La meva filla Eva, la mitjana, és l'artista de la família, li agrada molt escriure i ho fa força bé. Ara recull en un blog els escrits i poemes que han merescut algun guardó i com que penso que us pot agradar ho compateixo amb vosaltres per si la voleu visitar, ella estarà contenta. Aquest és el seu lema:
I aquest és un conte, l'ultim que li han premiat, que trobo molt graciós i que espero que us agradi:
CITA PRÈVIA:-)
Guanyador V concurs textos Indòmit Teatre 2021
La
Lita fa la cua a les portes del cel. Du una bufanda que li volta el coll i
arriba fins als peus. La fila no avança i té moltes ànimes encara davant, però
pensa que tota espera és poca a l’hora d’entrar al paradís. A més aquí, ara que
hi pensa, el temps no existeix, així que se sent definitivament
deslliurada dels principis mundanals. Ja
li toca.
—Nom?
—Lita Manobens Estapé.
—Macarro, Machado,
Machuca... No em surt.
—Miri bé. Manuela
Manobens
—Mancheño, Martín... No
està a la llista. Haurà de tornar.
—Tornar on?
—A la vida. No és la
seva hora. Següent, si us plau.
—Un moment. Qui ho
decideix si és la meva hora o no?
—El de dalt, senyora.
Següent?
—O sigui que m’he
cascat tot el rotllo del túnel, la llum a tota castanya i la vida en
diapositives perquè ara em digui que he de tornar?
—Correcte. I ara si em
deixa...
— Però que no ha vist
que m’acabo de morir al Passeig Colom? Revisi-ho bé, vol?
—Veiam el parte
d’accidents.... Manuela Manobens, conserge d’escola... Aquí diu que s’ha
enganxat la bufanda amb un patinet que passava a tot gas per la vorera.
—Exacte, com la Isadora
Duncan.
—Però que no s’ha mort,
només s’ha desmaiat. O sigui que si no l’importa...
—Sí
que m’importa. Vull parlar amb el de dalt. Que m‘expliqui amb quin criteri
decideix qui puja i qui baixa.
—No
rep visites.
—Escolti,
que si jo he anat a missa cada diumenge és perquè vostès m’han promès la vida
eterna al paradís.
—I la
tindrà. Ara el que ha de fer és viure. Vostè ha de viure.
—Ja
n’he tingut prou de vida, ja se la poden confitar la que em quedi.
—Miri,
si no és la seva hora és perquè encara hi ha coses que ha de fer. Planti un
arbre, escrigui, vagi a veure postes de
sol. El que donaria jo per tornar a pescar.
— Li
dic que ja ho he fet tot a la vida: he tingut un fill que és un tros d’ànec: ni
estudiar ni treballar; he plantat tomaqueres, pebroteres, faves, alls
tendres... ho he plantat tot menys el que hauria d’haver plantat: el meu marit.
I fins i tot, mentre feia la cua, he escrit el meu propi epitafi: “aquí em
planto”.
—Sap que
rebutjar el regal de la vida és un pecat?
—Pecat
és el destí que m’ha tocat, ja li pot dir al de dalt.
—No
culpi el destí. L’home és l’únic responsable de la seva fatalitat.
—Vostè
ho ha dit: l’home! Aquest és el mal de la humanitat: l’home. Que ja es veu que
al de dalt li quedava poca argila, i seca, quan el va crear. Vaja quin mal
invent, l’home!
—Senyora,
que tinc feina...
—A mi
l’home no ha fet més que amargar-me la vida: el repressor de mon pare, els
padres a escola, el malparit del meu marit que només es dedica a
planxar el sofà, el de casa i el de casa la veïna; i aquell jefe de mans
llefiscoses que em va acomiadar per... bé, és igual; Ah, i el desgraciat del
jutge, que em vindrà a desnonar demà passat.
—En
altres circumstàncies podria fer la viu-viu però amb tanta pandèmia miri quina
cua... això no s’ha vist des de la guerra civil. Estem col·lapsats.
—Col·lapsats...
de conserge d’escola el voldria veure, allò sí que era complicat: Nens que
s’escapen cap a fora, pares que es colen cap a dins... Jo sí que m’he guanyat
el cel!
A la
cua hi ha enrenou.
—Ordre
a la cua, si us plau! Una mica de paciència!
Però
no li fan cap cas.
—Déu
meu, estic estressat!
—Al
final tenia raó la meva veïna Carmeta quan es va passar al budisme, que al
nirvana estigui.
—La Carmeta
Segura és a l’infern, senyora.
Malgrat que el temps al cel no existeix, l’home
és home —tal com la dona és dona— fins al més enllà, i les ànimes a la cua
s’impacienten, s’atabalen i discuteixen. Quan volen recuperar la fila es
barallen per l’ordre i sorgeixen mil teories sobre qui anava primer. La cosa va
in crescendo i molts s’acaben esbatussant. Quan Sant Pere vol posar ordre el
comencen a escridassar. Ni amb les dots més divines aconsegueix el Sant calmar
aquell caos. De tan desesperat l’aura li fa pampallugues, i veient-se incapaç
d’obrar la seva missió divina, acaba en un racó sanglotant. Llavors la Lita
pren el comandament de la porta celestial i en un pim-pam organitza la cua amb
una eficiència espaterrant. Vostè cap aquí, vostè cap allà i qui remugui cap al
final. I tothom a callar. Quan ja els té tots a la glòria col·locats, li canvia
al Sant les claus del firmament per un lloc privilegiat a l’edèn. I el Sant diu
amén, i tan content. Després Santa Lita tanca la reixa i hi penja un cartell:
NOMÉS CITA PRÈVIA
RECLAMACIONS AL DE DALT
Eva Moreno Bosch
:-)