Palacios

Si passeu per Granollers no deixeu de visitar una més que interessant galeria: el Quatre, sala d'art. Podríeu arribar a descobrir meravelles com les creacions de Juan Miguel Palacios, que treballa els rostres per aconseguir emotivitats. Una mostra us la presento aquí, amb la tècnica d'esmalt sobre metacrilat.

Takashi Murakami

Avui penso dedicar aquest post a l’altre Murakami, al menys conegut, al que es dedica al món de l’art. De l’Haruki ja n’he parlat, ara toca en Takashi.

La seva ja llarga trajectòria en l’àmbit artístic barreja elements de la tradició japonesa amb l’estil que adopten els manga. No obstant, beu del Pop Art i en alguns dels seus treballs s’hi endevina una petjada surrealista, com en l’obra Tan Tanbo (dreta) en què jo hi veig un Miró a la japonesa.

Murakami és el culpable del moviment artístic superflat, que podríem traduir com "superpla", que es basa sobretot en la bidimensionalitat de les obres. Hi deu tenir molt a veure l’empresa que va crear amb el nom de Kaikai Kiki, amb un doble objectiu. En primer lloc, una organització que és capaç de mantenir més de cent persones segur que d’entre tots sorgeix la millor qualitat per a la seva pròpia marca; però, a més, també compleix amb la sempre satisfactòria projecció de nous joves valors de l’art.

En aquest sentit, Takashi Murakami ha estat sovint comparat amb Warhol i la seva “The Factory”, tot i que, sense jutjar-ne els resultats, els medis són ben diferents: disseny a través de les noves tecnologies.

Bona part de la seva obra té un fort component cromàtic, així com un punt provocador i escabrós que estimula l’interès de l’espectador a través de la fórmula sempre efectiva de la transgressió.

My lonesome cowboy, 2001

Takashi Murakami

A ritme de guitarra

Tocant a la vida, 2009
Tere Unsain

Pocahontas

Aquesta nit ha estat força divertida. Cap allà a les 4:00 la Júlia s’ha despertat amb tos i sense poder conciliar el son ha acabat per desvetllar-se completament. De res han servit els inútils intents per adormir-la, ni amb els més amorosos artificis paternalistes.
Així, a les 5:30 ja estàvem esmorzant i, mentre s’empassava una galeta sucada de llet, ha pronunciat “avi Warhol”. Li he fet repetir per si les meves oïdes no estaven encara despertes: “avi Warhol”, insistia. He deixat el cafè (jo també m’he posat a esmorzar) i he anat a buscar un volum d’Història de l’Art que ronda per casa. Li he mostrat alguna de les obres de Warhol i ella, molt contenta, les ha reconegut i hem començat a fer un repàs per les avantguardes.
Ha conegut Cézanne, Braque, Picasso, Matisse (nom que li provocava el riure), Munch, Van Gogh (Van Boc!), Gauguin... almenys d’oïda. Quan repassàvem Gauguin i ha vist les seves pintures d’Haití, ràpidament ha assenyalat una de les índies i l’ha identificat: Pocahontas!
Més endavant, m’ha fet retrocedir de nou fins Pocahontas i, aleshores, després de tres quarts d’hora, ha decidit plegar. Eren les 7:00 i encara quedava estona per marxar a col·legi. No obstant, malgrat la son, hem passat una matinada inoblidable. La recordaré mentre visqui.
Ah! Com oblidar el crit que ha fet sobre dos quarts de set emulant l'obra de Munch! Ai, els veïns...

D'on venim? Qui som? On anem?, 1897

Paul Gauguin

Art a Madrid

Sempre que parlem d’art, per gaudir de les grans convocatòries cal agafar el pont aeri. Bé, ara amb el TGV també hi podem arribar en poc temps.
Un exemple del que dic han estat aquests dies en què han coincidit en dates i lloc tres grans fires d’art contemporani: ARCO, ArtMadrid i DeArte. Està clar que el mercat de l’art mou molta pasta, tot i la crisi, i els més llestos i més forts s’enduen el gat a l’aigua.
Aquí, per contra, com sempre ens ho hem de mirar des de lluny amb enveja. La política cultural catalana mostra una altra escletxa de les tantes que se li van obrint a casa.
Diuen que d’on no n’hi ha no en raja, i també que tenim el que ens mereixem. Certament.

Anonymous, 2005
Jaume Plensa a ArtMadrid '09

Martí Bofarull

Ja fa dos anys que he fixat la meva residència a Molins de Rei. A poc a poc he anat descobrint la vila i els seus racons, tot i que encara m’he d’actualitzar, doncs així és la vida, un canvi constant.
Una de les primeres impressions que vaig rebre en instal•lar-m’hi fou un estudi d’un pintor situat al carrer Major. Mai l’he vist el pintor, no he coincidit i encara no he provocat un encontre forçat, simplement en trucar a la seva porta, per exemple. Però cada vegada que paro al seu aparador, que és sovint, penetro entre la penombra dels racons més amagats per escurar aquells quadres que no es mostren a primera línia.
El primer que vaig veure va ser Manhattan a través dels seus pinzells, amb els edificis que s’eleven fins gairebé rebentar els núvols. Aquesta és la imatge de Martí Bofarull, Manhattan, però també ha retratat el pont de Sant Francisco, la Catredal de Mallorca o la Plaça Reial de Barcelona, entre moltes d’altres coses.
Un excel•lent descobriment per enriquir aquesta vila de la qual ja no me’n puc, ni vull, separar.

