L’urbanisme islàmic i la casa andalusina

Tots coneixem el tòpic de l’urbanisme islàmic: caòtic, anàrquic, en el que cadascú construeix pràcticament on vol. De vegades les cases envaeixen parcialment les vies de circulació, i acaben formant-se uns carrers de traçat enrevessat, carrerons estrets, i atzucacs sense eixida que porten a grups de cases a les que no està massa clar com s’hi entra. En definitiva, tenim la imatge en la ment d’una ciutat ben atapeïda. I sí, en certa manera això és cert, o almenys ho sembla a simple vista quan veiem la foto aèria d’una ciutat islàmica. Però sempre ha estat així? I si no, com ha arribat a ser així? I per què? Realment l’urbanisme islàmic, i per tant l’andalusí en l’edat mitjana, és com un organisme viu, que naix, creix i es desenvolupa, però no de forma anàrquica com ens pensem, ja que existeixen justificacions, i la majoria són socials, jurídiques i culturals.

Vista aèria d’una part de Marràqueix

Per entendre-ho bé, primer cal saber per què els nostres propis pobles i ciutats són com són. Perquè nosaltres estem acostumats al nostre urbanisme i, com en tantes altres coses, ens pensem que és “natural”, lògic, i l’únic possible. Però realment el nostre urbanisme també evoluciona, i tots som conscients que els carrers nous que es tracen actualment no són com els que n’hi ha a la part antiga dels nostres pobles i ciutats. En realitat, però, tot plegat està relacionat amb el model social. En la societat occidental capitalista actual, que és hereva de la societat feudal, la família que ocupa la llar és bàsicament el nucli conjugal amb els fills, i com a molt els pares si són ancians. En el model familiar occidental, doncs, allò normal és que quan els fills creixen i creen el seu propi nucli familiar, parteixen de la llar paterna, més encara si són filles, i van a viure a una altra casa. El nostre model familiar, realment, és molt estrany en el context històric mundial, o almenys no era el més estès fins a dates ben recents, i va començar a existir a Europa en l’edat mitjana, en plena època feudal, per les campanyes de l’Església que tenien la intenció de transformar el model social heretat d’època antiga. Però a la resta del món el model de família és, generalment, el de la família àmplia, com és el cas de la família islàmica, en la que els fills, tots o alguns, continuen vivint en la llar dels pares encara després de casats, i comparteixen entre tots plegats parts comunes de la casa. Aquesta és, realment, la vertadera diferència entre el nostre model urbanístic occidental i l’islàmic: el model de família.

Les cases medievals dels cristians, doncs, no són excessivament grans. Depèn del nivell econòmic de l’habitant, és clar, però em referisc ara a les necessitats pràctiques d’espai. Una sala d’estar multi-usos que sol ser la part més gran de la casa, un o dos dormitoris, una cuina, i poca cosa més llevat del corral, que generalment estava situat al fons de la parcel·la de la casa. En conseqüència, la forma com s’ordena urbanísticament aquest model de casa és el de paret amb paret, és a dir, la façana principal que dóna al carrer, el corral a la part de darrere, i a cada costat les cases del veïns. I així és com es formen els carrers i les illes de cases. Si la ciutat o el poble són una fundació planificada per un poder superior els carrers solen ser regulars, i a l’interior de les illes que es formen es divideixen les parcel·les que ocuparan les cases, llargues i estretes la majoria de les vegades. Si l’origen de la ciutat o poble no està planificat, sinó que és més “espontàni”, generalment se segueixen camins rurals que ja existeixen prèviament a partir del nucli de l’església, que són de traçat més irregular; i inicialment no solen construir-se totes les cases paret amb paret, però a la llarga s’ocupen els espais intermedis i el resultat final acaba sent el mateix que el de l’urbanisme planificat, perquè el model de cases i veïnal és el mateix. El que tots coneixem. No és, per tant, un model urbanístic natural, ni l’únic possible, és simplement el nostre model urbanístic tradicional, que respon al nostre model social i cultural d’origen medieval.

Urbanisme occidental tradicional planificat en un poble valencià. Casses estretes, allargades, i adossades a les veïnes formant illes entre els carrers regulars

Tota aquesta explicació prèvia sobre el nostre propi model urbanístic, abans de parlar de l’islàmic, era necessària perquè les coses sempre s’entenen millor per comparació amb el que ja coneixem i ens és més proper. Tots sabem que la distribució típica de la casa islàmica, al contrari que la cristiana, és la d’un pati interior central, que dóna accés a les construccions que l’envolten pels quatre costats, on estan les diverses estances de la casa. Podria semblar a primera vista que és un model cultural propi d’aquesta societat, com en podia ser un altre; o que és un model agafat d’altres societats més antigues, com per exemple la romana, en la que certament també existia el model de pati central per a les cases. No obstant, es tracta d’un model funcional que, en efecte, coincideix amb el model de casa d’altres societats, però en tots els casos té una explicació clara. La mateixa que en el cas de la casa occidental que ja hem vist: el model social i familiar. Així, la família islàmica típica, com és ben sabut, és la família àmplia, el clan, i conviuen en la mateixa llar diverses generacions. Això vol dir que la casa ha d’acollir un gran nombre de persones i que, alhora, ha d’acomodar-se contínuament a un nombre variable de membres. I aquest model de distribució de les parts de la casa és una conseqüència d’això.

Una casa en una alqueria berber de planura, al Marroc

Inicialment, quan es fa de bell nou una casa, aquesta sol consistir en un únic cos construit, allargat, que normalment no està compartimentat en el seu interior, o com a molt té separada la cuina. I junt al cos construït de la casa es delimita un espai privat, quadrat, que normalment s’envolta per un mur, i que sol gastar-se com a corral dels ramats en un primer moment. Aquesta sempre és la fase inicial d’una casa, i aquest espai delimitat pel mur és el solar de la futura casa quan aquesta estiga completament desenvolupada, que és el que podem veure a la següent imatge amb l’esquema de l’evolució de la casa islàmica, i per tant andalusina. En una segona fase, quan la família creix, es construeix un segon cos de la casa, que de vegades es fa en el costat d’enfront de l’anterior o més generalment adossat formant una L. Açò normalment implica que un dels fills s’ha casat i la nova parella conjugal i els seus primers fills han passat a formar part del nucli familiar en un sentit ample, tot i que també pot ser que simplement es necessita més espai d’emmagatzematge, etc. I així és com va creixen la casa per tots els costats, per fases en moment de necessitat, fins que només resta l’espai central descobert, el pati. I aquest és sempre d’ús comunitari. De fet, és el vertader lloc de sociabilitat entre tots els membres de la família, especialment de les dones, perquè és on passen la major part del seu temps si l’oratge ho permet, fent la bona part de les activitats econòmiques que es fan a la llar, des de filar, netejar certes collites i altres treballs típics d’una societat rural, però també jugar, celebrar una festa, i fins i tot cuinar en ocasions especials.

Esquema de les fases de desenvolupament de la casa islàmica.
Elaboració pròpia basada en imatges similars de J. Torró i J. Ivars

En definitiva, el que vull dir és que la casa islàmica de pati central no es construeix tota d’una des de l’inici, sinó que va creixent amb el temps conforme es necessita més espai construït, i la resta de fases de la imatge responen a això, a l'adaptació constant de la casa a les necessitats d'espai d'una familia que creix, disminueix, i de vegades també mor per complet. Evidentment, no sempre s’acompleixen aquestes 5 fases tal qual estan ací representades. Només es tracta d’un esquema teòric, perquè precisament el que caracteritza el creixement de la casa islàmica, i per tant de l’andalusina, és l’adaptació a les circumstàncies de cada moment. Quan la casa ja no pot créixer més dins de l’espai delimitat inicialment, si es necessita més espai puntual el que es fa normalment és construir alguna habitació més adossada en l’exterior, i això és el que provoca que els carrers tinguen tants recolzes i girs estranys, donant-li una aparença caòtica a l’urbanisme. De fet, normalment a les alqueries rurals ni tan sols n’hi a carres pròpiament dits, sinó un espai entre les cases, que no estan adossades entre elles, pel qual es pot circular.

Vista general des de l’aire de la mateixa alqueria berber marroquina de la casa d’abans

Vista aèria d’ una altra alqueria berber marroquina

En qualsevol cas, si l’espai domèstic inicial està ja tot construït i la família continua creixent, el que es fa és construir una casa nova, començant de nou el mateix cicle de fases. Si n’hi ha espai a l’exterior de la casa dels pares es fa adossada a aquesta, de manera que la família continue unida, i si no hi ha espai es construeix en un altre lloc, però no massa lluny. Normalment a les ciutats és més difícil el creixement de les cases fora de l’espai delimitat inicialment per a la casa, sobretot quan la ciutat és antiga i ja està en una fase avançada de desenvolupament urbanístic. Però quan la ciutat és recent no hi ha cap problema per al creixement, i les famílies amplies o clans tendeixen a construir les seues cases totes juntes. Això és el que provoca que la ciutat estiga dividida, que existisquen conjunts o illes de cases, quasi barris, en les que no es diferencia clarament on comença una casa i acaba l’altra, a les que s’accedeix a través d’atzucacs perquè no s'hi pot accedir directament al carrer de circulació. I no són d’aquesta manera perquè hagen estat construïdes així des del principi, amb un urbanisme caòtic conscient i planificat, sinó perquè els barris han anat creixent paulatinament amb el temps, conforme s’ha creat la necessitat de més espai construït.

