Dansa geomètrica

***

Us oferesc una dansa geomètrica per acabar-començar l'any.

BON 2011 A TOTHOM

BON NADAL

***

Us deixe amb el ple de lluna

i amb aquesta petita perla us desitge

BON NADAL

Jacint Verdaguer diu:
Tan de pressa caminava
pel camí de mes amors
que en sa carrera deixava
los aucellets voladors.

Caiguí sobre les espines,
que prenguí per llit de flors,
pensant amb les flors divines
de les eternes dolçors.




Ramon Llull deia:
Consirós anava l'amic en les carreres de son amat, e ensopegà, e caec entre espines, les quals li foren semblants que fossen flors, e que fossen llit de amors.

(Perles IX)

Apaga la tele, obri els ulls

S'acosta Nadal i sempre ens desitgem uns a altres pau i felicitat. Bons desitjos, sí, però perquè es facen realitat hem de canviar moltes coses en la nostra societat.

La Alhambra lloraba

Enrique Morente, La Alhambra lloraba

DE CANÇONS (II): Cançao do mar

Fui bailar no meu batel
Além do mar cruel
E o mar bramindo
Diz que eu fui roubar
A luz sem par
Do teu olhar tão lindo
Vem saber se o mar terá razão
Vem cá ver bailar meu coração
Se eu bailar no meu batel
Não vou ao mar cruel
E nem lhe digo aonde eu fui cantar
Sorrir, bailar, viver, sonhar contigo

Tenia desig de mar i, al bell mig del matí, m'hi vaig endinsar una mica, tot just fins que l'aigua em cobrís els turmells. Portava el cor content, tant que vaig iniciar una dansa pensant que la mar es complauria. Ella, però, altanera i brava, em va acusar d'haver vingut a robar la llum reflectida en les seues aigües, la llum de la teua mirada, sense saber -oh gelosia que tot ho transfigura- que el teu esguard només brilla de vesprada, quan el sol del crepuscle daura la superfície marina.

El sueño de Whitman

Picasso

Des que Julia emergeix de les pàgines del llibre, talment un dofí que aboca el cap fora de l'aigua i llavors ens fa palesa la seua intel·ligència i el seu encant, m'he sentit identificada amb ella, i he pensat que moltes de vosaltres, que teniu el costum de passar per ací i llegir-me, també us hi podeu sentir, no per l'edat (ni jo ni cap de vosaltres, crec, tenim 66 anys, com ella) però sí per la naturalitat amb què hom pot viure a partir dels 50. En aquesta novel·la, l'autor crea una protagonista intel·ligent, afable, tranquil·la i assenyada, decidida i de vegades tímida, sensible i noble, capaç de donar i de rebre, que senzillament viu i, en aquest camí de viure, també s'enamora, estima i és estimada. De fet, Claudio, el personatge que s'enamora d'ella, té al voltant de 40 anys i l'enamorament no és sobtat, els esdeveniments van fluint amb naturalitat i, gairebé sense adonar-se'n, tots dos arriben a estimar-se. Només hi ha una escena amorosa entre ells que, tot i estar desproveïda de l'arrebat sexual propi de la joventut, molt probablement qualsevol persona (tant si és home o dona) desitjaria per a ella.

Potser l'autor, José Luis Ferris, ha intentat reivindicar el dret de viure totes les facetes de la vida a totes les edats. En un món i en uns temps en què sembla que només es valora la joventut, (on és la iaia-fada que hom recorda a ca la lluna?, on el iaio que remou la saviesa de la terra on hem nascut i de l'experiència viscuda?) un personatge com Julia s'agraeix. Les persones joves tenen uns valors indiscutibles, sens dubte. Tanmateix, la vida no es deté als 35 anys. A mesura que la gent va fent-se gran va perdent alguns elements però va adquirint-ne d'altres que abans no posseïa, diferents però tan valuosos com els anteriors. Per això reclame el valor de totes les persones, de totes les edats. Fins i tot en el terreny amorós-sexual. No m'imagine una persona de 75 anys, posem per cas, en una trobada sexual desenfrenada, però les trobades amoroses poden ser de molts tipus i no per això menys esplèndides, no creieu?

D'altra banda, El Sueño de Whitman és una novel·la vertebrada sobre l'eix de la memòria històrica, al voltant del qual gira l'argument complet. Una altra excel·lent reivindicació. Hi trobem, així mateix, una trama molt pensada, en la qual l'autor va tancant, successivament, els diversos fronts que ha anat obrint al llarg del relat. I ho fa mitjançant l'alternança de dos narradors: un d'extern, que, en tercera persona, posa el lector al corrent dels fets del passat, i un altre, intern, que ens parla en primera persona i en l'època actual.
Tot plegat aquesta novel·la es fa de bon llegir.

