CONTES BREUS: Aquelles cartes que llegiràs quan siguis al cel

25 de juny del 2009

En què deus pensar tantes hores estirat al llit?

Avui tornes a tenir un mal dia; ja són les sis de la tarda i ni el sol que llueix darrere aquesta cortina no ha aconseguit arrencar-te els llençols. Jo ja no sé què dir-te o què fer perquè surtis d'aquí; encara tens els ulls inflats i vermells de tant que vas plorar ahir a la nit, però quan et pregunto què et passa, no t'arrenco més que algun monosíl·lab cru -per no dir cruel- i desganat, com si jo en tingués la culpa o estiguéssis enfadat amb mi. I quan, com a últim intent et demano una abraçada, ni em respons, ni em mires a la cara, ni tan sols grunyeixes. Vas ser tu qui, una nit d'insomni em vas dir que el no més pur i cru és la no-resposta. I em fa mal; em fas mal. Però callo.

I ja torna a ser de nit i, amb el pijama i els ulls una mica humits, m'estiro al teu costat i quan et miro als ulls, buscant alguna mostra d'afecte, m'estampo contra el blau gèlid dels teus ulls on no veig res més que el reflex de les meves ferides.

Però no em rendeixo, encenc una espelma i la poso a l'ampit de la finestra, oberta de bat a bat, i així les ombres de lluna sàpiguen trobar el camí per venir-te a curar.

I passaran hores fins que se'm tanquin els ulls, però aquí seguiré jo quan demà al matí et llevis amb unes altres forces, i uns altres ànims i decideixis lluitar contra els llençols i les cortines i decideixis sortir de casa a buscar el sol encara que plogui a bots i barrals.

Un petó,

Àngel De La Guarda

Ajudar

Quan ha pujat les escales de l'estació hi havia una anciana japonesa aturada en un esglaó, quasi com absent.
- ¿Quiere que la ayude a subir?
L'anciana, com despertant-se, tornant en si, gira el cap i es mira aquell jove.
- Muchas gracias.
I acaben de pujar aquell tram d'escales en silenci.

De camí a la facultat pensa en aquella escena. No ho havia fet mai abans, en els seus 23 anys. Quan estàs bé, ajudar els altres no et suposa cap sacrifici, et surt sol, quasi sens ni adonar-te'n. Sí, això voldrà dir que ja estàs bé.

I cada castanya és una decepció

Li agrada comprar cantanyes torrades a la caseta del Passeig per escalfar-se les mans de camí cap a casa. La tardor en aquesta ciutat és d’allò més freda i humida i si deixes que el fred se t’enganxi als ossos ja has begut oli, i de vegades no n’hi ha prou amb uns guants i una bufanda. Fica el nas dins la paperina i olora amb devoció aquella olor de torrat tant agradable i tant característica d’aquella època de l’any en què encara no està tot farcit de llumets de nadal. Les pela amb cura, mirant que la closca surti quasi sencera, sense esmicolar-la i la deixa en compte en alguna cantonada, o damunt d’un banc, o damunt la barana d’alguna escala. Com qui deixa un rastre de molles per tornar a casa.
I després de tot aquest ritual, i encara amb el record de l’olor de torrat de la closca de la castanya, es menja el fruit (que quasi no és) i es decepciona. El gust... No és fidel a la seva olor. Però tot i així tornarà a reptir el minuciós  procés amb cadascuna de les castanyes de la paperina, esperant que un dia n’hi hagi una que realment tingui el mateix gust que la olor que li fa perdre els sentits.

Una vella, coneguda gorra

Hoy me encontrado con Montserrat y ya llevaba el sombrero puesto. Ha oído lo que dicen esos señores que salen en la tele delante de un mapa con solecitos y nubes y ha curarse en salud, que no la pillase el frío con la testa destapada.


Ella siempre tan bonita, con o sin sombrero. Cuando la ves de lejos jurarías que su melena es bien morada, pero a medida que te le vas acercando, cuando les vas a elogiar el color tan curioso, se gira y descubres que tan solo era una trampa para cautivarte i llevarte a ella.

A mi los sombreros no me quedan tan bien como a Montserrat, pero si ella ya lo lleva puesto desempolvaré mi vieja gorra de lana, esa que me regaló ella misma el invierno del 83 en la cima de Sant Dimas, y me la pondré tan sólo para podermela quitar saludándola cada vez que pase por su lado.

El senyor del pis de baix

Sota el pis dels meus avis hi viu el senyor J. Ramon Jimenez. Sí sí, que no us enganyo. Es volia fer passar per mort però només es va retirar al Cor de Catalunya, en un humil bloc de pisos del carrer Sant Cristòfol, ben a prop del quiosc per poder anar-hi cada matí, vestit d'incògnit, a comprar el diari i un bolígraf per fer-ne els mots encreuats. Sí sí, un bolígraf cada dia. Hauríeu de veure com té l'estudi, amb les parets folrades de bolígrafs enganxats, bic groc, bic cristal, del terra fins al sostre, i cada vegada envaint més i més habitacions.


És la seva manera de recordar els dies que fa que es pot limitar a fer, senzillament, el que li ve de gust. 

CONTES BREUS: Tot es cura amb aigua salada (llàgrimes, suor o amb el mar)

Encara amb el regust del tallat entre les dents, et deslligues les sabates i et treus els mitjons. Caminar descalça damunt la sorra és un dels petits plaers que només gaudeixes quan estàs en companyia meva, dius sempre; si més no, avui restes muda, com absent. Tres quarts d'hora de parlar-te asseguts a la terrassa d'aquell bar de la platja i encara no he aconseguit arrencar-te una sola paraula. "Què et passa dolça meva?", voldria preguntar-te amb tota naturalitat; però no m'hi atreveixo, probablement perquè em fa por que, per primera vegada des del dia que et vaig conèixer, no tinguis paraules per descriure l'agonia que t'ha portat a estar així.

