A weekend in Barcelona with Kitty, Daisy & Lewis included

Als 90 vaig anar a Barcelona molts cops, per molts motius – és una ciutat molt interessant que m’encanta. Però des del naixement dels nostres fills i altres factors, hi hem anat molt poc en els últims anys, ja que tenim altres prioritats. A banda de les manifestacions i altres actes de la PDE i a favor de l’independència (als quals intentem no fallar), crec que només hi hem anat 2 cops amb els fills en els últims 10 anys, i sense ells, cap. Però l’altre dia vam decidir fer un cap de setmana de parella (sense xiquets) per a “fer alguna cosa diferent”, cosa poc habitual en mi!

Malgrat tenir una llarga llista d’hostels per a triar, vam decidir quedar-nos en el centre més cèntric possible, a l’Hotel Continental, a les Rambles mateixes! Bàsicament perquè no m’agrada perdre hores comparant i mirant, i aquest era el primer que vaig trobar, i, segon, perquè m’agradava l’idea del buffet i cervesa “gratis” 24 hores al dia, i last but not least, per ser l’hotel on Orwell va quedar durant la guerra civil. L’hotel, una mica car pel nostre pressupost, però un dia és un dia, i molt xulo. Habitacions netes i bones – encara que suposo que no eren de color rosa quan estava Orwell –el buffet excel·lent, i l’ubicació immillorable – a 20 metres del Metro de Plaça Catalunya. 

Vam dinar en un petit restaurant al Carrer Santa Anna, La Lluna. Us ho puc recomanar, menjar bo i normal (res de plats quadrats amb invents revolucionaris), i quantitats adequats, i moltes opcions per a vegetarians. I l’edifici, molt interessant.

Evidentment vam passar una bona estona al FNAC i al Carrer Tallers (botigues de discs), però la part més interessant va ser passar tota la tarda, i diumenge de matí, voltant el barri de Gracia. Quan la Sílvia hi estudiava a Barcelona, hi anàvem molt però ara feia 20 anys que no hi havia anat a passar temps. Infinitat de botigues interessants i petits bars i comerços, una Barcelona molt diferent del que normalment veig quan acompanyem els visitants de família i amics a veure els llocs emblemàtics. Vam trobar moltes llibreries i botigues de discs – pels que voleu llegir en anglès, aneu-hi al Hibernian al Carrer Montseny!

La visita coincidia amb el fet de que acabo de llegir La Plaça del Diamant, per fi, tant en català com en una traducció a l’anglès. Aquest llibre m’ha deixat sense paraules – un altre dia intentaré escriure alguna cosa – és el millor llibre que he llegit en molt de temps! Així que evidentment, hi vam tornar a la plaça per a fer una foto (20 anys desprès d’una altra foto que no trobo) amb la Colometa. Per cert, si això fos a Anglaterra, n’hi hauria souvenirs, botigues, visitor centres, rutes senyalitzades per atreure “turistes literaris”... 

Dissabte a la nit vam anar de concert ! A més, un concert de peu, com anàvem quan tenia 20 anys ! L’idea del cap de setmana i concert era com un regal per a l’aniversari de la Sílvia i vaig triar un grup que no coneixíem però que era evident que ens agradaria – els Kitty, Daisy, and Lewis. Blues, rock ‘n’roll, soul, amb continus canvis d’instruments i un bon toc d’humor negre, una passada! 2 hores de peu, com en els vells temps, però aquest cop se'm van adormir els peus! En acabar el concert vam comprar el seu disc (en vinil, of course), i vam fer fotos amb tots tres :)

Diumenge vam voltar més i vam acabar en una fira de roba « vintage » dels Susi Sweet Dress i ho vam passar molt bé – la Sílvia va comprar algunes peces, i ens van regalar una cervesa - i desprès no vam dinar ja que ens havíem fartat al buffet-esmorzar de l’hotel. Desprès cap a l’autocar (ja no ens fiem de Renfe) per a tornar a la normalitat.

(Fotos a sota)

..................................................................

Living just a 2-hour trip from Barcelona means I have seen plenty of this magnificent city over the years. Having said that, though, most of my time there was in the 1990s, or specifically pre-kids, pre-mortgage, pre-2003. Since our kids were born, I think we’ve only been twice as a family for “pleasure” – though we have kept going to river Ebro campaigning activities and events related to the independence of Catalonia! But, we now have other (economic) priorities! However, much to my own surprise as well as everyone else’s, I organized a (kid-less) weekend visit there recently as a birthday gift for my wife, Sílvia –a much needed and well-deserved break.

