[875] Xifres i lletres

Acabo de llegir que els antiavalots dels Mossos portaran una identificació. La idea és bona, i correspon a una vella reivindicació dels moviments socials i dóna resposta a les múltiples queixes que els ciutadans han anat expressant per diversos mitjans aquests darrers anys. Un dels receptors de les queixes, el Síndic de Greuges, va manifestar formalment la necessitat de la identificació dels agents de la brigada antiavalots indicant que el fet de portar la policia armilles ignífugues, a les quals no hi pot haver cap element combustible penjat, no havia d'impedir trobar alguna fórmula. El Síndic suggeria al Departament d'Interior la impressió del número d'identificació personal al casc de l'agent o la impressió del número directament damunt les armilles. La solució final que avui coneixem és desconcertant. La identificació (el NOP, o número identificatiu policial) contindrà nou dígits, entre xifres i lletres, i estarà situat a l'esquena de l'efectiu de policia. Si es tractava de corregir la situació d'indefensió dels ciutadans, com proclamava el Síndic, afavorint la identificació, dubto que s'hagi avançat gaire amb aquesta fórmula que em fa pensar més en la clau que porta el meu router enganxada (també) a l'esquena o més aviat al cul, o, en el millor dels casos, en un codi captcha movedís i capritxós d'aquells que n'has de demanar un altre perquè, noi, no l'identifiques. Calien els nou dígits amb un cos de policies d'uns milers d'efectius? Quedarà algun manifestant amb el dubte de si era un zero o una o? No s'hi val! Si la identificació ha de servir per identificar ha de ser breu, clara, i ha d'aparèixer al davant, perquè la gent se sol identificar cara a cara (els clatells són molt més comuns i enganyadors). Sempre hem pensat que tots els usos lingüístics civils havien d'estar al servei de la comprensió en una societat democràtica. Arribarà un dia (ara que tot és i no és, com el famós informe de les clavegueres de l'Estat que ni tan sols ha fet dimitir el ministre) que la lletra petita de qualsevol hipoteca serà tan però tan petita que serà ja una pura imaginació arbitrària dels administradors de l'obscuritat.

[766] Llengües i vaga

Aquest matí he recollit aquesta imatge al Vallès, en plena manifestació contra la reforma laboral. Les llengües de la mobilització eren el català, sobretot, als escrits sobre la vaga (fulls, pancartes). El català i el castellà s'alternaven, en canvi, a les consignes orals corejades pels manifestants: el castellà sorgeix, instintivament, de la gola de moltes persones catalanoparlants en les proclames orals; és allò del campeones campeones dels espectacles esportius, que només molt lentament ha anat deixant pas al campions campions. Com s'esdevé cada vegada més en aquesta mena de mobilitzacions, l'àrab també hi era. Altres llengües de la nova immigració no solen visibilitzar-se, excepte en el cas dels actes obertament orientats a exalçar la diversitat. La presència de l'anglès només s'observa quan hi ha la voluntat d'un reconeixement internacional de la causa objecte de la manifestació (a les ja clàssiques pancartes nacionalistes amb el "Freedom for Catalonia", per exemple). La política lingüística futura de Catalunya, sigui quina sigui la condició política del país, no hauria de passar només pel català, el castellà i l'omnipresent anglès. El català ha de ser el pal de paller del país i la llengua pròpia, oficial i comuna; el castellà, una llengua oficial molt rellevant, amb la qual s'identifica una part important de la comunitat catalana; l'anglès, una llengua de treball, a la universitat i a l'empresa. La política lingüística no hauria d'oblidar, però, les llengües de la nova immigració, l'àrab en particular. Ens agrada veure pancartes en àrab contra la reforma laboral i les retallades o altres causes que afecten la nostra ciutadania. Necessitem que a les escoles els nens i les nenes aprenguin com a mínim uns rudiments d'àrab. Perquè la comprensió és la base de la convivència.