Escenaris postelectorals: Compromís supera les expectatives

Las Provincias, 3 de maig: 12,2% i 12-14 diputats.

CIS, 7 de maig: 8,1% i 7-8 diputats.

ABC, 10 de maig: 11,6% i 12-13 diputats.

Telecinco, 15 de maig: 9,2% i 9 diputats.

Levante-EMV, 17 de maig: 13,2% i 13 diputats.

El Mundo, 18 de maig: 9,5% i 8-9 diputats.

No només les enquestes dels mitjans i l'oficial CIS auguraven uns resultats discrets per a Compromís el 24M: les dades que controlava la mateixa coalició apuntaven que el creixement (si es produïa) seria molt modest.

Les raons eren purament electorals: la imminent irrupció de Podem i de Ciutadans en Les Corts amenaçaven d'eclipsar la candidatura de Compromís, amb Mónica Oltra al capdavant, i de vore com la feina de quatre anys no era recompensada per les urnes.

El resultat del 24M de Compromís, però, va doblar el que només set dies abans havia pronosticat El Mundo, i amb el 18,19% dels vots i 19 diputats, la llista d'Oltra esdevenia la tercera força de Les Corts a només 50.000 vots de superar al PSPV.

Dos primeres conclusions: una, els mitjans tiren els diners encarregant enquestes al País Valencià; i dos, quan ja ningú s'ho creia, es produí el famós sorpasso.

Compromís ha sorpassat el PSPV amb acarnissament a la circumscripció de València, especialment a les comarques centrals i a València ciutat (i a l'Horta per simpatia) i ha esdevingut primera força, sorpassant també el PP, a comarques com la Vall d'Albaida, la Ribera Baixa o el Camp de Morvedre.

Òbric parèntesi. Qui sembla que sí que es temia este brutal ascens de Compromís fou Ximo Puig, que va decidir presentar-se a president per Castelló i no per València. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Si hui Puig és president és segurament per esta maniobra. Retanque parèntesi.

El 24M va suposar per a Compromís, en definitiva, no només els millors resultats històrics, sinó també els millors resultats que ningú haguera pogut imaginar: més de 700 regidors, vora 90 alcaldies, presència a les tres diputacions, govern a les tres capitals, la presidència de Les Corts, el control de mig Consell de la Generalitat i, fins i tot, un senador (!) per designació autonòmica.

Compromís, en contra dels pronòstics i de les expectatives, va guanyar les eleccions al País Valencià el 24M.

Ara només falta saber gestionar-ho com cal.

.

Escenaris postelectorals: la il·lusió òptica del ferit de mort

De menut la iaia m'enviava a comprar anguiles per a l'allipebre de la Nit de Nadal. L'anguilero agafava les anguiles, una a una, de la pica, els tallava el cap, les desbudellava amb la punta del ganivet i, per a acabar, les partia en quatre trossos abans de fotre-les en una bossa de plàstic. I així, jo tornava a casa amb la bossa de les anses, bruta de sang i amb els trossos de les anguiles encara menejant-se a l'interior.

Doncs bé, eixes anguiles ja mortes però que es creuen vives podria resumir la situació actual del PSPV.

Òbric parèntesi. M'he esforçat, però no he trobat un símil millor. Tanque parèntesi.

El 24M els socialistes valencians van aconseguir els-pitjors-resultats-de-la-seua-història, una frase que de tant de gastar-la ja no significa res: amb 23 diputats i un 20% dels vots, han perdut 10 escons i un 7% respecte al 2011, any en el qual ja en van perdre uns altres 5 respecte al 2007.

Esta davallada contínua és comú a tot Espanya i elecció rere elecció (és igual que siguen municipals, generals, europees o d'una comunitat de veïns) els socialistes perden suport de forma indefectible. I el que és pitjor: sembla que no hi ha res capaç de fer canviar esta tendència.