We wanted to get away from the tourist crowds we normally see when we do “the sights”, but still booked a hotel right bang in the centre of the Rambles! The Hotel Continental. Basically because (a) I hate searching and comparing all day on internet and have a tendency to book the first half-decent thing I find, (b) it has a “free” 24-hour buffet and bottomless beer barrel, and (c) Orwell stayed there during the civil war –though I don’t think the bedrooms were pink back then... it was a little over our budget, but carpe diem, as they say. I can recommend it, though – perfect location (20 yards from Plaça Catalunya Metro stop), nice enough rooms, great balconies and seating areas, interesting decor, and the buffet and beer!

We did a bit of shopping in the centre – records, books, looked at musical instruments –and then had lunch at La Lluna restaurant, again slap bang in the centre of Barcelona. A great place, really nice building with excellent staff, and good wholesome “normal” food (none of these fancy inventions on square plates) with decent quantities – plus they had many veggie options. Another recommendation for you there!

We then went to the “inland” part of Barcelona, the Gracia neighbourhood which is like a different town, only two Metro stops away but rarely visited by tourists. It’s well worth it, though, for the excellent small shops and bars and cafes, and “normal life”. We spent ages in second hand and new bookshops and record shops again and just wandering the streets. I also wanted to visit the Plaça del Diamant square (20 years after my last visit) to see the statue of Colometa, the suffering heroine of my favourite Catalan novel (more on that in a later post). Don’t tell anyone I recommend this area of Barcelona as the locals like to keep it tourist free, but believe me you won’t regret it! I’d suggest avoiding the socks and sandals look so as to blend in better...

After that, concert time! Yes, we relived our youth by going to one of those sweaty noisy smelly beer-drenched concert halls where you stand up and get crushed from start to finish (I got pins and needles standing up for 2 hours – hardly a rock’n’roll ailment!). I’d got us tickets to see Kitty, Daisy and Lewis who we’d never heard of, but judging by a couple of music videos I checked out, I knew we’d love them – and we did. Two sisters and a brother, constantly swapping instruments and mics around, gave us some good old-fashioned blues, rock’n’roll and soul with a sound dose of black humour. Afterwards we bought their album (on vinyl of course) on the way out and had our photos taken with the band. A grand time!

Sunday morning consisted of stuffing ourselves with a triple breakfast at the hotel buffet, and then more street-wandering before ending up in a vintage clothes fair where Sílvia purchased a couple of things and I got a free beer. Still full, we skipped lunch, and then caught the coach back to our normal lives.

 Photo of Sílvia taking a photo of the restaurant.

 Blurred photo of Sílvia in the cool restaurant, La Lluna

 Buskers in Gràcia

 Yours truly with Colometa - the main character in my currently fave book

 Hobbit-esque windows

 Second-hand English language book shop in Gràcia

 Groovy band kickin' some ass (does that sound suitable?)

 Sílvia (on the right) with Daisy (on the left)

 Interesting decor in our hotel

 Shops close on Sundays in Barcelona -wandering colourful back streets

 Experts in fashion say this is "vintage clothing"

 More windows in Gràcia

 How many cities have graffiti-pictures of authors? Merce Rodoreda, author of the Plaça del Diamant book I mentioned above.

And the final word, from the band themselves:

Concert per a Catalunya #PuntDeVistaD'unAnglès

Suposo que si aquest és un blog mitjament musical, fet a Catalunya, hauria de dir alguna cosa sobre el mega-concert per la Llibertat/Independencia ... han passat uns dies sense dir res basicament perque (a) no ho vaig vore tot, (b) no tinc gaire cosa a dir, i (c) em fa una mica de mandra, però, en fi, avui toca.
Que s'hagi ajuntant 400 artistes i 90.000 fans (pagant) i un bon grapat de politics (gratis?) per un concert de musica a favor de la independencia és un bon senyal. Senyal que la gent vol tirar endavant.

