DE GOYA A DELACROIX

Aquests dies, dos dels grans genis de la pintura europea comparteixen sales d’exposicions al recinte del CaixaForum de Barcelona. D’una banda tenim Francisco de Goya (1746-1828) i de l’altra Eugène Delacroix (1798-1863).

Enguany se celebra el desè aniversari del CaixaForum Barcelona i per celebrar-ho, l’Obra Social La Caixa i el Museo Nacional de El Prado han organitzat una exposició única, Goya, llums i ombres, que permet observar un total de noranta-sis obres de l’artista procedents de la col·lecció d’aquest museu. Entre aquestes, podem veure alguns dels quadres més coneguts del geni aragonès, com El ninot, La maja vestida, la gallina cega o l’autoretrat de 1815. La mostra també inclou una àmplia selecció de retrats de cort, d’un gran virtuosisme i delicadesa, que contrasten amb la màgia obscura dels Desastres de la guerra, dels Capritxos o de les terribles escenes de la Tauromàquia i Els somnis en què l’art de Goya pren un caràcter visionari i s’avança al seu temps.

Goya, nascut al poblet de Fuendetodos, proper a Saragossa, va iniciar la seva trajectòria artística sota el domini del barroc tardà. Arrel del viatge fet a Itàlia el 1770, va conèixer el neoclassicisme emergent que poc després s’acabaria imposant també a la cort espanyola. Goya desenvolupa una pintura on es nota la influència de la realitat política i especialment els ideals de la il·lustració. Després de la guerra del Francès, pinta i dibuixa la fam, la destrucció i la mort amb atacs molt concrets contra l’estament clerical i la Inquisició. També es posiciona clarament contra la repressió de Ferran VII fins el punt d’haver de marxar cap a Bordeus, ciutat on va passar els darrers anys de la seva vida. En moltes de les obres que formen part d’aquesta exposició, podem veure l’esperit crític de Goya i la seva capacitat per a renovar-se constantment i fer evolucionar l’art sense límits ni fronteres. Aquesta exposició romandrà oberta fins el proper 24 de juny.

En una altra sala, podem trobar l’exposició dedicada a Delacroix, organitzada per la Fundació La Caixa i el Museu del Louvre. Un dels atractius de l’exposició és el fet de tenir l’oportunitat de contemplar obres que s’han convertit en referents de la pintura. Com Grècia expirant sobre les ruïnes de Missolonghi, procedent del Museu de Belles Arts de Bordeus, o un dels esbossos de la Mort de Sardanàpal i Dones d’Alger a les seves habitacions, ambdós del Museu del Louvre de París. El nom de Delacroix s’acostuma a associar a composicions de tema històric, plenes de dramatisme, moviment i color. Va ser un artista revolucionari que es va enfrontar als convencionalismes de l’època, dominats pel neoclassicisme. L’any 1832, va viatjar al Marroc passant per Sevilla, Càdis i Algesires. “Tot Goya bategava al meu voltant” va escriure a un amic d’infància. Eugène Delacroix, va ser una de les primeres persones que va tenir accés a França a la sèrie Els capricis de Goya.

L’any 2009 es va fer una nova publicació del Diari de Delacroix, amb la qual cosa s’ha obert una nova perspectiva sobre la seva vida i obra, per tant aquesta exposició, que romandrà al CaixaForum fins el proper 20 de maig,  té un caràcter de plena actualitat i ens permet apreciar les diverses etapes de la producció del pintor.

L’ESTIL COSMATESC

Mosaic de l'església de Santa Prassede

Fa molt temps que tenia desat al calaix dels “pendents”, escriure quatre paraules sobre l’estil “cosmatesc”.

Anem a pams, aquest “estil” és una manera de decorar amb marbre els terres de les esglésies, principalment durant els segles XII i XIII. El nom procedeix de la família Cosmati, artesans del marbre i que s’hi van dedicar combinant els diferents colors i creant magnífiques formes geomètriques utilitzant la tècnica “opus sectile” de la tradició romana clàssica. És una decoració típicament medieval i que es circumscriu bàsicament a la ciutat de Roma, d’on era originària la família, i els seus voltants. Malgrat això, altres artesans es van basar en aquesta tècnica per realitzar les seves obres i per tant, en podem trobar en llocs força llunyans com l’altar major de l’Abadia de Westminster de Londres.