Resposta a Simetria I, de Col·lecció de moments

Joan Miró

Crec que no cal arribar a rigideses quatriplicades. Ja veus Miró. Pinta dues figures que tenen similituds, afinitats geomètriques -diria jo- i, tanmateix, cadascuna conserva el seu estil peculiar.

DE CANÇONS (I) : Quan vibren les fondàries

Marc Chagall, Violinista celest

CANÇÓ D’AMOR

Com he de retenir jo la meva ànima per tal
que no toqui la teva? Com he d’alçar-la i dur-la
per sobre teu vers altres coses?
Ben, ai, de grat, voldria en qualsevol objecte
perdut en la foscúria arrecerar-la,
en algun lloc estrany, quiet, que no continués
vibrant quan vibren les fondàries teves.
Però tot el que ens toca a tu i a mi
ens ajunta talment un cop d’arquet
que una veu sola treu de dues cordes.
Sobre quin instrument estem tensats?
I quin violinista ens té a la mà?
Oh cançó dolça!

(versió d’un poema de Rainer Maria Rilke)

JOAN VINYOLI

Tardoral (III): Flor de te

A l’anada, la mar enviava llengües d’aigua de gran amplitud, com una geometria semicircular que envaïa extensament la sorra i els peus i els turmells i més enllà dels pocs vianants –poquíssims– que hi caminàvem. Alguns, encalçats per un colp d’aigua imprevist i irreverent, havien abandonat la caminada en haver-se’ls remullat la vestimenta ran de genoll; d’altres, amb faldilla o pantalons més curts, féiem ziga-zagues tot seguint el joc a la mar, i creuàvem, descalços, les rieres abundoses que confluïen amb les onades desfetes ja a la mateixa vora. Prudència absoluta. Cap banyista. Només un home, prim i agosarat, lluitava per mantenir l’equilibri damunt una taula amb l’ajut d’un rem –esforç inútil perquè una vegada i una altra les ones el guanyaven. El cel es mostrava lleument grisenc i hom podia intuir una olor oculta de pluges pròximes malgrat la tebiesa del sol que acompanyava. La mar, que alçava ones com vidres de color turquesa intens, enormes i translúcids a la claror del sol, llançava flors de sal que emblanquinaven d’escuma l’arena. He intentat tancar la porta del pensament per gaudir únicament de la placidesa del camí.

De tornada, quan ja un cansament imprecís començava a fer-se’m evident, cel i mar havien adquirit un suau color blavenc, i una filera de palmeres, impàvides, marcaven el contrapunt amb un verd fosc, vagament destenyit en algun retall de l’arbre.

He acabat la passejada havent arreplegat un grapat de sensacions plaents. Fora de les tempestes, la tardor se m'apar com un mantell de calma que m’acull. Sóc una dona de tardor.
A la vesprada, una flor de te.

Tardoral (II): Clavellines

...

Arrossegues la nuesa del peu sobre el vidre calent
del sol de la tardor i la vesprada.
La finestra t’aboca a la mar
i penses
l’instant que no té preu.
Penses l’olor asprenca de les clavellines
aquella que guardares com un donar la mà
en la cançó i el gest
i ara en la memòria.
L’instant és infinit -penses-
i decideixes conrear clavellines.
Esperaràs la flor.

Tardoral (I): Diàspora

...

Les mans em fan olor de gerani
i enfront, tot desfent l’horitzó
plouen rastes de núvol a tocar de la mar.
Mireu, és la tardor tan bella
que ompli el cel de contrastos i de dolça tristesa.
Es despulla el somriure dels grocs i dels daurats
sense fer enrenou -talment la Mona Lisa
i en restem fascinats i tardorals
any rere any.

Com si obrírem de nou el cofret
camina lentament la diàspora dels colors de la terra.

Fotografia: G.I.

Miguel Hernàndez (30 octubre 1910 - 28 març 1942)

Si podem elegir entre la guerra, la barbàrie, la desolació... i la pau, el plaer de viure, la llibertat, la tolerància... per què triem el patiment? Per què? Potser hi ha alguna raó profunda?, altrament em resulta incomprensible. Em direu que les ideologies, l'afany de poder, de diners (que també són un poder)... sí, però per què? Si no hi ha alguna raó profunda en les profunditats més profundes de no sé quin abim, una raó de caire biològic, o metafísic o què sé jo de quin caire, una raó que la meua intel·ligència no és capaç de capir, no ho puc comprendre. Per què elegim el sofriment? Se'm fa del tot abstrús que l'espècie humana, que és la més evolucionada i la més intel·ligent -segons he sentit a dir- trie com a modus vivendi permanent, al llarg dels temps, el patiment.

Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.

Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.

Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor.

Miguel Hernández (100 anys)

El son de la paraula (V)

Frederic Leighton

Calleu, que dorm la paraula
i els déus se senten perduts
car el poder infinit
immortal, pertany als mots.
Són els mots els que perduren
dins la indolència del temps
-sintaxi de foc i d'aigua.
Silenci.
Agomboleu el silenci
coveu els versos més bells
fins que la foscor més fosca
retuda demane a crits
la llum de la poesia.

Arbre de lluna (IV)

(Àlbum fotogràfic ciutat de Blanes)

Colliré de la lluna
les flors que em regalares
i amb safata d'argent
entraré peus descalços
prop l'onada serena
per esbargir-les.
Bella olor de la nit
entapissant la mar.

Des del bosc, Carme diu:

Colliré damunt la mar
pètals de flors esbargides
i serà bella l'olor
entre les mans
i serà bella l'olor
de la mar
mentre recolza la nit.



Des del far, onatge diu:

Quan arribis
vestiré la teva nuesa
amb pètals de lluna.
Serem caliu i flama.
Caminarem damunt del mar
amb peus d'amor...

Des del carrer Arquímedes, Pere diu:

I si un dia la lluna s'amaga
busco, cec en la foscor,
les flors que són com tu
seguint de la mar
la seva olor ...

Des de la casa dels dubtes i els pensaments, Elvira diu:

i faré del record
una catifa d'onades
que aniran i vindran
a besar-te els somnis
fins la platja del teu cor .



Des de la llum blava, fanalet diu:

Serenament i descalça,
dels teus peus molls
en faré catifa.

Des de l'aula de la poesia, Isabel diu:

No oblidis mai la llum
que ens daura la vida,
no oblidis mai la lluna de dia...

Des de l'arbre de foc, Glòria diu:

No oblideu la petjada innocent
que, damunt la sorra,
ha dibuixat
la modesta, gairebé invisible
petxina escantellada.

Des dels escrits del fum, Gabriel diu:

I tornaré a casa
impregnat per l'olor del mar
i ens espolsarem la sorra
i observarem atònits una flor
coberta de llum
de lluna plena
que la contemplarem en silenci.

Des de la casa de la lluna, Cèlia diu:

Colliré de les estrelles
algunes llavors, sense fressa,
per escampar-les pels núvols
i omplir de llum el cel.
T’ho presentaré a l’albada
mentre el roig il•lumina
l’aigua..
Vols acompanyar-m’hi?

Ara (III)

Recorrerem camins insospitats
intentarem donar sentit a les galàxies
mes l'única certesa que ens empara
és que ara som ací.
Vivim, doncs, l'ara.
Encara no hem aprés
que demà no existeix?

Com si ens anés la vida (II)

Vincent van Gogh

Com en la vida.
He lluitat perquè l'atzar
siga presència vera.
M'he captingut tenaç
perquè els meus dies
i els teus
no esdevinguen oblit
foscor dins l'ànima.
I encara he demanat
als estels lluminosos del temps
que enrastren el camí
que enlluernen la calma
per on deixem les passes.
Com si ens anés la vida.

Com si mai (I)

Us deixe, en aquest post i en els següents, les meues aportacions a la roda poètica de juliol passat, dins les Itineràncies poètiques.

Imatge trobada a l'espai d'Avet-Blau

Resta desert el camí
que ahir trepitjàrem junts
com si mai
com si ningú
estigués malalt d'amor.

Procés de seducció

Una delícia. Vesprada de cinema. He vist Mis tardes con Margueritte (La tête en friche, en el títol original). No us en faré una ressenya perquè al blog A tall d'invocació en podeu llegir una molt ben feta, i perquè d'altres blocaires també n'han parlat. Però sóc conscient que molts i moltes dels que passegeu pel meu blog sou professors i professores, mestres amb alumnes de diferents edats i nivells, i us puc ben assegurar que he pensat en vosaltres quan he vist aquesta pel·lícula, perquè d'això, del fet de llegir tal com hi apareix, en podríem dir lectura significativa. Sens dubte. Meravellós procés. Meravellosa pel·lícula. És una maragda d'aquestes que es cullen a l'arbre de sensibilitats. M'ha encantat. M'ha seduït. Delicieu-vos-hi. Deixeu-vos seduir, si és que us plau.

setembral

Setembre augmenta
creix a mossos de lluna
la regurgita
i amb alquímies de núvols
va coent la gropada.

