L’ESTIL COSMATESC

Mosaic de l'església de Santa Prassede

Fa molt temps que tenia desat al calaix dels “pendents”, escriure quatre paraules sobre l’estil “cosmatesc”.

Anem a pams, aquest “estil” és una manera de decorar amb marbre els terres de les esglésies, principalment durant els segles XII i XIII. El nom procedeix de la família Cosmati, artesans del marbre i que s’hi van dedicar combinant els diferents colors i creant magnífiques formes geomètriques utilitzant la tècnica “opus sectile” de la tradició romana clàssica. És una decoració típicament medieval i que es circumscriu bàsicament a la ciutat de Roma, d’on era originària la família, i els seus voltants. Malgrat això, altres artesans es van basar en aquesta tècnica per realitzar les seves obres i per tant, en podem trobar en llocs força llunyans com l’altar major de l’Abadia de Westminster de Londres.

Mosaics de Santa Maria in Cosmedin, Santa Maria Maggiore, Santa Prassede i Santa Maria in Trastevere

El marbre utilitzat per a aquestes decoracions procedia majoritàriament dels antics temples romans. El Papa tenia el dret d’atorgar concessions per a l’explotació dels edificis antics de Roma, i naturalment les pedreres de marbre també eren propietat del Papa, que com es pot veure, no era tan sols el representant terrenal de l’Església Cristiana, sinó que era el cap de l’estat romà, tant políticament com administrativament. Per tant, les famílies d’artesans, com els Cosmati es dedicaven primer a la recuperació i reelaboració dels marbres antics i posteriorment al disseny i construcció de grans mosaics per a les esglésies.

mosaics de Santa Maria in Cosmedin i Santa Prassede (dalt)
San Giovanni Laterano i Capella Sixtina (Abaix)

Tot sembla indicar que per crear aquest tipus de paviment, el artesans de la família Cosmati del segle XII s’havien inspirat en obres realitzades per treballadors bizantins de Constantinopla i molt probablement també per l’estil geomètric islàmic, ja que l’art àrab es basava en la prohibició de representar figures i per aquest motiu, en les mesquites es poden veure moltes composicions geomètriques fetes amb marbres de diferents colors.

En el darrer viatge que vam fer a Roma, vam quedar captivats pels mosaics de diferents esglésies decorades amb aquest estil. Els paviments de moltes estan realitzats amb la tècnica cosmatesca, la qual cosa incrementa molt la qualitat artística d’aquests edificis. Malgrat tot, molta gent no hi para massa atenció, ja que les guies turístiques prefereixen prioritzar l’obra d’artistes com Michelangelo o Bernini per sobre de les incrustacions de marbre del terra.

LA CIUTAT DE SAGNIER

Tot i que fa molts dies que vaig anar a veure l’exposició “La ciutat de Sagnier” al CaixaForum de Barcelona, no havia tingut ocasió de comentar-la, però com que aquesta mostra encara hi serà fins el proper 8 de gener, penso que és una bona proposta per a aquests dies de festa o vacances, si algú té la sort de fer-ne.

Enric Sagnier i Villavecchia (Barcelona 1858-1931) va ser l’arquitecte amb major nombre de construccions a Barcelona, hi ha documentats uns 300 edificis. La família de Sagnier pertanyia a la burgesia de la ciutat i per tant ell es va relacionar molt bé amb les classes dirigents  barcelonines de les quals va rebre molts encàrrecs.

La seva arquitectura es va desenvolupar en una època de profunds canvis urbanístics a la ciutat de Barcelona i va participar en molts dels projectes que es van dur a terme.

Al contrari d’altres arquitectes modernistes, Sagnier no té un estil propi. Les seves construccions són variadíssimes i van des dels edificis religiosos a les fàbriques, als habitatges, hotels o edificis oficials, per tant va adaptar l’arquitectura a la tipologia de la construcció.

L'edifici de La Caixa, el Palau de Justícia, La Duana de Barcelona i la farmàcia Genové (fotos de la Viquipedia)

Algunes de les construccions més conegudes de Sagnier  a la ciutat de Barcelona són:

·         El Palau de Justícia (1887-1911) al passeig de Lluís Companys

·      Les cases Pascual i Pons (1890-1891) a la cantonada del passeig de Gràcia amb la Ronda de Sant Pere.

·         La duana de Barcelona (1896-1902) al passeig de Josep Carner 29

·         L’església de Pompeia (1888-1910) a la Diagonal 450

·         La casa Rupert Garriga (1900-1905) a la cantonada del passeig de Gràcia i Diagonal

·         La casa Camil Mulleres (1905) a la Gran Via 654

·         La farmàcia Genové (1911) al número 77 de les Rambles

·         La Caixa de Pensions (“La Caixa”) (1917) a la Via Laietana 56

·         La Basílica de Sant Josep Oriol (1915-1926) al carrer Diputació 141

·         El temple del Sagrat Cor al Tibidabo (iniciat el 1902 i acabat el 1961 pel seu fill Josep Ma)

La major part de la seva obra arquitectònica es concentra a l’eixample barceloní on hi podem trobar dotzenes d’edificis d’habitatges. Però Sagnier també va projectar moltes edificacions fora de la ciutat de Barcelona. En podem trobar a Sitges, Montcada i Reixac, Igualada, Castelldefels, Monistrol, Sabadell, Sant Pere de Ribes, Vic, Sant Sebastià, València, Sevilla i fins i tot a Perth (Austràlia).

la casa Camil Mullerers, la casa Rupert Garriga, les cases Pons i Pascual i un detall d'aquesta mateixa edificació

L’èxit de Sagnier com a constructor es basava en el seu gran coneixement de l’ofici, la seva capacitat de treball i el rigor pressupostari (cosa poc freqüent en altres arquitectes). Malgrat tot, després de la seva mort, va caure en un oblit injust i avui dia és poc conegut fins i tot a la ciutat de Barcelona.

