Pels marges

Ja avanço que el tema d'aquest article no és gaire original. Fa força anys que els sociòlegs, els urbanistes, els arquitectes, els antropòlegs, els escriptors, els cineastes, els artistes, s'ho passen bé parlant de la perifèria, fins i tot passejant-s'hi -en tours més o menys organitzats-. Jo mateixa he estat testimoni i fins i tot mig culpable d'algun d'aquests esdeveniments acadèmico-culturals.

Ara que la vida i la macroeconomia ens ha dut a nosaltres al límit entre el centre i la perifèria -de moment, només socials-, he tingut el plaer de conèixer com a simple espectadora tres iniciatives que per casualitat o no s'entrellacen en el contingut, el temps i l'espai.

Fa unes setmanes, un amic que feliçment ha reanomenat marge a la perifèria en el meu imaginari, em va fer arribar una convocatòria-iniciativa-idea sorgida a partir d'un documental emès per TV3, a hores d'ara, em sembla, ja prou conegut, el Barraques, la ciutat oblidada. Al mateix portal de TV3 han creat una pàgina web on es pot veure el documental sencer i també llegir articles i opinions que ha suscitat. Entre elles, la iniciativa abans esmentada i que consisteix en proposar a l'Ajuntament de Barcelona, via recollida de firmes i suport d'intel·lectuals, que en els llocs on durant els anys 50 i 60 hi va haver els barris de barraques del Somorrostro, el Carmel i Montjuïc hi quedi una traça informativa que recordi un passat menys idíl·lic i turístic que el que ara ofereixen les platges, els parcs i les vistes panoràmiques sobre la ciutat. A part del valor documental i informatiu de la peça, m'imagino que, per poc que tingueu antecedents familiars emigrants, per poc que pogueu sentir com a propi el patiment d'aquell qui deixa la llar per buscar un futur millor per a ell i per a la família i en arribar-hi hi troba bàsicament misèries, us passarà pel cap el sentiment de compassió, ràpidament convertit en terror, no pas per la pena dels altres, sinó per la constatació de què és només per casualitat que els de les barraques no som nosaltres.

Més lúdicament, m'he passejat també pel patrimoni recent, humil i suburbà de Sants, Nou Barris i Sant Martí. El patrimoni, un d'encara més marginal a la centralitat del país que aquest, s'ha instal·lat amb subterfugis i màscares en la meva nova realitat laboral marginal, i potser algun dia, si tot arriba a bon port i podem fumar-nos el puro de l'excolònia al final, us n'explicaré unes quantes coses més. De moment, torno a la capital i faig propaganda d'una gent que em sembla que fan les coses molt bé, sota el nom d'Arxiu Crític del Model Barcelona (1973-2004), i que són els que, amb l'aixopluc del Museu d'Història de Barcelona -recentment rebatejat com a MUHBA, amb una H aspirada i sospesa-, em van guiar pels blocs antics amb horts al darrera que ara són al carrer principal, per les cases baixes amb una porta i dues finestres com les del poble dels avis però gairebé al costat de casa, i per les fàbriques del barri pudent que s'ha convertit en pudiente.

Finalment vam recórrer, encara més ociosament, tres vores de Montjuïc en una activitat ideada i organitzada per uns companys de facultat que fa il·lusió trobar-se en llocs així. Es tractava de convertir en escenaris artístics tres indrets normalment oblidats en l'imaginari col·lectiu de Barcelona. L'itinerari, el recorregut físic dels espectadors per cadascun d'ells, els integrava en les deambulacions òcio-culturals de la ciutat. A mi em va emocionar especialment la representació a mig carrer de Teatre de carrer de Joan Brossa, a càrrec d'Els Pirates.

Inventari danès

Els referents són:

- Carl Theodor Dreyer (1889-1968), director de cinema. Pel·lícules que he vist: Vampyr (1932) i Dies Irae (1943), ambdues al CCCB, en motiu de l'exposició «Hammershøi i Dreyer» (2006).

- Vilhelm Hammershøi (1864-1916), pintor. Bona part de la seva obra es va poder veure a l'exposició del CCCB «Hammershøi i Dreyer»(2006). Un dels seus quadres ha estat repetidament utilitzat a la coberta de diversos llibres publicats aquí i allà.

- Lars von Trier (1956-), director de cinema. Pel·lícules que he vist: Breaking the Waves (1996), Dancer in the Dark (2000), Dogville (2003), Manderlay (2005).

- Thomas Vinterberg (1969-), director de cinema. Autor de la primera pel·lícula Dogma, Festen (1998), que he vist.

- Søren Kirkegaard (1813-1855). El Sr. Cementiri.

- Francesc Torralba (1967-), filòsof català, que va aprendre danès per fer la tesi doctoral sobre el Sr. Cementiri.

