Russafa, al-Balansí i els poetes àrabs

Russafa és actualment un barri de la ciutat de València amb molta tradició, però amb una població culturalment molt variada, multiètnic, que està començant a convertir-se en el barri de moda del món cultural valencià. Però molt poca gent coneix, en realitat, quin és el seu origen ni per què porta aquest nom. Quan Jaume I va arribar per primera vegada a aquestes terres a principis del segle XIII allò era una alqueria andalusina més de les moltes que envoltaven Madinat Balansiyya, amb algunes cases disperses, un espai d'horta regat per la séquia de Rovella (que no sabem com era de gran) i un terme més o menys delimitat que afrontava amb les alqueries de Patraix, Raiosa o la mateixa València. I ja ho era un segle abans, quan Pere I d'Aragó va atacar la zona d'Ademús i va fer una ràtzia per València, prometent la donació de l'alqueria de Russafa al Orde del Temple quan es conquistara. Durant un temps el mateix rei Jaume I va instal·lar-hi el seu campament, mentre durava el setge a la ciutat, segurament perquè estava suficientment allunyada de qualsevol de los portes de la muralla per les quals, en qualsevol moment, podia eixir un grup de ballesters a cavall per a atacar l'exercit feudal. Després de la conquesta fou sempre un nucli de poblament de reialenc que es va mantindre dins del terme particular de la ciutat, tot i que més tard va arribar a ser un poble independent que acabaria per desaparéixer oficialment quan es va integrar de nou a la ciutat de València en 1877, i les construccions del nou Eixample ortogonal vuitcentista es van engolir, literalment, les seues cases de poble.

Fotografia de la ciutat de València al fons en el segle XIX (la plaça de Bous i la primitiva Estació del Nord al davant) feta des del campanar de l'església de San Valer, a Russafa, en la que encara es veuen els camps emplaçats entre Russafa i la ciutat, abans de la construcció de l'Eixample, el camí de Russafa, i algunes cases del poble.

Ara bé, quin fou el seu origen en època andalusina? Roman en el més absolut misteri com el de la majoria d'alqueries? Doncs el ben cert és que no tenim una certesa absoluta, però tot sembla indicar que l'origen de Russafa es una almúnia construïda per Abd Al·lah ibn Abd-ar-Rahman (s. VIII-IX), més conegut per al-Balansí perquè va ser en aquestes terres on va passar la major part de la seua vida, i que era el fill menut de l'emir de Còrdova Abd ar-Rahman I. Però, ¿què feia un príncep omeia de finals del segle VIII vivint en la boirosa i esquifida Madinat al-Turab (la “ciutat de terra o de la pols”), envoltat de tribus berbers disposades sempre a rebel·lar-se? I per què es va construir un palauet als afores de la ciutat i li va posar aquest nom? Doncs el millor serà anar per parts, i remuntar-nos alguns segles enrere i molts kilòmetres vers Orient, fins al desert de Palmira, a l'actual Síria, i seguir després la història fins la construcció de la Russafa valenciana.

Segons algunes fonts en el segle IX aC els assiris haurien construït un campament en el desert al que anomenaren Rasappa en la seua llengua. Amb el temps es convertí en una ciutat, amb unes enormes cisternes per a recollir la pluja perquè no comptava amb cap altra font d'aprovisionament d'aigua, i en època de l'emperador romà Justinià es van construir unes fortes muralles que encara hui es conserven. De fet, altres fonts diuen que mai s'han trobat restes arqueològiques anteriors a l'època romana, tot i que apareix fugaçment esmentada a la Bíblia amb el nom de Resef (Isaïes 37:12). L'astrònom grecoegipci Ptolemeu (c.85-c.165) la va anomenar Rhesapha (Ρεσαφα). Cap al final del període romà apareix esmentada com a Rosafa en alguns itineraris fiscals, i durant el domini bizantí li van canviar el nom pel de Sergiopolis, en honor a Sant Sergi. Després de la conquesta àrab de Síria, però, va recuperar el seu nom i va ser coneguda com a Rusafa al-Xam, o Rusafat Hixam, perquè al segon quart del segle VIII el califa Hixam (724-743) la va elegir per residir-hi, a 25 kilòmetres de la vall del riu Eufrates que estava plena de mosquits. I allà es va construir un parell de palaus, en una ciutat al bell mig del desert en la que la vista alcança uns quants kilòmetres de buidor. Però la descripció que se'n fa d'ells, molt sumptuosa, no és segura, ja que podria ser una invenció literària, i de moment només s'han descobert algunes restes del període omeia al sud de la ciutat que estan sent estudiades.

Cisterna de Resafa o Sergiopolis, a Siria

Detall de la porta Nord de la ciutat de Resafa o Sergiopolis, a Siria

Com és ben sabut, quan els abbàssides (que es van construir una altra Rusafa a Bagdad i actualment és un districte d'aquesta ciutat) van passar a ganivet a tota la família dels Omeies, l'únic supervivent fou Abd ar-Rahman, nét del califa Hixam, que després d'anys de fugida va aconseguir arribar fins a al-Andalus i fer-se amb el poder, convertint-se en el primer emir andalusí independent (756-788). Una vegada consolidat el poder a Còrdova, va ser ell qui decidí construir-se un palau de camp als afores de la ciutat, una almúnia (àr. al-munya), i va decidir posar-li el nom de Rusafa. El mateix nom de la ciutat dels palaus del seu avi, en els quals de ben segur que ell mateixa va residir-hi en més d'una ocasió durant la seua infància. Ho sabem bé per Ibn Hayyan, el text del qual ens ha arribat a través d'al-Maqqarí. D'aquella almúnia cordovesa, per descomptat, hui no queda res, puix va ser destruïda durant la segona fitna, però es conserva el topònim de la Arruzafa com a nom d'un barri cordovés, i és el nom d'un parador turístic situat allà. Tot i això, actualment està discutit que aquest siga l'emplaçament de l'almúnia de Rusafa, i acaben de publicar-se les actes d'un col·loqui que es va fer en 2011 a voltant d'aquest tema. El que sí sabem per Ibn Hayyan és que comptava amb un jardí/hort que descriu com a grandiós, i alguns autors contemporanis han parlat d'ella com el primer jardí botànic de la península Ibèrica, ja que l'emir feu portar espècies de plantes exòtiques des de tots els punts del món conegut. De fet, fou allí on es va introduir per primera vegada una espècie de magrana coneguda com a russafí, i una vegada aclimatada es va estendre per tot Alandalús.

Diuen els cronistes àrabs que quan l'emir Abd ar-Rahman I va morir, el seu fill major, Sulayman, estava a Toledo, i el seu fill segon, Hixam, estava a Mèrida. De manera que nomes tenia al seu costat el fill menut, Abd Al·lah, el futur al-Balansí. Al seu llit de mort Abd ar-Rahman I hauria encarregat a Abd Al·lah lliurar el poder al primer dels seus dos germans majors que arribara a Còrdova, i aquest fou Hixam, que precisament es va instal·lar a la Russafa. I així fou com Abd Al·lah va acomplir el desig de son pare i Hixam es va convertir en emir. Per descomptat el germà major, Suleyman, no estava disposat a consentir-ho, i es va revoltar des de Toledo. Mentre que Abd Al·lah, que va quedar totalment apartat del poder per Hixam I, se'n va anar a fer-li costat a Suleyman. No entraré ara en els esdeveniments que es van produir durant aquesta guerra, i per al cas n'hi ha prou amb saber que Sulayman i Abd Al·lah van haver de fugir al nord d'Àfrica, i Hixam I va consolidar el seu poder. A la mort de l'emir el va succeir el seu fill al-Hàkam I, mentre que els seues dos oncles, després de 7 anys desterrats, van tornar a Alandalús per a reivindicar els seues drets. Sulayman va anar a Mérida, on va morir finalment, mentre Abd Al·lah va anar al Targ, a la frontera amb els cristians de l'Imperi Carolingi, intentant rebre el suport dels habitants de la Marca Superior i del Xarq, que no reconeixien el nou emir. Fins i tot va arribar a viatjar a Aquisgrà per a demanar ajuda a Carlemany, però aquest no li va fer cas, com tampoc li havien donat suport les tribus de la zona. Per això, una vegada mort Suleyman, i sense suports suficients, va decidir pactar amb el seu nebot al-Hàkam, que li va reconéixer el govern de la Vall de l'Ebre i del Xarq Alandalús (és a dir, li va concedir els impostos d'aquests territoris), per la qual cosa va continuar residint-hi a València (era una condició, que no podia eixir d'allí) i va ser conegut com al-Balansí.