Tens peus de nen petit; suaus i menuts. Com tu.

No goso fer-te un petó; abans, mentre et parlava a la terassa del bar, t'he volgut agafar la mà, però l'has apartat bruscament. No goso fer-te un petó; per por que no sentis res, que sigui buit i en va. No goso fer-te un petó; sempre dius que els petons i les abraçades s'han de dosificar adequadament, com els medicaments: si no en prenem ens posem malalts, però un excés ens acaba deixant indiferents. No goso fer-te un petó; i no te'l faig.

Fa una estona m'ha trucat el teu pare, que estaves tan malament. Per què no has xiulat? Et vaig dir que si mai et passava alguna cosa xiulessis i jo vindria. Però tu no xiularàs mai. De què et serveix tenir el do de la paraula -aquest que tots admirem cada cop que ens parles- si no saps utilitzar-lo quan més el necessites?
M'ha faltat temps, al penjar el telèfon, per agafar quatre coses i venir-te a trobar. Però al veure't m'he perdut, i encara ara et busco, no et trobo. Tu no n'ets conscient, però de vegades es pot veure en tu la tristesa més profunda que l'ésser humà pugui arribar a sentir. És tan desesperançador com encoratjador; és llavors que sento que sóc algú per tu, que hi ha un per què de ser al teu costat.
Si et veiessis ara, entendries millor el que t'explico.

Al febrer no hi ha ningú a la platja -fa massa fred-, tan sols hi ets tu. De vegades em pregunto si no vas néixer d'entre la sorra o senzillament et va portar una onada. Per això t'he dut aquí, potser l'únic lloc que podrà arrencar-te aquest mal, sigui amb un "tinc por", o sigui amb una llàgrima.

I com si l'aigua hagués desfet algun cúmul de dolor atepeït al teu cap, comences a deixar anar llàgrimes sense parar poc després de rentar-te la cara amb l'aigua salada

CONTES BREUS: Buscant amics

Si ara obrís la nevera i trobés un flam d'ou seria la noia més feliç del món. Però des que han canviat la nevera té la sensació que mai hi troba el que li ve de gust. Al ser més gran que l'anterior sembla estar sempre més buida; a ella les neveres buides la deprimeixen. Ningú vol tenir la nevera buida, i menys a l'estiu.

Sovint, quan no sap què fer, corre al rebost tan sols per obrir la porta de la nevera, encara que ja sàpiga què hi ha, encara que ja sàpiga que no hi haurà cap flam, ni cap cervesa, ni cap pebrot que pugui anar menjant a trossos una estona abans de dinar.
Sempre que obra la nevera té l'esperança que algú haurà passat pel súper i haurà pensat en ella. Però passen els dies i el flam no apareix. De fet, potser a casa hi ha algú més que obra sovint la porta de la nevera esperant que algú hagi comprat un flam d'ou al súper.

Demà anirà al súper i comprarà dos flams d'ou.

CONTES BREUS: Dies morts

En què deus pensar tantes hores estirat al llit? Avui tornes a tenir un mal dia; ja són les 6 de la tarda i ni tan sols has sortit del llit per menjar alguna cosa. Ja no sé què fer, què dir-te per donar-te raons per sortir d'aquí. Quan respons, ho fas amb monosíl·labs, com si et faltés força o ganes per comunicar-te amb algú que no siguis tu mateix. I el pitjor és quan calles:
- Et puc abraçar?
Vas ser tu qui, una nit d'insomni compartit, vas dir-me que el no més dur és la no-resposta. I em fas mal, però callo, no ploro, ho envaso tot al buit, paraules i plors, per ocupar el mínim espai, perquè avui, plorar-te, seria com plorar a un mort.


Fins el sol s'ha cansat d'intentar animar-te amb la seva llum, però això cedeix el testimoni a la lluna. I jo em poso el pijama i m'estiro al teu costat i em mires, però no aconsegueixo veure res més que el reflex de la meva incomprensió i la tristesa del verd dels teus ulls, aquell verd que un dia vaig creure ple d'esperança.

Encenc una espelma a l'ampit de la finestra perquè, com un far, indiqui a les ombres de lluna -que tot ho curen- on és el port on aquesta nit s'hauran d'aturar.
I després de dues llargues hores estirada al llit, pensant al teu costat, se'm comencen a tancar els ulls i et dic bona nit. Avui dormiré al teu costat; vull ser la primera persona que vegis demà quan, al despertar-te, sentis que tornes a ser el de sempre.

CONTES BEUS: Foradada

Cada cop que entrava a la farmàcia a comprar iode i benes per curar-se les ferides que ella mateixa s'havia fet, demanava, poc convençuda, a la farmacèutica "Fa gaire mal això de fer-se forats a les orelles?".

CONTES BREUS: Canvi de plans

[Espero que no us hagi sobtat gaire el canvi de look del blog. Necessitava un canvi, i això de posar llum als meus escrits crec que em pot anar bé...]

Fa un temps vaig conèixer els contes breus (o microcontes que en diuen alguns), en què amb tan sols unes paraules pots imaginar tot el que hi ha darrere, on quasi és més important el que no es diu, que no pas el que es diu. Jo no en sé massa, encara, però de moment us deixo el primer -decent- que he fet.

CANVI DE PLANS

Li donaren 6 mesos de vida. Plorà deconsolat durant 5 mesos i 29 dies, quan els metges s'adonaren que els plors havien ofegat el tumor. L'endemà el trobaren penjat a l'estudi on, durant tan de temps, havia estat preparant fins l'últim detall de la seva mort. Als seus peus, una nota amb el seu últim pensament: "No suporto els canvis de plans".