Abelles urbanes
Fa 2 dies
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris novel·la. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris novel·la. Mostrar tots els missatges
l'eva futura
darrerament estic una mica (perdó, molt) tipa de llegir referències i comentaris (en la majoria, sarcàstics) sobre allò que s'anomena "literatura femenina". Què és la literatura femenina? La que només llegeixen dones? La que només escriuen dones? La que llegeixen i escriuen dones? I de què serveix posar-li aquesta etiqueta? En farem un apartat nou a la llibreria del tall anglès?
Aquest bloc és un bloc personal on l'autora penja el que li sembla bé. L'autora, ja fa cosa de deu anys, va llegir un petit assaig de la Lucía Etxebarría (La letra futura. La Eva futura). Aquesta escriptora, tot i no ser massa santa de la meva devoció, em va mig obrir els ulls respecte a unes quantes coses sobre els cànons literaris tradicionals: per què la major part dels autors canònics són homes? És que les dones que han escrit o escriuen no tenen la mateixa qualitat literària per a formar part del cànon? Per què a la literatura canònica de tota la vida (pensem en Bloom, però també en els plans escolars d'abans) no se l'anomena "literatura masculina" i s'ha acabat el bròquil?
A mi m'agrada Txèkhov. I qui sigui més o menys lector habitual n'ha sentit a parlar o ha llegit algun dels seus contes. Però... coneixen Katherine Mansfield? Saben que es podrien haver parlat de tu a tu pel que fa a la qualitat dels seus escrits? Saben que Jane Austen no és novel·la romàntica de plorar i emportar-se un mocador a la galta, sinó crítica social d'una època? Tenen idea que Janet Frame va estar a punt de guanyar el premi Nobel, una escriptora silenciada perquè se la titllava de boja només perquè no seguia les convencions socials i allò que s'espera d'una dona? Mercè Rodoreda, aquella a qui la majoria consideren tova i sentimental, és l'escriptora en català traduïda a més llengües del món. I si us molesteu a llegir-ne alguna novel·la, a descobrir-ne el lirisme en cada combinació de paraules, deixareu de considerar-la un pastel per adonar-vos que la literatura que ella feia i la gran dedicació a la recuperació del català, són d'una admirable complexitat.
Aquest post podria ser etern i no arribaria enlloc: a mi m'agrada redescobrir aquestes dones a través del meu bloc. M'agrada que algunes persones no les oblidem, compartir-les i mostrar-les a altres dones i als homes que tenen l'habilitat i el do d'escriure. Una mena de feminisme literari que no exclou admirar bojament els escriptors masculins (tinc debilitat per Murakami, pot haver-hi un escriptor "més masculí"?).
Per això, si entreu aquí, heu de saber que, principalment, s'hi penja poesia, feta per mi mateixa o d'alguns escriptors i escriptores que remouen l'interior amb les seves paraules. I també s'hi parla de dones, dones anònimes, dones escriptores, dones que saben usar les lletres d'una manera excepcional i que es mereixen qualsevol tipus d'homenatge, encara que sigui tan discret i petit com un passeig.
Aquest bloc és un bloc personal on l'autora penja el que li sembla bé. L'autora, ja fa cosa de deu anys, va llegir un petit assaig de la Lucía Etxebarría (La letra futura. La Eva futura). Aquesta escriptora, tot i no ser massa santa de la meva devoció, em va mig obrir els ulls respecte a unes quantes coses sobre els cànons literaris tradicionals: per què la major part dels autors canònics són homes? És que les dones que han escrit o escriuen no tenen la mateixa qualitat literària per a formar part del cànon? Per què a la literatura canònica de tota la vida (pensem en Bloom, però també en els plans escolars d'abans) no se l'anomena "literatura masculina" i s'ha acabat el bròquil?
A mi m'agrada Txèkhov. I qui sigui més o menys lector habitual n'ha sentit a parlar o ha llegit algun dels seus contes. Però... coneixen Katherine Mansfield? Saben que es podrien haver parlat de tu a tu pel que fa a la qualitat dels seus escrits? Saben que Jane Austen no és novel·la romàntica de plorar i emportar-se un mocador a la galta, sinó crítica social d'una època? Tenen idea que Janet Frame va estar a punt de guanyar el premi Nobel, una escriptora silenciada perquè se la titllava de boja només perquè no seguia les convencions socials i allò que s'espera d'una dona? Mercè Rodoreda, aquella a qui la majoria consideren tova i sentimental, és l'escriptora en català traduïda a més llengües del món. I si us molesteu a llegir-ne alguna novel·la, a descobrir-ne el lirisme en cada combinació de paraules, deixareu de considerar-la un pastel per adonar-vos que la literatura que ella feia i la gran dedicació a la recuperació del català, són d'una admirable complexitat.
Aquest post podria ser etern i no arribaria enlloc: a mi m'agrada redescobrir aquestes dones a través del meu bloc. M'agrada que algunes persones no les oblidem, compartir-les i mostrar-les a altres dones i als homes que tenen l'habilitat i el do d'escriure. Una mena de feminisme literari que no exclou admirar bojament els escriptors masculins (tinc debilitat per Murakami, pot haver-hi un escriptor "més masculí"?).
Per això, si entreu aquí, heu de saber que, principalment, s'hi penja poesia, feta per mi mateixa o d'alguns escriptors i escriptores que remouen l'interior amb les seves paraules. I també s'hi parla de dones, dones anònimes, dones escriptores, dones que saben usar les lletres d'una manera excepcional i que es mereixen qualsevol tipus d'homenatge, encara que sigui tan discret i petit com un passeig.
la meva heroïna
Avui finalitza el congrés més romàntic del món, del qual aquest bloc ha format part durant el cap de setmana. I també arriba al final la votació sobre la novel·la de Jane Austen que més agrada als lectors i lectores del depasseig. Com era d'esperar, ha guanyat Pride and prejudice. Però hi ha hagut sorpreses rellevants, almenys per mi, perquè Mansfield Park no ha rebut ni un sol vot. També hi ha opcions que no em sorprenen: Sense and sensibility ha quedat segona, molt a prop de la primera, i força lluny de les altres. Al meu parer, és gràcies al fet que la meva generació, en la majoria, va conèixer aquesta novel·la per la magnífica pel·lícula d'Ang Lee, protagonitzada per Emma Thomson (Elinor), Kate Winslet (Marianne) i Hugh Grant (Edward Ferrars).
Personalment, la meva novel·la preferida és Pride and prejudice, perquè trobo que és un treball literari perfecte. He de confessar, de tota manera, que Sense and... és una de les que més m'agrada, o de les que més em va fer gaudir quan la llegia, i que Emma m'encanta perquè el personatge principal és una dona deliciosa. Gràcies a una relectura de Persuasion, també m'estic adonant que la darrera novel·la de la Jane Austen està d'absoluta actualitat pel tema que tracta i que és molt recomanable. I, al meu parer, tot i que sé que no tothom hi està a favor, la més fluixa és Mansfield Park. Tinc la teoria que, com que la vaig llegir la darrera, una protagonista com la Fanny Price se'm va fer massa pusil·lànime i feble, en comparació amb totes les altres. Fins i tot amb la Catherine Morland, heroïna del primer llibre que va publicar, Northanger Abbey, que no és res més que una noia ingènua enamorada de les novel·les gòtiques que surt al món real per a topar-hi de nassos, vaig gaudir molt més: la Catherine, tot i la seva inexperiència amb les persones de carn i ossos, és una noia de caràcter fort.