Carme diu:

Setembre escolta
remors de fulles seques
mentre il·lumina
amb la seva llum clara
darrers compassos d'estiu

Miquel Àngel diu que trenca la tanka:

La fulla groga es lliura
com una paperina.
Pensa que vola sola
i milers moren amb ella.

L'autor ha mort?

Roland Barthes

En tornar de les meues vacances blocaires, vaig passejar, amb una certa indolència -segurament per la calor que ens aixafava desaprensivament- per alguns blogs, i fou en Who's there? on vaig trobar un post que em va interessar de manera fefaent. Vaig pensar deixar-hi un comentari, però l'autor havia passat pàgina i em va semblar que ja no procedia. Tanmateix, les reflexions -tant del redactor com dels comentaristes- s'ho valien i no me'n puc estar de reprendre el tema.

L'aportació de Roland Barthes en establir la diferència entre autor i narrador és cabdal. Si no fos així, totes les novel·les serien autobiogràfiques, i, evidentment, no ho són. Naturalment, hi ha un rerefons innegable, l'autor és al darrere dels seus escrits, i no necessàriament amb elements autobiogràfics, potser simplement en la manera de fer. És clar que les experiències, les vivències, el caràcter, la manera d'enfocar la vida que tenim cadascú influeix en allò que fem, i si fem literatura no deu estar exempta d'aquestes influències, però la qüestió no és tan senzilla que es puga resoltre amb una regla de tres. Si he viscut tal cosa, si m'ha passat açò o allò, si... hom pot concloure que per aquest motiu he creat tals personatges o tals històries per als meus relats? Crec que això és una simplificació que no pot donar una explicació vàlida i completa. Quan una persona crea, artísticament parlant, hi ha molts elements que hi juguen, fins i tot hi ha elements tan atzarosos com el propi atzar, elements que ni el propi autor coneixia a priori i que s'han presentat perquè sí, o per alguna casualitat, i que, per descomptat, un crític, des de fora, tampoc no els pot conèixer. No es pot valorar, doncs, una creació literària (o artística en general) amb una explicació reduccionista.

I encara hi ha els receptors. Una obra d'art, tot just l'autor la dóna per acabada, inicia també un camí paral·lel, amb una independència que hom no hauria de menystenir. Una novel·la, per exemple (i un poema encara més), permet diverses lectures. Segons el tipus de lector, la seua capacitat, el nivell cultural, els coneixements del món en general, el saber enciclopèdic que se'n diu, l'època, el seu espai i el seu ambient vital, les pròpies experiències, les pròpies expectatives, els propis desitjos o preocupacions... en podrà sortir una lectura diferent del mateix text, una multiplicitat de possibles lectures. M'agrada aquesta observació de Joan Fuster: "Diu realment el poeta allò que jo entenc en llegir-lo? Tant se val. Fa que jo entenga alguna cosa. Que si no és el que ell diu, és el que jo estava a punt de dir-me." (Consells, proverbis i insolències).

Em sembla, doncs, fonamental l'aportació de Barthes en separar autor de veu narrativa, si bé, no cal arribar a "matar" l'autor, no crec que les coses es puguen reduir a blanc o a negre, hi ha la complexitat, que, de vegades, massa sovint potser, oblidem.

Dia Estellesià

Tot recordant Vicent Andrés Estellés

Màrius Torres (100 anys)

CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga.

Màrius Torres

Retorn

He retornat de l'ombra dels pins, i de la companyia d'una parella d'esquirols (en la foto se'n veu un) que venien a menjar pinyons, supose. I eren benvinguts.

VACANCES

ÉS TEMPS DE VACANCES

FINS AVIAT

La dolça geometria

2n convit estiuenc

Jordi Albinyana

La meua proposta de títol per a aquest quadre és

LA DOLÇA GEOMETRIA

Dans la lumière

Comença molt fluixet, que gairebé ni se sent. Si no sou impacients i espereu, escoltareu el so del violoncel de Matthieu Saglio, dins la llum tènue de la nit..