Barri en una ciutat islàmica

En definitiva, tot plegat és el que explica la imatge atapeïda i caòtica que tenim de les ciutats islàmiques. D’entrada, quan una ciutat és fundada per l’Estat, sí que es tracen alguns carrers, que després seran les principals vies de circulació, i que la majoria de les vegades sí són regulars. El que fan és comunicar les diverses portes de la muralla amb el centre, on està la mesquita major, i amb l’alcassaba, que és la seu de l’Estat. De fet, aquests són els tres elements construïts pel poder com a espai públic: la muralla i els carres principals, la mesquita, i l’alcassaba. La resta de la ciutat no és espai públic, és privat, carres inclosos, que segons la tradició legislativa islàmica pertanyen als seues usuaris, i quan cal agafar un tros de carrer per augmentar la casa familiar s’agafa, mentre no s’impedisca l’accés a altres cases. De vegades la ciutat no és una fundació estatal, sinó que es forma a partir de la unió de diverses alqueries rurals properes que creixen fins ajuntar-se, i en un moment determinat s’envolten d’una muralla comuna passant a ser madina. En aquest cas l’aparença de l’urbanisme pot ser encara més caòtica, però realment no hi ha massa diferència entre una situació i altra, perquè qui vertaderament fa créixer la ciutat i gestiona l’urbanisme són els usuaris amb la construcció de les seues cases per fases. De fet, en Alandalús s’ha pogut veure que, precisament, els espais urbans més regulars eren quasi sempre els ravals exteriors a les muralles, per ser els barris de construcció més recent i per tant els que menys temps havien tingut per desenvolupar-se abans que les conquestes cristianes, que interromperen el creixement normal de les ciutats andalusines. Aquest és el cas del gran raval de San Esteban, a Murcia, que es va excavar fa pocs anys, o el del barri del Carme a València, en el que hi havien carrers paral·lels i les cases estaven adosades.

Vista parcial d’una ciutat del Marroc amb carrers regulars. L’urbanisme interior, per contra, no es diferencia de les ciutats cam carrers irregulars

Pel que fa a les alqueries rurals, deixant de banda els poblats moriscos que encara perduren, en els que es poden veure perfectament les cases i la seua distribució interior, d’alqueries andalusines anteriors a la conquesta se n’han excavat algunes per tot Alandalús. Però les més properes a casa nostra, que es coneixen prou bé, són les de Bofilla, al terme municipal de Bétera, i Madinat Siyasa, l’actual Cieza, en la part alta de la vall del Segura, a Múrcia. En el cas de Bofilla, d’acord amb la interpretació de les formes domèstiques que va fer el director de l’excavació, el que trobem són diverses agrupacions de cases formant aquesta mena de barris o illes de cases familiars dels que ja he parlat adés. El nivell de desenvolupament de les cases és en general intermedi, ja que totes tenen entre un i tres cossos edificats al voltant de l’espai propi delimitat per un mur, però sembla que cap d’elles té els quatre costats construïts. En qualsevol cas, amb la informació que tenim actualment, provinents de les excavacions dels anys 80, no és segur fer afirmacions en aquest sentit.

Reconstrucció parcial de Bofilla

El cas de Siyasa es coneix molt millor, tot i que realment només s’ha excavat un 4% de la seua àrea total. En qualsevol cas el seu urbanisme no és directament comparable al de Bofilla, o al de qualsevol altra alqueria en pla, perquè Siyasa era un hisn que estava construït en el vessant d’una muntanya, i per tant en un espai de creixement poc flexible. De fet, l’espai està aterrassat, i les cases construïdes en diferents nivells. Hi ha un cas, fins i tot, que a causa de l’espai tan reduït no es podia construir als quatre costats, ja que el pati estava pegat a un límit de terrassa, pel qual passava un carrer a un nivell inferior. De manera que es va construir el cos de la casa que faltava en alt, per damunt del carrer de circulació, de manera que el sòl de l’habitació quedava al mateix nivell que el pati, però per sota podien circular les persones. De fet, en el cas de Siyasa les cases estaven completament desenvolupades quan es van abandonar, ja que totes, almenys les excavades, tenien els quatre costats al voltant del pati construïts, i moltes estaven ricament decorades amb guixeries. La millor manera d’apropar-se a aquest jaciment, però, és amb el següent vídeo, que ens mostra tant les excavacions com, sobretot, la reconstrucció informàtica del hisn o ciutat-alqueria, i ens dóna pistes sobre la seua vida quotidiana. Una magnífica manera de tancar aquest post.

Quart i el Puig, dos batalles i una enganyifa

No sóc un gran aficionat a la història militar ni en sé massa del tema, i potser per això sempre m’ha cridat l’atenció què fàcil pareix ser de vegades enganyar el bàndol contrari en una batalla medieval, fins al punt que en molts casos es guanya tot i estar en una clara posició de desavantatge. Posaré dos exemples propers a la ciutat de València en dos moments diferents, i per tant en dos contextos diferents de l’edat mitjana: la batalla de Quart de 1094 i la batalla del Puig de 1237. En ambdós casos la victòria de les tropes cristianes està basada en un estratagema que consisteix en amagar una part de les forces i traure-les a meitat de la batalla, fent creure als oponents que són uns altres els que arriben, de manera que els musulmans, que van guanyant, es retiren i fugen. Però anem a pams, contextualitzant les dues batalles.

Batalla medieval entre musulmans i cristians a les Cantigas de Santa María

Cap a finals del segle XI el cavaller castellà Rodrigo Díaz de Vivar, més conegut com el Cid, estava en l'exili i treballava com a mercenari per a diversos senyors cristians i musulmans. El 1092 va començar a actuar pel seu compte com un vertader senyor de la guerra, i després de prendre alguns castells i viles de la zona valenciana com Sogorb o Morvedre, entre d’altres, va posar setge directament a la ciutat de València. Els dirigents de la taifa de Balansiyya, incapaços de defensar la ciutat per si sols, van demanar ajuda a l’emir almoràvit Yússuf ibn Taixfín, en el Nord d’Àfrica, que llavors estava en plena expansió militar, i ja controlava el sud d’Alandalús. Aquest va enviar un contingent per salvar la ciutat del setge dels cristians, però en arribar a Almussafes, no està massa clar per què, donaren mitja volta i se’n tornaren cap a casa, de manera que, encara assetjats i sense esperar rebre cap altra ajuda exterior, els andalusins valencians es van rendir al Cid i les seues tropes el 17 de juny de 1094.

Aquest va prendre la ciutat i, conjuntament amb els altres castells i viles que ja posseïa, va constituir un senyoriu propi independent, tot i que es va declarar vassall del rei de Castella. En realitat era un vertader estat croat a l’estil dels de Terra Santa, en els quals una força militar dominava un territori poblat exclusivament per musulmans i sense connexió directa amb territori cristià, exercint un control sobre la població que consistia exclusivament en l’apropiació dels imposts de l’anterior estat andalusí derrocat. A més, el Cid prenia el territori que controlava com a base per a les seues ràtzies sobre territori andalusí veí, que en aquest cas era la taifa de Dénia, consistents en incursions ràpides per furtar ramats i segrestar gent per vendre’ls com a esclaus.

El Cid en la seua versió més coneguda, la de Charlton Heston, al castell de Peníscola fent-lo passar per València. Al fons la marjal de Peníscola

És en aquest context que, uns mesos després, enfadat per l’actuació de les seues tropes, i davant les queixes dels de Dénia per les contínues ràtzies, l’emir Yússuf va enviar una altra expedició de berbers almoràvits (majoritàriament reclutats a la zona de Ceuta) i soldats negres professionals de la seua guàrdia personal, aquesta vegada comandada pel seu nebot Abu Abdal·lah ibn Muhammad ibn Taixfín, als quals es van unir pel camí tropes de cavalleria andalusines aportades per Granada i alguns contingents de les taifes properes a València, com Lleida i Albarrasí. L’exercit conjunt d’almoràvits i andalusins va arribar a València el 15 de setembre de 1094, just quan començava el Ramadà, de manera que van posar setge a la ciutat i van romandre passius durant un mes. El real o post de comandament on s’allotjava Abdal·lah es va situar prop de Quart de Poblet, just en el meandre del riu entre aquesta població i Mislata, i junt a la séquia de Favara que passa per allí, per abastir-se d’aigua.

Evidentment, abans de l’arribada de l’exèrcit musulmà el Cid va començar a preparar-se per al setge, reparant muralles, acumulant provisions en l’interior, i expulsant de la ciutat molts musulmans per evitar que es convertiren en quintacolumnistes dels almoràvits, així com també a dones i xiquets per estalviar-se aliments. Però sobretot va iniciar una guerra de propaganda, de la qual el rumor més destacat, i que més tard li serviria per a guanyar, fou que tant Pere I d’Aragó i de Pamplona com Alfons VI de Castella i de Lleó acudien amb un exercit a socórrer-lo. En realitat, de Pere no se sap res i probablement era una notícia falsa, ja que les relacions entre ambdós personatges no començarien fins uns pocs anys més tard. Pel que fa a Alfons, se sap que la notícia era certa, i també que va mamprendre el viatge cap a València, però estava suficientment lluny com perquè fóra impossible arribar a temps per ajudar el Cid. Tanmateix, en aquell moment això ningú no ho sabia a València, i el rumor de l’arribada imminent es va propagar ràpidament pel campament almoràvit, gràcies als agents infiltrats del Cid.

El 14 d’octubre, acabat el període de dejuni dels musulmans, començaren les operacions d’hostilitat contra la ciutat, però la propaganda del Cid havia començat a fer efecte i una part de l’exèrcit almoràvit i andalusí va desertar i se’n va anar, de manera que el setge a la ciutat per la part sud i sud-est va quedar obert. I aquesta fou l’oportunitat que el Cid havia estat esperant per posar en marxa el seu pla. El 20 d’octubre per la nit dividí tota la cavalleria cristiana disponible dins de la ciutat en dues parts i, aprofitant l’obscuritat i la desprotecció musulmana del flanc sud, una d’aquestes meitats va eixir en silenci per la porta de la Boatella, situada en l’actual carrer Sant Vicent, aproximadament entre la Plaça Redona i la plaça de l’Ajuntament. Van cavalcar cap al sud, allunyant-se prou de la ciutat, en un moment indeterminat van girar cap a l’oest, i finalment van pujar de nou cap al nord, en sentit contrari al inicial, en direcció al riu. En definitiva, van pegar una gran volta per no ser vistos ni escoltats, fins que va arribar aproximadament a l'alçada de Manises, o potser encara un poc més lluny, junt al riu, on van romandre amagats en la rereguarda del gruix dels musulmans, que com ja hem vist estaven emplaçats prop de Quart, protegint el real o post de comandament on estava allotjat Abdal·lah.

