[954] Escriure a la universitat

Aquests dies en l'assignatura de llengua catalana d'Humanitats hem tractat la qüestió decisiva de la llengua a les disciplines, de la qual en aquest blog he parlat en diverses ocasions, perquè la considero crucial. La publicació recent d'una obra extraordinària com La escritura académica a través de las disciplinas, coordinada per Liliana Tolchinsky (Barcelona: Octaedro; ICE UB, desembre de 2013), ens ha servit per refermar-nos en la transcendència d'aquesta qüestió en la configuració de la competència lingüística dels estudiants universitaris. Un dels capítols de l'obra, d'altra banda, dedicat específicament a l'escriptura de l'antropologia social i cultural, és idoni per a l'alumnat d'antropologia de l'aula i no hem hagut de dependre tant, en aquest cas, dels materials generats en el context anglosaxó, on el corrent writing in the disciplines és, a diferència d'aquí, força estès en l'àmbit universitari. La publicació citada té la virtut de contenir uns capítols introductoris enormement clars i útils (sobre el fet d'escriure i publicar i sobre algunes de les característiques clau del procés d'escriptura i, també, de la naturalesa argumentativa dels textos acadèmics i científics) i va seguit per cinc capítols sobre la llengua de cinc disciplines universitàries concretes (dret, economia, ecologia, psicologia social i disciplines afins, a més de l'antropologia). Ens trobem davant una aportació rellevant, doncs, que alumnat i professorat d'aquestes àrees temàtiques, sens dubte, haurien de conèixer. La queixa reiterada dels nivells baixos de domini de la llengua dels alumnes universitaris, que gairebé sempre es fa eludint responsabilitats i mirant cap a altres nivells d'ensenyament (els neulers dels dèficits sempre se solen carregar als altres) s'hauria de corregir, en part, entenent que l'alumnat universitari participa en una nova alfabetització en ingressar a la universitat, l'alfabetització acadèmica pròpia dels estudis de nivell superior, en la qual hi ha molta llengua a aprendre (i a ensenyar, no ho oblidem): gèneres de discurs, terminologia, convencions de la matèria. Aquesta llengua és indestriable de les disciplines acadèmiques, perquè les conforma. D'aquí l'interès d'un text com La escritura académica a través de las disciplinas. Estic totalment d'acord amb les paraules i l'esperit d'un text imprescindible de Paula Carlino (2005. p. 22) del qual vam parlat en aquest blog temps enrere, quan afirma: "Esta idea de que leer y escribir son habilidades separadas e independientes del aprendizaje de cada disciplina es tan extendida como cuestionable. Numerosos investigadores constatan, por el contrario, que la lectura y escritura exigidas en el nivel superior se aprenden en ocasión de enfrentar las pràcticas de producción discursiva y consulta de textos propia de cada materia [...]." Filòlegs i experts en les matèries, en un imprescindible diàleg, hem de contribuir a estendre aquesta idea i a implantar-ne la pràctica.

[942] La poesia que mata la prosa

Una companya em fa conèixer una notícia esgarrifosa. Un home en mata un altre a Rússia per discrepàncies de gèneres literaris. L'assassi preferia la poesia i l'assassinat la prosa, la qual considerava l'única forma de literatura veritable. La situació, al capdavall, té la seva lògica: el saber està massa compartimentat en espais estancs que ràpidament generen estructures que tenen a la porta, immediatament, acreditats guardians. ¿No trobeu que costa massa fer veure que una pregunta retòrica, una ironia, una metàfora (qualsevol element de l'anomenada funció poètica del llenguatge), no són popietats de cap taifa sectària, sinó que són eines dels mestres, dels periodistes, del filòlegs, dels gestors culturals, dels polítics i, al cap i a la fi, de tots els ciutadans amb una competència lingüística i retòrica mínima? No trobeu que costa massa obrir espais multidisciplinaris en una universitat encarcarada en què l'especialització acaba fent perdre tota possibilitat de perspectiva i de mirada àmplia, oberta, generosa i transgressora? La poesia ha mort la prosa. Un acte extraordinari o una realitat quotidiana i, doncs, completament prosaica?

