100 entrades amb Calvino

Calvino, Italo. Por último, el cuervo. Ediciones Siruela, 2011. (Nueva edició revisada)

L'editorial Siruela, des del 1998 amb el recull De Fábula, recopila tota l'obra de l'autor italià sota la seva Biblioteca Calvino.

El vintisisè títol que s'afageix a la llista és un conjunt de relats breus escrits durant el 1945 i el 1949: Por último, el cuervo. Relats de joventut on veiem passejar-se la guerra.

L'editorial ha volgut editar els trenta contes de l'edició original que inclouen alguns contes descartats per l'autor en edicions posteriors, totes amb algunes diferències.

Nosaltres ja els hem llegit, els tenim en altres edicions i reculls, però no hem pogut deixar de fullejar aquest nova edició i rellegir algun conte.

Quan em cauen a les mans llibres de Calvino sempre em passa pel cap que en voldria tenir totes les versions, tot el material editat i escrit sobre ell i sobre la seva obra. Quan ho tingués tot, ho agafaria i llegiria a poc a poc, el món s'aturaria, es faria de nit eternament i el dia ja tornaria quan hagués acabat.

Avui arribo al centenar d'entrades. Celebro haver-ho fet i fer-ho amb Italo Calvino.

Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat durant aquest temps!!!

Banyuts de Sodoma i putarrangues de Gomorra

El lector ha acabat de llegir L'òpera de Vigata, una novel·la fresca, una tragèdia amb la que et fots un bon fart de riure, una història de passions, d'òpera, de màfia siciliana, de morts i cardamenta desenfrenada, de banyuts de Sodoma i putarrangues de Gomorra, de ets i uts i malentesos, un retrat de l'illa al més pur estil Camilleri. El lector, sempre que llegeix Camilleri, sigui acompanyant en Montalbano o no, s'ho passa de collons, teta, de puta mare! A més, cap al final, es troba amb aquell capítol que comença: "Si una nit d'hivern pregona, ja fosca per natura, amb pluja i llamps i trons, un viatger s'hagués trobat passant per la plaça on s'erigia el teatre nou de Vigata, en veure el desgavell enmig del qual es trobaria, fanals arrencats, parterres destrossats, vidres trencats, soldats a cavall corrent cap aquí i cap allà, carruatges amunt i avall enduent-se persones ferides o senyores desmaiades i sentint trets llunyans, veus ara planyívoles o ara enrabiades, precs, crits d'auxili i renecs, de seguida esperonaria el cavall per escampar la boira d'allò que amb tota la raó podria considerar una revolta." I de seguida recorda que: "Si una nit d'hivern un viatger, fora de la població de Marlbork, abocant-se per la costa espadada sense témer el vent ni el vertigen, mira a baix on l'ombra es fa més densa en una xarxa de línies que s'enllacen, en una xarxa de línies que s'enstrecreuen sobre la catifa de fulles il·luminades per la lluna entorn d'una fossa buida: -Quina història allà baix espera la seva fi? -demana ansiós d'escoltar el relat." I així uneix dos dels seus preferits i acaba la novel·la cofoi, content com unes pasqües.

Se una notte d'inverno un viaggiatore. Segona part

I avançant en la lectura, el lector transcriu aquest fragment, el subratlla, l'apunta, li fa un petit doblec a la pàgina 66.

"Llegir -diu ell-, és sempre això: hi ha una cosa que és present, una cosa feta d'escriptura, un objecte sòlid, material, que no es pot canviar, i a través d'aquesta cosa se'ns enfronta a quelcom d'altre que no és present, a quelcom que forma part del món immaterial, invisible, perquè és només pensable, imaginable, o perquè ha existit i ja no existeix, passat, perdut, inassolible, al país del morts... -... O que no és present perquè encara no existeix, quelcom de desitjat, de temut, possible o impossible -diu Ludmilla-; llegir és anar a l'encontre d'alguna cosa que està a punt de ser i ningú no sap encara què serà..."

El lector transcriu això i se'n torna a llegir.