Mapa del traçat de la muralla andalusina de València sobre el plànol actual, amb les portes assenyalades. Amb el 4 la porta de la Boatella i amb el 2 la porta de la Colobra. Font: Wikipedia

Quan es va fer de dia, l’altra meitat de la cavalleria cristiana, que havia quedat dins de la ciutat, va eixir per la porta d’al-Hanax o de la Colobra (actual plaça del Tossal), van prendre el camí de Quart cap a Mislata i van atacar de front l’exercit almoràvit. No sabem quina de les dues meitats de la cavalleria dirigia el Cid en persona, tot i que segurament era aquesta que atacava de front. Els almoràvits van reaccionar de seguida i van llançar tota la seua cavalleria contra el Cid, però a penes si van arribar a enfrontar-se, puix quan els cristians ja havien arribat a Mislata i els musulmans ja carregaven contra ells, de sobte van pegar mitja volta i van córrer de nou en direcció a València sobre els seues passos. Els musulmans, creient que els cristians s’havien acovardit i fugien a refugiar-se de nou darrere les muralles, i a més confiats en la seua superioritat numèrica, es van llançar tots a la persecució, deixant així el real desprotegit. I aquest era el moment que l’altra meitat de la cavalleria cristiana amagada estava esperant, llançant-se cap a Quart i atacant el post de comandament.

Aquest és el punt clau de l’enganyifa argüida pel Cid, ja que en veure arribar uns nous genets desconeguts per darrere, des de Manises, els musulmans van pensar que eren les tropes castellano-lleoneses d’Alfons VI que arribaven just a temps per participar en la batalla, tal com la propaganda del Cid s’havia encarregat de difondre. Aleshores van abandonar la persecució dels cristians i van començar a fugir cap al sud quasi tots en desbandada. Si la cavalleria cristiana haguera volgut perseguir-los la matança hauria estat brutal, com va passar en altres batalles semblants, però aquests van preferir quedar-se a atacar el real on encara estava Abdal·lah, suposadament malalt, i el van prendre sense cap mena de resistència. Segons les diverses fonts, les tropes del Cid van aconseguir un immens botí, format per objectes de plata, robes luxoses, armes i cavalls. De fet, cal recordar que vivien d’això, del botí. Així doncs, com es pot veure, sense a penes enfrontament real, gràcies a l’estratagema militar, el Cid no sols va guanyar la batalla sinó que va fer fugir tot l’exercit almoràvit i va acabar amb el setge sobre València. A més, va consolidar el seu senyoriu particular, augmentant-lo, el qual encara mantindria uns anys més, fins després de la seua mort el 1099. No fou fins el 1102 que Alfons VI va anar a València per evacuar la família i els soldats del Cid, i després d’incendiar part de la ciutat van marxar tots plegats a Castella, emportant-se amb ells els pocs mossàrabs que quedaven a la ciutat.

La batalla de Quart segons Wikipedia. L’esquema explicatiu de la batalla és correcte, ja que sens dubte està basat en el treball de l’historiador Alberto Montaner, però cal dir que el traçat de les séquies està mal dibuixat, i que la ruta envoltant de la cavalleria segurament fou molt més llarga de la que ací es representa

L’altra batalla de la qual volia parlar, també guanyada amb una enganyifa semblant, és la del Puig, que va tindre lloc el 1237 en plena conquesta de València per Jaume I. Per contextualitzar de nou, primer de tot cal dir que a principis del segle XIII la finalitat de les campanyes militars dels feudals per territori andalusí havien canviat respecte a les de l’època del Cid, a finals del segle XI. Abans es tractava majoritàriament de senyors de frontera que feien incursions esporàdiques en territori andalusí per furtar ramat i segrestar gent per vendre’ls com a esclaus. Mentre que, paral·lelament, les conquestes definitives protagonitzades pels reis i els comtes avançaven d’una forma molt lenta, especialment en la part més oriental de la península a causa del “tapó” que suposava la taifa de Saragossa, la qual tenia la suficient capacitat econòmica com per pagar-se una defensa efectiva que dificultava l’avanç territorial del regne de Pamplona i dels comtats catalans i aragonesos. Però en el segle XII tot va canviar, quan Alfons el Bataller va conquerir Saragossa i va aconseguir arribar fins a Morella, augmentant així extraordinàriament el territori del seu regne. Uns anys més tard era Ramon Berenguer IV de Barcelona qui es feia amb Lleida i Tortosa el 1179. Com veiem, doncs, tot i que les ràtzies per aconseguir botí continuaven fent-se, ara es tendia més a realitzar conquestes definitives, que implicaven l'expulsió majoritària de la població indígena andalusina (amb algunes excepcions), i la colonització del territori amb camperols cristians que treballaren la terra i pagaren les rendes als senyors. Això és, una estratègia diferent.

La Batalla del Puig en la seua versió més coneguda, la de Marçal de Sax al segle XV en el retaule del Centenar de la Ploma, conservat actualment al Museu Victoria and Albert de Londres. En aquells segle ja s’havia estès la llegenda de la participació de Sant Jordi en persona a la batalla. La versió més antiga del segle XIII parla de la intervenció de la Mare de Déu, raó per la qual fou fundat al Puig un monestir.

És en aquest context, doncs, que Jaume I es va llançar a conquerir la part d’Alandalús que li corresponia a la Corona d’Aragó, segons l’acord al que es va arribar amb Castella el 1179, conegut com a Tractat de Cazola. Primer fou Mallorca el 1229, i després el territori de les antigues i llavors desaparegudes taifes de València i Dénia, les quals formaven part teòricament de l’Imperi Almohade, tot i que en aquest moment ja havien començat a formar-se unes noves taifes a València i a Múrcia que es dividien aquest territori, amb el riu Xúquer fent de frontera entre ambdues. Tal com us contàvem fa uns mesos, el 1228 una revolta a la ciutat de València havia derrocat i expulsat al darrer governador almohade, el conegut com a sayyid Abu Zayd, i havia pujat al poder un descendent d’Ibn Mardanix, anomenat Zayyan ibn Mardanix, que es va declarar independent. El 1233 Jaume I va posar setge a la madina situada més al nord del territori valencià, Borriana, que es va rendir de seguida, i ràpidament es van sotmetre amb ella tots els castells de la zona nord sense a penes resistència, davant la passivitat militar de Zayyan que tampoc no va acudir a defensar-los. Així doncs, amb tota la zona nord fins Almenara en poder de Jaume I, i la zona de Sogorb a la vall del Palància en mans d’Abu Zayd, que es va aliar amb Jaume I i s’hi va fer vassall, el territori controlat per Zayyan es va reduir extraordinàriament, fins al punt que només anava de Sagunt fins al Xúquer.

El 1236 Jaume I va convocar Corts generals de la Corona d’Aragó a la vila de Montzó, per tractar del finançament de la campanya de conquesta de València, aprovant-se un nou tribut especial; i es va fixar per a la Pasqua de 1237 el moment en el que la host feudal devia reunir-se a Terol per començar la conquesta. Però els enfrontaments de la monarquia amb la noblesa catalana i una part de l’aragonesa va provocar que només alguns magnats aragonesos propers al rei, i també les milícies urbanes de Daroca i Terol, acudiren a la cita. Cal recordar que en aquest període els exercits estaven formats per la host feudal, és a dir, que és el senyor principal, en aquest cas el rei, qui crida els altres senyors que li són vassalls per ajudar-lo en una guerra, i aquests es presenten amb les seues hosts particulars, formades alhora per cavallers i peons que alhora són vassalls d’aquests. A banda, les viles del senyoriu directe del rei (anomenat reialenc) envien també les milícies. Amb tot, malgrat la falta d’efectius suficients, Jaume I va decidir continuar amb els seus plans i un exèrcit d’uns 100 cavallers i 2.000 peons va baixar per la vall del Palància, controlada per Abu Zayd, van deixar enrere el castell de Sagunt, i en arribar al Puig van reconstruir el castell (que havia estat destruït per Zayyan precisament per evitar que l’empraren els cristians) i s’hi van instal·lar.

La localitat del Puig en la fotografia aèria de 1945. S’hi veu encara perfectament la silueta de les restes del castell a dalt del tot de la muntanyeta de l’esquerra, i a sota el monestir. Per descomptat al segle XIII no estava tot envoltat de camps d’horta com a la foto, ni les cases tampoc

Des de la seua base del Puig començaren a fer eixides ràpides per l’horta, provocant el terror entre la població, que es va tancar darrere de les muralles de Madinat Balansiyya. A poc a poc van anar arribant i unint-se a l’exercit reial més senyors feudals, alguns ordes militars, i també grups d’almogàvers pel seu compte per ser contractats. Però els efectius amb els quals comptava Jaume I continuaven sense ser suficients per a assetjar la ciutat completament, de manera que a principis d’agost va decidir tornar a Catalunya i a Aragó per buscar més gent mitjançant una campanya propagandística, deixant l’exercit en el Puig continuant amb els atacs i les correries per l’horta sota el comandament de Bernat Guillem d’Entença, oncle del rei. Aquest fou el moment just que Zayyan estava esperant, una vegada comprovat que els feudals no pensaven retirar-se, que l’estratègia de tancar-se darrere dels murs de la ciutat no serviria a mitjà termini, i que la decisió de retrocedir i abandonar la ciutat com havia fet amb Borriana uns anys abans ara no servia, perquè aleshores ho perdria tot. Així que una vegada es va assegurar que havia partit el rei, amb una part de les seues forces, va cridar a València tots els efectius possibles dels que disposava des d’Onda fins al Xúquer, reunint un exèrcit d’uns 600 genets i 11.000 peons a peu, segons diu el Llibre dels Fets.

