[963] Parlar en públic, o l'art d'obrir l'aixeta

Deixo unes ratlles, a continuació, sobre Els secrets de parlar en públic (Vic: Eumo, febrer de 2016), de Mariona Casas, Josep Maria Castellà i Montserrat Vilà. He de dir, per començar, que l’obra té per a mi un interès màxim: m’ocupo d’una assignatura de llengua oral a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB per a la qual tot el que explica és rellevant i decisiu. El text és un tractat de gran utilitat per acompanyar el procés de consolidació de les habilitats de comunicació oral d’alumnes com ara els futurs mestres, persones que seran professionals de la paraula. Com indiquen els autors en el subtítol del text, l’obra es planteja precisament com una “guia pràctica per a professionals”. És així que els consells que hi donen als lectors són, al llarg de les tres primeres parts del text, recomanacions genèriques vàlides en la major part de situacions en què qualsevol persona, en la seva professió, ha de fer (o haurà de fer) ús públic de la paraula. En la quarta part de l’obra, els autors se centren en situacions comunicatives orals professionals concretes com la presentació d’informes, les situacions de debat i negociació, la conducció de reunions efectives, les entrevistes professionals, la intervenció per als mitjans de comunicació, o els discursos protocol·laris. Vull destacar l’interès d'aquests capítols dedicats a situacions comunicatives concretes i el bon teixit de l’obra, en aquesta part, respecte als capítols anteriors: els autors remeten des d’aquests capítols, quan cal i sense repeticions enutjoses, a aspectes generals que ja han tractat a les tres primeres parts de l’obra (aspectes, per exemple, com l’argumentació o la cortesia). Les primeres parts de l’obra, com deia més amunt, es refereixen a qüestions generals. Sense pretendre seguir fil per randa l’ordre en cinc parts dels tractats clàssics d’oratòria (l’ordre que comença amb 1) la inventio o cerca de les idees i evoluciona cap a 2) la dispositio o organització de les peces del discurs, 3) l’elocutio, 4) la memoria i 5) la pronunciatio o actio, l’hora de la veritat), els autors tracten totes aquestes parts significativament i no n’obliden cap detall important. Per la naturalesa de l’obra, Casas, Vilà i Castellà no poden referir-se a les qüestions exhaustivament, però sí apuntar-les significativament (quan parlen dels tipus d’arguments, per exemple, o de les fal·làcies, en donen una petita mostra que pot encuriosir el lector per cercar-ne més). Un dels aspectes més destacats de l’obra és, a parer meu, el to que hi adopten els autors. Els secrets de parlar en públic és una obra d’especialistes que s’expliquen amb passió indissimulada, amb vehemència i amb un grau de certesa elevat. Els consells imperatius omplen, certament, el text (els verbs en forma imperativa es compten a desenes en cada capítol), però les recomanacions no aclaparen el lector, sinó que se li imposen persuasivament i amb credibilitat. Els autors no limiten la llibertat de l’orador amb les seves receptes, sinó que conceben el discurs en públic com un esdeveniment flexible, que no es pot resoldre amb fórmules màgiques precuinades. Ensenyen que qui parla ha de prendre opcions estratègiques personals, que ha tenir en compte l’ethos, el pathos i el logos i que ha de ser fidel al seu estil comunicatiu. Castellà, Casas i Vilà se’ns adrecen ex abundantia cordis, amb la bóta ben plena, a punt de rebentar, d’acord amb la imatge de Carnegie que esdevé un motiu recurrent en el text. Tenir la bóta ben plena (els deures de la inventio fets, les idees clares) és, precisament, un dels punt de partida fonamentals per parlar en públic. Ho afirmava Cató: “Rem tene, verba sequentur” (‘domina la idea i les paraules fluiran’). Amb la bóta plena, doncs, cal aprendre l’art de saber obrir l’aixeta i deixar rajar convenientment el contingut. Sobre aquest art alliçona Els secrets de parlar en públic. A més del to de l’obra, vull destacar algunes decisions a parer meu encertades en la concepció i en la composició del text: el discurs és molt llegidor gràcies a recursos que interrompen regularment el fil de l’exposició, petites peces intercalades amb informació destacada. És remarcable, també, en l’estructura, la secció reflexiva (“Pensa-hi”) que apareix al final dels capítols, amb propostes que permeten aplicar a la realitat immediata dels lectors les qüestions exposades en les planes precedents. Es podria pensar que l'interessant recurs de l’anàlisi de textos d’una certa extensió, que es reserva a tres mostres de discursos protocol·laris, al darrer capítol de l'obra, es podria haver concretat al llarg del text amb altres exemples. L’anàlisi detallada de discursos hauria conduït l’obra, però, cap a un altre objectiu i un altre territori. Pensem que Els secrets de parlar en públic és una obra que flueix, que té l’essència en el consell ràpid i potent i a la qual no escaurien les marrades: quan els autors citen algunes autoritats, per exemple, no s’aturen a localitzar les citacions, ni hi ha una bibliografia final. Van a la idea i el ritme del text és en tot moment trepidant. Per acabar: ens trobem davant una obra imprescindible per parlar millor en el món professional, de la qual es pot treure un gran partit, sens dubte, a les aules de llengua universitàries. Un dels mèrits dels autors, que no es pot deixar de banda, és que han intervingut amb solvència en un àmbit saturat de publicacions. Unes publicacions que no sempre presenten la qualitat esperada i que acaben repetint sempre una mateixa sonsònia de consells elementals o, encara pitjor, que sovint prenen un insofrible aire d’autoajuda. Enhorabona, doncs, als autors, per haver trobat un nínxol d’originalitat i de valor en la seva obra.

