[913] Mètode TED per parlar en públic

Aquests dies m'ha caigut a les mans el Método TED para hablar en público, de Jeremey Donovan (Ariel: 2013). M'hi he aproximat amb curiositat, per veure si el mètode em proporcionava algun element fonamental que calgués tenir en compte en ensenyar llengua oral, ara que la producció de vídeos per a la xarxa creix exponencialment, empesa per les classes capggirades, els MOOC i un cert esgotament de la preponderància a la xarxa dels textos escrits. El text de Donovan ("Los secretos de las conferencias que triunfan en todo el mundo") és el resultat de l'atenta observació per part de l'autor d'un munt de conferències TED (plenes d'idees valuoses escampant-se arreu del món), aquest espai de vídeos a l'entorn d'uns actes programats en què generalment en uns pocs minuts algú ens explica alguna cosa que o bé canvia radicalment una nostra percepció o bé ens empeny a actuar cap a un canvi. Si bé no puc parlar de decepció, perquè el text està ben escrit i paga la pena llegir-lo, he de dir també que no aporta res de nou al que ja s'ha dit una i una altra vegada sobre com parlar en públic. Potser allò que afegeix més valor a l'obra és la referència a conferències TED concretes, en diversos moments, que es poden anar a veure a la xarxa per detectar-hi els aspectes comentats. Els temes que vertebren el discurs del llibre, d'altra banda, són força clàssics: com escollir el tema, com fer-se presentar, com començar, com gestionar la part central de la conferència i les transicions, com concloure, què fer amb l'humor, com gestionar els suports visuals, el pànic escènic, el llenguatge no verbal... Més enllà d'algunes guspires, d'algunes troballes puntuals que fan pensar (frases contundents de l'estil de: "lo mejor que puedes hacer a la hora de impartir una conferencia es no contar con el apoyo de diapositivas" o "las diapositivas deben servirle al público, y no servirte a ti de chuleta gigantesca"), es pot afirmar que el text no té sorpreses per a les persones interessades en el tema. Un acaba pensant que el secret del mètode TED no és a les conferències en si mateixes, sinó en tot el muntatge TED que permet generar-les i difondre-les. Crec que aquesta altra història, la de l'èxit viral de les conferències TED, tindria molt més interès que l'explicació ja coneguda de com parlar en públic. 

[854] Contra el monòleg totalitari

Llegeixo Conferències conferenciants conferenciats (Barcelona: Comanegra, 2012) de l'artista d'origen turc L'Altrange, que és un d'aquells textos estranys, que atrauen per l'originalitat, per haver mirat un tema des d'un angle nou. L'obra parla d'un gènere de discurs ben proper a l'àmbit acadèmic universitari, la conferència. L'autor retrata el ritual comú en què tothom ha participat, des d'una banda o des de l'altra del micròfon, com a conferenciant o com a conferenciat. Potser trobant-se massa radicalment en una banda o a l'altra del micròfon. L'Altrange té la virtut d'analitzar la conferència sense morir sepultat d'obvietats. L'aproximació és particular perquè el seu llibre alterna les fotografies dels mil i un fragments siginificatius de l'acte discursiu amb textos directes com punyalades que en descriuen els aspectes clau. La temptativa és reeixida perquè els llenguatges es fonen i perquè el llenguatge verbal, provocatiu, no és el discurs d'un geni críptic volgudament allunyat de lectors terrenals que cerquen, ras i curt, un missatge. El missatge fonamental de l'obra és la consideració que la forma tradicional de la conferència es troba en mutació, perquè ha perdut el sentit (parlàvem de les inconferències, fa un temps, a Aprendre llengües). El format de la conferència tradicional és ja un model de transmissió d'idees obsolet. Obsolet si esquiva, poruga, el debat, si tendeix a la recitació, si ignora el públic, si consisteix a parlar per parlar, si edifica una monoparet sense escletxes. La conferència ha esdevingut obsoleta si l'orador és l'únic punt de referència de si mateix, si esdevé un monòleg totalitari i solipsista. En la conferència l'orador no ha de cercar el confort de l'ocultació i l'autocomplaença. La conferència implica la implicació del subjecte, ha de ser un exercici d'integració recíproca, ha d'incloure la planificació d'un joc d'alternatives, ha d'exterioritzar la vivència, ha de provocar compromisos, ha de generar vibracions. Una conferència ha de ser un mur amb portes d'entrada. Deixeu-m'ho dir amb una imatge: un conferenciant ha d'obrir més portes en una hora que tots els grums de l'Hotel Ritz en tot un dia.

