El viarany indispensable per transitar:
saber cap on volem anar. Que més enllà dels dubtes
s’albiri un bri de blau en l’horitzó llunyà.
Que les fites assenyalin el camí, per no perdre’ns
(el cor, en aquests casos, és la brúixola perfecta).
Que ni allaus ni torrentades ens puguin barrar el pas,
mes, que no en siguin absents totes les pedres;
ens calen per aprendre a superar els obstacles...
Que un sostre de branques jugui a cuit amb el cel
i ens soplugi de xàfecs imprevistos...
Que hi brollin dolls d’aigua fresca per si estem assedegats
(de versos, de música, de sexe...)
Un núvol per apaivagar el sol, si aquest recrema massa,
i una lluna per fanal, si la nit ens fa basarda...
Un barret de palla i un bastó per caminar.
Sabates lleugeres, la bossa a l’esquena i no perdre el pas.
I posats a demanar, esquitxos de colors entre la gespa,
que el sender, tot i els revolts, sigui ben clar;
que els ocells anunciïn cada albada.
Però el més indispensable: saber-te al meu costat,
caminant a prop meu en la distància, donant-nos les mans.
No en direm mai amor, aimada; només amistat...