DE CANÇONS (I) : Quan vibren les fondàries

Marc Chagall, Violinista celest

CANÇÓ D’AMOR

Com he de retenir jo la meva ànima per tal
que no toqui la teva? Com he d’alçar-la i dur-la
per sobre teu vers altres coses?
Ben, ai, de grat, voldria en qualsevol objecte
perdut en la foscúria arrecerar-la,
en algun lloc estrany, quiet, que no continués
vibrant quan vibren les fondàries teves.
Però tot el que ens toca a tu i a mi
ens ajunta talment un cop d’arquet
que una veu sola treu de dues cordes.
Sobre quin instrument estem tensats?
I quin violinista ens té a la mà?
Oh cançó dolça!

(versió d’un poema de Rainer Maria Rilke)

JOAN VINYOLI

Tardoral (III): Flor de te

A l’anada, la mar enviava llengües d’aigua de gran amplitud, com una geometria semicircular que envaïa extensament la sorra i els peus i els turmells i més enllà dels pocs vianants –poquíssims– que hi caminàvem. Alguns, encalçats per un colp d’aigua imprevist i irreverent, havien abandonat la caminada en haver-se’ls remullat la vestimenta ran de genoll; d’altres, amb faldilla o pantalons més curts, féiem ziga-zagues tot seguint el joc a la mar, i creuàvem, descalços, les rieres abundoses que confluïen amb les onades desfetes ja a la mateixa vora. Prudència absoluta. Cap banyista. Només un home, prim i agosarat, lluitava per mantenir l’equilibri damunt una taula amb l’ajut d’un rem –esforç inútil perquè una vegada i una altra les ones el guanyaven. El cel es mostrava lleument grisenc i hom podia intuir una olor oculta de pluges pròximes malgrat la tebiesa del sol que acompanyava. La mar, que alçava ones com vidres de color turquesa intens, enormes i translúcids a la claror del sol, llançava flors de sal que emblanquinaven d’escuma l’arena. He intentat tancar la porta del pensament per gaudir únicament de la placidesa del camí.

De tornada, quan ja un cansament imprecís començava a fer-se’m evident, cel i mar havien adquirit un suau color blavenc, i una filera de palmeres, impàvides, marcaven el contrapunt amb un verd fosc, vagament destenyit en algun retall de l’arbre.

He acabat la passejada havent arreplegat un grapat de sensacions plaents. Fora de les tempestes, la tardor se m'apar com un mantell de calma que m’acull. Sóc una dona de tardor.
A la vesprada, una flor de te.

Tardoral (II): Clavellines

...

Arrossegues la nuesa del peu sobre el vidre calent
del sol de la tardor i la vesprada.
La finestra t’aboca a la mar
i penses
l’instant que no té preu.
Penses l’olor asprenca de les clavellines
aquella que guardares com un donar la mà
en la cançó i el gest
i ara en la memòria.
L’instant és infinit -penses-
i decideixes conrear clavellines.
Esperaràs la flor.

Tardoral (I): Diàspora

...

Les mans em fan olor de gerani
i enfront, tot desfent l’horitzó
plouen rastes de núvol a tocar de la mar.
Mireu, és la tardor tan bella
que ompli el cel de contrastos i de dolça tristesa.
Es despulla el somriure dels grocs i dels daurats
sense fer enrenou -talment la Mona Lisa
i en restem fascinats i tardorals
any rere any.

Com si obrírem de nou el cofret
camina lentament la diàspora dels colors de la terra.

Fotografia: G.I.