[928] La lectura com a garantia

Hem parlat diverses vegades a Aprendre llengües d'operacions que duem a terme quan construïm o executem un discurs, les quals a primer cop d'ull poden semblar feixugues i tal vegada innecessàries, però que es revelen autèntiques garanties que estem construint bé el nostre text. Una conclusió, per exemple, dèiem un dia, no és una complicació final que toca, perquè ja se sap que hi ha d'haver un plantejament, un nus i... un desenllaç. La possibilitat de fer una conclusió (i no és pas tan fàcil elaborar-ne de solvents) ens dóna una garantia que el discurs ha funcionat, que estava ben construït. Si no podem concloure o no ens resulta fàcil, és molt probable que ens calgui revisar l'estructura del discurs. Un text ben muntat es deixa concloure (si m'ho deixeu dir així) amb facilitat. L'operació de concloure, doncs, és la nostra aliada més que no una trava tècnica. Com ho és la partitio amb què, a l'exordi, anunciem les parts que tindrà el discurs, o com ho són totes els mecanismes de dixi discursiva que van teixint el nostre text. Una altra de les operacions que sempre m'ha semblat fonamental per veure si un text propi funciona és la possibilitat de llegir-lo en veu alta. Si no el podem llegir amb sentit, si en la lectura el text no ens deixa incloure la nostra intenció, els nostres objectius, si ens fa perdre l'alè en digressions que ens allunyen del nostre interlocutor o públic (i que ens poden arribar a fer abaixar la veu, incís rere incís, fins a un punt que ens podria resultar fins i tot físicament impossible de realitzar: és el mateix el límit de la realització física que el de la comprensió de qui escolta el discurs?) el text no funciona. La lectura en veu alta és la prova decisiva per veure si algú entén i sap fer entendre el que llegeix. Si no podem llegir el text en veu alta i ser-hi compresos és que el text és incomprensible o, senzillament, que nosaltres no el comprenem. Aquests dies a classe parlem de la fase de la memoria en la producció de discursos i desaconsellem llegir els textos que s'han de fer arribar a una audiència (per bé que la lectura pot ser necessària i útil en certs contextos molt formals o que reclamen una precisió total). Si la lectura no és la millor opció gairebé mai (resta naturalitat, impedeix el contacte visual amb el públic), sí que pot ser, en canvi, un ajut imprescindible en construir el discurs que ha de ser dit. Si el nostre discurs escrit pot ser llegit en veu alta, mentre el preparem, tenim una garantia (més) que, quan l'executarem (amb el suport d'un guió, segurament) funcionarà.

[927] Ampul·lositats

Butllofa (Viquipèdia)

El discurs és una superfície que s'estén com una pell fins a crear el seu cos. Quan no hi ha el desplegament d'una idea, el text no guanya cos, no pot créixer en superfície. És aleshores que l'autor corre el risc de créixer en inflor, de generar butllofes de grandiloqüència i afectació, de fer aparèixer la buidor de l'èmfasi gratuït i l'exageració, d'expandir-se en el llenguatge de l'altisonància i la pompositat. Els textos amb idees clares expressades amb senzillesa i precisió són sempre aerodinàmics. 

[926] Reconstituir el discurs

Aquests dies a classe parlem de com construir un discurs oral. És curiós que la bibliografia sobre el tema insisteixi tant en la creació del discurs, en la disposició de les seves peces fins a l'obtenció d'un artefacte, i que parli tan poc de la capacitat que ha de tenir l'orador de reconstituir l'objecte que ha creat, en l'acte de l'enunciació oral del text. És tan important saber construir el discurs com saber-lo reconstruir sobre la marxa, de manera que no es desinfli definitivament per una circumstància no prevista i pugui tornar a recuperar ràpidament el volum inicial. Qui diu un text oral té entre mans un material construït, però de cap manera un material tancat (per això la flipped classroom, la classe inversa, té un punt d'inconveniència). Així, ha de poder ampliar el discurs cap a aspectes nous, cap a algun fet d'actualitat, cap a algun element suscitat pel context en un aquí i ara, el de l'actio, impossible de preveure al detall. Qui diu un text oral ha de poder afrontar la pèrdua d'algunes peces, l'oblit d'alguns aspectes del discurs. L'objecte construït al laboratori s'exposa, naturalment, a un desgast profund quan en surt. L'orador, doncs, ha d'estar preparat per afrontar aquesta circumstància, que es produirà sempre. Qui diu un text oral ha d'estar obert a una lleugera reordenació dels elements previstos, potser pel fet que algun dels assistents a l'acte en què es produeix ha formulat una pregunta abans d'hora que provoca irremissiblement un avançament expositiu. L'orador ha de ser hàbil, doncs, a reordenar el discurs i a no sacrificar els efectes retòrics que tenia previstos (un morós avenç dels arguments, per exemple), o a generar-ne de nous, una tasca no gens senzilla. Ha de tenir clar, en tot moment, què és l'essencial en el discurs tant des de l'angle del contingut com des de l'angle de la retòrica: ha de tenir clar allò que no es pot sacrificar. No n'hi ha prou, doncs, a saber construir calculadament i amb perfecció el que es vol dir si no se sap reconstituir l'artefacte quan rep els cops propis del moment de l'execució.