No obstant això, la ressaca dels pactes post24M ha donat als socialistes un respir: gràcies a les coalicions amb la (nova) esquerra, el PSPV ha aconseguit més quota de poder de la que podia imaginar, entre elles la presidència de la Generalitat.

Faria molt malament el PSPV (i el PSOE en general) en valorar positivament els resultats de les eleccions perquè hagen aconseguit (només a través dels pactes postelectorals) salvar alguns mobles: el procés de substitució dels socialistes com a força hegemònica de l'esquerra a casa nostra és imparable.

.

Escenaris postelectorals: el no-escenari del PP

Alguns agosarats vam predir que l'hòstia del PP al País Valencià en estes eleccions faria bons els lamentables resultats populars en Andalusia. I sembla que no anàvem desencaminats: al califat socialista andalusí el PP perdé només 17 diputats i 14 punts percentuals (passà del 40,66% del vots a un 26,76%) mentre que al País Valencià el 24M els ha deixat en 31 diputats (dels 55 [!!!] del 2011) i amb 22 punts percentuals menys respecte a 2011: del 48,61% [!!!] al 26,25% de 2015.

Si la nit electoral fou dura per al PPCV, les setmanes posteriors han estat un autèntic calvari: poble a poble (i pacte a pacte) els populars han estat agranats del mapa polític valencià i han quedat reduïts a una formació política residual en el nou escenari del poder valencià.

A l'Horta de València, per no parlar de la Ribera o de la Safor, la dreta només manté quatre alcaldies (dos d'elles a pobles com Lloc Nou de la Corona, amb 100 habitants, i Emperador, amb 500), de forma que hui hi ha més valencians amb alcaldes de Compromís, per exemple, que del PPCV.

Després de 20 anys de governs de Zaplana, Olivas, Camps i Fabra el PP deixa lloc a l'esquerra a la Generalitat i a les grans ciutats, però també a la majoria de comarques, perquè la desfeta ha estat generalitzada.

Especialment paradigmàtica ha estat la derrota del PP de Rita Barberá a la ciutat de València: el triomf de Joan Ribó ens ha regalat imatges més pròpies d'una ciutat alliberada després de la guerra que la d'un canvi polític més, però és que posar fi a 24 anys de govern ritabarbaresc ben bé valen una celebració (i una bona ressaca).

En definitiva, la dreta al País Valencià ho ha perdut tot, absolutament tot, i només ha fet falta que ens portaren a l'abisme polític, econòmic, social i ètic per fer-los fora.

A la pròxima esperem que no ens coste tant.

. 

E2015: Compromís

Mónica Oltra ha repetit en tots els actes de campanya i precampanya el mantra «Vull ser presidenta», i potser sembla agosarat voler ser presidenta amb 14 o 15 diputats, però Oltra ha estat la primera a entendre que la fi de les majories absolutes i l'arribada del pluripartidisme ha canviat les regles de joc que fins ara hem patit.

Anit a Levante TV vam gaudir d'un debat amb els candidats de set (!) forces polítiques. Tret d'UPyDEP i, possiblement, d'Esquerra Unida, la resta tenen garantida la presència a les Corts per a la pròxima legislatura, de forma que l'escenari tan fragmentat que es dibuixa obri les portes a quasi qualsevol solució de govern i esta situació de pluralitat i de diàleg forçós dóna ales a la pretensió d'Oltra.

En principi, Compromís a València ho té més fàcil: la suma de Rita i Ciudadanos no dóna majoria i algunes enquestes posen a Joan Ribó com el candidat de l'esquerra més votat, per damunt dels socialistes i de les candidatures sui generis de Podemos, de forma que seria ell l'encarregat natural de liderar un acord de govern alternatiu a la dreta.

Al País Valencià, però, l'escenari per a Compromís és més complexe: les enquestes posen el PSOE per davant, encara que es deixen pel camí un terç dels diputats que tingueren en 2011. Significa això que hauria de ser Ximo Puig el pròxim president de la Generalitat? La pregunta és retòrica i la resposta ben senzilla: per descomptat que no.

