Encara queda el poema

Escribiré y escribiré
hasta que la página caiga sobre mí
como la ciudad que se volcase sobre mis ojos
y el poema será una casa
ante nadie.

Leopoldo María Panero

Blanc de lluna (diàlegs espill) XI

Bé que ho sabem,
com fer de pells i gests
l'única deu.
El vers, talment la vida,
s'estén límits enllà.

Vicent Alonso, Albes d'enlloc

S'estén límits enllà
la veu del teu poema.
Només l'amor,
la deu de les paraules,
rega la nit.

Plor de pluja

Plora per mi 
vaig pregar a la pluja.
I ella obeïa.

Blanc de lluna (diàlegs espill) X

Clivells de nits
per on s'escorren somnis
que giravolten.
Són com els mots d'enlloc,
arraps d'heura al silenci.

Vicent Alonso, Albes d'enlloc

Arraps d'heura al silenci
que insistent m'agombola
són els meus somnis.
Quina olor d'herba fresca
sura en la nit!

MARCEL P.

Soc inconstant de mena, tant en la lectura com en l'escriptura. Vaig picant ací i allà. Soc de vermut, no de grans menús, mea culpa. Tanmateix, no és d'això del que volia parlar-vos. Us ho dic perquè no suposeu que havia llegit A la recerca del temps pedut complet, no. Però una part, sí. Afortunadament. Ha passat el temps i encara recorde com em va impressionar el fragment de la magdalena. Mai no havia llegit res de semblant. Aquella lectura va fer caure els murs com si haguessen sonat les set trompetes i em va obrir una inesperada finestra, sense parets, que em va permetre observar la mestria d'escriure. Un despertar. Això és escriure, vaig pensar, i la resta fer pinets.

No m'havia tornat a succeir fins fa dos dies. Al matí, vaig decidir agafar l'autobús urbà per baixar a ciutat. A la parada, damunt del banc que hi ha per seure mentre esperes, algú havia deixat una pila de llibres, sis o set en total. Estaven ben conservats. Vaig pensar en els motius que algú pot tenir per desfer-se'n. No és la primera vegada que deixen llibres per la zona, diccionaris i tot, com si a les contrades de platja no calgués llegir. En aquell moment no hi havia ningú a la parada. Mentre esperava, vaig mirar de quins llibres es tractava i me'n vaig quedar dos. Un, de Luis Goytisolo, que encara no he començat; l'altre, de Marcel Proust, Sobre la lectura. A la vesprada vaig llegir-lo i, en arribar a la pàgina 22, em va prendre de nou, fins fer-me seua, aquella sensació indescriptible, de goig, de meravella, d'admiració, el desig de fer meu, en justa reciprocitat, aquell fragment perquè m'acompanye cada dia, un fragment que m'ha capturat per sempre més.

Us el mostre a continuació traduït per mi:

"I només em sent feliç quan pose els peus -ja siga al Passeig de l'Estació, al Port o a la Plaça de l'Església- en un d'aquests hotels de província de corredors inacabables i freds, on el vent que entra del carrer fa que els esforços del calorífer esdevinguen inútils, on el plànol ampliat del districte és, com a molt, l'única decoració de llurs parets, on cada soroll només serveix per posar de manifest el silenci que trenca, on les habitacions conserven una olor de tancat que la ventilació no aconsegueix suprimir, i que les foses nasals aspiren centenars de vegades, i exciten la imaginació, que se sent fascinada, que el pren com a model i intenta recrear-hi tots els pensaments i els records continguts en aquesta olor; on a boqueta de nit, quan hom obre la porta de llur habitació, té la sensació de violar tota la vida que s'hi ha quedat dispersa, d'agafar-la atrevidament de la mà quan, tot just tancada la porta, passem a l'interior, ens aproximem al llit o a la finestra; d'asseure's en una espècia de lliure promiscuïtat amb ella sobre el canapé fabricat pel tapicer de la capital tot imitant el que ell creia que era la moda de París; de tocar pertot la nuesa d'aquella vida amb el propòsit de sentir l'emoció de la familiaritat llur, deixant pertot arreu els seus objectes personals, ensenyorint-se d'aquesta habitació plena a vessar de l'ànima dels seus antics inquilins i que conserva fins i tot en la forma dels capfoguers de la xemeneia i dels dibuixos de les cortines l'empremta del seu son, caminant amb els peus descalços sobre la seua catifa irreconeixible; aleshores, aquella vida secreta, hom té la sensació de tancar-la amb ell quan decideix, tremolant d'emoció, passar el forrellat; d'acompanyar-la fins al llit i jaure finalment amb ella entre els immensos llençols blancs que us amaguen el rostre, mentre que, molt a prop, l'església fa sonar per tota la ciutat les hores de l'insomni dels moribunds i dels enamorats."

La sensibilitat aflorant, enlairant-se, amunt, amunt, fins arribar al clímax. Magnífic.