[896] XarxaMOOC

Aquests dies el projecte XarxaMOOC (Introducció al llenguatge d’especialitat en les universitats de llengua catalana. Eines digitals per als futurs estudiants de la Xarxa Vives d’Universitats) ha entrat decididament en la fase de difusió pública. És tracta d'un projecte que neix a la Universitat d'Alacant i es duu a terme en el marc de la Xarxa Vives d'Universitats i que constitueix una resposta a la nova modalitat formativa, els MOOC, i que respon, doncs, a una clara voluntat d'innovació i experimentació amb les noves tendències i les noves possibilitats tecnològiques. Enhorabona, doncs, al projecte i a l'empenta que tradicionalment defineix el País Valencià en la promoció i la defensa de la llengua. Des del Servei de Llengües de la UAB, com des de les altres universitats de la Xarxa, mirarem de col·laborar-hi en allò que calgui als companys d'Alacant. XarxaMOOC s'adreça als estudiants que accedeixen al sistema universitari de la Xarxa Vives, es tracti d'estudiants autòctons o no: també contribueix a afavorir l'entrada dels estudiants nouvinguts a la universitat. Es tracta d'una iniciativa que parteix de la base que els universitaris passen a integrar un espai nou, delimitat per una terminologia i unes pràctiques discursives també noves lligades a la llengua de les disciplines. No cal dir que considerem aquesta qüestió, de la qual hem parlat reiteradament a Aprendre llengües, completament clau per aconseguir uns universitaris i, encara més, uns futurs professionals, plenament competents. XarxaMOOC ens resulta interessant, també, des de l'àmbit de l'acollida lingüística i és ja al punt de mira dels nostres alumnes del màster d'ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic, que valoren aquests dies amb una barreja d'entusiasme i escepticisme crític les oportunitats que ofereixen els MOOC en la formació i la recepció dels nouvinguts. Seguirem, doncs, XarxaMOOC (des del seu blog o a @xarxamooc). Insereixo el vídeo en què Robert Escolano, que coordina la iniciativa, ens situa sobre el projecte. 

[664] Neix el portal Babel a la UdG

El Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona ha obert un portal lingüístic anomenat Babel amb una excel·lent visió del que ha de ser un servei lingüístic a la comunitat universitària. Ja fa molt de temps que des d'Aprendre llengües parlo dels nous serveis lingüístics que necessita el sistema: aquí n'hi ha una mostra, nascuda en plena crisi, que no podem fer sinó celebrar i que ha de ser un referent i ha d'arribar a les aules de totes les facultats en la ja il·limitada universitat-xarxa. Babel és un espai plantejat com un centre de redacció que facilita recursos per a l'aprenentatge de diverses llengües, que dóna pistes per gestionar la bibliografia i criteris per parlar bé en públic, i que s'atreveix, també (fet sensacional), amb el tema complex de la llengua a les disciplines. Els lectors d'Aprendre llengües ja saben com aquest és un dels temes que considero fonamentals en el nostre ensenyament de llengua a la universitat, un veritable deute històric de la universitat a l'estudiant. Babel és un encert per diversos motius: a) per l'aliança de serveis universitaris que reflecteix; b) pel servei que ofereix a tot el sistema universitari (i no cal clonar el que ja existeix!); c) perquè és un exemple agosarat de remescla, d'aquesta nova pràctica de la qual sentim a parlar a tota hora: el material interuniversitari Argumenta, per exemple, és delicadament esquarterat a Babel i posat al servei d'objectius d'abast reduït, en un intel·ligent ús dels recursos virtuals propis existents. No puc deixar d'agrair, finalment, que Babel hagi tingut en compte l'espai d'aprenentatge Aprendre llengües, que gestiono. Remet a una bona part de les entrades de recerca sobre recursos dedicades a la llengua a les disciplines que aquest bloc ha anat publicant i duent a les aules universitàries i enllaça també algunes altres parts del meu bloc. Gràcies per la confiança i enhorabona per la iniciativa.