L’exposició que es presenta al CaixaForum intenta rescatar l’obra i la memòria d’aquest gran arquitecte del modernisme.

Si voleu més informació sobre la seva vida i les seves construccions podeu consultar:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Sagnier_i_Villavecchia#Etapa_modernista

SEVILLA

La Torre del Oro

Fa unes setmanes vam tenir ocasió de passar uns quants dies a la capital andalusa. Sevilla, que feia gairebé vint anys que no visitàvem (des de l’Expo), ens va semblar una ciutat viva, plena d'olors i colors i força més moderna i menys folklòrica del que habitualment surt reflectida en els mitjans.

D’entrada, dir que els tres eixos que atrauen més turisme (Setmana Santa, toros i flamenc) no els vam “tastar” per la senzilla raó que no ens interessen, a banda que la Setmana Santa, ens ha agafat totalment fora de temporada. Per contra, no vam trobar poder assistir a cap de les representacions de “Le nozze di Figaro” que aquells dies es representava al Teatre de la Maestranza, perquè, tal i com ja sabíem, feia setmanes que les localitats estaven exhaurides.

El nostre interès se centrava en algunes de les “joies” de la ciutat, com poden ser la catedral o Los Reales Alcázares (ambdues obres declarades patrimoni de la humanitat per l’Unesco), i per descomptat en la història més antiga de la ciutat representada tant en el Museu Arqueològic com en les restes romanes d’Itàlica, a la veïna localitat de Santiponce. Per cert, cal destacar l’esplèndid estat de conservació de molts mosaics romans tant en el museus com a l’aire lliure a Itàlica.

De cap manera vam renunciar als passejos per barris com Triana o Santa Cruz, l’antic barri jueu, que és una autèntica delícia en tots els sentits, o visitar palaus com la Casa de Pilatos o el de la Marquesa de Lebrija que contenen moltes restes de procedència romana o àrab, que en el seu dia van poder ser preservades de la seva desaparició, gràcies a uns quants aristòcrates, amants de l’art i la història que es van avançar als depredadors habituals d’obres d’art antic.

Tampoc ens vam poder resistir, en l’aspecte gastronòmic, al “tapeo” que es viu en qualsevol racó de la ciutat a qualsevol hora del dia i, afegiria, de la nit, però no varem caure en la “temptació” de passejar en carro de cavall pel barri antic.

(Dalt) Mosaic d'Itàlica  /  Estàtua de Venus al Museu Arqueològic  /  Una racó del barri de Santa Cruz
(Baix) Pati de la Casa de Pilatos  /  Façana del Palau de la Marquesa de Lebrija  /  Mosaic al barri de Triana

Pel que fa al que queda dempeus de l’Expo-92, nosaltres no vam veure-ho de prop, però pels comentaris dels mateixos sevillans, queda poca cosa i mal aprofitada. S’han conservat alguns dels pavellons que es van construir, on si han traslladat alguns organismes oficials, museus o un auditori, també un parc temàtic d’escàs èxit, i em sembla que en concurs de creditors, i un parc tecnològic que no acaba d’arrencar totalment.

Una de les obres més controvertides que s’han fet en els darrers anys (es va inaugurar el mes de març d’enguany), ha estat la remodelació de la Plaza de la Encarnación, amb la construcció d’una faraònica estructura (150x70 metres) que ocupa la totalitat de la plaça i que amb el nom de “Metropol Parasol” (en l’argot sevillà: las setas) va dissenyar  l’arquitecte alemany Jürgen Mayer. Aquest projecte alberga entre d’altres, un aparcament, el nou Mercado de la Encarnación, el Antiquarium de Sevilla (amb les restes romanes trobades durant les obres), una gran plaça apta per a espectacles i un magnífic mirador-passeig que et permet fer un llarg recorregut per sobre de tota l’estructura i veure tota ciutat des d’una alçada de 26 metres.

La Giralda  /  Interior de la catedral  /  Dues imatges de Los Reales Alcázares

Un dels trets més característics de la ciutat és el gran nombre d’esglésies, capelles, ermites i convents de tots els estils i èpoques. Des del gòtic-mudèjar fins el barroc més recarregat. Evidentment, per sobre de  totes, destaca la monumental catedral (1401), construïda en l’espai ocupat per l’antiga mesquita major de la ciutat, i que és el temple gòtic més gran del món i el recinte catòlic més extens després de Sant Pere al Vaticà i Saint Paul a Londres. Però encara conserva algun dels elements de l’arquitectura àrab original, com són el Patio de los Naranjos i la Giralda, reconvertida en campanar de la catedral.

Sevilla, a més, és una ciutat que serveix de decorat a moltes òperes, Don Giovanni, Il Barbiere di Siviglia, Le Nozze di Figaro, Fidelio, Carmen, La Favorita o La Forza del Destino entre moltes, tenen com rerefons aquesta ciutat. Nosaltres vam buscar i, teòricament trobar alguns d’aquests escenaris, com la fàbrica de tabacs on treballava Carmen (avui universitat de Sevilla), “les remparts de Séville” (muralles), també de l’òpera Carmen, o el balcó on se suposa que Rossina canta “una voce poco fa” a Il barbiere.