Caragols amb salsa

Quan era xicoteta, els dies de pluja pausada que deixaven pas al sol, agafàvem una bossa de tela i eixíem a buscar caragols amb l'esperança de trobar-ne suficients perquè la mare els cuinara. Em semblaven -i encara em semblen- un plat deliciós. M'agradava el fet de sortir al camp, gaudir a pler de l'olor que pren la terra quan la pluja l'ha perfumada, observar les gotetes a les tiges i a les fulles i quasinotar les plantes refrescades, alhora que endolcides per la tebior del sol, cercar la grandesa i l'alegria de l'arc de St. Martí desafiant el cel de banda a banda, i trobar els caragols passejant, aliens al perill que corrien si es deixaven atrapar, però jo això tampoc no ho pensava -perdoneu la meua ingenuïtat. De tornada, quan ja n'havíem arreplegat prou, la mare els deixava en algun recipient que tingués possibilitat d'entrada d'aire perquè poguessen respirar, tota la nit, així van soltant la porqueria -deia ella. Al matí, sempre en trobàvem uns quants que s'havien escapolit i recorrien les manises de la cuina. La mare els reunia i els netejava, ben nets, amb sal o amb llima. Després, els abocava dins una safa amb aigua de sol perquè traguessen la banya i, tot seguit, dins d'una cassola amb l'aigua lleument tèbia i, a poc a poc, anava augmentant-los la intensitat del foc. D'això se'n deia enganyar-los. La passa següent era cuinar-los amb la salsa corresponent. M'agradaven sobretot els barbatxos i les vídues, que nosaltres anomenàvem també "xonetes".

Però ara sóc jo la mare, i s'ha perdut la primera part del ritual. Ara, ací, a ciutat, els he de comprar congelats. Això sí, el plat continua sent exquisit, malgrat que -en sóc conscient- no agrada a tothom.

Per si voleu provar-ho:

En una cassola poseu a sofregir mitja seba tallada menuda i una tomaca mitjana. Hi mescleu una punta de salsa de menta i ho removeu tot. Ara, afegiu aigua, un pessic de sal, dues fulles de llorer, unes rametes d'herbassana fresca, un poc de vitet coent i els caragols, i els deixeu al foc fins que estiguen cuits.
Bon profit, si us ve de gust.

La mar que jo t'enviava

Fotografia: Joan Fuxà (fragment)

-Guarda'm al teu cor de mar
en la teua caminada.
I jo et bevia l'enyor.
I jo et pensava.
Què en vas fer dels estels d'aigua
que et vaig enviar sabent
la teua calor amarga?

A un gat despistat (pensaments d'un banc)

T'has deixat l'ombra

jo te la guardaria.

Potser regresses.

(Haiku per al convit estiuenc de Francesc Mompó)

9. Paraules de mar

M’omple la vida de les sentors d’estiu
de la humitat de l’aire
bellugadís de blaus de voramar
i sorra.
No sents la nit com va caient i el cel
i l’aigua
rítmicament i sorollosa parla?
Tot plegat són els mots que tant m’estime.
Només m’estime el temps
que dedique a l’estima.

8. Les flors del pensament

Quan les ones són flors
i les flors pensaments.
Sentiries un allau d’estels
al teu pit consirós
si hi posasses amb cura l’oïda.
És de nit i la llum
pols d’argent estremit pols de nit
foc del dia.
Per tendresa tremolen els ulls
sobre el paper escrit
infinit del poema.
La mar
quan les ones són flors
i les flors pensaments.

Versió de Carme:

Quan les ones són flors
i les flors pensaments.
Teixiries lligams
amb garlandes de mar,
amb esquitxos de pètals,
camins de pensaments.
Estem sols.
Ni lligams ni mirades
no esborren solituds.
I cerquem les tremolors
en els mots dels poemes
i ens trobem
en el cel infinit de la nit.
Quan els estels són mots
i els mots sentiments.

Demà, lluna plena

Lluna regalada

*********

7. Emergir de la mar

He passat tot el vespre amb Pessoa.
Avui és un dia nou amb la joia
que tenen tots els dies pagans
perquè durant molts jorns
ja no escrivia versos.
Un rerafons de mar habitava no obstant
el meu silenci
però eixia al carrer com fugitiu
que tem que l’empresone el pensament.
Quant de temps sense entrar en cap llibre
per por que t’encarcere el pensament!
Ferms els batecs dels polsos
a ambdós costats del front
diluint-se en la son.
I aquell vers
com un martell implacable en la ment
no vull morir perquè estime estimar-te.

Una vegada més
m’he trobat amb la ploma a la mà
quasi sense adonar-me’n
i les paraules soles
han anat emergint de la mar.
Creu-me.
No hi ha més vida que la
paraula en la mar.

Fins sempre, Saramago

"L’endemà no es va morir ningú". Aquesta frase obri i tanca una de les novel·les de Saramago que més m'han agradat. Un llibre que conjumina la crítica social i la reflexió amb una història d'amor entre la Mort i un violoncellista. A la fi, la Mort és vençuda per l'amor.