[663] Comunicar l'enginyeria (6)

Continuem amb els recursos que ens ajuden a comunicar en certes disciplines universitàries. N'aporto alguns, també, a continuació, sobre les enginyeries. Es tracta, sens dubte, d'un territori de coneixement ampli i amb moltes ramificacions i especialitzacions. Els enllaços que ofereixo, una vegada més, no aspiren a cap mena d'exhaustivitat, sinó que volen ajudar a triar i remenar, a fer-nos conscients, sobretot, de la importància que s'atorga a aquestes qüestions en altres contextos. Novament els recursos que he seleccionat corresponen, sobretot, a l'àrea anglosaxona. Mentrestant, aquí, amb la nostra universitat en bancarrota, no és fàcil fer passos perquè la qüestió de la llengua especialitzada arribi a lloc: a incrementar el nivell de consciència del professorat sobre el tema i a fer augmentar la competència real dels estudiants. Ara que sembla que aquella crida d'enginyers cap a Alemanya que llançava Angela Merkel fa uns mesos ha quedat en ben poca cosa (les acadèmies no han notat un increment d'alumnes d'alemany), els que han de ser futurs enginyers poden esmerçar algunes hores a perfeccionar la llengua de les seves matèries. La institució universitària no els ensenyarà pas el llenguatge de l'especialitat com a tal i de manera sistemàtica. Ho faran alguns dels seus professors i professores amb consciència lingüística. O potser els mateixos estudiants com a aprenents autònoms. Espero que els recursos que aporto des d'aquest espai de foment de l'autoaprenentatge els puguin ser útils.

[662] Comunicar les ciències de la salut (5)

Continuo amb la sèrie dedicada a allò que en el context anglosaxó anomenen la comunicació en les disciplines. M’hi he referit sovint en aquest bloc des de fa anys. He parlat ja de la comunicació de les ciències, de la comunicació de les ciències socials i jurídiques i de la comunicació de les arts i les humanitats. Dedico l’apunt d’avui a la comunicació de les ciències de la salut: hi ofereixo tota mena de recursos de comunicació relacionats amb la psicologia, la veterinària, la medicina i la infermeria. Garbellant d’aquí i d’allà podem fer-nos una idea d’allò que defineix, a grans trets, les comunitats de discurs d’aquests grans àmbits de coneixement. El bloc de recursos que presento pretenen ajudar a recórrer l’enorme distància fins al domini del llenguatge especialitzat en els àmbits citats. No em cansaré de repetir que els recursos que aporto per a la consulta s’han de passar per un rigorós sedàs crític que correspon als lingüistes, sí, però també als especialistes de cada matèria (no és possible aprofundir en cap llenguatge d’especialitat sense l’aliança de lingüistes i experts en les matèries). Espero que aquest banc de recursos relacionats amb les ciències de la salut pugui ajudar els autoaprenents de llengües que els necessitin.

[661] Comunicar ciències socials i jurídiques (4)

Les ciències socials i jurídiques es desglossen en matèries que s'expressen en llenguatges d'especialitat particulars que en alguns casos han estat força treballats. És el cas del llenguatge jurídic, per exemple. Per la mateixa naturalesa de la disciplina, en què la llengua és un component crucial i molt sensible, hi ha una gran profusió de textos de llenguatge jurídic (en català hi ha també molta tradició en aquest àmbit), de cursos que ensenyen a dominar aquest llenguatge i de descripcions d'usos lingüístics i també de gèneres de discurs. Pel que fa a aquesta darrera qüestió, és ben sabut que l'àmbit del dret genera una àmplia gamma de textos molt estandarditzats (sentències, interlocutòries, querelles, demandes, actes, etc.) sense el domini dels quals els professionals de l'àmbit, senzillament, no ho són. També l'àmbit de l'economia i l'empresa, per la seva gran projecció social, té un llenguatge especialitzat molt estudiat. Facilito en aquest apunt enllaços a recursos, sobretot de l'àrea anglosaxona i generats en el context universitari, sobre aquestes dues disciplines (el dret i l'economia i l'empresa) i també sobre la sociologia i la geografia. Consulteu-los, sobretot, seguint els consells que ja he anat donant en entrades anteriors.

