lisbeth i éowyn

Ja fa uns mesos que vaig posar punt i final a la trilogia cinematogràfica sobre els llibres del Larsson. La passió amb què he viscut tant els llibres com l'adaptació al cinema pot ser similar a la que vaig sentir quan era nena amb Tolkien i, posteriorment, amb les tres pel·lícules de Peter Jackson. Diuen que per això ja no m'agrada veure altres films sobre mons fantàstics. La Terra Mitjana ho omple tot, no cal res més. Per què creure's els mons, així barrejats i sense criteri, de Laura Gallego, de Margaret Weis, de Michael Ende, de J.K. Rowling...?

Per a mi, als 11 anys, estava clar: hi havia una Terra Mitjana i punt. Tolkien va aconseguir fer realitat un altre món absolutament creïble i versemblant, basat en el pilar que sustenta tota la seva història: la lingüística. La Terra Mitjana té diferents individus amb diferents idiomes. I aquests idiomes evolucionen, retrocedeixen, es barregen. La lingüística de la Terra Mitjana és la base de la meva fe en aquesta fantasia. La història de la llengua del món de Tolkien és una obra d'art.

En contra de totes les previsions, i sense parlar d'un autor brillant, Larsson ha resultat ser una mena de Tolkien de la novel·la negra per mi. I el pilar en què sustento la meva creença ara es una dona: es diu Lisbeth Salander. La capacitat que ha tingut Larsson per carregar-se d'una manotada els tòpics de la-dona-que-acompanya-l'heroi o l'heroïna-feta-perquè-la-jolie-la-interpreti són la base fonamental de l'èxit d'aquests llibres.

Com s'ho ha fet? Relatant de manera brillant i sense massa floritura la pèrdua de la capacitat de la protagonista d'expressar "cap a fora" per culpa dels seus traumes. Com es podia relatar millor la riquesa del món interior femení sense caure en els tòpics romàntics i bleda? Lisbeth Salander és totes les dones intel·ligents que han estat menystingudes dins d'un món occidental que es considerava tan avançat i tan correcte, tan tolerant i tan innovador, i que no ho és pas, encara no en la mida justa, amb el sexe femení. Segurament hem fet passes endavant d'ençà les nostres àvies, però no podem oblidar que continuem vivint en un escenari fonamentalment dirigit per homes. I hi ha moltes Lisbeth Salander que cobren un sou més baix, que són valorades pel cul ben posat, que no tenen l'oportunitat de mostrar els seus coneixements, que es veuen relegades al paper de mares treballadores (allò que tothom coneix per superwoman i que no és res més que un eufemisme de presonera moderna)...

A ningú hauria de deixar indiferent aquesta dona. D'alguna manera, totes hem trobat una part de nosaltres mateixes en algun dels tatuatges de la Lisbeth. Amb la mateixa intensitat que llegíem el "Jo no sóc un home!" que li engaltava l'Éowyn de Tolkien al Nazgul, i que ens va fer remoure per dins una mena de Gea intemporal que encara resta amagada, qui no se sent metafòricament representada per una dona petitona que ressuscita del fons del fang per superar les seves pors?

Els llibres de Larsson són una crida d'auxili en favor de les dones escrita en llenguatge planer i entenedor, de la mateixa manera que el món de Tolkien era un tractat de filologia que va provocar que moltes persones volguéssim apuntar-nos a estudiar lletres pures.

la meva història de la literatura infantil particular (part II)

enllà del fred i de boirosos mons,

vers coves velles i calabossos fons,

ens cal partir ans surti el sol

per rescatar d'oblit el nostre or

així deia la coberta del meu llibre d'El hòbbit. Ara mateix sóc incapaç de recordar-ne l'editorial, però aquest exemplar no l'he perdut; aquest llibre (plastificat, evidentment) corre per casa dels meus pares a Barcelona i el fotografiaré com cal. El que no he pogut oblidar mai han sigut aquests versets que l'iniciaven. I és que la meva història amb Tolkien marca el meu inici de lectora gran. Podria haver sigut el final, podria haver detestat la lectura. Però no. Tot un seguit de fets van convertir-lo en "el meu llibre" i, després, tota la literatura del món ja es va poder obrir davant meu.

fèiem sisé d'EGB i el llegíem obligatòriament a la classe de català. Cal dir, per aclarir-ho, que el meu germà i jo vam estudiar fins als 9 i 11 anys respectivament en allò que s'anomena "una acadèmia de pis", que ni era un col·le privat, ni un col·le religiós, ni un col·le concertat ni un col·le públic. Era, senzillament, una acadèmia, i en els vuitanta encara n'hi havia un grapat a Barcelona i tenien fama de formar nens i nenes intel·ligents, educats, polits i laics. No toca en aquest post parlar-ne, perquè la cosa té tela, però almenys laics sí que som tots aquells que encara ens coneixem...

