Sanitat

La noticia

Segons el darrer “Índex de Consumidors de la Sanitat Europea” elaborat pel Health Consumer Powerhouse (consultora sueca), amb el recolzament de la Comissió Europea (CE). Per segon any consecutiu, la sanitat espanyola es deteriora i obté una puntuació similar a molts països de l’est d’Europa.

Per a la realització d’aquest informe, s’ha mesurat un total de 34 aspectes corresponents a sis grans grups: drets dels pacients i informació, la e-salud (ús de noves tecnologies en la gestió del sistema i la comunicació entre els pacients i els professionals), temps d’espera per a rebre un tractament, resultats (esperança de vida, mortalitat), quantitats de serveis que s’ofereixen i política farmacèutica. A cada aspecte se li va donar un pes relatiu perquè la suma del sistema ideal fos 1000 punts. La màxima puntuació l’obté Holanda amb 839, la mínima Latvia (Letonia) amb 449, i España 639, lloc 18 de 31.

(...)

Ara, recolzant-me en aquesta notícia, seria molt fàcil carregar les tintes dient les mil i una d’un servei que té molt que desitjar. Això ho tenim clar però, no crec que fos just per molts professionals que estan treballant amb ganes, amb manca de mitjans, de temps, contra corrent. I pensant en ells intentaré fer un exercici més equilibrat, sense oblidar però tots aquells altres que tracten els pacients com si fossin un número, que han deixat penjada la vocació i el codi deontològic en no sé quin armari perdut...

Reflexions en veu alta

Sense entrar en disquisicions de si jo si o jo no, crec que tots tenim la nostre part de culpa. Donem una ullada sinó a qualsevol servei d’urgències hospitalari, ple fins la bandera. Està clar, que és més rentable anar al servei d’urgències que al CAP. Per que?... anàlisi de sang, radiografia, electrocardiograma, i així un llarg etcètera. El resultat és que cada persona acapara un munt de serveis i professionals, que no fan altra cosa que provocar cues immenses.

Si donem una ullada als CAP, ens trobem amb cues de “pacients” a la caça de la seva recepta. Som veritables acaparadors de medicaments. Ah!, hi ha una veritable fal·lera amb els antibiòtics

Som amants de les proves, com més cares millor, no sabeu el que “farda”...

I què me’n dieu de les baixes?. Qualsevol va amb al metge una excusa dolorosa, per tal que li donin un paperet que li permetrà no anar a treballar.

Hi ha més molt més, això només és la punta d’un iceberg que crema als professionals de la sanitat, malbaraten els diners de tots i col·lapsen el sistema.

La meva realitat, en tres perles (+ una)

Tinc una doctora, la meva internista, que val el seu preu en or. És una excel·lent professional. Segur que n’hi ha molts/es com ella, però ara em toca dir: gràcies Àngels.

Tinc un metge de capçalera, que ni em mira quan vaig de visita (per no fer ni s’aixeca de la cadira). Em va consolar el dia que em van dir que era normal, normal?. Sembla que ho fa amb tothom. Felicitats dr............!, coi, no sé ni com es diu... ni ganes... (no penseu que hi vaig moltes vegades, m’ha vist tres cops en tota la meva/seva vida).

I finalment, per allò d’acostar la sanitat al pacient, em van canviar de CAP. Per què deixar-me en un que tinc a 500 metres de casa poden anar a un altre que està a l’altre costat del poble?...

"Ara fa un any, vaig anar al metge per un dolor intens a la cama, em van dir que m'havien de fer una elestromiografia. Ara fa un any que espero em toqui"

Second live

A mida que passen els anys, m’adono que hi ha una gran diferència entre nosaltres i els nostres pares: la capacitat d’adaptació. Mentre que ells mantenien fermes les seves postures, nosaltres ens anem mimetitzant amb l’entorn. Crec que el seu era un posicionament intransigent i, va ser un dels grans problemes perquè ens entenguéssim més i millor.

Un dels exemples de la nostra adaptació al medi pot ser Secod Live, “un mon real en un entorn virtual”. Un mon creat per molts usuaris que poden interactuar, comunicar-se, jugar i fins i tot fer negocis utilitzant com a moneda el “Linder Dólar” ($L). És curiós però, aquesta moneda és intercanviable en el mon real. A partir d’aquí ja podeu imaginar la quantitat de negocis que es fan...

Arribat a aquest punt ja m’he oblidat d’adaptacions i em pregunto es posaran malalts els ciutadans d’aquesta mon?, hi ha metges?, hi ha hospitals?. La resposta me l’ha donat una notícia del diari El País:

A partir del dia 8 de maig, tots els dilluns i els dijous, dues metgesses de família es posaran davant l’ordinador durant hores, amb la finalitat d’atendre dubtes que sobre salut, tinguin els joves que accedeixen a la Illa de la Salut, un espai virtual de Second Live.

La consulta la faran en un despatx virtual on pacient i metge poden comunicar-se a través de missatges escrits o amb àudio i sempre amb garantia de confidencialitat i privacitat del pacient. Comenten també, que en sis mesos la consulta s’estendrà a pacients amb patologies cròniques.

Digueu-me “tiquis miquis” però després de la meva darrera visita mèdica, la primera en molts anys, on el metge quasi no em va mirar a la cara, no em va auscultar, mirar la pressió o qualsevol altre actuació de luxe, m’estic plantejant passar-me a la realitat virtual de Second Live, igual estaré millor atès.

No sé com ha anat però, he passat de l’adaptació generacional a la medicina. Amb això si que coincideixo amb els meus pares: estem ben arreglats amb alguns aspectes de la medicina.