Quin és l’atreviment del Xulio? Crec que són dos. En primer lloc, s’endinsa en una ciutat i en una època anterior a aquesta consciència de la qual faig esment. I segon, escriu sobre l’Imperi Romà des d’una perspectiva exterior a la seva capital, malgrat que sempre hi és present.
Sigui com sigui, el lector trobarà tots els elements per gaudir d’una entretinguda lectura. No obstant, per conèixer millor el Xulio només heu de seguir llegint més avall unes poques qüestions que va tenir l’amabilitat de contestar. I si voleu conèixer millor la seva obra haureu de llegir-vos-la; no us decebrà!
- Quan una persona que neix a Galícia, arriba a València i decideix fer-se escriptor, per què escull la llengua catalana en un context tant hostil quan el més reeixit hagués estat deixar-se endur pel corrent i escriure en castellà?
- En el moment que decideixo fer-me escriptor, o més aviat, quan començo a pensar que els meus escrits es publicaran, coincideix amb la meva entrada a la universitat. A l’inici dels anys 80 hi ha una gran presència de la literatura en català a València. Les meves amistats d’aleshores –poetes i narradors com ara Ramon Guillem, Josep Ballester, Manel Garcia Grau- escriuen en català. És la meva opció també i no me’n penedeixo en absolut. El català és la meva llengua i també la llengua del país que m’estimo. Amb el temps he acabat vivint a Tarragona, molt més a prop de la meva llengua literària, que des de sempre ha estat el Català oriental.
- I com se n’adona algú que el seu camí ha de ser escriure per ser llegit?
- És, sens dubte, tot un procés. Penso que d’entrada s’escriu per imitació d’aquells autors que t’agraden. Vols reproduir el plaer que et donen, continuar les aventures dels personatges que et fascinen. El pas a necessitar lectors, a voler donar a conèixer els teus escrits és molt complex i no tots els homes i dones que escriuen arriben a donar-lo. Escriure per als altres suposa entendre que els lectors només tenen el llibre, que no et tenen a tu al darrere per completar el text. Per tant, ho han de trobar tot en aquelles paraules que els ofereixes. Només aleshores pots dir que ets un escriptor.
- Darrerament, a les teves novel·les, ha ressorgit l’historiador. Després del treball que comporta documentar-se sobre èpoques passades, el fet d’esmolar l’eina d’escriptor ha suposat una aliança entre dues passions?
- Sí, això ha estat un pas sorprenent per a mi. Es pot dir que sempre m’ha preocupat documentar bé els llibres que he escrit –com per exemple el gran treball de documentació que hi ha Després de l’oblit, tot i no ser una novel·la històrica-, però ha estat a les dues últimes, Els secrets de la reina (Barcelona, Columna, 2008) i El somni de Tàrraco (Barcelona, Edicions 62, 2009), que he recuperat la meva passió per la història. Durant la meva joventut volia ser historiador i n’havia llegit molt sobre el tema, fins i tot n’havia començat la carrera a la universitat. Encara que finalment vaig estudiar Filologia Catalana, no me’n vaig oblidar mai, de la meva passió. Ara ha estat una mica com tornar a aquella època, una mena de revifalla personal i temàtica.
- La teva trajectòria com a escriptor comença a ser important, malgrat haver debutat amb 35 anys en la novel·la. Sempre es diu que viure d’escriure representa tenir talent i un cop de sort. En quin moment creus que esclata el talent i quan arriba el cop de sort? En èpoques diferents, potser?
- Penso que per l’escriptor sempre està començant. Cada llibre és una nova aventura, nous escenaris, personatges, noves necessitats de documentació. Però la teva pregunta és molt difícil. Hi ha grans escriptors que no van ser mai reconeguts com mereixien. El cop de sort et pot portar a vendre més, a tenir més lectors, però el talent, jo diria la capacitat per fer coses que paguin la pena, no sempre l’acompanya. El talent, en tot cas és una qüestió de feina, de perseverància. Com explicava Mario Vargas Llosa, es pot tenir talent, la inspiració et pot tocar en algun instant, però allò necessari és que t’agafi a la teva taula de treball.
- El barri gòtic de Barcelona, Buenos Aires, Compostel·la, Poblet, Tarragona... segur que ja saps on aniràs a buscar més històries que explicar...
- Hi ha molts escenaris que m’agraden, potser massa. La Barcelona del Renaixement, la Tarragona medieval, les petites ciutats catalanes, amb el seu plus d’història. Potser no arribaré a fer-los servir tots, però espero tenir temps per tractar molts d’ells. D’altra banda, viatjar, conèixer nous indrets, és fonamental per un escriptor. Sempre dic que tots els meus llibres neixen d’un viatge, d’una situació en que, de sobte, se’t desvela un paisatge o els seus habitants.
- En algun lloc se’t defineix també com “artista plàstic”. Quins són els teus treballs en aquesta disciplina?
- Pintar sempre ha estat molt important per a mi. El meu pare és un aquarelista molt reconegut, Campoy, i jo he pintat sempre. El problema és que escriure em treu sovint tot el temps disponible i, fins ara, no he pogut dedicar-me tant a la pintura com per fer exposicions. Però espero que algun dia podré fer-ho.
- T’has plantejat algun cop escriure una novel·la amb l’art de rerafons o com a tema principal?
- Si, penso que sempre hi és present, d’alguna manera. Però també tinc arguments més directes que algun dia portaré al paper. Em fascina l’època impressionista o els pintors catalans modernistes. Tal com ara he afegit la Història a la meva literatura, algun dia m’agradaria poder fer-ho amb la pintura.
- Parlem de la darrera novel·la. El somni de Tàrraco és un tribut a la ciutat que t’acull? En qualsevol cas, què et mou a viatjar en el temps fins l’any 26 aC?
- Tarragona ha estat per a mi una gran ciutat d’acollida. Sempre explico que un dia em trobava mirant-la des de casa meva –visc en un barri alt, que em permet contemplar la muralla- i em vaig dir que mereixia una novel·la, dedicar-li el meu temps, oferir-li alguna cosa que compensés tot el que m’està donant. Després podria haver escollit que passés al segle II, el moment de més esplendor. Però em vaig decidir pel 26 a.C. perquè era una època germinal, on es posen les bases del que havia de ser la Tàrraco posterior. A més que Tàrraco va ser la capital de l’Imperi Romà durant els tres anys que l’Octavi August va residir a la ciutat.
- Ara ens hauràs de convèncer per què hem de fer-nos amb El somni de Tàrraco. Què hi trobarem?
- Aquesta sí que és una pregunta difícil. Però puc dir que està escrita des de la sinceritat, que intento comptar amb el lector –una baula imprescindible de la cadena-, i que la meva idea és transmetre la meva passió per les històries.
- Per últim, abordem una qüestió molt important: cervesa o gin tònic?
- Fa algun temps que m’he passat als tes aromàtics, però sempre m’ha agradat més la cervesa que el gin tònic!