Hi ha opinions per donar i per vendre, però el que és evident és que cal llegir, almenys un cop a la vida, alguna de les novel·les de la Jane Austen. Una bona amiga em va descobrir una col·lecció que imita les llibretes moleskine de totes les novel·les de l'autora. Un dissabte a Barcelona em vaig apropar a la Casa del llibre i, mentre sonaven els germans Finn a la ràdio, i com si fos per art de màgia, van caure a les meves mans dues joies: Emma i Northanger Abbey. La col·lecció, il·lustrada per Hugh Thomson (gràcies, Carme!) i amb una bona introducció tant de la novel·la i els seus personatges, com de l'època en la qual va viure l'escriptora, és una autèntica joia de col·leccionista.
El fet que fossin precisament aquestes dues novel·les i no cap altra les que quedessin a la venda en la llibreria (i les últimes, si en voleu alguna les haureu d'encarregar a la pàgina adjunta a la il·lustració), va ser un senyal delicadament adornat per la cançó dels meus músics preferits. Va ser la meva amiga Carme qui em va descobrir la Jane Austen. I, jugant, va ser ella qui em va dir que si havia de ser una heroïna de les seves novel·les, m'anava força bé la Catherine Morland. He de dir que després de llegir Northanger Abbey no hi vaig estar gaire d'acord: una heroïna menor, a qui prenen el pèl i que no té una força com la d'Emma, per exemple, que és la seva heroïna. Amb el temps, però, he estat conscient que jo mateixa, als disset anys, i moltes de les lectores del bloc o d'altres blocs a aquesta edat o cap avall, som Catherines Morland que hem viscut amerades de llibres i que esperem viure la vida entre línies d'una novel·la. Jo m'he creuat molts cops amb Isabellas i Johns Thorpes i he estat incapaç d'adonar-me'n. No és la pròpia Catherine una mena de Quixot de l'època victoriana?
I vosaltres? Teniu una heroïna preferida? Una que admireu, que us agradi perquè sí o amb qui us sentiu identificats. Doncs voteu-la.
letteratura d'estate
encara sota els efectes deliciosos de la bella Itàlia, i sense esma d'escriure'n res fins que no em passi aquest xoc de felicitat passegívola, us faig cinc cèntims de tres dels meus llibres de l'estiu, per anar fent boca.
bessones vestides de blau, mary higgins clark, labutxaca. aquest llibre el vaig devorar. després del larsson, només que tenia ganes de novel·la negra per llegir de pressa, amb neguit i fent suposicions. Va omplir totes les expectatives. El millor, que no s'assembla al Larsson (i la cura de desintoxicació ha funcionat). El pitjor, la vaig devorar, atropellant les línies i amuntegant idees. Vaig patir a base de bé: quin neguit en frases i capítols tan curts! Autèntica por d'inquietud. Una obra fabulosa per als amants de la intriga.
frankie addams, carson mccullers, empúries. Bé, aquesta novel·la no la puc resumir en quatre línies... Puc dir, això sí, que me'n vaig cap a l'euromed amb una altra novel·la de l'autora, El cor és un caçador solitari, ja que no en vaig tenir prou. És massa bona: sap usar el llenguatge, recargolar-lo, donar-li forma i fer-lo ballar. És una autèntica mestressa de la creació de personatges. No, no, no en diré res més fins que no la digereixi com toca i la sàpiga mostrar tal com es mereix. Una veritable recomanació per tothom: no pot passar desapercebuda.
la solitud dels nombres primers, paolo giordano, edicions 62. L'he acabat ara mateix i he de reconèixer que no ha estat ni de bon tros el que jo pensava que era. M'esperava un bestseller com qualsevol altre, amb matemàtiques com a nus, amb acció, amb misteri... Abandoneu la idea de comprar-lo si esteu convençuts que és això: res més lluny de la realitat. Un llibre d'un pessimisme absolutament inquietant, terrible per llegir a l'avió si tens pànic a volar, depriment. I ni tan sols podria dir en favor seu que és tendre. És, senzillament, trist. No m'ha desagradat la forma en què està narrat ni el que tracta de transmetre, però no la considero una lectura d'estiu.
bessones vestides de blau, mary higgins clark, labutxaca. aquest llibre el vaig devorar. després del larsson, només que tenia ganes de novel·la negra per llegir de pressa, amb neguit i fent suposicions. Va omplir totes les expectatives. El millor, que no s'assembla al Larsson (i la cura de desintoxicació ha funcionat). El pitjor, la vaig devorar, atropellant les línies i amuntegant idees. Vaig patir a base de bé: quin neguit en frases i capítols tan curts! Autèntica por d'inquietud. Una obra fabulosa per als amants de la intriga.
frankie addams, carson mccullers, empúries. Bé, aquesta novel·la no la puc resumir en quatre línies... Puc dir, això sí, que me'n vaig cap a l'euromed amb una altra novel·la de l'autora, El cor és un caçador solitari, ja que no en vaig tenir prou. És massa bona: sap usar el llenguatge, recargolar-lo, donar-li forma i fer-lo ballar. És una autèntica mestressa de la creació de personatges. No, no, no en diré res més fins que no la digereixi com toca i la sàpiga mostrar tal com es mereix. Una veritable recomanació per tothom: no pot passar desapercebuda.
la solitud dels nombres primers, paolo giordano, edicions 62. L'he acabat ara mateix i he de reconèixer que no ha estat ni de bon tros el que jo pensava que era. M'esperava un bestseller com qualsevol altre, amb matemàtiques com a nus, amb acció, amb misteri... Abandoneu la idea de comprar-lo si esteu convençuts que és això: res més lluny de la realitat. Un llibre d'un pessimisme absolutament inquietant, terrible per llegir a l'avió si tens pànic a volar, depriment. I ni tan sols podria dir en favor seu que és tendre. És, senzillament, trist. No m'ha desagradat la forma en què està narrat ni el que tracta de transmetre, però no la considero una lectura d'estiu.
dones incòmodes
ahir, a la consulta del meu doctor House particular, vaig conèixer una dona que, als cinc segons de parlar amb mi, ja m’ensenyava tota cofoia les seves cicatrius laparoscòpiques. Això va provocar que jo, emportada per una empatia de goig infinit, m’aixequés també la samarreta de la panxa i li ensenyés les meves. Ai, com uneixen els mals tràngols...
