Una llibreta arraconada en un calaix amaga un petit tresor que vaig descobrir un tarda calorosa del passat estiu. Bé, el tresor són les paraules que conté, millor dit, les quatre notes i els gargots que hi vaig fer. Aquella tarda fou la continuació d’una passejada en barca pel riu Pisuerga, en un dels trams navegables. Semblava que l’experiència havia de ser més divertida, si més no, més interessant. Tret d’observar en un croquis el funcionament de les encluses que feien arribar les barques al nivell del tram navegable, la cosa no donava per més. Però bé, diguem que és un reclam més d’aquells que es poden estalviar.
Després de dinar en un bar d’Herrera de Pisuerga, vam fer el cafè a l’ombra d’uns porxos. El poble callava sota el sol, amb els ulls endormiscats. El dring de la cullereta en comunió amb la paret de la tasseta trencava el tedi que dominava l’entorn. Ens havien dit que l’ermita de la Piedad no quedava lluny i que ja que estàvem allí podíem anar a visitar-la. Som-hi, vam pensar.
El camí cap al santuari era un autèntic desafiament, més encara si en el curt però intens trajecte no hi havia cap ombra que ens aixoplugués de la tempesta de calor que se’ns queia a sobre. El cert és que en arribar a l’església, la frescor del seu interior apaivagà les nostres necessitats tèrmiques, i també suavitzà l’excés de llum que els nostres ulls havien patit. Un petit oasi en el desert.
A dintre, una espècia de calfred em recorregué el cos. Totes les parets de l’església estaven cromades i no hi havia cap racó sense pintures. Amb un simple cop d’ull vaig interpretar que les escenes que transcorrien en la part superior corresponien a l’Antic Testament, i que les de sota eren del Nou Testament. Hi havia una correlació entre ambdós cicles, però els meus coneixements no van ser prou per fer-ne una correcta identificació. La factura, però, deixava molt que desitjar. Es veu que el senyor Mariano Lantada, durant els anys 1903 a 1906 s’hi dedicà amb més cor que traça....
En canvi, l’absis havia estat decorat feia no pas massa pel pintor Antonio Guzmán Capel. Les escenes representades tenien una qualitat notable i estaven dotades d’un realisme aclaparador. No pas totes elles, però. L’escena més realista, la central, era l’Adoració dels Reis Mags. Cada rostre, cada gest, estava segur que tenia el seu referent en el món real. En canvi, les altres tenien un component idealitzat que descobria la manca de rigor en una representació fidel. No obstant, què significava que l’Adoració dels Mags tingués alguns dels rostres, els més realistes, tatxats, ratllats? Bé, després de preguntar i investigar una mica, no pas massa tampoc, vaig obtenir la resposta que desfeia l’interrogant. Segons les fonts consultades, es veu que un alcalde va encarregar la decoració de l’absis i en va sortir representada part de la família entre els personatges. Diguem que no va agradar gaire als vilatans de la localitat i li ho van fer saber a través d’un acte prou contundent. No?
Entrevista al pintor Antonio Guzmán Capel sobre les ratllades.