Se una notte d'inverno un viaggiatore. Primera part

El lector obre el llibre, escrit en bolígraf blau: Albert Carol Bruguera - 99 El lector llegeix, altra volta, Calvino: descobreix, uns anys més tard, la seva existència, el seu origen. El lector recupera, aviat, el sentit de les seves lectures: "Les novel·les llargues escrites avui són possiblement un contrasentit: la dimensió del temps s'ha esmicolat, no podem viure o pensar més que fragments de temps cadascun dels quals s'allunya seguint una trajectòria i desapareix. La continuïtat del temps, podem retrobar-la únicament en les novel·les d'aquella època en que aquest temps no apareixia ja com a immòbil però tampoc com si hagués explotat, una època que ha durat si fa no fa cent anys, i després prou." El lector, per aquell temps, la va conèixer. Tot plegat li arrenca un somriure, un desig, un goig immens. El lector escriu això i se'n torna a llegir.

Altra volta els clàssics... ara en boca de Calvino

Calvino té un llibre on repassa els seus clàssics, aquells que és millor llegir-los que no fer-ho, aquells que han marcat les seves lectures anteriors i posterios, aquells que ha conegut abans de morir, simplement i en gran part per això mateix. Us recomano el llibre si voleu saber les raons dels seus clàssics: l'Odissea, Tirant lo Blanc, Orlando Furioso, Càndid, Balzac, Tolstoi, Corad, Gadda, Montale, Borges, Pavese,... Però, abans, i a qui és on volia arribar, proposa algunes definicions de què és un clàssic, les expresso en castellà perquè és l'edició que tinc ara a les mans... "1. Los clásicos son esos libros de los cuales se suele oír decir: "Estoy releyendo..." y nunca "Estoy leyendo..." 2. Se llama clásicos a los libros que constituyen una riquez para quien los ha leído y amado, pero que constituyen una riqueza no menor para quien se reserva la suerte de leerlos por primera vez en las mejores condiciones para saborearlos. 3. Los clásicos son libros que ejercen una influencia particular ya sea cuando se imponen por inolvidables, ya sea cuando se esconden en los pliegues de la memoria mimetizándose con el inconsciente colectivo o individual. 4. Toda relectura de un clásico es una lectura de descubrimeinto como la primera. 5. Toda lectura de un clásico es en realidad una relectura. 6. Un clásico es un libro que nunca termina de decir lo que tiene que decir. 7. Los clásicos son esos libros que nos llegan trayendo impresa la huella de las lecturas que han precedido a la nuestra, y tras de sí la huella que han dejado en la cultura o en las culturas que han atravesado (o más sencillamente, en el lenguaje o en las costumbres). 8. Un clásico es una obra que suscita un incesante polvillo de discursos críticos, pero que la obra se sacude continuamente de encima. 9. Los clásicos son libros que cuanto más cree uno conocerlos de oídas, tanto más nuevos, inesperados, inéditos resultan al leerlos de verdad. 10. Llámase clásico a un libro que se configura como equivalente del universo, a semejanza de los antiguos talismanes. 11. Tu clásico es aquel que no puede serte indiferente y que te sirve para definirte a ti mismo en relación y quizás en contraste a él. 12. Un clásico es un libro que está antes que otros clásicos; pero quien haya leído primero los otros y después lee aquél, reconoce en seguida su lugar en la genealogía. 13. Es clásico lo que tiende a relegar la actualidad a la categoría de ruido de fondo, pero al mismo tiempo no puede prescindir de ese ruido de fondo. 14. Es clásico lo que presiste como ruido de fonco incluso allí donde la actualidad más incompatible se impone." Ara mateix, tinc el llibre a les mans, un clàssic que "estic rellegint".

Il seno nudo

"Il signor Palomar cammina lungo una spiaggia solitaria."

Avui camino per un espai desconegut. Intento observar el món com aquell que observa una sina nua, com aquell que pretén posar cada cosa al seu lloc. He deixat al calaix, tancats en clau, els prejudicis, les convencions socials.

Miro el món, una, dues, tres, quatre vegades. Vaig i vinc, el visualitzo des de tots costats, l'analitzo amb respecte... però igual que la banyista solitària que mostra la sina nua, el món es tapa, rondina, s'allunya sacsejant les espatlles fastiguejat, "come sfuggisse alle insistenze moleste d'un satiro".

Palomar. Italo Calvino, sempre Calvino.