[961] IX Congrés ACLES, a León

Aquests darrers dies hem estat a León, al IX Congrés de la Asociación de Centros de Lenguas de la Enseñanza Superior (ACLES), organitzat pel Centro de Idiomas de la Universidad de León. Hi hem assistit diverses persones del Servei de Llengües de la UAB, dels àmbits de l'avaluació, la psicometria i l'ensenyament-aprenentatge de llengües. L'ocasió ha estat, com sempre, una oportunitat de saber què passa en altres centres de característiques similars als catalans (o als de la Xarxa Vives), amb els quals tenim una relació més estreta i regular. Com és lògic, en la seixantena de centres d'ACLES les problemàtiques o les qüestions d'interès són molt semblants i comunes: examinar i certificar d'acord amb uns estàndards de qualitat; ensenyar llengües amb tot el rigor metodològic possible; fer un ús motivat i adequat de les tecnologies a l'aula; innovar en l'ensenyament d'idiomes... El congrés s'ha desenvolupat entre el 25 i el 27 de juny. En vull destacar (a més de les intervencions dels companys de la UAB, la UdG, la UB), la ponència de la Universidad Autónoma de Madrid "Setting in Motion Provision for EMI at the Universitat Autonoma de Madrid: Getting Ready for doing", que ha incidit en el mateix àmbit del projecte que hem anat a presentar al congrés: el de la formació del professorat universitari per poder fer la seva docència en anglès. El Servei de Llengües de la UAB ha estat treballant aquests darrers dos anys en el MOOC  English for Teaching Purposes, com hem explicat en aquest blog, la primera edició del qual ha tingut lloc entre febrer i març d'aquest any 2015. Ja amb una mica de perspectiva, la nostra intervenció a León ha explicat el disseny formatiu del projecte, la producció del material i l'experiència d'impartició de la primera edició del curs, entre febrer i març de 2015. El material formatiu continua a la plataforma virtual a l'abast de qualsevol persona que hi vulgui aprendre en règim d'autonomia.

[957] Actes Congrés ACLES

Fa uns dies els companys del Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona ens van fer saber que ja havien sortit les actes del VIII Congrés d'ACLES, en format electrònic, congrés que va tenir lloc ara fa un any i que ells van coorganitzar. En vaig parlar a Aprendre Llengües. Em sembla interessant tenir a mà els arguments que s'hi van exposar. Diversos companys de la UAB hi van presentar comunicacions o aportacions rellevants. En un dels dos tallers programats vaig parlar-hi del marc competencial del professorat de llengües dels serveis lingüístics universitaris. Les actes contenen un resum de la intervenció. Aprofito l'avinentesa per desitjar bones vacances als seguidors del blog.

[908] VIII Congrés ACLES: l'aposta per la qualitat

Del 3 al 5 de juliol ha tingut lloc a Girona el VIII Congrés de l'Associació de Centres de Llengua de l'Ensenyament Superior (ACLES), organitzat aquest any pel Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona. El Congrés ha acollit en aquesta ocasió uns cent trenta professionals de l'Estat que treballen en aquest àmbit, amb una nodrida representació dels serveis lingüístics catalans. El primer que s'ha de dir és que l'organització de l'esdeveniment, que ha donat cabuda a un repertori molt ampli d'actes acadèmics, ha estat tot un èxit, fet del qual hem de felicitar els col·legues gironins. Pel que fa al contingut de les comunicacions, moltes de les quals han transcorregut en paral·lel, puc fer referència també al nivell i a l'interès general. En la meva selecció he vist presentar productes per a la comunicació universitària, experiències d'ensenyament d'idiomes en línia, experiències de competència intercultural, iniciatives d'ús de carpetes d'aprenentatge, reflexions sobre les enquestes de final de curs dels estudiants dels cursos... De tot el que he sentit n'he tret alguna cosa de profit. Vull destacar també la conferència inaugural de Marta Estella, directora del Servei de Llengües de la UAB, amb el títol "Comunitat, agència i governança lingüística. Apunts per a una gramàtica de la política lingüística universitària en l'economia del coneixement", una reflexió completament actual. Perquè allò actual és, definitivament, allò que des de l'interès i la rellevància es caracteritza per ser original i per ser capaç de generar reflexió. D'altra banda, com sol passar en els congressos en què hi ha una forta presència de persones d'altres punts de l'Estat, al Congrés ACLES s'hi han percebut sensibilitats lingüístiques heterogènies: al costat d'actituds sensibles a la diversitat i a la competència intercultural, hem conviscut també amb algun estirabot fruit d'un inveterat monolingüisme. Em quedo amb l'esforç de les persones no habituades al català que han assistit als tallers, parlaments o comunicacions fets en aquesta llengua (no pas gaires) desplegant tota la seva capacitat de comprensió romànica amb l'actitud pròpia dels ensenyants d'idiomes: la d'obertura a les llengües. Una altra valoració que vull fer del Congrés fa referència a la vitalitat i a la complicitat dels serveis lingüístics de l'àrea catalanoparlant, ben palpable aquests dies a Girona. Unes condicions que han generat aquests darrers vint anys estratègies i productes interessants i valuosos i que són un terreny adobat per a noves iniciatives d'èxit. Per la meva banda, si al congrés ACLES de Pamplona hi vaig parlar d'ensenyament virtual universitari i al de València de com vivíem el boom 2.0 al nostre Servei, aquesta vegada, dins la reflexió general del congrés sobre la qualitat, he tingut el plaer de poder conduir un taller sobre les competències del professorat d'idiomes dels serveis lingüístics universitaris.