En el nou escenari polític, els encarregats de liderar el canvi no seran aquells que tinguen un vot més que els altres, sinó aquells capaços de consensuar majories. En el millor dels casos caldrà la suma de tres partits per a investir el nou president de la Generalitat, i Puig, que a dures penes aconseguiria el suport dels seus, no comptarà amb els vots de les noves forces que entraran a les Corts.

El debat d'anit fou revelador en eixe sentit: mentre alguns es tiraven els trastos al cap (UPyDEP a Ciudadanos, Ciudadanos a Podemos, Esquerra Unida a Ciudadanos), ningú va gosar a alçar la veu a Oltra, que va arraconar Fabra contra les cordes i va llançar propostes per al consens.

No sé si Mónica serà presidenta a partir del diumenge, però el que tinc clar és que ja actua com si ho fóra.

.

E2015: el PSPV-PASOK

El drama d'estes eleccions per al PSPV no és que continue perdent suport electoral i que totes les enquestes els donen, almenys, 10 diputats menys a les Corts dels que ja tenen perquè la cosa és més greu: el veritable drama del socialisme valencià és que, tot i portar dos dècades sense tocar poder autonòmic, ningú els considera una alternativa útil al PPCV.

És dur escoltar com molta gent (sobretot els més joves) equiparen el PP de Rus, de Camps, de Cotino, de Blasco i de tants altres amb el PSPV que ara comanda Ximo Puig perquè no és just.

Ara bé, que no siga just no significa que esta situació que fa que la percepció general siga que el PSPV és inútil per a garantir un canvi polític al País Valencià no siga responsabilitat exclusiva del mateix PSPV.

Independentment de les causes, la gran pregunta és saber si el PSPV pot, d'alguna forma, canviar la tendència que el porta a la irrellevància política i a la desaparició física de les institucions, amb la ciutat de València com a paradigma d'imminent massacre electoral.

Personalment crec que no, que el PSPV es troba en un punt de no retorn, que ja no està en les seues mans fer res per recuperar el vol (i els vots) i que de forma irremeiable assistirem a l'extinció del socialisme valencià.

El dubte és saber com de llarg pensen fer-ho.

. 

E2015: Esquerra Unida

Totes les enquestes (absolutament totes) dibuixen un escenari complicat per a Esquerra Unida al País Valencià en les pròximes eleccions de maig.

Òbric parèntesi. Si ja sé que eixes mateixes enquestes no auguren un gran creixement de Compromís, però la principal diferència és que la candidatura encapçalada per Mònica Oltra és la única que ja és present a Les Corts i que no perd diputats. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Sí, també parlarem de Compromís i de com solen tractar-lo les enquestes. Tanque parèntesi.

Els pronòstics més optimistes (i benèvols) diuen que EUPV perdrà vots respecte a 2011, però que aconseguirà mantindre's a les Corts per la mínima. La realitat, però, sembla que no serà tan magnànima, perquè la formació de Blanco no serà aliena a la tònica general que afecta IU a la resta de l'Estat: ja ho vam vore a les eleccions andaluses i algunes enquestes també els deixen fora a Madrid, potser el lloc on més s'ho han treballat perquè siga així.

IU és el principal damnificat per la irrupció de Pablemos i el creixement dels segons va lligat a la desaparició dels primers.

Davant este panorama, sobretot al País Valencià, hi ha qui es lamenta per la possibilitat que Blanco i companyia queden fora de les Corts després d'una legislatura en la qual han treballat i han estat darrere d'algunes denúncies molt importants de corrupció, però jo no em trobe entre ells. No perquè no desitge el millor resultat per a EU, que conste, sinó perquè ha estat la mateixa EU la que s'ha fet l'harakiri i la que ha deixat Blanco abandonat a la seua sort.