Així, tot i que ara ens deixa, José Saramago sempre serà estimat per tants i tants lectors que podrem tenir el consol de pensar que la nostra estima ens el mantindrà viu en el record i en les paraules, tantes paraules que ha escrit, tanta lucidesa que ha esbargit... Fins sempre, Saramago.

6. I la llum es féu

Sublims paraules d’un vell sol ixent
maceradores de gran desconhort
acudiu llestes a tensionar
capvespres rossos
ponents sensuals
no emmudeix la pregària del temps irrepetible
quan una a una es tanquen
les portes de la vida?
Fermes paraules d’un esguard glauc
com la malvasia beguda pels déus
embriagueu-me el cor
per salvar l’essència
quins poders descobriu al moment
si ens doneu a libar de la copa
nous mots de creació?
Que superb i que bell és l’instant de la llum!

5. A la recerca de la llum

Joanna Chrobak


On són les eternals paraules
provinents d’una llengua de mel
que escandeix una abella libant
a la flor dels teus llavis?

On és la faedora llum
que va esvaint boscúries i foscams
al seu demble esplendent
pel caòtic casal de la memòria?

On la rònega alzina
que esperona la terra
a grapats de guspirejants fulles
i argentades?

He cercat en el fons de l’abís
i no he trobat res.

Pere diu:

Em falta la paraula
l'enteniment
la vida
i no ho trobo enlloc.

Cèlia diu:

On és l'imprudent llobató
que contraposa
el nadó més tendre
amb la bèstia més ferotge?

El pijama

Faig un parèntesi en el cicle de poemes que estic penjant

per contar-vos una anècdota d'avui mateix.

Aquest matí decidesc anar a caminar per la platja. Em pose el biquini i, damunt, una samarreta verda de mànega curta i un pantaló llarg de tela fina, molt fresc (negre amb llunars blancs), amb la intenció de canviar-me en arribar-hi (quedar-me en biquini i amb un "pareo" curtet nugat a la cintura).

Quan aplegue al passeig voramar, on ja tothom va abillat "de platja", descobresc un banc llarg que, miraculosament, resta a l'ombra. En un extrem seuen dues dones d'això que ara se'n diu tercera edat. Em col·loque a l'altre extrem per fer el canvi (llevar-me la samarreta i substituir el pantaló pel "pareo").

-Bon dia (que els dic).

-Mira (diu una a l'altra, en un castellà amb accent madrileny, em sembla), porta un pijama (referint-se al meu pantaló).

-No, dona, no (que li contesta la companya, una mica avergonyida per la imprudència de l'altra), no és un pijama.

-Sí, és un pijama (mirant descaradament el meu pantaló).

-No és un pijama (que la talle jo), no veu el tipus de tela?

-Sí, però jo he vist pijames així, amb aquests colors, blanc i negre...

(Jo, mentrestant, fent el canvi)

-Que ve sola a la platja? (que em diu).

-Sí, per vindre a caminar no em cal companyia (li conteste)

-Ah, ve a caminar...

-Sí, hem de fer una mica d'exercici, si no volem estar grosses...

-Vosté faça el que vulga, que això no serveix de res, estar grossa o no depén d'açò (fa convergir els extrems dels dits i mou la mà repetidament cap a la boca, indicant l'acció de menjar).

-Però a mi, si no sope de nit (ara intervé la seua companya), a la matinada em fa sorolls l'estòmac i m'he d'alçar a prendre alguna cosa, així és que ja he decidit que "muira Marta, muira farta"...

Jo ja he acabat de fer el canvi i me'n vaig mentre elles continuen la discussió. Al cap d'una hora llarga de caminar per la platja, retorne, i elles encara són assegudes al mateix banc.

-Ja ha caminat prou? (que em diu la dona atrevida, amb un deix de certa impertinència).

-Sí, ara em posaré el "pijama", que diu vosté.

-No cal (que em diu ella), pot tornar-se'n a casa així, amb el "pareo".

-No, mire, visc lluny i me'n torne en autobús, no em sembla massa adequat.

-Sí senyora, vosté faça el que crega més convenient (que em diu la seua companya, més comedida que ella).

-És clar que ho faré, faltaria més! (que pense jo, encara que no ho dic).

-Nosaltres aquest problema no el tenim (torna a la càrrega la primera), no ens cal canviar-nos perquè vivim ací prop.

-!!! (Anaven totes endiumenjades, amb vestits elegants i sabates, com si acudiren a berenar, en una cafeteria de luxe, un diumenge de vesprada).

Jo, que ja he acabat de fer el canvi de nou, em lleve el barret, em pentine i em pinte els llavis mentre elles, sorpreses, amb els ulls com a plats, observen la transformació. Els somric.