Mosaics de Santa Maria in Cosmedin, Santa Maria Maggiore, Santa Prassede i Santa Maria in Trastevere

El marbre utilitzat per a aquestes decoracions procedia majoritàriament dels antics temples romans. El Papa tenia el dret d’atorgar concessions per a l’explotació dels edificis antics de Roma, i naturalment les pedreres de marbre també eren propietat del Papa, que com es pot veure, no era tan sols el representant terrenal de l’Església Cristiana, sinó que era el cap de l’estat romà, tant políticament com administrativament. Per tant, les famílies d’artesans, com els Cosmati es dedicaven primer a la recuperació i reelaboració dels marbres antics i posteriorment al disseny i construcció de grans mosaics per a les esglésies.

mosaics de Santa Maria in Cosmedin i Santa Prassede (dalt)
San Giovanni Laterano i Capella Sixtina (Abaix)

Tot sembla indicar que per crear aquest tipus de paviment, el artesans de la família Cosmati del segle XII s’havien inspirat en obres realitzades per treballadors bizantins de Constantinopla i molt probablement també per l’estil geomètric islàmic, ja que l’art àrab es basava en la prohibició de representar figures i per aquest motiu, en les mesquites es poden veure moltes composicions geomètriques fetes amb marbres de diferents colors.

En el darrer viatge que vam fer a Roma, vam quedar captivats pels mosaics de diferents esglésies decorades amb aquest estil. Els paviments de moltes estan realitzats amb la tècnica cosmatesca, la qual cosa incrementa molt la qualitat artística d’aquests edificis. Malgrat tot, molta gent no hi para massa atenció, ja que les guies turístiques prefereixen prioritzar l’obra d’artistes com Michelangelo o Bernini per sobre de les incrustacions de marbre del terra.

IMPRESSIONISTES

Ja fa dies que volia recomanar l’exposició “Impressionistes, mestres francesos de la col·lecció Clark”, una mostra molt interessant i atractiva que fins el proper 12 de febrer està present al CaixaFòrum de Barcelona.

El naixement oficial de l’impressionisme va tenir lloc arran de l’exposició que es va realitzar l’abril del 1874 a l’estudi del fotògraf Nadar al Boulevard des Capucines de Paris. En aquella ocasió, van poder mostrar les seves obres, pintors com Monet, Degas, Sisley, Pisarro, Renoir, Cezanne o Morisot que havien estat rebutjats en la mostra del Saló Oficial. Aquell grup, anomenat Artistes Anonymes Associés, van rebre el “despectiu” nom d’impressionistes, ja que un dels quadres més destacats de l’exposició era “impressió, sol naixent” de Monet. No cal dir que tots aquells artistes portaven anys realitzant quadres que se’n sortien del “academicisme oficial” , ja que el nou corrent en el qual estaven immersos prioritzava la llum i el naturalisme per sobre dels recursos formals i estètics de l’encotillament cultural de l’època. Tot havia començat l’any 1869 quan Renoir i Monet van coincidir pintant prop del Sena i van reflectir ombres acolorides en les seves pintures quan fins aleshores, sempre s’havien pintat en tonalitats negres o fosques.

Sterling i Francine Clark en la inauguració del seu museu
  a Williamstown l'any 1955

Per la seva banda, Sterling Clark (1877-1956) es va instal·lar a Paris l’any 1910 i va començar a col·leccionar obres d’art, afició que li havien transmès els seus pares i que va poder anar engrandint gràcies al poder econòmic que li aportava la Singer Corporation que havia fundat el seu avi. L’any 1919, es va casar amb la francesa Francine Clary i ambdós van compartir la seva passió per l’art, creant, amb el pas dels anys, una gran col·lecció de pintura, escultura, dibuixos, gravats, etc. Per a protegir tot aquest gran patrimoni artístic, van fundar la Sterling and Francine Clark Art Institute l’any 1950 a la ciutat de Williamstown (Massachussets), i cinc anys més tard es van inaugurar les instal·lacions amb un museu on es va encabir tota la col·lecció i a més,  un centre d’investigació i educació superior. Les instal·lacions van ser ampliades en la dècada dels setanta del segle passat i actualment s’està duent a terme una nova ampliació a càrrec de l’arquitecte japonès Tadao Ando.

Monet (Penya-segats d’Etretat), Sisley (Hampton Court), Boldini (Creuant el carrer)

En aquesta exposició del CaixaFòrum, podem veure una amplíssima mostra de la col·lecció dels Clark, basada principalment en els impressionistes. Es pot apreciar perfectament l’evolució d’aquest moviment pictòric des dels seus inicis. Clark era particularment un apassionat de l’obra de Renoir, del qual va arribar a adquirir fins a  trenta nou pintures. Quan algú visitava la seva casa i li mostrava els quadres que tenia penjats a les parets, sempre deia que la seva pintura preferida de Renoir era “les cebes” per la seva originalitat i tractament del color. De totes maneres, per a Sterling Clark, qualsevol art podia ser bo dins de la seva categoria i per aquest motiu en la seva col·lecció podem trobar obres dels millors pintors francesos impressionistes però també dels clàssics formats a l’Academie de Beaux Arts de Paris.