La mesquita de Còrdova, construïda inicialment per l'emir Abd ar-Rahman I

Tot i que les fonts no ho diuen directament, sembla obvi que fou Abd Al·lah ibn abd ar-Raham al-Balansí qui manà construir l'almúnia de Russafa als afores de València. En aquell moment, finals del segle VIII, la ciutat era extremadament menuda, i la poca activitat constructiva consistia en cavar fosses per a recuperar carreus dels antics edificis d'època romana i construir algunes cases de tàpia amb la terra extreta de les fosses. La minsa activitat constructiva detectada pels mètodes arqueològics en els darrers 30 o 40 anys ens ve confirmada per l'apreciació de les poques fonts escrites àrabs que existeixen, que parlen d'una ciutat boirosa de molt poca importància. La cora de Balansiyya era, sens dubte, un país rural. No sabem com era l'alcàsser del poder estatal en la ciutat de València, ni és segur que aquest existira, ja que nomes coneixem un poc el que es va construir a partir del segle XI, en època de les taifes, gràcies a les excavacions que es van fer a la plaça de l'Almoina. És en aquest moment, també, quan l'anomenada Presó de Sant Vicent, en realitat una capella annexa a la Catedral visigòtica, es reconverteix en uns banys (la qual cosa no vol dir que això estiga relacionat necessàriament amb al-Balansí, ni tenim manera de saber-ho). Però sens dubte podem imaginar unes dependències molt poc sumptuàries per a aquest moment, aprofitant els pocs edificis visigòtics i romans que quedaven en peu. Segurament fou per això que Abd Al·lah al-Balansí es degué fer construir un palau rural, una almúnia, als afores de València, que va anomenar com l'almúnia cordovesa de son pare: Russafa.

A la mort de l'emir al-Hàkam I, en 822, el va succeir el seu fill Abd ar-Rahman II, moment que Abd Al·lah al Balansí va voler aprofitar per a annexionar-se la cora de Tudmir (Múrcia). Però el nou emir no va haver de fer res per a respondre ja que, en plena campanya militar, al-Balansí va patir un atac que el va deixar paralitzat (és a dir, una hemiplegia, possiblement provocada per un infart cerebral) i va demanar que el portaren de nou a València, on va vegetar fins a la seua mort l'any següent, en 823. Amb l'almúnia de Russafa no sabem què va passar, però pareix raonable pensar que al segle XI, quan desapareix el Califat i naix la taifa de Balansiyya, aquesta ja no existeix com a edifici. Abd al-Aziz al-Mansur, el net d'Almansor, que va governar València i va construir les noves muralles, se'n va edificar una nova en un altre lloc. Possiblement fou destruïda durant la fitna, com la Russafa cordovesa, o per les tribus en alguna revolta, però és difícil saber-ho. Pel que fa a l'aspecte de l'almúnia tampoc no en sabem res, excepte que va existir perquè apareix esmentada a les fonts escrites i perquè s'ha conservat el seu topònim fins ara. És possible que la construcció de la séquia de Rovella estiga relacionada amb la construcció de l'almúnia, ja que és una séquia eminentment urbana, que porta aigua als horts que envoltaven la ciutat, a les adoberies i als banys, i és la que arriba fins a Russafa per a regar la seua horta; però només es tracta d'una hipòtesi que per ara és molt difícil de corroborar. Potser algun dia una excavació arqueològica en el barri de Russafa done amb les seues restes, a sota d'uns quants metres d'argila d'al·luvió. Amb tot, el que és ben segur és que aquelles ruïnes, i especialment la séquia que hi portava aigua, degueren aprofitar-se en algun moment posterior per a construir un nou assentament, i així fou com va nàixer l'alqueria de Russafa.

Vetllada poètica a una almúnia andalusina

El ben cert és que durant segles diversos poetes àrabs van cantar alabances cap a aquest lloc. Segurament degué quedar durant molt de temps una espècie de jardí o zona enjardinada amb un gran nombre d'arbres i canaletes d'aigua en moviment, per això va cridar tant l'atenció i fou esmentada per diversos autors. Malgrat que en tots els casos de forma molt tardana, a partir del segle XII, quan Russafa ja és clarament una alqueria. Així, per exemple, al-Hijari (s. XII) parlant de València va dir que “té el mar a prop i terra ampla; a on ixes pels seues voltants no trobes més que llocs de diversió i esbarjo, i entre els més bells i cèlebres hi ha la Russafa i l'almúnia d'Ibn Abi Amir” (això és, la d'Abd al-Aziz). Safwan ibn Idris (1164/5-1202), fent un diàleg fictici entre ciutats, posa en boca de la mateixa València la següent frase: “jo tinc belleses d'altíssima elevació; tinc hortes a les quals els horitzons estenen la mà de la rendició; la meua Russafa i el meu Pont amb la ciutat de la Pau fan competició; decidiu, doncs, totes portar-me salut i submissió”. El més famós poeta àrab valencià, Ibn al-Abbar (1199-1260), és el més explícit quan diu “Oh, jardí de la Russafa! Ets l'únic jardí que estime. / Imagines que tots els arbres reunits allí son vells i joves / el cap cobert de corones de rossada. / Hi corren riuets que es fonen al riu amb assiduïtat; / els creuries, quan llisquen, serps que visiten la serp gran”. I per últim al-Xaqundí (c. 1195-1231/2), parlant també de València, diu que “la seua Russafa és un dels més bells llocs d'esbarjo de la terra”. Per descomptat, com podeu veure, no podem saber l'aspecte real que poguera tindre aquest jardí. Cal dir que, normalment, les descripcions paisatgístiques de les cròniques i les poesies àrabs solen enganyar, ja que quan de vegades ha estat localitzada arqueològicament alguna zona descrita no era per a tant. La poesia àrab tendeix a magnificar allò que no és corrent, per poc que siga, ja que segueix els estereotips del desert, on qualsevol oasi és digne d'admiració en mig de la buidor d'arena. És el cas, per exemple, de la zona dels càrmens d'Aynadamar, a Granada, que són sumptuosament descrits per les fonts escrites i en realitats són parcel·les molt menudes amb construccions molt minses.

Per últim, cal esmentar al-Himyarí (s. XIII-d.1325), qui després de parlar de la Russafa de Damasc, de la de Bagdad i de la de Còrdova, diu que “hi ha una altra Russafa a València, entre la ciutat i la mar. Crec que es d'ací el poeta al-Rusafí, panegirista d'Abd al-Mu'min ibn Alí”. I, en efecte, a la Russafa valenciana va nàixer Abu Abd Al·lah Muhammad ibn Galib al-Rusafí, a mitjans segle XII, però prompte va emigrar a Màlaga, on va viure la major part de la seua vida i va morir en 1177. Va ser poeta de la cort del califa al-Mu'min, va participar activament de les tertúlies literàries de Màlaga i Granada, i està considerat el millor poeta d'origen valencià al període almohade. Finalment, només em resta dir, per si de cas llig aquest post alguna alcaldessa despistada, que les cites dels darreres paràgrafs estan agafades d'obres escrites en àrab, com és obvi, i que he emprat la traducció al valencià d'Ana Labarta, Carmen Barceló i Josefina Veglison, València àrab en prosa i en vers, Publicacions de la Universitat de València, València, 2011.