[660] Comunicar a les disciplines: les ciències (3)

Aporto a continuació, continuant amb la sèrie encetada, alguns recursos més d'aquesta llengua massa estrangera a la universitat per als seus usuaris que és la de la pròpia disciplina acadèmica o científica. Em refereixo avui a la comunicació de les ciències. De diverses ciències, en concret, que comparteixen algunes característiques des del punt de vista que aquí es tracta, però que tenen també alhora trets de llenguatge i de discurs prou específics. Com es comuniquen la geologia, la biologia, la física, la química, les matemàtiques, les ciències ambientals? Amb quines formes? Amb quins discursos? En quins contextos? Davant de quins públics? Amb quines convencions? ¿Com podem aconseguir que, disciplina per disciplina, el professorat i l'alumnat considerin els aspectes de llengua i comunicació el pal de paller sense el qual no hi ha comunicació científica imaginable? Aquí us deixo la sèrie de recursos de ciències amb l'avís, novament, que són materials desiguals i que han de ser un estímul per a la reflexió i el posicionament sobre la qüestió. I que sovint corresponen a altres contextos i seria improcedent adoptar crietris i usos sense crítica.

[659] Comunicar les arts i les humanitats (2)

Fa temps que Aprendre llengües va encetar una línia de treball relacionada amb la llengua a les disciplines, sota l'estímul que ens ve de les universitats de mig món: al nostre context, Bolonya no ha servit perquè algunes qüestions cabdals en què els estudiants universitaris han de demostrar un gran domini passessin veritablement a primer terme. On és un ensenyament organitzat de les competències informacionals i digitals? On és la llengua a les disciplines? Per què el que en altres contextos té una presència decisiva aquí no sembla interessar, a la pràctica, a ningú? Comentava en una entrada precedent que l'ensenyament en la línia de l'AICLE / CLIL / EMILE té l'avantatge que es veu. L'altra llengua estrangera que és la pròpia de les disciplines acadèmiques, i que és tan rellevant per comunicar adequadament, no arriba a l'alumnat de forma sistemàtica. Fa temps que Aprendre llengües recull recursos d'ajut per comunicar en les disciplines. Són recursos que cal prendre amb cura perquè són molt desiguals (des de veritables bíblies a apunts) i que no es poden trasplantar al nostre context sense una reflexió profunda sobre la comunicació acadèmica i científica a casa nostra i en els àmbits que serveixen de referència de cada especialitat. Els recursos que enllaço en aquesta entrada corresponen a l'àmbit de les arts i les humanitats i corresponen a història, antropologia, musicologia, filosofia i història de l'art. Els he experimentat amb acceptació a les classes de llengua catalana on tinc, precisament, alumnat d'aquestes i altres matèries. Espero que us puguin ser útils.

[658] Comunicar a les disciplines (1)