I és que porto un cap de setmana intensiu de dones i tràngols. Començant per una bona dosi de mares i futures mares, amb l’estrès emocional que em van carregar a les espatlles, continuant per l’opera prima de la Montse Banegas, Una dona incòmoda, i acabant amb la coneixença de la noia de la consulta d’ahir.
I és que porto un cap de setmana intensiu de dones i tràngols. Començant per una bona dosi de mares i futures mares, amb l’estrès emocional que em van carregar a les espatlles, continuant per l’opera prima de la Montse Banegas, Una dona incòmoda, i acabant amb la coneixença de la noia de la consulta d’ahir.
En una època en què la icona de la dona moderna i actual té cara de Lisbeth Salander, del Larsson, fràgil i dura alhora, la Mònica d’Una dona incòmoda compleix els requisits de tots els mals femenins del segle XXI: extremadament intel·ligent, malaltissament sensible, de caràcter fort i molt defensiu, pares sumits en les pròpies dèries, insatisfacció personal permanent (en aquest cas, com a novetat, centrada en el sistema universitari, que és esclafit, i en la ciutat de Barcelona, a l’estil Nada, de la Laforet, però unes quantes dècades després), bulímia, autodestrucció, etc. No acabaríem.
Jo agraeixo, enmig de tota aquesta incomoditat, les petjades que s’hi troben de la Rodoreda, per exemple, en el fragment de Quanta, quanta guerra que inicia la novel·la, i sobretot en el capítol en què internen la protagonista i no deixa de sentir olor de lliris, obsessivament.
I sí, de debò, recomano amb passió aquest llibre. Semblarà un de tants altres que es nodreix de tòpics i no ho és pas. La prosa és àgil i intel·ligent, el personatge te’l creus des de la segona línia, i és impossible deixar-lo. Potser no li hauria posat el final que tria la Montse Banegas, tanmateix és cert que durant tota l'obra es van anunciant amb senyals evidents les tragèdies que acaben per succeir, de manera que es pot dir que el lector no és enganyat en cap moment.
Això sí, és probable que d’aquí no res, ara que les modes tendeixen a passar de pressa, la icona Lisbeth Salander-Mònica comenci a fer-se pesada i a ser destruïda per les feministes. Ja vaig comentar que trobo que, malgrat tot, sota la façana de dones “fetes a elles mateixes” amb l’instint de supervivència tan marcat enfront del món hostil, s’amaga també una mena de princesa que ha de ser rescatada, i tornem, doncs, als contes de fades de tota la vida.
Però és cert que això és el que hi ha: som de la generació de les pel·lis nord-americanes de finals feliços, en què l’home ha estat creat per a immensa felicitat i protecció de la dona, en què qualsevol assoliment del plaer absolut i de la vida ben resolta s’arrodoneix amb un casament por todo lo alto (això sí, hem de trobar “aquell” home). Tenim dret al vot, lluitem per la igualtat en els sous, pel final de la violència a casa, per ser independents de mares i parelles... Però vomitem, ens sentim insatisfetes, i sovint trobem a faltar algú que ens doni escalforeta al llit i que tingui la mà ben gran, per acollir el nostre caparró.
Per això, el romanticisme masclista i la dona bel·ligerant no són incompatibles. Són una de les contradiccions de la societat occidental actual, farcida de dones incòmodes.
I si no, a sant de què ens han dit a totes les de la consulta d’ahir que si haguéssim tingut fills abans, “quan tocava”, ara no estaríem ensenyant cap cicatriu a la panxa perquè no estaríem malaltes?
Jo agraeixo, enmig de tota aquesta incomoditat, les petjades que s’hi troben de la Rodoreda, per exemple, en el fragment de Quanta, quanta guerra que inicia la novel·la, i sobretot en el capítol en què internen la protagonista i no deixa de sentir olor de lliris, obsessivament.
I sí, de debò, recomano amb passió aquest llibre. Semblarà un de tants altres que es nodreix de tòpics i no ho és pas. La prosa és àgil i intel·ligent, el personatge te’l creus des de la segona línia, i és impossible deixar-lo. Potser no li hauria posat el final que tria la Montse Banegas, tanmateix és cert que durant tota l'obra es van anunciant amb senyals evidents les tragèdies que acaben per succeir, de manera que es pot dir que el lector no és enganyat en cap moment.
Això sí, és probable que d’aquí no res, ara que les modes tendeixen a passar de pressa, la icona Lisbeth Salander-Mònica comenci a fer-se pesada i a ser destruïda per les feministes. Ja vaig comentar que trobo que, malgrat tot, sota la façana de dones “fetes a elles mateixes” amb l’instint de supervivència tan marcat enfront del món hostil, s’amaga també una mena de princesa que ha de ser rescatada, i tornem, doncs, als contes de fades de tota la vida.
Però és cert que això és el que hi ha: som de la generació de les pel·lis nord-americanes de finals feliços, en què l’home ha estat creat per a immensa felicitat i protecció de la dona, en què qualsevol assoliment del plaer absolut i de la vida ben resolta s’arrodoneix amb un casament por todo lo alto (això sí, hem de trobar “aquell” home). Tenim dret al vot, lluitem per la igualtat en els sous, pel final de la violència a casa, per ser independents de mares i parelles... Però vomitem, ens sentim insatisfetes, i sovint trobem a faltar algú que ens doni escalforeta al llit i que tingui la mà ben gran, per acollir el nostre caparró.
Per això, el romanticisme masclista i la dona bel·ligerant no són incompatibles. Són una de les contradiccions de la societat occidental actual, farcida de dones incòmodes.
I si no, a sant de què ens han dit a totes les de la consulta d’ahir que si haguéssim tingut fills abans, “quan tocava”, ara no estaríem ensenyant cap cicatriu a la panxa perquè no estaríem malaltes?
hi havia una vegada un gat
no he tingut mai gats, però alguns dels passejants del bloc en tenen, i en parlen, i potser sí que hauria estat una bona mestressa de gats.
fa cosa d'unes setmanes, Ell i jo vam marxar de viatge al camí de sant Jaume i, coses que passen, vam topar amb molts gats. N'hi havia tants i ens feien tanta companyia, que vam decidir (per què no?) parlar-hi. I aquells gats ens parlaven a nosaltres. I va ser una divertida tertúlia entre nosaltres i els gats que ens vam emportar a l'hostal.
Aquella mateixa nit vaig començar a llegir (després de dos mesos tocant-li la coberta) Kafka a la platja. Nakata parla amb els gats. Vaig girar el llibre i, rellegint la contracoberta, ja ho avisava que en Nakata parlaria amb els gats.
Han estat uns dies estranys de converses més enllà del que és racional, a mig camí entre el somni, la veritat i un món paral·lel que sempre ve d'equipatge.
Acabar Kafka a la platja ha suposat una muntanya russa de sensacions en el meu cos: he sentit por, una mena de connexió poètica amb altres mons, un aleph sobtat a les rajoles de casa. I mil preguntes: per què? com? per què com? per què com...
Aleshores el gat i jo vam viatjar lluny, vam conèixer moltes persones, ens vam esgotar, vam somriure i vam entrar en una dimensió que suposàvem que exisitia però que no ho feia.