"El árabe se debería enseñar en los departamentos de Historia Medieval". Entrevista a Maribel Fierro

Fa vora sis mesos vam tenir l'oportunitat d'entrevistar en Lleida a un bon grapat d'investigadors de camps d'estudi molt diversos, tot aprofitant la concentració que es va produir a l'International Medieval Meeting. Ja us vam oferir una primera xarrada amb l'organitzador del congrés, Flocel Sabaté, i ara us presentem una segona amb la Professora d'Investigació de l'Instituto de Lenguas y Culturas del Mediterráneo del CSIC de Madrid, Maribel Fierro. És, sens dubte, una de les màximes especialistes en la història cultural d'Alandalús i una de les investigadores procedents de la filologia àrab que més ha fet per apropar postures i compartir perspectives amb els medievalistes de formació historiogràfica. Aquesta, de fet, va ser una de les principals qüestions que vam tractar en l'entrevista, sobre la qual la professora Fierro es va manifestar partidària d'una convergència encara major entre arabistes i historiadors fins al punt de remarcar la necessitat d'impartir classes de llengua àrab en els departaments d'història medieval, de la mateixa manera que generalment també s'ensenya el llatí (tot i que cada vegada menys...). També xarràrem de molts altres temes, com ara de les llacunes que encara presenta la història intel·lectual andalusina pel desconeixement del context de molts dels textos que ens han pervingut, de les darreres perspectives sobre la figura d'Ibn Hafsun i la possibilitat que encara es troben nous documents com va passar fa poc amb l'aparició a Tinduf del Kitab Ta‘Rih Mayurqa, l'extravagant figura d'Ignacio Olagüe -que seria digna d'una novel·la o d'una biografia segons Fierro-, o dels problemes d'integració del llegat andalusí en la cultura ibèrica oficial. Sense més preàmbul, doncs, us deixem amb la interessant entrevista a Maribel Fierro.

Alèdua: alqueria andalusina, senyoriu morisc i despoblat

No acostume a parlar en el blog d'Harca de treballs propis, però vull fer una excepció amb un estudi que vaig fer fa uns pocs anys sobre la séquia d'Alèdua, aportant també algunes dades històriques sobre l'antiga alqueria que rebia aquest nom. Des del seu origen andalusí, fins al seu despoblament ocasionat amb l'expulsió dels moriscos en 1609.

Alèdua és actualment el nom amb el que es coneix una antiga torre situada en terme municipal de Llombai (Ribera Alta). Cèlebre per ser un dels pocs vestigis històrics que queden per aquella zona, o almenys un dels més visibles, és de visita obligada per a totes les colles ciclistes que circulen els diumenges pels camins rurals de la foia de Llombai. Però Alèdua també és ben coneguda entre historiadors i aficionats de la zona per ser l'emplaçament d'una antiga alqueria andalusina que, com deia, quedà abandonada amb l'expulsió de 1609. Era, de fet, una de les quatre poblacions medievals del marquesat de Llombai, junt al mateix Llombai, Alfarb, i Catadau, que són pobles igualment de població mudèjar i morisca que encara existeixen actualment perquè es va instal·lar població cristiana després del 1609. No fou així en el cas d'Alèdua, que mai pogué ser repoblada malgrat els intents del senyor. Tot i que va restar inicialment amb terme propi, amb la clara intenció d'aconseguir portar gent a viure en algun moment, finalment al segle XIX es va integrar al terme municipal de Llombai.



Torre d'Alèdua, a la foia de Llombai, visitada i fotografiada per un ciclista

El topònim Alèdua, que en la documentació històrica apareix de vegades escrit com Eleydua, és una corrupció en valencià del topònim original àrab al-'Idwa (pronunciant la w com u). Miguel Asín, que fou el primer arabista en estudiar el topònim, ho va traduir per “la ribera” o “la vora del riu”, i des de llavors ha estat l'opció més estesa entre la major part dels autors. Amb tot, tal com explicava Joan Coromines, prové de l'arrel àrab 'dw, que té un significat vague de “més enllà”, per la qual cosa proposava traduir-ho per “més enllà del riu”. En realitat, combinant ambdues propostes l'opció més adient per a traduir el mot al-'Idwa seria “l'altra vora del riu”. Tot plegat ens indica que el nom d'Alèdua significa "a l'altra vora del riu Magre", i per tant ha estat posat des de la vora on encara actualment estan Llombai i Alfarb, la qual cosa vol dir que el poblament àrab de la vora de Llombai és més antic que el de la vora d'Alèdua. Cal dir que a Novelda també n'hi ha una partida agrícola anomenada Lèdua, i precisament està emplaçada just en front de la ciutat però a l'altra vora del riu Vinalopó, acomplint l'etimologia del topònim. I encara cal assenyalar que, curiosament, al-'Idwa és com els andalusins anomenaven en època medieval al Magrib, al Nord d'Àfrica, justament l'altra vora de l'estret de Gibraltar.

Indicador junt al riu Magre indicant el camí d'Alèdua

Molt a prop de la torre, entre el riu i la muntanya, n'hi ha encara hui una zona d'horta, regada per la séquia d'Alèdua a la que dóna nom l'antiga alqueria. Es tracta de l'horta pròpia de l'antiga qarya al-'Idwa, la zona irrigada de la que vivien els seus habitants. Després del seu estudi morfològic podem arribar a la conclusió que es tracta d'un espai hidràulic típicament andalusí de 25 hectàrees. La forma arborescent com es distribueixen els braços de reg interiors, i la forma estreta o fusiforme del seu perímetre, encaixat entre el riu i la muntanya, no permeten dubtar de la seua identificació. Lamentablement la metodologia de l'Arqueologia hidràulica no ens proporciona cronologia, més enllà de la identificació del seu origen andalusí, i la possibilitat d'especular amb un origen relativament tardà per la seua mida gran respecte a altres casos identificats. Només l'excavació arqueològica d'alguna terrassa o séquia, o fins i tot del nucli d'habitatge, ens proporcionaria una cronologia inicial de l'horta i de tota l'alqueria d'Alèdua.



Plànol de l'horta de la qarya al'Idwa

La imatge de la torre que trobareu a continuació, presa des de l'horta, encara ens permet veure com estava organitzat el territori de l'antiga alqueria, seguint el mateix model tradicional de les alqueries musulmanes i que encara podem trobar actualment a les poblacions del Magrib. En primer terme els tarongers, que és el cultiu actual que en aquella època no existia, però que ens permet identificar la zona d'horta amb la poca perspectiva que tenim a la foto. La terra irrigada era considerada mamluka, és a dir, de propietat privada, ja que cada parcel·la pertanyia a una família diferent, i es podia vendre o transmetre en herència, etc. Per damunt de la zona d'horta el nucli d'habitatge, encara hui identificat per la presència de la torre de defensa, emplaçada sobre un turó de mitjana alçada, per sobre de la zona irrigada i per baix de la zona de muntanya. Entre mig podem trobar la necròpolis, identificada per algunes tombes orientades cap a la Meca que existeixen al llarg del camí paral·lel a la séquia principal. Al voltant de la població, per sobre de la línia de rigidesa del sistema hidràulic representada per la séquia mare, estan els secans, considerats terra mawat, terra de ningú, que es pot apropiar per bonificació. És a dir, qualsevol pot agafar una zona erma, llaurar-la i cultivar-hi el que vulga, i mentre la cultive serà seua, tenint el dret de transmetre-la en herència. Però no es pot vendre, i en el moment que es deixa de cultivar es perd la propietat. Finalment, per sobre de la població la serra, el bosc, terres harïm o d'aprofitament comunal per tots els habitants de l'alqueria, que pot servir com a pastura del ramat, per a aprovisionar-se de llenya i fusta, caçar, etc.