Dimecres a la UAB va tenir lloc la V Trobada sobre AICLE i Semiimmersió a Catalunya, en la qual es van presentar experiències de CLIL / AICLE / EMILE en diversos àmbits educatius, l'universitari i el preuniversitari. Fa temps que penso que l'ensenyament dels continguts curriculars en una llengua estrangera a la universitat ha de tenir els peus ben ancorats en el domini d'una altra llengua també estrangera als alumnes: la llengua específica de la seva disciplina. Les llengües especialitzades, en el nostre context universitari, no se solen veure com el pinyol imprescindible que configura els continguts de qualsevol matèria i els fa possibles, singulars i únics, sinó com una mena d'afegitó, com un vernís final que es resol amb un vocabulari de termes de l'especialitat: la terminologia sol ser la part més visible del llenguatge especialitzat i se sol oblidar que no és, en absolut, l'unica. Que els estudiants trobin estranys els textos de la disciplina a què s'introdueixen, que no els sàpiguen escriure i que els costin d'entendre és un fet normal en l'ingrés a la universitat. Aquesta institució, precisament, té la responsabilitat d'inserir cada estudiant en la seva comunitat de discurs. Aquesta és, doncs, la primera llengua estrangera que han d'aprendre els nostres estudiants, sense la qual cap dels continguts que vulguin comunicar no se sostindrà: el veterinari que escrigui una història clínica en forma d'acta de reunió no serà mai un veterinari; l'historiador que no hagi reflexionat mai sobre l'elenc amplíssim de fal·làcies relacionades amb l'expressió de la causa que ha de defugir, no podrà ser un historiador; l'arqueòleg que vagi al jaciment i no sàpiga com ni on prendre les seves anotacions del que veu, no podrà ser un arqueòleg. En el particular CLIL que es practica a les universitats, els alumnes estan exposats a dues llengües estrangeres: la llengua de l'especialitat i la llengua pròpiament estrangera. Aquesta segona té un avantatge respecte a la primera: es veu i n'hi ha consciència. Sobre l'altra, en canvi, estem mancats de reflexió i ensenyament (realitat ben diferent de la dels països anglosaxons). Ara: el veterinari que escriu la història clínica en un anglès perfecte però en un format d'acta de reunió ha d'estar suspès. Suspès per no haver sabut integrar llengua i continguts.

[598] Alfabetització acadèmica

Llegeixo l'obra de Paula Carlino (2005, cinquena reimpressió, 2010) Escribir, leer y aprender en la universidad: una introducción a la alfabetización académica. No puc estar més d'acord amb els seus plantejaments. Ja n'hi ha prou d'encolomar el mort d'una bona part de les carències expressives i de lectura dels nostres estudiants de nivell superior a les etapes anteriors del sistema educatiu. Ja és hora que es comprengui que llegir i escriure no són activitats úniques, naturals, que s'aprenen d'un sol cop, que a partir d'un moment se'n sap o no se'n sap. No. És normal que els estudiants universitaris no sàpiguen llegir i escriure com pretenen els seus professors universitaris en entrar a la universitat; perquè llegir i escriure en cada especialitat universitària és una experiència radicalment nova, que no té res a veure amb les pràctiques de lectura i escriptura anteriors. Aquesta nova experiència necessita una aportació compromesa i responsable dels professors de les diverses matèries (no lingüístiques), als quals s'adreça sobretot l'obra. Hi ha d'haver, segons l'autora, una voluntat per part dels docents d'esdevenir inclusius, d'obrir les portes als alumnes a pertànyer a la comunitat de discurs de la seva especialitat, que és exactament l'espai on llegir i escriure prenen plenament un sentit a la universitat. La proposta de Carlino implica el professorat i l'alumnat, però també veu necessari que les institucions es comprometin en l'obra d'inclusió a què ens referíem. El text de Carlino, professora que desenvolupa la seva tasca docent a l'Argentina, incorpora l'explicació d'activitats concretes que ha experimentat amb els seus alumnes i analitza, d'altra banda, el paper de l'avaluació en l'alfabetització acadèmica: considera que l'avaluació universitària sovint es basa en unes concepcions de llegir i escriure errònies i caducades i que esdevé, doncs, injusta, i un recurs que no es posa al servei de la tasca imprescindible d'ensenyar a llegir i a escriure. Recomano l'obra de Carlino, una resposta alineada amb els corrents d'escriptura disciplinària que aporta propostes concretes per a la interpretació i l'elaboració dels textos de l'educació superior.