Al capdavant se situaren peons de Xèrica, Onda, Sogorb o Llíria, que eren castells i viles de frontera i estaven més acostumats al combat. Al mig anava la cavalleria professional, coneguts com agnad, que estaven al servei de l’estat per diners. I finalment a la rereguarda anava el gruix de l’exercit, que estava format per simples camperols i artesans, sense cap experiència militar, que estaven allí per defensar-se dels invasors. No està clara del tot la data exacta de la batalla, però segons les dades aportades per Al-Maqqarí l’exercit musulmà va partir de València probablement a la matinada del 15 d’agost de 1237, camí del Puig, amb una clara superioritat numèrica sobre els cristians del castell, que com ja he dit abans serien poc més de 100 cavallers i 2.000 peons. Per descomptat els feudals ja havien estat avisats pels espies uns dies abans i havien valorat la possibilitat d’evacuar la posició i tornar cap al nord, però finalment van decidir quedar-se i fer front als andalusins, de manera que Guillem d’Entença va preparar un estratagema que acabaria per fer-los guanyar.

Primer de tot va dividir les forces en dues meitats aproximadament, de les quals una part es va quedar al castell i l’altra part va eixir per amagar-se darrere de la muntanyeta del Puig, és a dir, en el seu vessant nord. Per a parèixer que eren molts més els efectius i que no es notara que s’havien dividit en dos, Guillem d’Entença va fer que alguns peons es pujaren sobre tots els muls i cavalls perxerons de treball disponibles, cobrint-los amb draps perquè de lluny paregueren cavallers sobre els cavalls. A més, va fer desembarcar tota la tripulació de les tres galeres reials de suport logístic que hi havia ancorades a la costa, fent-los portar tots els penons, estendards i trompetes que hi haguera a bord, i els va posar junt a la part amagada de l’exèrcit. Mentrimentres, els de dins del castell van eixir i es van posar en formació a la porta.

Restes del castell del Puig que encara hui es conserven dalt de la muntanyeta de la Patà

Quan l’exercit andalusí va arribar al Puig, cap al migdia, els peons d’avantguarda van començar a carregar contra el castell, i els cavallers catalano-aragonesos els van enfrontar costera avall, aprofitant l’avantatge geogràfic. Però no va servir de molt davant la superioritat numèrica, així que al poc de temps de combat van començar a retrocedir cap al castell. Amb tot, poc després van aconseguir avançar de nou, però una altra vegada retrocediren, i en un moment d’aquest estira-i-arronsa de sobte van aparèixer per darrere la muntanya l’altra meitat de l'exercit feudal, amb els peons sobre els muls, seguint els estendards reials i fent un gran soroll amb les trompetes. Els musulmans, que no sabien qui eren en realitat, en veure aquella gent carregant des del nord es van pensar que era el mateix Jaume I que arribava just en aquell moment amb els reforços, i aterrits per la coneguda brutalitat de la cavalleria pesada feudal (recordem que la major part de l'exercit muslmà estava format per camperols inexperts) van començar a fugir cap a València. Aleshores, una vegada reunits els 200 cavallers cristians, van començar a perseguir els musulmans (al contrari del que havia passat en la història d’abans, la del Cid), els quals fugien a peu en desbandada, la majoria desarmats perquè s’havien desfet de les llances i ballestes per córrer millor, de manera que la matança fou brutal.

Segons el conegut poeta valencià Ibn al-Abbar, que era secretari de Zayyan (de fet uns mesos més tard portaria personalment les negociacions amb Jaume I en nom de l’emir andalusí) van morir 10.000 persones, tot i que és molt evident que la xifra és exagerada, però sí ens indica per on van els tirs. Pel que fa al bàndol feudal, segons les fonts van morir quatre cavallers i set peons, tots ells en els primers combats en el vessant de la muntanyeta del Puig, abans d’aparèixer la part amagada dels cristians. Fins ací la batalla del Puig, l’única gran batalla de tota la conquesta del regne de València. La derrota musulmana i la pèrdua de la major part dels efectius disponibles van provocar que Zayyan ja no emprenguera cap altra temptativa d’expulsar els invasors, limitant-se a resistir darrere les muralles de València tot el temps que va poder amb la finalitat d’aconseguir un bon acord de rendició. Primer va oferir a Jaume I pagar-li una immensa quantitat de diners i donar-li tots els castells al nord del Millars a canvi d’alçar el campament i tornar-se'n a casa. Molts nobles li van aconsellar acceptar, però l’època de les ràtzies per aconseguir paries i botí ja s’havia acabat per als reis. Jaume I volia València, amb totes les rendes que això comportaria quan estiguera colonitzada per cristians, i així és com finalment la va tindre el 28 de setembre de 1238, uns 13 mesos després de la batalla del Puig.

Per Nadal, torrons!

Un dels productes típics, potser el que més, d’aquestes dates són els torrons. Com tants altres temes, també aquestes postres estan farcides de tòpics i idees prefixades. I això afecta d’especial manera a la qüestió de quin és l’origen del torró. Per a uns, cal relacionar-lo amb la cuina cristiana mentre que per a altres pertany a la tradició gastronòmica musulmana. Arguments en favor de cadascun dels bàndols hi ha, tot i que sembla una mica difícil que un producte més aviat propi d’una taula de benestants del segle XIII acabe a la dels llauradors musulmans en el segle XV. Pocs són els que han plantejat l’opció d’un sostrat comú anterior a l’any mil, una tesi versemblant entre d’altres raons perquè la recepta no és d’allò més complicada i perquè les matèries primeres les trobem arreu de la Mediterrània. De fet, productes similars al torró existeixen a Grècia i Turquia (halva), a la França mediterrània (nougat) i al sud d’Itàlia (torrone) -encara que ací la influència valenciana-catalana podria ser possible.

Nogat de Montelaimar

En qualsevol cas, la paraula “torró” és clarament catalana. És a dir, que no deriva de l’àrab i, per tant, ens remet a un passat més aviat cristià. A les fonts del segle XIII apareix com a “terró” i “terrons”, la qual cosa –segons alguns investigadors– faria referència al seu aspecte com un terròs de terra. No sé si seria més bé per la seua duresa perquè, normalment, els terrossos es formen quan la terra està seca i dura. En qualsevol cas, aquesta forma evolucionaria cap a l’actual “torró” degut a la presència en la seua composició de fruits secs torrats abans de la barreja final.

Però què és el torró, exactament? El procediment medieval consistia en coure la mel al punt, és a dir, com diu el Llibre de totes maneres de confits: «E la conexensa de la mell és, com sia cuyta, tu pendràs de la mell e metràs-ne en una escudela d’aygua frede, e puys aquella mell que y auràs messa se deu trencar com a vidre; e axí matex n’i à alguns que la masteguen ab les dens e, si·s pegua ab les dents, no és cuyta, car com sia cuyta no s’i peguerà, ans se trencarà com a vidre». Llavors, se li afegien ametles que prèviament havien estat torrades. Un cop tot estava ben barrejat, es treia de la cassola, es disposava de forma plana i es deixava assecar. Fins ara la referència més antiga sobre el consum de torrons és el Costumari del monestir de sant Cugat del Vallès, originalment en llatí, Consuetudines Monasterii Sancti Cucuphatis, redactat als anys 20 del segle XIII, tot i que es parla de “ciceribus terrones”, és a dir, torrons de cigrons, sense especificar que es tracte d’unes postres. És clar que actualment trobareu torrons ben rars també. Amb tot, cal esperar al segle XIV per a trobar els torrons tal i com els entenem als nostres dies. Al famós Llibre de Sent Soví s’hi fa esment d’uns “torrons a malalts” mentre que el Llibre d’aparellar de menjar parla de “torrons melats”, això és, fets amb mel. És, però, al Llibre de totes maneres de confits on trobem la primera recepta del torró, en aquest cas, d’avellanes, típics de la Catalunya Nord:

«[P]er fer torrons de avalanes torrades ab mell e fer-ne tauletes, tu prendràs les avallanes e torrar-les-as. E, com sien torrades, tu les faràs ben netes ab un tros de vidre, e que sien ben netes. E pux pendràs la mell, tanta com ne auràs manester, so és, una lliura de mell per liura de vallanes, e metràs-la al foch ab patit foch e menar l’as bé; e puxs levar-l’as del foch. E metràs per liure de mell un blanch d’ou e lensar-los-hi-has com la mell sia tebea. E lavons menau-ho una gran estona fort, e aprés tornar-ho-as tentost al foch; e cogua tant fins que sia cuyta, menant tostemps ab poch foch. E la conexensa de la mel con és cuyta és atràs en lo capítol de la pinyonada. E cuyta la mell, levar-l’as del foch e pendràs les avallanes e metràs-les dins e mesclar-les-as ben ab la dita mell. E, fet asò, lensar-ho-as sobre una taula que sia ben neta ab aygua, e aprés estendràs-ho tot e fer-n’as tauletes de calt en calt, tals com volràs.»

També els receptaris musulmans en donen la recepta. Hi destaca el Fudalat al-Khiwan, d’Ibn Razin al-Tugibi, confegit als anys 30 del segle XIII, és a dir, només deu anys després del Costumari de sant Cugat, però molt abans que els llibres de cuina cristians del segles XIV i XV. En aquest receptari d’Ibn Razin trobem la recepta del halwā’ baydā’ rātba, una mena de dolç blanc tou. La seua recepta és: «Es posa mel de qualitat en una cassola, i quan crema es posa al foc tot agitant-la constantment i sense deixar de remenar-la a foc lent. Es remou amb una canya o s’hi refrega en la superfície un cilindre de coure fins que es torna blanca i apareix la seva espessor. Després s’hi aboca la clara de quatre ous per cada [4 lliures] de mel i es remouen la mel i l’ou fins que constitueixen un sol cos. Llavors es posa a foc lent i no es deixa de remenar fins que es torna blanc i apareix la seva espessor. I qui vulgui ficar-hi alhora nous i ametlles pelades que ho faci».