Amb referencia a la musica, ja se sabia abans de començar que faltaria molts grups/cantants catalans "de moda" ja que estem damunt de l'estiu i tenen altres coses al cap (o temors de les boicots a Espanya?). Dels que van tocar, bé, vaig mirar/escoltar més o menys el primer meitat del concert - malhuradament no vam poder anar pero ho teniem de fons a la tele i radio en un "acte social" que estavem disfrutant amb familia i amics - pero ja ens vam cansar despres d'un parell d'hores i vam dedicar-nos a la nostra festa.
De totes formes, amb lo que vaig sentir, i lo que despres he llegit a premsa o vist per YouTube em faig l'idea.
Era molt diferent del que jo esperava. Criat amb els concerts de LiveAid, Free Nelson Mandela, memories de Woodstock, Concert for Bangladesh, els de la Illa de Wight etc, pos, sempre m'imagino els mega-concerts com una orgia de pop/rock i ganes de passar-ho bé de principi al fi. I si vols canviar el mon amb un concert, que millor que Rock Till You Drop! Diuen que el concert davant 300.000 persones de Bruce Springsteen a l'Alemanya de l'est va ser el detonant per la caiguda del Mur de Berlin.
Pos, aqui no. La majoria de cançons en la primera part era acustics i/o de folk - de totes formes un concert on la gent esta sentada en cadires ja pinta malament per a començar!! L'imatge de la gent assentada al mig del camp en cadires de fusta o passejant amunt i avall donava a entendre que no anavem a viure una bona nit musical! L'escenari també mereix una nota negativa per mi - molt poetic i simbolic, tantes escales, pero l'important eren els musics que gairebé no es veien.
Més queixes - quins rotllos de discursos entre canço!
I que la segona part este dedicat a Lluis Llach basicament ja explicava tot, que aixo era una "copia i enganxa" dels concerts que venim fent des de Franco.
En resumen, no vull ser aigua-festes ni criticar una cosa que no he viscut, però dono un 10 per l'objectiu i el missatge, i un 5 pel concert.
....
A couple of weeks back Catalonia took another Major Public Step on the road to Independence. A concert for Independence in front of 90.000 people in Camp Nou! Over 400 artists took part, and it lasted about 6 hours! Unfortunately we were unable to go but managed to hear some of it live on TV or the radio.
Big surprise for me, though, as I sat back expecting a Mandela/LiveAid/Woodstock rock'n'roll party was to see how dull it was - or at least the bit I saw. Should have seen it coming I suppose when you see the spectators on the pitch were sitting on wooden chairs and strolling about between songs - during the LONG speeches each singer felt obliged to make.
Yeah, the objective was great and fulfilled, a truly emotional cry for freedom was heard, but boy, was ths concert boring! Most of the songs in the bit I  saw were either folk songs (going all the way back to the 60s) or acoustic ones. Very few acts Rocked!
The stage itself, as you will see, was far too artistic and symbolic (what do step-ladders mean then? mm, difficult one ...), and the artists became secondary to the aim. Which I suppose doesn't matter. We're one step closer to independence but hopefully when we get there we'll celebrate it with a Rock/Pop Concert and not some kind of boy-scout singalong (with all due respect for boy-scouts).
Anyway, after a rummage through YouTube here's some of stuff ...(for more just search for "Concert Per a la Llibertat")

No Surrender - Bruce Springsteen & Brian Fallon #Tortosa_Concerts

El dissabte passat Manel Fuentes i la Vella Dixieland van fer un concert "tribut" a Bruce Springsteen a Tortosa. Quina nit! Dominava el rock, of course, però amb algun toquet de jazz i sobretot sonaven molts instruments de vent. Fuentes és tot un showman, i un crak imitant a Bruce i la seva veu. En fi, una nit per a recordar, on va tocar sense parar ni un minut 2 hores dels hits i no tan hits del The Boss.

L'unica pega, per a mi, són els horaris. Ja estava anunciat per a les 23.30, cosa que per mi no té sentit. Era un concert per guadir en familia, gratis, al mig del parc de Tortosa i no entenc aquesta obsessió per fer les coses com més tard, millor. No hagues passat res per fer-ho a les 23.00 o 22.30. 

Direu, és que ets anglès, però el fet és que els 4 amics tortosins en qui ho vaig comentar també ho troben un disparat. No cal que per a xalar, hem de passar de mitjanit abans de començar els actes! Per més inri, evidentment no va començar a l'hora anunciada sino mig hora, o més, tard. Aixo entenc encara menys. No és tan complicat fer les coses bé.

Però, tornant a lo positiu, quin concert! Com que no tinc bones gravacions de Fuentes i la Vella Dixieland, pero, us passo aquest video impressionant de Bruce amb Brian Fallon del Gaslight Anthem cantant No Surrender.