[333] Competència comunicativa per a universitaris

L'estiu és el moment de llegir novel·les negres com arrossos negres menjats arran de piscina... però sempre hi ha textos de l'àmbit de la professió que tenen el seu moment. Llegeixo Pensar, organitzar, escriure: competència comunicativa per a professionals de les TIC, de M. Josep Cuenca i Francesca Nicolau (UOC: 2008). Es tracta d'una obra que assumeix el repte més actual que mai de la capacitació lingüística i comunicativa dels estudiants universitaris, i ho fa en els àmbits de les tecnologies de la informació i la comunicació. Es tracta d'una obra seriosa, sistemàtica, correcta, útil. Ha permès engegar una assignatura de competència comunicativa per a les enginyeries, enginyeries tècniques informàtiques i enginyeria tècnica de telecomunicacions a la UOC. Pensar, organitzar, escriure... planteja una bona reflexió sobre les propietats del text (adequació, coherència, cohesió...), des de l'anàlisi lingüística del discurs, i focalitza en els textos rellevants des del punt de vista de la disciplina analitzada (memòria treball o projecte treball de titulació, article científic, document de proposta de projecte...) i també en alguns textos que no es corresponen amb productes finals de l'especialitat (que mereixerien, potser, un tractament a banda perquè tenen una naturalesa molt diferent). Hi trobo a faltar el treball dels discursos de la llengua oral formal (a l'obra l'oralitat sembla un terreny ple de paranys propis de la informalitat que cal evitar en els textos escrits), que també defineixen, és clar, l'activitat dels professionals de les TIC i en condicionen, ras i curt, la competència comunicativa. Vull destacar l'àmplia bateria d'activitats que conté l'obra, al final de cada capítol, i la selecció d'una bibliografia bàsica després de cada unitat de treball. Posats a trobar-hi aspectes que m'hauria agradat veure desenvolupats des d'un altre angle, anotaria que la qüestió de l'objectivitat dels textos científics no s'hauria de reduir als mecanismes d'impersonalització, sinó a tota la gamma de recursos de modalització que l'autor pot fer servir per ser-hi més o menys, o d'una forma o una altra, als seus textos. El darrer capítol de l'obra, d'altra banda, “El procés de producció de textos”, es queda a les portes d'una reflexió que mereixeria, des del meu punt de vista, més centralitat: el procés de l'escriptura no és lineal, sinó que és recursiu, com reconeixen les autores (i planificació, textualització i revisió, per tant, són processos que es van repetint cíclicament). Assumir aquest fet té unes conseqüències enormes en l'elaboració dels discursos: el pensament i l'organització es fan i es refan constantment i l'escriptura és, ben sovint, el seu poderosíssim ajudant. Pensar, organitzar, escriure... sí. Però escriure per pensar i organitzar, també.

[189] Comunicar en les disciplines acadèmiques

Writing Across the Curriculum és un moviment pedagògic que va començar a la dècada dels vuitanta i que té un interès màxim per a nosaltres, en el context de l'ensenyament de llengües a la universitat. Es desplega en dos enfocaments, un que s'anomena Escriure per aprendre (Writing To Learn) i un altre que podem anomenar Escriure a les Disciplines (el que tradicionalment s'anomena Writing In The Disciplines). El primer, Writing To Learn, es basa en un fet que experimentem sovint i que intentem que visquin els nostres alumnes: escrivint (i, més en general, comunicant) s'aprèn. Sembla una obvietat, però no ho és. Aquest enfocament fa assumir als docents de qualsevol disciplina l'elaboració de tasques o microtasques reflexives que, per mitjà de l'escriptura, ajuden els estudiants a aprendre. L'altre plantejament, el de l'escriptura a les disciplines, és el que ens interessa més aquí. Aquesta línia de treball és basa en la idea indiscutida que a cada parcel·la de coneixement es comunica d'una determinada manera: per mitjà de determinats trets de llengua, de determinades convencions, de determinats gèneres discursius que en una altra disciplina tenen altres concrecions, o cap ni una. La universitat és l'espai per excel·lència de l'escriptura en les disciplines acadèmiques, que ara com mai, en el context de l'EEES, els estudiants han de dominar en forma de competències bàsiques o específiques. La raó de ser de la majoria dels centres de llengua de les universitats nord-americanes és, precisament, formar autoaprenents capaços de fer servir la llengua amb solvència a la seva especialitat per ser, ras i curt, uns (bons) professionals. Tot i que les fronteres entre les disciplines no són ben bé idèntiques a països diferents, i que hi ha tradicions, usos i convencions diversos segons països i cultures, i variacions retòriques significatives entre llengües, és saludable un cop d'ull als centres universitaris de suport a la llengua a les disciplines, de llarga tradició, que forneixen els estudiants i el professorat dels recursos adequats per comunicar com a membres de les diverses comunitats acadèmiques. Per ser un sociòleg, un veterinari o un biòleg és condició indispensable escriure i parlar com un sociòleg, un veterinari o un biòleg. No n'hi ha prou de saber la llengua pròpia, el castellà i l'anglès.