(Dalt) El projecte Metropol-Parasol a la Plaza de la Encarnación  /  Plaza de España
(Baix) Escenaris d'òpera: l'antiga fàbrica de tabacs (avui Universitat de Sevilla),  "Les remparts de Seville" i el suposat balcó de Rossina. 

Entre les coses que ens han cridat l’atenció cal destacar els tendalls que cobreixen molts carrers cèntrics per tal de protegir els vianants del sol estiuenc. Cal dir que tot i que la temperatura de finals de setembre era en graus més elevada que la de Barcelona, la sensació de calor era inferior i això es notava en la suor, molt inferior que a casa nostra. Més coses, la gran quantitat de plaques fetes amb mosaics que guarneixen les parets de qualsevol racó de la ciutat, sobretot (i de forma gairebé malaltissa) al barri de Triana on hi havia moltes façanes amb un mosaic recordant un torero, un poeta, una Mare de Déu o qualsevol personatge públic que tingués relació amb aquella casa o carrer. I és que la indústria del mosaic no ha entrat en crisi a Sevilla, ja que no hi ha casa, comerç, hotel o restaurant, que no tingui un o molts racons decorats amb rajoles de mil formes i colors.

(Dalt) La religió serveix fins i tot per anunciar tapes  /  Tendalls al carrer de Sierpes  /  Papereres ben "senyalitzades"  /  Un dels molts mosaics del barri de Triana .
(Baix)  El souvenir tòpic  /   "esgotat" per la feina  /  Avís curiós 

També ens va cridar l’atenció el monument de bronze de mida natural dedicat a l’actual Duquesa d’Alba, les papereres amb un cartell indicant que “allò” és una paperera, o els cartells que hi ha a molts llocs, com un que vam trobar a la molt popular  bodega-tasca  “El Rinconcillo” que deia: “Prohibido terminantemente el cante”. Per cert, seguint una tradició medieval (aquest establiment està obert des de l’any 1670), per anar als serveis, les dones han de demanar la clau, naturalment, els homes no. Increïble però cert. Tot això i molt més són contradiccions que es poden trobar en una encantadora i atractiva ciutat com Sevilla, que viu a cavall de la modernitat i l’anacronisme. 

VISITA AL MERCAT DE SANTA CATERINA

Dissabte passat uns quants gastroblocaires varem tenir ocasió de visitar el mercat de Santa Caterina. Això, dit així, és una cosa ben normal, però és que gràcies a l’Òscar, que va fer d’enllaç, varem poder visitar el mercat per dins, conèixer de primera mà el seu funcionament i gaudir de la companyia de la Nuria Costa, directora de comunicacions de Mercats de Barcelona, l’Elisenda (el twitter personificat), la Marta Mitjanes, directora del mercat i l'Angel Juny, el president dels comerciants del Mercat de Santa Caterina, que ens van donar tota mena d’explicacions.

La Núria Costa va aportar una sèrie de dades que van fer que es reafirmés encara més la idea que tots teníem que Barcelona és una ciutat on la cultura del mercat és ben viva: a Barcelona hi ha 39 mercats, distribuïts pels diferents barris, dels quals si no em falla la memòria, 19 estan totalment rehabilitats i 8 o 9 estan en fase de remodelació. Per descomptat, mentre duren les obres, s’instal·len unes carpes perquè els mercats puguin continuar funcionant.

El mercat de Santa Caterina, construït sobre un antic convent gòtic, estava molt malmès i va ser objecte d’una remodelació espectacular a càrrec dels arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue. La coberta multicolor és un clar senyal d’identitat del mercat després d’aquesta remodelació, que va durar aproximadament 6 anys, per una banda per les obres en sí mateixes i per altra banda, per la feina de catalogar i preservar les descobertes arqueològiques que van sorgir durant les obres. Actualment, podem veure una mostra d’aquestes restes, amb un resum de la història del mercat.

L’Àngel Juny va fer un repàs per la història del mercat de Santa Caterina i ens va explicar que va ser el primer mercat cobert de Barcelona. Passejant pel l’exterior del mercat, ens va mostrar unes piques de bacallaner que es van conservar després de la remodelació i que es van situar a la façana, a mode de decoració. També ens va comentar que va ser el mercat pioner en el repartiment a domicili.

Una altra cosa molt interessant va ser poder veure el sistema de recollida pneumàtica d’escombraries, no només del mercat, sinó del barri, amb el consegüent procés de reciclatge.

Estic segura que a partir d’ara, quan anem al mercat, al de Santa Caterina o al del barri de cadascú, valorarem encara més el seu funcionament i l’oportunitat de poder gaudir dels productes i del tracte proper dels venedors.

I per acabar la visita, l’Anna Maria Garcia ens va obsequiar amb un tast d’olis de la seva botiga Olisoliva i l’Àngel Juny amb una degustació de fruites fresques  i sucs de fruita natural de la seva parada. Olisoliva és una botiga que si teniu ocasió no deixeu de visitar, hi trobareu una gran varietat d’olis, vinagres i sals, i el que és més important, us aconsellaran sobre el que estigueu buscant. I a l’Àngel Juny, li hem d’agrair que a la seva parada hi hagi productes de la nostra terra, com per exemple pomes de Girona o peres de Lleida, cosa que, encara que sembli increïble, no es troba a tot arreu. No cal dir que el tast i la degustació van ser un bon punt final de la trobada. Moltes gràcies a tothom que la va fer possible!.

