S'aixeca Amenhotep III

Estimat fill,

Tants segles han hagut de passar per què la claror dels raig de Ra tornin a acaronar els contorns de la teva figura adormida en gairebé un etern son. Et dic fill perquè ho són els meus néts, besnéts i rebesnéts, per llunyans que quedin, de sang faraònica i destinats a fer de la terra negra un gran Imperi.

Ara, molt a prop de Tebes, la incontinència humana envers la recerca del coneixement i el seu passat, t’han fet sortir del teu refugi privilegiat que dóna l’amagatall de l’oblit. Sota les formes d’esfinx i sobre el tron, ara tornaràs a mostrar-te al món per què aquells que mai et conegueren ara admirin les teves representacions pètries de més d’un metre d’alçada, i puguin formar-se una idea de la solemnitat del teu poder per portar sàviament un període de l’Antic Imperi d’Egipte, en la seva XVIII dinastia, lluny de conflictes, i en què l’art conegué força obres que havien de donar testimoni tan gloriós passat.

Rep una abraçada de la que fou en altra hora

La Reina

Amenhotep III, 1390/80 - 1350/40 aC

Trobat als voltants de Lúxor

Carta al passat

Estimat Tut-ank-amon,

Enrere queden aquells temps de glòria en què fórem respectats i adorats com a Déus. Qui ho havia de dir que vassalls de temps futurs ens havien de despullar i mostrar com a esparracs, profanant no tan sols els nostres cossos sinó la nostra dignitat.

Més haguera valgut romandre en la foscor in eternum, i que només es conegués de nosaltres les gestes i les accions que narraren els nostres coetanis, per a bé o per a mal, sobredimensionades com corresponia a l’època i a la llegenda.

Com ens miraran a partir d’ara els curiosos de la història, de l’art? Amb fàstic, amb por, sense respecte, amb la indiferència que nosaltres tractàvem la resta de mortals? No, no és el nostre lloc, en absolut. O sí. Potser la balança equilibra les desmesures de la vida pretèrita.

Prefereixo veure't tal i com se t'ha de recordar. Sempre teva,

Hatshepsut, la reina.

Hatshepsut

Ja era hora que em traguessin del tercer pis del museu egipci d’El Cairo. Anys i anys confosa amb la meva nodrissa, jo, tota una reina de la XVIII dinastia de l’anomenat Imperi Nou del gran Egipte, al segle XV a.C.

Un faraonet de poca solta, dèbil, esquifit i malaltís, un tal Tut-Ank-Amon, assassinat diuen uns, s’ha endut tot el protagonisme del vostre segle XX. En canvi, tot just en els albors del nou segle XXI, emergeixo de les profunditats... d’una habitació de museu –qui m’havia de veure així- per erigir-me de nou en la reina de la més gran civilització que ha conegut mai la humanitat.

I tot per un queixal insignificant, almenys fins ara. Es veu que encara ha encaixat perfectament en el buit que produí en separar-se de la meva boca divina, i tot malgrat el pas inexorable del temps.

He de confessar que l’aspecte que tinc no m’ha agradat gaire, però he sentit que en aquest temps vostre la cirurgia i els avenços tecnològics i científics aplicats a la medicina fan autèntics miracles. Així, doncs, estic convençuda que aviat recuperaré l’aspecte de sempre, el que ha caracteritzat una figura de tanta bellesa estètica com de valor historico-polític.

Tant de bo sigui així, Hatshepsut. Des del meu temps, la meva admiració vers la teva personalitat ha anat in crescendo des que vaig començar a tenir notícies teves. Seria terrible que la imatge de la teva mòmia inaugurés aquest bloc. No ho permetré, doncs l’estimació que et professo m’impedeix mostrar-te fora del context en què vas significar la Reina per excel·lència. Seràs, com tu dius, la de sempre.