I al coixí, deixant regalimar la sang de les genives gastades, pensava en l'altra jo que estava vivint en un altre lloc i que mai va decidir anar-se'n de viatge a l'Empordà ni parlar amb els gats.
Em vaig adormir, tranquil·la. Perquè aquest és el món on vull estar.
Murakami sempre m'ha agradat fins al delit, no he avorrit mai cap de les novel·les que n'he llegit, al contrari, les he gaudit com una autèntica devoradora de paraules i les he recomanat a crits. No m'esperava que la quarta vegada que ens trobèssim tornaria a bellugar-me d'aquesta manera les entranyes.
A casa hi ha un silenci feixuc i humit. És el murmuri de la gent que no existeix, l'alè dels qui no viuen.
fa cosa d'unes setmanes, Ell i jo vam marxar de viatge al camí de sant Jaume i, coses que passen, vam topar amb molts gats. N'hi havia tants i ens feien tanta companyia, que vam decidir (per què no?) parlar-hi. I aquells gats ens parlaven a nosaltres. I va ser una divertida tertúlia entre nosaltres i els gats que ens vam emportar a l'hostal.
Aquella mateixa nit vaig començar a llegir (després de dos mesos tocant-li la coberta) Kafka a la platja. Nakata parla amb els gats. Vaig girar el llibre i, rellegint la contracoberta, ja ho avisava que en Nakata parlaria amb els gats.
Han estat uns dies estranys de converses més enllà del que és racional, a mig camí entre el somni, la veritat i un món paral·lel que sempre ve d'equipatge.
Aleshores el gat i jo vam viatjar lluny, vam conèixer moltes persones, ens vam esgotar, vam somriure i vam entrar en una dimensió que suposàvem que exisitia però que no ho feia.
I al coixí, deixant regalimar la sang de les genives gastades, pensava en l'altra jo que estava vivint en un altre lloc i que mai va decidir anar-se'n de viatge a l'Empordà ni parlar amb els gats.
Em vaig adormir, tranquil·la. Perquè aquest és el món on vull estar.
Murakami sempre m'ha agradat fins al delit, no he avorrit mai cap de les novel·les que n'he llegit, al contrari, les he gaudit com una autèntica devoradora de paraules i les he recomanat a crits. No m'esperava que la quarta vegada que ens trobèssim tornaria a bellugar-me d'aquesta manera les entranyes.
A casa hi ha un silenci feixuc i humit. És el murmuri de la gent que no existeix, l'alè dels qui no viuen.
el camp de batalla
Luis Lonjedo és un pintor que he conegut gràcies a un amiguíssim a qui vull regalar aquest post. L'obra de Luis m'ha captivat perquè en molts dels seus quadres enfoca passejants que es perden en la ciutat, fa que es fonguin pràcticament amb els carrers per culpa d'un gris melàncolic de rajola de vorera.
La connexió entre aquest artista que vull que conegueu i el meu amiguíssim, passa per una exposició sobre els escacs que va fer Luis Lonjedo a València, amb el nom de Blancas juegan, que se sosté en un seguit de textos que entrellacen les pintures i les recolzen. Pareu una atenció especial a La metáfora, on es relaciona la ciutat amb un camp de batalla (el tauler dels escacs), a partir d'un poema de Borges.
No deixeu de visitar, doncs, la pàgina de Luis Lonjedo i gaudiu dels seus quadres i expliqueu-me què us evoquen, a on us porten, si us agraden les pintures, si us emocionen els textos...
janet frame
al camí de sant Jaume he anat a topar amb una meiga a qui buscava feia temps.
devia ser pels volts de l'any 2004, any de la seva mort, que vaig sentir a parlar per primer cop de la Janet Frame, escriptora neozelandesa coneguda, malauradament, pels seus problemes psicològics. Només escoltar aquesta informació (escriptora-NovaZelanda-psicologia), ja em va captivar. Des d'aleshores que l'he buscat, sense sort.
I quan ja gairebé havia oblidat preguntar per ella en llibreries de tota mena, o s'havia convertit en una mania tonta buscar en la lletra F de qualsevol prestatge farcit de novel·les, m'arriba a les mans, sense esperar-m'ho, una novel·la pòstuma de l'autora: Hacia otro verano.
el nostre desencontre desafortunat ha arribat a la fi fa dos dies a Astorga. i encara no m'ho puc creure, i em reafirmo en el poder dels llibres, que fan el possible per trobar-te quan saben que els necessites.
Ara mateix tinc el llibre a mig llegir, però ja puc dir que es tracta d'una novel·la en estat pur, una barreja entre monòleg interior i narració farcida d'imatges que explica una història. aquesta història és una excusa per mostrar la pròpia narradora, l'enyor de la seva terra enmig d'una humida Anglaterra, i la fòbia social, el terrible pànic a les relacions amb els altres, que de vegades ens transporten al límit del seny i la bogeria més absoluta.
podeu començar per aquí o podeu buscar-la també a Seix Barral, que en reedita Un ángel en mi mesa, compendi autobiogràfic i títol també d'una pel·lícula de fa anys sobre l'autora. Però, d'alguna manera heu d'arribar-hi, perquè val la pena conèixer-la...
He aprendido a vivir en contacto con el Tiempo, a que los momentos encajen en costuras limpias, no desiguales; a evitar los momentos deshilachados. Es un arte, es decir, una necesidad; ¿no os parece?
el nostre dia
avui, 8 de març, dia de la dona, em ve molt de gust posar-vos un fragment de la novel·la Una habitació pròpia de la Virgina Woolf. A més a més, també vull deixar-vos les adreces d'uns quants blocs de dones.
feliç dia a totes i a tots!
Els he dit en el curs d'aquesta conferència que Shakespeare tenia una germana; però no la busquin a l'autèntica biografia de Sir Sidney Lee. Va morir jove –ai, mai no va escriure ni una línia–. Està enterrada on ara s'aturen els òmnibus, davant de l'Elefant i la Torre. El meu credo és que aquest poeta que mai no va escriure ni una líniea i que jeu en la cruïlla, encara és viu. Viu en vostès i en mi i en moltes altres dones que no ens acompanyen aquesta nit, perquè estan rentant els plats i ficant al llit les criatures. Però viu, perquè els grans poetes no moren: són presències contínues; només precisen una oportunitat per caminar entre nosaltres de carn i ossos. Penso que en breu, vostès li podran oferir aquesta oportunitat. Perquè el meu credo és que si 
perdurem un segle o dos –parlo de la vida comuna que és la veritable i no de les petites vides aïllades que vivim com a individus– i tenim cinc-centes lliures l’any i una habitació pròpia; si ens ensinistrem en la llibertat i el coratge d’escriure exactament el que pensem; si ens escapem una mica de la sala comuna i veiem els éssers humans no ja en la seva relació recíproca, sinó en la seva relació amb la realitat; si mirem els arbres i el cel tal com són; si mirem més enllà de Milton, perquè no hi ha ésser humà que ens hagi de tapar la vista; si encarem el fet (perquè és un fet) que no hi ha braç en què recolzar-nos i que caminem soles i que estem en el món de la realitat i no sols en el món dels homes i les dones, aleshores l’oportunitat sorgirà i el poeta mort que va ser la germana de Shakespeare es posarà el cos que tantes vegades ha deposat. Derivant la seva vida de les vides desconegudes que la van precedir, com el seu germà ho va fer abans que ella, haurà de néixer. Esperar que vingui sense aquesta preparació, sense aquest esforç nostre, sense aquesta resolució del fet que quan reneixi li serà possible viure i escriure la seva poesia, és del tot impossible. Però sostinc que vindrà si treballem per ella i que val la pena treballar fins i tot en la foscor i en la pobresa.