CARRER DE PETRITXOL

Avui vull parlar d’un dels carrers més tradicionals de la Barcelona antiga, el carrer de Petritxol. Un carrer estret que va del carrer de la Portaferrissa fins a la plaça del Pi. Però d’on venen aquests noms?. Hem consultat la web de l’Ajuntament de Barcelona on hi ha un apartat en què s’explica l’origen dels noms dels carrers i places de la ciutat, i aquest és el resultat.

El nom del carrer de la Portaferrissa ve de la porta fortament clavetejada situada en el portal que es va construir quan es va alçar la muralla de la Rambla (1260). L’any 1374, ja es menciona un alberg prop de la “porta ferrissa”, per tant, el nom data com a mínim del segle XIV.

La plaça del Pi té aquest nom perquè segons una antiga llegenda hi havia un bosc de pins on es venerava una imatge de la Verge Maria posada en un altar. També hi ha testimonis documentals que diuen que l’any 958 ja hi havia una capella al mateix lloc, ombrejada per un corpulent pi.

Segons l’inventari d’elements del paisatge urbà, el carrer de Petritxol té una llargada de 129 metres amb una amplada mitjana de 3,16. Originàriament el carrer no tenia sortida i estava envoltat d'horts. El carrer fou obert l'any 1465, travessant les finques propietat del senyor Petritxol, per comunicar-lo amb el carrer de la Portaferrisa, per tal d'anar més fàcilment a l'església del Pi. Moltes de les seves cases foren construïdes durant els segles XVII-XVIII, malgrat que la majoria de les construccions que podem veure avui són del segle XIX. En una de les cases d'aquest carrer hi havia hagut una gran cara de pedra, que indicava l'existència d'un bordell, senyal necessari en una època en què l'analfabetisme era molt corrent. El carrer té el record ciutadà i literari entranyable de la figura del popular dramaturg del segle XIX Àngel Guimerà (1847-1924) que hi va viure. I més darrerament, en un habitatge d'aquest carrer, hi hagué l'estudi d'assaig de la soprano Montserrat Caballé; una placa n'és testimoni.

Aquest carrer és un dels racons més acollidors de la part vella de Barcelona. Està ple de comerços antics i tradicionals com la llibreria Quera, situada en el número 2, especialitzada en llibres i guies d’excursionisme i viatges, que va ser oberta l’any 1916 per l’aventurer Josep Quera. Al número 5 hi trobem la Sala Parés, la més antiga de Barcelona. Inaugurada l’any 1840 per Joan Baptista Parés com a botiga per articles de belles arts, l’any 1877 ja es va convertir en galeria d’art i en les seves sales hi han exposat grans noms de la pintura com Urgell, Rossinyol, Cases, Mir, Nonell, Hugué o Dalí. També va ser sala de subhastes i subministradors d’obres d’art per a grans museus. Al número 8 hi ha la Galeria Trama una de les més prestigioses de l’actualitat.  I qui no ha anat mai a berenar a la Granja La Pallaresa?. Aquest local, situat al número 11 del carrer, tal i com el coneixem avui, va ser inaugurat per Magí Cases l’any 1947. Abans, durant molts anys havia estat una lleteria. Avui és lloc obligat per a fer una aturada i prendre un suís o una xocolata desfeta amb melindros. Al mateix carrer podem trobar la Granja Dulcinea al número 2 i la Petritxol (antiga Xocoa) al costat mateix de La Pallaresa.

Hi ha molts més comerços, botigues de regal, de roba o joieries, però també una altra cosa molt interessant, un grapat de mosaics a les parets que n’expliquen la història i que son els que il·lustren aquesta entrada. A més, l’any 1959 es van eliminar les voreres i es va convertir en el primer carrer de la ciutat de Barcelona només per a vianants.


En resum, un carrer que convida a passejar i badar.

LA CIUTAT ETERNA (i 3)

el barri del Trastevere

Per acabar aquesta sèrie d’entrades sobre Roma, avui parlarem una mica d’altres aspectes de la ciutat.

En primer lloc volem destacar les meravelloses fontane que hi ha escampades per tota la ciutat. Algú ha qualificat les fonts de Roma com les més belles del món, i per descomptat no seré jo qui ho desmenteixi. N’hi ha d’espectaculars, de polèmiques i de petites i poc conegudes, però la majoria d’elles són autèntiques obres d’art. Entre les més espectaculars i també les més turístiques, podem destacar la de Trevi de  Nicola Salvi (1762) o la meravellosa fontana di fiumi projectada pel gran Bernini a la piazza Navona. Entre les polèmiques hi ha la de Moises, amb una figura del profeta que pretén emular la de Michelangelo, però amb un resultat molt poc afortunat. Una altra font que va crear polèmica quan es va inaugurar l’any 1901, va ser la fontane delle Naiadi a la Piazza de la Repubblica. La polèmica la van crear les figures nues de les quatre precioses nimfes de bronze que donen nom a la font. Per a mi, una de les fonts més belles de la ciutat. Una altra de les que més m’agraden és la fontana delle tartarughe, una petita font amagada en una acollidora placeta prop de Campo de Fiori que, com que no surt a moltes guies, no té massa visitants.

detalls de la fontana delle tartarughe, de la fontana delle Naiadi i de l'obelisc de Ramsès II a la Piazza del Popolo

Un altre dels atractius per als amants de la història i l’art són els obeliscos egipcis que hi ha a la ciutat. Ara bé, cal distingir entre els egipcis autèntics i les còpies romanes o medievals. Els millors són sens dubte el que hi ha davant l’església de San Giovanni Laterano de l’època de Tutmosis III (s.XV a.C.) i de 45 metres d’alçada, i el de la Piazza del Popolo de més de 35 metres d’alçada i que pertany a l’època de Seti I i Ramsès II (s.XIV a.C.). Altres obeliscos egipcis són el de la Piazza de Montecitorio (s.VI a.C.), el de la Piazza della Rotonda (també de l’època de Ramsès II) i el de la Piazza de Santa Maria Sopra Minerva (s.VI a.C.), que Bernini va col·locar sobre un elefant. El del Vaticà també és egipci però no té ni un sol gravat, per tant la seva qualitat artística és molt baixa. Entre els obeliscos no egipcis (còpies romanes), trobem els de la Piazza Navona, Quirinale o Santa Maria Maggiore.