[869] Marc competencial del docent d'idiomes

Aquests dies hem tancat un projecte interuniversitari relacionat amb l'ensenyament d'idiomes. Es tracta del Marc competencial del professorat d'idiomes dels serveis lingüístics de Catalunya. L'hem dirigit al Servei de Llengües de la UAB, amb la col·laboració del Servei de Llengües Modernes de la UdG i d'UPF Idiomes. S'ha fet una edició del Marc competencial en paper, en forma d'un opuscle, i se'n pot consultar també una versió a la xarxa al Dipòsit de documents digitals de la UAB. El Marc és una iniciativa sense voluntat prescriptiva: té la funció d'orientar el professorat d'idiomes i els responsables de la docència i de la formació dels docents d'idiomes sobre tot allò que es pot considerar rellevant en la tasca d'un docent de llengües (de qualsevol llengua) en un context específic i característic, el dels centres de llengües de les universitats, i en un moment de canvis com l'actual. El Marc competencial planteja dues-centes cinquanta competències, organitzades en tres àmbits: [1] el context; [2] el desenvolupament professional; [3] l'entorn d'aprenentatge. El document estableix, d'altra banda, sis eixos que considerem clau en el perfil del professorat: [A] coneixement; [B] flexibilitat i adaptació; [C] comunicació; [D] actituds i valors; [E] anàlisi i reflexió crítiques i [F] creativitat, innovació i millora. La combinació d'aquests sis eixos amb els tres àmbits esmentats configura divuit espais [A1, B1... F3] en els quals es concreten les competències del professorat. Un excel·lent professor de xinès que acabés d'arribar a Catalunya i comencés a treballar en un centre d'idiomes universitari català, en un context nou, presumiblement s'hauria d'interessar, sobretot, per allò que es descriu a A1 (Coneixement + Context). Un professor de portuguès molt jove i ben preparat però sense gens d'experiència de treball a l'aula, presumiblement s'hauria d'interessar, sobretot, pel que es descriu a les seccions A3-F3 (tot allò que afecta la gestió de l'entorn d'aprenentatge). Aquests són només dos exemples quasi a l'atzar de possibles aplicacions del Marc. Esperem, precisament, això, que sigui aplicable i útil. Que els formadors de llengua puguin autoavaluar-se, si volen, i que les organitzacions tinguin criteris per organitzar la formació del seu personal i fer-la rellevant al màxim. El Marc competencial del professorat d'idiomes dels serveis lingüístics universitaris de Catalunya ha tingut un ajut de la Generalitat de Catalunya.

[853] Aprendre llengües i benestar

Una companya em fa conèixer aquest vídeo promogut pels consells escolars de les Escoles Oficials d'Idiomes de Cadis i San Fernando. M'agrada el missatge, ara que sembla que tot es pugui retallar i que la cultura i l'educació permanent hagin caigut de l'agenda de les prioritats. I m'agrada també la realització de l'audiovisual. Aprendre idiomes per aprendre, per fer créixer la tolerància, pel plaer de la diversitat, per fomentar el respecte, per augmentar la felicitat, per sentir el plaer del repte, per tenir noves oportunitats, per sentir-se de debò un ciutadà del món, per escoltar. Per créixer. Per destruir Babel. Us el recomano, a tots aquells que considereu que aprendre llengües és una necessitat i una actitud que formen part del nostre benestar.

¡Defendamos la enseñanza pública de idiomas! from Matthieu Davière on Vimeo.

[816] Serveis lingüístics consorciats

La idea que certs serveis lingüístics universitaris es puguin oferir per mitjà de consorcis amb una òptima gestió dels recursos humans i, sobretot, amb una oferta àmplia de serveis als usuaris, és bàsica i no ha de representar cap esquinçament de vestidures. Deixo l'apunt d'un exemple australià il.lustratiu, després que a Aprendre llengües ja hàgim parlat en altres ocasions d'interessants recursos d'aquell continent compartits pels seus serveis lingüístics i oferts a la resta d'universitaris del món (eines antiplagi acadèmic, recursos d'escriptura a les disciplines, tutorials d'escriptura, etc.). El consorci de serveis de què vull parlar avui implica tres universitats de l'estat de Queensland, a l'est de l'illa, amb els campus a Brisbane. Es tracta de la Griffith University, la Queensland University of Technology i la University of Queensland, que han constituït la BULA (Brisbane Universities Languages Alliance) amb aquesta finalitat, amb els suports de les tres institucions i el govern. Amb independència del campus en què s'ensenyin presencialment les llengües (i sense menystenir la formació virtual per mitjà de Blackboard o amb recursos específics) els estudiants poden escolllir aprendre les llengües que la BULA ofereix, que tenen totes al seu abast, per l'aprenentatge de les quals poden tenir el reconeixement oportú a l'expedient acadèmic. Les llengües que ofereix la BULA són el xinès, el japonès, el coreà, l'indonesi, l'alemany, el francès, l'italià, el portuguès, el rus i l'espanyol, un elenc prou ampli en un país d'hàbits educatius profundaments monolingües en anglès. No costa d'imaginar que alguns d'aquests idiomes (pràcticament tots oferts en un ampli ventall de nivells) tindrien poques possibilitats de ser viables sense una estratègia de treball consorciat (quantes persones es deuen interesar per l'italià o el francès, per posar dos exemples, en un dels tres campus?). Des de la School of Languages & Comparative Cultural Studies de la University of Queensland, un potent centre d'idiomes, podeu accedir al consorci BULA.