La torre d'Alèdua vista des de l'horta

Alqueria berber actual en l'Atles marroquí. La disposició del nucli d'habitatge respecte a la zona irrigada, la serra i les pastures és la mateixa que podem trobar a Alèdua

Sobre l'urbanisme de l'alqueria no en sabem massa. Amb tot, la informació que ens proporciona un capbreu senyorial de 1581, pocs anys abans de l'expulsió, ens permet saber que Alèdua tenia en aquell moment una església (l'antiga mesquita, transformada oficialment en església cristiana encara que de ben segur es continuava pregant a Al·là des d'allà en secret), un forn, una almàssera, i unes 30 cases. De les quals no sabem ni la mida ni la distribució perquè només tenim el nom del seu propietari i les afrontacions. Sembla que només hi havia algun carrer, i altres cases disperses. Si encara es conserven restes suficients, una excavació permetria, segurament, combinant la informació arqueològica amb la del capbreu, identificar cada casa amb el seu propietari de 1581. I això ens permetria saber quines diferències econòmiques i socials n'hi havia en l'interior de l'aljama gràcies a la mida i la senzillesa o sumptuositat de les cases, que la documentació escrita no ens permet identificar. Igualment, l'estructura de les cases també aportaria informació sobre l'estructura familiar, aportant arguments nous al debat sobre la conservació o desaparició de les estructures socials gentilícies entre els moriscos valencians.

Tornant a la séquia d'Alèdua, després de l'horta de l'antiga alqueria trobem el molí. El pas de l'aigua pel molí provoca la pèrdua de tota la cota que havia guanyat fins ara la séquia separant-se del riu, a causa del salt que permet moure les moles. Per això, si observeu el plànol següent veureu que la séquia es dirigeix ara en línia recta cap al riu. Aparentment va a desaiguar al riu, i segurament en el disseny inicial ho feia, però ara la séquia gira abans d'arribar a la vora i comença a guanyar cota de nou, separant-se del riu. Això és el que permet crear una nova zona irrigada d'horta, que encara actualment es coneix com a partida de l'Escondella. Aquest topònim correspon a una segona alqueria andalusina, posterior, de la que no tenim cap notícia de la seua existència a través de les fonts històriques, perquè segurament va desaparéixer amb la conquesta cristiana del segle XIII, o fins i tot abans. De fet, les calamitats climàtiques o les malalties que a sovint cal suportar ens permet suposat que, de vegades, algunes alqueries quedarien despoblades, tot i que allò més normal és que amb posterioritat siguen reocupades per altres grups de gent.



Plànol general de la séquia d'Alèdua, amb les hortes andalusines d'Alèdua i l'Escondella

Amb tot, en aquest cas no n'hi ha massa dubte de la seua existència, malgrat no tindre cap notícia escrita ni haver-se trobat cap nucli d'habitatge ni restes ceràmiques. I no es pot dubtar perquè ha estat localitzada la seua horta, l'existència de la qual no té sentit sense estar associada a una alqueria. Al contrari que Alèdua, l'horta andalusina d'Escondella és més menuda, i només té 6 hectàrees. A més, està recolzada directament sobre un antic braç del riu Magre, que va quedar sec fa mil·lennis i que actualment està aterrassat i cultivat.

El topònim de l'Escondella també és molt interessant. Algú ha proposat que podria vindre del topònim àrab Iskandariyya, que en efecte és el nom àrab de la ciutat d'Alexandria. Però això, a banda de ser una explicació etimològica molt fluixa, a més a més és un complet absurd històric. No existeix cap relació entre la població andalusina i l'egípcia, i en qualsevol cas difícilment el nom d'una gran madina podria donar lloc al nom d'una menuda alqueria rural perduda en una vall de l'interior valencià. La proposta de Joan Coromines és etimològicament molt més adient, i a més a més encaixa perfectament en la història del lloc. Per a aquest filòleg es tracta d'un topònim dels anomenats mossàrabs, que en realitat significa que el topònim (no l'alqueria) és d'origen llatí i ja existia abans de l'arribada dels musulmans. Però no té cap altra implicació ètnica o religiosa sobre l'origen dels seus habitants. Així, vindria del verb abscondere, que com ja haureu endevinat pel seu paregut amb el verb castellà esconder, significa amagatall; i el sufix -ella és un diminutiu. Per tant, doncs, l'Escondella significa alguna cosa així com “l'amagatall menut” o, si preferiu, “l'amagatallet”. L'etimologia encaixa, de fet, amb la topografia del terreny, ja que entre l'antic caixer del riu dessecat del que ja he parlat n'hi ha també dos elevacions del terreny (en blanc al plànol) que permeten perfectament amagar-se, tot i que no podem estar segurs que tot plegat estiga relacionat.



molí andalusí d'Alèdua, amb casal reconstruït en el segle XVII

Aquests dos casos d'alqueries desaparegudes són un bon exemple de com es pot fer història general a través de la història local. I de com l'estudi de les àrees de treball camperol, en aquest cas les hortes a través de l'arqueologia hidràulica, aporta una informació que altres metodologies no proporcionen. Sense l'estudi morfològic de l'horta difícilment hauríem pogut estar segurs de l'existència d'una alqueria andalusina de l'Escondella, ja que no apareix esmentada enlloc, no s'ha localitzat fins ara cap resta que permeta sospitar-ho, i el seu topònim no és concloent. Però ara no hi pot haver cap dubte, i serà faena d'altres investigadors, a través d'altres metodologies, localitzar l'emplaçament del nucli d'habitatge de l'alqueria, a més de datar-lo. Entre tots ho haurem de fer.

Tribus

Les revoltes que actualment està vivint el món àrab han focalitzat, amb major o menor mesura, mitjançant la premsa, la realitat social d'aquests països del Magrib i l'Orient Pròxim davant l'opinió pública mundial. Deixant de banda l'entramat polític i repressiu de qualsevol dictadura a l'ús, o la crisi econòmica, sorprèn extraordinàriament, des del punt de vist occidental, la força que té encara el fet tribal en aquestes societats. Potser no s'ha vist tant a Tunísia i Egipte, on el protagonisme de la revolta l'han tingut, sobretot, les generacions més jóvens i urbanitzades, però s'està veient perfectament en altres casos. Pot semblar anecdòtic, però a Jordània els líders de les 36 tribus locals han arribat a demanar-li al rei Abdal·là II que es divorcie, amb l'excusa de les grans despeses que ocasiona la reina Rània en productes de luxe i per les seues ingerències en els afers polítics del país; tot i que, en realitat, en el rerefons de la petició està l'avanç del poder polític i social dels palestins a Jordània, sota els auspicis de la reina, en detriment dels líders tribals originals de la Transjordània. Al Iemen, les protestes es van iniciar alhora que a Egipte, però només començaren a tindre algun efecte sobre el president Alí Abdal·là Saleh quan a finals de febrer els líders de les principals tribus del país li van retirar el seu suport. De moment s'ha mantingut gràcies a l'exercit, però la seua caiguda és imminent com demostra el fet que fa uns dies li retirara el suport, també, el xeic o líder de la seua pròpia tribu, la Hashid, que és la més important del Iemen actual.