.....

Last Saturday, Catalan radio presenter and general "show-man" Manel Fuentes performed his tribute show to Bruce Springsteen in Tortosa with the backing of the incredible Catalan trad jazz band, La Vella Dixieland. What a show!! 

Late night (too late in fact) under the trees of the park, with a cool beer at hand, and kids learning their music history, we really enjoyed it - and free!

Afraid I haven't found any good quality recordings of them yet, though, so we'll have to make do with the original. But, what an original! Here's The Boss with Brian Fallon (singer of Gaslight Anthem) singing an amazing version of No Surrender!

David Espinos a San Sebastian !

Avui el super-music tortosi, David Espinos, toca al Festival de Jazz de San Sebastian! Aqui podem veure'l (a la dreta) tocant uns blues amb Ivan Rojas.

.........

Today, Tortosa musician David Espinos, is playing at the internationally acclaimed San Sebastian Jazz Festival. Let's go David!

Here, with Ivan Rojas playing some blues (David is the one on the right).

And, David with Somewhere over the rainbow.

40 - Albert i la Banda dels 13 #Estació_Benifallet

 Continuant amb un dels nostres objectius de l’estiu – sentir bona música en família. No és fàcil trobar actuacions que ens agraden i que siguen en horari relativament “family-friendly”, amb dos xiquets de 7 i 8 anys, i que siguen en llocs xulos i còmodes (res d’estar embotit en un bar). Però ja hem tingut una altra alegria. La setmana passada vam vore el concert de jazz, i aquest divendres passat vam poder vore, per fi, Albert i La Banda dels13 en directe. Va ser a l’antigua estació de Benifallet, ara convertit en un bar-restaurant-hostal al mig del bosc, tocant la Via Verda, i sovint de nit a l’estiu fan una mica de música a l’aire lliure en una terrassa la mar de xula. Dic “per fi” perquè fa temps que intentàvem coincidir en la banda, i ja ho hem aconseguit! I ha valgut la pena – el lloc mereix un 10, i la música i els musics també. Una bona barreja de pop, soul, rock n roll, i bon humor! Ideal per qualsevol festa! Aquest divendres va ser la versió acústica del grup, tal com actuen en aquest clip que hem trobat.

..............

One of our summer objectives (for UK readers; summer means sun, heat, and plenty of outdoor activities!) is seeing some decent music with the kids. In summer there are many outdoor shows, festivals, and concerts, and now the kids are growing up – 7 and 8 years-old –it’s time we got out and enjoyed ourselves together as a family. Two weeks ago was jazz week. And last week, a beautiful outdoor midnight performance by Albert i la Banda dels 13. An old disused railway line, through the forest and mountains, has been converted into a cycle and walk-way and some of the old stations, into bars-hostels-restaurants. Such as this one at Benifallet. So miles away from civilization, we lounged back under cooling breeze through the pine trees, beer in hand, to hear this amazing midnight concert .....

The Pan Within - The Waterboys #Concerts

Potser els visitants regulars (visitants regulars! o aquí hi ha molt de gent a l'atur o gent amb una tolerancia generosa) al bloc se'n recordaran que he tocat al tema concerts alguna vegada. Gràcies a una generosa beca del govern britanic, als finals del '80 vaig viure una epoca gloriosa de poder anar a concerts 2 o 3 cops per setmana ... però ultimament, anem a ben pocs. Tot canvia - començant per les exigencies i interessos de la vida, sumat a familia i feina, i les politiques economiques de Brussel·les, pos potser ara he anat a 4 (de pago) en els ultims 5 anys.

Han anat passant grups i cantants per Barcelona, molts dels quals en un altre moment de la vida hauria anat a vore, però m'he aguantat. Però si que tenia clar que si algun cop venien els Waterboys no ho perdriem per res! Pos, a l'abril van venir, i ho vam saltar - massa seny! Aixi que, avui toca escoltar-los.

....

As regular visitors (i.e. unemployed people - half of Catalonia - or those with a generous tolerance for these half-baked rants) to this blog may have noticed, a recurring theme is that of concerts. That is, all those 80s' concerts I managed to see thanks to a generous government university grant, and all those concerts I don't go to anymore - down to general changes in aims in life, family, work, Brussels economic policies etc. We've probably only been to 4 (paying ones) in the last 5 years.