D'una part, els candidats locals d'EU (allà on encara mantenen algun regidor) s'han llançat com a bojos a buscar qualsevol acord amb qualsevol força disposada a fer de flotador i la principal conseqüència és que han desfet la marca a nivell de país. Els alcaldables d'EU s'han dedicat a buscar-se la pataqueta i han estat els primers a desentendre's del futur de Blanco.

La desintegració de la marca d'EU/IU ha estat tan exagerada que el resultat és que, de moment, s'han quedat sense espais electorals a RTVE perquè no arriben a presentar-se per al 50% de la població amb les mateixes sigles.

Davant este panorama, Blanco no ha tingut un altre remei que acceptar un pacte electoral amb la irrellevant ERPV i tornar a maquillar el nom de la candidatura amb el grandiloqüent nom d'«Acord ciutadà», encara que l'acord ha estat entre partits, per si troben algun despistat que els vote.

Esquerra Unida es presenta a estes eleccions a la desesperada, i això es nota i fa pudor. L'única possibilitat que tenen de no desaparéixer passa, curiosament, per Pablemos: si els de Pablo Iglesias continuen desunflant-se en les pròximes setmanes, potser encara tenen alguna possibilitat.

.

E2015: Ciutadans

Quan estudiava els resultats electorals d'algunes meses de l'Horta de València vaig comprovar que hi havia col·legis en els quals el PP havia cedit a Podemos el primer lloc en les urnes, després de més de vint anys de guanyar amb majoria absoluta ininterrompudament.

Algunes d'aquelles persones que havien votat en massa a Camps, a Rajoy i als candidats locals del PP optaven, sobtadament, per fer-ho per un telepredicador que vestia camises passades de moda i que clamava contra la casta.

El primer pensament que em va vindre al cap fou recordar el que ja sabia i que convé que qualsevol que estiga en política no ha d'oblidar mai: que la gent vota molt a la lleugera.

Aquells que participem en política podem arribar a pensar en algun moment d'obcecació (o de trastorn mental transitori) que la gent vota després d'estudiar i de comparar els programes electorals, de valorar la feina feta durant tota la legislatura per un partit o de conéixer la trajectòria professional dels candidats, però res d'això és cert.

Hi haurà algú, supose, que pense i medite el seu vot, que faça una reflexió abans de triar una papereta o una altra, que aposte per una candidatura en concret perquè considera que és la que millor que pot gestionar la cosa pública... Supose que hi haurà algú que ho faça, però el votant tipus no fa això.

La gent, en general, vota un partit i no un altre per moltes raons: perquè el candidat és guapo, perquè és el partit que votaven els seus pares, perquè coneix algú de la llista i, sobretot, per sensacions: per voler castigar els qui governen, per allò que diuen els mitjans de comunicació i allò que prediuen i, també, orienten les enquestes.

Pensem en les eleccions andaluses de fa unes setmanes: les enquestes prèvies a les eleccions pronosticaven la irrupció de Ciudadanos i així va ocórrer: de no arribar a l'1% dels vots el 2012, tres anys després han fregat el 10% i s'han emportat 9 diputats.

Abans de les andaluses, però, algunes enquestes ja donaven a Ciudadanos vora un 20% de vot a nivell estatal, encara que actualment no tenen cap diputat i en les europees de l'any passat (!) van traure el 3,16% dels vots a tot Espanya. Este pronòstic (molt interessat), juntament a la descomposició del principal partit de la dreta i a un electorat fàcil de suggestionar, explicarien l'ascens d'una formació que no comptava amb espais electorals o candidats coneguts.

Òbric parèntesi. De fet, m'agradaria saber quants dels més de 300.000 andalusos que van votar per Ciudadanos coneixien els caps de llista que estaven votant. O, inclús, quants els coneixen a dia de hui. Tanque parèntesi.