Virginia Woolf
blocs per llegir (gràcies a Dolors Jimeno pel seu ajut!)
vida més enllà de l'ikea
de Suècia en sé poques coses. però també confesso que sempre m'han fascinat els països nòrdics. ara, això sí, el més lluny que he anat és a Skågen, al nord més nord de Dinamarca, i sé que tinc pendent un viatge a Suècia. Què més puc dir-ne? De l'actualitat, que visc envoltada de mobles suecs barats i ben bonics, que a la meva editorial hi treballa una sueca, que fa un temps vaig conèixer un suec en un fòrum sobre llibres i gastronomia...
I ara el Larsson.
definitivament, ho confesso, me n'he enamorat.
I ara el Larsson.
definitivament, ho confesso, me n'he enamorat.
Sí, sóc feble. I reconec que vaig prometre després d'El codi da Vinci que mai mai més llegiria un bestsèler acompanyat d'un "enganxa moooolt". El codi... em va decebre tant, em va semblar tan avorrit, previsible i mal escrit, que em va provocar un mal de panxa que encara arrossego (una, que és massa passional).
En fi, les comparo com a bestsèlers, però ja us adverteixo que una és una novel·la històrica, i que la del Larsson és una novel·la negra.
Segurament això també és un punt perquè m'agradi. Ja sabeu, ho he dit altres cops aquí, m'encanten les intrigues, novel·les de misteri, d'investigacions, sèries clon de la Fox sobre trames sòrdides..., gust que entenc que va començar quan era petita i devorava trixies belden o senyores Fletcher. Quines coses de devorar..., però tant se val, són camins que marquen, al cap i a la fi.
Què té, doncs, el Larsson, perquè m'enganxi fins al moll de l'os, a mi, detractora en potència de dans brown i altres herbes? Ingredients: personatges clixé però creïbles, intriga, molta intriga, llenguatge senzill, frases curtes, molt periodístiques, diàlegs, rapidesa verbal, trama actual, molt propera, temes que poden estar passant en qualsevol país occidental ara mateix... Trama políciaca que ve a saciar la set informativa de sang i fetge que està tan de moda però que, a més a més, ens mostra que si actuem, ho podem canviar o tractar de resoldre. Una mena de "quina trola més gran però com m'ho empasso!". I és que té sentit des de la primera paraula fins a l'última (no farem cas de la correcció del llibre, això ja són figues d'un altre paner...).
A mi, el que m'arriba al cor de debò, és que la novel·la en realitat parla de les dones. I, si no, feu una ullada a tots els protagonistes femenins i penseu si n'hi ha algun que sigui estúpid, fracassat o que no visqui d'acord amb els seus principis. Després, jutgeu els homes i acabareu deixant-ne només dos o tres com a sensats. La resta són maltractadors de tota mena i, elles, les víctimes. Xapó, Larsson.
Això sí, com a protagonistes, en Larsson ens ha venut la moto i crea el típic heroi home previsible i una heroïna que sembla atípica i que, no us deixeu enganyar tampoc pel que hi ha..., no ho és pas. Ja ampliaré, si tinc temps, aquest tema de per què crec que la Lisbeth Salander cau en alguns tòpics moooolt repetits de dona protagonista clàssica, encara que ens la vulguin encasellar com "l'antibleda", la Lara Croft de la literatura.
Tampoc m'hi vull estendre gaire més, de manera que acabo reconeixent novament (fuetada a l'esquena) que és un bestsèler de la punyeta que em té el cor robat. Això sí, m'està venint la por, no fos cas que ara els agafés a tots per deixar d'escriure novel·les històriques i ens fiquèssim en les sagues policíaques infinites i sense solta ni volta. Us imagineu en Dan Brown apallissant-nos amb una trilogia d'intriga? Els homes que no estimaven els llibres.
Ah, i acabo, espero que Hollywood no intenti fotre queixalada massa de pressa sobre el Larsson. En la meva opinió, les pel·lícules es carreguen allò més fabulós que ofereix un llibre: la imaginació. O és que us agradaria canviar-li la cara i la veu que té per a vosaltres en Kalle Blomkvist?
Això sí, els suecs, com pertoca, ja l'han rodat. Ho podeu veure aquí (i també podeu escoltar els The radio dept, uns suecs que es van donar a conèixer a la pel·li de la S. Coppola, Maria Antonieta):
Tampoc m'hi vull estendre gaire més, de manera que acabo reconeixent novament (fuetada a l'esquena) que és un bestsèler de la punyeta que em té el cor robat. Això sí, m'està venint la por, no fos cas que ara els agafés a tots per deixar d'escriure novel·les històriques i ens fiquèssim en les sagues policíaques infinites i sense solta ni volta. Us imagineu en Dan Brown apallissant-nos amb una trilogia d'intriga? Els homes que no estimaven els llibres.
Ah, i acabo, espero que Hollywood no intenti fotre queixalada massa de pressa sobre el Larsson. En la meva opinió, les pel·lícules es carreguen allò més fabulós que ofereix un llibre: la imaginació. O és que us agradaria canviar-li la cara i la veu que té per a vosaltres en Kalle Blomkvist?
Això sí, els suecs, com pertoca, ja l'han rodat. Ho podeu veure aquí (i també podeu escoltar els The radio dept, uns suecs que es van donar a conèixer a la pel·li de la S. Coppola, Maria Antonieta):
digui'm la veritat
Em deixa una mica sorpresa que El conte número tretze es presenti com un llibre que beu de Jane Austen. Això és una mentida com una catedral, de manera que ja us en previnc: no és pas de la Jane Austen de qui beu, sinó de les germanes Brontë (enemigues d'Austen i escriptores radicalment diferents d'aquesta), en concret de Charlotte Brontë.
Reconec que llibres d'aquest estil, supervendes de llargues tirades, d'entrada ja no m'agraden i els prejutjo sense contemplacions. Però Ell insistia tant a dir-me que m'encantaria, que em vaig deixar entabanar. I tan contenta, eh?