Toulouse-Lautrec (Carmen), Pisarro (Posta de sol), Renoir (A la llotga del teatre), Morisot (El bany)

En la part final del recorregut d’aquesta exposició que podem veure actualment a Barcelona,  hi ha una petita mostra de pintors post-impressionistes com Toulouse-Lautrec, Bonnard o Gauguin.

Degas (Ballarines a la classe de dansa), Renoir (Les cebes)

Una visita molt interessant i altament recomanable per als amants de la pintura i molt especialment dels pintors impressionistes de la segona meitat del segle XIX. Ah, i com de costum, l’entrada és de franc, cosa molt important pels temps que corren.

LA CIUTAT DE SAGNIER

Tot i que fa molts dies que vaig anar a veure l’exposició “La ciutat de Sagnier” al CaixaForum de Barcelona, no havia tingut ocasió de comentar-la, però com que aquesta mostra encara hi serà fins el proper 8 de gener, penso que és una bona proposta per a aquests dies de festa o vacances, si algú té la sort de fer-ne.

Enric Sagnier i Villavecchia (Barcelona 1858-1931) va ser l’arquitecte amb major nombre de construccions a Barcelona, hi ha documentats uns 300 edificis. La família de Sagnier pertanyia a la burgesia de la ciutat i per tant ell es va relacionar molt bé amb les classes dirigents  barcelonines de les quals va rebre molts encàrrecs.

La seva arquitectura es va desenvolupar en una època de profunds canvis urbanístics a la ciutat de Barcelona i va participar en molts dels projectes que es van dur a terme.

Al contrari d’altres arquitectes modernistes, Sagnier no té un estil propi. Les seves construccions són variadíssimes i van des dels edificis religiosos a les fàbriques, als habitatges, hotels o edificis oficials, per tant va adaptar l’arquitectura a la tipologia de la construcció.

L'edifici de La Caixa, el Palau de Justícia, La Duana de Barcelona i la farmàcia Genové (fotos de la Viquipedia)

Algunes de les construccions més conegudes de Sagnier  a la ciutat de Barcelona són:

·         El Palau de Justícia (1887-1911) al passeig de Lluís Companys

·      Les cases Pascual i Pons (1890-1891) a la cantonada del passeig de Gràcia amb la Ronda de Sant Pere.

·         La duana de Barcelona (1896-1902) al passeig de Josep Carner 29

·         L’església de Pompeia (1888-1910) a la Diagonal 450

·         La casa Rupert Garriga (1900-1905) a la cantonada del passeig de Gràcia i Diagonal

·         La casa Camil Mulleres (1905) a la Gran Via 654

·         La farmàcia Genové (1911) al número 77 de les Rambles

·         La Caixa de Pensions (“La Caixa”) (1917) a la Via Laietana 56

·         La Basílica de Sant Josep Oriol (1915-1926) al carrer Diputació 141

·         El temple del Sagrat Cor al Tibidabo (iniciat el 1902 i acabat el 1961 pel seu fill Josep Ma)

La major part de la seva obra arquitectònica es concentra a l’eixample barceloní on hi podem trobar dotzenes d’edificis d’habitatges. Però Sagnier també va projectar moltes edificacions fora de la ciutat de Barcelona. En podem trobar a Sitges, Montcada i Reixac, Igualada, Castelldefels, Monistrol, Sabadell, Sant Pere de Ribes, Vic, Sant Sebastià, València, Sevilla i fins i tot a Perth (Austràlia).

la casa Camil Mullerers, la casa Rupert Garriga, les cases Pons i Pascual i un detall d'aquesta mateixa edificació

L’èxit de Sagnier com a constructor es basava en el seu gran coneixement de l’ofici, la seva capacitat de treball i el rigor pressupostari (cosa poc freqüent en altres arquitectes). Malgrat tot, després de la seva mort, va caure en un oblit injust i avui dia és poc conegut fins i tot a la ciutat de Barcelona.

L’exposició que es presenta al CaixaForum intenta rescatar l’obra i la memòria d’aquest gran arquitecte del modernisme.

Si voleu més informació sobre la seva vida i les seves construccions podeu consultar:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Sagnier_i_Villavecchia#Etapa_modernista

SEVILLA

La Torre del Oro

Fa unes setmanes vam tenir ocasió de passar uns quants dies a la capital andalusa. Sevilla, que feia gairebé vint anys que no visitàvem (des de l’Expo), ens va semblar una ciutat viva, plena d'olors i colors i força més moderna i menys folklòrica del que habitualment surt reflectida en els mitjans.

D’entrada, dir que els tres eixos que atrauen més turisme (Setmana Santa, toros i flamenc) no els vam “tastar” per la senzilla raó que no ens interessen, a banda que la Setmana Santa, ens ha agafat totalment fora de temporada. Per contra, no vam trobar poder assistir a cap de les representacions de “Le nozze di Figaro” que aquells dies es representava al Teatre de la Maestranza, perquè, tal i com ja sabíem, feia setmanes que les localitats estaven exhaurides.