Detall de la capella Sixtina i un tram del "passetto"

Cal destacar també els museus de Roma. Nosaltres vam estar al Vaticà, amb una impressionant col·lecció egípcia i babilònica, malgrat que moltes peces estan molt mal identificades. Les col·leccions de mosaics, escultures i pintures són inabastables per a una visita de poques hores. El que sí que és una autèntica meravella i sempre hi tornem, és l’increïble espectacle d’observar la Capella Sixtina, una de les obres mestres de la història de l’art de tots els temps. Una de les curiositats de l’Estat Vaticà, és l’anomenat “il passetto”, un corredor que hi ha entre el Palau Vaticà i el Castel Sant’Angelo, paral·lel a la Via dei Corridori, el qual més d’un Papa va haver de travessar a correcuita per protegir-se de les ires dels súbdits.

Altres museus que vam visitar van ser els Capitolins amb peces tan famoses com la “llopa capitolina” que va alimentar els bessons Ròmul i Remus, segons la llegenda.

el museu de la Civilità a l'EUR, el Campo de Fiori i un dels "missatges" dels comerciants romans

Cal mencionar altres punts de la ciutat com la “decadent” Via Veneto, malgrat el seu glamour durant els anys 60 i 70 del segle passat, la Via dei Condotti, amb les seves botigues de luxe, el molt interessant Campo de Fiori amb el seu mercat diari o el barri de l’EUR amb la seva característica arquitectura “feixista”. Tal i com ja vam comentar en el nostre primer post sobre Roma, aquesta plaça és l’única de tot Roma que no té cap església, una autèntica raresa. I per acabar, si voleu tastar dos dels millors cafès del món, no dubteu en anar a La Tazza d’Oro, al costat de la Piazza della Rotonda, o al Caffé San Eustache, a la plaça del mateix nom. Per cert, en aquest darrer local, t’avisen mitjançant cartells que el cafè el serveixen  ja ensucrat, per tant si no vols sucre els has d’avisar abans que te’l serveixin.

Una altra cosa molt característica dels romans és penjar missatges amb força gràcia en els aparadors. Un parell d’exemples, una botiga situada prop de la “Fontana de Trevi” amb un cartell informant els milers de turistes que hi passen a diari: “per tutelare la nostra salute, NON DIAMO INFORMAZIONE”. Un altre, escrit a la pissarra d’un restaurant de l’acollidor barri del Trastevere deia: “We are against war and tourist menu”, escrit en anglès per tal que tothom ho entengui.

En resum, Roma és tot això i mil coses més que ens deixem al tinter i que ens podria dur moltes hores de xerrameca.

LA CIUTAT ETERNA (2)

La Pietà de Michelangelo a San Pietro 

En el primer post sobre Roma vam parlar una mica de la Roma “romana” que durant diversos segles va ser capital del món antic. Avui ho farem una mica de la Roma “cristiana”, que malgrat el que pugui semblar, va fer que la ciutat seguís sent una de les més importants durant l’edat mitjana, ja que els “papes”, lluny de cenyir-se al paper religiós i espiritual que representaven, es van convertir en autèntics sobirans, potser no d’un vast imperi, però si d’un influent i ric estat  que va promoure guerres o va protegir les arts segons les conveniències de cada moment.

A Roma no hi ha un sol carrer o plaça que no tingui al menys una església. Perdó, si que n’hi ha una, Campo di Fiore, però d’això en parlarem en la propera i darrera entrega sobre Roma. Diuen que a la ciutat d’Istambul hi ha més de 300 mesquites, però aquesta xifra queda ridícula davant les més de 900 esglésies que diuen que hi ha a Roma. Com a amants de l’art i de la història que som, era obligada la visita a unes quantes. N’hem visitat de petites, de mitjanes i de grans, faraòniques diria jo. Per exemple San Pietro, al Vaticà, encara que sigui per a veure el baldaquí de Bernini, la cúpula o la Pietà de Michelangelo, val la pena fer cua i obrir-se pas entre els milers de visitants.  De totes maneres, nosaltres preferim parlar-vos d’esglésies més petites i menys conegudes però molt recomanables de visitar.

Detall del mosaic de l'àbsis de Santa Prassede i la meridiana de Santa Maria degli Angeli

Començarem per Santa Prassede, una església no massa gran, molt propera a la gegantina Santa Maria Maggiore, amb una entrada força senzilla i que té com a principal atractiu un meravellós mosaic de tipus bizantí que recobreix l’absis. Una altra església molt interessant és la de Santa Maria degli Angeli. Data del segle XVI i sobre un disseny de Michelangelo es va construir en l’espai que ocupava el tepidarium de les termes de Dioclecià. El que fa singular aquest temple però, és la meridiana metàl·lica que l’any 1702 va fer construir el Papa Climent XI per tal de demostrar l’exactitud del calendari gregorià.