Halwa de pistatxo

Ara bé, cal tenir en compte que els receptaris, tant musulmans, com sobretot els cristians, són productes culturals i, per tant, reflecteixen qui els ha creat. Aquesta mena de llibres es creen en cercles aristocràtics i burgesos, destinats a aquest tipus de famílies, i no per al camperolat, ni tampoc per a l’artesanat comú. Per això, perquè la cuina és també un reflex de la riquesa familiar, els ingredients ens parlen del nivell socioeconòmic dels comensals. En aquest sentit, convé recordar que la mel és l’edulcorant més primitiu que existeix, l’obtenció del qual es limita a la "simple" recol·lecció. Res a veure amb el complex i exigent, en termes econòmics, procés d’obtenció del sucre. El torró era, per tant, unes postres de pobres. De fet, les primeres referències documentals provenen de receptaris monàstics on, almenys en teoria, la cuina, com la resta de vida quotidiana, havia de caracteritzar-se per la pobresa. El torró, malgrat la simplicitat d’elaboració i d’ingredients, resultava altament nutritiu en aquell temps de penúries i privadeses alimentàries. Tot plegat, els mateixos ingredients del torró palesen el seu origen popular.

Torró de Xixona

Ara la disputa consisteix a discernir si aquest origen és musulmà o cristià. Qualsevol opció hauria d’explicar com els monjos de qualsevol monestir de Catalunya entraren en contacte amb els moros de Valldigna, per esmentar algun indret de població musulmana més al sud. Més versemblant resulta l’opció que ja he avançat abans, un origen tardo romà més o menys comú a la Mediterrània, a partir d’una recepta matriu que s’adaptà a les especificitats locals de cada territori: al nord de Catalunya les avellanes, al sud del País Valencià i d’Itàlia les ametles, al nord d’Àfrica el sèsam, i a Grècia i Turquia els pistatxos.

El que reflecteix la documentació valenciana és aquesta idea d’una producció i consum local. Com que la fruita ja havia estat assecada en el moment de la collita i, per tant, podia suportar més o menys bé el pas dels mesos, la preparació dels torrons es feia en els dies previs al seu consum. Al País Valencià, ja ho he avançat, eren els musulmans els que més en menjaven. La degustació sempre tenia a veure amb els moments de festa en els que es reunia la família –en el sentit extens del terme– al voltant de la taula, com eren les bodes, la celebració de la fi del Ramadà (la festa del Id al-Fitr), i encara alguna celebració menor. Per bé que puguen semblar poques les ocasions per a la seua degustació, al remat aquestes no devia ser menyspreables, ja que només així s'entén que els senyors no deixaren córrer l'oportunitat de taxar fiscalment el seu consum. De fet, bona part de les referències que disposem les trobem en fonts de caire fiscal, en les quals consten sota la forma genèrica de “melcutxa”, forma antiga de mel-cuita. Per contra, no sembla que entre els cristians del camp i de la ciutat el seu consum fóra habitual, i només les famílies benestants en menjarien de forma esporàdica. De fet, a Catalunya, eren igualment els sectors acomodats –aquells als quals anaven destinats els receptaris, recordem-ho– i els monestirs els que en menjaven.

Torró dur o d'Alacant

Ja he dit adés que la documentació medieval valenciana reflecteix totes aquestes idees. Pel que fa als protocols notarials, no trobem compravendes del producte. Sí d’ametles o de mel a l’engròs, però no al detall, de manera que podem pensar que realment no va existir una comercialització del producte sinó que més bé la seua confecció tenia lloc en l'àmbit domèstic local. En aquest sentit, és la documentació senyorial la que millor pot reflectir aquest consum. D’entrada, l’existència d’una renda específica per a gravar el producte anima a pensar el consum no devia ser gens menyspreable. Així, per exemple, als dominis d’Hug de Cardona “el dret de melcucha” generava a l’any 30 sous, molt per damunt d’altres rendes com la de “barberia”, de només 10 sous, i similar al carnatge, amb 34 sous.

Per concloure, no podem afirmar que els torrons de Xixona i d’Alacant, el tou i el dur, siguen estrictament d’origen medieval, ni tampoc hereus d’un passat islàmic, com se sol dir gratuïtament. Tal i com els coneixem ara potser siguen més recents, tot i que, això sí, la recepta originària és anterior al segle XIII. En qualsevol cas, l’antiguitat de la recepta tampoc els farà millors ni més coneguts, això és una tasca que no pertoca als avantpassats, sinó a nosaltres. I per acabar, resulta si més no curiós la connexió entre els torrons i la riquesa. Així, diem “Tu menjaràs torrons" quan fem un encàrrec a algú i li avancem els diners per a la compra. També "amb diners, torrons" per finançar una compra o "acabar-se els torrons" quan hem acabat amb les reserves d’alguna cosa, bé siguen diners, bé el patrimoni familiar en general. Però tranquils, ací encara tenim torró per a una bona estona.

Per Nadal, torrons!!!

Nota: Les cites dels textos i algunes idees que discutisc provenen d’ací. Si voleu saber més podeu llegiu també P. Balañà i J. Garcia (1995), «Probable origen àrab del torró d’Alacant», en I Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó, vol. II, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 971-988.

La sèrie de documentals "Los moriscos" (1999-2000)

Com bé sabeu, en el blog d'Harca sempre hem parat especial atenció a la presència dels musulmans en el regne medieval de València i la seua expulsió posterior l'any 1609, quan ja s'havien convertit, teòricament, en cristians. És un dels principals trets que caracteritzà la societat valenciana des del segle XIII i que la diferencià, tot i estar plenament inserida en el seu marc general, d'altres parts d'Europa. És per això que hui també volem aplegar en un sol post una sèrie de documentals que poden servir per a repassar la seua història, tant la dels valencians com la dels de tota la Corona d'Aragó i la Península Ibèrica. En concret, són sis vídeos d'entre 25 i 55 minuts pertanyents a una mateixa sèrie titulada Los moriscos, produïda i dirigida entre el 1999 i el 2000 per Rafael Cortés, amb l'assessorament històric dels professors Bernard Vincent i Encarnación Motos. El primer capítol, "Andalusíes, mudéjares y moriscos", parla de forma general sobre la presència musulmana en la península durant vora nou segles; el segon, "Los primeros moriscos", sobre la seua existència en els diversos territoris hispànics al llarg del segle XVI, després de la conversió forçosa; el tercer, "Sublevación, destierro y expulsión", sobre la rebel·lió de les Alpujarras de 1571 i l'expulsió general de 1609; el quart, "Los moriscos en Túnez", sobre el seu exili, especialment dels castellans, aragonesos i andalusos, en terres tunisianes; el cinqué, "Los moriscos en el Sudán", sobre els que acabaren instal·lant-se en aquell territori, després de la seua conquesta per part dels marroquins; i el sisé, "La República de Salé", sobre la sorprenent història dels moriscos extremenys d'Hornachos, que fundaren un enclavament piràtic autònom enfront de Rabat i negociaren amb Felip IV, fins i tot, la seua tornada a Espanya. Esperem que els disfruteu (obviant, d'una altra banda, que s'hi utilitza per sistema el terme "levantinos" per a referir-se als valencians).

Els edificis del poder a la València medieval: l’alcàsser andalusí i el palau del Real

Fins fa no molts anys, l’Arqueologia medieval (en realitat l’Arqueologia en general, i especialment la d’època clàssica) havia tendit a ocupar-se fonamentalment dels edificis del poder, que són els que presenten una major monumentalitat. Castells i esglésies eren pràcticament els únics edificis medievals que mereixien l’interès dels arqueòlegs, llevat d’algunes incursions en les ciutats, fins que fa unes poques dècades es va començar a desenvolupar un cert interès per les aldees camperoles i l’espai rural. Més recentment han començat a estudiar-se els espais agraris i, en definitiva, l’arqueologia acadèmica cada vegada s’ocupa més del territori en extens i de les relacions de les societats del passat amb el medi. Però atenció, perquè aquest gir en les vies de recerca, aquesta evolució de la disciplina arqueològica especialitzada en el període medieval, no implica en absolut deixar de banda els edificis del poder. Al contrari, la informació que aporten és molt important si se’ls sap situar en el seu context espacial i social, de manera que no els aïllem a l’hora d’estudiar-los com es feia abans.

Per exemple, un castell medieval per si sol no ens diu massa sobre el conjunt de les relacions socials medievals, més enllà que a l’edat mitjana la gent de vegades s’atacava i calia construir bones defenses, cada vegada més sofisticades. Però si situem el castell en el seu context espacial, i estudiem el territori que aquest controlava (qui i on vivia en aquell territori, quins recursos naturals tenien, i sobretot qui, què i on es cultivava i produïa), aleshores veurem que, a banda de defensar-se de cara a l’exterior, els castells servien a l’oligarquia guerrera (els senyors feudals) per a controlar socialment un territori concret, del qual extreien la seua riquesa a base d’agafar-la als vertaders productors, que eren els camperols. D’això se’n diu renda feudal. En el cas andalusí, per contra, els estudis sobre castells i el seus territoris dependents, que es van fer ja fa unes dècades, ens diuen que entre els musulmans no existien aquestes pràctiques senyorials; i els castells, sense a penes construccions residencials al seu interior, tenien estrictament una funció defensiva per al conjunt de la societat rural. El pagament d’impostos a l’Estat islàmic depenia d’altres formes ideològiques d’extracció de la riquesa, més limitada.