El nostre interès se centrava en algunes de les “joies” de la ciutat, com poden ser la catedral o Los Reales Alcázares (ambdues obres declarades patrimoni de la humanitat per l’Unesco), i per descomptat en la història més antiga de la ciutat representada tant en el Museu Arqueològic com en les restes romanes d’Itàlica, a la veïna localitat de Santiponce. Per cert, cal destacar l’esplèndid estat de conservació de molts mosaics romans tant en el museus com a l’aire lliure a Itàlica.

De cap manera vam renunciar als passejos per barris com Triana o Santa Cruz, l’antic barri jueu, que és una autèntica delícia en tots els sentits, o visitar palaus com la Casa de Pilatos o el de la Marquesa de Lebrija que contenen moltes restes de procedència romana o àrab, que en el seu dia van poder ser preservades de la seva desaparició, gràcies a uns quants aristòcrates, amants de l’art i la història que es van avançar als depredadors habituals d’obres d’art antic.

Tampoc ens vam poder resistir, en l’aspecte gastronòmic, al “tapeo” que es viu en qualsevol racó de la ciutat a qualsevol hora del dia i, afegiria, de la nit, però no varem caure en la “temptació” de passejar en carro de cavall pel barri antic.

(Dalt) Mosaic d'Itàlica  /  Estàtua de Venus al Museu Arqueològic  /  Una racó del barri de Santa Cruz
(Baix) Pati de la Casa de Pilatos  /  Façana del Palau de la Marquesa de Lebrija  /  Mosaic al barri de Triana

Pel que fa al que queda dempeus de l’Expo-92, nosaltres no vam veure-ho de prop, però pels comentaris dels mateixos sevillans, queda poca cosa i mal aprofitada. S’han conservat alguns dels pavellons que es van construir, on si han traslladat alguns organismes oficials, museus o un auditori, també un parc temàtic d’escàs èxit, i em sembla que en concurs de creditors, i un parc tecnològic que no acaba d’arrencar totalment.

Una de les obres més controvertides que s’han fet en els darrers anys (es va inaugurar el mes de març d’enguany), ha estat la remodelació de la Plaza de la Encarnación, amb la construcció d’una faraònica estructura (150x70 metres) que ocupa la totalitat de la plaça i que amb el nom de “Metropol Parasol” (en l’argot sevillà: las setas) va dissenyar  l’arquitecte alemany Jürgen Mayer. Aquest projecte alberga entre d’altres, un aparcament, el nou Mercado de la Encarnación, el Antiquarium de Sevilla (amb les restes romanes trobades durant les obres), una gran plaça apta per a espectacles i un magnífic mirador-passeig que et permet fer un llarg recorregut per sobre de tota l’estructura i veure tota ciutat des d’una alçada de 26 metres.

La Giralda  /  Interior de la catedral  /  Dues imatges de Los Reales Alcázares

Un dels trets més característics de la ciutat és el gran nombre d’esglésies, capelles, ermites i convents de tots els estils i èpoques. Des del gòtic-mudèjar fins el barroc més recarregat. Evidentment, per sobre de  totes, destaca la monumental catedral (1401), construïda en l’espai ocupat per l’antiga mesquita major de la ciutat, i que és el temple gòtic més gran del món i el recinte catòlic més extens després de Sant Pere al Vaticà i Saint Paul a Londres. Però encara conserva algun dels elements de l’arquitectura àrab original, com són el Patio de los Naranjos i la Giralda, reconvertida en campanar de la catedral.

Sevilla, a més, és una ciutat que serveix de decorat a moltes òperes, Don Giovanni, Il Barbiere di Siviglia, Le Nozze di Figaro, Fidelio, Carmen, La Favorita o La Forza del Destino entre moltes, tenen com rerefons aquesta ciutat. Nosaltres vam buscar i, teòricament trobar alguns d’aquests escenaris, com la fàbrica de tabacs on treballava Carmen (avui universitat de Sevilla), “les remparts de Séville” (muralles), també de l’òpera Carmen, o el balcó on se suposa que Rossina canta “una voce poco fa” a Il barbiere.

(Dalt) El projecte Metropol-Parasol a la Plaza de la Encarnación  /  Plaza de España
(Baix) Escenaris d'òpera: l'antiga fàbrica de tabacs (avui Universitat de Sevilla),  "Les remparts de Seville" i el suposat balcó de Rossina. 

