I després, ¿què?

El lector ha buscat una aràlia japonesa per il·lustrar aquesta entrada. Uns segons més tard he copiat l'eterna pregunta del llibre que avui acaba:

"Voltem per la vida sense rumb. I després, ¿què?"

En Midori, gairebé hi troba resposta, però "els pensaments són efímers i versàtils", i perd el fil.

El lector tanca el llibre, i després, ¿què?, doncs, qui ho sap, res de res, potser massa i tot, ja ho veurem!

(Esperem, com a mínim, trobar un bon plat de patates viues i un parell d'ous ferrats!)

Les paraules d'en Midori

Quan el lector llegeix Hiromi Kawakami tot va una mica més lent, a poc a poc, molt a poc a poc; el món s'ofereix, per descobrir, per ser dit: "Però la meva família no era l'únic misteri de la meva vida. També era estrany que en Hanada es volgués vestir de dona, o que la Mizue fos a la meva habitació a aquelles hores de la nit. D'altra banda, era un misteri que es fes de dia i que el sol sempre es pongués, i que poguéssim continuar parlant en aquell moment sense caure a terra." Allò que brilla com el mar. Hiromi Kawakami. Quaderns Crema, 2010.

Les pomes i les llàgrimes de la Tsukiko

Un fragment d'una novel·la deliciosa, com les pomes que desprenien una olor dolça que, amb el fred de l'hivern, era més intensa que mai: "Vaig agafar un poma del cistell. Vaig intentar pelar-la sencera, com la meva mare, però la pell se'm va trencar a mitges. Tot d'un plegat, els ulls se'm van negar de llàgrimes. Ja no eren només les cebes, el que m'irritava els ulls, sinó també les pomes. Me la vaig menjar sense deixar de plorar. Entre queixalada i queixalada, sentia el degoteig de les llàgrimes que picaen amb l'aigüera metàl·lica. Entre menjar i plorar no donava a l'abast." El cel és blau, la terra blanca. Una història d'amor. Hiromi Kawakami. p. 75.