[809] Escoles d'idiomes en crisi

Llegeixo al diari El País que les escoles d'idiomes catalanes redueixen docents, eliminen grups i apugen preus. En el cas de la popular EOI de Drassanes de Barcelona la retallada és de quatre persones i la reducció de grups d'anglès, bastant notable. Mentrestant, la necessitat que la població conegui llengües es fa com més va més evident, i els nivells de coneixement d'idiomes considerats clau en la comunicació global com ara l'anglès continuen sent molt baixos. La lògica, doncs, no funciona. N'hi ha una altra, de lògica, que fa por que s'acabi imposant, sobretot després de veure com les retallades estan penalitzant la cultura i el pensament: la reducció de la diversitat, la liquidació, amb criteris i arguments de mercat, de les llengües menys demanades pels alumnes. L'empobriment que aquest fet comportaria seria monumental. Evolucioni com evolucioni la crisi, no ens podem permetre el luxe de perdre l'ensenyament, l'aprenentatge i la consideració de llengües que, sense tenir un paper clau en la comunicació global, són baules imprescindibles per garantir la mirada diversa sobre la realitat. Si cal sacrificar alguna cosa, la diversitat ha de ser de les darreres.

[667] Entendre els centres d'idiomes

Acabo de llegir el text Docencia, aprendizaje y evaluación de segundas lenguas en las escuelas oficiales de idiomas (Barcelona: ICE UB; Horsori, 2011), de Neus Figueras, Plàcida Mingarro i Fuensanta Puig. Es tracta d'una obra que repassa tots els aspectes que determinen i configuren l'activitat de les EOI, i que ho fa d'una manera planera i alhora experta. L'obra avança com un corró des dels aspectes històrics, administratius i de context de les EOI fins a l'especificació d'aspectes de currículum, de programa i de programació de la docència. Especialment interessants em semblen els capítols dedicats a la seqüència didàctica i el pla de classe i, alhora, a la gestió de l'aula (gestió organitzativa, didàctica i afectiva) i a totes les decisions que aquesta gestió requereix en el docent. Destaco, igualment, el capítol dedicat a l'avaluació, que passa revista a tots els aspectes implicats en aquesta activitat. S'hi tracta del disseny de programes avaluatius que permetin aconseguir la validesa i la fiabilitat de l'avaluació i de les fases de desenvolupament d'aquests programes i la necessitat de bones pràctiques avaluatives. S'hi expliquen, també, els diversos tipus d'avaluació, a l'aula i fora l'aula (certificativa) i s'hi donen tota mena de consells i criteris per actuar amb correcció i seguint els protocols més oportuns en els processos avaluatius. El darrer capítol de l'obra planteja el futur de les EOI (“Las EOI del siglo XXI”): atén els nous perfils dels futurs usuaris, la necessitat d'enfocar la docència al foment del plurilingüisme, amb propostes orientades a competències “desequilibrades” o “irregulars”, i tracta de la consolidació futura de noves propostes de semipresencialitat. El text comenta també les característiques que ha de tenir el nou professorat d'idiomes i quines han de ser les seves competències actuals. Considero aquest text una lectura fonamental per als qui fan vida professional als centres d'idiomes, siguin o no EOI: des de les persones que els gestionen fins al professorat.

[593] Nous gèneres de discurs: presentar un ponent

Fa deu dies vam convidar a la UAB Jordi Adell, director del CENT de la Universitat Jaume I de Castelló i professor d'aquella mateixa universitat. Adell és expert en les qüestions relacionades amb la incorporació de la tecnologia a l'educació i prou conegut a la xarxa entre les persones que comparteixen inquietuds per les noves maneres d'ensenyar i aprendre. La conferència va ser molt interessant. El cas és que em va tocar presentar la intervenció que li havíem demanat, sobre el rol del professorat d'idiomes en l'ensenyament de les competències digitals als alumnes universitaris. Al moment de preparar unes paraules brevíssimes de presentació em vaig adonar que no hi ha cap gènere de discurs que resisteixi ja l'embat de la cultura digital i les seves noves formes. Fa un temps hauria pogut dir perfectament: "És un plaer presentar-vos Jordi Adell i tenir-lo avui aquí entre nosaltres. Intervindrà a continuació i al final obrirem un debat entre els assistents..." (etcètera). Però ja res no és el que era. La presència de Jordi Adell és constant a la xarxa per a tots els que vulguem seguir els espais des d'on concreta la seva identitat digital assíduament (Twitter, blocs, xarxes socials). Presentar algú, doncs, ja és segons com es miri un anacronisme: el públic assistent pot gaudir constantment de la presència del ponent i pot tenir-lo molt i molt present fins al punt que l'acte presencial sigui ben bé una anècdota. Adreçar-se només als assistents presencials a l'acte, com fèiem tot just fa uns anys, hauria estat també inadequat: la conferència d'Adell era retransmesa i em consta que eren també assistents persones que es trobaven a centenars de quilòmetres. Així doncs, posar l'èmfasi en l'aquí tampoc no hauria estat oportú. Insistir en el moment present en què es duia a terme la conferència, d'altra banda, hauria estat un altre error: els actes ja no són, com abans, efímers, o ho són molt menys. La conferència d'Adell circularà enregistrada a la xarxa força temps i algunes persones participaran de l'acte comunicatiu temps més tard de l'ara de la realització. Molt sovint, d'altra banda, els ponents pengen les seves presentacions a la xarxa dies abans d'exposar públicament les seves idees. Què se n'ha fet de l'ara, tan decisiu abans i tan complementari ara? Provar de regular els moments de participació, d'altra banda (un torn de debat al final) va esdevenint també un gest absurd si tenim en compte els piuladors de Twitter presents a l'aula o absents, que segueixen la conferència des de casa seva o des de la feina. Presentar algú ja no és el que era. Els gèneres de discurs estan canviant enormement a remolc de les noves pràctiques a la xarxa. Si no ens espavilem, aviat no reconeixerem res.