[925] Necessitat dels elements al discurs

Una de les característiques més desesperants d'un discurs oral és que l'orador, potser perquè no l'ha preparat, vagi desgranant el discurs sobre un tema donat de manera sumativa, sense pla, com una pura llista d'elements a l'atzar. Uns elements que es van incorporant al text sense cap noció del discurs com a artefacte, sense una finalitat didàctica global (l'orador no pensa pas a fer comprendre el discurs) i sense cap plantejament ni estètic ni retòric. Aquesta mena de discursos sense ordre ni concert, pures divagacions sense altre final possible que l'avís del cronòmetre, aquests arguments allargassats ad libitum, deixen el receptor sense la possibilitat que pugui saber una cosa tan elemental com què és el més important dins el discurs. Diria que en contextos formals aquesta mena d'intervencions només es toleren en persones famoses, autoritats indiscutibles, la sola presència de les quals en un acte públic ja és gairebé suficient per satisfer els assistents. En tots els altres casos, que són gairebé tots, quan algú es disposa a parlar en públic cal exigir-li un ordre, una articulació discursiva, que pot estar reflectida en un guió o ser purament mental. Cap audiència no es mereix una suma d'elements inconnexos que avancen només al dictat egoista d'una improvisació maldestra. Els discursos sense ordre, sense idea vertebradora, els discursos que no arriben a ser un artefacte sinó un enfilall de pensaments, es fan evidents en algunes marques de llengua. La suma de peces del discurs es revela en l'ús abusiu de formes com també o a més, sovint al començament dels paràgrafs de text o de les frases. I es revela també en el crit desesperat de blocs sencers de text que supliquen ser necessaris dins el text. És el cas dels paràgrafs començats, per exemple, amb cal dir, cal esmentar (cal, realment? no pot fer que calgui el discurs mateix?) o formes similars. Fixeu-vos en els dramàtics cal dir, s'ha de remarcar i cal afegir del text següent enregistrat. Les parts del text han de ser necessàries i motivades per l'estructura i la lògica que n'ha fet possible l'aparició. Les altres parts del text les han d'exigir, de provocar, les han de fer necessàries i imprescindibles. No deixem que els fragments dels nostres discursos orals demanin, a crits, ser necessaris.

listen to ‘necessitat’ on Audioboo

[923] Tòpics i tòpics (i 2)

Parlàvem a l'entrada anterior dels tòpics en general poc desitjables als discursos (llevat que ens proposem explotar-los des de l'humor o hi vulguem recórrer puntualment). Els tòpics o llocs comuns són, però, en un altre sentit, uns poderosos ajudants a l'hora de generar les idees de la inventio del nostre discurs. Autors de l'antiguitat clàssica grecoromana com Antifont, Aristòtil, Ciceró o Quintilià van fer propostes de tòpics ben útils encara. Què són, però, els tòpics? Són fórmules generals, buides, multiusos, que es poden aplicar a tota mena de discursos i permeten a l'autor explorar tot el que pot dir. Es tracta, doncs, d'una mena de guió d'exploració del tema de què es parla. La tòpica comuna ens forneix unes fórmules que ens permeten cercar respostes i es poden aplicar a diversos objectes d'anàlisi. Quintilià parlava, per exemple, dels tòpics de persona (família, poble, pàtria, sexe, edat, educació, aspecte físic, fortuna, condició social, caràcter, professió, aparença, nom...) o de cosa (causa, lloc, moment, manera, definició, semblança, comparació, circumstància...). Altres autors clàssics van establir dualitats per a l'anàlisi com possibilitat / impossibilitat; existència / inexistència; més / menys; grandesa / petitesa; facilitat / dificultat; veritat / falsedat; precedència / successió; semblança / diferència; causa / efecte. Si parlem d'activitats, per exemple, ens poden resultar útils loci com l'origen, el començament, el desenvolupament, el progrés, el retrocés, la meta, el final, les pauses, els ritmes, el sentit, la direcció, etc. Els experts en retòrica van elaborar en cada cas les seves propostes de tòpica comuna amb les distincions que els semblaven pertinents, i hem de dir que ens resulten encara avui poderoses eines per explorar els temes dels nostres discursos. Els tòpics específics, d'altra banda, un subgrup dels tòpics de què parlem, són també absolutament rellevants. Si hem de parlar d'un tema relacionat amb les ciències humanes, per exemple, seran tòpics específics els que es relacionin amb l'ètica, l'estètica, la política, la religió, l'economia, la psicologia, la cultura, la lògica, el dret, l'ecologia o la sociologia. Si tenim un tema, doncs, i voluntat de comunicar, però no el mètode per generar les idees, els tòpics, en el sentit que hem comentat, poden ser molt valuosos per ajudar-nos a pensar i a delimitar la carn del nostre discurs.

[921] Controlar les marques de certesa

La modalització es manifesta de moltes maneres als textos, escrits o orals. Un aspecte sobre el qual no es presta gaire atenció és el control dels elements modalitzadors (vegeu en aquest apunt una breu explicació dels tipus principals) des del punt de vista de l'ús o l'abús que se'n fa en els textos. Fixem-nos, per exemple, en un element característic de la modalització, el grau de certesa. Tant si el grau de certesa és elevat al nostre text com si no ho és (i, sobretot, en aquest segon cas), és molt recomanable fer servir la dosi justa d'elements al servei del grau de certesa. Si en fem servir molts que expressin un grau elevat (evidentment, amb tota seguretat, òbviament, sens dubte, etc.), la imatge que rebrà de nosaltres el receptor serà aclaparadora i probablement pedant i, sense necessitat, excessiva. Si en fem servir molts que expressin un grau de certesa baix, potser per prudència en les afirmacions o pel rigor intel·lectual de no voler fer passar per certs aspectes que no tenim per tals, pot ser que fàcilment el nostre discurs soni excessivament incert. De vegades, si la càrrega d'escuts que utilitzem és molt alta, el text acaba perdent tota capacitat de dir res, les afirmacions s'anul·len i la imatge que donen de nosaltres no ens beneficia. Si ens fixem en el text següent enregistrat, trobem una allau d'elements al servei de l'expressió d'un grau de certesa baix, que deixen el passatge pràcticament sense sentit, o amb una força tan lleu que acaba sent qüestionable si calia aportar l'exemple al nostre discurs.

listen to ‘grau certesa 1’ on Audioboo

El passatge següent, que reelabora l'anterior, expressa amb una sola paraula (suggeririen) el grau de certesa baix. És suficient i no cal redundar-hi. El receptor del text en té prou per saber que ha d'agafar les afirmacions de l'emissor cum grano salis.