El castell de Miranduolo, a Siena, Itàlia, un exemple de castell estudiat en tot el seu context social des d’abans de l’existència del feudalisme.

Crec que aquesta llarga introducció al tema que ens ocupa ha resultat pertinent per a entendre bé quina és la finalitat de l’estudi dels edificis del poder, que fonamentalment a l’edat mitjana eren els castells i les esglésies, però que amb el pas del temps es van anar sofisticant més amb la construcció de palaus, cases de camp periurbanes, edificis de govern municipal a les ciutats, i en el cas de l’església les catedrals i els grans monestirs periurbans baix-medievals. A València existien tots aquests tipus de construccions, per descomptat, però avui em vull centrar en els dos més simbòlics, les residències oficials del més alt poder de govern i control en cada societat medieval (la tributària musulmana i la feudal cristiana), com són l’alcàsser dels governants de Balansiyya i el palau dels reis de València i de tota la Corona d’Aragó. Lamentablement, en ambdós casos tenim un coneixement parcial, però suficient per a aportar algunes dades.

L’alcàsser islàmic de València estava situat més o menys en la zona emmarcada per l’Almodí al Nord, la parròquia de Sant Esteve per l’Est, la Cripta o Presó de Sant Vicent pel Sud i la Basílica de la Mare de Déu per l’Oest. Segurament el mateix lloc aproximat on estaven les dependències de govern d’època visigoda, junt a la Catedral, que es degueren reaprofitar en època emiral i califal, com en el cas de la capella funerària anomenada actualment Presó de Sant Vicent, que es va reconvertir en uns banys palatins durant aquest període. A la plaça de Sant Lluis Bertran (davant de l’Almodí) i al recinte de l’Almoina, es van trobar trams parcials de la muralla que envoltava tot el recinte, amb torres situades als cantons, i la paret nord de l’Almodí està construïda al damunt mateixa d’aquesta muralla perimetral de l’alcàsser, servint-li de basament. Per tant, és evident que es tractava d’un complex fortament defensat dins de la ciutat, al seu bell mig. L’anomenada Primera Crónica General ens informa que en època del Cid a l’interior del complex hi havia diversos edificis, envoltant una gran plaça central en la que cabia tota la població de la ciutat (afirmació que cal prendre amb molta prudència, i en qualsevol cas estaríem parlant dels caps de família). Lamentablement desconeixem la major part de l’interior del recinte de l’alcàsser, ja que el gruix dels edificis estarien situats a sota mateixa de l’actual palau del Marqués de Campo, i de les illes de cases annexes, on mai s’han fet excavacions.

A l’esquerra ortofotografia actual amb els límits aproximats de l’alcàsser andalusí de València. A la dreta reconstrucció aproximada de l’aspecte que va poder tindre l’alcàsser, combinant les troballes arqueològiques amb un poc d’imaginació.

Amb tot, les troballes que s’han fet fins ara ens permeten pensar en l’existència d’un complex paregut, a grans trets, a l’alcàsser de Sevilla, entre d’altres. Això és, un palau més principal i una sèrie de palaus o cases més menudes al seu voltant, tots amb la típica estructura de pati central quadrat i estances al seu voltant. A banda, existirien zones de cultiu en diversos llocs emplaçats entre els edificis, i possiblement la plaça central de la que parlen les fonts escrites que mai no s’ha trobat. Finalment, tot el complex estaria envoltat per una muralla perimetral i diverses torres. A l’Almoina, per exemple, en el cantó sud-est, no només es va trobar un tram del mur defensiu, sinó també una zona enjardinada amb una gran bassa d’aigua rectangular, datada en època almohade (segle XII), i altres pous i estructures hidràuliques de distints períodes relacionats amb la zona de jardí. Sembla que la zona de l’actual Almodí fou sempre també una gran zona de cultiu (hort o jardí) amb una altra bassa i estructures hidràuliques. I la major part de l’Almoina estava ocupada en aquest període per cases, que podríem denominar palauets per la seua superfície, tot i que no eren excessivament sumptuosos i no es diferenciaven massa d’una casa normal de la resta de la ciutat, amb la típica estructura de pati central, llevat de l’ús de materials de major qualitat. Les que es van excavar estaven datades al segle XII, o quasi al XIII, però es va detectar que a sota hi havia restes de cases molt arrasades datades al segle XI, és a dir d’època taifa.

Patio del Yeso, a l’alcàsser de Sevilla, amb una bassa pràcticament idèntica a la de l’Almoina de València, i del mateix període.

També es va trobar a l’Almoina l’anomenada rawda, un mot que literalment significa jardí, però que la historiografia sol emprar per a referir-se al cementeri propi d’un alcàsser. És a dir, el lloc d’enterrament dels diversos emirs (o simplement governants per ser més correctes) de la taifa de Balansiyya i les seues famílies, com ara els Banu Mardanix (els descendents de Muhammad ibn Mardanix, anomenat el rei Llop pels cristians) que van controlar el Xarq Alandalús entre la caiguda dels almoràvits i la major part del període almohade, com demostraria un tros de lapida de marbre que esmenta un dels membres d’aquesta família. En realitat no és possible identificar els noms dels inhumats, perquè en alguns casos no tindrien làpides i en altres, al estar a ras de terra, es degueren retirar amb posterioritat a la conquesta de Jaume I, quan s’hi van construir cases al damunt. Tanmateix, sí que es va detectar una certa diferència entre les tombes dels governants d’època taifa i les dels governadors almohades que regien el territori en nom dels califes nord-africans. La falta d’aixovar va impedir datar amb precisió les inhumacions, però es va veure que existien dues etapes, una de més antiga, del segle XI, en la que les tombes eren una miqueta més monumentals, malgrat la senzillesa que caracteritza els enterraments musulmans, i es van trobar alguns fils d’or envoltant els cranis i els cossos que pertanyien al brodat dels sudaris amb el que foren enterrats. Al segle XII, per contra, no hi havia cap signe de riquesa. D’altra banda, cal dir que hi havia tant homes com dones i xiquets.

A l’esquerra tombes de la rawda de l’alcàsser de València, localitzades a l’excavació de l’Almoina el 1985. A la dreta fragment de la làpida d’un membre dels Banu Mardanix, datada el 1181, localitzada al mateix lloc.

En definitiva, doncs, tenim poques dades però són suficients per a fer-se una idea superficial de com era l’alcàsser dels governants andalusins de Balansiyya. Ara bé, ¿per què aquest complex palatí no es va conservar, com sí que ho van fer els alcàssers d’altres ciutats andalusines? Per exemple el de Sevilla, o molt més transformat en època moderna el de Toledo, per esmentar els més coneguts. La resposta és ben senzilla: perquè Jaume I no ho va voler així. És difícil saber per què el rei Conqueridor no va conservar com a residència personal l’edifici del poder estatal andalusí i el va convertir en palau reial. Al contrari, el va dividir en diversos lots i el va repartir amb donacions que estan recollides al Llibre del Repartiment, com per exemple la zona de l’actual Almodí, que la va donar a la seua amant Teresa Gil de Vidaure; i un altre dels lots va servir per construir la Casa del Cúria (nom original que es donava al Justícia en els primers Furs o Costum de València), és a dir, la primitiva Casa de la Ciutat, o l’Ajuntament com li diríem actualment, traslladada anys després al solar que ara ocupa el jardí del Palau de la Generalitat.

Jaume I va preferir quedar-se com a residència reial una almúnia als afores de la ciutat, a l’altra banda del riu, que molt probablement pertanyia al sayyid Abu Zayd, el darrer governador almohade de Balansiyya, aliat del rei cristià durant la conquesta per haver estat deposat uns anys abans per Zayyan ibn Mardanix, com ja us vam explicar fa unes poques setmanes. De fet, fou en aquesta almúnia on es portaren a terme les negociacions secretes de rendició de la ciutat entre Jaume I i l’enviat de Zayyan, ja que servia d’allotjament reial durant el setge, i el rei hi estava davant quan els andalusins hissaren el penó reial a la torre d’Ali Bufat (on hui està el palau del Temple), com a senyal de rendició, i el rei plorà, segons conta la Crònica en un conegut passatge. La historiografia del segle XIX i XX relacionava aquesta almúnia amb una altra esmentada per diversos poetes àrabs, que havia estat construïda al segle XI per Abd al-Aziz ibn Amir, el net d’Almansor, qui va governar la taifa de Balansiyya després de la caiguda dels coneguts emirs esclavons Mubarak i Muzzafar. Amb tot, ja fa temps que es va demostrar que aquesta altra almúnia estava en la zona de la Xerea, al est de la ciutat de València, i no al nord on estava el Real. De fet, a les excavacions de 1986-89 al carrer General Elío, que van traure a la llum una part de l’almúnia d’Abu Zayd, ja es va poder veure que era de la segona meitat del segle XII, i per tant d’època almohade, no d’època taifa.

Ortotografia actual amb el traçat aproximat de la muralla islàmica de Balansiyya, i emplaçament de l’alcàsser islàmic i del Real, dins i fora de la muralla.

Al blog d’Harca ja hem explicat altres vegades que les almúnies eren cases de camp amb horts i jardins, emplaçades en les proximitats de les ciutats, on les oligarquies estatals andalusines es retiraven a passar alguns períodes, especialment els estivals. Per exemple en parlar dels orígens de Russafa. En realitat, almúnia (àr. al-munya) és el mot genèric que empren cronistes, geògrafs i poetes de tot el mon islàmic, però al Xarq Alandalús sembla que no s’emprava aquest mot, sinó el de riyad, com el nom de l’actual capital de l’Aràbia Saudita. Un mot traduït normalment per jardins o horts, que és el plural de rawda, i del qual deriva el nom medieval del Real (riyad > real). Amb tot, no hem de pensar en una gran mansió o en un palau rural, ja que les excavacions de 1986 demostraren que no havia estat massa gran, i que havia tingut una decoració prou austera, en consonància amb la ideologia almohade que no fa ostentació de la riquesa. L’estructura era la típica de pati central enjardinat (amb un canalet d’aigua que el creuava pel mig fet de rajoles blanques i roges), envoltat de les diverses estances que formaven la residència, pintades de blanc amb un sòcol d’almangra. Per fora tindria hortes i jardins, i tot plegat envoltat per un mur. D’altra banda, aquest devia ser un dels reals més grans de la València de principis del segle XIII, potser el més important, ja que per això se’l va quedar el rei, però també cal dir que en aquella zona al nord del Túria hi hauria molts més reals semblants, més menuts, que pertanyien a l’oligarquia estatal i urbana andalusina.