Perquè jo sóc fan de la novel·la gòtica. Bovarisme actiu, recordeu? Sí, la novel·la gòtica m'agrada, sempre m'ha agradat i he tingut etapes de tota mena relacionades amb aquesta literatura. Suposo que per això, la Carme sempre ha estat encertada a dir que jo sóc una mica com la Catherine Morland de l'Abadia de Northanger, heroïna de la Jane Austen que, molt bovaritzada, cruspeix literatura gòtica sense parar i això condiciona l'esdevenir de la seva vida.
Doncs bé, senyores i senyors, El conte número tretze és una novel·la gòtica d'avui dia. Diguéssim que un supervendes gòtic. I em sembla fabulós.
La història ho té tot: misteris, secrets familiars, cases encantades, sang i fetge, un fantasma, boira, gats, llibres, paisatges llòbrecs...
He de dir que el llibre és una delícia, tot i que no és una gran obra. Enganxa des del primer capítol i resulta dificilíssim estar-se'n. La tensió no deixa d'augmentar fins a les darreres pàgines i hi ha un fum de personatges secundaris interessantíssims (què me'n dieu de la Teta? I la Hester? I l'aparició de l'Aurelius? Oi que sembla que ballem entre el conte i la realitat? I un etcètera a aquest parèntesi). Al meu parer, el final s'allarga massa, però en definitiva la recomano per als amants de la literatura de misteris d'ultratomba. I també per als que gaudim amb Wilkie Collins o Henry James, salvant les distàncies...
I us en faig cinc cèntims: una noia llibretera que amaga una pena acaba convertint-se en la biògrafa d'una escriptora extravagant que s'ha passat la vida dient mentides. De ben segur que perquè la seva realitat és molt més increïble que la resta d'històries que s'inventa. Un trencaclosques que la llibretera anirà resolent per anar a parar al misteriós conte número tretze, un conte inèdit que formava part d'una antologia inacabada.
El conte número tretze, Diane Setterfield, Empúries
doris lessing i l'amor
He començat mil vegades en el meu cap aquest escrit sobre De nuevo, el amor, de la Doris Lessing. "Una novel·la d'aparença senzilla però estrictament complicada". Doncs em quedo amb aquest principi per no embolicar la troca.
La meva recuperada afició malaltissa per la lectura (confesso que amb fragments de poesia enmig, i molts molts blocs) ha estat difícil per culpa-gràcies a aquest llibre de la Lessing triat a l'atzar. Però ja ho diu la mateixa novel·la, de vegades agafes un llibre, l'obres per una pàgina qualsevol, i parla d'alguna cosa que en aquell moment angoixa tota la teva vida i necessites respostes, miralls. És una qüestió de fat. L'has de llegir.
Tres temes, al meu parer, es barregen en l'obra: l'amor en majúscula, la depressió i la vellesa. I tots tres estan comunicats: vivim en les pàgines del llibre una evolució al voltant de la creació, representació i èxit d'una obra de teatre inspirat en la figura d'una dona que no va ser acceptada en el seu temps. A partir d'aquí, i amb un personatge principal, la Sara Durham (també de les anomenades independents, d'uns seixanta i pico anys), tot d'històries d'amor complicades, impossibles, secretes, ardents, emocionants, tristes, dramàtiques, etc., amb el punt en comú de ser veritables històries d'amor romàntic, prenen vida i causen efectes devastadors en els qui les pateixen.
Al llibre també són importants les reflexions parlades o pensades pels personatges sobre el perquè de la pena associada a aquests grans enamoraments, i un referent conscient o no tant, a una infància infeliç com a possible causa (la recerca de l'abraçada de la qual s'està mancat, per exemple). Enmig d'aquest caos de sentiments, esclata la depressió límit en algun dels casos, molt alarmant en uns altres però sense arribar a consolidar-se com a veritable perill. És la depressió lligada a l'amor més irracional però més pur, per les dificultats que s'hi experimenten: si és dolorós estimar algú a qui no podràs tindre per mil obstacles, encara ho és més estimar algú que és mort.
També s'hi dóna una gran rellevància a la presa de consciència de la vellesa, del pas del temps, de la capacitat d'estimar de la mateixa manera amb una edat avançada, amb bogeria, dolor físic, apassionament adolescent, malgrat el cos en declivi, malgrat la força minvada, tot i la falta de sexe. L'amor es viu de maneres similars en tots els personatges, i són més aviat les circumstàncies vitals les que en determinen el final, i no pas els anys de cadascú.
Aquest llibre sobre l'amor no té capítols, i segueix i segueix i es fa feixuc en moltes ocasions per la quantitat de referències literàries que conté, algunes amagades i d'altres citades (Proust, Stendhal o Goethe) sobre els tres temes principals. Requereix molt de temps i silenci.
De nuevo, el amor és un treball difícil, doncs. Difícil de comprendre per la seva profunditat, i difícil de pair per les reflexions a què aboca. Jo sabia que quan acabés la darrera pàgina em quedaria molt tocada, amb una sensació d'embriaguesa i mal gust de boca, com si hagués fet alguna cosa terrible o algú m'hagués explicat un secret tan i tan pesat que no fos capaç de suportar-lo a dins. De vegades, aquest tipus de novel·les tan perfectes, ho són perquè saben transmetre l'experiència d'anys amb una capacitat literària pocs cops igualada, i et preguntes si és possible que algú t'hagi estat espiant darrere del pany de la porta quan t'arrossegaves pel terra demanant per què el dolor emocional fa tan de mal com el físic.
En rescato un fragment:
"Las palabras, que ella ya escuchaba cantadas, corrían por su cabeza. Esta es la aflicción de los consumidores y hacedores de palabras. Las palabras aparecen en tu mente y allí bailan a ritmos de los que tú conscientemente nada sabes. Cabos y rabos de palabras: pueden ser una indicación de un estado de ánimo oculto. Pueden removerse o cantar durante días, enloqueciéndote. Pueden ser como una película invisible, entre tú y la realidad".
la vida és una espiral
Hi ha gent que té altres teories sobre les relacions: quadrats, cercles, caixes xineses, nines russes... A mi em sembla que no és possible que tanta complicació es pugui ordenar d'una manera tan ordinària.
Tot està comunicat d'una forma molt estranya i diversa i els camins ens porten la major part dels cops a llocs on ja hem estat, per sortir-ne disparats a la setmana. Anem amunt i avall, fent semicercles, tombarelles, recorrent el que ja hem recorregut, passant-ho per sota, pel costat, caient en picat, caminant en línia recta, prenent una drecera.
Vaja, diguéssim que és la muntanya russa de les situacions vitals. D'això ja en parlava fa uns quants posts, però referint-me als llibres. La relació que mantenim amb els llibres té molta part d'aquesta màgica espiral. Els llibres sempre es deixen trobar quan toca. I si no, s'acoblen a tu, fan bondat a casa teva, i et reclamen arribat el moment. Un llibre et retorna a un altre, i novament entres en el laberint del que ja has viscut i en el de la irrealitat.