listen to ‘Grau de certesa 2’ on Audioboo

[916] I have a dream: 50 anys d'un relat

Parlàvem ahir de l'auge actual de la narrativa en tots els àmbits de la societat. Acabàvem amb el vídeo que conté el relat polític fet a partir de la imatge de G. W. Bush mentre abraçava una víctima de l'11-S, fet a què fa referència C. Salmon al seu text Storytelling. Avui vull contraposar a la narrativa impostada de Bush el discurs de Martin Luther King pronunciat el 28 d'agost de 1963 en la Marxa sobre Washington, fa exactament cinquanta anys, discurs conegut popularment per la frase que repeteix i que expressa el seu desig de liquidació de la segregació I have a dream. Un discurs històric pel seu contingut, que aquest any més que mai, aprofitant l'avinentesa històrica del cinquantenari, caldrà portar a les aules de llengua oral. No en va el discurs de M. L. King és un dels grans exemples d'oratòria política de tots els temps. Bush i King, deia. La narrativa construïda pels gabinets de la maquinària de la propaganda davant la narrativa dels fets reals, que no demana artifici sinó purament la força de l'expressió. La narrativa de la sofisticació i l'oportunisme dels assessors davant la narrativa que sorgeix del fons d'un mateix, com deien els clàssics, ex abundantia cordis. La narrativa de M. L. King és la vivència dels abusos i la crueltat policial, la dels negres que no són admesos als hotels americans, la dels negres que no poden votar, la dels negres que són perseguits i discriminats arreu al dictat del només blancs. El relat d'una història que no havia acabat el 1963 i que no ha acabat ara. Recomano molt escoltar el discurs de M. L. King, rastrejar les seves metàfores (l'eloqüent imatge del pagaré no satisfet), observar les seves reiteracions retòriques en diversos passatges del text, ser conscients de com surt a trobar el seu públic (els esments als blancs assistents a l'acte, la llista de procedències dels diversos estats americans), notar la seva humanitat (fins el finíssim humor en la immensa gravetat). Som en època de narratives, sí, recuperant el vell valor didàctic i emotiu dels mites i de les paràboles. Quina diferència, però, entre la narrativa que és el relat senzill i viscut de la realitat o aquella que és el fruit de la mirada del venedor, que respon a la justificació artificiosa d'una marca, que no saps si és un conte o un cuento.

[913] Mètode TED per parlar en públic

Aquests dies m'ha caigut a les mans el Método TED para hablar en público, de Jeremey Donovan (Ariel: 2013). M'hi he aproximat amb curiositat, per veure si el mètode em proporcionava algun element fonamental que calgués tenir en compte en ensenyar llengua oral, ara que la producció de vídeos per a la xarxa creix exponencialment, empesa per les classes capggirades, els MOOC i un cert esgotament de la preponderància a la xarxa dels textos escrits. El text de Donovan ("Los secretos de las conferencias que triunfan en todo el mundo") és el resultat de l'atenta observació per part de l'autor d'un munt de conferències TED (plenes d'idees valuoses escampant-se arreu del món), aquest espai de vídeos a l'entorn d'uns actes programats en què generalment en uns pocs minuts algú ens explica alguna cosa que o bé canvia radicalment una nostra percepció o bé ens empeny a actuar cap a un canvi. Si bé no puc parlar de decepció, perquè el text està ben escrit i paga la pena llegir-lo, he de dir també que no aporta res de nou al que ja s'ha dit una i una altra vegada sobre com parlar en públic. Potser allò que afegeix més valor a l'obra és la referència a conferències TED concretes, en diversos moments, que es poden anar a veure a la xarxa per detectar-hi els aspectes comentats. Els temes que vertebren el discurs del llibre, d'altra banda, són força clàssics: com escollir el tema, com fer-se presentar, com començar, com gestionar la part central de la conferència i les transicions, com concloure, què fer amb l'humor, com gestionar els suports visuals, el pànic escènic, el llenguatge no verbal... Més enllà d'algunes guspires, d'algunes troballes puntuals que fan pensar (frases contundents de l'estil de: "lo mejor que puedes hacer a la hora de impartir una conferencia es no contar con el apoyo de diapositivas" o "las diapositivas deben servirle al público, y no servirte a ti de chuleta gigantesca"), es pot afirmar que el text no té sorpreses per a les persones interessades en el tema. Un acaba pensant que el secret del mètode TED no és a les conferències en si mateixes, sinó en tot el muntatge TED que permet generar-les i difondre-les. Crec que aquesta altra història, la de l'èxit viral de les conferències TED, tindria molt més interès que l'explicació ja coneguda de com parlar en públic. 

[880] Presentacions intel·ligents

M'ha resultat il·luminadora la lectura del text de Susan M. Weinschenk Presentaciones inteligentes (Madrid, Anaya, 2012), que tracta des d'un angle particular, el de la psicologia, tot allò que els oradors han de saber sobre les seves audiències a fi de produir presentacions efectives. En l'ensenyament i l'aprenentatge del que tradicionalment anomenem la llengua oral i també, evidentment, en l'avaluació, la tasca del professional de la llengua (de l'autoaprenent, també) i el seu camp d'incidència i d'intervenció té unes fronteres molt borroses: ensenyar l'oral i avaluar l'oral no és tan sols ensenyar a controlar la norma, evidentment, com ja ningú no pensa. La bona presentació oral és, sobretot, aquella que funciona davant l'audiència. Que funciona, perquè, senzillament, hi ha algú que sap què diu, que sap de què parla i que, a més, s'ha preocupat de pensar l'estratègia de presentació del seu discurs per fer-lo adequat a l'audiència i poder impactar. Situats al terreny de la comunicació eficaç, les disciplines implicades en les presentacions orals són moltes i la psicologia n'és certament una de destacada. Una presentació oral no serà mai eficaç si no té en compte com pensen i aprenen les persones (com actua la memòria, com es processa la informació, com es formen models mentals, per què i què s'oblida, com es pot crear un estat de flux en qui escolta); com es capta l'atenció de les persones (quanta estona divaga la nostra ment mentre escoltem algú?, entre el 30 i el 70 % del temps); com podem motivar l'audiència perquè faci el que n'esperem (quina mena de recompenses són efectives?, quan pot funcionar atiar la competitivitat dels qui ens escolten?, és important fomentar l'autonomia de l'audiència?); com s'escolta i com es veu (com hem de fer servir els canals sensorials que presentem a l'audiència?, quina importància té la visió perifèrica en l'observació de qui ens escolta?); com reacciona l'audiència a nivell emocional (quin ús podem fer de les anècdotes, les històries, les sorpreses, els fets predictibles); com es decideix la nostra audiència a actuar (com es prenen les decisions, quantes opcions s'han de donar a qui ens escolta, és millor referir-se als beneficis o, en canvi, a les possibles pèrdues d'actuar o no actuar d'una determinada manera?). El text de Weinschenk acaba presentant un mètode en cinc passos que pren en consideració les seves reflexions. Presentaciones inteligentes és, com deia, un text d'interès per a tots els que ensenyem o avaluem l'expressió oral: la zona del que és rellevant a l'hora d'aconseguir fer una presentació eficaç té una gran complexitat que ens ajuda a comprendre millor. Una complexitat que no es pot tallar amb un cisell fi i infal·lible.  