Entre les coses que ens han cridat l’atenció cal destacar els tendalls que cobreixen molts carrers cèntrics per tal de protegir els vianants del sol estiuenc. Cal dir que tot i que la temperatura de finals de setembre era en graus més elevada que la de Barcelona, la sensació de calor era inferior i això es notava en la suor, molt inferior que a casa nostra. Més coses, la gran quantitat de plaques fetes amb mosaics que guarneixen les parets de qualsevol racó de la ciutat, sobretot (i de forma gairebé malaltissa) al barri de Triana on hi havia moltes façanes amb un mosaic recordant un torero, un poeta, una Mare de Déu o qualsevol personatge públic que tingués relació amb aquella casa o carrer. I és que la indústria del mosaic no ha entrat en crisi a Sevilla, ja que no hi ha casa, comerç, hotel o restaurant, que no tingui un o molts racons decorats amb rajoles de mil formes i colors.

(Dalt) La religió serveix fins i tot per anunciar tapes  /  Tendalls al carrer de Sierpes  /  Papereres ben "senyalitzades"  /  Un dels molts mosaics del barri de Triana .
(Baix)  El souvenir tòpic  /   "esgotat" per la feina  /  Avís curiós 

També ens va cridar l’atenció el monument de bronze de mida natural dedicat a l’actual Duquesa d’Alba, les papereres amb un cartell indicant que “allò” és una paperera, o els cartells que hi ha a molts llocs, com un que vam trobar a la molt popular  bodega-tasca  “El Rinconcillo” que deia: “Prohibido terminantemente el cante”. Per cert, seguint una tradició medieval (aquest establiment està obert des de l’any 1670), per anar als serveis, les dones han de demanar la clau, naturalment, els homes no. Increïble però cert. Tot això i molt més són contradiccions que es poden trobar en una encantadora i atractiva ciutat com Sevilla, que viu a cavall de la modernitat i l’anacronisme. 

RETRATS DE LA BELLE ÉPOQUE

programa de l'exposició amb la imatge del  retrat de
Gaston Bonnefoy de Toulouse-Lautrec

L’anomenada Belle Époque, és el període de temps que va des del final de la guerra franco-prusiana (1871) fins el començament de la primera guerra mundial (1914). És també l’època de l’Art Nouveau a Bèlgica i França, el Modern Style a Anglaterra o del Modernisme a Catalunya, entre d’altres.

Aquest període de temps va ser d’un gran creixement econòmic però també de grans canvis socials i per descomptat de molta creativitat artística. El retrat va ser el gènere pictòric més notable, i és que la majoria de les classes benestants volien retrats seus o de la seva família per omplir les parets de les cases i mansions on vivien. A causa d’això, molts dels grans artistes de l’època van tenir feina assegurada i, penso que molt ben pagada, durant força temps.

Amb el títol de “Retrats de la Belle Époque”, fa pocs dies que s’ha inaugurat, al CaixaForum de Barcelona, una interessant mostra d’aquests retrats que, dividida en diferents conceptes com: autoretrats, retrats de societat, retrats de grup o el retrat com a símbol  entre d’altres, fa que poguem apreciar l’obra dels grans pintors i retratistes del moment. Les signatures de gent com Ramon Casas, Edvard Munch, Pierre Bonnard, Anglada Camarasa, Giovanni Boldoni, Joaquin Sorolla o Tolouse-Lautrec, ens permeten fer un viatge a través dels corrents artístics de finals del segle dinou com l’impresionisme, fins les primeres avantguardes del segle vint, i veure’n l’evolució.

Boldoni: La senyora de rosa  -  Casas: Cosint a l'ombra  -  Sorolla: Maria pintant a El Pardo

Aquesta exposició s’ha coproduït amb el Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana i consta d’un centenar d’obres de dues dotzenes d’artistes diferents, procedents de prop de quaranta museus i col·leccions particulars d’Europa i dels Estats Units. Una exposició molt recomanable que estarà oberta fins el 9 d’octubre de 2011 i amb l’entrada lliure, com és habitual en aquest espai de cultura que és el CaixaForum.

LA CIUTAT ETERNA (i 3)

el barri del Trastevere

Per acabar aquesta sèrie d’entrades sobre Roma, avui parlarem una mica d’altres aspectes de la ciutat.