- Hans Christian Andersen (1805-1875), autor infantil.

- Groenlàndia. La Björk hi passa les vacances. La cançó «Where is the line» del disc Medúlla està interpretada per un cor de noies groenlandeses.

- Mary Donaldson (1972-). Casada amb el príncep hereu Federico, inexplicablement ha conservat el seu nom de soltera per a la premsa espanyola, tan avesada a traduir -tal com regeix la convenció, i sempre que sigui possible- els noms dels reis i dels prínceps estrangers.

Viatge a Itàlia - Top Cinc

1. El Campo dei Miracoli (Pisa). És el nom amb què es coneix la plaça del Duomo de Pisa, formada pel Duomo pròpiament dit, el Baptisteri, el Campanile (que va cometre el pecat d'inclinar-se) i el Camposanto. Per la seva bellesa, noblesa, senzillesa i harmonia, riquíssimament i continguda decorat. A les parets de la catedral, el marbre celestialment blanc s'apedaça amb carreus romans, sarcòfags antics i retalls de monuments dels veïns vençuts a la guerra. Ansiosos d'imitar la vella Roma, van bastir un espai net i grandiós, fent de l'església gairebé una fantasia de temple romà, tota plena de fulles d'acant. Al púlpit de Giovanni Pisano, la mare de Déu del naixement descansa de costat vestida i pentinada com si fos una patrícia romana. Tot plegat del segle XI al XIII, i encara n'hi ha que diuen que el Renaixement va treure Europa de les tenebres i la foscor d'una Edat Mitjana que havia enterrat les pedres del gran Imperi...

2. La basílica de la Santa Croce (Florència). L'església dels franciscans, aixecada al segle XIII per Arnolfo di Cambio, l'arquitecte del gòtic florentí, per tal de competir amb Santa Maria Novella, dels dominics. Per l'alta densitat de bellesa i excepcionalitat amagades a les seves capelles, naus, sostres, parets i terres, i sobretot per haver-les pogut descobrir guiats pel senyor Enrico Santini, empleat de banca jubilat i voluntari d'Ars et Fides, que ens va acompanyar durant les hores més boniques a Florència. Els frescos de Giotto a la capella Bardi, els de Taddeo Gaddi a la Baronceli, la capella Pazzi de Brunelleschi -amb cortines a la porta d'entrada i un colom que es va colar en obrir-les-, les tombes de Miquel Àngel, Galileu, Ghiberti, Maquiavel, Rossini... i una croce dipinta de Cimabue conservada a mitges, tal com va quedar després de la inundació terrible del 1966.

3. El baptisteri de San Giovanni (Florència). És el famós baptisteri de les portes de Ghiberti, les del concurs del 1401 que s'utilitza als llibres d'Història per marcar l'inici del Renaixement. És bellíssim tant per dins com per fora. A l'interior, el mosaic romànic que vesteix tota la cúpula, amb la Història de la Salvació, dels Profetes al Judici Final. A fora, les portes, primer, d'Andrea Pisano -les gòtiques-, i després, les dues renaixentistes de Ghiberti. Robant uns quants minuts després de la missa, ens vam quedar sols a dins l'edifici, tensant el coll amb cara de babaus mentre el vigilant de fora devia maleir els turistes que s'aprofitaven de la benevolència i el respecte italians cap als fidels cristians.

4. La basílica de San Miniato al Monte (Florència). Una església petita i allunyada, sobre un petit turó, al lloc on es diu que va morir aquest màrtir dels primers segles del cristianisme. L'edifici és tot romànic, decorat a la maniera toscana amb marbre blanc i verd. Hi vam arribar al vespre, amb totes les portes i camins principals tancats, després d'haver-nos resignat ja a tornar capcots cap al centre, però d'haver passat finalment per un aparcament, un túnel i una porta oberta a la nau lateral de la basílica, on, en la foscor de dues úniques bombetes, es percevia, al fons, a la cripta, una missa cantada en llatí. A la sortida, el monjo benedictí de la botiga va reconèixer el nostre català mentre presumia de ser capaç d'identificar tots els accents de la Península Ibèrica.

5. La basílica de Santa Maria Novella (Florència). És, com dèiem abans, l'església dels dominics. L'estació de tren la van fer al costat i li van posar el mateix nom. Sortint d'una visita lleugerament decepcionant a Sant Llorenç, hi vam descobrir, per primer cop, la bellesa de les esglésies florentines medievals. Hi vam conèixer també l'Enrico, que ens va dur a les patrícies del Renaixement que assisteixen al naixement de Maria, als Felips de la capella Strozzi, i a la croce dipinta de Giotto, la més bonica de totes les que he vist, penjada al vell mig de la nau central.