Reconstrucció de la munya o riyad andalusí d’Abu Zayd, antecedent del palau del Real, a partir de les dades extretes de l’excavació de 1986-89 al carrer General Elío. Infografia pertanyent a la musealització del palau reial als Jardins del Real de València, que podreu veure als panells informatius.

El més probable és que en els primers anys després de la conquesta les reformes es limitaren a instal·lar una capella en alguna estança. El 1270 Jaume I va passar tot un any al regne de València, i segurament va ser llavors quan es va adonar que calia construir alguna cosa nova. És evident que aquella almúnia andalusina havia estat suficient per a un rei jove que estava sempre viatjant, però no ho era per a un rei vell amb estances més prolongades, i a més estava mal defensada. De fet, és que era molt menuda, ja que quan el 1273 Alfons X de Castella es va allotjar a València camí del II Concili de Lió, on esperava proclamar-se emperador, el Real només va poder acollir el rei, i no a la resta de la cort, que van haver de buscar-se allotjaments per tota la ciutat. En qualsevol cas, no sabem amb seguretat quina mena d’obres es van fer entre finals del regnat de Jaume I i tot el regnat de Pere el Gran, però sabem pels registres de Cancelleria que ambdós van gastar importants sumes de diners en les obres del Real, que bàsicament degueren consistir en l‘enderrocament de l’almúnia i la construcció d’un nou edifici poligonal amb quatre torres als cantons i un pati central, és a dir, una cosa més pareguda a un castell-palau, però evidentment amb l’aspecte de les construccions militars del segle XIII: torres, murs grossos de morter, i pisos de fusta entre les diverses plantes. De fet, aquest nou edifici va servir per acollir l’emperadriu de Bizanci, Constança de Hohenstaufen, refugiada a València la resta de la seua vida gràcies a Pere el Gran.

A principis del segle XIV Jaume II tenia en el cap una concepció de la monarquia més estatal i menys feudal que la del seu avi el rei Jaume i la de són pare el rei Pere. València necessitava un palau reial molt més sumptuós, de manera que va mamprendre la construcció d’un nou edifici, adossat a l’anterior, d’estil mudèjar i inspirat en el Palau de l’Aljaferia de Saragossa. Tindria una torre de l’homenatge (coneguda més tard com a torre dels Àngels) presidint l’entrada principal, i un saló del tro (conegut més tard com a Sala dels Marbres) que per les poques descripcions que tenim i les troballes de 1986 devia ser pràcticament idèntic al saló principal dels governants andalusins de l’Aljafería, també conegut més tard com a Salón de Mármoles. Finalment correspon a Pere el Cerimoniós l’acabament de les ampliacions medievals del Real. Va construir una segona planta a la torre de l’homenatge, on va traslladar la sala del tro, i va construir una nova capella anomenada de Santa Caterina. A més, fou el rei que va disposar la separació de les estances del rei i de la reina, construint una altra torre i noves estances per a la seua esposa. Finalment, durant els preparatius de la guerra de Castella va construir una falsa torre adossada a la façana, a l’altra banda de l’entrada principal, i un vall o fossat al seu voltant, fortificant extraordinàriament el conjunt del complex residencial del Real.

El Salón de Mármoles de l’Aljafería, antic saló principal dels emirs de la taifa de Saragossa, molt semblant al construït per Jaume II al Real de València .

Malauradament durant la guerra Pere el Cruel va incendiar el palau, i fins i tot va desmuntar i emportar-se la porta de marbre de la capella, la qual va instal·lar, segurament, al seu nou palau construït dins de l’alcàsser de Sevilla, malgrat que no sabem que se’n va fer d’ella. La monarquia aragonesa, completament arruïnada per la guerra, va tardar dues dècades en reparar els desperfectes del Real, però sembla que a finals del regnat del Cerimoniós ja estaven acabades les obres, i el seu fill Joan va disposar del palau àmpliament. A partir d’ací ja no es van fer més ampliacions del Real, sinó que les obres van consistir sempre en reformes d’allò que ja estava construït. La més important sens dubte la d’Alfons el Magnànim, quan va elegir València com a seu fixa de la cort reial, abans de partir cap a Nàpols d’on mai no va tornar. Amb tot, la reina Maria, que hi va residir la resta de la seua vida, acabà les obres, que bàsicament van consistir en una reforma completa del palau de Jaume I, ara anomenat Real Vell, on estaven les estances privades del rei, i la construcció d’un pas elevat per a connectar aquestes amb la torre dels Àngels al Real Nou. Els Reis Catòlics foren els darreres monarques en emprar el Real amb una certa assiduïtat, ja que a partir de llavors els reis de la Monarquia Hispànica a penes van vindre per València. Amb tot, fou la residència oficial dels virreis d’època moderna, en ell estaven allotjades la Reial Audiència i diverses dependències i despatxos de govern, i des de 1419 fou la seu de l’arxiu reial de València (antecedent de l’actual Arxiu del Regne de València).

Reconstrucció del Real Nou en època de Pere el Cerimoniós, amb la Torre dels Àngels (a la dreta), la torre falsa adossada (al centre), i la torre de la Reina (a l’esquerra), tot i que cal advertir que la mida de les torres en aquest dibuix és desproporcionada. Infografia pertanyent a la musealització del palau reial als Jardins del Real de València, que podreu veure als panells informatius.

Comptat i debatut, cap dels dos edificis han sobreviscut, i ha estat gràcies a la recerca arqueològica i en part a la documentació escrita que s’ha pogut reconstruir parcialment la seua estructura i la seua història. Des d’aquests edificis, seu del poder estatal i reial, es va regir el territori depenent de Balansiyya i el posterior regne de València, fins que un i l’altre van acabar per la força el 1238 i el 1707. Per descomptat, com deia adés, els edificis per si sols no ens diuen massa sobre com eren les societats medievals, però explicats en el seu context s’hi poden apreciar les diferències que existien entre l’una (tributària) i l’altra (feudal).

Nota: La bibliografia emprada per a fer aquest post, que podeu consultar si voleu ampliar informació, és Pepa Pascual i José Vioque, El alcázar islámico de Valencia, València, 2010; Autors Diversos, El palau reial de València. Els Plànols de Manuel Cavallero (1802), València, 2006; Ferran Esquilache i Ivan Martínez Araque, “Les obres del palau reial de València a l’entorn del 1400. Un acostament a la història de la construcció valenciana en la baixa Edat Mitjana”, en Contextos 1200 i 1400. Art de Catalunya i art de l'Europa meridional en dos canvis de segle, Barcelona, 2012. També podeu consultar, tot i que jo no l'he emprat en aquest post, el llibre de Mercedes Gómez-Ferrer, El Real de Valencia (1238-1810). Historia arquitectónica de un edificio desaparecido, València, 2012.

Terra de terrissa. ¿Què ens conta la ceràmica alt-medieval sobre els límits del territori valencià?

Joan Negre Pérez

Universitat Autònoma de Barcelona

La ceràmica ha estat tradicionalment un dels indicadors històrics més rics del registre arqueològic. Es tracta de l’element més abundant als jaciments medievals, i és per això que ha rebut tradicionalment una gran atenció des del món de la investigació. I no és per menys, doncs entorn de la terrissa i els terrissaires gira també part de la nostra cultura com a poble, i és a través d’ella que accedim al coneixement d’una forma artística molt arrelada a la societat valenciana, en particular, i a la de tot el llevant peninsular, en general. La ceràmica agrupa els distints estris dissenyats per complir unes funcions específiques molt vinculades als quefers diaris i quotidians de la vida domèstica. Entre d’altres, tenim alfàbies per emmagatzemar les olives, les figues seques o les garrofes, càntirs amb els que conservem l’oli o el vi, cassoles i olles per cuinar vora el foc i gerres, pitxers i safes per servir el menjar a taula, etc. Es tracta, doncs, d’un membre més en el dia a dia de cada família amb el qual, fins la consolidació de l’actual societat consumista durant segle XX, es tenia un tracte molt curat que en molts casos li permetia sobreviure als propietaris originals. Qui no ha tingut mai a la prestatgeria de casa algun plat, pitxer o gerro de la besàvia?

L’anàlisi de la ceràmica ens descriu a més com es fabricava i fins quins indrets arribava la seua distribució. Per tant, també ens explica com la societat organitzava unes xarxes d’intercanvis per abastir-se de forma regular i els lligams estables que sorgien entre els diversos punts d’aquestes. Així, en estudiar la terrissa podem aprendre sobre diversos aspectes d’una comunitat, entre d’altres, dels mercats i l’economia a una escala general; de l’organització quotidiana de la vida domèstica i finalment, de les formes artístiques i representatives pròpies de cada centre productor, de major o menor abast. Al País Valencià, tothom ha sentit parlar de la ceràmica de Manises o la de Paterna, què tant de renom porten a les esquenes. També és possible que molta gent haja escoltat anomenar alguna vegada la ceràmica blava valenciana, la de reflexos daurats o la decorada en verd i manganès, totes elles produccions amb prestigi i molt ben estudiades en diversitat de treballs, dels quals se’n fa ressò la recent síntesi de Jaume Coll Conesa. Gràcies a l’estudi detallat d’aquestes produccions baix-medievals s’ha pogut arribar a entendre d’una forma molt més acurada els circuits de distribució de la ceràmica i per tant les relacions internacionals que representen, però també l’organització dels gremis de terrissers, les condicions de vida dels artesans o les corrents artístiques en què s’insereixen. Són qüestions en les que el treball en comú entre les fonts escrites i arqueològiques troben el seu camp idoni de col·laboració i que depassen els límits descriptius tradicionals del registre ceràmic.