En primer lloc volem destacar les meravelloses fontane que hi ha escampades per tota la ciutat. Algú ha qualificat les fonts de Roma com les més belles del món, i per descomptat no seré jo qui ho desmenteixi. N’hi ha d’espectaculars, de polèmiques i de petites i poc conegudes, però la majoria d’elles són autèntiques obres d’art. Entre les més espectaculars i també les més turístiques, podem destacar la de Trevi de  Nicola Salvi (1762) o la meravellosa fontana di fiumi projectada pel gran Bernini a la piazza Navona. Entre les polèmiques hi ha la de Moises, amb una figura del profeta que pretén emular la de Michelangelo, però amb un resultat molt poc afortunat. Una altra font que va crear polèmica quan es va inaugurar l’any 1901, va ser la fontane delle Naiadi a la Piazza de la Repubblica. La polèmica la van crear les figures nues de les quatre precioses nimfes de bronze que donen nom a la font. Per a mi, una de les fonts més belles de la ciutat. Una altra de les que més m’agraden és la fontana delle tartarughe, una petita font amagada en una acollidora placeta prop de Campo de Fiori que, com que no surt a moltes guies, no té massa visitants.

detalls de la fontana delle tartarughe, de la fontana delle Naiadi i de l'obelisc de Ramsès II a la Piazza del Popolo

Un altre dels atractius per als amants de la història i l’art són els obeliscos egipcis que hi ha a la ciutat. Ara bé, cal distingir entre els egipcis autèntics i les còpies romanes o medievals. Els millors són sens dubte el que hi ha davant l’església de San Giovanni Laterano de l’època de Tutmosis III (s.XV a.C.) i de 45 metres d’alçada, i el de la Piazza del Popolo de més de 35 metres d’alçada i que pertany a l’època de Seti I i Ramsès II (s.XIV a.C.). Altres obeliscos egipcis són el de la Piazza de Montecitorio (s.VI a.C.), el de la Piazza della Rotonda (també de l’època de Ramsès II) i el de la Piazza de Santa Maria Sopra Minerva (s.VI a.C.), que Bernini va col·locar sobre un elefant. El del Vaticà també és egipci però no té ni un sol gravat, per tant la seva qualitat artística és molt baixa. Entre els obeliscos no egipcis (còpies romanes), trobem els de la Piazza Navona, Quirinale o Santa Maria Maggiore.

Detall de la capella Sixtina i un tram del "passetto"

Cal destacar també els museus de Roma. Nosaltres vam estar al Vaticà, amb una impressionant col·lecció egípcia i babilònica, malgrat que moltes peces estan molt mal identificades. Les col·leccions de mosaics, escultures i pintures són inabastables per a una visita de poques hores. El que sí que és una autèntica meravella i sempre hi tornem, és l’increïble espectacle d’observar la Capella Sixtina, una de les obres mestres de la història de l’art de tots els temps. Una de les curiositats de l’Estat Vaticà, és l’anomenat “il passetto”, un corredor que hi ha entre el Palau Vaticà i el Castel Sant’Angelo, paral·lel a la Via dei Corridori, el qual més d’un Papa va haver de travessar a correcuita per protegir-se de les ires dels súbdits.

Altres museus que vam visitar van ser els Capitolins amb peces tan famoses com la “llopa capitolina” que va alimentar els bessons Ròmul i Remus, segons la llegenda.

el museu de la Civilità a l'EUR, el Campo de Fiori i un dels "missatges" dels comerciants romans

Cal mencionar altres punts de la ciutat com la “decadent” Via Veneto, malgrat el seu glamour durant els anys 60 i 70 del segle passat, la Via dei Condotti, amb les seves botigues de luxe, el molt interessant Campo de Fiori amb el seu mercat diari o el barri de l’EUR amb la seva característica arquitectura “feixista”. Tal i com ja vam comentar en el nostre primer post sobre Roma, aquesta plaça és l’única de tot Roma que no té cap església, una autèntica raresa. I per acabar, si voleu tastar dos dels millors cafès del món, no dubteu en anar a La Tazza d’Oro, al costat de la Piazza della Rotonda, o al Caffé San Eustache, a la plaça del mateix nom. Per cert, en aquest darrer local, t’avisen mitjançant cartells que el cafè el serveixen  ja ensucrat, per tant si no vols sucre els has d’avisar abans que te’l serveixin.

Una altra cosa molt característica dels romans és penjar missatges amb força gràcia en els aparadors. Un parell d’exemples, una botiga situada prop de la “Fontana de Trevi” amb un cartell informant els milers de turistes que hi passen a diari: “per tutelare la nostra salute, NON DIAMO INFORMAZIONE”. Un altre, escrit a la pissarra d’un restaurant de l’acollidor barri del Trastevere deia: “We are against war and tourist menu”, escrit en anglès per tal que tothom ho entengui.

En resum, Roma és tot això i mil coses més que ens deixem al tinter i que ens podria dur moltes hores de xerrameca.

LA CIUTAT ETERNA (2)

La Pietà de Michelangelo a San Pietro 

En el primer post sobre Roma vam parlar una mica de la Roma “romana” que durant diversos segles va ser capital del món antic. Avui ho farem una mica de la Roma “cristiana”, que malgrat el que pugui semblar, va fer que la ciutat seguís sent una de les més importants durant l’edat mitjana, ja que els “papes”, lluny de cenyir-se al paper religiós i espiritual que representaven, es van convertir en autèntics sobirans, potser no d’un vast imperi, però si d’un influent i ric estat  que va promoure guerres o va protegir les arts segons les conveniències de cada moment.