En les pròximes eleccions Ciudadanos obtindrà uns resultats espectaculars: serà determinant en moltes comunitats autònomes i capitals de província i tindrà regidors a molts pobles on fins fa tres dies no tenia ni candidats ni agrupacions locals, molts dels quals han estat repescats d'UPyDEP, partits independents i ecs!càrrecs de tota mena.

Sense candidats coneguts, sense una feina que avale les candidatures, sense un discurs concret, sense cap intencionalitat clara, però amb un futur prometedor.

Benvinguts a la nova política que ens toca patir.

.

Cegats

Fa uns anys, estàvem els amics buscant una data per a fer un sopar quan va saltar la nóvia d'un: «Los próximos meses mi cari y yo lo tendremos complicado porque soy fallera mayor de mi pueblo y voy a tener la agenda llena de eventos».

Com resulta fàcil imaginar, no vaig poder callar: «Nena, eres fallera major d'un poble de merda, no la primera dama dels Estats Units. I, per cert, un concurs de paelles no és un evento».

En aquell moment els valencians vivíem a un país que semblava ric, en el qual els edificis mastodòntics blancs no queien a trossos, s'inauguraven regates internacionals, cada poble tenia el seu propi PAI urbanístic i els nostres polítics asseguraven que els circuits urbans, els campionats esportius o les visites de líders de sectes religioses ens havien posat al mapa.

Els valencians ens havien cregut que vivíem en un evento sense fi i inclús els aniversaris infantils o anar al metge a traure's un tapó de l'orella mereixien invitacions personalitzades i una llista de regals.

València, i el País Valencià per extensió, s'havien convertit en l'escenari de tot el que passava al món i aquells que gosàvem a posar en dubte la solidesa i rendibilitat social i econòmica d'un model productiu que ni era modèlic ni produïa res érem acusats d'antivalencians.

Ara, però, d'aquella il·lusió òptica només queden quatre decorats de cartó i un cabàs de causes judicials vinculades a cada «gran evento» d'aquells que feien de València el centre de la galàxia.

Servidor, que encara no ha perdut la fe en la humanitat, creu que els valencians som capaços d'aprendre la lliçó (encara que no siga ni a la primera ni a la segona) i que en les pròximes eleccions votarem en conseqüència i castigarem aquells que ens van cegar amb confeti i focs artificials mentre ens furtaven la cartera, però tot este optimisme s'ensorra quan un divendres qualsevol, a la porta d'un local en el qual estan fent una simple conferència, veus com un iaio que passeja de bracet de la dona pregunta «¿Qué estarán haciendo aquí, que hay tanto personal?» i la vella respon «Pues no sé, debe ser algún evento» ja no saps què pensar.

.

E2015: el discurs de Pablemos

Fa uns mesos Pablemos va demandar Esperanza Aguirre per haver-los acusat de connivència amb el terrorisme. El dia previst per a l'acte de conciliació tocà suspendre les actuacions judicials perquè Juan Carlos Monedero no es va presentar davant el jutge degudament acreditat.

A l'eixida dels jutjats, però, va declarar: «Es lo que suelen hacer los partidos de la casta, que en vez de ir al corazón de las cosas utilizan cualquier argucia legal no para impedir los procedimientos, sino para retrasarlos» donant a entendre que la falta de representació processal d'una de les parts era imputable, justament, a l'altra.

Açò ho dic perquè este cap de setmana Pablemos ha celebrat a València un gran acte preelectoral i he pogut llegir moltes crítiques perquè els capitostos del partit (Errejón i el mateix Pablemos) no feren cap al·lusió a la realitat política valenciana i que es van marcar discursos en clau estrictament estatal.

Sorprén que sorprenga, realment, que algú se n'adone ara que el discurs de Pablemos és (i serà) únicament només en clau estatal i que allò que es diu a València val per a Càdis o Saragossa, encara que crec que això no és necessàriament criticable.