[438] Expolangues 2010 (1)

Aquests dies sóc a la fira Expolangues, en la qual aquest any la llengua catalana és la convidada d'honor. Ja hi haurà temps de fer comentaris sobre diversos aspectes o actes interessants presenciats. En aquest moment vull fer tres comentaris a cop calent: 1) enhorabona a la part catalana de l'organització, l'Institut Ramon Lull, per l'estand que ha ocupat el centre del firal: una arquitectura magnífica i funcional, un espai central de fòrum amb unes grades per a les presentacions, els recursos multimèdia adequats, una selecció de textos i imatges senzillament excel·lent a les parets de l'estand (incrusto al peu d'aquestes línies un vídeo de l'ACN que mostra l'espai de l'IRL); 2) els serveis lingüístics de les universitats catalanes haurien d'haver tingut una presència ben diferent a Expolangues: ens hi hem trobat persones de diversos centres (UAB, UB, UIB, UIC) i s'ha presentat alguna iniciativa comuna, però la representació universitària hauria d'haver-se articulat millor; 3) en molts dels fòrums de treball (conferències, taules rodones, tallers) s'ha parlat de la intercomprensió romànica, que és vista gairebé unànimement com una panacea per garantir el respecte a la riquesa i la diversitat lingüístiques i alhora la comunicació entre persones. Val a dir, però, i la qüestió és preocupant, que no hem vist per enlloc pràctiques intercomprensives, sinó més aviat al contrari, el francès pertot. La intercomprensió s'ha de viure, no s'ha d'explicar. Ja va sent hora d'assumir sense complexos la pràctica real d'interaccions multilingües, amb la dosi de risc que comporten i el desplegament d'estratègies que hi estan associades. La intercomprensió és més que una metodologia: és una acció cultural que no es pot fer entendre si no es porta a la pràctica amb fermesa i sense témer les incomoditats que pot generar.

[425] Col·laboració docent al centre d'idiomes

Avui vull fer una breu reflexió sobre el treball col·laboratiu entre professionals al centre d'idiomes. Si la faig és perquè hi crec decididament i perquè penso que les tendències contemporànies del sharism (llegiu l'apunt que dedicàvem a aquest fenomen fa uns mesos) associades al desenvolupament de la xarxa situen aquesta qüestió ara mateix en un lloc destacat, de debat gairebé inexcusable entre els professionals dels centres. Si parlo d'aquesta qüestió és també perquè és un dels meus objectius professionals en relació amb un col·lectiu de professorat de diversos idiomes integrat per una cinquantena de persones. Les preguntes davant aquesta qüestió són múltiples: ¿col·labora (prou), el professorat de llengua dels centres, entre si?; ¿les tendències individualistes o autistes pesen més que les tendències orientades a la construcció col·lectiva?; ¿la col·laboració docent és només una qüestió d'empaties personals (relacionada, si voleu, amb la poderosa acció de les neurones mirall), una qüestió de química entre individus?; ¿els centres poden proporcionar sistemes de treball, estructures, espais, eines, per afavorir la col·laboració entre docents (és a dir: tenen alguna responsabilitat en la qüestió)?; ¿els nous usos a la xarxa, que aproximen persones i professionals i els obren canals de cooperació inèdits, inimaginables fa un temps, han canviat les pràctiques de treball col·laboratiu dels docents del centre?; ¿el sharism és veritablement una tendència a l'alça entre professionals, i, sobretot, una tendència real, o tan sols una pura forma retòrica que camufla l'hedonisme i l'exhibicionisme dels professionals, a la qual es lliuren entre egosurfing i egosurfing? Les respostes corresponen als lectors d'Aprendre llengües. Per la meva banda només vull afegir que crec, d'entrada 1) que la col·laboració entre els docents està creixent de la mà de les noves possibilitats tecnològiques; 2) que les institucions tenen una enorme responsabilitat en l'increment del treball col·laboratiu dels professionals (dissenyant sistemes de treball transversal; promovent incentius a iniciatives; creant eines col·laboratives d'entitat o d'abast més reduït; fent aflorar l'aprenentatge informal; generant el clima laboral adequat a l'entusiasme i la col·laboració...). També crec que cal una mirada crítica sobre el que significa la col·laboració docent, que superi una certa visió simplista sobre la qüestió, força estesa. Estic d'acord, en aquest sentit, amb els punts de vista de J. M. Lavié Martínez a la seva obra El trabajo colaborativo del profesorado: un análisis crítico de la cultura organizativa (Sevilla / Zamora: Comunicación Social, 2009) quan critica les cultures organitzatives (massa) fortes, en les quals l'activitat dels grups tendeix a no promoure la diferència, el pensament divergent. El grup només vetlla, en aquests casos, pel manteniment del consens i la pròpia estabilitat i és, per tant, estèril pel que fa a les possibilitats de canvi. Una de les condicions per a una col·laboració docent no inerta i improductiva és que es produeixi en un context pluralista i polifònic.