El sheikh Hussein Al Ahmar, lider tribal iemenita, es dirigeix als manifestants al febrer

Encara així, és sobretot el cas de Líbia el que més ha evidenciat el poder de les tribus en el país i la seua imbricació en els mecanismes de l'Estat. Com qualsevol lider polític en una societat tribal, Moammar al-Gaddafi ha afavorit al llarg del seu mandat els membres de la seua pròpia tribu, la dels Gaddafa (o Qathathfa), que controlen gran part dels càrrecs dirigents de l'exercit, sobretot l'aviació, i la seua guàrdia personal. Però aquesta tribu no és una de les més importants i nombroses, per això Gaddafi necessità pactar des del principi amb altres tribus més importants, amb la qual cosa ha aconseguit mantindre's en el poder més de 40 anys gràcies a aquestes confederacions tribals. Es tracta dels Warfallah, la tribu més nombrosa del país amb més d'un milió de membres, i els Magariha, la segona més gran en membres, de les quals cap és original de l'est del país, centre principal de la revolta. Tanmateix, tampoc cal creure que l'aliança entre els Gaddafa i els Warfallah ha estat sempre idíl·lica al llarg d'aquests anys, tot i els entramats de sang que s'han anat teixint mitjançant els matrimonis dels principals dirigents tribals i de l'Estat, per això el colp d'Estat que va patir el dictador el 1993 va estar dirigit principalment per oficials de l'exercit pertanyents a aquesta tribu majoritària, amb la conseqüent repressió posterior sobre la totalitat de la tribu Warfallah després del fracàs del colp, encara que l'aliança no s'arribà a trencar.

La revolta que viu actualment Líbia no la van iniciar membres de les tribus que donaven encara suport a Gaddafi. No és cap casualitat que la revolta triomfara a l'est del país, a la regió Cirenaica, que sempre ha estat més difícil de controlar des de la Tripolitània, i d'on són originàries les tribus a les que Gaddafi no ha afavorit directament en el seu règim, a més dels seguidors del moviment religiós dels Sanussi, relacionats amb l'antiga monarquia. De fet, aquest grup religiós és l'excusa que permet Gaddafi acusar de tots els mals del país a al-Qaida i el terrorisme islamista, tot i que, aparentment, no estan directament connectats. Tanmateix, si les tribus principals no van estar en l'origen de la revolta, i aquesta inicialment no passava de ser un moviment relativament dèbil davant el poder repressiu de l'Estat, en realitat no es va convertir en una guerra formal fins que a finals de febrer els Warfallah van retirar definitivament el seu suport a Gaddafi. El 20 de febrer un grup d'ancians que es va presentar com a liders de la confederació tribal Warfallah va emetre un comunicat condemnant Gaddafi, la seua família i tota la tribu dels Gaddafa, parlant tots plegats en nom de les tribus Matarfa, Zakarwa, Lotyyin, Fogyyin, Faladna i Mrabtin.

En realitat, si dic açò en un blog d'història medieval és perquè tot plegat m'ha recordat molt el debat historiogràfic sobre la tribalitat de la societat andalusina. No em referisc tant a l'antiga discussió iniciada per la publicació de la coneguda obra de Pierre Guichard Al-Andalus, una sociedad islámica en occidente, amb la qual va desmuntar els arguments de l'arabisme espanyol, que defensava fins llavors una societat eminentment occidental amb un vernís islàmic (simplificant molt, per l'espai). Actualment, pràcticament ningú dubta ja que la societat que es va formar a partir del segle VIII a Alandalús era una societat tribal, i que els indígenes es van integrar en aquesta societat mitjançant les aliances matrimonials i el clientelisme (altra cosa és l'acceptació de la segmentació). Em referisc, més bé, al debat encara no resolt suficientment sobre l'evolució de la societat andalusina des d'unes estructures plenament tribals, a l'inici, cap a una dissolució d'aquestes. La qüestió és, en definitiva, tal com s'ha plantejat, si al segle XIII els habitants de qualsevol alqueria amb un topònim Beni- formen part, encara, tots plegats, d'un clan amb el mateix nom. Ben conegut és l'exemple aportat per Guichard de l'alqueria de Benirrama (Beni Rahma), a la Vall de Gallinera, on en 1391 encara 9 de 19 caps de família porten el gentilici Ibn Rahma, però es tracta d'un exemple excepcional. En general, les fonts cristianes no són tan explícites i, per tant, no permeten arribar a una conclusió definitiva a favor o en contra d'aquesta hipòtesi. Tanmateix, és evident que els indicis apunten que en aquesta època ja no hi ha una relació entre topònim i llinatge (si en algun moment hi va haver, que suposem que sí). Això ha portat a la major part dels historiadors, incloent-hi el mateix Guichard, a proposar que amb els segles es va produir una evolució social a Alandalús, des dels grups de parentesc clànic i tribal cap a comunitats de caràcter veïnal. Per contra, Miquel Barceló defensa que la societat tribal es va mantindre fins a la conquesta feudal.

La vall de Gallinera, a la Marina. Fotografia de F. Prieto

És molt difícil entendre plenament la societat andalusina a través de la documentació generada pels feudals quan l'estaven destruint. Si per a nosaltres ja és difícil entendre la societat líbia o la iemenita actuals, i els mecanismes mitjançant els quals els líders tribals influeixen políticament en l'Estat, com devia ser-ho, de difícil, per als conqueridors feudals entendre la societat que havien conquerit, i de que manera “traduïen” aquella realitat social als seus esquemes mentals. Jaume I negociava contínuament les rendicions amb els alcaids dels castells, representants de l'Estat, però també ho feia amb els “vells”, és a dir, amb els šuyukh de les aljames en les alqueries i les medines. Són, salvant les distàncies cronològiques (que són moltes), una institució molt pareguda als “vells” Warfallah que a principis del segle XXI han retirat el seu suport a Gaddafi. En realitat, de fet, el que sembla haver desaparegut al final del període andalusí no són les estructures tribals de la societat, sinó la reproducció per segmentació. Per això, a les ciutats viuen centenars de llinatges, que en molts casos han perdut la connexió clànica amb els seus grups familiars d'origen, ja que treballen en obradors com a artesans o en rafals com a parcers, o fins i tot en alqueries com a posseïdors de terres, que possiblement paguen l'impost a l'Estat individualment, però això no vol dir que hagen perdut la connexió amb el cap tribal com a organització política de la societat. El cas actual libi, de fet, pot servir com a exemple, tot i que les comparacions antropològiques són sempre perilloses (a Líbia la tribalitat és d'origen pastoral). En qualsevol cas, no resta gens clar, però una cosa és evident: si aquesta evolució social es va produir, cal explicar com i per què, ja que sense això l'afirmació no té cap sentit.

Finalment, no vull acabar aquest post sense fer referència a una curiositat toponímica que escoltem i llegim ara diàriament a la premsa. Des que començà la guerra a Líbia hi ha gent que fa broma amb la semblança entre els topònims de les ciutats líbies de Misratah (o Misurata) i Al-Bayda amb les localitats valencianes de Mislata i Albaida; però aquest paregut, encara que és casualitat, té una certa lògica. Actualment la ciutat de Misratah és la ciutat més rica de Líbia i la tercera més gran del país, situada a només 210 quilòmetres a l'est de Trípoli, però a finals del segle XIII només era un oasi amb poca població que rebia el seu nom de la tribu dels Misrata. Es tracta d'una tribu amazic de la confederació Hawwara, que en efecte són originaris de la Tripolitània, a l'oest de l'actual Líbia, tot i estar escampats per tot el Magrib. Els Hawwara es van convertir a l'islam al voltant de l'any 700, i arribaren a Alandalús amb Tariq integrats en l'exercit conqueridor, ara fa 1.300 anys, i també immediatament després amb les primeres onades migratòries de camperols segmentats. Per les cròniques sabem que s'assentaren fonamentalment a la zona de l'actual Extremadura, i dominaren la zona de Santàver (actual Conca), però la toponímia ens indica que segments d'aquesta tribu es van assentar, també, per tot el Xarq Alandalús.

