AGAFATS

Em vaig quedar glaçada en llegir que Tatiana Sisquella ens havia dit adéu. No la coneixia de res però em transmetia confiança, naturalitat i molta  frescor. L'havia llegit al diari  Ara, l'havia sentit a la Tribu i l'havia vist per la televisió amb bona apreciació.

Avui una bona amiga, la Marina, m'ha fet arribar un escrit de la Tatiana  dedicat als amics, i de ben  segur que un d'aquests amics que ella anomena podries ser tu. "L'amic que sempre t'arrenca un somriure amb alguna anècdota mig real mig inventada"," l 'amic amb qui tens converses transcendentals, d'aquelles que només es poden tenir en la penombra"... Llavors ha sigut quan he pensat que jo tenia un altre escrit seu, publicat a la seva columna de L'Ara  del dia 2 de Febrer de 2011.L'havia retallat i guardat perquè m'agradava.

 En record seu el voldria compartir  amb tu:

AGAFATS

"Quan surten al carrer ell sempre li agafa la mà. Ella, per inèrcia, la rep i, sense parlar, decideixen si dits entrellaçats, polzes juganers, hams fets de dits petits que formen cadenes, palmells ferms com pilotes robustes o simplement pells que diuen "Sóc aquí". Agafats per anar fent camí junts. Un camí que comença molt abans quan, en blanc i negre, ell li va acariciar la mà per després prémer-li amb tanta força que volia dir totes les coses. Quan ella fa que sí, ell busca el coratge i el troba i li demana aquella mà petita, suau, verge i desitjada al pare.

Fan camí. Quan arriba el primer nen no el deixen ser al part per agafar-li la mà a la dona i s'ha d'esperar fora, però quan sent un crit, tibant com un fil de coure, entra corrents i li besa les mans que abracen, inexpertes, el fill. S'agafen de la mà i somriuen, més vius que mai, morts de por. I fan camí. Els diumenges, ella amb vestit de flors i ell amb camisa blanca, surten al parc, i entre tots dos, caminen dues criatures petites, revoltoses com dues papallones que han de descobrir el món. "Agafa't fort que encara t'enxamparà un cotxe", i s'agafen fort, però mai prou perquè  no els passi res. I van fent camí. Quan la nena es casa, el pare la porta de bracet, i ella li agafa la mà, cobrint-la amb la seva, feliç i nostàlgica a parts iguals. El noi vol veure món, què hi farem. Quan el pare li dóna la mà, hi deixa uns bitllets, per si necessités res. I fan camí. La primera nit sols a casa, el silenci els cau el damunt i quan estan a punt d'adormir-se, ella busca per sota dels llençols i troba la seva mà freda, contreta, nerviosa. L'hi agafa i s'adormen a mig plorar. Avui surten a passejar. Cadascú amb el seu bastó, emprenyador i necessari. Ella no diu res, però ha après a portar-lo a l'esquerra per poder agafar-li la mà i anar fent camí."    

Tatiana Sisquella

Que per molts anys puguem anar fent camí junts agafats.