Manhattan whitout you
Martí Bofarull

Prínceps o princeses?

Des de ben petita, les princeses han estat el mirall de la meva filla. Tot just entenia el que veia a les pel•lícules animades, però la Blancaneu primer, la Bella i la Bèstia, la Ventafocs, la Bella Dorment... totes eren motiu d’admiració.
Aviat vam descobrir que patia la síndrome del final. M’explico. A mesura que transcorria qualsevol de les pel•lícules, la concentració era màxima, la capacitat d’absorció de dades gairebé es veia entre ella i la TV. Somriures, pors, penes... totes les emocions han anat apareixent mentre interpretava les històries que es mostraven. Si podia ser, el papà o la mamà estaven al costat per quan la malvada bruixa fes acte de presència. Amb el contacte n’hi havia prou. Però cap al final de la pel•lícula sempre hi havia la mateixa reacció: plors! -Per què filla?- La resposta: més plors, sense explicacions.
Nosaltres, en un principi, pensàvem que el disgust venia donat per què el film finalitzava. Una mica ens costà trobar la realitat a tan estrany misteri que ens portava de cap. El que realment l’enutjava, i molt, era que un maleït príncep arranqués la Blancaneus del costat dels graciosos nans; que un cregut príncep prengués el lloc a una Bèstia que s’havia tornat amable i tendra amb Bella; que un valerós i pedant príncep taqués el rostre fi i angelical de la Bella Dorment amb un petó miraculós; que un capità de la guàrdia parisenca s’endugués els favors de la gitana Esmeralda; o que un príncep sabater salvés de les horribles germanastres la pobra Ventafocs.
Vet aquí l’explicació dels terribles finals de les princeses! I jo, republicà i antimonàrquic, veia amb orgull l’odi o l’animadversió que ma filla demostrava pels prínceps. No obstant, ves per on, em preocupa i molt, la devoció que sent per les princeses.
Deixem passar aquesta època. Es posarà contenta quan se n’adoni que, afortunadament, no hi ha prínceps... i que, malauradament, tampoc existeixen les princeses. Ai!

El príncep, 2006
Ana Matías

Bust

Bust, 2008
Daniel Polo Funes

Zoran Music

Em disposo a comentar la visita que vaig fer dijous passat a l’exposició de Zoran Music a la Pedrera. De fons, a la TV, la remor dels resultats de les eleccions em distrauen cada vegada que vull filar una frase. Es confirmen els pitjors auguris per al catalanisme d’esquerres, clar que no compto entre aquests els del PSC-PSOE. Suposo que s’ho han guanyat a pols, però també els altres que tan reeixits surten. Negror i a passar pel tub.

Però tot això són foteses si ho comparem amb el que hi ha darrera de l’obra de l’eslovè Zoran Music. Diguem que qualitativament no ha despertat en mi cap sensació de sorpresa. En canvi, la seva denúncia convertida en una poètica de la mort, ha copsat de ple la meva atenció fins aconseguir eriçar-me el bell del cos.

Ignoraré per complert la seva primera etapa, no és la que m’interessa. En el que vull incidir és en el ressorgiment, com ell ho diu, dels records una vegada ja està establert a Venècia. Records de les vivències de l’horror, de la quotidianitat al costat de la mort en el camp de concentració nazi de Dachau. Aquests episodis triguen en manifestar-se uns quants anys, just quan es concentra a representar uns paisatges dels voltants de Siena i de l’Úmbria. Són muntanyes blanques, turons sense vegetació amb esquerdes que baixen pel caprici de l’aigua i que dibuixen línies verticals que segmenten la superfície per descobrir-hi, al seu imaginari, les siluetes dels cossos sense vida que s’amuntegaven en piles en aquells camps d’ingrat record.

És a partir d’aquí que recupera, als anys 70, aquesta poètica de la mort. Només el fràgil vestit de la pell impedeix que els ossos apareguin barrejats entre els cossos, els uns amb els altres, tots amb el mateix semblant cadavèric que taques fosques sobre fons blanquinós es basten per representar uns caps ja sense vida.

I el dits! Llargs i encorbats, s’arrengleren paral·lelament fins dibuixar els contorn de mans inertes, grotescament deformades per l’extrema debilitat en la que deriva la manca contínua d’aliment.

I tot això amanit amb el documental “Silenci”. Les imatges transcorren en el taller de l’artista acompanyat d’un interlocutor. No obstant, les paraules sorgeixen des d’una veu en off que se superposa a la imatge. L’efecte és cercar més transcendència en les reflexions per entendre l’estat filosòfic al qual arriba a través de l’obra, si bé l’obra presenta prou motius per copsar una profunda reflexió sobre la bellesa de la mort com a tema únic.

Sèrie No som els últims, 1970

Zoran Music

Antoni Amat

Acabava el 2005 passejant pel Born. El darrer dia de l’any, el carrer Montcada m’engolia de nou, com tantes vegades. Entre els vells costums i una espècia d’intuïció, pujava les escales que m’havien de conduir a la Galeria Maeght.

Avui, dos anys després, hi he tornat a anar, vull dir a la galeria. Massa temps, els bons costums s’han de sovintejar més. L’Antoni Amat encara hi exposa, com al 2005, la seva obra que tant em va agradar. No són pas les mateixes peces encara que l’estil i la tècnica que li donà tan bons resultats perduren en els nous quadres. També he tornat a demanar permís per extreure’n unes instantànies i no m’han posat cap impediment. És d’agrair.

2005

2007