L'abstracció de les proclames i les generalitzacions no són involuntàries en el discurs de Pablemos, perquè quan esperes arreplegar el vot d'un espectre tan ample de l'electorat no tens un altre remei que diluir la ideologia i provar a acontentar el màxim nombre de votants.

Òbric parèntesi. Esta necessitat resulta encara més imperiosa quan no tens res palpable per a oferir a l'electorat perquè ni has governat ni has fet oposició a cap lloc. Tanque parèntesi.

Per això, no entenc les crítiques a les quals feia referència més amunt i pel que a mi respecta, m'és igual si Pablemos utilitza o no el valencià en la retolació dels actes, si els seus líders parlen de País Valencià o de Comunidad Valenciana, si tenen alguna idea de la realitat social del nostre país o si sona Al vent o un fado en acabar els seus actes públics, perquè personalment m'acontentaré si d'ací a eleccions aconsegueixen elevar el seu discurs i deixar de provocar vergonya aliena.

.

E2015: UPyDEP

Per si fer coincidir les eleccions locals i autonòmiques amb les generals en el mateix exercici no fóra suficient, la setmana passada ens deien que els catalans tornaran a votar en setembre i esta setmana s'han disparat els rumors d'eleccions també al califat andalús socialista.

Així, si es confirma este segon extrem, ni Catalunya ni Andalusia esgotarien les seues respectives legislatures i tornaríem a assistir a l'ús d'eixa prerrogativa d'alguns presidents autonòmics de convocar eleccions d'acord amb el seu propi calendari menstrual: un perquè les disfressa de plebiscitàries i l'altra perquè ha de fer càlculs en clau estatal i interna socialista per a carregar-se al guapo (però inútil) Pedro Sánchez.

Òbric parèntesi. Podria donar-se la circumstància que fóra Rajoy qui no convocara les eleccions en novembre i les deixara per a gener de 2016, com si esta legislatura no haguera estat ja prou llarga. Tanque parèntesi.

Siga com siga, una de les formacions que farà front de la pitjor forma possible a tots els escenaris electorals que vinguen serà UPyD, que travessa un moment tan delicat com insostenible.

Sembla increïble que esta formació, nascuda fa tan poc i a la qual li auguraven una posició clau en el tauler polític fa només uns mesos, haja iniciat de forma inexorable el camí cap a la seua extinció.

Les formes dictatorials de Rosa Díez, que s'han traduït en divisions i escissions a tot l'estat i en la fuga massiva de càrrecs i militants, la indefinició ideològica tan característica dels magenta, l'envit llançat per Ciutadans (que ha sabut jugar perfectament les seues poques cartes) i la pablemització de la política en general, que fa que qualsevol cosa semble vella i antiquada abans de nàixer, han acabat amb les aspiracions de Díez i companyia de convertir-se en un partit amb un mínim pes específic.

En un intent desesperat per sobreviure al tsunami pablemitzador, ahir UPyD va convocar una concentració a Madrid per a demanar la dimissió de Rajoy (!) a la qual no van assistir ni 200 persones. Este fracàs va posar en evidència les mancances d'una formació que, talment com alguna altra, va nàixer al caliu de l'adoració a un líder que vivia molt bé amb la seua acta al Parlament Europeu mentre donava lliçons a tot déu, que repetia consignes fàcils mentre rascava la panxa dels votants i que mirava la resta amb condescendència i arrogància mentre les enquestes i certa premsa li auguraven un futur immillorable.

L'extinció d'UPyD no serà l'última que vorem. 

M/A 2015: va de bo

És cert que fer primàries 1) obertes a la ciutadania (!), 2) per a tota una llista completa (!!) i 3) per a una coalició de partits i de gent independent (!!!) era una cosa ambiciosa i un poc boja i que ja sabíem que alguns ens farien suar sang, però no em valen les excuses i hem dir-ho clar: tot el que ha envoltat la negociació del reglament (i el mateix reglament finalment aprovat) ha estat esperpèntic i molts militants hem sentit vergonya.