Tot està comunicat d'una forma molt estranya i diversa i els camins ens porten la major part dels cops a llocs on ja hem estat, per sortir-ne disparats a la setmana. Anem amunt i avall, fent semicercles, tombarelles, recorrent el que ja hem recorregut, passant-ho per sota, pel costat, caient en picat, caminant en línia recta, prenent una drecera.
Vaja, diguéssim que és la muntanya russa de les situacions vitals. D'això ja en parlava fa uns quants posts, però referint-me als llibres. La relació que mantenim amb els llibres té molta part d'aquesta màgica espiral. Els llibres sempre es deixen trobar quan toca. I si no, s'acoblen a tu, fan bondat a casa teva, i et reclamen arribat el moment. Un llibre et retorna a un altre, i novament entres en el laberint del que ja has viscut i en el de la irrealitat.
Després de llegir L'espolsada, volia comprar-me La clivella de la Doris Lessing i resulta que, fent mudança a la meva capseta blanca, m'he topat amb De nuevo, el amor, un llibre de la mateixa autora que es veu que vaig comprar el mes de gener. Anit el vaig començar a llegir, amb ànsia i necessitat, d'una manera gairebé malaltissa, com si tota la finalitat d'aquest canvi de pis fos únicament retrobar-lo i llegir-lo.
Primer, em trobo amb la Comtessa de dia (que ja vam tenir passejant per aquí), i acte seguit tota una colla de trobadors de casa (que ja he tingut passejant per l'editorial durant tota la campanya). Al final, com si la meva consciència volgués pispar-li la veu a la Lessing, cau una frase d'aquesta que resa a l'estil d'un llum de neó damunt del sostre de l'habitació:
Pero ¿acaso hay algo más extraño que la manera en que los libros que armonizan con nuestra condición o situación en la vida vienen al encuentro de nuestra mano?
Aleshores, pressa per un acte inconscient, gairebé en un somni, em fico a Internet, busco un bloc comunicant i confirmo la teoria espiral. Estem infinitament comunicats com una serpentina.
un malentès
La vida que vivim és un malentès?
És possible que un dia el món s'obrís als nostres peus en conèixer algú, que tinguéssim un daltabaix emocional i que les circumstàncies ens portessin a allunyar-nos d'aquesta persona.
Hem pensat mai què hauria passat si no ens n'haguéssim allunyat? Quin significat hi ha darrere d'aquestes trobades sobtades, inesperades, estranyes i capaces de remoure-ho tot?
S'ha d'agafar aquest tren, abandonar la vida que portàvem, arrencar arrels, posar-ho tot potes amunt, canviar la rectitud per una sensació de big bang interior?
Els personatges de Sándor Márai sempre ho són, de rectes. Molt rectes, amb una moral i unes creences fermes. Paraules d'honor, nissagues familiars que pesen a l'esquena, emocions amagades, sostingudes, anihilades pràcticament. Cal fer el que s'ha de fer ("s'ha d'acceptar la felicitat així, en el seu estat imperfecte").
És possible que un dia el món s'obrís als nostres peus en conèixer algú, que tinguéssim un daltabaix emocional i que les circumstàncies ens portessin a allunyar-nos d'aquesta persona.
Hem pensat mai què hauria passat si no ens n'haguéssim allunyat? Quin significat hi ha darrere d'aquestes trobades sobtades, inesperades, estranyes i capaces de remoure-ho tot?
S'ha d'agafar aquest tren, abandonar la vida que portàvem, arrencar arrels, posar-ho tot potes amunt, canviar la rectitud per una sensació de big bang interior?
Els personatges de Sándor Márai sempre ho són, de rectes. Molt rectes, amb una moral i unes creences fermes. Paraules d'honor, nissagues familiars que pesen a l'esquena, emocions amagades, sostingudes, anihilades pràcticament. Cal fer el que s'ha de fer ("s'ha d'acceptar la felicitat així, en el seu estat imperfecte").
Divorci en Buda torna a omplir-me de plaer per la lectura d'un bon llibre, que repassa des del caràcter particular d'un protagonista tota una societat que pateix una malaltia similar a la d'ell, i que avança de dret cap a l'omnipresent pseudiàleg, que és la gran trobada entre dos pols oposats que s'han de trobar, que tenen una relació coneguda o no que els lliga sense remei, en el qual un parla i parla com si pensés en veu alta i on, al final, sempre es planteja una pregunta.
La pregunta és allò que sembla que ha de determinar el final, tot el llibre, però que ens enganya perquè es respon sola després d'haver-lo llegit sencer, cal anar del principi al final per saber que la resposta no serà suficient, que el comentari real s'ha d'endevinar entre línies.
Aquest algú pot ser terriblement recte i fer la vida que creu que ha de fer d'una manera correcta. Tanmateix... què passa amb els somnis? Podem ficar-hi cullerada? Resta per sempre més el big bang emocional en els somnis, com un missatge xifrat que fa voltes dins del nostre subconscient?
Divorcio en Buda, Sándor Márai, Salamandra
Aquest algú pot ser terriblement recte i fer la vida que creu que ha de fer d'una manera correcta. Tanmateix... què passa amb els somnis? Podem ficar-hi cullerada? Resta per sempre més el big bang emocional en els somnis, com un missatge xifrat que fa voltes dins del nostre subconscient?
Divorcio en Buda, Sándor Márai, Salamandra
la dona trencada
Però el cert és que aquell llibre anomenat Memorias de una joven formal, posat al prestatge amb el llom lleugerament sortit enfora, semblava que m'estava demanant a crits que el salvés d'aquella presó de llibres de butxaca que ningú no compra. El vaig agafar, amb cura, en vaig llegir la contracoberta, el vaig tornar deixar, amb cura, me'n vaig anar a fer un tomb i... Sí, sóc feble. El llibre volia venir amb mi, i a mi ja m'havia encisat aquella frase que deia (obert el llibre a l'atzar, quina barra, com si els llibres s'obrissin a l'atzar, ells sempre saben segons qui els agafa per quina pàgina en concret s'han d'obrir!) "Quizá me encuentres ridícula, pero me despreciaría si no me atreviera a serlo alguna vez".
Doncs apa, me'l vaig llegir i en vaig gaudir moltíssim. Em va sorprendre sincerament i sobretot afectivament la seva prosa i la vaig haver de posar en aquell raconet dels tresors, i de tant en tant s'escapava algun fragment: "Una vez esa desesperación establecida, como yo seguía existiendo, debía arreglármelas en la tierra lo mejor posible; es decir, hacer lo que me gustara".
Com que ja m'havia atrapat, no ho vaig poder resistir quan vaig veure, novament en la mateixa prestatgeria, un altre llom que sortia seductorament. I La mujer rota em va deixar això.
-¡Tú, que siempre eres tan alegre, no te imaginas cuánto me entristecía verte angustiada! Comprendo que en ese momento me hayas tenido rabia. Pero no olvides lo que somos el uno para el otro, no vas a guardarme indefinidamente rencor.
He sonreído débilmente, se aproximó, pasó un brazo alrededor de mis hombros, me he abrazado a él y he llorado suavemente. Cálida voluptuosidad de las lágrimas resbalando sobre la mejilla. ¡Qué descanso! Es tan fastidioso detestar a alguien que se ama.