Preparant la maleta

Aquest vespre, després de mirar un capítol d'Els Bobobobs baixat amb una Mula que, gràcies a Herr Schindler, ja s'hi veu -i havent constatat que els dibuixos animats que ens emocionaven en la infància sempre seran més espectaculars, més divertits i més originals en el record-, mentre m'aixecava per rentar els plats en un intent de cansar-me una mica més abans d'anar a dormir, l'Eduard ha estirat de la lleixa un dels volums verds del MOLU, dedicat a la poesia italiana, traduït i editat per Narcís Comadira. Al ritme dels coberts, els plats i els gots m'ha anat recitant les biografies de Brunelleschi, Alberti, Llorenç el Magnífic, Miquel Àngel, tots ells inesperadament renascuts com a poetes. També m'ha anomenat un parell de dones, amb la demanda de què me'n recordi dels noms per si de cas ens les trobem casualment a Florència.

A part del volum del MOLU, a la maleta -invisible- hi posarem també unes quantes fotocòpies del catàleg de l'exposició sobre el romànic i la Mediterrània que van fer fa un parell d'anys al MNAC, els apunts del cicle de conferències adjunt presos en una llibreta Moleskine que es resisteix a acabar-se, el record d'una adreça d'Internet amb una recreació virtual espectacular de l'evolució del Duomo de Pisa, i un grapat de fotocòpies del Cities in Civilization de Peter Hall que penso caçar al vol un dia d'aquests.

Itinerari per Truman Capote

Quan era petita, a la meu mare li agradava molt una pel·lícula de títol Un cadàver per postres, una de les poques que teníem gravades en català, paròdia de novel·les i films de misteri, amb tot d'actors famosos i un senyor amb la cara pintada de guix i la veu aguda sota l'aparença del qual s'hi descobrien al final, màscares tretes, primer el majordom i finalment la criada. La meu mare em va explicar que aquell actor es deia Truman Capote i que en realitat era escriptor, i que sortia a la pel·lícula mig en broma -aleshores ni ella ni jo coneixíem la paraula cameo- perquè ell mateix escrivia novel·les de misteri.

Vàries vegades, entre pel·lícula i pel·lícula, tot remenant els llibres de casa, vaig traslladar, fullejar i indexar un voum d'aquells del círculo de lectores amb una taca vermella a la portada i el títol A sangre fría.

En arribar a Barcelona, el dia que feia vint anys, un amic em va regalar un volum de butxaca d'Anagrama que es deia Música para camaleones, i que se'n va anar directament a la lleixa, primer de Barcelona, després de Figueres.

En algun moment incert vaig descobrir que aquella pel·lícula tan famosa i més aviat avorrida, Desayuno con diamantes, estava basada en una novel·la del mateix senyor que escrivia llibres de misteri.

Fa uns pocs anys van aparèixer diversos reportatges a la tele evocant la visita de Truman Capote a la Costa Brava, en motiu d'una pel·lícula protagonitzada per Philip Seymour Hoffman que li va acabar donant l'Oscar.

Poc després l'Eduard em va dir que havia vist una pel·lícula, una altra, basada en els assassinats d'A sangre fría i que suggeria que l'autor s'havia enamorat d'un dels dos acusats, un tal Perry.

Les dues pel·lícules s'havien estrenat amb poc temps de diferència i aparentment tractaven el mateix tema, com Volcano i Dante's Peack a finals dels noranta, per entendre'ns.

A finals de la primavera passada, era a Figueres, m'avorria, i vaig agafar "a l'atzar" el volum acolorit de butxaca d'Anagrama, al qual només d'obrir-lo ja se li va desenganxar el llom. Vaig començar pel final, és a dir, pel prefaci on explica com i perquè escriu.

En acabat li vaig anunciar a l'amic que, set anys després, ja m'havia llegit el seu regal. Li vaig explicar eufòricament que m'havia encantat la novel·la curta del mig, Ataúdes tallados a mano, però ell em va dir que recordava principalment el conte de la dona de fer feines.

Aleshores vaig anar a buscar l'exemplar retro del Círculo de Lectores, amb les pàgines més groguenques però cosit com Déu mana, tot pensant, el llibre on en Truman Capote s'enamora d'un dels assassins. Me'l vaig cruspir estirada en una gandula vermella en els vespres d'estiu en què, per evitar que les cuques gegants de Barcelona entressin al pis, tapàvem el desaigüe de la terrassa amb un test invertit.

Fa un munt d'anys al Matarranya...

Les nostres visites al Matarranya van començar, primer d'esperit, fa aproximadament dos anys, quan l'Eduard treballava en els criteris de correcció lingüística d'un llibre sobre tradicions i jocs de la comarca. Les explicacions a la sobretaula van venir seguides d'algunes fotocòpies, visites al campus de Mundet per ensenyar-me la matèria primera, visites d'ell a Tarragona per discutir amb filòlegs il·lustres, a l'IEC, i finalment, quan la cosa estava encarrilada -però no llesta encara-, vam decidir trepitjar el terreny i ens vam encaminar, el dia de Sant Esteve de 2008, cap al dreiländereck dels marges catalans, aragonesos i valencians.