bé, doncs una o dues tardes a la setmana, no ho recordo, fèiem lectura en veu alta. I llegíem El hòbbit. Evidentment, per a canalla d'aquestes edats era una lectura feixuga, avorrida i molts cops, incomprensible. Si encara ens haguessin volgut il·lustrar amb un còmic que existeix sobre l'obra en qüestió... Però no. Teníem a les mans un llibre de persones grans, sense dibuixos, amb moltes pàgines, lletra petita, i que utilitzava un vocabulari català d'allò més purista. Teníem pànic al càstig, i llegíem per rigorós ordre, pronunciant amb tota la soltesa de què érem capaços i intentant entendre alguna cosa.

aleshores, a mi El hòbbit ni fu ni fa. Era avorrit perquè era obligatori, perquè l'havíem de llegir en veu alta, perquè hi havia qui llegia molt a poc a poc o no pronunciava bé les comes i això entorpia el seguiment del fil de la història... Bé, mil coses que no ajudaven a estimar-lo ni una mica.

i tanmateix, jo de petita era una nena malaltissa, una asmàtica típica de passar-se dies i setmanes al llit avorrida, de pastilles i xarops fins a l'últim pèl del cap i tipa de veure programes avorrits de la tele. però, de tant en tant passava, queia malalta i, au, aïllada a casa sense parlar amb ningú més que amb la iaia o amb la salut. I vaig tenir una crisi asmàtica a l'inici de la lectura d'El hòbbit. I estant al llit (encara al de l'habitació de davant de la cuina, amb el prestatge que m'havia de caure al cap), vaig pensar que no hi havia res més per fer que llegir. I només tenia El hòbbit. La resta, me'ls sabia ja de memòria (vegeu el post anterior).

va ser un autèntic plaer. la millor lectura que he tingut mai per ser la primera lectura important que vaig fer sola. no em va caler l'esforç inicial d'enganxar-m'hi: coneixia el principi de la història. I aleshores ja va ser apuntar-me a la colla d'en Bilbo Baggins i els nans i marxar a buscar l'Smaug. No puc dir res més que fantàstic. Absolutament fantàstic. La tria d'un camí, i la petjada de moltes coses que sóc ara. Després, d'una manera inevitable, van haver de venir El senyor dels anells (aquell mateix estiu me'l van regalar els meus pares: en català també), el Silmaril·lion, els àlbums il·lustrats, el joc de rol, altres contes, els documentals de la tele, una sèrie de dibuixos que en van fer...

Mil coses que li vaig transmetre també a mon germà, que fins i tot va aprendre a escriure tengwar, i que compartíem quan ens imaginàvem com seria de fantàstic que hi hagués una pel·li de tota l'obra i jugàvem a decidir quins actors i actrius podrien protagonitzar-la. He de reconèixer que les pel·lícules que es van fer després de veritat, van deixar-me plenament satisfeta, però no puc evitar pensar que una part d'un món que "era meu" i que formava part de la meva evolució tant com a lectora com a adolescent, es va fer pública i va deixar de tenir el regust màgic de les coses que els altres no entenen.

què en recordo més? doncs precisament una escena que jo no sabia que seria fonamental... les endevinalles de Bilbo i Gòl·lum! La bu-bu-butxaca!

sigui com sigui, puc dir molt contenta que va ser El hòbbit el meu primer llibre de persona gran, i avui, gràcies a aquesta classe de dissabte de matí, he pogut recuperar la dolça sensació de sentir-me estirada al llit, el pijama posat, les ulleres de miop, el Toni xisclant i el volum tovet a la mà. I ressonaven amb una veu ja menys infantil aquells versos enllà del fred i de boirosos mons...

Fe d'errates

Al post "when the hunger's gone" diu que la cançó de Damien Rice és "5 crimes". Ja estaria bé que només en fossin cinc, malauradament en són 9, el títol autèntic és "9 crimes". En què pensava la que passeja? Vés tu a saber! De fet amb la loteria de nadal m'ha passat igual, jo vinga a dir que 5, i resulta que a Barcelona ha sortit el 9. Sóc de lletres pures.

tinuviel

el passadís fosc
que ha deixat a frec de camí
es buida de pedres.
ella hi camina,
prudent,
però la foscor la calla.
a on van a parar els esvorancs
on s'esfondren les cames,
flonges,
de la sensació d'estranyesa?
van cap a una formiga de llum,
més ben dit,
un estel.
ella hi penetra, conscient,
i aleshores el món
s'encén de cop i volta.