-Sí senyora (que em diu la més prudent), va vosté molt bé. Vaja amb Déu.

-Que tinguen vostés un bon dia.

(Anècdotes quotidianes

o com la impertinència m'ha provocat un somrís)

4. Buit de paraules

Mai la claror del cel esdevingué tan impotent
perquè la vida és closa i els camins són barrats
i ens neguem a acceptar els designis dels fats
i la lletra no cap dins cap paper
car l’escletxa de llum ha enfosquit
i els teus ulls no són verds-verds com sempre
han esdevingut prest el més fosc dels morats
i m’estire els cabells amb blasfema estridència
ja la mar endolada no escolta el vostre cant?
què val la poesia si també ens ha traït.

3. I el silenci

Nicoletta Tomas

Ensems la timba i jo vàrem ser un
i fremien les roques de paor
i endrapava atuïda la migrança
poques roses em cull aquest instant
i dorm la mar potent remors ferotges.
Escolta doncs com creix
la veu de la gropada que espetega
que avui o demà o ahir
o sempre o mai
o ahir
paraules de tempesta t’obsedeixen
si veus empal·lidir el cingle immòbil.
Ensems la timba i jo
i els mots i la basarda
i el silenci i la lluna
i el silenci i l’angoixa
i el silenci.

2. Variacions

Vladimir Kush

Quan tocarà la viola una música nova
i un càntic com la pluja per negres cabells
rajarà per l’encís dels meus ulls
com la fada d’argent
sabràs que t’estime.
Quan la flor de baladre embriagarà l’alba
i un cos daurat i net i càlid i nuet
cercarà un resplendor de cireres
el meu sol tot el vi
de la copa riurà.
Bella la vida
si veies sobreeixir el vi
si portaves a ofrena
la gran passió de viure
la gran passió d’escriure
amb la barca en la mar.




(bis)
Quan l’acordió toque una música blava
i unes dolces paraules de llavis de mel
ragen fins encisar els meus ulls
com la fada de lluna
sabré que m’estimes.
Quan el llessamí fràgil embriague l’aurora
i una mà amarada de sol del matí
cerque daurar de llum els meus peus
el meu cos el meu calze
d’amor vessarà.
Pobra la vida
si no cerques daurar cap de cos
si tampoc no coneixes
què és la passió de viure
què és la passió d’escriure
amb la barca en la mar.

1. Emmirallada en somnis

..........................

Avui comence un cicle de poemes que vaig escriure ja fa temps i que ara he pensat penjar al blog. Tot i que n'hi ha alguns lluminosos, la majoria són poemes de penombra o de foscor absoluta, i d'altres es mouen a la recerca de la llum.

Rafal Olbinski

I vaig tragar paraules de tristor
i em vaig mirar en l’espill de la vida.
Sempre ets present en el mirall dels somnis
només necessitaves per crear
un bri de nit
el temps inexorable del retorn
els mots que naixen a un nou món de pluja.
He vist la seducció per la saviesa
en els ulls de la vida.

fanal blau diu:

Empasso mots
mentre retorna la pluja.
La vida als ulls.


carme diu:

L'espill dels somnis
sabrà crear un nou temps
que emmiralli savieses.

cèlia diu:

Sempre ets present en el mirall del cosmos
ombres i llums m'acompanyen
sense veure.

Perles VIII

Jacint Verdaguer diu:
L'amic i l'Amat

un jorn se trobaren:
l'Amat que li diu:
-No cal pas que em parles,
fes-ho des d'avui
sols amb les mirades,
que són per lo cor
les millors paraules,
i et daré de grat
allò que em demanes.

Ramon Llull deia:
Encontraren-se l'amic e l'amat, e l'amat dix a l'amic: No cal que.m parles, mas fei-me senyal ab tos ulls, que són paraules a mon cor, per ço que.t do ço que.m demanes.

Glops de temps i de lluna

Carme Rosanas

La lluna
coltell insistent de llum
ha ben tallat el cel
per fer-se un lloc.
Mentre
jo
ací
bec a glops la vesprada
contemplativament.

Una gavina
amb vol cerimoniós
ha creuat la finestra.

(Vull agrair a Carme Rosanas aquest dibuix,
preciosa reinterpretació del meu poema)

reinterpretació d'onatge:

La lluna amb
un tall de marqueteria
s'ha retallat al cel.

I tu et fas
un lloc dintre teu
i respires l'eco interior
sense pressa ni temps.

La gavina com si
portés el vol del record
perfuma el capvespre...



(re)reinterpretació de carme:

He volat amb tu,
amb el poema
i la gavina.