[422] La formació dels formadors de llengua (2)

Al post anterior parlàvem de la formació del professorat de llengua. El nostre programa de formació interna per al període gener-juliol de 2010 s'ha basat en unes línies generals de l'entitat i ha recollit totes les iniciatives que han sorgit dels professionals del centre. L'interès que he detectat entre el professorat a participar en el programa ha estat alt. El dono a conèixer, a continuació (qualsevol comentari sobre la formació de formadors en contextos similars serà molt benvingut). Oferirem, doncs, formació sobre els aspectes següents: 1) agregadors a la xarxa, en particular la popular eina Netvibes (el sentit d'aquesta formació és clar: l'allau d'informació generada dins i fora el servei demana que el personal conegui aplicacions per a la recollida de la informació rellevant); 2) aspectes interculturals en l'aprenentatge de la llengua japonesa (el sentit de la formació és el següent: aproximar als formadors la llengua percebuda com a més distant que s'ensenya al centre); 3) realització de podcast (àudio) (amb Aviary); 4) realització de screencast (amb Jing); 5) jornada estil Pecha Kucha amb presentacions de les altres aules del Servei, és a dir, dels espais virtuals que es fan servir per a la formació: presentació de blocs docents, de blocs de secció d'idioma, del treball amb xarxes Ning, del treball amb Posterous, de l'ús de Wallwisher; del desenvolupament del marcador social del Servei de Llengües (Mr. Wong); d'exemples de programari lliure per crear exercicis en línia, etc. La jornada es concep com una iniciativa de microformació amb debat final que vol donar a conèixer el que es fa al centre; 6) formació sobre les necessitats comunicatives i lingüístiques de l'alumnat universitari, que és el públic principal del Servei; 7) formació sobre aspectes avaluatius; 8) formació sobre anàlisi crítica de diversos materials didàctics; 9) formació sobre acollida lingüística (el sentit d'aquesta formació és donar a conèixer a tot el professorat les iniciatives en aquesta línia, que només solen conèixer bé els professors de llengua catalana); 10) formació orientada a la realització d'activitats de vocabulari; 11) formació sobre la integració de llengua i continguts en l'ensenyament universitari (el sentit és donar a conèixer una de les línies de treball amb projecció de futur del Servei, la formació CLIL, relativament poc coneguda pels professionals del centre); 12) gestió dels conflictes a l'aula; 13) ús de GoogleDocs; 14) l'anglès com a lingua franca. Aquest programa de formació interna vol donar veu a un grup ampli de professionals del centre; vol divulgar espais poc coneguts (l'idioma japonès, les altres aules, l'acollida lingüística, les iniciatives CLIL...); vol conjuminar diverses modalitats de formació (microformació, tallers, xerrades amb debat, aprenentatge informal); vol donar a conèixer diversos programes o aplicacions a l'ús; vol equilibrar els aspectes de tecnologia aplicada a la formació amb altres aspectes igualment rellevants en els processos d'ensenyament-aprenentatge... I, sobretot, vol constituir un impuls cohesionador del professorat del Servei.

[421] La formació dels formadors de llengua (1)

Sovint els companys d'altres serveis lingüístics s'interessen per la formació que organitzem per als nostre professorat de llengua. A què donem prioritat? La resposta no és fàcil. Considero, per començar, que en un moment com l'actual, on el panorama educatiu és més obert (i ple de reptes!) que mai, no és tan oportú programar una formació especialitzada com una formació orientada a fer obrir els ulls sobre els mil i un aspectes canviants que es mouen davant nostre: tecnològics, pedagògics, didàctics, d'adequació al context formatiu... Aquest primer criteri em sembla fonamental; cal proporcionar formació per entendre el màxim de fenòmens que ens envolten més que no formació hiperespecialitzada que permeti entendre un sol fenomen, un producte, una línia concreta de treball. Segon criteri: considero que és el moment d'assumir decididament, des dels centres d'idiomes, que no absolutament tot allò de nou que fa el professorat ha de tenir un procés de formació formal al darrere. El desenvolupament de moltes destreses pivota, en el món professional, en l'aprenentatge autònom i en l'aprenentatge informal (certs aprenentatges tecnològics, per exemple, només es poden fer remenant la xarxa, experimentant, temptejant: depenen directament de les hores de vol). El professional ha de fer un esforç, d'altra banda, a relacionar i aplicar les seves pràctiques i aprenentatges fora el centre a la seva activitat docent, perquè són dues realitats sense transició. Per dir-ho amb un exemple: és difícil que algú pugui ser un professor 2.0 sense ser un ciutadà 2.0. Tercer criteri: penso que el centre educatiu ha de poder trobar un equilibri entre allò que convé a la institució (d'acord amb unes bones anàlisis de necessitats) i allò de què el professorat vol conversar, allò que el personal del centre desitja comunicar-se i compartir. Tinc un bon record d'unes sessions que l'any passat vam organitzar al Servei de Llengües de la UAB en què demanàvem als formadors que expliquessin "allò que sabien fer" en relació amb l'aplicació de la tecnologia a l'aula. En pocs minuts cadascú aportava alguna qüestió interessant, que funcionava bé a classe, o de la qual se sentia satisfet (recordo explicacions sobre iTunes, sobre aplicacions per generar còmics, sobre la realització de diaris d'alumnes a la xarxa, sobre xarxes semàntiques, sobre blocs docents de diversa mena, etc.). A gairebé tots els professionals els agrada explicar allò que han descobert; conèixer i donar a conèixer les bones pràctiques que es duen a terme al centre. Quart criteri: la tecnologia i les seves aplicacions a la docència han de tenir un lloc en els programes formatius, evidentment, però sense abassegar massa espai: vivim immergits en una certa febre tecnològica i és fàcil que aquest aspecte en relegui altres de fonamentals a un segon terme.