Les façanes de Santa Maria in Cosmedin i San Clemente

Una altra església molt interessant de visitar és la de Santa Maria in Cosmedin del segle 6è. El noranta per cent de la gent que visita l’església es queda en el vestíbul per tal de fer-se una foto davant la famosa bocca della verità, una antiga màscara romana (segle IV a.C.) de marbre, amb un diàmetre de 1,75 metres i per la qual la gent fa llargues cues. No obstant això, aquesta església té un encant especial. És petita, senzilla i lliure d’ornaments, però  té un magnífic campanar romànic del segle XII, uns mosaics al terra, realment preciosos i una petita cripta del temple original.

Una altra església molt interessant és San Clemente. La visita ens permetrà traslladar-nos a tres èpoques històriques totalment diferenciades. A nivell del carrer, i després de travessar un encantador i tranquil patí porticat,  trobem l’església del segle XII, amb uns interessants mosaics a l’àbsis i un  magnífic canelobre d’estil cosmati (nom donat als marbristes romans que, des del començament del s.XII fins a l'acabament del XIII, decoraren les esglésies de Roma). Però sota d’aquesta església, en trobem una altra del segle IV, amb les mateixes dimensions i en una tercer nivell inferior,  restes de cases romanes antigues i un petit temple dedicat a Mitra. El mitrianisme era un culte originari de Pèrsia que durant molts anys va rivalitzar amb el cristianisme a l’antiga Roma.

Detall del claustre de Santi Quattro Coronati i el Moises de Michelangelo a San Pietro in vincoli

A cinc minuts caminant des de San Clemente, trobem l’autèntic descobriment del viatge. Es tracta de l’església de Santi Quattro Coronati. Una torre carolingia domina l’entrada i dona pas a un pati abans d’entrar a l’església del segle IV. Per accedir el jardí i el claustre has de tocar un timbre  

I una monja t’obre la porta. El claustre és un meravellós i tranquil espai en el qual només s’escolta l’aigua del brollador que hi ha al centre i el piular dels ocells. Una altra de les joies d’aquest lloc és la capella de San Silvestre, a la qual  també s’hi accedeix mitjançant el tandem timbre/monja i que conté uns frescos extraordinaris on es narra la llegenda de la conversió de Constantí al cristianisme.

Evidentment, hi ha moltes altres esglésies amb detalls interessants, com la de Santa Maria del Popolo, amb dos Caravaggios extraordinaris, o San Pietro in vincoli, on val la pena entrar-hi i quedar-se enlluernat pel Moisès de Michelangelo, una de les obres que per sí sola ja justifica un viatge a Roma.

LA CIUTAT ETERNA (1)

Roma és una d’aquelles ciutats que ens apassiona, per tant, i després d’uns quants anys sense haver-hi anat, no vam tenir cap dubte a l’hora d’escollir la destinació per a fer una escapada.

A l’habitual caos circulatori de la ciutat, s’ha d’afegir el “plus” de la construcció d’una nova línia del metro, amb la qual cosa, circular en cotxe o autobús és gairebé una odissea que posa a prova el nivell de paciència del  ciutadà romà. Per això el transport privat per excel·lència és el ciclomotor o l’Smart, que s’ha convertit en una nova icona de la ciutat. Del transport públic millor no parlar-ne, autobusos abarrotats de gent i un metro que tanca a les 9 del vespre perquè es treballa durant la nit en la construcció de la nova línia.

Malgrat tot, els atractius que ofereix la ciutat són moltíssims i nosaltres ens vam proposar gaudir-los des del primer moment. Aquí intentarem parlar-ne d’uns quants, però fugint dels més tòpics que tothom coneix, Fontana de Trevi, Colosseo, Piazza Navona o els Musei Vaticani.

Començarem per la Roma més antiga ja que són molt nombrosos els vestigis que es conserven d’un imperi que durant gairebé 1.000 anys va arribar a dominar mitja Europa i el nord d’Àfrica. Encara que molts d’aquests edificis estan “descarnats”, perquè van ser saquejats i les pedres, i especialment el marbre, reutilitzats per a la construcció d’esglésies i palaus, podem trobar autèntiques meravelles arquitectòniques que amb una mica d’imaginació ens transporten als temps més esplendorosos de Roma. Deixant de banda les visites obligades als diferents fòrums o als amfiteatres com el Colosseo, volem recomanar quatre llocs imprescindibles de visitar. En primer lloc el Pantheon, per a mi, un dels edificis més perfectes, arquitectònicament parlant, que he vist mai. L’edifici, un temple dedicat a tots els deus, va ser construït per Agripa l’any 27 a.C., tot i que va ser reconstruït per l’emperador Adrià l’any 120. La cúpula estava recoberta de bronze, però va ser desmuntada per Constantí al segle VII, per endur-se el material a Constantinopla i mil anys més tard, el marbre del temple també es va desmuntar per a la construcció del baldaquí de San Pietro del Vaticà. Tot i la gentada que sempre hi ha, mereix una visita.

La segona recomanació són els Mercats de Trajà. Es tracta d’un gran complex de botigues (tabernae) on venien oli, vi, peix i marisc, fruites i verdures i altres aliments, i també d’oficines, que es va construir entre els anys 107 i 110 durant el regnat de l’emperador Trajà. L’any 1.200 se li va afegir una torre de defensa i posteriorment s’hi va edificar un convent que va ser desmuntat a inicis del segle XX per tal de recuperar l’edificació original. Enfront d’aquests “mercats” podem admirar la imponent “columna Trajana” que es va erigir l’any 114 i on es poden veure en relleus (molt ben conservats) les campanyes victorioses de l’emperador a Dacia. La columna té una alçada de 38 metres des de la base. Es diu que a la mort de Trajà, les seves cendres es van dipositar en una urna d’or a la base de la columna. Evidentment ni les cendres, ni l’urna ja no hi són. 

