La tardor sempre ha estat el pa dels versos
el meu pa
fins i tot si era estiu, tardorejava
sóc i seré de tardor
però a ciutat em manquen els tamisos,
els ocres, la tristor, els grana i els daurats.
Ha plogut molt, ara fa un sol esplèndid
la mà em fa mal, i els braços,
sens dubte sóc al cap de la tardor i tanmateix
isc al carrer, passege vora el riu i estic contenta
descobresc cada bri, cada pedra, cada trobada...
no em queixe, no, però no sé què dir
he perdut el camí que m'endinsava
en aquell bosc recurrent, endolcit, melangiós
encatifat de groc i de paraules.
Temps era temps vivia de continu en la tardor
avui no tinc tardor al cor
i, alhora, me l'estime, com s'estimen els versos.