[419] Compartir recursos docents

Llegeixo Web 2.0: nuevas formas de aprender y participar (Mariona Grané i Cilia Willem, editores; Laertes, 2009), al qual em referiré en alguna altra entrada, perquè es tracta d'un conjunt d'articles interessant i complet. A l'article d'Àngel Fidalgo "Enseñar y aprender con la Web 2.0" hi trobo diversos interrogants sobre l'efectivitat de l'ensenyament-aprenentatge 2.0 i un punt de partida clar: "Me limitaré a aportar una solución que considero factible, eficaz y viable de abordar; son las redes de conocimiento para compartir recursos docentes. La idea es que el profesorado comparta recursos (tanto si son de desarrollo propio como externos) que sean útiles como recursos de apoyo para impartir clases..." (p. 164). El web 2.0 al centre d'idiomes, mentre esperem els resultats contrastats de l'aplicació de la didàctica 2.0, ofereix unes grans possibilitats per al treball col·laboratiu dels docents. Totes les eines de l'anomenat web 2.0 es basen en la col·laboració. Així ho veiem a la Unitat de Formació i Autoaprenentatge del nostre servei lingüístic, on una de les tasques principals és la construcció d'espais que permetin compartir recursos i experiència docent. Em refereixo a espais d'aplicacions 2.0 que el professorat aporta després de conèixer i experimentar, per exemple, o a un marcador social compartit, a manera de centre d'autoaprenentatge, on ja s'apleguen més d'un miler d'enllaços a recursos per a l'ensenyament de llengües que els professors de les diverses seccions idiomàtiques del centre van aportant. Aquests dos espais, entre altres, són a l'abast de tot el professorat del l'entitat i també de qualsevol altra persona, perquè són eines a disposició de tothom a la xarxa. Pel que fa a la implementació d'aquestes i altres eines de construcció col·lectiva, la participació és desigual. No es tracta de cap fenomen estrany: com assenyala Jakob Nielsen, "In most online communities, 90% of users are lurkers who never contribute, 9% of users contribute a little, and 1% of users account for almost all the action". Només a poc a poc, fent veure la utilitat i el valor de les eines compartides, els lurkers poden esdevenir ferms contribuïdors dels projectes. No és una tasca senzilla, és clar, però és un repte que paga la pena experimentar.

[404] Percepcions del professorat sobre la tecnologia

Abans de l'estiu al servei lingüístic vam passar una enquesta al professorat sobre l'ús de la tecnologia en relació amb l'activitat docent i les percepcions dels formadors sobre l'ensenyament de llengües amb suport tecnològic. Els resultats són veritablement interessants. Una de les preguntes que els formulàvem ens ajuda a calibrar quines virtuts atribueix el professorat de llengües a aquest factor en l'exercici de la seva professió i en l'aprenentatge dels seus alumnes. La pregunta tenia la formulació genèrica següent: "Gràcies a l'ensenyament amb tecnologia...". I les respostes, tancades, eren sobre setze aspectes diferents. Quin és el resultat? El professorat considera que gràcies a l'ensenyament amb la tecnologia 1) ha guanyat eficiència (21 "d'acord" o "totalment d'acord" / 6 "en desacord" o "en total desacord"); 2) ha incorporat atractiu a la seva formació (22 / 5); 3) ha pogut respondre millor a les necessitats dels aprenents (22 / 5); 4) ha tingut més possibilitat de donar un feedback personalitzat a l'alumnat (19 / 8) i 5) ha pogut implementar nous principis didàctics (16 / 9). Altres aspectes, amb tot, no milloren amb la tecnologia a parer dels formadors: 6) la possibilitat de tenir més temps a l'aula per propiciar activitats comunicatives (12 "d'acord" o "totalment d'acord" / 15 "en desacord" o "en total desacord") o 7) la possibilitat de seguir amb més proximitat el progrés dels alumnes (12 / 13). Respecte a si 8) han esdevingut millors professors de llengua gràcies a la tecnologia, els formadors del centre responen majoritàriament que no (12 / 14). Pel que fa a la repercussió de l'ensenyament de base tecnològica en l'estudiant, sempre segons el professorat, les opinions recollides són les següents: 9) els estudiants han esdevingut més independents (21 / 5); 10) tenen més facilitats de treball al moment i al lloc que vulguin (23 / 2); 11) han pogut reforçar competències lingüístiques específiques (21 / 3); 12) han tingut una experiència més directa de la llengua i la cultura meta (22 / 4); 13) han pogut reflexionar sobre el que significa ser aprenents de llengües (14 / 10) i 14) rendibilitzen el temps de dedicació a les tasques d'aprenentatge (18 / 9). El professorat no percep, amb tot, que l'ensenyament amb tecnologia 15) sigui determinant en la millora del nivell dels seus estudiants (13 / 14), ni que contribueixi clarament a fer que treballin més en col·laboració (13 / 12). Caldrà seguir amb atenció aquestes opinions de la trentena de professors del centre que van respondre l'enquesta i veure si es matisen o es modifiquen. Tot i les reserves en algunes qüestions, la impressió global que es recull és que la tecnologia no és percebuda com una panacea, però que podem agrair-li uns quants avenços en l'àmbit de la formació de llengües.