[843] Trobada de francès llengua estrangera

He estat a la 7e Recontre de Français Langue Étrangère (FLE), organitzat per les Editions Maison des langues amb l'Institut Francès de Barcelona, que ha tingut lloc aquests darrers dies a la seu d'aquesta darrera entitat. Les comunitats d'ensenyants de llengües (professorat, institucions, món editorial) són espais amb unes dinàmiques pròpies, en les quals de tant en tant és interessant immergir-se, tot i no pertànyer al gremi concret, per conèixer línies de treball o de possible expansió de les llengües en qüestió i fins i tot per veure si algunes de les pràctiques arrelades en unes comunitats d'ensenyants poden ser exportables a altres llengües. He estat darrerament en alguna jornada de professorat d'espanyol, o d'anglès ja fa més temps, i crec que l'observació d'aquestes comunitats aporta experiència interessant als responsables de la formació en centres d'idiomes multilingües. La qualitat dels tallers a què he pogut assistir aquests dos dies ha estat elevada (reflexió sobre la pissarra interactiva, reflexió sobre l'autonomia i la interacció en l'àmbit de l'aprenentatge amb digitalitat: le numérique, en francès). Ha estat excel·lent, també, la conferència de Marion Tellier sobre el llenguatge no verbal, entès no pas en el sentit més tradicional amb què se sol tractar aquesta qüestió i que tants prestatges omple a les llibreries, sinó amb perspectives innovadores. M'ha semblat molt interessant la seva reflexió sobre els gestos coverbals (espontanis, inconscients), generats en coordinació i en bloc amb la paraula i el pensament. Per què produïm els gestos coverbals? Quina relació real (d'impacte, d'adaptació) tenen amb el nostre interlocutor? Tellier també ha parlat del gest a la classe de llengua des del punt de vista de l'ensenyant (quina és la gestualitat de l'ensenyant?) i de l'aprenent i ha fet referència, igualment, al tema més conegut de la gestualitat segons les cultures. La conferència de Tellier, fonamentada en una àmplia base de recerca i farcida d'exemples significatius presentats en vídeo (d'alumnes i fins d'algun personatge polític rellevant) ha estat veritablement apassionant. M'hauria agradat sentir-la a parlar, també, d'un aspecte que quedava fora del seu objectiu, l'avaluació del gest. Si bé és cert que la llengua oral des de fa uns anys ja s'ensenya, després de molt de temps de ser el parent pobre en l'ensenyament de la llengua, i que unànimement es reconeix que la gestualitat en forma part, no és gens evident que s'avaluï i, sobretot, que s'avaluï bé aquest aspecte crucial de tota producció oral.

[839] Falsificar-se a l'aula de llengua

Sempre m'han inquietat les converses i les pràctiques discursives dels qui aprenen llengües. D'una banda, la falsificació a què es veuen forçats els aprenents perquè, senzillament, no tenen una llengua prou matisada per dir la veritat, la seva veritat, el que voldrien dir sense haver-se de trair. En una conversa apurada dins l'aula, l'aprenent de llengües de nivells baixos que vol ser capaç de conversar amb una certa fluïdesa i no encallar-se és capaç de dir que té tres gossos a casa si no sap la paraula que designa la seva mascota (una tortuga, per exemple). I un cop l'aprenent ja ha dit que té tres gossos sense tenir-ne cap, el pendent cap a la realitat virtual és molt i molt pronunciat, l'entrada inconscient en la gramàtica de la fantasia, inevitable. Una altra font d'inquietud són els temes de conversa que es proposen a moltes aules, que reapareixen després a les tasques productives de molts exàmens encara amb més control. Solen ser temes que conviden a una certa polèmica, més encara en nivells més alts on la capacitat de defensar les idees i d'argumentar és objecte d'una valoració estricta. Són temes, però, dels quals l'aprenent que va escalant cursos ja està completament tip, perquè es repeteixen incessantment, any rere any, en progressar en l'aprenentatge. L'aprenent no pot debatre més d'una vegada a la vida sobre l'eutanàsia, la pena de mort, la mascota preferida, les energies renovables o l'addicció al treball, que acaben sent temes, a més, específics d'aquesta curiosa parcel·la de la vida, la classe de llengua. L'aprenent de llengües té un límit d'artificiositat, vol aprendre, sobretot, vivint. Es dóna la circumstància, a més, que els aprenents que a la pausa de les classes parlen de l'actualitat i debaten sobre temes candents (la situació política, les eleccions als EUA) amb implicació i alhora amb cortesia, vetllant per mantenir la cohesió de grup, quan retornen a l'aula es troben massa sovint que han de tornar a capbussar-se en polèmiques desubicades de manual (quina sorpesa els reserva la unitat 5 del llibre? Els accidents aeronàutics), en espais asèptics on de vegades el més important sembla evitar el conflicte, mantenir la bombolla artificial del grup inalterada. Si la formació és virtual, moltes de les converses de cotó fluix tenen lloc al grup de Facebook que ha engegat el formador, per exemple, mentre que els alumnes generen el seu grup de Facebook paral·lel per expressar-se. Hi ha molts professors i alumnes, naturalment, que assumeixen la realitat i el conflicte, que posen per davant la realitat i l'autenticitat a la generalitat, la repetició i l'asèpsia. Hi ha professors i alumnes que el dia que una onada de plats voladors extraterrestres envaeixi la terra amb finalitats perverses trobaran que no és pertinent engegar a l'aula un animadíssim debat sobre mascotes.

