Tertúlia (VI)

Imatge trobada ací

Les obres d'art són solituds infinites, deia Rilke

Jaume Cabré, Jo confesso

Llibres com estornells

Llibres (com estornells) i roses per Sant Jordi

Parafrasejant Josep Manel Vidal podríem dir que el llibre també és un ésser viu.

 

FELIÇ DIADA

Corsecat

Tenia sécs al front i l'ànima corsecada. De quin món li parlava Teresa? Un món de paraules, sí, però intranscendents. Paraules de creació?, mots de poesia... quan el que necessitava era decidir si  utilitzaria "bosc" o "bosch" per al seu estudi medieval? Que no tenia ella una escala de valors?

(Joc de lletres per Sant Jordi)

Atrapant els somnis

Kees van Dongen

Es va alçar sufocada, amb les galtes enceses i la seguretat d'haver somniat. Solia passar-li. Rarament recordava els somnis, i ho preferia perquè si alguna vegada es despertava massa aviat, el somni li creava interferències que li impedien tornar-se a adormir. Va beure aigua. Ranquejant i arrossegant els seus 67 anys i deu mesos, es va dirigir al bany i es va rentar la cara. L'esperava un dia tranquil i culinari al matí, tranquil i lector a la vesprada. I una nit tranquil·la i quotidiana. La següent vegada que es va alçar amb la mateixa impressió, li quedaven lleus retalls de somni en la ment. Núvols tristos. Hi havia núvols i estaven tristos. I el contrapunt. Unes sabates de taló alt, roges i verdes. I, ves per on, sabia que eren per a ella. Al llarg de la jornada, en diversos moments, li vingueren flashos de sabates, i recordà  Palau i Fabre. Es gità sense inquietud i dormí tot d'un colp, sis hores seguides, una visita al lavabo i dues hores més. I així moltes, moltes nits fins que li arribaren les sensacions. No recordava el somni, és cert, però, inexplicablement, se sentia agombolada per unes ales, unes ales enormes i càlides,  i era una sensació que l'acompanyava tot el dia, i els dies següents perquè als matins, tan bon punt es despertava, la cercava, li agradava aquesta sensació d'agombolament, de calidesa, de protecció, i la cercava. I li permetia gitar-se, a la nit, confiada. Es despullava i es colgava. Dormia nua des que, feia dos anys, la seua filla li havia regalat una funda nòrdica amb el corresponent farcit de plomes. Descobrí que s'hi formava un espai de calidesa agradabilíssim i prescindí del pijama, que li semblà fútil, innecessari, fins molest. Així doncs, llançà el pijama (els pijames) al contenidor per a roba usada que l'ajuntament havia col·locat a la cantonada i desterrà les mantes i els cobertors, fins i tot el de flors grogues, que altre temps l'havia captivada. Dormia nua, agradablement nua, càlidament nua. I a la matinada, feia cap al lavabo i, a correcuita, es tornava a gitar, sota la funda nòrdica on recuperava la calidesa i el benestar. Aquella matinada, però, fou diferent. En entrar al bany notà una lleugera pressió sobre la cuixa dreta. Es temé que fos algun problema de circulació, mai no se sap, a certes edats..., tanmateix, en mirar de què es tractava quedà paralitzada, immòbil amb la seua sorpresa  (si la sorpresa no fos un element abstracte, m'atreviria a afirmar que restaren  immòbils totes dues, ella i la sorpresa) perquè observà, amb perplexitat, que portava una calça, delicada i transparent, d'aquelles que hom anomena "de cristall", ben subjecta amb una lligacama per tal d'evitar que se li esvaís cuixa avall, cama avall. De sobte, començà a tossir, estava quedant-se gelada. Al ple de febrer, no era qüestió de restar més temps fora del llit, nua com estava, si no volia agafar un refredat, i ja sabia ella com la gastaven, els refredats, se li ancoraven al pit i li costava déu-i-ajuda llevar-se'ls de damunt. En un instant, l'accés de tos fou tan fort que l'obligà a retornar al llit per recuperar l'escalfor al cos. De moment, no podia pensar en res que no fos calmar la tos. Quan, a poc a poc, anà assossegant-se, es deixondí i tornà a quedar-se adormida.

Aquell arcàngel, amb vestit negre de gala i sabates de taló alt, axarolades, negres també, l'atreia cap a ell mentre tots dos movien els peus a ritme de tango, ballaven i ballaven i ballaven. Ballaren fins a la matinada. En obrir els ulls, comprovà amb emoció que aquell dia sí que recordava el somni. I repensà la música. I revisqué el ball. Tenia el cor content i als pòmuls se li havien instal·lat dues roses de primavera. Pensà en les ales acollidores i en aquell ball, en la lleugeresa dels peus, que quasivolaven amb el ritme sensual. I pensà en l'arcàngel. Pensà que no li havia vist la cara perquè ell amagava el rostre, immers en l'aroma del seu coll. Es preguntà quin perfum devia portar ella, que el capturà tan fervorosament, i el somni la trasbalsà i la mantingué capficada molts dies perquè no el tornà a somniar, i ella, no, no s'hi resignava, de cap manera.

Així, com qui compra un estri per atrapar papallones, va acudir a la Casa del Tango i es va matricular en un curs per aprendre a ballar-ne. Ho va intentar amb força i convicció, i, tot i que les seues passes eren més pesants que les dels altres aprenents -bastants més joves- ningú no diria que allò que ella ballava no era un tango, tan s'hi esforçava. Estava segura que d'aquesta manera podria entrar dins del somni, fer-lo seu per sempre més. Quan considerà que estava preparada, esperà la nit amb anhel, es perfumà el coll amb el difusor i amb il·lusió afegida, es colgà i clogué els ulls com si així pogués cridar la son. I dormí, dormí a dojo. I somnià. Però en el seu somni només pogué veure un núvol que l'observava consirós. Moltes, moltes nits insistí i moltes albes comprovà que no aconseguia entrar en el somni. A poc a poc, desencantada, deixà d'intentar-ho i només pensava, pensava el somni. Pensava. Revivia el somni. Pensava. Era així com, curiosament, el revivia. No dormia, el pensava. I descobrí que així sí, així podia ballar amb l'arcàngel.

Aquella nit, la darrera del seu somni, somnià i, a punta de dia, en despertar, va recordar, fragmentàriament,  un núvol grassonet que feia giragonses i reia, reia joiosament.

Tertúlia (V)

Michelangelo

És la bellesa? La culpa la té la bellesa? Què vol dir bellesa?
L'home destrueix l'home, i també compon El paradís perdut. És un misteri.


Jaume Cabré, Jo confesso

(BONES VACANCES DE PASQUA)