La tercera obra de l’antiguitat que ressaltaríem, són les Terme di Caracalla, uns banys públics de proporcions grandioses i que podien albergar més de 1.600 persones. En realitat, més que uns banys públics, era un centre lúdic ja que hi havia, a banda de les sales de banys calents, tebis i freds, sales de gimnàs, biblioteques i llocs de reunió. Grans estàtues, com el grandiós conjunt del “Toro Farnesse” de marbre van ser “traslladades” per a ornamentar fonts i palaus de les famílies més influents de l’edat mitjana. Vint i dues de les seves columnes de marbre es van dur a l’església de Santa Maria del Trastevere el segle XII. Tot i aquest espoli, avui encara podem admirar molts fragments de mosaics i per descomptat fer-nos idea de les grans proporcions de la construcció.

La darrera visita que recomanem és l’anomenada “Ara Pacis”, un monument commemoratiu de la “Pax Augusta” que  es va construir entre els anys 13 i 9 a.C. en temps de l’emperador August. Es tracta d’un altar de 10 x 11 metres d’amplada, i amb una alçada de 4,6 metres, tot fet en marbre de Carrara. El més destacat són les representacions que fan referència a la fundació de Roma i en els frisos laterals, la desfilada de molts personatges de l’època, començant per la família d’August i seguit per amics, magistrats i senadors. Tot plegat, denota una clara influència de la Grecia clàssica, i molt especialment del Partenó d’Atenes. En els darrers anys, i per tal de protegir aquesta meravella, s’ha construït un edifici de línies minimalistes dissenyat per l’arquitecte novaiorquès Richard Meier, on s’ha ubicat aquest “altar de la pau”, a més d’altres sales per a exposicions temporals.

Com que no vull allargar-me massa, en el proper post us recomanarem altres llocs de la capital romana que ens han agradat molt, però sempre intentant fugir de les típiques icones de la ciutat.

LA CASA DE LA PAPALLONA

Jo quan era petit vivia a l’Eixample i les tardes d’estiu, quan teníem festa a l’escola, la meva mare ens portava als meus germans i a mi a jugar a Montjuïc. En aquell trajecte, sempre hi havia una cosa que em cridava l’atenció i que em tenia fascinat. Era la gran papallona que coronava una casa d’un carrer que hi havia entre Montjuïc i casa meva. M’hi aturava i em quedava admirant-la fins que la veu de la mare “vinga que no arribarem mai!” em treia de l’abstracció en què estava sumit.

Amb els anys he sabut que aquella casa està catalogada com a edifici d’interès històric, que està situada al número 20 del carrer de Llançà i que va ser restaurada per Josep Graner i Prat l’any 1912, seguint un encàrrec de remodelació del seu propietari Silvio Fajol. L’arquitecte va coronar l’edifici amb una papallona de grans proporcions, feta amb la tècnica del trencadís i antenes metàl·liques.

Lamentablement, amb la remodelació de Las Arenas i la construcció dels monstres que han alçat a davant seu, la papallona costa més de veure, però quan fa poc vaig anar al nou centre comercial, el primer que vaig fer va ser buscar per on podia veure aquella papallona que de petit tant m’agradava i em deixava astorat.

Si passejant per Barcelona arribeu a la plaça d’Espanya o simplement aneu al nou centre comercial, atureu-vos un moment al carrer Llançà entre el Parc de l’Escorxador i la Gran Via i al número 20 hi trobareu la meravellosa papallona modernista que l’any vinent farà cent anys.

UNA SAGRADA FAMILIA PROBLEMÀTICA

maqueta original

Avui vull parlar de la Sagrada Família de Gaudí , però no des del punt de vista artístic o arquitectònic sinó des del turístic i urbanístic. 

Per començar, si no recordo malament, va ser el 7 de novembre de 2010 quan el Papa, en un viatge espectacular del qual mai sabrem el cost real, va consagrar la basílica de la Sagrada Família. Van haver de passar 41 dies per tal que en aquell espai es celebrés una altra missa. Va ser el dissabte 18 de desembre. Aquell dissabte milers de persones van “anar a missa” i uns  quants milers més es van quedar fora. Naturalment, tots aquests milers de persones anaven a  "visitar" la meravella que la televisió va mostrar profusament durant la visita papal i així poder-se estalviar l’import de l’entrada al recinte (entre 10 i 18 € segons la modalitat).

A causa d’aquell “tsunami humà”, durant aquest mes de gener, el Patronat de la Sagrada Família, en una acte de “cristiana generositat”, ha programat quatre dissabtes de “portes obertes”  (de les 9 del matí a les 2 de la tarda), oficialment per a “desagreujar” els veïns de la zona que van haver de suportar mil i una molèsties durant la visita papal. Això és una falsa justificació ja que el primer dissabte de “portes obertes” ha registrat una afluència de més de 4.000 persones per hora, procedents de tot arreu, no tan sols del barri. Com acabarà la cosa?.