[794] Eines a la xarxa per al debat

Per diverses bandes m'ha arribat notícia d'algunes eines que poden resultar útils per debatre posicions, idees, punts de vista. La xarxa és lloc d'opinió i controvèrsia, evidentment, però no sempre estimula que els emissors aportin raons en defensa del que diuen. La tendència a la immediatesa, a la rapidesa, a la brevetat, a la visibilització fulgurant, a la participació ràpida, acaba generant de vegades presències que tenen la seva essència en la reemissió més que no en l'emissió raonada, presències que s'adhereixen a discursos però de les quals desconeixem (i el voldríem conèixer) el matís. Benvingudes, doncs, totes les eines per al debat a la xarxa, que són moltes. Deixo constància de Dwelo, d'OpDrop i de Meevsu. Es tracta d'espais que estimulen la generació d'arguments al voltant de temes i que ens permeten situar-nos a la banda dels pros o a la dels contres. M'agrada especialment Meevsu, amb interfície en anglès i en portuguès però utilitzable en qualsevol llengua, perquè planteja debats entre dues persones per mitjà de vídeos, i perquè ho fa amb un rigorós control del temps que té cada participant per a la seva intervenció i amb una votació social final a càrrec de les persones que visualitzin el debat (observeu aquest tutorial d'explicació). Els concursos d'argumentació o lligues de debat que tanta tradició tenen en el context anglosaxó i que des de fa uns anys ja comencem a veure també a les nostres universitats es poden organitzar amb eines com Meevsu. Si la proveu i voleu deixar algun comentari de retorn, serà molt benvingut.

[793] Pronunciar bé el nom dels futbolistes

Sempre m’ha agradat aprofitar la possibilitat d’aprendre llengües informalment, a partir de la vida diària, que en va plena, de llengua. Que el futbol és un espai social fenomenal per a l’aprenentatge lingüístic ho sabem: el català actual s’ha pogut construir, en una part, gràcies a les retransmissions esportives radiofòniques i després  televisives (recordo el primer partit de futbol en català per televisió, en una TV3 acabada de crear, i el fet que aquella llengua en construcció ens semblava estranyíssima després d’anys de veure el futbol  a TV1). El futbol és un espai social d’àmplia difusió del qual s’ha de treure partit des de l’aprenentatge de la llengua i també des del foment de la diversitat i la competència intercultural. Ja fa temps que  vaig parlar a Aprendre llengües de dos projectes (un joc, Soccerlingua, i un anunci televisiu de la UEFA) que treien partit d’aquest esport per fomentar el coneixement  i la reflexió lingüístics i la sensibilitat cap a la diversitat. Avui, a les portes de la celebració de l’Eurocopa 2012, m’he assabentat d’una iniciativa que posa a disposició de periodistes i de tothom qui vulgui la pronúncia correcta dels noms dels jugadors que hi prendran part i altres noms propis relacionats amb l’esdeveniment esportiu. No es tracta tan sols de sentir pronunciar bé el nom de Gerard Piqué o el de Xavi Hernández. Es tracta d’aprendre llengua de la llengua quotidiana, d’interessar-se per explorar els mots, de provar-los d’entendre i respectar-ne la forma. I que augmenti encara més la consciència lingüística d’aquests professionals de la paraula, els periodistes, que tanta influència tenen en la resta de la societat. El projecte, que considero una excel·lent idea (hi podeu accedir aquí mateix), ha estat desenvolupat per la Fundéu BBVA i Sepro Tec Multilingual Solutions. 

[773] Voluntariat de conversa a distància

Avui en Sergi C. em comentava una iniciativa de l'Elisabet A. que m'ha interessat conèixer. Com a professora del Consorci per a la Normalització Lingüística ha engegat un espai per a la conversa virtual amb els seus alumnes estrangers i adults que aprenen català, adreçat a voluntaris i voluntàries que vulguin ajudar a capacitar els aprenents en l'expressió oral. L'eina utilitzada és una de les més populars a la xarxa, Skype. El projecte escalfa motors en aquest moment i començarà a funcionar a començament de maig. Encoratjo des d'aquí les persones autòctones o amb un bon nivell de llengua oral que vulguin participar-hi, a fer-ho. Tinc curiositat per veure l'acceptació de la iniciativa. Si l'Elisabet llegeix aquest apunt m'agradaria que ens expliqués en un comentari com ha concebut la idea, per quines vies ha difós l'existència del seu espai i també les mostres d'acollida que hagi pogut anar detectant. Tinc curiositat també per conèixer la procedència dels seus alumnes, la competència digital que tenen aquestes persones i l'acceptació dins els seus grups classe del projecte. Aquí deixo les preguntes!