Many of my favourite groups and singers have been and gone to Barcelona, but we haven't been up to see them. However, we always said if the Waterboys ever came ... well, they've been, and we didn't go. Too much common sense I hear you shout.

So, we'll just have to make do with a song...

Me aburro - Carlos Cros #Tortosa_Concerts

Pos, això, que mai t'aniras al llit sense aprendre una cosa més - dit d'altre manera, que el pou de la bona música és infinit i sempre queden cantants per coneixer. Per exemple, aquest, que no coneixia fins fa 15 dies però gràcies al bloc La Voz Telurica i el concert que estan montant per demà a Tortosa - capital mundial de la bona musica (in dreams!!!) - pos, ara li conec, al Carlos Cros.

Un altre concert al qual probablement no aniré, i ja van uns quants, però no per falta de ganes. Igualment us animo a tots, catalans i catalanes, a passar per allí i gaudir d'una bona estona. Més detalls aqui.

....

So, it seems like the Well of Good Music has no bottom, and there's always another good singer you'd never heard of. Today it's this guy, Carlos Cros, who I have only just discovered thanks to the Number One music blog in town, La Voz Telurica, and the concert they are organising for tomorrow night in Tortosa (music city!! If only ...). Yet another concert I probably won't be going to, but still I highly recommend for all you music fans out there. Get your a***s over here and check it out.

More details here.

And a cool song here....

The death of you and me - Noel Gallagher #Concerts

Fa temps que no anem de concerts, ni estem per Sheffield, però aixo no vol dir que no sabem que passa al món - de la música! Aquesta setmana toca el Noel Gallagher a Sheffield, si el germà Oasis que , diuen les males llengues, es va quedar amb l'unic cervell que tenien a la familia ....

...

So, even though we don't go to many concerts, preferring a quiet night in with a civilised CD and a glass of whiskey, it doesn't mean we don't know what we are missing out on. This week Noel Gallagher hits Sheffield ...

Sin la teoria - Verkeren (a Tortosa el dia 22)

Si hi ha un bloc de musica que intento seguir sempre que puc, és aquest, La Voz Telurica (bé, n'hi ha 3 o 4 que segueixo, però avuí toca aquest!). Per les entrades que escriuen i la musica de que parlen, crec que tenim molts de gusts en comú. Sempre et sorprenen amb alguna peça classica, mig-oblidada, o les novedades més rebuscades.

Aquest dissabte, La Voz Telurica organitza una festa a Tortosa, consistint d'un concert dels Verkeren, seguit amb una mica de mix-tapes del Roco, culpable principal de intentar despertar Tortosa, una ciutat que a estones sembla que encara tenim el monument de Franco perque no sabem que ja ha mort (ei, no podia deixar passar l'oportunitat de marcar un gol!). Els mixtapes d'ell són tota una barreja eclectica de musica dels ultims 60 anys, si mireu una mica el blog o busqueu La Voz Telurica pel Facebook, sabreu de que parlo.

I els Verkeren - pos, fa 15 dies no els coneixia però ara si, i m'agraden. Una mica de musica electronica tipus-80s. En fi, és evident que al blog de La Voz, ho explicaran millor. Aqui o aqui o aqui.

Facebook event.

Love Missile F1-11 - Sigue Sigue Sputnik

I, per acabar aquest mini-serie de concerts dels 80, aqui tenim un dels pitjors grups de l'historia de l'humanitat i el pitjor concert que he vist. Només ho vam poder soportar amb una dosi molt gran d'alcohol :) I aixo que només van tocar 25 minuts - ja que no donaven per a més!

Estem parlant del '86 i un tal Tony James, que abans havia tocat amb Billy Idol al grup Generation X, decideix fer un nou grup. Un grup pel segle 21, que havia de ajuntar tecnologia-sexe-consumisme-rock'n'roll etc per fer alguna cosa totalment novedosa. Per afegir més llenya al foc, provocaven molt i deien tot tipus de barbaritats i aixi la premsa anglesa no els podia vore i els criticava continuament.

Els concerts sempre acabaven malament en aldarulls ja que els components del grup també provocaven al public amb insults, escopinades etc. En fi, tot va ser un process de marketing brutal per vendre alguna cosa - l'unic que fallava era que no valien res, i un cop passat el boom de la fama facil, al segon any no se'n recordava d'ells ni els seus iaios.