[390] Multilingüisme latent

A les universitats hi ha un enorme capital lingüístic underground al qual la política lingüística basada en el trilingüisme (català, castellà, anglès) no sap fer res més que adreçar de tant en tant alguna paraula de consideració en algun discurs oficial o unes línies formulàries en algun solemne paper mullat. La ignorància sobre el multilingüisme latent en aquests espais d'intercanvi privilegiat, els campus universitaris, és espectacular. I allò que podria ser un segell distintiu de les universitats i un focus d'atracció d'estudiants d'arreu (és a dir: la possibilitat que tindrien d'experimentar la vivència unica de formar part d'un context multilingüe complex però alhora harmònic, sostenible), resta inexplorat. Una anècdota: al Servei de Llengües hi ha uns plafons on els alumnes que volen fer un intercanvi lingüístic, de manera totalment lliure, anoten les llengües que saben, les dades personals i les llengües que voldrien practicar amb alguna altra persona del campus. Avui he passat una estona al plafó i m'he entretingut a fer números. Els alumnes que s'interessen per un intercanvi lingüístic en aquest espai de comunicació quasi espontani (hi ha altres vies més formals a la UAB per formar part de parelles que intercanvien llengües) són més de 350. Les llengües que diuen conèixer aquests alumnes són gairebé 40: espanyol, català, anglès, portuguès, francès, macedoni, alemany, xinès, gallec, italià, danès, àrab, polonès, turc, èuscar, suec, finès, coreà, urdu, neerlandès, eslovè, rus, sard, búlgar, japonès, grec, ucraïnès, esperanto, txec, hebreu, estonià, romanès, burkinabé, laosià, farsi, zambià, als quals cal afegir les varietats siciliana i calabresa. I les llengües per les quals s'interessen aquests estudiants (de vegades més d'una llengua per persona) són 26: espanyol (156), anglès (140), català (112), francès (44), italià (35), alemany (27), japonès (15), portuguès (10) i també coreà (4), rus (3), turc (3), suec (2), txec (2), xinès (2), neerlandès (1), persa (1), ucraïnès (1), gal·lès (1), suahili (1), èuscar (1), eslovè (1), àrab (1), esperanto (1), danès (1), romanès (1) i llengua de signes (no s'indica quina de les llengües de signes) (1). Els coneixements i els interessos lingüístics dels estudiants de la UAB, doncs, a partir d'aquesta radiografia caçada al vol, són, amb molta probabilitat, molt diversos. Les preguntes que se'ns acuden, és clar, són moltes. Com lliga que l'acadèmia d'idiomes ensenyi 7 llengües i que els alumnes en coneguin una quarantena i s'interessin per aprendre'n 26? Qui sap quantes llengües es parlen al campus? A qui li interessa saber-ho? ¿Qui pot avaluar l'enriquiment lingüístic i cultural que la diversitat de llengües i cultures aporta als estudiants, en un context Bolonya que prioritza, precisament, la formació integral de les persones? ¿Qui està realment interessat a identificar aquest capital latent, a apuntalar-lo, a fer-lo créixer, a dissenyar una estratègia perquè pugui contribuir a forjar persones plurilingües, estudiants amb major consciència lingüística, ciutadans oberts decididament a les llengües? Qui està disposat a oposar-se, amb paraules i amb fets, al malbaratament de l'impressionant capital lingüístic latent que estatja la universitat?

[379] Gestionar les referències bibliogràfiques

Actualment la xarxa posa a la disposició d'estudiants, investigadors o professors eines que ajuden a gestionar adequadament la polifonia que presenten els textos de l'àmbit acadèmic i científic. Els discursos generats a la universitat solen construir-se amb el suport d'arguments d'autoritat o l'ús freqüent de mecanismes d'intertextualitat i es fa imprescindible, en un context com el de l'ensenyament superior, fer referència adequadament a les diverses veus que els textos integren. Dos dels gestors de referències bibliogràfiques en què penso en redactar aquestes ratlles són Refworks i Zotero. Refworks és ja una mena d'estàndard, estès a moltes universitats del món. Permet crear bases de dades amb referències, importar-ne i gestionar-les d'acord amb diversos estils o tradicions. I també crear bibliografies i incloure citacions bibliogràfiques en documents. La UAB potencia la utilització de Refworks, i les seves biblioteques programen, regularment, cursets de formació en aquesta eina. Pel que fa a Zotero, es tracta d'una aplicació de Firefox amb una finalitat semblant, el principal inconvenient de la qual és, ara com ara, que és local, que es vincula a un ordinador. L'existència i l'ús d'aquestes eines que automatitzen una qüestió molt feixuga en la producció de documents acadèmics i científics em fa adonar del desplaçament de terres que viu el nostre àmbit professional, el dels serveis de llengües: el terreny que tenim sota els peus es mou. Fa uns anys publicàvem Les referències i les citacions bibliogràfiques, les notes i els índexs (1994), a cura de Lluís Pérez-Carrasco, un text que encara avui es pot adquirir a les llibreries. Eren els serveis de llengües, aleshores, els qui vetllaven per la correcta redacció de les qüestions relacionades amb les referències i les citacions bibliogràfiques. Quinze anys després, els formadors que guien els alumnes en aquestes qüestions a la universitat, desacomplexadament, són... els bibliotecaris, mentre que alguns professionals de la llengua fan treballar el complex procés de construcció d'un text integrant lentament, en canvi, aquestes noves eines d'edificació dels textos ja imprescindibles. Cal reflexionar a fons sobre el terreny que s'esllavissa als nostres peus; cal que, cercant tota mena de sinergies amb altres agents i compartint experteses, els serveis de llengües observin i entenguin els canvis que els afecten i que no quedin desvinculats de res que es relacioni amb la generació dels discuros universitaris com a artefactes correctes, de qualitat i ajustats als estàndards científics.