-Sé por qué te he mentido -me dijo un poco más tarde-. Porque envejezco. Sabía que decirte la verdad sería una historia; en otra época no me hubiera detenido, ahora, la sola idea de una disputa me fatiga. He tomado un atajo.
-¿Quiere decir que me mentirás cada vez más?
-No, te lo prometo. Por lo demás no veré con frecuencia a Philippe, ya no tenemos gran cosa que decirnos.
-Las disputas te fatigan: sin embargo anoche me regañaste.
-No soporto que me pongas mala cara: vale más regañarte.
Le he sonreído.
-Quizás tengas razón. Había que salir de eso.
Me ha tomado por los hombros.
-¿Hemos salido, verdaderamente salido? ¿Ya no me guardas rencor?
-Absolutamente, se acabó. Se acabó.
Se había acabado. Estábamos reconciliados. ¿Pero nos lo habíamos dicho todo?
un llibre de guerra sense guerra
He de dir que Quanta, quanta guerra no és l'escrit de la Mercè Rodoreda que més m'hagi agradat. Tot i que sempre m'ha cridat molt l'atenció pel títol, sobretot per la vida que a l'autora li va tocar viure, i per la vida que també van viure als meus avis (nascuts l'any 1909 i 1912). Els meus avis fa temps que ja no viuen, els vaig conèixer de petita i aleshores poques coses es pregunten perquè les coses no se saben, però de gran una ja tracta d'imaginar com pot ser de determinant una guerra als vint i escaig.
La Rodoreda, en el pròleg que fa a la novel·la, explica que ella vol fer una novel·la de guerra però sense que hi hagi guerra. I de ben segur que ho ha aconseguit. Es tracta de la història de l'adolescent Adrià Guinart, que marxa de soldat, i com després es dedica a fugir de la vida de soldat i volta per diferents llocs.
Aquest voltar amunt i avall fa que en cada capítol se'ns presentin personatges cruels, ridículs, monstruosos, tendres, bojos... però sobretot molt tristos. La tristesa sura en l'ambient de cada pàgina, el pessimisme més absolut. Llegeixes un passatge rere l'altre i t'omple d'amargor, a mi m'ofegava la sensació opriment de veure com aquells personatges eren morts en vida, com ja no quedava pràcticament ni un sol bri d'esperança en els seus actes. Immersos en obsessions personals, algunes vegades esfereïdores (he passat por i he passat fàstic llegint-lo), els personatges es queden i l'Adrià continua endavant, sense voler lligar-se a res perquè tot està podrit.
Vells i velles, joves, ferits de guerra, matrimonis, amos de cases i camps, dones de fer feines, pescadors, pagesos... Persones corrents atrapades en un atipament de guerra. El recomano perquè per mi la prosa de la Rodoreda sempre és bellíssima i val la pena tastar-la, de tota manera quasi diria que si n'heu llegit poques coses, no comenceu per aquí.
Quanta, quanta guerra. Mercè Rodoreda. Club Editor
quanta quanta rodoreda...
Quan va haver parat em va posar una mà damunt del genoll i rient només una mica em va dir: què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l'havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res com si no l'hagués sentit.
El carrer de les camèlies, Mercè Rodoreda
exhibicionisme farandulero
Si esborrem tota aquesta processó, tres o quatre espontanis m'han demanat consell sobre l'edat recomanada i signatura pels nens o nenes que l'havien de llegir. I han comprat el llibre.
L'anècdota absurda (que no ho era pas la de la cua de coneguts a qui semblava que havia sucat amb calerons) ha estat quan s'ha apropat la primera espontània i m'ha demanat una signatura per a la filla. Emocionada, el cor em bategava com mai. Per mi, ha sigut la primera persona que no conec que sé que compra L'aigua, i això és molt més bonic que tota la parafernàlia comercial (molt i molt agradable compartir seient amb el poeta Joan Buixeda, amb qui hem parlat d'això).
L'anècdota absurda (que no ho era pas la de la cua de coneguts a qui semblava que havia sucat amb calerons) ha estat quan s'ha apropat la primera espontània i m'ha demanat una signatura per a la filla. Emocionada, el cor em bategava com mai. Per mi, ha sigut la primera persona que no conec que sé que compra L'aigua, i això és molt més bonic que tota la parafernàlia comercial (molt i molt agradable compartir seient amb el poeta Joan Buixeda, amb qui hem parlat d'això).
Però aquestes coses de llagrimeta, sempre acaben com el rosari de l'aurora. Sobretot quan li he engaltat una falta ben bonica al bell mig de la dedicatòria. Oh oh oh, s'han obert les rajoles als meus peus. Si em veiés la Noemí, que això ja ho sospitava (no pas la qüestió de la falta, si no l'anècdota absurda omnipresent allà on jo vaig).
Bé, sigui com sigui, tot ha estat resolt amb dignitat i alegria, que ningú no és perfecte i molt menys una servidora (que a partir d'ara es dedicarà a treballar d'alguna altra cosa quan se n'assabentin a "casa"...).
Bé, sigui com sigui, tot ha estat resolt amb dignitat i alegria, que ningú no és perfecte i molt menys una servidora (que a partir d'ara es dedicarà a treballar d'alguna altra cosa quan se n'assabentin a "casa"...).
Doncs amb la seva signatura abandono la vida exterior i me'n torno a l'interior, molt menys accidentat. Ah! Hem dinat als 4 Gats, que teníem ganes que Ell acabés completament amarat de cultura del país.
de dones elegants
Ja he acabat L'elegància de l'eriçó. El llibre m'ha agradat molt, però no sé si ha estat per culpa de la lentitud i la manca de temps a l'hora de llegir-lo, que el final m'ha deixat un regustet de "jaaaa?, així s'acaba toooot?". I estic una mica descol·locada. Perquè la senyora Michel s'havia convertit en una de les meves heroïnes d'aquest any 2008.
Per això, segurament, per la necessitat de donar l'oportunitat a una altra dona magnífica sense mal llegir-la a estones mortes, m'he posat a devorar com una boja El carrer de les camèlies, de la Mercè Rodoreda.
Com sempre, m'està enamorant la prosa poètica d'aquesta magnífica escriptora, la meva preferida en llengua catalana. La seva capacitat d'enfonsar en una atmosfera plena de boira, flors, humitat, tristesa i imatges de somni (o malson) em captiva una vegada i una altra. Sóc a punt d'acabar-lo, i no puc més que fer una reverència als protagonistes femenins als quals dóna vida, a la seva fortalesa, a la seva capacitat de superació o de continuar vivint.
Com un conte llarguíssim, la història de Cecília Ce et fa venir ganes de plorar cap endins i alhora t'entren ganes de viure, de tastar els detalls i de beure tot allò que dóna una ciutat en blanc i negre, Barcelona, esquitxada de petits jardins farcits de flors ben vives.
En seguirem parlant. De les dues.
