pessoa, un cop més

He anat a l'Ucronies i, d'amagatotis, n'he pispat això. Gràcies, company!

“Tinc un alt sentiment patriòtic. La meva pàtria és la llengua portuguesa. Gens de greu em sabria que envaïssin o ocupessin Portugal, posat que no m’incomodessin personalment. Però odio, amb odi vertader, amb l’únic odi que sento, no qui escriu malament el portuguès, no qui no sap sintaxi, no qui escriu amb ortografia simplificada, sinó la pàgina mal escrita, com la persona mateixa, la sintaxi incorrecta, com gent que es pega, l’ortografia sense i grega, com la flegma directa que em fa fàstic independentment de qui l’hagi escopida. […] perquè l’ortografia també és algú.”

(Pessoa, Llibre del desassossec, Quaderns Crema, p. 265.)

de poetes portuguesos i macarrons dolços

la calor fa que barregem coses que, en un principi, no sembla que s'hagin de poder fusionar de cap de les maneres. a l'estil de l'oli i l'aigua. malgrat tot, parelles més inversemblants s'acaben trobant a tot arreu, massa a la vora, dins d'un mateix. massa calor, oxímorons i equinocci (a l'estil de maxicosi i minipímer: veieu? les coses es contaminen per atzar o hi ha algun mecanisme que es posa en marxa? tal com ahir tu sortires de l'ascensor al temps que jo en sortia i les nostres mirades esclataren).














Lisboa és una ciutat agredolça per mi. Enmig d'un cataclisme, amb un avió equivocat d'hora, feia força amb els braços per penjar-me del coll de Pessoa. Oa, oa. Pastissos de crema i carrers tristos. Carrers de sol i uns macarrons dolços. Canyella, Eivissa i un record barrejat que potser no té massa sentit. Un vaixell equivocat d'hora i una illa de vendaval de lletres. Per què Lisboa i Eivissa? M'arriba un fragment de poema al mateix temps que un dolç de sant Joan. I, aleshores, es fusionen dos records i es tornen un, es compliquen els missatges i el matí es l'anunci d'un viatge.
la calor, la calor, massa calor.

Autopsicografia

O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
Que chega a fingir que é dor
A dor que deveras sente.

E os que lêem o que escreve,
Na dor lida sentem bem,
Não as duas que ele teve,
Mas só a que eles não têm.

E assim nas calhas de roda
Gira, a entreter a razão,
Esse comboio de corda
Que se chama coração.

Fernando Pessoa

en català

El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.

I així per la vida roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.

(adaptació Joaquim Sala-Sanahuja)

els macarrons dolços són unes postres típiques de sant Joan a Eivissa (gràcies P.!!!)