A Roma no hi ha un sol carrer o plaça que no tingui al menys una església. Perdó, si que n’hi ha una, Campo di Fiore, però d’això en parlarem en la propera i darrera entrega sobre Roma. Diuen que a la ciutat d’Istambul hi ha més de 300 mesquites, però aquesta xifra queda ridícula davant les més de 900 esglésies que diuen que hi ha a Roma. Com a amants de l’art i de la història que som, era obligada la visita a unes quantes. N’hem visitat de petites, de mitjanes i de grans, faraòniques diria jo. Per exemple San Pietro, al Vaticà, encara que sigui per a veure el baldaquí de Bernini, la cúpula o la Pietà de Michelangelo, val la pena fer cua i obrir-se pas entre els milers de visitants.  De totes maneres, nosaltres preferim parlar-vos d’esglésies més petites i menys conegudes però molt recomanables de visitar.

Detall del mosaic de l'àbsis de Santa Prassede i la meridiana de Santa Maria degli Angeli

Començarem per Santa Prassede, una església no massa gran, molt propera a la gegantina Santa Maria Maggiore, amb una entrada força senzilla i que té com a principal atractiu un meravellós mosaic de tipus bizantí que recobreix l’absis. Una altra església molt interessant és la de Santa Maria degli Angeli. Data del segle XVI i sobre un disseny de Michelangelo es va construir en l’espai que ocupava el tepidarium de les termes de Dioclecià. El que fa singular aquest temple però, és la meridiana metàl·lica que l’any 1702 va fer construir el Papa Climent XI per tal de demostrar l’exactitud del calendari gregorià.

Les façanes de Santa Maria in Cosmedin i San Clemente

Una altra església molt interessant de visitar és la de Santa Maria in Cosmedin del segle 6è. El noranta per cent de la gent que visita l’església es queda en el vestíbul per tal de fer-se una foto davant la famosa bocca della verità, una antiga màscara romana (segle IV a.C.) de marbre, amb un diàmetre de 1,75 metres i per la qual la gent fa llargues cues. No obstant això, aquesta església té un encant especial. És petita, senzilla i lliure d’ornaments, però  té un magnífic campanar romànic del segle XII, uns mosaics al terra, realment preciosos i una petita cripta del temple original.

Una altra església molt interessant és San Clemente. La visita ens permetrà traslladar-nos a tres èpoques històriques totalment diferenciades. A nivell del carrer, i després de travessar un encantador i tranquil patí porticat,  trobem l’església del segle XII, amb uns interessants mosaics a l’àbsis i un  magnífic canelobre d’estil cosmati (nom donat als marbristes romans que, des del començament del s.XII fins a l'acabament del XIII, decoraren les esglésies de Roma). Però sota d’aquesta església, en trobem una altra del segle IV, amb les mateixes dimensions i en una tercer nivell inferior,  restes de cases romanes antigues i un petit temple dedicat a Mitra. El mitrianisme era un culte originari de Pèrsia que durant molts anys va rivalitzar amb el cristianisme a l’antiga Roma.

Detall del claustre de Santi Quattro Coronati i el Moises de Michelangelo a San Pietro in vincoli

A cinc minuts caminant des de San Clemente, trobem l’autèntic descobriment del viatge. Es tracta de l’església de Santi Quattro Coronati. Una torre carolingia domina l’entrada i dona pas a un pati abans d’entrar a l’església del segle IV. Per accedir el jardí i el claustre has de tocar un timbre  

I una monja t’obre la porta. El claustre és un meravellós i tranquil espai en el qual només s’escolta l’aigua del brollador que hi ha al centre i el piular dels ocells. Una altra de les joies d’aquest lloc és la capella de San Silvestre, a la qual  també s’hi accedeix mitjançant el tandem timbre/monja i que conté uns frescos extraordinaris on es narra la llegenda de la conversió de Constantí al cristianisme.

Evidentment, hi ha moltes altres esglésies amb detalls interessants, com la de Santa Maria del Popolo, amb dos Caravaggios extraordinaris, o San Pietro in vincoli, on val la pena entrar-hi i quedar-se enlluernat pel Moisès de Michelangelo, una de les obres que per sí sola ja justifica un viatge a Roma.

LA CIUTAT ETERNA (1)

Roma és una d’aquelles ciutats que ens apassiona, per tant, i després d’uns quants anys sense haver-hi anat, no vam tenir cap dubte a l’hora d’escollir la destinació per a fer una escapada.