[378] Adaptar l'ensenyament de llengües a l'EEES: primeres valoracions

Un grup de recerca de la Universitat de Jaen (UJA) ha dut a terme el primer estudi sobre l'adaptació de l'ensenyament de llengües a l'Espai Europeu d'Educació Superior. És el projecte ADELEEES, en el qual ha participat un elenc ampli d'investigadors de diverses universitats europees i americanes. Llegeixo, a la font des de la qual m'arriba la informació (Europa Press), que “en el estudio han participado cerca de 500 profesores y alumnos de universidades europeas que están pilotando el European Credit Transfer System (ECTS) en más de 15 titulaciones lingüísticas. Los resultados ofrecen un diagnóstico completo y pormenorizado del estado actual de la aplicación del sistema ECTS a la enseñanza de lenguas.” No cal dir com aquest estudi o qualsevol altra valoració similar té un interès màxim, en aquest moment, per als serveis lingüístics universitaris. L'esforç fet darrerament des de centres com el nostre, a la UAB, per adaptar la formació/aprenentatge en llengües als crèdits ECTS i a tot el que comporta aquesta adaptació que situa l'aprenent al centre del procés i el formador en una difícil perifèria (llegiu el post que ahir dedicàvem a aquesta qüestió) s'ha de posar en relació, com més aviat millor, amb les dades que puguin aportar estudis solvents. Aquesta investigació, doncs, ens serà fonamental per poder calibrar l'oportunitat de les nostres iniciatives d'adaptació recents, que es basen, en bona part, a dotar el professorat d'eines, informació i reflexió perquè pugui ocupar amb èxit el lloc que l'EEES li destina. Llegeixo, d'altra banda, que la professora que ha liderat aquest estudi, M. L. Pérez Cañado, acaba de publicar el primer llibre a Europa sobre l'adaptació de l'ensenyament de l'anglès a l'ECTS: English Language Teaching in the European Credit System: Facing the Challenge. Dilluns farem les gestions per aconseguir aquests textos. Totes les eines rigoroses que ajudin a afrontar adequadament el repte d'ensenyar i aprendre llengües en el context de l'EEES són, en aquest moment de canvi, de tempteigs i d'incertesa, aliment imprescindible.

[370] L'autoritat al centre d'idiomes

Aquests darrers dies he conversat amb un company que condueix un centre d'idiomes en clau d'imaginar l'excel·lència en aquesta mena d'entitats. Confio al bloc, ara, alguna reflexió personal sobre la qüestió. Els centres d'idiomes són entitats complexes i de difícil gestió: pensem, per començar, en les diferències culturals del professorat dels diversos departaments idiomàtics, en el mosaic de visions del món que solen aplegar-se en una acadèmia de llengües, les quals poden esdevenir font de riquesa, però també d'incomunicació. Pensem també en l'enorme quantitat de competències que acumula el personal d'un centre que ensenya una matèria tan oberta i humana com els idiomes i en la dificultat de gestionar-les adequadament per obtenir-ne un profit col·lectiu. Una de les problemàtiques, a parer meu, que dificulten el govern d'aquesta mena d'entitats és que es fa difícil que s'hi respecti l'autoritat... però no l'autoritat tal com la concebem tradicionalment. És més: el respecte a l'autoritat tradicional, la que es plasma en els organigrames clàssics que ubiquen laboralment les persones a l'empresa, no sol comportar gaires problemes. No són gens freqüents els fenòmens de desobediència, per dir-ho així. No parlo d'aquesta autoritat. Als centres hi ha altres autoritats, perquè hi ha altres organigrames tàcits (altres piràmides, si voleu, que resituen completament els treballadors): el que ubica les persones emprenedores; el que ubica els professionals segons el seu pragmatisme; el que col·loca els treballadors segons la seva destresa tecnològica; el que situa les persones segons la seva capacitat de treballar en equip, o de projectar el futur, etc. El ventall d'organigrames superposats pot arribar a ser molt ampli. Aquestes altres autoritats són, generalment, autoritats morals que posseeix o encarna el personal de l'empresa i que solen apuntar direccions a l'entitat. El problema dels centres rau, sovint, a fer prevaldre els organigrames clàssics (que pressuposen que trobar-se més amunt vol dir saber-ne més) a les autoritats morals. Dirigir el centre d'idiomes, company, és molt més que vetllar per fer respectar l'autoritat constituïda, per mantenir dempeus l'arbre necessàriament eixarreït d'un organigrama d'empresa. Com saps molt bé, dirigir és quelcom de tan poc autoritari com entendre i acatar les autoritats morals que hi ha al centre i escoltar les direccions que apunten.

[367] VI Congrés ACLES

Aquests dies 1, 2 i 3 d'octubre té lloc a València (Universitat Politècnica de València) el VI Congrés ACLES, organització que aplega centres d'idiomes universitaris de diversos punts de l'Estat. El Servei de Llengües de la UAB hi participa amb diverses intervencions de l'àmbit de l'assessorament lingüístic, les traduccions i l'ensenyament-aprenentatge de llengües. El VI Congrés ACLES posa en evidència la gran heterogeneïtat de pràctiques que es duen a terme als centres d'idiomes actualment: res més llunyà que imaginar que tots els ponents ens hem explicat les mateixes experiències. M'ha agradat molt constatar que diversos projectes que ha portat el Servei de Llengües al VI Congrés ACLES són decididament competitius i que a la nostra entitat hi ha una certa febre creativa i innovativa que va donant els seus fruits (en forma de projectes, materials, idees). He pogut sentir les intervencions excel·lents de l'Alexandra Vraciu i de l'Elaine Heyes i tinc bones referències de les altres. Una de les comunicacions alienes que m'ha interessat més, d'altra banda, és la de Maria Querol, "Aprendizaje de la lengua china a través de su comovisión y ethos cultural" (Universitat Catòlica de València). Deixo, al peu d'aquestes ratlles, el prezi amb la meva intervenció, amb el títol "Promoció de l'ús dels recursos del web 2.0 a càrrec de la Unitat de Formació i Autoaprenentatge del Servei de Llengües de la UAB". Hi he explicat (en català amb suport escrit en castellà) com la Unitat de Formació i Autoaprenentatge gestiona el coneixement, l'expansió i l'ús de les eines del web 2.0 en el moment actual, en el qual ja no són vàlides les formes de gestió i planificació pròpies de fa uns anys, quan imperava el paradigma de l'escassetat en totes les qüestions relacionades amb l'ensenyament-aprenentatge. Si voleu una explicació breu de les idees que he exposat a la comunicació, podeu llegir-la aquí o consultar l'esquema del prezi: