ribera, qui també estigué al poble (vegeu la foto!). Al segle XIX les monges manaren construir noves dependències fora i el seu ús queda paralitzat fins a la Guerra Civil. Finalment, fa uns anys l’orde dels agustins va decidir vendre el nou edifici i els terrenys on s’ubicava el monestir a una constructora de Madrid per a alçar nous adossats. Tot això després de repartir els tresors artístics del monestir per les diferents seus de l’orde. En aquest sentit, resulten si més no curiosos fets com l’aparició a la seu que els agustins tenen a Sant Mateu d’una pietà del segle XVI que es deia haver estat destruïda a la guerra. Així les coses, el poble alçà la veu i, al remat, aconseguiren que els agustins vengueren a la parròquia el monestir rupestre (vegeu la foto!). Tant la gestió com les visites guiades les fan les gents del poble que voluntàriament miren de recollir diners per a fer front al crèdit que els ha permès comprar el monestir.

L’element més cridaner, però, de Bocairent són les Covetes dels moros, de les quals ací en Harca ja hem parlat. La visita, per bé que tampoc és cap activitat d’alt risc, sí que requereix d’una mínima condició física. En els últims anys s’ha millorat l’accés i s’ha dissenyat un recorregut aprofitant els forats que hi ha. A l’inici de la visita es realitza una explicació molt planera de la història de les coves i es posa l’accent en la necessitat de més estudis i excavacions que milloren el minso coneixement que tenim d’aquests espais. (vegeu la foto!). Malgrat l’explicació, sembla que cal una millor integració de les covetes amb la resta del paisatge i amb el passat de Bocairent, en especial referència a la societat que les va produir. Així mateix, es podrien introduir més elements explicatius, com ara panells, per a que la visita no es limite a ser un simple recorregut. L’estada a Bocairent no pot acabar sense fer una visita a algun bar, resulten espectaculars els que estan excavats en la roca, fer-se una picadeta de pericana i després un colpet d’herbero. [Malauradament els vídeos que havíem preparat no poden ser penjats, els trobareu al nostre perfil de facebook, Grup Harca].