[520] Inconferències

Els gèneres discursius acadèmics estan experimentant una mutació que no pot deixar indiferents docents ni estudiants. L’ensenyament i l'aprenentatge d’aquests gèneres recolzava fins ara en la coneixença tàcita d’una cultura acadèmica que no ha variat gaire en centenars d’anys. Quan llegíem una ressenya sabíem que una veu experta ens situava i ens valorava una obra; quan anàvem a sentir una conferència sabíem qui parlava, coneixíem la litúrgia de l’acte, en quin moment s’obriria un torn de preguntes, que les paraules del ponent tenien generalment el límit de les parets de la sala, etc. Avui la mutació és pertot, arrossegada pel canvi de paradigma que han representat les tecnologies i la seva expansió social. Avui el poble ha pres la xarxa, d'una banda: el poble (amateur, sí, però no gens estúpid: la dessacralització de les veus fàtues autoritzades n’és un senyal inequívoc) ha començat a valorar massivament. A valorar hotels, obres literàries, versions sempre beta d’aplicacions informàtiques. Qui resenya? Què és ja una ressenya? Què ho determina? Avui, d'altra banda, la tecnologia ha pres la societat. Assistir a les conferències o comunicacions d'un congrés vol dir entendre que potser no cal desplaçar-se enlloc (les podem seguir a la xarxa), que potser qui no es desplaça és el ponent (per mitjà de la videoconferència), que qui emet no és només el conferenciant (els twitters de la sala i de fora de la sala bullen d’activitat per mitjà del hashtag oportú), que el ritual de la presentació, l’exposició i les preguntes finals ja no val: la presentació del ponent ja és a la xarxa (la seva reputació digital és a l’abast de qualsevol persona digitalment competent), l’exposició s’alterna amb els comentaris projectats a la sala (via microblogging amb projecció), les preguntes al final ja no tenen sentit en uns actes que continuen més enllà de l’estona formalment convinguda d’exposició, en espais i temps on tothom acabarà generant les converses que vulgui amb qui vulgui. Encara que les conferències clàssiques no hagin desaparegut, hi ha un assaig constant i complagut, en certs sectors que han interioritzat la tecnologia i hi volen viure en consonància, per trobar i provar noves formes. Tot i que tot plegat pot semblar un esnobisme, crec que és altament positiva la passió per l’experimentació en aquestes noves formes, i que al darrere d’aquest formigueig geek hi ha canvis veritablement profunds. Fa uns dies assistia a un congrés en què, amb orgull, uns ponents titulaven la seva sessió unkeynotes en lloc de keynotes; en què alguna de les conferències passava a ser una inconferència i en què un conjunt d’intervencions programades (anunciava amb emoció la tecnòfila moderadora de l’acte), tindrien la forma d’una sessió pechakucha. La Viquipèdia en anglès ja té l’entrada unconference, que defineix un tipus d'activitats no convencionals que se solen produir als congressos acadèmics o científics que són altament participatives, que es basen en la cooperació dels participants i en l’ús d’aplicacions tecnològiques i que sovint fan un tractament sintètic del temps, característica de les noves formes de comunicació de la qual ja hem parlat a Aprendre llengües. Podeu triar entre un speed geeking, un teachmeet o un dotmocracy, entre altres, segons l'objectiu que perseguiu. Estic convençut que moltes de les noves formes que presenciem cada dia amb més freqüència deixaran de ser gestos d’avantguarda, perquè són més aviat resultats, productes socials, que no formes, estètica, pirotècnia. Es fa imprescindible, doncs, que els docents de llengua ens obrim als nous gèneres de discurs, que els expliquem i que facilitem les eines als estudiants universitaris perquè hi puguin participar.

[519] Ensenyament-aprenentatge 2.0: principis i paradoxes

Fa unes setmanes vaig tenir el plaer de fer una conferència amb aquest títol, en el marc de la celebració dels deu anys de l'organització UAB Idiomes Barcelona. En vaig donar una breu notícia a Aprendre llengües. Un company m'ha fet saber que la conferència, que es va enregistrar, ja es troba al canal de vídeos de la UAB. Hi dono accés, doncs, des d'aquí. Ja vaig comentar l'abast de la jornada i les passions 2.0 que s'hi van manifestar, i l'excel·lent feina dels companys de Barcelona en la reflexió i, sobretot, en l'aplicació a les aules de tot allò que fa referència a l'ensenyament-aprenentatge 2.0. No puc amagar que crec que el web 2.0 està produint una autèntica transformació en les formes d'ensenyar i d'aprendre, i que crec que cal enfilar-se amb decisió en aquest vehicle i els que vinguin empesos pels avenços tecnològics. No puc amagar gens ni mica l'entusiasme pel web social. Em vaig plantejar la conferència, amb tot, com un contrapunt a l'entusiasme, com una visió amarada de la realitat d'aula i de la realitat de la gestió de la formació, una realitat que no és exempta de dificultats, obstacles i paradoxes en l'aplicació dels principis del web 2.0. Si us ve de gust aquesta mirada un punt crítica però indubtablement apassionada, aquí la teniu.