[755] El risc de l'analogia

Avui a la tarda he tingut la sort de participar com a jurat, amb el company Joan Lluís Pérez Francesch, en un dels debats de la Lliga de Debat de la UAB. Per dir-ho ràpid: dos grups de dos participants han hagut de defensar i atacar respectivament el posicionament "Els indignats, un nou corrent de pensament". El grup del sí i el grup del no s'han anat alternant amb presentació de la tesi i arguments, refutació i, finalment, presentació de les conclusions del seu punt de vista. Tots dos grups ho han fet dignament i hem determinat que havia guanyat la parella integrada per David Daura i David Gutiérrez. Enhorabona als guanyadors. M'ha sorprès trobar-me davant argumentacions que pivotaven molt sobre analogies i que, a més, mantenien l'anàleg al llarg d'una bona part del discurs. Els del sí han comparat (amb una imatge projectada i tot) el moviment dels indignats amb el moviment històric dels il·lustrats, i han fet explícit, naturalment, el perquè de la correlació, que donava força a la seva tesi. El grup del no ha portat al debat un corrent de pensament que consideraven real, al costat del pseudocorrent de pensament, segons ells, integrat pels indignats. Les referències al socialisme han funcionat al llarg del discurs de contraanàleg. L'abast del procediment, com deia, m'ha sorprès en tots dos casos. Crec que les argumentacions acaben sent més efectives si no es basen tan centralment en semblances i mostren un bon ventall d'arguments variats que es complementen. Les analogies són efectistes, didàctiques i oxigenadores, és cert, però no són mai concloents i, a més, poden acabar sent molt fràgils. Els participants al debat haurien pogut fulminar el raonament de l'adversari atacant directament l'analogia, en un cas, o construint-la, en l'altre. L'equip del no podria haver esmerçat esforços a demostrar que indignats i il·lustrats són dues realitats incomparables per mil i un motius. I haurien fet molt de mal a l'oponent. I l'equip del sí hauria pogut esmerçar els seus esforços a fer veure que el corrent dels indignats i el corrent ideològic socialista tenien molts punts de contacte: que l'analogia, en aquest cas, existia, vaja. I aquesta operació hauria tingut un gran efecte. I és que afirmar que dues realitats s'assemblen (o no s'assemblen) sense por dels peròs, dels matisos i de les objeccions racionals correspon als poetes. L'univers de semblances d'un poeta ens agrada o no ens agrada. Hi sojornem amb plaer o no. Però als poetes, autèntics demiürgs, no se'ls discuteix.

[754] Contra el PowerPoint (i 2)

Parlàvem a l'entrada precedent del text de Frank Frommer publicat darrerament que qualifica el PowerPoint de "programa que ens torna estúpids". Després de la lectura del text, destaco deu punts crítics sobre l'eina. El PowerPoint 1) canvia la transmissió tradicional de la informació i del saber i molts discursos (informes científics, el llenguatge de les ciències humanes) no s’hi poden reduir sense pèrdues essencials de significació; 2) fracassa en la integració de mitjans (imatges, efectes, animacions, transicions), l'aspecte en què més insisteixen els manuals. La forma acaba tenint més pes que el contingut i l’usuari, sovint, és incongruent en l’ús dels aspectes formals i genera soroll i confusió; 3) tendeix a la síntesi, a la condensació, a la simplificació, a l’esquema, a l’el·líptic, a l’implícit, al sobreentès, a l’ambigu. I a la llista de punts (bullet points), que genera una falsa sensació de control de la realitat; 4) evita la reflexió, el pensament i l’anàlisi; oculta les relacions entre els punts tractats (liquida les connexions entre aspectes, la construcció del discurs, l’argumentació); 5) perjudica la creativitat: el programa hi vol donar cabuda, però en canvi homogeneïtza i unifica les formes d’expressar-se; 6) està al servei d’una transmissió d’idees precuinada, lineal, magistral, directa. Encarna valors d’imposició i de poder. No estimula el debat, la interacció ni la discussió. Convida, a més, a l’adhesió passiva; 7) opera un empobriment lingüístic (enunciats limitats, sintaxi mínima, nominalitzacions, infinitius, pèrdua de precisió, despersonalització, llenguatge burocràtic, estereotipat, congelat); 8) no es fa servir bé. Per la facilitat de generació, substitueix o estalvia altres documents necessaris (elaboració d'informes dels qui el fan servir, presa d’apunts dels qui el veuen o el consulten). No és òbvia la reconstrucció dels powerpoints que es lliuren (als alumnes, per exemple); 9) el seu ús acaba essent un coneixement escenificat, poc menys que un xou; 10) tendeix a unes conclusions que s’imposen, a uns eslògans, a uns missatges programàtics, a unes prescripcions. Legitima punts de vista esbiaixats, fílies i fòbies, opinions sense matisos. Deu motius, doncs, per a l'ús crític del PowerPoint i per exigir molt més a les eines que el volen substituir.