Ara bé, amb això ja sobre la taula, hem de saber donar als drames la dimensió que veritablement tenen: mai vaig creure (ni en els pitjors moments) que açò podria trencar la coalició, que alguns marxarien o que arribaríem a eleccions sense candidats. De fet, a pesar d'haver fet primàries, a pesar del reglament i, en definitiva, a pesar de tot, encara tindrem candidat abans que el PP, que l'anunciarà al febrer.

Tampoc crec que el procés de primàries ens haja fet perdre vots o energies i, ni tan sols, que haja difuminat la feina feta durant tota la legislatura pels diferents càrrecs de la coalició, perquè encara que part de la premsa dedique més tinta a les qüestions orgàniques que a les institucionals, la ciutadania va per una altra banda.

Ara estem en una situació completament diferent, i amb el reglament digerit i assumit comença la festa: l'anunci de les candidatures, l'arreplegada d'avals, la inscripció de simpatitzants i, finalment, les votacions el dia 31 de gener per conformar les llistes locals i autonòmiques.

I tot això vindrà rodat, perquè ho farem des de baix, amb generositat, sense imposicions i, sobretot, amb molt de trellat.

L'escenari de 2015

Comença la partida i yo con estos pelos

Fins i tot aquells que fem política (encara que siga de baixa intensitat) estem una miqueta marejats davant el panorama que es planteja per a les eleccions locals i autonòmiques de l'any que ve.

Ara mateix existeixen dos grans incògnites que fan que el tauler de joc estiga tan mogut que resulta impossible no sentir cert vertigen: d'una part, l'anunci del PP d'una reforma electoral per segrestar la democràcia municipal provar a mantindre les alcaldies en contra de possibles pactes d'altres forces; i d'altra, la irrupció de nous partits, principalment els guanyem i els pablemos, als quals les enquestes auguren uns resultats boníssims.

El primer tema em preocupa menys, perquè no es portarà endavant. És una idea feliç del Govern, com allò d'unificar municipis, eliminar els aforats o modificar la llei de l'avortament, que mai vorà la llum. Per vàries raons: perquè no els dóna temps, perquè no poden aprovar-ho sols, per l'efecte bananer que suposaria celebrar unes eleccions amb les regles recorregudes per tot déu al Constitucional i perquè és una mesura inútil: ni amb la reforma anunciada el PP repetirà el govern en la majoria de les alcaldies que pretén segrestar mantindre.

El segon tema, però, té més molla. O almenys el tenia fins ahir: ara ja sabem que Pablemos no es presentarà a les eleccions municipals, però sí a les autonòmiques. La recomanació de l'epístola d'Iglesias als cercles sembla clara (diputats autonòmics sí, regidors als pobles no) però amb un suport enverinat als guanyem que, tret de l'originari de Barcelona, Izquierda Unida veu com un salvavides davant el tsunami morat i que està provant a impulsar fins i tot allà on no hi ha cap demanda real.

Pablemos sembla que dóna suport a la fórmula guanyem però la condiciona a llistes plurals, elaborades per primàries obertes a la ciutadania, sense que ninguna força es reserve els llocs d'eixida... En definitiva, tot el que IU (i EU a casa nostra) no han sabut fer mai i el que el Partit Comunista mai permetrà.

Iglesias sap que Pablemos no està ara per ara en disposició de responsabilitzar-se de les llistes municipals de tot Espanya (“Las actuaciones impropias de dos o tres cargos serían un iconocontra la marca Podemos”) i prefereix evitar riscos: és més fàcil (i té més projecció i rèdit) fer llistes als parlaments autonòmics que a tots els ajuntaments on s'haja constituït un cercle.

Amb tot això, per a aquells que apostem per projectes amb unes altres trajectòries, amb uns altres missatges i amb unes coordenades més nostrades, algunes incògnites comencen a quedar resoltes.