La Sagrada Família l'any 1915

La polèmica està servida: s’ha de cobrar per visitar un temple? o aquest s’ha de destinar als oficis religiosos (se suposa que és la seva finalitat). Si fos així, s’hauria d’abolir totalment o parcialment l’actual taxa d’accés al temple, amb la qual cosa, els ingressos caurien en picat i el Patronat que s’encarrega de les obres tindria serioses dificultats econòmiques per poder mantenir l’actual ritme de construcció.

De totes maneres, aquest “parc temàtic” en què s’ha convertit l’obra gaudiniana té més conflictes. Gaudí va planificar el temple en un descampat on pasturaven ramats de xais i cabres a finals del segle XIX (1885) i mai es podia imaginar els problemes urbanístics que tindria el seu projecte un segle més tard. I es que el creixement de l’eixample barceloní durant el segle XX, va fer que aquell descampat on s’estava edificant el temple, quedés voltat d’illes de cases. Per dur a terme el projecte original de Gaudí, s’hauria d’enderrocar al menys, l’illa de cases situada entre els carrers Mallorca, Marina, València i Sardenya, per tal que l’entrada principal a la basílica tingués la majestuositat planificada. Qui serà l’alcalde de Barcelona que s’atrevirà a signar l’expropiació forçosa per a centenars de famílies?, quin cost tindria aquesta expropiació?, qui la pagaria?.

Són preguntes que en els propers anys sortiran a la llum, ja que l’obra avança a passes de gegant gràcies al peatge que, fins ara, milers de turistes han pagat diàriament per accedir a l’interior del temple. Tinc molta curiositat per saber com es resoldrà l’embolic, tot i que si em poso en la pell dels possibles afectats, reconec que no dormiria tranquil. L’actual Consistori no prendrà cap decisió, no només perquè li queden pocs mesos de vida sinó perquè estan atrapats entre dos focs i a més són incapaços de prendre decisions mínimament valentes i coherents.

l'illa de cases afectada marcada en vermell (imatge de Google Earth) 

La pilota està en joc i veurem com la juguen a banda de l’Ajuntament, el Bisbat i el Patronat de la Sagrada Família. Els veïns tenen un petit punt a favor, que en aquest moment no hi ha calés per assumir el cost urbanístic i social d’una obra tan mastodòntica (l’expropiació). La resta, esperen que arribin temps millors, econòmicament parlant, per fer o deixar de fer.

Continuarà ...

LA CASA DE LA XOCOLATA

En alguna ocasió ja he explicat que m’agrada molt “barcelonejar”, és a dir, no només passejar sinó també badocar per la meva ciutat.

I “barcelonejant” pel passeig de Gràcia, sempre em sorprèn que davant de la meravellosa Casa Batlló d’Antoni Gaudí, hi hagi una munió de gent fotografiant l’edifici o fent cua per visitar-lo (malgrat els preus). En canvi, no hi ha gairebé ningú que faci cas de la casa veïna, l’Amatller, que potser no és estèticament tan trencadora com la Batlló, però des del punt de vista arquitectònic és igualment extraordinària. Per tant, com que m’agrada una mica anar a contracorrent, no parlaré de la casa Batlló, sinó de la veïna casa Amatller.

Aquesta casa va ser construïda entre el 1898 i el 1900 al número 41 del passeig de Gràcia, on l’industrial xocolater Antoni Amatller i Costa va voler transformar un edifici vell de l’any 1875 que havia adquirit per traslladar-se a viure-hi. L’industrial va encarregar les obres a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, el qual va projectar un edifici amb l’aparença d’un palau gòtic, amb façana plana i un ampli pati central amb una escala d’accés a l’habitatge principal de l’immoble. A la resta de pisos de l’edifici s’hi accedia amb ascensor i van ser ocupats per diferents famílies.

Puig i Cadafalch va fer el nou edifici barrejant el gòtic català amb el dels Països Baixos, amb molts detalls d’inspiració medieval. La part superior de la façana presenta una espectacular i sorprenent forma esglaonada inspirada en l’arquitectura nòrdica i que al mateix temps recorda una clàssica tauleta de xocolata. El responsable del conjunt escultòric de la casa va ser Eusebi Arnau tot i que també hi va col•laborar Alfons Juyol.

Si ens aturem cinc minuts davant la façana, podrem observar una gran quantitat de detalls, formes i colors. Des d’escultures a forjats de ferro o mosaics plens de vida. La tribuna situada a l’alçada del primer pis a la dreta, és una autèntica meravella. Tampoc us heu de perdre el Sant Jordi matant el drac que hi ha a la porta principal d’entrada. Si entrem (actualment no recordo si s’estan fent obres a l’interior), podreu veure el pati central, l’escala que puja al primer pis i els vitralls de la claraboia del sostre o de la porta que tanca la seu del Centre del Modernisme de Barcelona. També hi ha una petita sala d’exposicions, una botiga de venda de llibres i naturalment tot tipus de xocolata.

Enfront de la casa Amatller, al terra del carrer, hi trobareu una placa amb la indicació de “quilòmetre 0” de la Ruta del Modernisme de Barcelona. Per cert, l’illa de cases del passeig de Gràcia entre els carrers d’Aragó i Consell de Cent se la coneix com “l’illa de la discòrdia”, ja que després de la construcció d’aquesta casa, Domenech i Montaner va construir al número 35 la casa Lleó Morera (1900-1902) i Antoni Gaudi al número 43, la casa Batlló (1905-1907). O sigui els tres arquitectes modernistes més representatius, tenen alguns dels seus capricis més creatius a tocar. Si en teniu ocasió, no us ho perdeu, és realment espectacular aquest museu a l’aire lliure.