[745] Impostors, mòmies i traïdors

L'hora de la veritat de la llengua oral són els usos quotidians. L'altra hora de la veritat, per a molts aprenents de llengua, és l'espai artificial d'un examen oral. És paradoxal que el pes que tradicionalment s'atorga a la comunicació no verbal (tant és si es tracta del 60 % com del 90 %) en els actes de parla quotidians es relativitzi tant i tant (o del tot) en les situacions controlades de valoració de l'oral. És que en realitat els aspectes de la comunicació no verbal no són tan rellevants? És que no sabem com avaluar la comunicació no verbal? Els examinands entendrien que se'ls suspengués l'expressió oral en un examen de llengua pels aspectes de comunicació no verbal? Estem sobrevalorant o infravalorant aquest aspecte de la comunicació? Si l'oblit o la minimització d'aquesta qüestió en l'avaluació és, naturalment, inacceptable, tampoc no podem caure en l'abús de la mirada que dissecciona els aspectes que s'hi relacionen, en el cop d'ull analític que desmunta cadascun dels elements que integren la comunicació no verbal (gestos, mirades, elements paralingüístics, etc.). La mirada analítica en aquesta qüestió és imprescindible per comprendre el fenomen i per fer-lo comprendre, però no hauria de ser el punt fort de l'ensenyament ni molt menys de l'avaluació de les execucions orals. Les produccions orals funcionen o no funcionen. Són efectives o no ho són. No es pot pretendre controlar la gestualitat per esdevenir emfàtics en certs punts del nostre discurs, ni es pot pretendre controlar l'arruga del front per fer-la anar a l'uníson amb les nostres paraules quan són escèptiques. La comunicació no verbal no és un afegit a la comunicació verbal, no equival a saber sembrar als moments oportuns premeditats somriures irònics, celles que s'aixequen sorpreses, oportuns gestos batuta directius. No. No hi ha res menys natural, menys creatiu, menys original i menys efectiu que un discurs escrit farcit de connectors de manual que els alumnes porten apresos de cor i situen als llocs estratègics dels textos (primerament, segonament, per concloure). O potser sí: un discurs oral farcit d'elements de comunicació no verbal premeditats. Aquests textos potser poden arribar a superar els vint minuts d'un examen, però no l'hora de la veritat de la comunicació diària. Perquè sempre s'acaba atrapant un impostor. Si em calgués jutjar un discurs oral des de l'angle de la comunicació no verbal, a més de ser sensible a no deixar passar la impostura, observaria l'absència o la reducció dràstica dels elements de comunicació no verbal. Qui escoltaria una mòmia que parlés des d'un forat de la bena que l'embolica? Tindríem prou feina a fugir espaordits. I no podria passar per alt, tampoc, la dissociació comunicativa de qui diu una cosa verbalment i una altra de contrària per mitjà de la comunicació no verbal (algú que digués que sí de paraula i que no, ostensiblement, amb el seu cap o el seu cos). Ras i curt: dono un suspens en comunicació no verbal als impostors, les mòmies i els traïdors.

[689] De la faula a la comèdia

Als nivells alts d'aprenentatge de la llengua l'aprenent té el plaer de cercar la precisió, de controlar perfectament el discurs i que s'adigui amb les seves intencions i els seus objectius: es tracta de saber ser irònic, subtil, ambigu (o no), insinuador (o no), de controlar tots els sentits en l'elecció d'unes determinades formes. Es tracta, indubtablement, d'un exercici plaent i rigorós d'aplicació del control. A l'altre extrem, els aprenents de nivells baixos experimenten sovint un fenomen que sempre m'ha semblat inquietant. Sense els recursos ni el domini de l'expressió, amb un grapat de lèxic limitat al servei d'unes estructures coixes, les possibilitats de control lingüístic són baixes, de vegades molt baixes. L'aprenent es veu forçat a entrar, sovint, en expressar-se, en una mena de realitat paral·lela que no és la que voldria expressar, sinó la que pot expressar. Si no sap dir que sol passar els estius a l'estranger, per exemple, per manca del vocabulari bàsic, és possible que hagi de dir una altra cosa (que no cal que sigui, necessàriament, la contrària), pot ser que hagi de posar el pes en altres aspectes de la seva experiència o del seu coneixement, vorejant, sovint, la falsificació o simplement generant una identitat diferent. L'aprenent de nivell bàsic d'una altra llengua que entra a l'aula sense que li agradin gaire els cogombres, al cap d'un moment pot ser momentàniament algú que detesti els cogombres o a l'inrevés, que no pugui passar-se'n ni un sol àpat. A mesura que avancem en l'aprenentatge lingüístic la nostra identitat es fixa (podem dir amb precisió qui som, què volem, què sentim). La fabulació forçada i apassionant dels primers temps deixa lloc, a poc a poc, al control rigorós dels mecanismes que regulen la comèdia humana. D'haver de dir que ens agrada el pebrot perquè no sabem dir que no ens agrada passem a dir, amb les paraules justes, que ens agrada el pebrot perquè qui ens l'ofereix no se'ns enfadi si l'hi rebutgem.

[688] Com dir-ho?

Llegeixo el llibre d'Adelino Cattani Expresarse con acierto (Madrid: Alianza, 2010), un text lúcid i amè sobre l'adequació lingüística o com trobar la paraula justa a cada ocasió i l'ocasió per a cada paraula. L'obra ens obre els ulls a les enormes possibilitats que ens dóna la llengua de dir gairebé el mateix de maneres diferents i esdevé, en bona mesura, un tractat de l'eufemisme (de l'innocent i del pervers). Els exemples són pertot, com l'impressionant insult educat d'Umberto Eco que reprodueixo a continuació: “Aquel sujeto nació unido por el cordón umbilical a una mujer que había sabido llevar la poliandria a manifestaciones casi frenéticas” (!). Abstrec algunes preguntes a què l'obra va donant respostes. Com podem escollir les paraules per dir el que volem? Com podem superar les imprecisions, les llacunes i les ambigüitats del llenguatge? Serviria una llengua simplificada a les nostres necessitats d'expressió? Es pot sostenir una administració que parla amb una llengua incomprensible i un món acadèmic que es refugia en la il·legibilitat dels seus discursos? Com gestionem l'enorme profusió d'alternatives expressives que ens ofereix la llengua (Cattani reprodueix, amb humor, trenta-cinc maneres de dir un mestre d'autoescola a un alumne que aixequi el peu de l'embragatge suaument)? Què és el doble llenguatge o la llengua bífida (doublespeak), recurs enganyador? Quines són les professions que excel·leixen a fer-lo servir (periodistes, polítics, intel·lectuals)? Com se sol aplicar el doublespeak, amb els mitjans de l'atenuació dels aspectes negatius i la potenciació exagerada dels positius? Com ho fem per dir paraules difícils (dir que no, ofendre sense ofendre, dir bé dient mal)? Hi ha un llenguatge diferenciat entre homes i dones, que impliqui gairebé una comunicació intracultural entre ells i elles? Quins són els límits de la correcció política? Aquestes i altres preguntes reben respostes, suggeriments i exemples a Expresarse con acierto. Una lectura lúcida i amena, com deia en encetar aquestes línies.