A Mallorca els trobem en la desapareguda alqueria de Hauuara, i a Eivissa a Baniouara. A la vall de Ricote, a Múrcia, estan segurament en l'origen de la localitat d'Abarán, antigament dita Fauaran, format pel nom dels Hawwara i el sufix amazic -an, que significa “els de Hawwara”. A València és possible que s'assentaren a l'actual Favara, a la Ribera del Xúquer, tot i que en aquest cas concret el topònim derivaria més probablement de fawwara, font o ullal en àrab, per estat situar a vora d'aquestes surgències d'aigua en la marjal de Corbera-Cullera; i, per descomptat, els trobem a l'Horta de València, donant nom a la séquia de Favara. Alguns autors relacionen l'origen d'aquesta séquia amb Mislata perquè passa junt a ella, i defensen que el topònim d'aquesta localitat deriva de la tribu dels Maslata, o menys probablement dels mateixos Misrata que donen nom a la ciutat líbia, en ambdós casos tribus de la confederació dels Hawwara. El mateix Pierre Guichard va aportar aquesta hipòtesi en el seu Al-Andalus, però després es va adonar de l'error, ja que el text àrab que ens anomena la saquiyat Hawwara (descartant un origen fawwara, font), també ens informa del nom de l'actual Mislata, Manzil 'Ata, descartant la hipòtesi inicial dels Maslata. De fet, aquest error va permetre després Guichard advertir dels perills de la interpretació filològica a partir de la toponímia actual o de la conservada a les fonts escrites feudals. En realitat, els Hawwara que van donar nom a la séquia no van ser, òbviament, els Maslata, com creuen algun desconeixent la realitat local, sinó probablement els Malila, de l'alqueria de Malilla, una altra tribu de la confederació Hawwara.

antiga ciutat de Misratah

Pel que fa a al-bayda, no hi ha cap misteri, en ambdós casos significa el mateix en àrab, “la blanca”, però no hi ha cap relació històrica entre ambdues ciutats. En el cas de l'Albaida valenciana rep el seu nom del color de la terra de la vall on se situa, de color groguenc o blanquinós. En el cas libi, per contra, el nom és contemporani, del segle XIX, i inicialment era al-Zawiya al-bayda, “el monestir blanc”, per una zawiya pintada de blanc que contrastava amb els edificis de la zona i construïda ben visible a dalt d'un turó, que està en l'origen del moviment sufí de la Sanussiyah, esmentat abans.

De la proporcionalitat tribal i el valor fiscal de la terra: la fila i l'alfaba

Dijous passat, Thomas Glick feia la conferència inaugural del III Congrés d'Estudis de l'Horta Nord, que ha tingut lloc a la Universitat Politècnica. Tot un clàssic de la nostra historiografia, i assidu visitant de casa nostra, el professor nord-americà va fer un repàs –en el seu pastitx de valencià i català, com li agrada dir a ell– a algunes suposades continuïtats institucionals en els regadius abans i després de la conquesta feudal. I en concret va parlar sobre els conceptes de fila i alfaba. En realitat, no es tracta de res nou, però sembla que no hi ha informació sobre açò a la xarxa, i és probable que tot plegat no siga massa conegut fora dels especialistes en regadius, per això aprofitaré l'avinentesa per tractar d'explicar-ho ara breument, i afegir-ne alguna cosa.

Que l'organització dels sistemes hidràulics d'origen andalusí es basa en la proporcionalitat ja fa temps que ho sabem, però no sempre s'ha entés així. La major part dels sistemes hidràulics valencians, sobretot els més grans i fluvials, es reparteixen l'aigua per files. La fila, és la quantitat d'aigua que correspon a cada séquia o a cada braç del total que hi ha disponible. I així, per exemple, a l'horta de València, que és la més gran, l'aigua del riu Túria o Guadalaviar es divideix en 138 files, de les quals corresponen 48 a la séquia de Montcada, 14 a la de Quart, 10 a Tormos, i així successivament fins a les 10 de Rovella, que és la darrera séquia de les 8 que hi ha. En aquest mateix sentit, el riu Millars es divideix, almenys des de 1346, en 60 files, de les quals 14 són per a Vila-real, 14'5 per a Castelló, 14'5 per a Almassora i finalment 19 per a Borriana. El riu dels Sants, un afluent del Canyoles, té 24 files a Xàtiva, i el riu d'Alcoi 48 per a l'horta de Gandia i Oliva.

Des del segle XVII molts enginyers han intentat calcular la mesura exacta de la fila, entenent-la com la quantitat d'aigua que passa per un forat d'un diàmetre determinat a una velocitat fixa, però no han tingut mai èxit. És cert que aquestes xifres de les files als rius que han arribat a nosaltres poden haver estat modificades al llarg del temps, com per exemple en el cas del Millars, on els feudals van construir séquies noves a Castelló i Vila-real. Però Glick es va adonar, ja en el seu Irrigation and society en medieval Valencia, publicat el 1970, que totes aquestes xifres semblen ser múltiples de 12, com ara 24, 48 i grups de 14 + 10 = 24, i per tant proposava que tot plegat era un sistema basat en les hores del dia. I en efecte ho és. Ara sabem que es tracta d'un sistema dual, tant proporcional com temporal. Quan hi ha abundància d'aigua al riu, aquesta es divideix proporcionalment entre les diverses séquies d'acord amb les files establertes; però quan hi ha sequera i l'aigua del riu no és suficient per a donar servei a totes les séquies a la vegada, l'aigua es tandeja i tota va a parar a una sola séquia per torns horaris. Així, per a entendre'ns millor, podem dir que quan hi ha aigua suficient la fila és una mena de percentatge i, per exemple, en el cas de Montcada, podem dir que les 48 files del total de 138 que té el Túria, per a nosaltres serien el 34'78 % de l'aigua del riu, mentre que les 14 files de Quart seria el 10'14 %, etc. Així, tant si hi ha poca aigua com si hi ha molta, tots reben sempre la mateixa quantitat proporcional pactada pels constructors en origen. És el mateix procediment que després s'empra dins del mateix sistema hidràulic, on gràcies als partidors de llengua cada braç rep sempre la mateixa quantitat d'aigua proporcionalment a la que li toca.

Partidor proporcional de llengua. Les llengües del Raig, traslladades i reconstruïdes en un parc de València. Va ser la primera infraestructura hidràulica d'aquestes característiques que va ser excavada amb metodologia arqueològica, i es va revelar que l'obertura de cada costat era, segons Sergi Selma, de dos colzes egipcis.

Per contra, quan hi havia poca aigua, tota la del riu seria per a Montcada durant 48 hores, és a dir, dos dies, i després per a Quart durant 14 hores, després per a Tormos durant 10 (juntes fan 24 hores, un dia), i així successivament. Glick, fins i tot va anar més lluny i va proposar que, perquè el sistema de l'horta de València fos lògic, el riu hauria d'haver tingut originàriament 144 files, i no 138 com ha tingut sempre des que ho tenim documentat. Així, Montcada tindria l'aigua dos dies, i la resta de séquies la tindrien un dia per parelles de 10 i 14 hores cadascuna, fent entre totes cicles de 6 dies i un seté de descans. El problema és que, perquè això fos així, deuria haver-hi una novena séquia a l'horta nord de València que fes parella amb Favara. Tot i que no es tractaria d'una séquia desapareguda, de la qual no tenim cap referència, sinó d'una séquia i comunitat de regants que possiblement es va fusionar amb una altra. Anys després, estudiant l'estructura de la séquia de Mestalla, Enric Guinot proposaria que aquesta séquia desapareguda podria haver estat la séquia de Petra, un dels tres braços principals en què es divideix Mestalla, que té una estructura diferent, i que creua la séquia mare per damunt. En algun moment indeterminat, doncs, la séquia de Petra i la séquia de Mestalla (Rambla-Algirós) es degueren unir en una sola, canviant el repartiment de les files del riu.