Aquella vegada vam passar per Arenys de Lledó, Vall-de-roures, Queretes i Calaceit. Havia nevat feia poc i els marges de les carreteres serpentejants que duen cap a Horta de Sant Joan ens van rebre blanquinosos. Ens va fer il·lusió veure blanc, vam desplegar el paraigües i vam passar tres dies molt agradables entre boires, humitats i ibers.

Quan vam ser tornats, l'Eduard va descobrir que a Vall-de-roures hi havia una tal Llibreria Serret, que s'anunciava com una fita indispensable per a qualsevol col·leccionista de poesies dialectals com nosaltres. Hi hem de tornar! I, aprofitant que en Christian i la Rosa ens van oferir, molt amablement, el seu temps, el seu cotxe i el seu gps, els vam entabanar per anar a passar al Matarranya el cap de setmana més gèlid de tot el 2009.

Divendres passat al vespre, creuat Calaceit en direcció a Fondespatla, vam parar un moment a Vall-de-roures per comprar alguna cosa que saciés la fam del nostre conductor. Però, quan encara no havíem, pràcticament, aparcat el cotxe, l'Eduard va fer un crit i, tot assenyalant cap a fora va exclamar "la llibreria Serret!". Veient que faltaven pocs minuts per a les 8, i temorosos de que ens baixessin la persiana davant dels nassos, vam saltar a l'interior, mentre en Christian se n'anava a buscar una pastisseria. Quan va haver tornat, ja havíem assenyalat unes quantes vegades el piló de Fa un munt d'anys al Matarranya..., ens havíem fet unes quantes fotografies amb el seu propietari, l'Octavi Serret, l'agitador cultural més intrèpid de tota la comarca -i part de l'estranger-, i havíem estat entusiastament convidats a col·laborar amb el seu bloc, aglutinador d'una quantitat de publicacions i actes culturals que ens va deixar totalment astorats.

* Gràcies Rosa per fer de fotògrafa!

Sola, abandonada i arruinada

Dimarts passat vaig anar a parar a un casalot abandonat a Arenys d'Empordà, amb un jardí menjat per les herbes i una antiga inquilina anomenada Àurea de Sarrà, ballarina pseudo-clàssica, admirada per alguns noucentistes, odiada per alguns vanguardistes, i casada amb un crític d'art dit José Francés.

La cronologia de l'assumpte seria: Àurea de Sarrà neix a Barcelona el 1889. Actua a Madrid el 1920, on recull grans èxits. Després París, algunes ciutats centreeuropees, Buenos Aires, Roma, Egipte i Grècia. "La seva actuació del 22 de maig de 1926 va ser precedida d'una conferència de l'arqueòleg Alexander Philadelpheus, professor a la Universitat i director més tard del Museu de l'Acròpolis (...), i entre dansa i dansa d'Àurea actrius gregues reciten fragments d(...)el poema Níobe de Costis Palamàs, poeta nacional grec, el qual fins i tot va arribar a escriure un poema a Àurea (...)". Tornada a Catalunya el 1927, fa alguns amics importants -Bosch (i) Gimpera, Carles Rahola, Ignasi Iglésias, Joan Estelrich-. Aspira a triomfar a Barcelona, però els amics del Manifest Groc comencen a posar el crit al cel, advertint perspicaçment als aspirants a noucentistes que la Fundació Bernat Metge els ha servit de ben poc "si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques". Aleshores Àurea demana al seu amic de Girona que li prepari unes notes boniques per a la bonica premsa de l'època -la Publicitat i la Nau-, tot i que sembla que els que li espanten són uns altres, "perquè hi ha aquella gent un xic del cantó d'en Sagarra (el corb que persegueix les colomes)". Uns anys després, el 1932, en Sagarra s'inventa una dansarina anomenada Níobe Cases, llibertina i mig despullada, amiga d'un professor d'arqueologia, d'un membre de la Bernat Metge, i d'aneu a saber qui més. La prova del delicte es troba al Vida privada, pàgina 221, llegir a partir del quart paràgraf: "Aquestes explicacions..."-, el desobriment del qual malauradament no ens podem atribuir ja que ja fou resseguit per un tal Jordi Lladó i Vilaseca a la seva tesi doctoral (Ramon Vinyes i el teatre, 1904-1939, Universitat Autònoma de Barcelona, 2002, p. 417).

* Cites extretes de VILALLONGA, Mariàngela. "Àurea de Sarrà, la dansarina apassionada i de vida apassionant". Revista de Girona, núm. 180, 1997.