He contemplat amb tu,
cada glop de vesprada,
acolorint paraules
que tu havies dibuixat.

reinterpretació de deomises:

Torna la lluna,
Perfum de balustrada
Plena d'espera.

Reflex d'exhausta
Besada de l'escuma,
Bressol de l'ona.

Una gavina,
Ploma i eteri xicle,
El sobrevola.
Pressent la meva imatge
Davant de la finestra.

Enigma

Desficiós pel teu sentir dispers,
la sang, el foc, conjures el poema.
El teu cos és el mot, la ment, el vers:
on és, però, la imatge de l’emblema?

Narcís Comadira, Enigma

Amor de pensament

Kees van Dongen

Aquests dies de descans passats, remirant per les prestatgeries, he retrobat i rellegit Ausiàs March. La seua complexa poesia ha propiciat discursos variats de diversos estudiosos de la literatura. Una de les visions que més m'ha interessat és la d'Albert G. Hauf, la lectura del qual m'ha menat a un procés de reflexió sobre l'amor.
Si parlàssem d'amor, habitualment convindríem a considerar dues situacions: una, de positiva, quan tenim a la vora la persona estimada i ens correspon, i una altra, de negativa, quan no tenim cap afer amorós amb ningú, o quan estimem sense ser corresposts, o bé si el nostre amor, pels motius que siga, és impossible. Però posats a reflexionar... pot haver-hi una tercera via? Un amor de pensament, ben entés que no estic al·ludint a una fantasia eròtica referida a la persona estimada, imaginació que provocaria un gaudi més aviat físic. Es tractaria de pensar la persona estimada, el fet mateix de pensar-la, sense concrecions detallades. Ausiàs March -o el seu jo poètic- anhelava un amor intel·lectual però no trobava correspondència perquè "la dama" no comprenia aquest tipus d'amor i, en conseqüència, no podia correspondre-li d'aquesta manera, sinó de la manera en què "comunament" s'estimen els amants.

Llir entre cards, tant vos am purament
que m'és dolor com no em poreu amar
sinó d'amor que solen praticar
los amadors amant comunament.

D'ací el seu desengany i la seua desesperació. Es desesperava justament perquè demanava ser correspost en aquests termes, cosa que possiblement li hauria evitat sucumbir a l'amor físic que ell defugia. I patia. Però... i si hom no demanara ni esperara correspondència? El fet d'estimar, en si mateix, produeix gaudi. I si hom estimara amb el pensament i aquesta mena d'amor li reportara plaer? No és això el que expressa Luís de Camões en aquests versos?

Transforma-se o amador na cousa amada,
por virtude do muito imaginar;
não tenho, logo, mais que desejar,
pois em mim tenho a parte desejada.

No cal desitjar res més perquè pensant la persona estimada la tens sempre amb tu. Això diu el poeta portugués. És possible un tipus d'amor així? Potser. Potser depén de casos, de persones, de formes d'encarar la vida, de mentalitats, de situacions, d'edat... Potser, si aquest plantejament i desig d'assolir un amor intel·lectual se l'hagués proposat Ausiàs (si identifiquem el poeta amb el seu jo poètic) no als 30 anys sinó més enllà dels 50 no hauria patit, potser hauria gaudit i tot, no ho sé... Són les meues cabòries reflexives que, avui, s'han endinsat per senderols poc concorreguts, potser.

Roses i llibres

De rosa, podeu agafar la que més us agrade.
I el perfum de les paraules anirem a cercar-lo en algun llibre.

Jonathan Burton

El llibre a què feia referència el meu microrelat (del post anterior) és:
A.Munné-Jordà, Veus de boira des del pont.
Ed. Proa.

Munné

Antoni ..... Jordà havia perdut el seu primer cognom. Passejant vora el riu li havia caigut, i el corrent se l'emportà. Ell, però, tenia la convicció que el rescataria de la desmemòria, i hi tornava cada dia.
Divendres, alleujat, va sentir veus de boira des del pont. Li deien: Munné, Munnéee...

Aquesta és la meua aportació a la proposta d'escriure microcontes

per celebrar Sant Jordi.

Tot, menys oblit...

Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t'agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t'acompanya
en el repòs dels ports ...
O fos la punxa de la rosa encesa
d'un desig abrandat.
Aquell record d'una hora de follia,
d'aguda voluptat.
Si fos l'enyorament d'uns braços tendres
que varen ser-te amics.
O bé la revifalla rancorosa
d'aquells menyspreus antics.
Si jo no fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança ...
Ho fos tot, menys l'oblit.

Rosa Leveroni

Enguany fa 100 anys que va nàixer Rosa Leveroni
i 25 que ens va deixar.