La comparació de les institucions dels regadius amb altres països del món islàmic va permetre Glick veure que aquest sistema de particions basades en el 12 també existia, per exemple, al sud d'Iraq, on la mesura d'aigua és el waqt (temps), de 12 hores; al Iemen és el farḍ, que val 24 hores; i a la Ghūta de Damasc la mesura és el qīrāṭ, amb un valor proporcional que varia d'una séquia a una altra però que es basa en 1/24 part. Tot plegat va portar Glick, inicialment, a proposar que el repartiment en files de l'horta de València podia haver estat d'origen sirià, la qual cosa va ser molt criticada perquè el poblament al Xarq Alandalús havia estat fonamentalment berber com demostrà Pierre Guichar. Això portà Glick als anys noranta a proposar que podia haver estat una autoritat omeia, de Síria, qui haguera portat a Alandalús el sistema de Damasc. I finalment, fa uns pocs anys, es va poder comprovar que, en realitat, no es tracta de models ètnics que es porten d'un lloc a un altre per part d'un tipus concret de població, sinó que els models són àmpliament coneguts per la població mediterrània i s'apliquen d'acord amb les necessitats ecològiques de cada lloc. A més, al nord d'Àfrica també hi ha rius dividits així.

Pel que fa al nom de la fila, sembla que es tracta d'una traducció de l'original àrab khaiṭ (o jayt al "mode castellà"), que en àrab significa, en efecte, fil. A Lorca, de fet, al torn de reg li diuen casa, que també és la traducció de dār, corrupció dialectal de daur, torn. Segons Glick, Pedro de Alcalá tradueix kait min mi com a “hilo de agua”, i un diccionari algerià francés-àrab –que reflecteix, per tant, els costums magrebins– diu que el khaiṭ és una sangria en una séquia de reg, un rec, o una séquia. És a dir, no és una mesura, sinó la pròpia séquia, cosa que també passa, encara ara, a l'horta de València, on algunes séquies reben el nom de fila (fila de Massarrojos, fila de Borbotó, la fileta). A més, la versió àrab de la fila, el khaiṭ, s'ha conservat en el topònim d'algunes séquies, com ara a la séquia d'Alfait, d'Alberic; a la séquia i alqueria d'Alfeitamí, d'Oriola, que seria al-khaiṭān, les dos files; i, per descomptat, a la séquia de Faitanar, de l'horta de València, que seria Khaiṭ an-nahr, la fila del riu, la fila derivada del riu. Finalment, cal dir que és possible que la fila tinguera una mesura divisòria, la ploma, de la qual no en sabem molt més.

L'altre concepte del qual va parlar Glick va ser l'alfaba, un mot que apareix àmpliament al repartiment de l'horta de Múrcia –tot i que es coneixen molts pocs casos més del seu ús– i que no va ser entés pels conqueridors feudals, per la qual cosa va desaparéixer de seguida. Inicialment va ser entés com una mesura de superfície i, de fet, ho va ser durant un temps, però prompte va ser oblidada fins que va ser recuperada pels historiadors. El primer en explicar la seua etimologia va ser Reinhart Dozy, qui l'explicava provinent de l'àrab ḥabba, i ho traduïa per “grain, et aussi une petite partie d'une chose”. En 1958 Arnald Steiger, després de descartar hipòtesis etimològiques anteriors va deixar clar que, en efecte, el seu origen era ḥabba, en àrab gra, i que també tenia relació amb la llengua amazīgh, lḥ'abt, que significaria el mateix. I a través, igualment, del mètode de la comparació, Steiger va proposar que l'alfaba era una mesura d'aigua, ja que havia llegit que era un costum berber emprar uns utensilis de metall amb forats que actuaven com una mena de clepsidra per a mesurar el torn del reg, d'acord amb el temps que tardava en omplir-se l'atifell pels forats quan era introduït a la séquia o a la bassa de reg. A més, aquesta mena de rellotges d'aigua tenien marques al seu interior que assenyalaven el temps, anomenats, precisament, lḥ'abt. En l’actualitat encara empren aquest sistema alguns grups berbers nord-africans per a mesurar el temps dels torns de reg i, de fet, sembla que tant a Múrcia com a Lorca, i a altres localitats, s'ha emprat fins fa no molts anys un mètode exactament igual, dels quals el més conegut és el jarro de Jumilla.

Clepsidra o rellotge d’aigua que s’empra encara actualment en un poble de la costa atlàntica del Marroc. Sobre una cassola plena d’aigua flota un bol metàl·lic amb un forat, que es va omplint a poc a poc fins que s’afona, moment en el qual ha quedat consumit un torn i torna a començar. El temps que tarda en afonar-se és sempre constant. Podeu veure ací un reportatge fotogràfic sobre com funciona aquesta clepsidra.

Steiger havia aportat una explicació a l'alfaba que, aparentment, semblava raonable, però no acabava de quadrar perfectament, malgrat la irrefutable explicació etimològica d'al-ḥabba. Juan Torres Fontes, el màxim coneixedor del repartiment murcià, tampoc mai no arribà a poder explicar suficientment el significat de l'alfaba, però sí sabia que no era una mesura d'aigua, o de temps d'aigua, com proposava Steiger, ja que al repartiment l'alfaba s'empra indistintament per a terres de regadiu, de reg esporàdic i de secà. Tampoc era una mesura de superfície com la tafulla, és clar, però és que a més a més les alfabes no solament s'apliquen a parcel·les de terra, també a cases i a altres objectes, per la qual cosa Torres Fontes tenia clar que l'alfaba tenia un sentit de valor, d'apreciació econòmica. Fins i tot, en un esment aïllat del Repartimiento, però molt revelador, l'alfaba apareix com a sinònim de renda. De fet, si alguna cosa és evident, només amb la lectura de la documentació del Repartimineto de Múrcia, és que els oficials del rei, els repartidors, empraren documentació oficial de l'estat andalusí, els “azimen” (al-zimâm) on estava registrat l'impost que devia pagar cada propietari d'una parcel·la. Per això, en les donacions d'Alfons el Savi moltes vegades va indicat el nom de l'anterior propietari desposseït, i sempre van indicades la superfície de la parcel·la en tafulles i el seu valor en alfabes. Per a Torres Fontes, doncs, l'alfaba que apareix al repartiment murcià és la quantitat fiscal que cal pagar a l'Estat d’acord amb el valor de la terra, que es calcula a partir de la seua superfície, la quantitat d'aigua a la que té dret, i la qualitat de la terra. Però és evident que els cristians mai no arribaren a entendre el seu vertader significat, o almenys no van saber calcular-lo, perquè encara que inicialment la van emprar en els repartiments seguint allò establert abans per l’Estat andalusí, contínuament recorrien a algun “moro sogueiador et sabidor de afabba” perquè solucionara els problemes que tenien al respecte.