Pero als principis tot tenia la pinta de ser un exercici de marketing com els Sex Pistols, en el qual la gent que els va vore al primers concerts, pos, sempre ho recordarien. T'imagines tenir l'entrada del primer concert dels Sex Pistols per vendre pel E-Bay? Pos, un amic i jo vam fer el mateix pensament aqui! Ara passat els anys, pos, si algu vol l'entrada per enmarcar, ho venc per 10 euros!

.............

Some groups are just a marketing strategy, and this is one such case. Provocative attitudes and declarations, concerts cancelled and riots day in day out. Spectacular videos and 21C rock'n'roll image. The only thing missing was a decent song!

Anyway, thinking we might be in at the start of the next Sex Pistols, a friend and I decided to go and see their show back in 1986. A big mistake only made bearable by continuous consumption of alcoholic beverages. Anyway, they did not make it big, and I have not got an extremely valuable concert ticket in my collection.

On the run - REO Speedwagon

Tots tenim un passat fosc, el meu és la meva afició per aquesta música americana ... mentre la gent escoltaven als Smiths o The Cure, jo d'amagat tenia Journey, Boston, Styx, Foreigner ... i aquests!

....

Guilty pleasures abound! While other teens were cool with their Smiths and Indie music, there was I with a good dosis of bland American "adult-friendly" rock!

The queen and the soldier - Suzanne Vega

Gracies a les beques d'estudiants, a banda de beure cervesa i menjar caviar, també vaig poder veure a Suzanne Vega en concert al 1986. Una meravella de concert.
I aquesta cançó, la millor que ha fet. The Queen and the Soldier.
...
Remember students' grants? Thanks to them, many a student was able to drink and be merry, and check out some cool concerts. Back in 1986, as a young university student I managed to see Suzanne Vega - wow!!

Heart of Rock 'n' Roll - Huey Lewis

Fa uns mesos vaig fer un esforç de memoria per recordar els concerts a que anava en la meva "joventut", als anys 80. Cam parlar de OMD, Cyndi Lauper, Big Country, i Katrina and the Waves. Bé, aquest estiu he pogut re-trobar-me amb algunes de les entrades d'aquells temps de gloria, i continuarem amb la serie.

Vam veure Huey Lewis and the News a l'any 1986 a Birmingham :)

.....

A few months ago, looking for a line for the blog, I came up with the idea of re-living some of the concerts I saw in my (other) youth. Here's the posts.

This summer I've managed to find some of the concert tickets - as every teenager always keeps rubbish like this at the back of a drawer. So here's to Huey Lewis ....

Stay with me - The Faces

Amb les presses d'acabar, ahir no vaig acabar de dir tot el que se m'havia vingut al cap amb el concert dels Sopa de Cabra. Evidentment aquests dies s'ha parlat molt a la premsa i a la radio i veig que tothom els compara amb els Rolling Stones, pero jo no acabo de veure les coincidencies. Com tothom, crec que els Sopa tenen dos èpoques bones, i la segona (Nou, Plou i fa Sol) em sonen com a molt a Bruce Springsteen, aixo si, Bruce també de la ultima epoca, la dels anthems de pop. Potser també es podria comparar amb els himnes dels U2?

La primera època, la que m'agrada més, sempre he pensat que sonaven més al que diem en anglès "pub rock", exemples clars del qual seria Nick Lowe o The Faces. I el concert també m'ho semblava, que aquest estil és el que els és més comode.

I qui eren The Faces? Aqui els teniu amb Stay With Me.

I l'ultima reflexió; Deu-n'hi-do la quantitat de gent que fumaven dins del recinte! I no era tabac precisament el que fumaven! Em feia creus - Hola nois, Woodstock ja s'ha acabat!!

El Boig de la Ciutat - Sopa de Cabra - i el concert.

El dia 10 de setembre, igual que unes altres persones, vam acudir al Palau Sant Jordi per veure i sentir el concert de Sopa de Cabra. Un concert molt esperat, però amb un sabor agri-dolç per alguna gent per la forma en que s’havia venut. Mira, tornem per a fer un últim concert. Pos, no, farem un altre i un altre. I anirem a Tarragona i Mallorca i Gerona. La gent que va pagar el doble per una entrada pel primer perquè pensaven que només n’hi hauria un, o la gent que va volar de Mallorca a Barcelona quan podrien haver-ho vist a casa ... en fi, tornem al concert.

