Hi he tornat després d’un temps. No hi havia de tornar, però les circumstàncies han impedit que l’adéu fos per sempre. La veritat és que el temps que fa que vaig marxar no ha estat prou com per què algunes sensacions pessiguessin les arrels de la nostàlgia. Al contrari, quan vaig entrar per la porta era com si hagués marxat ahir. És més, crec que mai sentiré res per deixar-ho enrere.
Vaig tornar a veure algunes persones amb les que vaig intercanviar salutacions. D’altres, més voldria no haver-les vist mai, però sabia que era inevitable.
Allò ha canviat molt en molt poc temps. L’ambient és enrarit, tens i de competició. Lluny queda el bon rotllo, l’equip, les bromes, la serietat i la responsabilitat. Es rebutja, no s’accepta, i si algú ho pretén neda contracorrent.
En retornar al meu nou destí, les preguntes es formulaven amb les mirades. Jo tinc sort, molta sort. Tinc amb mi l’equip i el bon rotllo, la serietat i l’eficàcia. Sense demanar-me cap explicació els la vaig donar: quant menys temps haguem de passar allà, millor per a tots.
Dimecres, però, hi torno.
