Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dolors jimeno. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dolors jimeno. Mostrar tots els missatges

l'acomodadora de praga

avui us adjunto un article de Dolors Jimeno, a qui podeu llegir al diari El punt. aquest article fa perfectament el paper de relat, i a Dolors ja la coneixeu perquè ha passejat altres cops per aquí. per tant, bona lectura assegurada!

Quan vaig estar a Praga vaig voler anar al teatre. No era difícil saber a quines obres escèniques es podia assistir perquè la publicitat era molt bona. En qualsevol lloc —també en el carrer— podies consultar la programació i comprar entrades. Vaig elegir òpera i vaig tindre sort: estaven representant La flauta màgica, una de les meues preferides. Es representava en un teatre del segle XVIII que acabaven de restaurar: recorde encara l'olor de nou que emanava de tot l'interior. La meua localitat estava situada en el pis superior, excessivament alt perquè el meu vertigen ho suportara. Així doncs, vaig decidir quedar-me en l'antesala, una peça quadrada presidida pel guarda-roba que també atenien les dues dones que feien d’acomodadores, uniformades elegantment amb faldilla grisa, brusa blanca i cabells recollits amb una cinta a joc. Em vaig asseure en el sofà amb el programa en la mà i la disposició a romandre allí durant tota la representació, convençuda que no anava a poder sentir res perquè estava segura que la insonorització estaria a l'altura de la bellesa de l'edifici: fabulosa. Va sonar el primer avís. Va sonar el segon i les dones es van mirar entre elles. Parlaven de mi. Vaig comprendre que estaven pensant com advertir-me que faltaven uns pocs minuts perquè començara l'obra. La meua situació era semblant: com fer-los entendre que el meu pitjor enemic, el vertigen, m'obligava a romandre allí dins. Quan va sonar el tercer, una de les empleades es va dirigir cap a mi i en el seu idioma, que jo no entenc, em va dir que havia d'accedir a la meua localitat immediatament. En el meu idioma, que ella no entenia, li vaig explicar el meu problema. Ràpidament es va dirigir cap a l'escala i davallà amb fúria. Va tornar, em va agafar de la mà i em va estirar perquè la seguira. M'havia trobat una localitat lliure en la planta baixa! Quan em pregunten què és el que més em va agradar de Praga els parle de l’eixerida acomodadora.

una passejada berlinesa bella i neta (passeig de dolors jimeno)

Comença en la parada del S-Bahn de Tiergarten, recorre l’avinguda del 17 Juni, passa per la Porta de Brandenburg, s’endinsa en l’avinguda Unter den Linden i s’acaba quan les cames reclamen descans o quan et decep l’absència de til·lers per bé que el nom de la via (Davall els til·lers) predispose a trobar-ne a banda i banda. Des de maig de 2005, al costat de la Porta de Brandenburg, es pot visitar el monument a les víctimes de l’Holocaust, un conjunt de vora tres mil rectangles de formigó que no vaig ser capaç de recórrer perquè em feia por, probablement l’emoció que volia aconseguir l’artista Peter Eisenman. A primera hora, amb l’agradable fresqueta dels matins d’estiu (que és quan jo viatge), faig la passejada per la vorera de l’avinguda del 17 Juni. Sempre a peu, malgrat l’excel·lent servei de transport públic que ofereix la ciutat amb taxis, tramvies, S-Bahn (un ferrocarril urbà), U-Bahn (el metro) i autobusos. Tinc costum (tant el dia que faig aquest passeig como qualsevol altre) de dinar en un restaurant que m'agrada molt: el Ständige Vertretung. El Stä V (forma abreujada, col·loquial i habitual del nom de l'establiment) va ser, abans de la caiguda del mur, el bar on es prenien l'última copa els alemanys occidentals que havien anat a visitar els familiars orientals, sempre abans de les 12 de la nit, hora en què estaven obligats a tornar. Està just enfront de la parada del S-Bahn de Friedrichstrasse, a la vora del Spree, un dels dos rius berlinesos (l’altre és el Havel). Aquest establiment és un lloc encantador, amb les parets plenes de fotografies, retalls de premsa, medalles i trofeus esportius. És gran, amb molta llum. Els cambrers sempre somriuen. El més important: hi ha plats berlinesos. Després de dinar fai el recorregut invers pels caminals del bosc que abraça aquesta ciutat silenciosa i festiva alhora, on comparteixen espai ciclistes i vianants respectats pels conductors i on no trobes cap merda de gos.

Dolors Jimeno
(publicat el 17 de gener del 2008 al diari El Punt, on podreu llegir més articles d'aquesta escriptora)

el passeig de dolors jimeno

Així, durant el trajecte d’anada al treball, sempre comprava el diari. S’aturava en qualsevol de les paradetes que ja eren obertes, cada dia en un lloc diferent, segons la ruta que decidia, el temps de què disposava, l’oratge que feia o el que li passava pel cap. Havia sentit a dir —segurament en alguna programa de ràdio que escoltà per equivocació o en alguna conversa agafada al vol, encara que no era massa tafanera— que les feministes recomanven a les dones que caminaven pels carrer a hores intempestives o per llocs no massa transitats, canviar de tajecte sovint per a evitar els violadors o els lladres.

Així doncs, del seu domicili fins a Sant Vicent, podia agafar els carrers de Baix o de Dalt, després, les places de Sant Jaume i de l’Espart o el carrer de Cavallers. Si agafava Cavellrs, eixia per Mare de Déu a Miquelet i, ja per Reina, a la pensió. Si entrava per l’Espart, passava per Danses o Cadirers, Cordellats, Mercat i Maria Cristina. Però això no llevava que prengués tota la vora del riu i entràs per Pau. Aquell dia, va fer el camí més curt, amb la variació de fugir de la plaça de Sant Jaume a causa d’una por ancestral: a la gent del seu barri, encara que no hagen viscut la riuada del 57 ni, menys encara, cap de les anteriors, no els agrada passar per aqueixa plaça quan ha plogut molt. Aquell dia la sensació de catàstofre era gran: pluja des de feia uns quants dies i vent, mot de vent, durant tota la nit. Va eixir pel Portal de Valldigna a Sant Nicolau i per Correu Vell a Calatrava. A Dr. Collado va comprar el diari.


Maluy Benet, Dolors Jimeno, Vicent Mateo, Pilar Monerri i Ismael Vallès, Hostes, Ed. Marfil


Dolors Jimeno és una escriptora valenciana que ha publicat literatura per a infants i joves (L'illa de l'amistat, a Baula, o Un edifici en forma de vaixell, a Tabarca, entre d'altres) i uns quants relats recollits en diverses antologies (La dona policroma, El mirador de Meissen, Alvar i Jean...). A més a més, ha obtingut tot un seguit de premis amb les seves obres: premi Maig de narrativa breu, premi Conta'm dona de Catarroja o el premi Joan Fuster, entre d'altres.
 

passejant barcelona