Fig. 1 Ceràmica en verd i manganès (s. XIII) i en reflex daurat (s. XVI) realitzada a Manises (CC: Wikimedia)

El que hui en dia resulta molt més difícil de trobar són exemples que apropen a la gent els orígens de la producció ceràmica medieval al llevant peninsular i de les relacions d’intercanvi que engegà. Unes relacions que, si atenem als treballs dels arqueòlegs que treballem aquesta zona, podrien tenir exemples puntuals ja des de la Protohistòria, però que semblen viure un període de plenitud a les acaballes de l’Antiguitat i començaments de l’Edat Mitjana. La similitud de la terrissa produïda al llarg del Golf de València és un fenomen que sembla desenvolupar-se principalment durant els moments de crisi en què els mercats a gran escala deixen de funcionar fluidament, tal i com succeí amb la caiguda de l’Imperi Romà. Així, el creixement dels mercats regionals ha conduit, de forma reiterada durant la nostra història, a posar en relleu què, tot i que encara alguns s’entesten en negar-ho, Lo Sénia no és –ni ha estat mai- frontera i durant les pròximes línies tractarem de demostrar els lligams que històricament ens han unit a banda i banda de fictícies fronteres.

El col·lapse del mercat antic i el ressorgiment dels circuits regionals

Tradicionalment, l’Arqueologia ha identificat la segona meitat del segle V com el moment de crisi dels mercats de gran abast que havia controlat l’extint Imperi Romà. Estudis recents, però, han demostrat que a pesar de la caiguda de les estructures d’estat romanes, les importacions continuaren arribant a les nostres terres fins a principis del segle VII. És no obstant també durant aquest darrer segle que comença a apreciar-se amb claredat una intensa activitat local i regional de producció de ceràmica comuna -aquella destinada a l’ús quotidià- per al seu consum en un àmbit més reduït. L’estudi d’aquest registre dins l’àmbit urbà ha demostrat ser un indicador molt efectiu a l’hora d’entendre l’evolució de les ciutats durant el període visigòtic i destriar vells tòpics historiogràfics com el declivi de les ciutats antigues, en demostrar-se el manteniment d’una important activitat urbana.

Fig. 2 Àrea del Golf de València a la que es circumscriu el text

L’estudi d’aquestes produccions regionals és clau per entendre l’evolució del territori on es distribueixen, que sembla coincidir a grans trets amb l’àrea costanera del Golf de València. Aquesta zona, coincident amb la meitat septentrional del Xarq al-Andalus (l’Orient d’al-Andalus), presenta unes característiques comunes durant l’Alta Edat Mitjana que semblen indicar l’existència d’unes fluides relacions d’intercanvi i transmissió de coneixements tècnics i culturals abans i després de la conquesta islàmica de la Península. A partir del segle IX i amb els nous governants establerts a les principals ciutats, aquests mercats regionals de marcat caràcter urbà es consolidaran definitivament, amb Tortosa i València com a principals centres d’aquesta xarxa d’intercanvi. Es tracta d’una situació que perdurarà fins a la consolidació del Califat de Còrdova, a mitjans del segle X, moment en el que el nou poder estandarditzarà les formes de producció i decoratives com a senyal de la seua capacitat de submissió de tots els territoris sota el seu control i amb una finalitat propagandística. Així, ens trobem de nou amb un mercat plenament controlat per l’Estat que restringeix de manera molt marcada la diversitat de produccions regionals que havia caracteritzat el període anterior.

La ceràmica alt-medieval llevantina, alguns exemples

Un dels grups de terrissa que ens permeten identificar amb claredat els intercanvis al llarg de l’àrea d’estudi proposada, són les olles. Es caracteritzen principalment pel seu cos globular i coll hiperboloïdal. Destinades principalment a la cocció d’aliments, són un dels elements més presents als jaciments arqueològics i solen disposar d’una base quasi-plana per tal de situar-se junt al foc i cuinar així directament els aliments. És degut a aquesta funció que en la gran majoria de casos les restes arqueològiques d’olles que es troben en excavació o prospecció, solen presentar marques d’ennegriment degudes a l’acció del foc sobre la seua superfície. Tradicionalment, han estat identificades sota l’etiqueta d’olles valencians, un nom que l’arqueòleg André Bazzana escollí per raó de la seua distribució dins dels territoris valencians que estaven sota el seu estudi. Tot i això, el propi investigador francès advertia ja als seus treballs preliminars que exemples d’aquesta sèrie apareixien sense dubte a la ciutat de Tortosa. Avui en dia, amb l’actual nivell de coneixements, es pot afirmar que aquest tipus d’olles es distribueixen al llarg de tot el Golf de València, pel que tal vegada fora més acurat anomenar-les com a olles llevantines.

Fig. 3 Diversos exemples d’olles llevantines (Esq: Prospeccions Terres de l’Ebre/ Dr: Museu de Tortosa, n.721)

No totes les olles llevantines són iguals, i l’estudi de la seua forma ens dona algunes pistes sobre la seua cronologia. Així, per exemple, les peces més antigues presenten poques decoracions, pastes poc depurades i una cocció sense oxigen, que els dona un característic to grisenc. Poc a poc, no obstant, aniran afegint-se petits detalls estilístics com decoracions pentinades al coll de les peces o el bisellat dels seus llavis. A partir del segle IX, amb la consolidació de les ciutats andalusines i l’impuls dels tallers urbans i els circuits regionals, les produccions d’olles tendiran cap a peces cada cop més estilitzades, amb el coll més desenvolupat i esglaonat per decoracions acanalades. Finalment, al segle X aquestes olles presenten una darrera modificació en presentar un trencament abrupte entre la carena i el coll, ara completament cilíndric i molt més curt, decorat amb acanalats ben definits i amb presència de nanses. Aquesta darrera forma es consolidarà durant tot el califat i el període de taifes, afegint ja durant aquest darrer moment característiques més tècniques com un revestiment vitri del seu interior.

ig. 4 Evolució morfològica i decorativa simplificada de les olles llevantines a l’àrea septentrional del Xarq

Hi ha altres sèries de terrissa que també apareixen de forma generalitzada al llarg del Golf de València i que ens confirmen els intercanvis que aquest territori mantingué durant segles. Un d’aquests exemples el trobem en un tipus concret de cassola, de forma ovalada, amb unes pastes ocres en la seua superfície i nucli grisenc, abundants inclusions –petites partícules de minerals, pedres, etc. afegits a les argiles per donar-les més resistència al calor i als cops- i nanses o mamellons als seus extrems distals. Aquestes cassoles apareixeran a finals del segle IX, probablement a l’extrem més septentrional del Xarq, i perviuran al registre ceràmic durant la resta del període islàmic, tot distribuint-se cap a terres valencianes a partir de la següent centúria.

Fig. 5 Cassola ovalada provinent de la Plaça de l’Olivera de Tortosa (Museu de Tortosa, n.1746)

Finalment, un darrer exemple que ens ajuda a delimitar aquests mercats que abasteixen el les terres del Golf de València el podem trobar en una de les peces vinculades clàssicament als intercanvis: el càntir. Considerat com una evolució d’unes àmfores tardo-antigues de tradició nord-africana, aquest recipient de grans dimensions es caracteritza principalment per les seues nanses en forma de soga retorçada, un cos globular i base plana. Els primers casos vinculats a produccions autòctones es troben associats a contextos del segle IX, caracteritzats per materials amb pastes de color rosat exterior i nucli grisenc. Aquestes peces es distribueixen àmpliament a tot el territori proposat, i es produeixen durant varis segles, pel que trobem formes més modernes amb les pastes més depurades, un revestiment d’argila blanquinosa i, en alguns casos, decoracions pintades.

Fig. 6 Exemples de càntirs amb nanses retorçades de diverses cronologies provinents de Tortosa

Una breu reflexió

Com hem vist a les darreres línies, el període comprès entre els segles VII i X marca l’auge i consolidació d’un mercat regional i unes xarxes d’intercanvis d’abast limitat al Golf de València. Si bé no podem argumentar a partir d’una situació històrica concreta com aquesta cap tipus de lligam cultural universal, no és menys cert que no és l’únic moment en el què històricament trobem que a les gents de tot el llevant peninsular els uneixen moltes més coses de les que les separen, tot mantenint unes relacions d’intercanvi estables i continuades. La Història, a través tant dels documents escrits com dels materials, ens permet veure amb una mica de perspectiva situacions de l’actualitat que processem cada dia, com ara el sempitern debat sobre la relació entre les terres a banda i banda del Sénia. Hui, 9 d’octubre, em mirava a la televisió com un polític revifava el conflicte lingüístic i cultural, com cada any, a la cerca de rèdits electorals mentre centenars de persones corejaven crits contra la nostra pròpia cultura i es plantaven en favor, els més pacífics d’entre aquesta colla, de trencar relacions amb els nostres veïns del nord. Des de la distància, resulta preocupant observar la convicció amb que parla la ignorància i de vegades fa que em plantege què estem fent malament per a que un discurs històricament absurd com el que sostenen no provoque el descrèdit generalitzat. Tal vegada és moment de recuperar la nostra disciplina i apoderar-nos d’un discurs divulgatiu, didàctic i pràctic que aprope la realitat històrica al conjunt de la gent; tal i com els companys d’Harca porten fent, amb tan bons resultats, els darrers anys.