No sóc cap expert en fer critiques musicals, però algunes reflexions sense ordre ni desordre si que puc deixar.
Primer, aquest grup son musicalment molt bons! A banda dels habituals membres tenien el guitarrista dels Very Pomelo per substituir el membre original, “Ninyin”, que va morir al 2002. I quina guitarrista! Bonissim!
Van tocar tots els temes esperats, des dels més rockeros del principis, fins els pop del final. Evidentment, les cançons de l’època del mig, i les en castellà, pos, no sonaven. De fet només van tocar un troç de “El sexo”, la més coneguda en castellà, dins un medley amb Blujins Rock, quan la gent ja anava tan llançada que ningú va tenir temps de xiular-los. Encara que crec que en aquest concert, no els hauria xiulat ningú fessin el que fessin. Res fora del guió, i en un dels “encores” van tocar Rock n Roll dels Led Zeppelin però, no sé si per l’edat de la gent o un desconeixement de la peça, no va rebre gaire entusiasme quan, per mi, era la millor de la nit!

Un gran plus per mi, la puntualitat. Van començar amb només 8 minuts de retard. No entenc com no poden començar a l’hora exacte, però no ens podem queixar, 8 minuts és tot un èxit per un acte així aquí. El concert de U2, però, a Sheffield al 2010 no va començar al minut que tocava, sinó al segon!

Més coses; Quintana ja podria tallar-se els cabells, que tots tenim un edat.

Després de sentir el concert i unes setmanes xupant-me tots els LPs, la conclusió en general que tinc d'aquest grup és que; les lletres de les primeres cançons eren més originals i bones (Boig de la ciutat, carrer dels torrats...). Les cançons dels ùltims LPs havien guanyat molt en musica i producció però les lletres ja són les típiques inutiles, per a mi!, tipus “si tu vens, jo em quedo; no tornaré si tu no vens; si busques, ho trobaras; les estrelles brillen, però la nit és fosca; ella va entrar per la porta i l’amor va sortir per la ximenea”.... Zzzzz.

Més aspectes no estrictament musical: és ben coneguda que Quintana, i suposo el grup, no són dels més radicals en el tema català. Son més del rotllo "tots som iguals, amor i pau ...". Al concert, suposo que veient que el seu mercat és Catalunya després dels entrebancs que han sofert, ho va intentar arreglar – a mitges. No va quedar gens clar el que pensa ara, cosa que no està mal per un missatge polític! En un moment es va enrotllar explicant l’evolució dels seus pensaments però no vaig entendre fins a on ha arribat, o de que parlava realment! De fet, un parell de cops que la gent va començar a cridar Independencia, pos, des del escenari no van fer cap intenció de seguir el joc, i van arrancar en la propera cançó. També em vaig fixar que un cert tipus de gent vestit amb l’uniforme de “pijos de Barcelona” tampoc es van aixecar per cridar-ho.

Tot s’ha de dir, la gent no demanava In-Inde-Independencia, sinò In-Inda-Indapendencia. Suposo que és el mateix.
Quintana i cia tampoc canten “Mai trobaras” sinó una cançó pareguda, “Mai trubaras”.

Dins del recinte hi ha uns homes que porten barrils de cervesa a l’esquena i un tub amb aixeta i van omplint gots per a vendre a la gent que no vol marxar del concert per anar al bar. Tot un invent!! Jo vull un! A Tortosa això encara no ha arribat aquesta meravella.
La pega és que, encara que evidentment son els venedors oficials, autoritzats pel Palau (un palau amb nom ben català), en un concert (de musica catalana) al capital de Catalunya ... pos, al cartell que tenien, diu només “Drinks – Bebidas” – dos llengues en perill d’extinció!

En fi, ja que no som adolescents, quan anem als concerts ens fixem en més coses i no ens emborratxem com abans, però el resumen seria un aprovat notable :)
....
Last week we went to a concert of the Catalan group, Sopa de Cabra. Check ‘em out!

Time after time

Als anys 80, quan anava a l'universitat, entre mig de tantes hores de estudiar, vaig tenir temps de jugar a tenis i golf i squash, 4 o 5 cops per setmana, anar als clubs de jazz cada dijous, als discos en divendres i dissabtes, al cine almenys 4 cops per setmana, al pub de la cantonada quan no estava al bar del sindicat d'estudiants, i assistir degudament al festival annual de cervesa alemana, i inclos vaig trobar algun moment per anar de concert ... entre els quals vaig vore molts dels grups tipicament 80s. Ahir Katerina (where are you now?), avui Cyndi Lauper!