A l’habitual caos circulatori de la ciutat, s’ha d’afegir el “plus” de la construcció d’una nova línia del metro, amb la qual cosa, circular en cotxe o autobús és gairebé una odissea que posa a prova el nivell de paciència del  ciutadà romà. Per això el transport privat per excel·lència és el ciclomotor o l’Smart, que s’ha convertit en una nova icona de la ciutat. Del transport públic millor no parlar-ne, autobusos abarrotats de gent i un metro que tanca a les 9 del vespre perquè es treballa durant la nit en la construcció de la nova línia.

Malgrat tot, els atractius que ofereix la ciutat són moltíssims i nosaltres ens vam proposar gaudir-los des del primer moment. Aquí intentarem parlar-ne d’uns quants, però fugint dels més tòpics que tothom coneix, Fontana de Trevi, Colosseo, Piazza Navona o els Musei Vaticani.

Començarem per la Roma més antiga ja que són molt nombrosos els vestigis que es conserven d’un imperi que durant gairebé 1.000 anys va arribar a dominar mitja Europa i el nord d’Àfrica. Encara que molts d’aquests edificis estan “descarnats”, perquè van ser saquejats i les pedres, i especialment el marbre, reutilitzats per a la construcció d’esglésies i palaus, podem trobar autèntiques meravelles arquitectòniques que amb una mica d’imaginació ens transporten als temps més esplendorosos de Roma. Deixant de banda les visites obligades als diferents fòrums o als amfiteatres com el Colosseo, volem recomanar quatre llocs imprescindibles de visitar. En primer lloc el Pantheon, per a mi, un dels edificis més perfectes, arquitectònicament parlant, que he vist mai. L’edifici, un temple dedicat a tots els deus, va ser construït per Agripa l’any 27 a.C., tot i que va ser reconstruït per l’emperador Adrià l’any 120. La cúpula estava recoberta de bronze, però va ser desmuntada per Constantí al segle VII, per endur-se el material a Constantinopla i mil anys més tard, el marbre del temple també es va desmuntar per a la construcció del baldaquí de San Pietro del Vaticà. Tot i la gentada que sempre hi ha, mereix una visita.

La segona recomanació són els Mercats de Trajà. Es tracta d’un gran complex de botigues (tabernae) on venien oli, vi, peix i marisc, fruites i verdures i altres aliments, i també d’oficines, que es va construir entre els anys 107 i 110 durant el regnat de l’emperador Trajà. L’any 1.200 se li va afegir una torre de defensa i posteriorment s’hi va edificar un convent que va ser desmuntat a inicis del segle XX per tal de recuperar l’edificació original. Enfront d’aquests “mercats” podem admirar la imponent “columna Trajana” que es va erigir l’any 114 i on es poden veure en relleus (molt ben conservats) les campanyes victorioses de l’emperador a Dacia. La columna té una alçada de 38 metres des de la base. Es diu que a la mort de Trajà, les seves cendres es van dipositar en una urna d’or a la base de la columna. Evidentment ni les cendres, ni l’urna ja no hi són. 

La tercera obra de l’antiguitat que ressaltaríem, són les Terme di Caracalla, uns banys públics de proporcions grandioses i que podien albergar més de 1.600 persones. En realitat, més que uns banys públics, era un centre lúdic ja que hi havia, a banda de les sales de banys calents, tebis i freds, sales de gimnàs, biblioteques i llocs de reunió. Grans estàtues, com el grandiós conjunt del “Toro Farnesse” de marbre van ser “traslladades” per a ornamentar fonts i palaus de les famílies més influents de l’edat mitjana. Vint i dues de les seves columnes de marbre es van dur a l’església de Santa Maria del Trastevere el segle XII. Tot i aquest espoli, avui encara podem admirar molts fragments de mosaics i per descomptat fer-nos idea de les grans proporcions de la construcció.

La darrera visita que recomanem és l’anomenada “Ara Pacis”, un monument commemoratiu de la “Pax Augusta” que  es va construir entre els anys 13 i 9 a.C. en temps de l’emperador August. Es tracta d’un altar de 10 x 11 metres d’amplada, i amb una alçada de 4,6 metres, tot fet en marbre de Carrara. El més destacat són les representacions que fan referència a la fundació de Roma i en els frisos laterals, la desfilada de molts personatges de l’època, començant per la família d’August i seguit per amics, magistrats i senadors. Tot plegat, denota una clara influència de la Grecia clàssica, i molt especialment del Partenó d’Atenes. En els darrers anys, i per tal de protegir aquesta meravella, s’ha construït un edifici de línies minimalistes dissenyat per l’arquitecte novaiorquès Richard Meier, on s’ha ubicat aquest “altar de la pau”, a més d’altres sales per a exposicions temporals.

Com que no vull allargar-me massa, en el proper post us recomanarem altres llocs de la capital romana que ens han agradat molt, però sempre intentant fugir de les típiques icones de la ciutat.