[821] Calidoscopi Calders

Dissabte, 22 de setembre, tindré el gust de llegir contes de Pere Calders als Amics de les Arts, a Terrassa, amb l'acompanyament d'un músic de primera línia, el saxofonista Albert Julià, amb el qual, novament, hem compartit entusiasme per un projecte literariomusical (fa un parell d'anys vam muntar un espectacle sobre els contes de l'autor polonès S. Mrozek). La lectura s'insereix en els actes Calidoscopi Calders, en què Teresa Llordés inaugurarà una exposició de collages sobre alguns contes de Calders (enguany és tant el centenari del naixement de Calders com el centenari del collage) i hi haurà també una conferència de Jaume Aulet sobre l'escriptor i una lectura dramatitzada a partir de la seva obra. El nostre repte, de l'amic Julià i meu, és que la paraula i el saxo dialoguin i expliquin Calders des dels seus llenguatges respectius per traspassar un sentit, el nostre, als qui ens escoltin. A Feblesa de caràcter necessitem una música que suggereixi la falta de personalitat, la insubstancialitat, la volubilitat d'ún ésser humà. A Un crim necessitem que les paraules insistents de la tieta que acaben desballestant el cervell del protagonista ens repiquin el cervell sense parar. A Raspall necessitem el saxo més tendre per suggerir la il·lusió de l'infant davant l'escepticisme dels adults. A O ell, o jo, haurem de menester un llenguatge insostenible de mirall, de rèplica entre el jo i l'inexplicable i amenaçador doble sorgit per sorpresa que, naturalment, ha de ser destruït. A Coses aparentment intranscendents necessitarem que la música passi, com al conte, de la fotesa a la grandesa en l'espai brevíssim de trenta segons. I a L'esperit guia, on l'aparició fantasmal que viu el protagonista no és més que un acte enutjós i fallit, pensem que la lectura i la música han d'accentuar la comicitat. Gaudirem, doncs, aquesta setmana, interpretant Calders des de diversos llenguatges: de l'atrevida visió dels collages de la Teresa Llordés a la nostra visió de la lectura musicada. Com més llenguatges sobre el llenguatge, sens dubte, més comprensió.

[659] Comunicar les arts i les humanitats (2)

Fa temps que Aprendre llengües va encetar una línia de treball relacionada amb la llengua a les disciplines, sota l'estímul que ens ve de les universitats de mig món: al nostre context, Bolonya no ha servit perquè algunes qüestions cabdals en què els estudiants universitaris han de demostrar un gran domini passessin veritablement a primer terme. On és un ensenyament organitzat de les competències informacionals i digitals? On és la llengua a les disciplines? Per què el que en altres contextos té una presència decisiva aquí no sembla interessar, a la pràctica, a ningú? Comentava en una entrada precedent que l'ensenyament en la línia de l'AICLE / CLIL / EMILE té l'avantatge que es veu. L'altra llengua estrangera que és la pròpia de les disciplines acadèmiques, i que és tan rellevant per comunicar adequadament, no arriba a l'alumnat de forma sistemàtica. Fa temps que Aprendre llengües recull recursos d'ajut per comunicar en les disciplines. Són recursos que cal prendre amb cura perquè són molt desiguals (des de veritables bíblies a apunts) i que no es poden trasplantar al nostre context sense una reflexió profunda sobre la comunicació acadèmica i científica a casa nostra i en els àmbits que serveixen de referència de cada especialitat. Els recursos que enllaço en aquesta entrada corresponen a l'àmbit de les arts i les humanitats i corresponen a història, antropologia, musicologia, filosofia i història de l'art. Els he experimentat amb acceptació a les classes de llengua catalana on tinc, precisament, alumnat d'aquestes i altres matèries. Espero que us puguin ser útils.

[386] Definir la música: els límits de la precisió

Cadascuna de les arts té el seu llenguatge: les seves unitats, la seva morfologia, la seva conjugació, la seva sintaxi. Parlar des del llenguatge humà d'altres llenguatges és una temptativa plena de dificultat i risc i un autèntic repte per a la nostra competència lingüística. Definir la música, per exemple, no és gens senzill. La complexitat de l'operació és tan gran que algú, un bon dia, va inventar-se una frase per expressar-la, una formulació desesperada que, paradoxalment, permet continuar tenint fe en el llenguatge i en la capacitat humana de definir: "parlar de música és com... dansar sobre arquitectura". Un llenguatge provant de parlar d'un altre llenguatge. Aprendre llengua passa per saber definir i guanyar dia a dia precisió lèxica. L'exercici de vegades és pueril, altres no tant (quan els referents ens són desconeguts o es troben confosos amb els sentiments, per exemple). Als professors o aprenents de llengua que es vulguin moure en el terreny relliscós de l'adjectivació o la definició de la música (un espai on la cerca de la precisió es confon amb el joc i l'aventura) els pot agradar, penso, Stereomood, la ràdio en línia que permet localitzar música (desar-la i compartir-la) a partir de seixanta termes definitoris associats a les peces musicals com ara dreamy, energetic, funny, optimistic, romantic, epic, groovy, sexy, untroubled, calm, etc. Recomano Stereomood, doncs, als amants d'explorar, de manera plaent, els límits de la precisió lèxica.