Segurament Torres Fontes va encertar de ple explicant l'alfaba en el context del repartiment i els azimen com el valor de la terra per al fisc andalusí. Però això no acaba d'explicar el seu origen a partir del mot gra, ni el seu significat absolut. De nou, ha estat Glick qui ha fet una nova proposta, gràcies a la lectura d'un llibre sobre oasis magrebins, quasi de manera fortuïta com ell mateix admet. El llibre de Nadir Marouf (1980), Lecture de l'espace oasien, permet esbrinar que, en efecte, la ḥabba havia estat una mesura hidràulica antiga entre els berbers, que amb la colonització francesa va passar a mesurar-se en peus. Però sembla, segons aquest autor, que amb l'avanç de la cerealicultura la ḥabba va evolucionar també com a mesura de taxació, indicant al valor d'una parcel·la d'acord amb la seua capacitat per a produir cereal, grans d’ordi. I així, no només servia per a mesurar el valor de la terra cerealícola, sinó també el de camps de palmeres, les cases i altres moltes coses, que s'indicava en la quantitat d'ordi que calia vendre per a comprar eixe objecte. Marouf, és clar, desconeix l'existència de l'alfaba a Múrcia, però pareix donar-li un ús semblant a Algèria. També cal dir que l’autor documenta aquesta pràctica entre els berbers Zanata, i Glick busca referents d'aquesta tribu a Alandalús, on en efecte hi ha tant a l'horta de Múrcia com a les valencianes Atzeneta d'Albaida i Atzeneta del Maestrat. Tot i això, no pot ser una practica exclusivament zenata de cap de les maneres.

Grans d'ordi

En realitat, val a dir que no acabe d'entendre per què ha costat tant arribar a aquesta conclusió. De fet, l'explicació de Glick per a l’albafa murciana pot ser més o menys correcta, però no és cap particularitat zenata i ni tan sols amazigh. Hi havia prou amb consultar qualsevol enciclopèdia sobre l'islam per a saber que ḥabba és la fracció més menuda del sistema de mesures que empren els àrabs per als metalls com l’or i les pedres precioses, que fins i tot està a la viquipèdia. De major a menor en formen part les fraccions raṭl, ūḳīya, mithḳāl, dirham, dānaḳ, ḳīrāṭ, i finalment, en efecte, ḥabba, alguns dels quals són ben coneguts, com el dirham, que es va convertir en moneda. El seu valor real no acaba d'estar clar, perquè ha variat al llarg del temps i dels territoris, però el seu origen està en el pes d’aquests metalls preciosos, i així sabem que ḥabba en àrab, com a mesura de pes, és equivalent al granum europeu, un divisor de la lliura emprat en farmàcia a tota Europa fins a l'adopció del sistema mètric decimal. Així, doncs, pareix normal que el valor d'una parcel·la o de qualsevol objecte es puga expressar en alfabes, a Múrcia i a qualsevol altre territori de llengua àrab, com també en rals, dirhams o en kirats. Al cap i a la fi, segurament eren unitats de compte com el sou i el diner, que posteriorment es traduïen en moneda corrent. Són, de fet, unitats de compte ideals per a establir una taxació proporcional a un valor total que pot canviar, ja que, de fer-ho en moneda corrent, la quantitat hauria de ser revisada constantment.

Com a conclusió de tot plegat, cal dir, pel que fa a la fila, que estem al davant d'un sistema tribal de repartiment de l'aigua. El nombre de files no és producte de la imposició per part de cap autoritat de l'estat, ni siriana ni berber, sinó el resultat dels pactes establerts entre les tribus constructores dels sistemes hidràulics. Pel que fa a l'alfaba, és possible que en algun moment haja estat una mesura de repartiment de l'aigua entre els berbers del Magrib i del Xarq Alandalús. En aquest cas, jo diria que sembla més bé propi de sistemes petits amb bassa d'acumulació, on l'aigua es reparteix per temps, més que no de sistemes fluvials, on l'aigua és abundant i es reparteix proporcionalment entre els usuaris, emprant el temps només quan hi ha sequera. Ara bé, és obvi que l'alfaba, amb el significat en qual apareix al repartiment de l'horta de Múrcia, indica el valor la terra, expressat en unitats de compte, i aquest sentit és el que li va donar l'Estat andalusí quan calculà els tributs que calia pagar per la terra. Així ha arribat fins a nosaltres, a través del repartiment de l'horta de Múrcia, perquè els feudals van emprar els azimen o registres de l'Estat andalusí. Una mostra, doncs, de com el poder s'apropia d'una part de la producció camperola. Al cap i a la fi mesurar, comptabilitzar, és el primer pas per a fiscalitzar.

"When the Moors ruled in Europe"

Comentàvem en el darrer post el salt qualitatiu que signifiquen les noves tecnologies en la producció i la difusió del coneixement. Això també passa, evidentment, a nivell de divulgació i, en eixe sentit, a la xarxa comencen a trobar-se nombrosos documentals d'història de lliure accés, entre els quals predominen aclaparadorament els d'àmbit anglosaxó, com els que es poden trobar als webs Top documentary films o Documentary Storm. The best documentaries on the net. Entre els disponibles ara per ara hi ha alguns relatius a l'edat mitjana, com The black death, The knights Templar, The saint and the hanged man -sobre la testificació de la resurrecció d'un penjat com a conseqüència d'un suposat miracle-, Kublai Khan's lost fleet, The Crusades -que insisteix fins a la sacietat en el leitmotiv holy war vs. yihad- o The strangest viking, que segueix la hipòtesi segons la qual el famós víking que envaí Anglaterra, Ivar Ragnarsson -el personatge que interpreta Michael Douglas amb el nom canviat a Els víkings-, deuria el seu malnom, "el Sense ossos", al fet que patira d'osteogènesi imperfecta.

Imatge de The strangest viking, en què es recrea la figura d'Ivar el Sense ossos
amb osteogènesi imperfecta, la mateixa malaltia que pateix l'actor que apareix alçat damunt de l'escut

Però entre tots ells en destaca un altre que fa referència directa a la història medieval de la península Ibèrica, When the Moors ruled in Europe, produït per la BBC4 i presentat per l'especialista en història antiga Bettany Hughes. Es tracta d'un ràpid recorregut a la història d'Alandalús centrat eminentment en els aspectes culturals més cridaners i en el qual participen alguns dels autors més coneguts de l'arabisme espanyol -bàsicament de l'Espanya castellanoparlant. Així, Antonio Fernández-Puertas explica les raons de l'harmonicitat de l'Alhambra, Julio Samsó i María Ángeles Gallego incideixen en els aspectes científics, Lauro Olmo i Antonio Vallejo parlen de les excavacions que dirigeixen a Recópolis i Medina Azahara, Pedro Chalmeta disserta sobre la propietat de la terra al món andalusí, Eduardo Manzano comenta el procés d'islamització i arabització -que compara amb la romanització- i Antonio Almagro fa una breu exposició sobre l'arquitectura mudèjar a partir de l'exemple de l'alcàsser de Sevilla.

En línies generals, el documental és agradós de mirar i pot representar una introducció bàsica a la temàtica andalusí que atraga l'interés d'adolescents i joves. Ara bé, a l'hora de traçar una visió del significat històric d'Alandalús en la història europea i ibèrica desconec qui els va assessorar però en quedaren ben lluïts. D'una banda, Amalia Zomeño explica raonablement l'ús polític que va fer el franquisme d'aquell període en presentar-lo com un continuum històric que no afectava l'essència hispànica immemorial, però, d'una altra banda, els autors del documental són capaços d'exposar conjuntament les opinions d'Emilio González Ferrín, que nega la invasió islàmica i afirma l'europeïtat dels andalusins, i de Serafín Fanjul, conegut pel seu rebuig de tot allò que representa Alandalús per a la història ibèrica. Per acabar-ho d'adobar, a més a més, s'hi dóna crèdit a les afirmacions de la duquesa de Medina Sidonia, segons la qual Guzmán el Bo era musulmà nascut a Amèrica...

Unes "petites" i inexplicables incongruències que llancen a perdre la trama argumental del documental, tot i que, encara que siga per curiositat i per la resta del metratge, paga la pena veure.