....

Between drinking, jazz clubs, cinema, sports, nights out, student bars and student discos, I was lucky to find time at university to be able to see some very 80s artists in concert. Here's one:

Walking on Sunshine

Diumenge dia 9, i els ciutadans faran un altre pas endavant per Catalunya. Espero que el referendum de Barcelona tingui éxit amb una bona participació, un éxit que ja està mig fet només per haver aconseguit que la gent reflexiona ... no sé com anirà tot plegat, però el que és evident és que al carrer la gent en parla molt més de la independencia que fa 5 anys, per exemple.

La cançó no te gaire a vore - o si - però mira, és una que he tornat a sentir aquesta setmana gràcies al nou web amb activitats culturals de les TTE, Surtdecasa. I, un altre grup que vaig vore en concert en la meva primer joventut!

Walking on Sunshine.

....

At present it is illegal to hold a referendum on the independence of Catalonia, but for the last year volunteers have been organising non-legally-binding votes (i.e. referendums) in many Catalan towns. Obviously this has been a great effort of time and money by private individuals with no official help. Over half a million people have participated so far, and this weekend it's Barcelona's turn. A huge turnout is not expected, for a non-legal symbolic gesture on a sunny Sunday beach morning, but however many actually do vote, it's still a step forward. The issue of independence is on everybody's agenda - sooner or later ....

Walking on Sunshine, by Katerina and the Waves, another of my concert-groups from the 80s.

Fields of Fire - Big Country

Tornant al tema dels meus primers concerts (veure l'entrada del dijous)... la segona experiencia de musica en directe, va ser un concert de Big Country a Manchester, a l'any 1983. En aquella epoca hi havia grups pareguts com U2 o Simple Minds, però jo apostava per Big Country - un altre aposta poc cool, ja que al 3er LP es convertirien en uns estereotips, anirien perdent imagen i public, any rere any, i més tard canviarien d'estil per intentar tornar a ser Grans, pero sense exit. Un final trist pel grup que va anar de més a menys. El cantant es va suicidar l'any 2001 per problemes personals.

Però si tornem als principis, l'any 1983 i el seu primer LP The Crossing va ser, i és, una obra maestra. D'aqui, la canço d'avui, Fields of Fire.

L'anecdota del concert, va ser la tornada, que vist des de l'actualitat, fa esgarrifar. Un temps quan no hi havia de mobils, ni diners per taxis, ni pares sobre-protectionistes ... l'autocar de tornada ens va deixar a Barnsley, a mitjanit, i vam fer un hora caminant a la vora d'una autovia per arribar a casa - aixo si, amb una bossa de llaunes de cervesa i un kebab!! Avui en dia, algu deixaria el seu fill fer aixo?!

...

Second big concert I went to as a teen, Big Country in 1983. At a time when peers were choosing their favourite band and many went for U2 or Simple Minds, I made my usual un-cool bet for Big Country. However, despite their great first album, The Crossing, they went from great to good, to average, to poor, almost disappearing completely in the 90s. To top it all the lead singer committed suicide in 2001 for personal problems. A tragic end for a great group.

Fields of Fire from The Crossing.

Electricity

Continuant amb el tema de "cool". Quanta gent va anar a Woodstock o l'Isla de Wight per la seva primera experiencia de música en directe? Quants van anar als concerts de Pink Floyd o els Sex Pistols? Als Blur, o The Boss?

Bé, jo per trencar la virginitat-musical, pos, vaig triar els Orchestral Manoeuveres in the Dark, un grup tan un-cool que cada cop que vull escriure el seu nom he d'agafar el diccionari!. Suposo que rondava l'any 82/83, i cap al City Hall de Sheffield per sentir els OMD. Sembla que encara van tocant avui en dia, suposo que és la nova edat de jubilació que ha ficat ZP ....

Electricity de l'any 1980.

...

How cool must it have been to see the Sex Pistols, or Hendrix, or Led Zepelin in concert - or even go to Woodstock. Yours truly, following of from his cool first album choices, then chose this as his first ever live performance. Orchestral Manoeuveres in the Dark. Far too many vowels in there ..... anyway, repent ye not, I still listen to them when no one is around.

Electricity, from the first LP back in 1980.