[183] Aprendre a representar

Els estudiants universitaris que saben llengua (o llengües, cada cop més) sovint no són bons comunicadors. Podria citar aquí una colla d'aspectes que condicionen els actes comunicatius i que se situen més enllà del domini estricte dels codis lingüístics. En vull seleccionar un, al qual rarament es dedica el temps i l'atenció suficients als cursos de destreses comunicatives. Es tracta del domini dels recursos semiòtics, dels elements que ens permeten representar les nostres idees gràficament, els quals solen acompanyar les produccions purament verbals. Ben mirat, bona part dels textos universitaris són una barreja de recursos verbals i de recursos com els indicats, que recullen i visibilitzen aspectes fonamentals del discurs. Aquestes maneres de representar no estrictament verbals solen anar lligades al tipus de discurs i a l'especialitat en què es genera la comunicació. Qui ensenya sistemàticament a escollir entre aquests recursos? Qui n'explica suficientment la naturalesa? Com es pot saber si és oportuna en cada cas una taula o és millor un esquema o un diagrama de barres o un formatge de percentatges? Com es fa un mapa mental, i per a què serveix? Com ha de ser la llengua que es fa servir en aquests recursos complementaris (però tan decisius!) del nostre discurs? Quina execució formal és adequada per a un esquema de claudàtors o per a un diagrama de flux? Quines opcions resultarien poc efectives? Sembla que la universitat hauria de respondre a aquesta necessitat formativa dels seus estudiants. I encara a d'altres que hi estan relacionades: quin programari permet realitzar aquests recursos amb senzillesa i efectivitat (després d'un procés d'autoaprenentatge en l'eina, per exemple)? Els nostres estudiants necessiten llengües, però necessiten també ser destres a comunicar en els textos propis de l'àmbit acadèmic i professional, que són farcits de recursos de representació no verbal. On són les eines institucionals que els apropin a fer-ho? És un imperatiu, en aquest moment de valoració de les competències transversals (les instrumentals, per començar) que els estudiants universitaris puguin adquirir les destreses de llengua i comunicació relacionades amb els discursos de la seva especialitat en totes les seves dimensions. Qui posarà a la seva disposició els recursos que els calen per aprendre o autoaprendre aquestes qüestions? Ens hi posem?

[70] Encara contra el plagi acadèmic

Aquests dies la Facultat de Ciències de l'Educació de la UAB està interessada que s'hi presenti el programa Argumenta, i, en concret, que s'hi treballin quatre unitats: una és la del plagi. A l'entrada 7 vam tractar aquesta qüestió. Trobem un excel·lent tutorial (“Don't cheat yourself”), d'uns 30 minuts de duració, elaborat per l'Student Learning Center de la University of Leicester amb una clara finalitat: “to help you to understand what plagiarism is and how to avoid it”. És francament impressionant veure que el recurs, per si no fos poca la qualitat que presenta, té versions diverses adaptades a unes quantes disciplines universitàries (biologia, criminologia, enginyeria, geologia...). Llàstima que diversos altres recursos de l'Student Learning Center no siguin d'ús lliure.