Objecte de culte

En l’adolescència mai hi vaig parar esment. Veia com la resta d’exemplars de la meva espècie es fixaven en aquest tipus de coses, però a mi mai em van interessar. Fins i tot diria que tothom n’arribà a tenir alguna, tots menys jo, vull dir. I no em sabia greu, no, en absolut, perquè no em cridava l’atenció, jo estava per altres coses, per dir-ho així.
Ja quasi arribant als quaranta, si més no a prop, em ve l’estímul que no vaig tenir en el seu moment, potser mogut per la necessitat. Per circumstàncies de la vida, ara em veig amb l’obligació de recórrer a aquest objecte que en altre temps vaig ignorar. I vet aquí com canvien les coses. Mai no heu tingut una cosa a l’abast durant molt de temps i, de sobte, es crea una necessitat que no esperàveu i ja no podeu estar sense aquesta cosa?
Doncs ara resulta que m’he obsedit i he convertit la necessitat en caprici. És a dir, un objecte que necessito l’he assimilat, l’he comparat, l’he adequat a les meves possibilitats i, finalment, l’he escollit. I reconec que no és l’elecció més pràctica, però sí la que més m’agrada.
Sense més preàmbuls us presento la meva nova dèria.




Avui l'he vist i ja no puc viure sense ella. Ara només falta aprendre a portar-la!