Feliç dia de la Mercè

Advertits per un petit comitè que es va avançar per anar a les festes de la Mercè a Barcelona, es va acordar provocar un canvi de plans amb urgència. D’això ja en fa una setmana.

Entre cerveses vam esperar que arribessin els espantats per tanta gent. Explicaven que les sardines en llauna gaudeixen de més espai que aquell dia a la zona del port i del casc antic. Assedegats, aviat van posar-se al dia i vam empatar a dues cerveses en la botzina final d’aquell primer matx. Sortírem i marxàrem cap a Collserola, des de Molins de Rei, rumb Can Campmany, un excel·lent indret a la muntanya amb bones vistes i tranquil·litat, bon menjar i bon beure.

Passat l’àpat amb l’alegria de les gran trobades i la xerrameca de l’escalfor etílica, decidírem digerir la ingesta a fora, a la terrassa. Un vent suau lluitava per acabar de despentinar l’ordre d’uns cabells avorrits, això dels qui en tenen encara.

Arribà l’hora dels adéus i ens vam dir adéu siau. Jo, empès per no sé encara quina estranya força, em vaig veure obligat a pujar a la meva moto i començar una ziga zaga interminable pels revolts de Collserola. A mesura que engolia esses i desapareixien arbres a una velocitat moderada, cada vegada més m’envaïa una sensació de felicitat total que havia de dibuixar un somriure plaent als meus llavis, només amagat pel la protecció del casc. Però, què importa això...

En el mirador de Sarrià em vaig aturar per contemplar la gran ciutat als meus peus durant una bona estona, ben bé deu minuts. Altres cotxes i motos m’acompanyaven, els uns en ple aterratge, els altres en la seva partida. Com jo, que ja em disposa a marxar quan un volsvàguen golf entrava i s’aturava just al meu davant. Ja tenia la moto engegada i l’estava encarant per sortir. De l’interior del vehicle va sortir-ne un home sud-americà que es dirigí a mi precedit d’una afable rialla. Va dir-me alguna cosa de la moto, de les noies i d’unes fotos, però no el vaig entendre del tot perquè el casc i el soroll de la moto impedien una òptima comunicació. Ja eren tots fora, els altres dos homes i les dues dones, tots sud-americans. Vaig capir la seva petició i hi vaig accedir. De forma prudent, no fos cas que fossin alguna banda de peruans, vaig apagar el motor i vaig enretirar les claus del contacte. La sessió fotogràfica durà un parell de minuts, a tot estirar, mentre l’home m’afalagava per tenir una moto tan bonita.

De retorn cap a casa, recordo les paraules de la Bego en què em deia que, malgrat tot, it is not the real one. I vet aquí que avui, tot i no ser una de veritat jo li responc que té raó, que tot arribarà, però que de moment it seems a real one, i em satisfà amb plenitud.

Objecte de culte

En l’adolescència mai hi vaig parar esment. Veia com la resta d’exemplars de la meva espècie es fixaven en aquest tipus de coses, però a mi mai em van interessar. Fins i tot diria que tothom n’arribà a tenir alguna, tots menys jo, vull dir. I no em sabia greu, no, en absolut, perquè no em cridava l’atenció, jo estava per altres coses, per dir-ho així.
Ja quasi arribant als quaranta, si més no a prop, em ve l’estímul que no vaig tenir en el seu moment, potser mogut per la necessitat. Per circumstàncies de la vida, ara em veig amb l’obligació de recórrer a aquest objecte que en altre temps vaig ignorar. I vet aquí com canvien les coses. Mai no heu tingut una cosa a l’abast durant molt de temps i, de sobte, es crea una necessitat que no esperàveu i ja no podeu estar sense aquesta cosa?
Doncs ara resulta que m’he obsedit i he convertit la necessitat en caprici. És a dir, un objecte que necessito l’he assimilat, l’he comparat, l’he adequat a les meves possibilitats i, finalment, l’he escollit. I reconec que no és l’elecció més pràctica, però sí la que més m’agrada.
Sense més preàmbuls us presento la meva nova dèria.




Avui l'he vist i ja no puc viure sense ella. Ara només falta aprendre a portar-la!